dimarts, 31 de març de 2015

La vinya a Sant Lluís entre el 1773 i el 1818. La multiplicació de la vinya.

En els cinquanta anys que van del 1723 al 1773 la vinya de Sant Lluís es va expandir de forma accelerada, de manera que el 1773 ocupava 130,6 has, és a dir que s’havia multiplicat per sis, el que suposa que cada any la superfície plantada de ceps havia crescut 2,2 has. Seguien dominant les vinyes normals, però ara ja apareix un 11% de vinyes velles, la qual cosa demostra que el conreu de la vinya començava a tenir una certa tradició. Com que les vinyes noves continuaven suposant una part important del total (31%), l’expansió vitícola prosseguia.

Pel que fa a la distribució de les vinyes dins del districte de Sant Lluís, i deixant de banda 59 petites parcel·les que no sabem on es situaven, s’observa una apreciable continuïtat respecte al 1723, ja que els dos punts amb més superfície ocupada pels ceps seguien essent Binifadet i Biniparell, els dos amb una superfície similar, el 24% del total. A una certa distància es trobaven Pou Nou i Torret, amb el 9,8% cadascun i Biniarroca i Rafalet, amb el 8,7%. Aquests sis indrets acaparaven el 85,2% del total de la vinya del terme.

Distribució de la vinya de Sant Lluís (1773)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Biniarroca
21
9,9
   8,7%
0,47
Lloc Nou i Binixiquet
3
1,83
  1,6%
0,61
Binifadet i Barraques
52
27,85
24,5%
0,54
Pou Nou
28
11,17
  9,8%
0,40
Biniparrell i Biniati
57
26,81
23,6%
0,47
Barqueres i Biniali
4
1,50
  1,3%
0,38
Binibéquer i Binissafúller
5
3,42
  3,0%
0,68
S’Ullastrar
18
5,48
  4,8%
0,30
Torret
29
11,18
  9,8%
0,39
Biniancóller
8
4,58
  4,0%
0,57
Rafalet
15
9,90
  8,7%
0,66
Suma
240
113,61
100,0%
0,47
Sense determinar
59
16,99

0,29
Total
299
130,59

0,44

La superfície mitjana de les parcel·les era de 0,44 has, un poc menor a les 0,53 del 1723 i existien diferències territorials, ja que les vinyes de Binifadet i Rafalet tenien una superfície mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de Torret i s’Ullastrar eren molt més petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya de Sant Lluís (1818)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Biniarroca
22
10,56
5,8%
0,48
Lloc Nou
9
4,45
2,4%
0,49
Binifadet i poble
48
17,39
9,5%
0,36
Pou Nou i Consell
42
11,84
6,4%
0,28
Biniparrell i Biniati
59
28,89
15,7%
0,49
Barqueres i Biniali
6
1,61
0,9%
0,27
Binibéquer i Binissafúller
15
14,11
7,7%
0,94
S’Ullastrar
41
9,91
5,4%
0,24
Torret
122
41,55
22,6%
0,34
Biniancóller
78
32,12
17,5%
0,41
Rafalet i Camp Sarch
20
11,25
6,1%
0,56
Suma
462
183,67
100,0%
0,40
Sense determinar
15
7,28

0,49
Total
477
190,95

0,40

Segons aquestes dades, la vinya de Sant Lluís va créixer entre el 1773 i el 1818 un 46,4%, el que suposa 1,35 ha per any. Com es pot comprovar el ritme de creixement anual va ser un 39% inferior al del període anterior. Així i tot, aquesta darrera expansió va permetre que la vinya de Sant Lluís arribés a ocupar més de 190 has. de terreny. L’extensió mitjana de les parcel·les va continuar disminuint, és a dir que les parcel·les noves eren de cada cop més petites, malgrat la tendència a la resta de l’illa durant aquest període fou a augmentar les dimensions de les vinyes.

En aquest darrer període es van experimentar canvis en el repartiment territorial de les vinyes: allà on va créixer més fou a Torret, que va multiplicar per quatre l’extensió plantada i va arribar a ser l’indret amb més vinya del terme. Un altre paratge on la vinya es va expandir fou a Biniancóller, on la vinya es va multiplicar per set i es convertí en el segon punt en importància. Els ceps de la zona al voltant de Biniparrell quasi no van créixer i per açò va retrocedir fins al tercer lloc en importància. En canvi, a Binifadet, ses Barraques i zones properes al poble la superfície plantada va disminuir un 34%, tot i que era la quarta zona més important de vinya. A continuació hi havia la zona de Binibéquer i Binissafúller, la vinya de la qual es va multiplicar per quatre.

Aquest darrer creixement es va fer amb vinyes molt grosses, ja que la superfície mitjana de les parcel·les era la més alta de Sant Lluís. A la zona de Rafalet continuava havent vinyes grans, mentre que les de Binifadet s’havien subdividit considerablement. En tot cas, les vinyes més petites continuaven estant a Torret i s’Ullastrar. L’extensió ocupada per la vinya dels cinc paratges amb més superfície suposava el 72,5% del total. Com es veu el 1818 els ceps no estaven tan concentrats en pocs indrets com el 1773.

El 1818 només feia quatre anys que havia acabat la Guerra de la Independència, amb la qual es tancava un període turbulent que s’havia encetat el 1793 amb la guerra d’Espanya contra França. Aquests vint-i-cinc anys havien estat plens de conflictes però no van ser dolents per a Menorca que es va beneficiar de les activitats del cors i de la seva condició de lloc de refugi durant la Guerra del Francès. Passada aquesta, el 1820 la Corona Espanyola imposava el proteccionisme amb la prohibició d’importar blats estrangers, la qual cosa seria nefasta per a les activitats marítimes dels menorquins. Amb la crisi general, la vinya va minvar molt i Sant Lluís no fou cap excepció. Per això la imponent extensió de vinya del 1818 fou com el cant del cigne de la vinya. A partir d’aquest moment la superfície ocupada pels ceps no va fer sinó retrocedir, però açò ja és una altra història.

Amb aquestes línies només he volgut indicar com a Sant Lluís el conreu de la vinya, que fins llavors era molt minoritari, durant bona part del segle XVIII i primeres dues dècades del XIX es va multiplicar. La causa d’aquest creixement primer fou l’estímul d’un important contingent militar estranger, però aquest es va mantenir molt més enllà del final de la segona dominació britànica (1788). Així, tot i que a partir d’aquest anys els anglesos només serien a Menorca de forma fugaç entre el  1798 i el 1802, el creixement de la població i de l’activitat econòmica va mantenir aquest impuls que no es va frenar fins a la crisi econòmica i social que patí l’illa a partir del 1820.


Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada