La plaça de la Miranda de Maó, un lloc molt animat (1857-1927)

La plaça de la Miranda era un lloc molt freqüentat pels maonesos i els visitants a la ciutat. Tanmateix, al llarg de la segona meitat del segle XIX als diaris eren freqüents les crítiques a l’Ajuntament perquè el manteniment deixava que desitjar, fins que al final els operaris municipals anaven a arranjar els desperfectes.

Amb altres parts del passeig, la Corporació tenia una major cura. El juny del 1897 la premsa agraeix que s’hagin reparat els bancs i ampits de la Miranda, que també s’havien emblancat, afegint que eren obres necessàries, perquè moltes persones a l'estiu anaven “en aquell amè lloc”. L’operació degué esdevenir rutinària: el 1913 es procedia a encalcinar les baranes i adobar dues columnes que s’havien romput dies abans; el 1934 trobam una notícia similar.

De fet, al segle XX sembla que l’Ajuntament es prenia més seriosament la conservació de l’espai i ja no era necessari que la premsa li cridés l’atenció: els anys 1915 i 1916 els periodistes informen que ja s’ha procedit a la consolidació del sòl, que llavors era de terra. A partir de llavors, les crítiques es van desviar a la manca de reg, ja que la pols que s’alçava era bastant molesta, evidentment per mor dels passejos que la gent tenia el costum de fer pel seu interior. El juliol del 1916 La Voz de Menorca apuntava que l’any anterior s’havia aconseguit que es regués el passeig i demanava que aquell any es procedís de la mateixa manera.

El 1924 un periodista comentava amb humor que algú havia batejat l’indret amb el malnom de “passeig sec”, perquè cada any els encarregats del reg s’oblidaven d'ell i es feia necessari un recordatori. El problema s’havia agreujat amb les obres dels mesos anteriors, que van convertir una part del passeig en una plaça, el pis de la qual era de sauló o grava poc piconava i qualsevol cop d'aire aixecava núvols de pols que molesten a veïns i vianants.

Era una qüestió difícil. El mes de juny del 1925 el mateix diari es lamentava que, si bé la plaça s’anava regant superficialment, “el passeig contigu, el tradicional passeig de la Miranda, lloc de reunió els vespres i les nits, no és regat i els que van a prendre la fresca, amb l’aire que respiren aspiren molta pols. Els núvols de pols també entren a les cases dels voltants.” L’any següent es reproduïen les queixes en relació al passeig “tan concorregut les darreres hores del capvespre i primeres de la nit”. El pis no es regava mai i els arbres es morien de set. Els anys següents, coincidint amb l’asfaltat de la plaça i l’erecció del monument a August Miranda, es devia millorar prou el passeig perquè finalitzessin les protestes.

 

La Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

El desembre del 1927 Pere Montañés, que anys més endavant crearia la fàbrica de formatges El Caserío, va presentar a l’Ajuntament el projecte de construir un ascensor davall del mirador de la plaça, que tenia sortida als números 33 o 35 del moll. L’aparell, que comptava amb una cabina de dos per dos metres, s’encastaria al penyal, per a la qual cosa calia fer una excavació de 120 m³. S’edificaria un local damunt del terraplè d’accés a la costa de la Miranda, que serviria de sala de màquines i de suport al punt d’espera superior. Al moll es pensava habilitar una sala d’espera i despatx de bitllets. L’aparell tindria una cabuda de 150 persones i 1.000 kg i el preu del trajecte seria de 10 cèntims per pujar i 5 per davallar. El servei sortiria cada deu minuts i el trajecte duraria 50 segons. La Corporació, després de demanar una sèrie d’aclariments, es va abstenir d’escometre cap actuació.

La disposició del lloc no estava exempta de perills. El 1857 un al·lot es va precipitar pel penyal i no va sobreviure a la caiguda. El 1876 un altre va caure des d’un dels seus punts més alts i va poder ser salvat perquè una persona que passava per l’indret el va auxiliar.

En ocasions, el passeig atreia persones atacades per la malenconia o l’enyorança. Un vespre del 1881, a les dotze, es van sentir tres trets. Al punt es van dirigir corrent els serenos i les autoritats. Estès sobre un seient es trobava, envoltat de gent, un dels deportats cubans que residien a l'illa. Es va saber que, cansat de la vida, havia tractat de posar fi a la seva existència prenent certa quantitat d'arsènic i disparant-se tres cops de pistola al cap, d'on rajava sang, si bé no en gran quantitat. Conduït a l'hospital, se li va fer una primera cura, després de la qual els facultatius van assegurar que no la ferida no era greu.

La Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A partir d’un moment, els al·lots van prendre el costum de llançar pedres des del passeig de la Miranda. El 1884 uns quants van ser sorpresos quan tiraven còdols al moll i van ser conduïts davant del batle, que els va aplicar un correctiu. Tres anys més tard, els vianants que passaven per la banda de la Consigna van haver d'escapar a corre-cuita per no ser víctimes dels macs que llançaven uns jovenots i el 1890 el batle va imposar multa a dos bergants que actuaven de la mateixa manera.

Els projectils no només eren llançades al buit, sinó que algun cop, com es va esdevenir el 1907, grups d’adolescents els tiraven totes les nits a les cases de la plaça, fins al punt de ferir a alguns veïns, la qual cosa va obligar el batle a enviar el guarda per vigilar la zona. Val a dir que l’Ajuntament disposava d’un guarda permanent que inspeccionava la Miranda, els miradors i la costa Llarga, actualment dita d’en Reynés, però pel que es veu no donava a l’abast per controlar-ho tot. Les pedres també servien per perillosos jocs. El 1888 uns al·lotots se les tiraven els uns als altres; el periodista tan sols va veure el perill que havia de ferir la gent que passava per allà.

Tampoc era infreqüent que els joves pugessin als arbres, la qual cosa tenia el perill que caiguessin i es fessin mal o, el que era més freqüent, que rompessin algunes de les seves rames. Les malifetes no sempre eren tan violentes. El 1900 el guarda va sorprendre un grup de nou al·lots quan es dedicaven a insultar les persones que havia al passeig prenent la fresca, als quals el delegat del Govern va sancionar amb una multa de dues pessetes perhom. En altres ocasions, com el 1902 les víctimes eren els bancs del passeig, embrutats per bergants sense altre ocupació. En general, la convivència de grans i petits no era senzilla. El 1906 els veïns de la plaça es queixaven de les molèsties que ocasionava un grup d’al·lots que “s’havien apoderat del lloc com a domini propi per a les seves corregudes i jocs”.

La Miranda devers 1935. Postal Busutil

Es van proposar solucions de compromís: el 1915 La Voz de Menorca assenyalava que el fosquet i el vespre eixams de fillets saltaven, corrien i s'empenyien al voltant de la gent que descansava i prenia la fresca i comentava que era natural que juguessin i es divertissin, però per evitar les molèsties se’ls hauria d’adreçar al camp de jocs de Bellavista, situat als terrenys on els anys cinquanta es va construir l’hospital Verge del Toro. Els joves no eren l’únic col·lectiu molest. El 1917 el diari demanava vigilància perquè al vespre un ranxo d’adolescents esvalotava i molestava les persones majors, alhora que una captaire “anava de corro en corro i de banc en banc” demanant almoina.

Cal indultar els presos catalans amb justícia

L’indult dels presos de l’aixecament secessionista del 2017 té tots els ingredients per convertir-se en una nova trinxera en la qual els partits de la dreta i l’esquerra velin les seves armes davant una opinió pública cada vegada més cansada pel procés. Per uns és un mitjà per reconduir el tema a vies d’entesa; pels altres, una concessió inconcebible a l’enemic; per tots serà una qüestió que marcarà l’agenda política de la pròxima dècada. 

Els indults són material sensible amb capacitat d’inflamar susceptibilitats. La premsa conservadora censura el ministre de Justícia, qui propugnava la seva il·legalització per als delictes de corrupció política. L’eclosió d’aquests pot fer que, en pocs anys, el llistat de presos polítics que va fer famós Santiago Sierra a ARCO 2018 s’engrandeixi prou si, com és probable, altres personatges acompanyen Jaume Matas, Rodrigo Rato i Bárcenas als centres penitenciaris espanyols. Els que ara defensen l’indult per als condemnats pel procés català tindran dificultats si un altre govern decideix exclaustrar els altres presos, perquè, posats a simplificar les coses, són individus que han acabat a l’ombra per circumstàncies de la confrontació política. Al capdavall, no havíem arribat a la conclusió que tots els polítics són iguals?

Per aquest motiu, cal ser molt escrupolosos en la qüestió de l’indult, ja que del que es tracta és que un poder, l’executiu, esmena la plana a un altre, el judicial, una situació contrària a la divisió de poders i a l’essència de la democràcia, que només hauria de ser utilitzada en casos d’extrema col·lisió entre les resolucions jurídiques i les exigències ètiques i socials de la justícia. 

És cert que la gran majoria dels catalans són partidaris dels indults i que aquest gest pacificaria la qüestió catalana. Tanmateix, en el conjunt d’Espanya potser la situació és la inversa i tampoc es tracta de sortir del foc per caure a les brases. Com el Tribunal Suprem ha remarcat, el principal problema d’aplicar la mesura de gràcia en aquest cas és la manca de penediment dels presos, algú dels quals no s’ha privat de publicar el llibre “Ho tornarem a fer”, que fomenta escassament la concòrdia que ara es reclama.

No té gaire sentit indultar polítics que promouen la convocatòria d’un nou referèndum unilateral. En una democràcia totes les idees són vàlides i es poden reivindicar, però no tots els mitjans són acceptables. És perfectament legítim fer bandera de la independència de Catalunya i sol·licitar que l’Estat autoritzi que es demani l’opinió als catalans. Així s’ha fet al Canadà i a Escòcia. El que és inaudit és que la Generalitat posi urnes als col·legis electorals sense el consentiment del Govern de la Nació. És un acte gravíssim de deslleialtat institucional i un cop baix a la democràcia espanyola.

Aquest és el sentit del fall del Tribunal Suprem. No es tracta d’una peculiaritat de la Constitució Espanyola, sinó un fet consubstancial del sistema  democràtic. Per aquest motiu, Espanya s’ha vist arropada pels governs del nostre entorn i, en particular per la Unió Europea i els Estats Units, on els independentismes susciten escasses simpaties.

Pedro Sánchez faria bé de reclamar, com a condició imprescindible a l’indult, una renúncia expressa i clara contra la funesta idea de la unilateralitat. Hi ha signes que una part dels presos hi estan d’acord: ERC i Oriol Junqueres ja han acostat posicions. És cert que trencaria la uniformitat del bloc independentista, però aquesta fa temps que s’ha perdut, com han demostrat el final del govern Torra i l’accidentada presa de possessió d’Aragonès.

L’imperatiu de donar per amortitzat el procés no vol dir que els sobiranistes abandonin les seves demandes, ni tampoc que la negativa de l’Estat a convocar el referèndum no hagi de tenir conseqüències. El que no pot ser és que en una mesa per al diàleg s’amenaci que, sinó hi ha acord, ho faran igual: és xantatge, una coacció antidemocràtica. La renúncia no els deixa sense armes: poden organitzar manifestacions multitudinàries, vagues, boicots, protestes davant del rei, absentar-se del Parlament,... L’obstinació de l’Estat deixaria greus seqüeles: els independentistes emprarien tots els instruments que ofereix una democràcia, que no són pocs, per propulsar les seves idees.

Els contraris a l’indult tenen raó quan fan notar que alliberar els partidaris de la via unilateral seria tornar al punt inicial i donar-los el senyal que poden repetir el procés amb uns danys limitats. L’indult ha de marcar el terreny de joc i excloure l’aventurisme de les urnes il·legals, les quals tornarien a dividir la societat i, al capdavall, reforçarien els sobiranistes, que assenyalarien un cop més la intransigència de l’Estat i farien avançar així el seu programa.

L’eliminació de l’indult en bloc tindria la virtut d’allunyar l’ombra de d’una amnistia encoberta, que planarà si es concedeix a persones que pensen repetir els delictes pels quals van ser condemnats, alhora que l’aproximaria al tractament que s’ha donat als presos d’ETA, als quals es va requerir una rectificació per accedir a beneficis carceraris. 

Molts dels partidaris de l’indult també reneguen del tractament del delicte de sedició al Codi Penal i apunten a la suavització de les penes. El Govern hauria de reflexionar fins a quin punt la seva exigua majoria dona prou per un canvi d’aquest calat el qual, a més, és susceptible de ser revertit (o fins i tot reforçat) per un govern conservador, la qual cosa ens retornaria al moviment pendular que està erosionant la nostra democràcia. La cautela de Pedro Sánchez hauria de ser extrema, perquè és una qüestió que pot moure a persones d’esquerra a votar opcions polítiques de dreta.

En definitiva, l’indult suposa la renúncia de l’Estat a una acció punitiva contra els rebels que, perquè respongui als imperatius de justícia i serveixi per a la reconciliació, exigeix com a contrapartida que acatin les regles de joc de la democràcia.

Arbres i jardins de la plaça de la Miranda de Maó (1864-1929)

La Miranda és un dels llocs amb més caràcter de Maó, el qual encara era més pronunciat quan el passeig formava un conjunt unitari, que ocupava tot l’espai de la plaça, avui en dia subdividida en diversos àmbits i nivells.

Després de la reforma que es va escometre el 1858, la zona va adoptar la seva configuració clàssica, una gran rambla arbrada amb vistes a la mar, tot voltat d’una barana, d’una superfície per a l’ús dels vianants aproximadament el triple de gran que l’actual. Els primers anys restaven solars sense edificar: el 1864 al costat existia una sínia, on havia muls i cavalls. Potser es tractava del mateix lloc on al 1912 hi havia una horta, en la qual s’autoritzà la instal·lació d’un motor elèctric, presumiblement per extreure aigua.

 

Plaça de la Miranda (1858-1922). Fotografia Femenías. AISM

Un dels elements propis del passeig són els arbres, que tanta vida donen a l’indret. Per una notícia del 1866, sabem que al començament es tractava d’acàcies, que es consideraven originàries de les Moluques, però que s’havien aclimatat pròsperament a Menorca, i presentaven un bell aspecte. Atès que a continuació s’indica que la seva propagació podria permetre el desenvolupament de la indústria de la seda, potser es tractava de l’acàcia de Constantinoble, coneguda com l’arbre de les sedes i que en realitat és una falsa acàcia procedent del sud d’Àsia. El periodista explica que els arbres formaven dues fileres, als extrems dels quals, així com a les entrades, creixien un altre casta d’arbres: els ailants. En anys successius es troben notícies sobre la seva cura, com ara la poda.

Tanmateix, la majoria de les gasetilles es refereixen a dues qüestions: l’afició del jovent a pujar-hi i desmembrar algunes branques i els danys que causaven els temporals, la darrera circumstància de les quals encara és vigent en l’actualitat.

El 1865 la premsa ja es queixava de què qualcú havia romput les branques de tres o quatre arbres del passeig. Dos anys més tard, un fet d’aquesta mena va empènyer el subdelegat del Govern a remetre una carta al batle en la qual li informava que els pals que subjectaven dos ailants havien estat romputs i els arbres doblegats, per la qual cosa li demanava que els guardes n’extremessin la vigilància. El guarda del passeig va emetre un informe en el qual indicava que a la una i mitja de la matinada va sentir cantar a tres o quatre persones i quan s’hi va fer present, a un carrer proper va identificar tres oficials d’infanteria d’uniforme; a la plaça, una veïna li va comentar que havia sentit tres homes xerrant en castellà que exclamaven que els pals estaven molt durs. Malgrat tots aquests indicis, sembla que no es van fer més diligències en relació als soldats. Cal apuntar que en altres ocasions en què es produïen desperfectes anònims sempre se’ls atribuïa al jovent.

Acàcia de Constantinoble

 

L’afició a escalar per l’arbreda li va costar cara a un jove que, el 1898, en trencar-se la branca sobre la qual se sustentava, es va donar un bon cop, de resultes del qual sagnava abundosament. Unes persones que es trobaven allà el van estendre a un banc del passeig on s’hi va estar fins a recuperar les forces per tornar a casa. El fet es repetia amb el pas dels anys: el 1917 un passejant nocturn va destrossar un dels arbres i un mes més tard es detenia un al·lot que havia esguerrat una rama d’un dels arbres.

Els efectes dels temporals eren més devastadors. El 1865 vents huracanats van esqueixar una acàcia i trencaren les branques d’un ailant. El 1872 el que podia ser un cop de fibló va esberlar un altre arbre. Ja al segle XX, el 1922 un formidable huracà va arrabassar l’arbre més corpulent del passeig i els altres van haver de ser apuntalats, per evitar que acabessin per terra. Els anys següents, amb motiu de la reforma del passeig, es van renovar els arbres, que prest van ser posats a prova: el 1929 la tramuntana va pegar de valent, va rompre els fermalls i en va malmetre un.

 

Ailants

La reforma esmentada va generar una certa polèmica, precisament a compte dels arbres i els jardins. El setembre del 1922 es van talar els ailants, que aquell any s’havien mort, amb la idea de substituir-los per acàcies para-sol. Els mesos següents es va reurbanitzar la zona, reduint la superfície del passeig i asfaltant la part alta. Com a reacció, el febrer del 1924 apareixia un article a la premsa que, després de remarcar els beneficis higiènics (enriquir l’atmosfera) i estètics dels arbres, censurava les darreres actuacions de l’Ajuntament, per havia llevat “els bells arbres del passeig de la Miranda”, així com els de les Moreres, el Cos de Gràcia i la plaça de l’Arravaleta.

L’estiu es va iniciar la construcció d’un jardí al passeig, tot i que les obres avançaren lentament.  El mes de desembre, l’Agrupació d’Amics de l’Arbre, que presidia la senyora Alexandra Danilewsky, després d’assenyalar les particularitats de l’aclimatació a Menorca de les acàcies, plantades feia un any al passeig d’Augusto Miranda, demanava que fossin substituïdes per plàtans d’ombra.

L’Ajuntament en principi semblava conforme amb aquesta moció, però sembla que al capdavall no es portà a terme. Potser a canvi, el batle va accedir a la proposta de l’entitat de disposar un jardí a l’interior del passeig. Els Amics de l’Arbre van costejar tots els materials (terra, adob i plantes), mentre que les operacions anaven a compte del jardiner municipal. Es va preparar amb terra un rotllo al lloc on més endavant s’aixecaria l’estàtua de l’Almirall Miranda, en el qual es disposà una estrella coronada per diferents espècies de plantes ornamentals, que es va protegir amb una tela metàl·lica. A continuació es van començar a preparar dos massissos de terra en l’eix longitudinal del passeig, prou estrets per no obstaculitzar el trànsit.

Passeig de la Miranda (1922-1963). Postal Huguet

Tanmateix, el mes de desembre l’Ajuntament va rebre una instància de tots els veïns del passeig sol·licitant que se suspenguessin els treballs, perquè la seva execució restava terreny per al trànsit i provocava l’entrada de molta pols a les seves cases. La Corporació accedí a la petició; per aquest motiu, l'Associació va remetre una carta en la qual es dolia de l'actuació dels veïns i lamentava la falta de jardins públics de Maó.

El pis del passeig de la Miranda (com el de l’Esplanada) era de terra, la qual cosa originava que amb una certa freqüència es deteriorés i molestés els vianants. Pel que sembla, l’Ajuntament era poc diligent en arranjar els desperfectes. A la premsa es troben nombroses crides a què es recompongui, i en ocasions també  es prega que es millori l’enllumenat, la primera el 1868, quan ho feia el Diario de Mahón, tot remarcant que era el passeig més concorregut de la ciutat, especialment a les nits d’estiu.

La Miranda devers 1935. Postal R.V. Pons

Van passar més de dos mesos fins que l’Ajuntament envià uns homes, que van recollir les pedres que hi havia escampades pel passeig i regaren els arbres. El periodista feia notar que la millora era molt superficial i reclamava una actuació més decidida. A manca d’aquesta, dos anys més tard La Crónica de Menorca comentava a finals de maig que, ja pròxim l’estiu, a les seves  bellíssimes nits tothom sortia de les cases a prendre la fresca. Per aquesta raó demanava que s’arrangés el passeig, que no era estrany que es veiés atapeït de gent. El 1876 un nou mitjà, aquest cop El Bien Público, censurava de manera reiterada el mal estat en què es trobava el passeig i assenyalava que la gentada que hi anava tenia dret a què no es descurés la seva conservació. Aquesta vegada l’Ajuntament va fer llevar les pedres que entorpien el pas.