dimarts, 29 de setembre de 2015

La vinya de Llucmaçanes. De la decadència a la recuperació (1883-2006)

Un cop conegut el remei contra la cendrada, el conreu de la vinya podia continuar, però amb la necessitat de fer un conreu diferent i més costós. Per prevenir la malaltia calia eliminar les varietats de ceps més vulnerables i ampliar el marc de conreu, és a dir la distància entre les vinyes. Cada any s’havia d’esquitxar amb sofre. Açò va provocar l’arrencada de nombroses vinyes, de manera que el 1883 a Menorca l’extensió ocupada per aquestes s’havia reduït un 45% més. A Maó la reducció fou del 33% i la superfície ocupada pel conreu només era de 78,3 ha.

La vinya de Maó el 1883 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes    
33
16,44
0,50
21,00%
Malbúger
11
9,72
0,88
12,42%
Alqueria Cremada    
40
11,36
0,28
14,51%
Total
167
78,29
0,47
100,0% 

Com que ara tornam a comptar amb les velles denominacions territorials, sabem que el que s’entenia per Llucmaçanes encara comptava amb 16,44 ha de vinya i Malbúger 9,7 ha, (-22,8%), mentre que Alqueria s’havia reduït fins a 11,4 ha (-47,7%). Com es veu continuava la tendència en què les vinyes del voltant de Llucmaçanes resistien millor que el conjunt del municipi, mentre que a Alqueria es donava el procés invers.

Tanmateix, l’oïdi només va ser el primer assalt. El 1885 va aparèixer la plaga del mildiu, que segons l’Arxiduc Lluís Salvador “fou tan nociu que va fer oblidar els mals que havia causat la plaga anterior”. En tot cas, en pocs anys es va aprendre a combatre’l amb el brou bordelès (una barreja de sulfat de coure i calç), la qual cosa tornava a encarir el conreu de la vinya. D’altra banda, l’Arxiduc proporciona una valuosa descripció de Llucmaçanes i les seves vinyes. Així ens diu que: “al sud-oest de Maó estan els pobles de sa Cudia Cremada i Llucmaçanes, amb un centenar de cases de casolans, cadascun dels quals té sembrat les seves pròpies tanques de blat, verdura, farratges i fruita de moltes classes.” I també “del lloc de Sa Cudia Cremada. Seguint per un camí de pedra calcària molt deteriorada es veuen algunes palmeres aïllades i vinyes de ceps molts robusts. L’església actual es va consagrar el 8 de març de 1885.”

En relació al vi diu que “les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes.”  I “el vi negre és elaborat a tots els pobles, caserius i a moltes possessions; el blanc dolç i sec només es fa als pobles, i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes”. També apunta que les úniques mescles que es fan a l’illa són les d’alguns vins d’Alaior amb els de Llucmaçanes.

D’altra banda, cal remarcar que en el llistat de varietats de raïm que proporciona n’hi hagi vuit que són pròpies de Llucmaçanes; la majoria per fer vi (Baberrès negre, Crinyana mollassa, estorell lluent, Lora forastera, maimó) i altres per menjar (mamella de vaca, montona negre i perri cos).

És clar que els dos indrets del terme de Maó on la dècada del 1880 es mantenia la producció de vi eren Llucmaçanes i Sant Lluís (que llavors encara formava part del municipi). Així el 1885 l’Ajuntament informava a una enquesta oficial que al terme només es produïa vi negre i aquest es feia a aquest dos punts. Com veiem, l’Ajuntament desconeixia que també es feia vi blanc.

Aquesta malaltia, el mildiu, va coincidir amb l’arribada de la fil·loxera a Europa, la tercera gran plaga d’origen americà. Aquest cop, i a diferència dels dos anteriors, el mal avançava de forma lenta, la qual cosa va provocar que mentre que unes regions i uns països perdien la collita, altres no patissin gens i es poguessin aprofitar de l’increment de preus ocasionat per l’escassetat de vi. Espanya, que patí la fil·loxera uns anys després que França, va signar un tractat comercial amb aquest país que li va permetre exportar grans quantitats de vi, la qual cosa va provocar que a molts indrets, com a Mallorca, es plantessin grans extensions de ceps, que pocs anys després serien arrassats per la plaga.

Menorca no fou aliena a aquest procés i l’illa es va beneficiar de l’aparició de la plaga el 1878 a Màlaga, el 1879 a Catalunya i, especialment el 1891 a Mallorca: a Menorca els preus del vi van ser alts entre 1878 i 1897 i les exportacions de vi, després d’uns anys en què havien estat inexistents es van reemprendre entre el 1885 i el 1900.

Els anuncis en premsa ens demostren que el sector va viure una etapa eufòrica entre el 1884 i el 1898. De fet, l’anunciant amb major nombre d’aparicions fou Antoni Blanc, que és el responsable de 242 dies d’inserció, corresponent a 7 anuncis diferents. Va començar el 1887-88 anunciant vi negre de Llucmaçanes (3 anuncis durant un total de 38 dies, més de 12 dies cada anunci), però va destacar a partir del 1892 com a venedor de vi blanc (aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge), del qual en féu quatre anuncis, que va inserir 204 dies (51 dies per anunci, ja que aquests se solien perllongar durant uns sis mesos). 

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure al mercat la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer vi a què ens hem referit era un vi especial que es venia a preus de luxe: inicialment a 2,25 ptes/botella, preu que s’apujà successivament a 3 ptes. i fins a 4 ptes/botella el 1893. Els altres vins es van vendre al preu dels vins blancs, que eren més cars que els negres. Així el 1894 es venia a 6 ptes. per quarter (sis litres), mentre que els vins negres es venien aquell any a meitat de preu: 3 ptes/quarter.


Aquest vinater devia de ser Antoni Blanc Papelcudi, qui el 1883 apareix com a propietari de mitja hectàrea de vinya a Alqueria Cremada (la qual cosa indica que aquesta casolania llavors es considerava part de Llucmaçanes). Els Blanc no surten en els llistats anteriors de viticultors, a diferència dels Papelcudi que ja apareixen en la documentació des del segle XVIII com a destacats vinaters. El 1723 tenien vinyes a Toràixer i Trebalúger; el 1773 vivien al carrer de Gràcia de Maó i tenien vinyes a Biniatap i Ullestrar i el 1818 aquestes eren a Binibecó i Alqueria Cremada. Aquest exemple ens mostra que es tractava d’un sector dinàmic, amb freqüent canvis en la propietat.

La fil·loxera va arribar a Menorca finalment el juliol del 1899. Com arreu fou un cop traumàtic perquè la crisi va venir després d’uns anys especialment brillants per a la viticultura. Tanmateix, convé remarcar que la fil·loxera no fou la causant de la desaparició de la vinya menorquina. Com hem vist el procés s’havia iniciat quaranta anys abans amb l’oïdi; a més la fil·loxera no provocaria la desaparició total de les vinyes, sinó que els menorquins van fer com a altres regions: van canviar el sistema de conreu, implantant els peus americans empeltats a plantes autòctones. Lògicament, açò va implicar una nova reducció del conreu, que en part va ser compensada per la major productivitat de les noves plantes, millor seleccionades que les vinyes velles anteriors.

A partir d’aquest moment, ja no disposam de dades desagregades de la vinya de Maó que ens proporcionin informació sobre Llucmaçanes, sinó només resums estadístics del total. Així si els anys immediatament anteriors a l’aparició de la malaltia a Maó havia 54,7 ha. de vinya, entre 1913-26 es van reduir a 16 ha, que van anar augmentant fins arribar a 25 ha abans de la Guerra civil. Aquesta evolució és similar a la que es produïa a Espanya, on la recuperació del conreu era lenta, perquè existia un excés de producció que mantenia els preus baixos. De fet, una notícia apareguda en premsa l’any 1909 indica que la collita de raïms de l’any seria extraordinària i segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa indica una recuperació del conreu. Aquest mateix any Pere Mir indicava que estaven “vencidos por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Tanmateix, el mildiu i l’oïdi seguiren perjudicant la vinya, especialment entre el 1913 i el 1926. Els anys 1915-1916 les Illes Balears, i també Menorca, van patir un fort atac de mildiu i l’any següent d’oïdi, perquè la dificultat d’obtenir productes com sofre durant la I Guerra Mundial devia de dificultar la prevenció d’aquestes malalties. Això és un precedent de la situació que patirà l’illa arran de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. En tot cas, l’estat de les vinyes de Maó era satisfactori, ja l’estadística vitivinícola realitzada per ordre del Servei Agronòmic, indica que la producció mitjana de raïm entre el 1919 i el 1921 era de 3.333 kg/ha, amb un rendiment de 67 litres de vi per 100 kg de most i un preu mitjà del most de 39 pts/hl. El 1919 no es presentà cap malaltia, però el 1920 hi hagué oïdium i mildiu de poca intensitat i el 1921 un fort mildiu, el que portà a indicar que la collita havia estat dolenta.


La recuperació de la vinya fou estroncada per la Guerra civil. Així ho destaquen diversos testimonis de tota l’illa, que destaquen que després de la fil·loxera es van replantar les vinyes, però que durant la contesa els ceps van patir un agut atac de mildiu, que com hem vist assotava periòdicament el conreu i que després moltes vinyes ja no es van poder recuperar. Una d’aquestes històries és la de la família Pons de Vinos Llumesanas, apareguda al diari Ultima Hora del dia 17 de juliol del 2006, on s’explica que Miquel Pons Carreras al voltant del 1890 elaborava vi i el venia en garrafes al local on actualment hi ha Vinos Llumesanas. El seu fill Joan Pons Pons va començar la distribució amb carro per tot el Llevant menorquí des Castell a Sant Climent. Tanmateix, a la Guerra Civil el mildiu va arruïnar les vinyes que la família tenia a Llucmaçanes i a la carretera de Sant Lluís i després de la guerra es van concentrar en la venda de vi català importat.

Segurament allò decisiu en l’abandonament del conreu va ser la manca de provisió de sofre i brou bordelès que va impedir la defensa de les plantes. A més, aquesta mancança no es va resoldre acabada la guerra, sinó que es va mantenir durant molt d’anys, de manera que a la guerra es va sumar la postguerra. Quan es va restablir la provisió de productes químics, la producció de formatge va prendre molta força, de forma que tota l’illa s’hi va dedicar, amb la qual cosa la producció de vi gairebé va desaparèixer. Així ho indiquen les estadístiques de la Cambra Agrària que mostren que el 1950 només havia 2.000 peus de vinya (0,4 ha) a Malbúger Vell, mentre que al terme de Maó hi havia 4 ha, la majoria a diversos llocs.

Tanmateix, potser en recollir aquestes dades no es va tenir en compte als petits viticultors, ja que a la contribució urbana del 1985, a més de la vinya de Malbúger Vell hi figuren tres vinyetes més: Antònia Torrent Portella (0,14 ha), Pràxedes Mateo Mercadal i Antònia Tudurí Pons, tot i que potser el raïm es destinava més tost al consum. En tot cas en aquestes dates, tant la vinya de Menorca com la de Llucmaçanes estaven en el seu punt més baix.


Fent un balanç, cal desterrar la imatge tremendista que es té de la fil·loxera, ja que com hem vist no va ser sinó la darrera de les tres plagues americanes que van atacar la vinya menoquina i, totes van afectar al sistema de conreu. En la decadència de la viticultura de l’illa, tan importants com les malalties van ser conjuntures com la retirada dels anglesos i la crisi de mitjans del segle XIX, que van ser les causants del retrocés del consum de vi, la Guerra civil, que dificultà el control de les plagues, o l’expansió del boví de la postguerra, que acaparà tota la superfície agrària útil de Menorca.

Finalment, la viticultura, després de tocar fons els anys setanta, les dècades següents ha experimentat una recuperació, i en les proximitats de Llucmaçanes s'ha establert un nou productor, Solano, que elabora apreciables vins, en la línia del que s'està produint a Menorca el segle XXI, en un camí que ens va retornant a la normalitat d’aquest conreu tan propi de la Mediterrània.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada