La població activa de Menorca el remot any de 1833

 Amb el pas del temps, i a mesura que les possibilitats que ofereix l’economia s’han anat transformant, les ocupacions dels menorquins han canviat. En l’actualitat, moltes persones depenen de les activitats turístiques i el personal al servei de l’administració és prou nombrós. En canvi, dècades enrere a totes les poblacions la majoria de la gent que es dedicava a la confecció de calçat, la bijuteria i altres operaris industrials i retrocedint en temps el nombre de pagesos i hortolans era aclaparador. Ara que aquesta mena d’activitats van quedant arraconades pren interès saber com es guanyaven el pa els nostres avantpassats.

Taller. Pompilio Piris Seguí. Fotos Antiguas de Menorca

Tot i que ja durant el segle XVIII, els tallers artesanals es van anar modernitzant, la Revolució Industrial arribà a la nostra illa a mitjans segle XIX, quan es van instal·lar les primeres fàbriques propulsades a vapor. Ja feia alguns anys que els sabaters de Menorca enviaven calçat a l’exterior i s’anaven convertint en un puixant sector manufacturer.

Tanmateix, només al començament del segle XIX començam a disposar de fons per conèixer l’evolució econòmica des d’un punt de vista quantitatiu. En aquest sentit, els padrons d’habitants, on es recull la feina que fa cadascú, ofereixen un bon material per entendre l’economia d’en primer. Una instrucció del Govern del 1823 ordenava els municipis de formar cada any aquests registres, tot i que els primers documents eren bastant incomplets i no es troben padrons amb informació amb els oficis dels veïns fins a la dècada següent i no a tots els pobles.

Així mateix, cal tenir en compte les limitacions d’aquesta font de dades, que minusvalora de forma important el treball femení i els actius agraris, no disposa d’una nomenclatura uniforme i conté diversos errors, duplicitats i omissions. Així i tot, les seves mancances són similars a les dels censos de població de l’època, fins bastant més endavant i per tant els podem atorgar una validesa semblant, de manera que ens proporcionen una idea bastant aproximada de l’activitat econòmica real durant aquest període.

Sabaters

D’aquesta manera, al principi les úniques poblacions amb padrons d’habitants on s’especifica la professió o ofici dels registrats són Maó i Ciutadella, essent un dels primers el del 1833. Encara que incorpora la població rural, a Maó, els canvis de criteri al llarg del temps fan que la informació d’aquest sector sigui poc fiable.

En conjunt, és interessant destacar que, a les dues poblacions, aquest any la manufactura i els serveis ja tenien una importància bastant considerable, amb al voltant de 1.270 i 1.850 persones que s’hi dedicaven, respectivament. El seu pes relatiu era una mica més elevat a Maó que a Ciutadella, així com el dels operaris de la construcció. A la ciutat de Ponent, en canvi, els treballadors del camp tenien una presència relativament superior que a Llevant.

A banda, a les dues ciutats figura un petit contingent de persones que desenvolupen activitats no productives. Aquests consistien bàsicament en els senyors de lloc i els religiosos, ja que altres col·lectius, com els estudiants o els discapacitats, eren poc rellevants. Per aquest motiu, el seu volum relatiu era un mica superior a Ciutadella que a Maó.

Jornaler

Si intentam filar més prim, ens trobam amb dificultats a l’hora d’enquadrar algunes professions. En especial, els jornalers que, en algunes poblacions, com Ciutadella, es dedicaven clarament a feines agràries, mentre que a Maó el terme tenia un sentit ampli, com persones contractades a jornal, però que podien exercir qualsevol activitat, fins i tot de tipus manufacturer. Es tractava d’un grup amb un cert pes, superior a Ciutadella, on era el col·lectiu més nombrós, que a Maó, on ho eren altres oficis. D’altra banda, dins del sector primari, els treballadors agrícoles eren el grup més representat, molt més abundants que els pescadors i els dedicats a tasques forestals, els quals així i tot eren més nombrosos a Maó.

De fet, la diferència més significativa entre les dues poblacions és el major percentatge que assolia el sector agrari en sentit ampli (afegint-hi els jornalers) a Ciutadella: 38,5%, mentre a Maó només representaven el 22,8%. Per comptes, a la població de Llevant abundaven bastant més els que es dedicaven a activitats manufactureres i de serveis. Ciutadella presentava al visitant un aspecte més rural, mentre que Maó tenia un aire més urbà i modern.

Ocupats a les branques productives de Maó i Ciutadella (1833)
Branca productiva	Maó	Ciutadella	Suma	% s. total
Agrícola	292	160	452	9,9%
Pesquer i altres	63	15	78	1,7%
Suma Primari	355	175	530	11,6%
Jornalers	267	538	805	17,6%
Aliments i begudes	115	24	139	3,0%
Tèxtil i confecció	134	172	306	6,7%
Calçat i cuiro	220	112	332	7,2%
Fusta	237	74	311	6,8%
Ceràmica i pedra	16	36	52	1,1%
Metall	80	41	121	2,6%
Altres	12	1	13	0,3%
Suma Manufactura	814	460	1.274	27,8%
Construcció	100	25	125	2,7%
Comerciants	130	46	176	3,8%
Professions liberals	41	15	56	1,2%
Criats	420	172	592	12,9%
Marineria	366	100	466	10,2%
Matriculat	6	256	262	5,7%
Funcionaris	75	18	93	2,0%
Militars i forces seguretat	66	20	86	1,9%
Altres	89	26	115	2,5%
Suma Serveis	1.193	653	1.846	40,3%
Total	2.729	1.851	4.580	100,0%

 Com és lògic, quasi totes les activitats manufactureres tenien un volum relatiu superior a Maó. Les úniques dues excepcions eren el tèxtil i la confecció i la ceràmica i la pedra. A Ciutadella hi havia més teixidors i filadores, mentre que a Maó, segurament per mor de la competència dels teixits forans, aquestes professions no tenien gaire practicants. Els trencadors que extreien cantons de les pedreres i els gerrers de les teuleres i altres oficis d’aquest ram també eren més nombrosos a Ponent. Maó, que havia experimentat un boom de la construcció fins a la Guerra del Francès, patia una forta crisi d’aquest sector, com també s’observa en el padró, que arrossegava les feines accessòries com les que estem comentat. Els dos eren àmpliament superats pels treballadors de Ciutadella, malgrat la ciutat de Llevant estava més poblada.

Pel que fa a la resta de branques manufactureres, la major diferència es troba en els treballadors de la fusta, una ocupació tradicionalment més desenvolupada a Llevant, per la força d’atracció de les activitats marítimes, que havien estimulat altres especialitats, com la fabricació de mobles i, en general, les feines auxiliars de la construcció (portes, finestres, etc.). La desproporció també és apreciable en el calçat i el cuiro, tant pel major nombre de sabaters com d’adobadors de pell. Les desigualtats també eren manifestes en l’elaboració d’aliments i begudes. A Maó abundaven els moliners i els forners, així com els confiters i altres menestrals d’aquest ram, la qual cosa és fàcilment explicable pel major volum de població i la possibilitat de subministrar vitualles a les flotes estrangeres que, si el segle XVIII havien estat britàniques, al XIX eren majoritàriament americanes, sense perdre de vista els holandesos i d’altres nacionalitats.

Finalment, Maó el 1833 ja era una població netament de serveis, que era l’activitat principal, a la qual s’hi dedicava el 43,7% dels seus habitants, valor que es reduïda al 35,4% a Ciutadella. Per aquest motiu, totes les ocupacions d’aquest mena estaven més representades a la ciutat de Llevant. L’única excepció eren els matriculats, que eren els reservistes de la marina. La seva pràctica absència a Maó, on els oficis de la mar tenien un pes molt superior, només es pot deure una decisió administrativa, ja que al padró del 1849 el seu nombre era prou elevat. Si s’haguessin comptat, el percentatge assolit pel sector serveis encara seria superior.

Mariners al port de Maó. Museu de Menorca

Precisament, la marineria era la professió relativament més abundant a Maó, juntament amb els criats. La sobrerepresentació d’aquests és indicativa d’una vila més pròspera, on vivien més persones amb un nivell de vida prou alt per permetre’s de tenir assistents que es fessin càrrec de les tasques domèstiques. Evidentment, les diferències també eren prou marcades pel que fa als comerciants, en totes les seves especialitats, tant de venda de productes com encarregats de fondes, tavernes i altres establiments d’aquest tipus.

La població activa de Menorca a finals del segle XVIII

 Una qüestió que revesteix especial interès quan volem conèixer com era la societat i l’economia d’èpoques anteriors a l’actual és com es guanyaven la vida les persones que hi vivien, és a dir la distribució sectorial de la població. Al llarg del temps, sobre aquesta tema tenim una informació molt fragmentària i amb poca base quantitativa, fins que, a les darreries del segle XVIII i sota l’impuls de les reformes de l’època de la Il·lustració, es comencen a fer estudis sistemàtics.

A Menorca disposam de tres recomptes, del 1784, 1787 i 1797, que ens donen dades d’interès. Lògicament, en aquell moment encara no s’havien estandarditzat els mètodes de recollida i tractament de la informació, de manera que aquestes estadístiques presenten limitacions i llacunes, per la qual cosa han de ser considerades amb precaució.

Un examen superficial mostra que cadascun d’aquests censos té alguna mancança: el de Floridablanca (1787) és el menys detallat ja que, pel que fa a la manufactura, només distingeix entre fabricants i artesans. D’altra banda, es va englobar la marineria en la categoria d’artesans, enlloc dels serveis, on el classifiquen els altres amb més correcció. El recompte del 1784 que publicà Vargas Ponce, pel seu costat, infravalora de forma clara el sector agrari. El cens del 1797, finalment, va comptabilitzar la població militar de l’illa, per la qual cosa la xifra del sector serveis és més alta que en els altres dos. Els diferents censos també proporcionen quantitats bastant variables d’inactius, bàsicament religiosos, estudiants i rendistes.

Un altre element a tenir en compte és que els censos del 1784 i el 1797 incorporen el col·lectiu dels jornalers (que el darrer separa entre els propis dels fabricants i els dels artesans), figura absent a les illes de Mallorca i Eivissa. Aquesta i altres circumstàncies permeten deduir que no es tracta dels jornalers del camp, sinó simplement d’aquells que en els pobles treballaven a jornal, és a dir, no tenien una ocupació fixa. El cens del 1797 ofereix més pistes per ubicar-los professionalment: els jornalers dels fabricants es devien dedicar bàsicament a la manufactura, en la qual els podem encasellar pràcticament a tots. En canvi, els dels artesans gairebé amb tota seguretat eren empleats de la construcció i tasques auxiliars d’aquesta (picapedrers,...) ja que no hi ha cap treballador més d’aquest ram i la xifra coincideix amb la dels censos anteriors.

És il·lustratiu comparar la distribució sectorial de les diferents illes de l’arxipèlag balear, per veure la seva especialització productiva. Així, encara que les xifres exactes varien d’un cens a l’altre, Menorca és el territori amb un menor percentatge de població consagrada al sector primari (agricultura, pesca, boscos...), sempre inferior al 50%, valor superat a les altres illes. Paral·lelament, la nostra illa compta amb la major proporció de treballadors manufacturers, que normalment supera el 25%. El percentatge de població activa del sector serveis exhibeix enormes diferències d’un cens a l’altre, en especial a les dues illes menors. Si atorgam una major confiança a la darrera de les estadístiques, Menorca també comptaria amb una proporció superior de persones en aquest sector, tot i que els resultats d’Eivissa i Formentera no s’allunyaven gaire. 

En comparació amb el total d’Espanya, les Balears tenien un menor percentatge de població dedicat al sector agrari (58%), que es compensava amb el major pes del sector serveis (26%) i, en menor mesura, de la manufactura (16%). Les xifres de Menorca, lògicament, eren les que més divergien del conjunt nacional.

En definitiva, és fàcil concloure que l’estructura econòmica de Menorca era relativament més moderna que la de les altres illes, pel menor pes de les persones que es dedicaven al sector primari i la relativa superioritat dels industrials i de serveis. Aquest fet ens parla de la important transformació que experimentà la nostra illa gràcies a les condicions que va imprimir la sobirania britànica, amb una economia oberta, una demanda militar puixant, una política d’obres públiques enèrgica i la introducció de noves activitats manufacturers (construcció naval i indústries auxiliars), que impulsaren el desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, el qual alimentà un procés de creixement autosostingut, en estimular nous sectors econòmics, com la construcció. Aquesta empenta es va mantenir amb el retorn a Espanya fins el 1820, ja que l’estructura econòmica menorquina era sòlida i es van conservar suficients elements per fer-ho possible, de manera que, quan alguns negocis es van acabar, els menorquins van trobar alternatives en determinades activitats, com el comerç marítim de grans.

És interessant examinar la distribució de la població manufacturera segons les diferents branques productives, cosa factible en els censos del 1784 i 1797. De l’examen de les dades, és clar que el primer és el més coherent, ja que el segon omet multitud de categories professionals i les trasllada al calaix de sastre d’altres. Aquesta impressió s’accentua si s’analitza el detall dels oficis: al cens del 1797 no consta la xifra de teixidors ni la de mestres de casa, dues de les categories amb més actius el 1784 (186 i 220 ocupats, respectivament). També hi són absents moliners i cardadors, ben representants al primer cens (58 i 61 persones), i el valor dels fusters (62), està excessivament allunyat del seu precedent (195), que és coherent amb altres dades que tenim sobre el particular.

Distribució de la població manufacturera per branques d'activitat, 1784-1797
Branca productiva	1784	% s. total	1797	% s. total
Aliments i begudes	146	8,0%	27	1,3%
Tèxtil i confecció	475	26,2%	316	15,5%
Calçat i cuiro	307	16,9%	343	16,8%
Fusta	245	13,5%	62	3,0%
Arts gràfiques	1	0,1%	1	0,0%
Ceràmica i pedra	39	2,1%	24	1,2%
Metall	142	7,8%	168	8,2%
Altres	1	0,1%	822	40,3%
Construcció	225	12,4%	11	0,5%
Jornalers	235	12,9%	264	13,0%
Suma	1.816	100,0%	2.038	100,0%

Així, segons el cens del 1784, la branca productiva amb més ocupats del sector secundari menorquí era el tèxtil, responsable de més d’una quarta part dels treballadors (26,2%), representada de forma majoritària per teixidors, sastres, perruquers i brodadores. Li seguien a una certa distància el calçat i el cuiro (16,9%) i, la fusta (13,5%). En el primer s’englobaven els adobadors de pells i, sobretot, els sabaters; en el segon, els fusters. Amb un pes bastant inferior es trobaven l’elaboració d’aliments i begudes (8,0%) i el metall (7,8%). El primer recull els forners, moliners, confiters, fabricants de begudes alcohòliques i altres similars; el segon arreplega els ferrers, els argents i altres oficis. Totes elles, eren activitats destinades al mercat local i cobrien les necessitats bàsiques de la població.

En el cas del calçat i el cuiro, en què el percentatge del 1784 és sensiblement igual al del cens del 1797 (16,8%), es tractava de 35 adobadors i 308 sabaters. Aquest darrer any Menorca és l’illa que compta amb un percentatge superior de les Balears, ja que a Mallorca representen el 15% i a Eivissa i Formentera el 7,4%. El fet és remarcable, perquè, en general, en aquest cens els valors de la nostra illa són inferiors, cosa que s’explica per la circumstància que el pes que representa el capítol d’altres és molt superior i en aquest no hi ha jornalers no agrícoles. Aquesta situació evidencia una clara especialització de Menorca en el sector del calçat i el cuiro, la qual va passar desapercebuda a les fonts coetànies. 

En canvi, una activitat que els diferents autors sempre han assenyalat com molt ben representada a la nostra illa, el tèxtil, mostra en el cens del 1797 valors molt inferiors als de Mallorca (46,3%) i Eivissa-Formentera (38,2%). Aquest fet és probable que sigui indicatiu d’una menor atenció a l’elaboració de teixits i robes, el que seria coherent amb la situació de dura competència amb els mercats exteriors que es va experimentar a Menorca durant la major part del segle XVIII, per mor del port franc, i que encara s’arrossegaria a finals de segle. Pel costat contrari, el pes dels treballadors de la fusta en el cens del 1784 (el 13,5%), així com els del metall (7,8% en aquest i 8,2% en el del 1797) serien superiors als de Mallorca en el darrer any (10,5% i 6,7%), fet explicable pel major desenvolupament dels sectors de la construcció i el naval a la nostra illa.