dimarts, 7 d’octubre de 2014

Història d’un mite: la fil•loxera a Menorca

La fil·loxera va ser una plaga d’efectes catastròfics que arrasà la vinya d’Europa a finals del segle XIX. Provocada per un petit insecte, deixà commocionada la societat de l’època fins a un grau del qual ens podem fer una idea si pensam en com vam reaccionar fa uns anys davant de la malaltia de les vaques boges. El flagell va castigar primer França i paradoxalment va generar una gran eufòria a Espanya perquè es va poder vendre molt vi i més car que mai al país veí, la qual cosa va fer augmentar els preus interiors i fomentà la plantació de noves vinyes. Tanmateix, l’insecte arribà a Màlaga el 1878, quan el vinyet francès s’estava recuperant i ocasionà un esfondrament del mercat, que s’afegia a la pèrdua de les plantacions.

Aquesta convulsió ha creat un mite del qual s’ha penjat de tot. A Menorca se li ha atribuït de forma errònia el daltabaix de la vinya. Els menorquins havien arrabassat vinyes de forma massiva bastant abans, la dècada del 1850. En aquest període es van sumar una crisi econòmica que ja durava dues dècades i l’arribada d’una altra malaltia, l’oïdi, popularment coneguda com “cendrada”. En aquest cas l’agent patogen era un fong que causà grans danys a partir del 1853. D’aquesta manera, si els ceps ocupaven 1.225 ha el 1835, el 1862 s’havien reduït a 651 ha i el 1883 no passaven de 357 ha.

La situació fou diferent a Mallorca, on l’aparició de la fil·loxera a França afavorí les exportacions i les plantacions de vinyes, fins arribar a un màxim històric. La declaració de la plaga a l’illa el 1891 coincidí amb una forta davallada dels preus del vi, davant de la qual els pagesos van llevar molts ceps per plantar ametllers, garrofers i introduir altres conreus. Segurament per açò alguns autors han volgut traslladar aquests efectes a Menorca i fins i tot s’ha afirmat equivocadament que el mal havia arribat el mateix any a la nostra illa.

De fet, el primer perjudici que ocasionà la fil·loxera fou econòmic. A partir del 1879 els viticultors menorquins van haver de pagar un impost per costejar les despeses de defensa contra la plaga, el qual va augmentar amb el pas dels anys de 25 a 75 cèntims per hectàrea. Amb aquests recursos es pagaven els funcionaris que controlaven que ningú introduís material vegetal susceptible de transportar l’insecte. Aquesta exacció va impulsar a alguns viticultors a arrencar les seves vinyes el 1885.

Açò no significa que l’arribada de la malura a Mallorca no afectés la nostra illa. Ben al contrari, des d’aquell moment la Diputació va deixar de costejar el sou dels vigilants. Els municipis menorquins van considerar que la seva feina era prou important per fer-se càrrec de les despeses. De fet, fins a l’arribada de la plaga cada any decomissaven gèneres prohibits. Els ajuntaments van demanar a l’Estat que assumís aquest cost, la qual cosa van aconseguir el 1893.

Els anys passaren sense gaire contratemps fins que el 13 de juliol de 1899 el diari El Bien Público anuncià la presència de la fil·loxera a Menorca. El dia 18 El Liberal explicava que s’havia localitzat l’insecte, mitjançant l’anàlisi microscòpic, a una finca del terme d’Alaior, a la zona del camp Siquiat, prop del camí d’en Kane. Des del primer moment a l’Ajuntament de Maó, que sempre va dur la veu cantant, ja es parla d’introduir vinyes amb peus americans per repoblar les vinyes de l’illa. El 27 de juliol el Governador civil va declarar oficialment l’aparició de la plaga.

El Delegat del Govern es va reunir amb els batlles el 4 d’agost. Els acords presos aquell dia es mantenen en la línia defensiva habitual: s’ordena retre la vinya afectada, la inspecció de les vinyes de tots els termes i es prohibeix l’entrada de ceps de qualsevol regió fil·loxerada. S’afegia la idea de reconstruir les vinyes amb portaempelts americans; Menorca s’aprofitava de l’arribada tardana de la malaltia. La rapidesa en proposar la replantació de les vinyes contrasta amb l’actitud de la Rioja, que també fou atacada el 1899, on les controvèrsies sobre la qüestió es van perllongar al llarg de quatre anys, malgrat a Navarra tenien fil·loxera des del 1895.

El 24 d’agost es va procedir a arrabassar la vinya infectada per l’insecte i altres tres situades dins de la distància de protecció de 20 metres, una tasca que es va imposar als seus propietaris. Els ajuntaments feren inspeccionar les vinyes dels seus termes i així sabem que la fil·loxera no era present al terme veí des Mercadal.

A finals d’agost del 1900, la Comissió Provincial de Defensa de la Fil·loxera va remetre als batlles de l’illa la memòria sobre el viver de ceps americans de la Diputació de les Balears, on s’explicaven les particularitats de l’adaptació d’aquests plantes als terrenys mallorquins, molt similars als de la major part de Menorca, tot indicant les varietats més adients. L’illa arribava així en el moment ideal de la lluita contra la plaga, quan el viver de la Diputació era en ple funcionament i ja es tenia una idea clara dels tipus que s’adaptaven millor als terrenys calcaris.

El 1900, si bé ni les fons oficials ni la premsa recullen més casos de vinyes infestades, sí que van aparèixer nombroses notícies referides a la manera de combatre la malaltia, fet que fa sospitar que aquesta se seguia expandint, i només la seva arribada tardana feia que fos considerada com un fenomen normal.

El setembre del 1906 la malura encara no havia arribat ni a Maó ni as Castell. Tanmateix, ja s’estava repoblant amb peus americans. El setembre del 1905 es va rebre ordre d’elaborar una relació dels propietaris de Maó que tenien ceps americans. Es van trobar més de 16 vinyaters, amb un total de 1.150 plantes, que ocupaven 1.800 m2. Com a referència, en una estadística elaborada l’any següent s’indicava que la vinya ocupava 80 ha.

Els anys següents la premsa recull notes sobre la verema i en tots els casos es parla de l’obtenció d’uns bons resultats, sense que en cap moment s’indiqui que la plaga hagi malmès el conreu; el 1904 es diu que la collita és “desde luego superior a la del año pasado tanto en cantidad como en calidad”. Realment, la major amenaça per a la viticultura era l’evolució dels preus: el novembre del 1904 s’informava que l’aplicació del nou reglament sobre alcohols havia ocasionat una baixa de la cotització dels vins, amb una disminució d’entre 8 i 9 ptes. per hectolitre respecte a la collita de l’any anterior. 

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada