dimecres, 1 d’octubre de 2014

La vinya a la Menorca del segle XVIII.
Un creixement controlat.

Els menorquins sempre hem tingut interès per les nostres coses. Hi ha qui compra tots els llibres que surten de l’illa, una afició que constitueix una mostra de fidelitat a sa roqueta digna de totes les lloances; d’altres segueixen tots els concerts que es fan de música menorquina i per suposat hi ha aquells que fan excursions a tots els racons de Menorca i coneixen totes els camins, trams de costa, etc. Un dels temes que més ha fet volar la imaginació dels menorquins ha estat el segle XVIII, amb la seva exuberant profusió de conquestes i reconquestes i, dins d’aquest, un aspecte que sempre surt a la llum és el vi, quasi sempre amb un ponderatiu “es feia molt de vi en el temps dels anglesos”.

Llegint els autors de l’època, especialment La Historia de la Isla de Menorca d’Armstrong no és d’estranyar la fama del vi del segle XVIII. Tanmateix és possible aproximar-se de forma més directa al coneixement d’aquest segle tan apassionant: els arxius de l’illa compten amb una informació molt completa, la qual duc uns anys consultant i me permeten oferir un panorama més exacte i més detallat que els dels autors de l’època.

Per començar fora bo comentar que Armstrong quan va fer les seves famoses estadístiques es va errar, ja que atribueix al terme des Mercadal-Ferreries una collita de raïm igual a la suma d’Alaior i Ciutadella; el més probable és que, sense conèixer gaire el terreny copiés mal les dades i afegís un zero de més a aquest terme. Si feim aquesta correcció, la collita de raïm pujaria a 114.400 lliures, és a dir uns 4.750.000 kg, que pel que hem pogut comprovar és una quantitat raonable.

Aquest primer error el va portar de forma automàtica a sobrevalorar la producció de vi, que va estimar en 18.333 barrils anglesos (hogshead). De fet, arriba a un punt que Armstrong es dóna compte de què hi ha qualque cosa que no funciona, ja que ens diu que ha trobat un document on es consigna una producció de vi de 4.000 bótes. Aquest valor devia de procedir del càlcul anual del vi produït que feien les Universitats (antics ajuntaments) de Menorca. A partir d’aquí l’anglès va suar tinta per intentar conciliar aquestes xifres. De fet fa dues correccions: primer resta la part del raïm que es dedica al consum, que a la seva època era elevat, i redueix el vi a 13.000 barril i en segon lloc afirma que els 13.000 barrils anglesos equivalen a les 4.000 bótes menorquines, però açò no és veritat ja que en realitat 4.000 bótes equivalen a 8.500 barrils, o el que és el mateix 2.100.000 litres. Aquest és un valor raonable, ja que els 13.000 barrils ens portarien fins a 3.100.000 l, una xifra que l’illa només coneixeria algun any de collita excepcional.

Com veiem els autors antics, malgrat la seva bona voluntat, a vegades cometien imprecisions, sobre tot els estrangers que no coneixien bé l’illa, ni la seva Administració, ni la llengua, perquè llavors l’idioma d’ús en l’Administració era el menorquí. Per açò és que val la pena recopilar les dades dels arxius per esbrinar quina era la situació real. El problema és que no tots els Ajuntaments han conservat la totalitat de la documentació i, a més, hi ha manco documents dels primers anys, de manera que podem conèixer molt bé la producció de vi de final de segle, però amb més dificultats la del principi.

Així i tot hem pogut calcular que la superfície de vinya de Menorca el 1723 era d’unes 569 hectàrees, mentre que el 1773 havia pujat fins a les 1.141 ha, és a dir que la superfície ocupada per les vinyes s’havien doblat en quaranta anys! El major creixement es va donar al districte de Sant Lluís on segurament per l’efecte de la creació del nucli urbà va passar de 20,8 ha a 130,6 ha. Maó, Alaior i es Mercadal-Ferreries també van augmentar molt les seves vinyes, que es van doblar i el 1773 arribaven a 373 ha, 205 ha i 55,5 ha, respectivament. El terme de Ciutadella, amb 221 ha hauria crescut només el 51% i es Castell amb 156 ha, només avançava el 21%.

D’aquestes i altres dades es nota com les terres que estaven al voltant del Castell de Sant Felip van ser les primeres beneficiàries de l’estímul del creixement de les tropes i el 1723 ja havien ampliat molt les seves vinyes. A partir d’aquí devia ser difícil trobar nous terrenys per plantar vinya i l’impuls es va traslladar un poc més enfora, a Sant Lluís, potenciat amb la fundació del poble el 1761. Els altres tres termes (Maó, Alaior i es Mercadal-Ferreries) van rebre aquest estímul de forma un poc més esmorteïda, mentre que Ciutadella era el que tenia més dificultats per aprofitar-lo.

Pel que fa a la producció de vi, va augmentar fins el 1760, i a partir d’aquest any va patir diverses oscil·lacions que en part es poden atribuir a la meteorologia i en part a l’evolució dels preus, ja que quan el cultiu es feia menys rendible els viticultors arrabassaven vinyes velles per sembrar altres conreus i, quan pujaven els preus en plantaven de noves. Així, hem calculat que la collita mitjana de Menorca entre els anys 1760-1799 era d’uns 27.000 hl, és a dir 2.700.000 litres. Aquest valor és un 30% superior al que dóna Armstrong, amb la qual cosa la seva afirmació de què la producció es doblaria en pocs anys queda matisada. Segurament l’anglès ho deia per les terres de Sant Lluís i altres pocs on la producció de vi es multiplicava, però no tenia en compte que el ritme era molt més lent a altres indrets de l’illa.

Per districtes, Maó (que inclou Sant Lluís, ja que no hi ha dades per separat) era el major productor, amb 11.700 hl. Molt enfora es situaven Ciutadella, amb 5.200 hl, Alaior, 4.600 hl i es Castell, amb 4.500 hl. Es Mercadal i Ferreries només aportaven 900 hl. Com es pot comprovar la producció de vi estava molt concentrada en el Llevant de l’illa, fins a Alaior. De la producció anterior sabem que a Maó entre 1724-1739 era de 5.500 hl, el que vol dir que s’havia doblat entre aquests anys. És probable que aquesta fos la tendència general, perquè la recaptació de l’impost del vi (el delme) també es va doblar a Menorca entre el 1712-1720 i el 1767-1794 i, com veurem a continuació els preus van patir poques variacions.

Un punt a destacar és que la producció de vi estava fortament intervinguda: els preus estaven fixats (i eren igual per tots els vins!) i no es podia comerciar lliurement: la importació de vi només es podia fer quan s’acabava el vi de l’illa o amb restriccions al port de Maó; cada terme consumia el seu vi i només es podia introduir el d’altres termes fins que s’exhauria el propi. Al principi, les autoritats van permetre que el preu del vi augmentés i així entre el 1712 i el 1745 es va revaloritzar un 38%, però els anys següents el preu va declinar el 6% i així es va mantenir fins als anys convulsius de final de segle, a partir del 1794, quan la illa va patir una forta inflació. En comparació, el blat es va encarir el 71%, la qual cosa ens explica l’estancament de la producció de vi en la segona part del segle.

En conclusió, podem afirmar que, si inicialment la presència britànica va estimular el conreu de la vinya, que es va doblar en cinquanta anys, a partir del 1745, és a dir poc després de què Armstrong escrigués el seu llibre, les autoritats no van permetre que augmentés el seu preu, mentre que el del blat anava creixent sense pausa,  segurament perquè estava més lligat als preus internacionals, ja que l’illa havia d’importar una part important del seu consum. Per aquest motiu la producció de vi es va estancar.

Tenim una confirmació d’aquesta suposició en el fet que, quan els preus del vi tornen a créixer, com hem dit entre el 1794 i el 1814, anys marcats per les guerres amb França i Anglaterra, la superfície de vinya augmenta, ja que el 1818 era de 1.288 ha, un 13 % més del que hi havia les dècades anteriors. D’aquesta manera podem afirmar que al final de la Guerra de la Independència la vinya menorquina havia arribat al seu punt màxim i a partir d’aquí amb la crisi que patiria l’illa, aniria retrocedint durant un segle i mig, però açò ja és una altra història.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada