L’evolució econòmica de Menorca i, en especial, el progrés de la seva indústria, prest va cridar l’atenció dels investigadors espanyols. El 1954 el professor d’Història Econòmica Joaquín Rodríguez Arzúa va obrir el foc amb la publicació a la revista Estudios Geográficos de l’article “La industria de la isla de Menorca”. L’investigador acabaria presentant la seva tesi doctoral deu anys més tard, el 1965, sobre la geografia humana de l’illa. Es tractava del seu primer treball i la seva obra posterior va desviar el focus per centrar-se bàsicament a la província de Salamanca, on exercia com a catedràtic d’institut.
L’autor, des del primer moment, remarca la importància de la indústria menorquina i, en certa manera, posa les bases de la tesi sobre l’equilibri sectorial de l’illa, en indicar que el seu desenvolupament ha fet que tengui una importància equiparable a la del sector primari (agricultura i ramaderia). La seva obra no és original, sinó que es limita a utilitzar articles existents sobre Menorca, sense sotmetre’ls a crítica o verificació. La seva importància ve del seu caràcter pioner i de la interpretació que ofereix sobre la industria de Menorca, que ha estat recollida per la majoria dels autors posteriors.
Mostra de la seva influència és l’afirmació que, amb el desenvolupament de la indústria moderna orientada a l’exportació, durant la segona meitat del segle XIX, es trencava amb el caràcter autàrquic que anteriorment tenien les activitats industrials. Aquesta seria la pista que menaria a una de les principals tesis de la Via menorquina del creixement, postulada per Farré-Escofet, Marimón i Surís, el 1977, segons la qual l’economia menorquina havia experiment al llarg de la història una alternança de períodes de tancament intern, que eren d’estancament, i d’obertura a l’exterior, on es gaudia una expansió productiva. Una teoria que, encara que acceptada en el seu moment, posteriorment ha estat matisada.
Arzúa indica que, segons el diccionari de Madoz, el 1840 només existien a Menorca unes poques indústries de tipus tradicional: tres fàbriques de licors, tres més de pastes, dues de eixàrcia i velam, tres de sabó, cinc de terrisseria, quatre de barrets, sis d'adobs de pells i alguns molins de vent, sobre les quals el diccionari informa que “Aquestes fabricacions segueixen la marxa decadent que s'observa, en general, a tots els rams de riquesa de l’illa”.
 |
| Fragment de l'entrada MAHON del diccionari de Madoz |
Aquesta situació va canviar de forma radical la segona meitat del segle XIX, que l’autor qualifica de l'“edat d'or de la indústria”, durant la qual es va verificar una intensa exportació, primordialment de calçat, a les Antilles. Aquesta va ser estroncada per la guerra de Cuba i posteriorment “la imprevisió i individualisme mediterranis, tan exagerats a Menorca, van fer la resta”, una apreciació que recull dels articles apareguts els primers anys del segle XX a la Revista de Menorca en relació a la crisi del calçat.
Aquesta explicació és una mica contradictòria amb la defensa que fa de la producció illenca de calçat, que assenyala que és l’activitat on l'habilitat artesana illenca arriba als seus màxims nivells d'eficiència i bellesa: “La sabata menorquina és, sense exageració, la més elegant i perfecta del món sencer en el seu gènere. Ho testifiquen les innombrables medalles i premis obtinguts a exposicions nacions i internacionals”. Segurament el que Arzúa vol dir és que els menorquins eren grans elaboradors de sabates, però la seva organització mercantil i industrial era defectuosa. Al menys, açò és el que defensaven els autors en què sembla inspirar-se.
Tornant als orígens, l’economista considera que l’origen de la indústria sabatera contemporània rau en causes econòmiques i socials: l’existència d’una mà d'obra abundant i barata i extraordinàriament capacitada que, en un moment determinat no va poder ser canalitzada cap a l'emigració, com en èpoques anteriors i va ser encaminada en aquesta direcció, aprofitant la seva “prodigiosa habilitat manual”.
Així es va desplegar aquesta indústria, que ocupava una infinitat de braços que, sense ocupació alternativa, constituïen una pesada càrrega per a l'illa. D’aquesta manera, Menorca va recuperar la seva població, després d’uns anys de forta emigració a Algèria i s’aconseguí evitar que es generés una nova onada migratòria que altrament s’hauria acabat per produir. En definitiva, en augmentar la capacitat productora en branques fàcilment expansibles com les industrials es va incrementar la capacitat retentiva de l'excés demogràfic que, si no, s’hauria hagut de vessar fora de l'illa.
Arzúa, fent-se ressò del contingut de la biografia de Jeroni Cabrisas, afegeix que la causa ocasional del gran desenvolupament experimentat a finals del segle XIX va ser la introducció a Ciutadella per aquest empresari de l'exportació de sabates a Cuba. A partir d’aquell moment, per un fenomen de mimetisme força conegut i freqüent a Menorca, tots els esforços illencs es van orientar envers aquesta branca productiva i els progressos van ser rapidíssims. Tanmateix, l’autor assenyala a continuació de forma contradictòria que, segons Riudavets, l’auge procedeix del 1850, una data posterior a l’arribada del ciutadellenc.
Modernament altres autors, com Miquel A. Casasnovas, també s’han trobat amb aquesta incongruència: les dades demostren l’existència d’un notable corrent d’extraccions de calçat anteriors a la presència de Cabrisas a Ciutadella. Algun dia tornarem sobre aquesta paradoxa que, en realitat, no és més que un altre exemple del desajust entre els mites que es creen a posteriori, basats en interessos crematístics o de prestigi, i la prosaica realitat que es pot rastrejar amb una investigació curosa de les fonts documentals.
L'obertura del mercat cubà va menar la indústria menorquina al seu cim, ja que dels 330 i 768 parells de sabates que, segons Madoz, van ser expedides des del port de Maó els anys 1844 i 1845 es va passar a molts milions les dècades següents. En realitat, l’evolució del sector del calçat sempre va estar caracteritzada per les fluctuacions violentes. Per Arzúa, la indústria sabatera presentava per a Menorca tots els inconvenients i només alguns dels avantatges del monocultiu. L’autor ressegueix aquests daltabaixos amb la informació que troba a les fonts bibliogràfiques, que no és ni molt menys completa, però sí il·lustrativa de la situació exposada.
D’aquesta manera fa notar que l’expansió inicial fou continguda per la paralització que s’esdevingué el 1883, encara que l'any següent la indústria va prosseguir el seu avenç, empesa per una forta demanda, la qual estimulà un incipient procés de mecanització. Les dades les obté de l'Arxiduc Lluís Salvador, l’obra del qual (Die Balearen) qualifica de “veritable arxiu geogràfic”.
 |
| Botines del segle XIX |
L’investigador comenta que el mercat cubà, com que no hi havia competència per mor de la forta protecció aranzelària, va fer nedar l'illa en l'abundància, fins al punt que el refrany “Fer feina d'Amèrica”, per referir-se al calçat que s'enviava a Ultramar, va arribar a fer-se proverbial. Aquesta prosperitat es va assolir a compte de les colònies. Excepte Ciutadella, que seguí cuidant una mica l'elaboració, se sentien horrors de les sabates enviades a Cuba, Puerto Rico i les Filipines que, a penes posades, ja quedaven desfetes.
Aquestes afirmacions, llevat de la que es refereix al progrés que va gaudir Menorca gràcies a les vendes de sabates a Cuba (que, així tot, com l’autor mateix reconeix, va patir molts ensurts) són prou discutibles. La competència d’altres mercats, sobretot l’americà, es va anar fent sentir de cada cop més i la qualitat del calçat de l’illa sempre va ser molt elevada, de forma que l’existència de sabates defectuoses només es va detectar en comptades ocasions. De fet, la majora d’aquestes estava constituïda per productes falsificats elaborats a altres punts del país.
Arzúa continua comentant que aquests abusos no podien proporcionar solidesa a la indústria i, quan les colònies, per errors metropolitans i la ingerència dels Estats Units, es van perdre el 1898, la sabateria menorquina va patir una gravíssima crisi, ja que el seu mercat va ser ocupat per la producció mecanitzada ianqui.
Per comprendre els catastròfics resultats del tancament del mercat antillà, cal tenir en compte que, segons Angel Ruiz i Pablo, a principis del segle XX dels 38.000 habitants de l'illa, 2.200 eren oficials sabaters, 1.500 aprenents i 1.200 cosidores o aparadores, és a dir que prop de la meitat de la població vivia del sector. L’investigador carrega les tintes perquè, en realitat Ruiz i Pablo assenyala que els treballadors de la sabateria eren el 13 per cent de la població, més un 10 per cent ocupats de forma indirecta. En tot cas, sí que és cert que Menorca depenia en gran mesura del mercat cubà i la seva pèrdua va obligar a encetar una llarga i dolorosa reconversió industrial.