El desplegament d’una economia industrial a través dels padrons d’habitants (1891)

 El desplegament de la indústria va tenir un fort impacte en l’economia menorquina. Aquesta ja mostrava signes diferencials respecte a la resta d’illes Balears des del segle XVIII, però la segona meitat del XIX aquests es van eixamplar en gran mesura. El cens de població del 1887 permet constatar l’amplitud de la divergència. La seva classificació és antiga, ja que la indústria és definida de forma restrictiva i inclou molts d’operaris a la secció d’arts i oficis. Sortosament, l’Arxiduc Lluís Salvador ens proporciona el detall del cens de Menorca, que ens permet distribuir l’anterior grup, el 76,7% dels integrants del qual són treballadors industrials. Si s’apliquen aquests percentatges a la resta d’illes, podem obtenir una visió bastant raonable de l’estructura sectorial de l’arxipèlag.

El pes de l’agricultura en la població activa de Menorca (47,2%) era netament inferior al de les altres illes (71,1%). La manufactura, per contra ascendia al 27,3%, més del doble del total balear (12,4%) i els serveis, amb el 18,8%, també superaven àmpliament al de l’arxipèlag (12,4%). Fins i tot la construcció i els jornalers diversos (bàsicament operaris de la construcció i de serveis) tenien un pes major que en el conjunt. Tot plegat parla de què Menorca comptava amb una economia més complexa i diversificada, en la qual l’empremta de la indústria marcava la diferència.

Podem comprovar el ritme de transformació de l’economia menorquina a través dels padrons d’habitants, una de les poques fonts d’informació existents i l’única que permet resseguir l’evolució de la població al llarg del segle XIX. El 1891, a diferència dels padrons anteriors, també comptam amb la distribució per professions dels veïns d’Alaior, el tercer nucli manufacturer de l’illa. D’aquesta manera podem veure com en aquesta darrera data el sector secundari havia fet un gran pas endavant i ja suposava el 49,3% de la població urbana de Maó, Ciutadella i Alaior, gairebé el doble que el 1833. Aquest creixement s’havia produït en detriment dels serveis, que retrocedeixen del 40,3% al 28,4%. En canvi, sembla que la població agrària es va mantenir estable, o fins i tot va augmentar, la qual cosa seria coherent amb el progrés de la ramaderia que es produeix en la segona part del segle. És una nova prova que el creixement industrial no es va fer, en general, a costa de l’agricultura, sinó de la població dels nuclis urbans, amb una redistribució dels recursos existents.

Estructura sectorial de la població urbana (1833-1891)
Sector	1833	1863	1891
Primari	11,6%	11,9%	25,5%
Jornalers	17,6%	13,8%	4,4%
Manufactura	27,8%	31,1%	49,3%
Construcció	2,7%	4,5%	3,4%
Serveis	40,3%	38,7%	28,4%
Total	100,0%	100,0%	100,0%
Inactius	8,7%	12,8%	10,1%
Número	4.580	4.278	8.102

El detall de la població ocupada subratlla la magnitud dels canvis. Per començar, la població activa, que havia estat estancada entre el 1833 i el 1863, va experimentar un gran increment (77%), fins i tot descomptant l’efecte de la incorporació d’Alaior, que evidencia la bona salut de l’economia de l’illa, encapçalada tant per l’agricultura com, sobretot, per la manufactura.

En la manufactura, el gran impulsor d’aquesta expansió va ser el sector del calçat i el cuiro, que havia experimentat un creixement espectacular. Si el 1863 ja havia donat mostres d’un gran dinamisme, en gairebé doblar el seu pes en el total a Maó i Ciutadella, el 1891 va continuar la seva progressió i, en un nombre similar d’anys, va més que doblar aquest percentatge. Si hi afegim el contingent d’Alaior assolia el 34,3%. La resta de branques manufactureres van romandre estables.

Per contra, es detecten retrocessos significatius en algunes branques manufactureres, en especial el tèxtil i la fusta. El primer, que al segle XVIII havia resistit la competència exterior millor del que indiquen les fonts, en particular Riudavets, va recular amb força al nou segle, incapaç de lluitar contra els teixits catalans i passava del 6,7% del 1833 al 2,9% del 1863 (3,2% si comptam a Alaior). Al sector de la fusta la caiguda no va ser tan dramàtica, però sí de consideració, segurament per mor de la fallida de les activitats marítimes i la demanda exterior d’origen militar, i disminuí del 6,8% al 4,3% (4,6% amb Alaior). Aquestes dades donen testimoni d’una modernització de l’estructura productiva, amb la minva de les activitats tradicionals dirigides al mercat local, substituïdes per proveïdors forans, que funcionaven amb un règim de cada cop més industrial.

Pel que fa al sector serveis, retrocedeix netament, sobretot per l’ensorrada dels tres col·lectius més rellevants fins a mitjans de segle: la marineria, els matriculats (marins de reserva de l’Armada, que desapareixen, en extingir-se aquest cos) i el servei domèstic que, en conjunt, el 1891 queden reduïts a menys d’una tercera part del que suposaven el 1833. Aquest fet mostra una transformació radical de l’economia illenca, que abandona les activitats lligades al tràfic marítim (i perd el benestar associat a aquestes), en benefici d’altres professions que treballen amb uns marges més ajustats i no poden costejar-se la munió de criats de principis del segle. També es podria atribuir a aquest fenomen l’afebliment d’altres oficis com les professions liberals, arrossegades per la desaparició del comerç marítim. En definitiva, es tracta d’una autèntica reestructuració productiva, en què Menorca s’especialitza en el calçat, que impulsa el procés d’industrialització de l’illa i s’eclipsen tota una sèrie d’activitats i professions que abans abastien el mercat intern.

Sabaters menorquins. Joan Bagur Truyol. Fotos Antiguas de Menorca

El sector sabater havia experimentat les dècades anteriors una progressió fabulosa, gràcies a les extraccions de calçat al mercat cubà. Es fa necessari, per tant, analitzar l’efecte d’aquesta expansió en la població ocupada de l’illa. Disposam de diverses fonts per calibrar la seva importància. Els valors que indica l’Arxiduc són semblants als que ofereixen altres fonts coetànies. Els padrons d’habitants del 1891 recullen un total de 2.700 adults i 880 joves, mentre que el cens de població del 1887 aporta les xifres més baixes, amb 2.360, que hem de considerar adults masculins. Segons aquest, a la resta de poblacions de l’illa es comptarien 136 sabaters. Davant d’aquesta diversitat de registres si, de forma pràctica, prenem la mitjana de les estadístiques que proporcionen dades masculines, obtindrien que hi hauria 2.538 sabaters (2.674 si afegim la resta de localitats de l’illa), als quals s’haurien de sumar 880 joves i 533 dones, en total unes 4.100 persones, valor que concordaria amb el que indica l’Arxiduc, normalment ben informat.

Un altre aspecte a considerar és l’origen social dels sabaters, que ens mostren un sector més madur que el 1863. A Maó les entrades de joves procedents del món agrari es redueixen a la meitat i se situen en línia amb el seu pes en la població total (16%), mentre que a Ciutadella segueixen essent molt altes (46,1%), superiors a la població agrària urbana, el que indica una absorció d’actius rurals. El grup més nombrós de Maó són els originaris de la manufactura, amb el 55,5% i el seu gruix prové de l’entrada de fills de sabaters, que és minoritària a la població de Ponent. Tant a Maó com a Ciutadella, encara que s’incorporen més fills de treballadors dels serveis (21,3%) que de  la construcció (6,3%), aquests darrers són més importants en relació al conjunt dels operaris del sector, la qual cosa significa una major capacitat d’atracció.

En el còmput global, el sector del calçat atreia majoritàriament fillets procedents del sector manufacturer, sobretot sabater, pel pes de Maó en el conjunt, tot i que una bona proporció venia del entorn agrari, gràcies a la capacitat d’atracció que aquest tenia a Ciutadella. La impressió que s’obté és que els nous operaris de la sabata provenien de les classes més desafavorides, mentre que els menestrals i treballadors de serveis més benestants no tenien tant d’interès en aquest ofici. D’aquesta manera, la industrialització de Menorca menava a una proletarització de la mà d’obra, perquè creixien els operaris amb retribucions més ajustades. Aquesta barator de la mà d’obra serà un dels trets característics de la indústria menorquina, fins i tot quan es tractava de productes de qualitat dirigits a nínxols de mercat d’alta capacitat adquisitiva.

Trump, el portaveu d’un nou model econòmic

Les decisions que està adoptant el president Trump des de la seva presa de possessió han desconcertat la major part dels analistes. Tanmateix, el polític republicà les va anunciar durant la campanya electoral (i expliquen la seva victòria electoral) i són l’anunci d’un nou model que fa anys que es va covant en l’economia internacional.

 

Els canvis no són exclusius d’aquest pintoresc personatge: està a punt d’obrir la mina d’Aznalcóllar, que va protagonitzar una de les catàstrofes ecològiques més importants d’Espanya, en afectar el parc de Doñana el 1998. No és un cas aïllat: el 2015 es van tornar a explotar les mines de Riotinto, que havien estat clausurades per motius econòmics el 2002. Fa poc semblava que l’onada ecologista menaria al col·lapse la mineria dels països occidentals; per contra, el seu vigor s’ha enfortit, alimentada per l’electrificació de l’economia mundial. Som uns ecologistes amb tauleta i açò té un preu.

El sistema econòmic en què hem viscut va néixer de les ruïnes de la II Guerra Mundial. La seva base era el liberalisme i, de la seva mà, l’obertura dels mercats internacionals i la llibertat d’empresa. El líder eren els Estats Units d’Amèrica. A les seves empreses els convenien mercats cada cop més grans on col·locar els seus productes, per amortitzar els costos fixos, amb un gran component d’investigació. Quan el procés va agafar força, començaren a transferir les fàbriques a Àsia i així aconseguiren disminuir encara més el preu dels articles. Els consumidors es van veure beneficiats per uns preus relatius a la baixa, en un circuit virtuós que fomentava el creixement i creava nous llocs de treball per compensar els que es traslladaven a Orient.

L’any 2000 es va doblar l’aposta amb la incorporació de la Xina i Vietnam a aquest esquema, països amb una dimensió colossal. Els Estats Units (com el Regne Unit al XIX) encapçalava el sistema i tenia uns aranzels menors que els que els altres països li aplicaven; als països asiàtics les seves empreses no gaudien de la mateixa llibertat que els orientals a Occident. Era una asimètrica acceptada per incentivar els nouvinguts a obrir els seus mercats (ni que fos de forma parcial), perquè ningú pensava que mai arribessin a plantejar cap repte a l’hegemonia americana.

Prest es va veure que els càlculs havien estat erronis i que els orientals prenien un dinamisme imponent i, gràcies al tractament privilegiat que rebien i als ajuts estatals que donaven a les seves empreses podien superar el gegant americà en parcel·les sensibles, com la tecnologia. De fet, a tots els països, el creixement econòmic va esdevenir insuficient per compensar els llocs de treball exportats a Àsia. El malestar del segle XXI havia nascut. Sota el seu impuls van emergir els moviments populistes, primer d’esquerres, però ben aviat d’ultradreta nacionalista, que cada dia prenen més força amb la seva crida a retornar al passat, on tot era millor, i a donar prioritat als nacionals: Amèrica primer... i el Regne Unit... i França... i Alemanya...

Quan Donald Trump va assumir el poder per primer cop, el 2017, va fer un gir en la política econòmica exterior, en retirar-se de l’acord Transpacífic, que havia pactat Barack Obama i profunditzava la reducció aranzelària amb Àsia, Oceania i Amèrica del Suid. Més tard aixecà els primers aranzels contra la Xina, el Canadà, Mèxic i la Unió Europea. L’enfrontament més dur es produí amb la Xina, a qui va limitar l’accés als xips d’alta gamma. El canvi de rumb no tenia volta enrere i, quan el demòcrata Biden guanyà les eleccions, va mantenir una part substancial de les mesures acordades pel seu predecessor republicà, en especial amb la Xina, que fou declarada enemic estratègic, al contrari del que havia postulat Obama.

La tornada cap a l’interior va ser refermada per la Covid, quan els països occidentals es van adonar dels perills de dependre d’Àsia, ja que qualsevol problema a Orient trencava les línies de subministrament de productes essencials per a la nostra economia. A partir d’aquell moment, fins i tot la Unió Europea, que havia esdevingut el campió mundial del lliurecanvisme, va començar a parlar de reindustrialització i a aprovar ajuts perquè s’instal·lessin a Europa fàbriques de productes estratègics, com els xips o les bateries elèctriques.

El segon mandat de Trump ha marcat una acceleració del programa proteccionista. Malgrat tot, la política d’imatge ha estat molt més potent que els resultats reals. El republicà ha aconseguit sortir cada dia al primer minut dels noticiaris de la televisió i té milions de seguidors a les xarxes, però les seves rectificacions han demostrat dues coses. La primera, que els seus moviments són tàctics, sense una visió a llarg termini; la segona, que els poders econòmics (els mercats) i la Justícia són influents i actuen com a fre de totes les polítiques extremistes.

Trump podria aconseguir els seus objectius fàcilment amb menys renou, però segurament el seu primer objectiu és fer renou i mantenir la fidelitat dels  votants. El món occidental està exhaust per la competència asiàtica i vol una pausa. Les relacions són massa desequilibrades i és lògic redefinir-les per corregir l’avantatge injust de països com la Xina. Si el president americà hagués plantejat aquests objectius de forma realista, hauria obtingut el suport dels països occidentals per imposar un nou ordre mundial.

La ultradreta ens ha menat al caos i tots en sortim perdent, però açò no pot amagar el fet que les relacions econòmiques internacionals de les pròximes dècades seran bastant diferents de les del passat. El mercat de treball serà més estable a costa d’un menor creixement i uns articles més cars per als consumidors. Esperem que no es reprodueixi el desgavell de principis del segle XX, quan la política d’empobrir el veí va menar a una gran depressió i a dues horribles guerres.

La superació de la crisi econòmica del segle XIX a través dels padrons d’habitants

La prohibició d’importar blat a Espanya decretada el 1820 va provocar una severa depressió a l’economia menorquina, de la qual només es va poder recuperar mercè a una profunda reconversió productiva. Gràcies a aquesta, devers 1863 la situació havia donat un tomb. Riudavets a la Historia de la Isla de Menorca diu, de forma gràfica, que: “Por aquel tiempo llovía la bendición del cielo sobre nuestra isla. Habían cesado aquellas emigraciones de familias enteras al África y a las Américas; la población adquiría aumento anual, y en 1860 alcanzaba la cifra de 37.263 almas.”

Els padrons d’habitants de les principals poblacions, Maó i Ciutadella, ens proporcionen el detall de l’ofici dels seus veïns, el qual ens permet quantificar aquesta transició econòmica. El pes de la manufactura havia passat del 27,8% del 1833 al 31,1%, el 1863. El progrés econòmic també es feia sentir en l’impuls de la construcció, que havia augmentat del 2,7% al 4,5%. Aquest avenç havia fet retrocedir l’agricultura que (si sumam els jornalers) el 1849 havia arribat fins al 33,2% i el 1863 retrocedia al 25,7%, clarament per sota dels registres del 1833 (29,1%). Els serveis, amb el 38,7%, tot i que també es recuperaven en relació al període depressiu del 1849, quan suposaven el 35,4%, no sobrepassaven els valors del 1833 (40,3%). El benestar econòmic es feia notar, així mateix, en l’increment dels inactius, que arribaven al 12,8% de la població censada, quan el 1833 només eren el 8,7%.

La població activa s’havia recuperat a mitges del sotrac: si el 1833 comptabilitzava 4.580 ocupats i el 1849 s’enfonsava fins els 4.086, el 1863 ja eren 4.278. Si descendim al detall de les diferents branques productives, s’adverteixen canvis de consideració. El creixement de la manufactura es concentrava en les activitats de calçat i cuiro, que augmentaven el nombre de treballadors en un 70,8% en relació al 1833. També destacaven els sectors vinculats a la construcció, en especial ceràmica i pedra; el metall, que havia resistit la crisi del 1849, es mantenia. La millora econòmica és perceptible en el creixement dels treballadors dedicats a l’alimentació, que freguen els valors inicials. En canvi, prossegueix la davallada de la fusta (-18,3%) i, de forma més marcada, el tèxtil i la confecció (-48%).

Estructura sectorial de la població urbana (1833-1863)
Sector	1833	1849	1863
Primari	11,6%	13,3%	11,9%
Jornalers	17,6%	19,8%	13,8%
Manufactura	27,8%	27,7%	31,1%
Construcció	2,7%	3,7%	4,5%
Serveis	40,3%	35,4%	38,7%
Total	100,0%	100,0%	100,0%
Inactius	8,7%	7,5%	12,8%

Pel que fa als serveis, també s’observa una recuperació diferenciada segons el tipus d’activitats. El comerç va ser el gran beneficiat, amb un augment del 44,3%; el sector públic també presenta bons índexs, superant en un 48,4% els valors inicials. El nombre de matriculats va seguir progressant en relació al 1849 (ja vam apuntar que els valors del 1833 devien ometre una part dels ocupats), la qual cosa podem atribuir a l’increment de l’interès militar del port de Maó. La bonança econòmica afavorí la diversificació: l’apartat d’altres es va més que doblar. Pel cantó contrari, la marineria va continuar el seu enfonsament i quedà reduïda a una quarta part dels valors del 1833. La xifra de criats gairebé s’havia duplicat respecte al 1849, però el 1863 encara suposava la meitat de la del 1833.

La recuperació va ser molt variable segons el territori. A Maó, on la crisi del 1849 fou més suau, és més perceptible que a Ciutadella: el 1863 la població ocupada d’una superava la del 1833 en un 2,3%, mentre que a l’altra quedava un 19,7% per davall dels valors inicials. Els canvis sectorials també són més pronunciats. Entre 1833 i 1863 el total d’activitats agràries i jornaleres de Maó retrocedeix el 33,3%, mentre que a Ciutadella només ho fa el 4,2%. Com a contrapartida, la manufactura puja un 26,8% a Llevant, quan a Ponent encara baixa el 35,4%, pel pes de la caiguda del 1849, ja que entre aquesta data i el 1863 l’evolució fou sensiblement igual (17,9% vs. 16%). La mateixa situació es dona als serveis, lleugerament recuperats a Maó (2,3%) i encara per davall a Ciutadella (-19,7%). Únicament  els treballadors de la construcció presenten una variació gairebé idèntica als dos.

A la manufactura, la diferència més notòria és la del sector del calçat i cuiro, els ocupats de la qual es doblen a Maó, que pren un lideratge indubtable, mentre a Ciutadella l’evolució és molt més minsa. A la capital, el tèxtil i la fusta resistiren bastant bé, sobretot el primer, el que contrasta amb el total enfonsament d’aquestes activitats a Ciutadella. Així mateix, el creixement dels treballadors ocupats en el metall i la ceràmica i pedra és ben perceptible a Maó i cauen netament a la població de Ponent. En canvi, l’alimentació no s’acaba de recuperar a la primera, mentre a la segona, amb uns valors absoluts bastant menors, sí que es nota una expansió.

Convé detenir-se a les manufactures més importants. El 1833 el calçat era l’ocupació més nombrosa, tant a Maó, on havia 205 sabaters i 15 assaonadors, com Ciutadella, amb 106 dels primers i 6 dels segons. Així i tot, a la primera la fusteria tenia un pes notable, amb un total de 184 representants, dels quals 44 eren mestres d’aixa i a Ciutadella el tèxtil tradicional també era considerable: 45 teixidors i 89 filadores (a Maó n'hi havia 41). Trenta anys més tard, el nombre de sabaters de Maó havia escalat fins als 410 i ja hi havia 25 assaonadors. A Ciutadella, tot i haver crescut respecte al 1833, el sector era una quart part del de la capital: 127 sabaters i 5 assaonadors. Al tèxtil, l’evolució havia estat molt més divergent i els teixidors ara es concentraven a Maó, on eren 53, i a Ciutadella només en quedaven 17. A la capital, la fusteria seguia mantenint el seu pols, ja que comptava amb 133 professionals més 57 mestres d’aixa, quan a Ciutadella en total hi havia 48.

Les xifres globals del padró poden amagar realitats diverses i s’entén millor la dinàmica del sector analitzant la distribució per edats i origen social. L’evolució dels sabaters entre aquestes dates és semblant en les dues poblacions, amb un rejoveniment d’uns cinc anys, la qual cosa evidencia una gran capacitat d’atracció, conseqüència d’unes bones perspectives laborals. Tanmateix, a Maó els ocupats sempre van ser més grans: 39 anys de mitjana el 1833 i 33,9 el 1863 (34,8 i 29,6 a Ciutadella). Per aquest motiu, el nombre d’aprenents (que hem suposat que eren els de 21 anys o menys) és notablement més alt a Ciutadella: 33,7% el 1833 i 39,7% el 1863 (11,4% i 21,5% a Maó), excepte el 1849, on, per la crisi, els joves van abandonar més l’ofici.

Fotos Antiguas de Menorca.Qpq Enrique

Per aquest motiu, el nombre de mestres i oficials (treballadors d’entre 22 i 75 anys) és molt superior a Maó que a Ciutadella, amb unes diferències majors de les que suggereix el total. Com que els adults són els que realment expressen la capacitat productiva de la població ocupada, el 1833 Maó ja concentrava el 72,9% d’aquesta, percentatge que el 1863 havia crescut fins al 81%. Cal fer notar, així mateix, que el nombre de mestres sabaters havia augmentat un 57,9%, en total, amb una evolució ben diferent a Maó, on l’increment és del 75,6% que a Ciutadella (10,4%).

La disparitat també és apreciable pel que fa a l’origen social dels sabaters que s’incorporaven a l’ofici. El 1863, a Maó predominaven els que procedien del sector manufacturer, que constituïen el 41,1% dels nous treballadors, per damunt del pes que aquests tenien a la població (37%). Aquest fet no s’explica només pels orígens familiars, que donen compte del 25,2% de les altes, ja que el 15,9% provenien d’altres oficis. A banda, el sector del calçat també era prou atractiu pels treballadors agraris i de la construcció, que donen compte del 33,6% i el 7,5% de les incorporacions, percentatges bastant més alts que en el total. En canvi, a Ciutadella, tal i com va fer notar Miquel A. Casasnovas, el principal planter dels sabaters era el sector primari, d’on provenia la meitat dels nous actius, un percentatge fins i tot superior al que representava en la vila (45.9%).

En definitiva, l’afirmació de l’origen predominantment agrari dels sabaters només es pot sostenir a Ciutadella, una població eminentment pagesa, mentre que a Maó la situació estava molt més diversificada i el calçat absorbia actius de tots els sectors, sobretot de les activitats manufactureres, és a dir que la ciutat aprofundia en la seva especialització industrial. Al respecte, és interessant el comentari de Riudavets, que assenyala que el 1852 la indústria del calçat ocupava força braços: “a la qual se dedicava la joventut que abans s’ocupava a la navegació i, fins i tot les gents del camp”.

Huelva. Un tresor a l'Andalusia amagada

Huelva és la província més occidental d'Andalusia. L'Atlàntic és ben present a la costa i a l'interior domina l'agradable serra d'Aracena, on es fa el famós pernil de Jabugo.

Aracena

Aracena és la principal població de la serra que porta el seu nom. És un agradable vila al peu d'un pujol.

El castell, amb la seva pintoresca torre mudèjar, ofereix una bella estampa.

Al poble, un conjunt harmònic de cases blanques, destaca l'ajuntament, d'estil neomudèjar.

Un mica més enllà es troben uns rentadors que fan molta patxoca.

El principal atractiu d'Arecena és la gruta de les meravelles, de la qual se senten orgullosos amb raó els seus habitants, que aconsellen tothom de visitar-la.

Oberta al turisme des del 1914, destaca per les seves grans dimensions, tant la seva extensió com l'altura dels espais. Els tres quarts d'hora de la visita és fan realment curts.

Els pobles dels voltants d'Aracena

A la serra hi ha un gran número de pobles; la majoria són encantadors indrets de cases blanques. S'hi poden fer excursions i conèixer-los a peu. La primera ruta que vam prendre anava de Fuenteheridos a Galaroza.

Fuenteheridos és una bona vila de cases blanques.

Com es veu pel seu nom, la vila és famosa per les seves fonts.

Sortint de Fuenteheridos es troba el bosc encantat. Un indret realment pintoresc, amb castanyers retorçuts i buits on, efectivament, les fades i els elfs podrien tenir la seva residència.

Galaroza és un altre poblet on fa goig passejar.

La tornada a Fuenteheridos es pot fer per un altre camí. Prop del poble es troba una impressionant pedrera. L'aigua, tant abundat a la serra, la dota d'un encant especial.

D'Aracena a Linares de la Sierra

Un bon camí mena d'Aracena fins a Linares de la Sierra. Als costats hi ha oliveres i alzines sureres, de les que es treu un bon suro.

L'entrada a Linares és evocadora, encara que plogui.

Davant l'entrada d'algunes cases dels seus carrers blancs hi ha els curiosos mosaics propis d'aquesta zona.

També es pot prendre una via alternativa per tornar a Aracena. Les oliveres, carregades d'anys i molsa, són ben suggeridores.

Ruta pels pobles de la Serra

Més allunyats d'Aracena hi ha pobles ben interessants. Cortegana és conegut sobretot pel seu castell.

Des del pujol on s'hi troba hi una bella perspectiva del poble i la seva comarca.

Almonaster la Reial

No gaire enfora es troba Almonaster la Reial, que alguns consideren el poble més bonic d'Espanya i, sense voler fer comparacions, és realment bell.

Els seus carrers harmoniosos són al peu d'un pujol on es troba una bella construcció.

Es tracta de l'ermita de la Concepció, una joia que conserva al seu interior una mesquita andalusina.

Entrar al recinte és tornar a un passat dominat per la cultura musulmana.

Alajar, ja més prop d'Aracena ofereix la tranquil·la bellesa dels seus carrers blancs i el campanar mudèjar.

Les mines de Riotinto

A uns quilòmetres al sud de la serra s'hi troben les mines de Riotinto, on neix el riu Tinto, que crea un paisatge impressionant.

L'explotació minera ha transformat el paisatge. Els colors i les formes són extremats i subjugants. El tren que abans transportava el mineral a la costa ara ens permet contemplar-los.

Es poden visitar diverses mines, totes a cel obert. La Peña del Hierro és corprenendora.

La de la corta Atalaya és encara més gran. Ha creat un forat enorme en el terreny.

Prop de les mines, els anglesos van aixecar el barri victorià de Bellavista, que ens transporta a un passat on aquest lloc era una petita colònia britànica, amb totes les seves tradicions.

La ruta colombina

De la costa de Huelva va partir Cristòfol Colom a descobrir a Amèrica, després de viure-hi uns anys, per la qual cosa hi ha molts llocs associats a la seva memòria. Abans d'arribar, trobam la ciutat amurallada de Niebla, dominada pel castell dels Guzmanes.

També és digna de veure l'església de Santa Maria, a l'antiga mesquita.

A pocs quilòmetres es pot visitar Moguer, també vinculat a Colom, una alegre població de cases blaques.

Realment és més coneguda per ser el lloc de naixement de Juan Ramon Jiménez, població a la qual se sentia molt unit i que compta amb una casa-museu a la qual val la pena entrar.

Al poble de Palos de la Frontera Colom va recrutar bona part de la seva tripulació. És una altra agradable població de cases blanques i l'elegant església de Sant Jorge.

El lloc més lligat a Colom és el monestir de la Ràbida, on va viure alguns anys, mentre intentava convéncer els reis Catòlics perquè financessin el seu viatge.

A la costa s'ha recreat un moll amb rèpliques de les caravel·les Pinta i Niña i de la Nao Santa Maria, molt instructives per conèixer les precàries condicions d'aquelles travessies

L'evocació d'aquell increïble viatge és un bon punt per acabar el nostre recorregut per aquesta polida i variada província.

La crisi econòmica del 1833-1849 a través dels padrons d’habitants

 Un dels fets econòmics més rellevants de la història de Menorca és la prohibició d’importar cereals a Espanya que va decretar el Govern el 1820. La nostra illa, que s’havia especialitzat en aquest comerç, es va sumir en una greu depressió. Els padrons d’habitants, malgrat les seves limitacions (infravaloració del treball femení i agrari, errors i manca d’estandardització) són gairebé l’única manera de valorar de forma quantitativa l’evolució econòmica durant aquesta època. Hem utilitzat el del 1833, quan es començava a fer notar la crisi, que en aquell moment es limitava a les activitats marítimes i el del 1849, quan s’assolí el fons de la depressió.

Aquests primers anys, els únics municipis en què s’especifica la professió dels registrats són Maó i Ciutadella. Encara que incorporen els veïns de la ruralia, a Maó es produeix un canvi de criteri que fa que els censats d’aquest ram passin de 1.081 el 1833 a 283 el 1849, mentre que a Ciutadella, que devia seguir un criteri més uniforme, la variació és molt menor: de 313 a 273. Per aquest motiu, els descartarem i ens centrarem en la població urbana.

Així podem constatar com la crisi va fer que la suma dels treballadors de Maó i Ciutadella passés de 4.585 el 1833 a 4.086 el 1849, una reducció d’unes 500 persones (10,9%). Els inactius van minvar en una proporció major (24,4%), però podrien estar afectats pel criteri d’elecció dels col·lectius a registrar.

Les dificultats econòmiques no van afectar de la mateixa manera tots els sectors. Els serveis van ser el grup que rebé el cop més gran, ja que perdé 400 ocupats, el 21,7%; la manufactura tampoc sortí indemne i reduí un 11,4% la seva població activa. Pel cantó contrari, augmentà el nombre d’ocupats en la construcció (20,8%), si bé es tractava d’una branca amb pocs representants. Els sector primari també va créixer lleugerament, el 2,8% i els jornalers gairebé no varien. Aquests darrers eren una categoria professional que, a les ciutats, no prestava els seus serveis exclusivament en l’agricultura, sinó que eren treballadors sense qualificar disponibles per a qualsevol feina. En realitat constituïen un reflex de l’estructura econòmica de la població: en les més agrícoles, com Ciutadella, bàsicament feien feina al camp i en les més diversificades, cas de Maó, tenien un espectre més ampli.

El panorama que ens ofereixen aquestes xifres s’allunya del tremendisme dels informes i peticions oficials d’aquests anys, la retòrica dels quals tenia com objecte d’aconseguir millores econòmiques per als menorquins, i s’aproxima més al que coneixem per altres fonts: una lleu progressió de l’agricultura, la sensible crisi manufacturera i importants dificultats per al conjunt dels habitants, que repercutiren en les activitats de serveis i en la minva dels inactius.

Per aquesta raó, l’estructura sectorial de la població ocupada no va variar excessivament. Tant a Maó com a Ciutadella, predominaven els serveis, més el 1833 (40,3%) que el 1849 (35,6%), mentre que la manufactura es va veure pràcticament inalterada (27,8%) i el sector agrari i els jornalers avançaren lleument: la suma dels dos representava el 29,1% el 1833 i el 33,2% el 1849. La construcció donava compte del 2,7%-3,7% restant, si bé cal tenir en compte el que hem apuntat en relació als jornalers, que segurament nodrien d’efectius aquest sector.

Les diferents professions van evolucionar de forma dissemblant. Així, en el sector primari, les activitats agràries es van expandir el 4,4% mentre que les pesqueres i altres disminuïen el 6,4%. A la manufactura, els pitjor parats van ser els sectors més vinculats amb el consum corrent: aliments i begudes (25,6%) i tèxtil i confecció (27,8%), així com la fusta (12,5%). En canvi, el calçat i el cuiro resistiren i les altres activitats, de menor volum, s’expandiren lleugerament.

Aquests canvis també són un indicador de les perspectives de les diferents branques productives. El retrocés del tèxtil i la fusta mostren la regressió dels teixidors tradicionals i la construcció naval, mentre que la resistència del calçat és un anunci d’una indústria a punt per aprofitar les oportunitats futures. En aquest mateix sentit, és significatiu que, en relació a les xifres que coneixem de les darreries del segle XVIII, el número de treballadors del calçat i el cuiro sigui bastant similar. En el tèxtil i la confecció, pel seu costat, sembla haver-se produït una apreciable disminució: els teixidors passen de 196 a 96 i en els sastres la reducció és encara superior. El ram de la fusta el 1833 tenia més actius que a finals del XVIII: 242 fusters per 195 del 1784, segons Vargas Ponce, símptoma tant de l’evolució positiva dels cinquanta anys d’interval com del manteniment del teixit productiu.

Branques productives de Maó i Ciutadella
Branca productiva	1833	1849	% variac.
Agrícola	452	472	4,4%
Pesquer i altres	78	73	-6,4%
Suma Primari	530	545	2,8%
Jornalers	805	811	0,7%
Aliments i begudes	139	103	-25,9%
Tèxtil i confecció	306	221	-27,8%
Calçat i cuiro	332	334	0,6%
Fusta	311	272	-12,5%
Ceràmica i pedra	52	56	7,7%
Metall	121	130	7,4%
Altres	13	15	15,4%
Suma Manufactura	1.274	1.131	-11,2%
Construcció	125	151	20,8%
Comerciants	176	227	29,0%
Professions liberals	56	67	19,6%
Criats	592	171	-71,1%
Marineria	466	325	-30,3%
Matriculats	262	430	64,1%
Funcionaris	93	71	-23,7%
Militars i forces seguretat	86	59	-31,4%
Altres	115	98	-14,8%
Suma Serveis	1.846	1.448	-21,6%
Total	4.580	4.086	-10,8%
Font: Padrons municipals de Maó i Ciutadella

En les activitats de serveis, retrocediren amb força els criats; és factible que la crisi obligués als seus amos prescindir-ne de molts. També és normal la disminució de la marineria (30,3%), que ja coneixem per altres fonts i que és compensada per l’increment dels matriculats, és a dir els marins a la reserva, en realitat una important bossa de subocupació, que probablement amaga una infravaloració de les xifres inicials. La baixa de funcionaris i militars posen de manifest l’abast de les penúries de l’Estat durant aquests anys.

Aquesta és l’evolució general, però cada municipi comptava amb una dinàmica pròpia. Així, mentre que la població activa urbana de Maó el 1849 superava les xifres del 1833 en un 1%, Ciutadella patia una accentuada reducció: el 28,4%. Gairebé tots els sectors de la ciutat de Ponent van experimentar retrocessos importants: 51,9% els serveis, 44,3% la manufactura i 40% el primari. La disminució dels inactius (58%), tot i que sens dubte està sobredimensionada, també fou intensa. Només se’n van salvar els jornalers (14,5%) i la construcció, la qual cosa en realitat és una mostra de la depauperació de la seva economia. En canvi a Maó només van minvar de forma significativa els jornalers (27%) i una mica els serveis (5%).

Indubtablement en els dos nuclis es va donar un transvasament de treballadors entre l’agricultura i els jornalers, ja que tant en un com l’altre la suma es va veure poc alterada i en els dos casos cresqué: el 2,1% a Maó i l’1,1% a Ciutadella, evidenciant que el sector agrari es va constituir con un refugi dins d’un context general marcat per les dificultats. D’altra banda, la diferent trajectòria dels dos llocs, que ja es podia entreveure una mica en les fonts sobre l’emigració a Alger, es pot explicar gràcies al manteniment d’una significativa activitat al port de Maó, principalment per l’establiment dels francesos i la base naval americana, de l’expulsió de la qual el 1846 es van queixar amb raó les autoritats maoneses.

L’impacte diferencial de la crisi va extremar els contrastos entre les dues poblacions: Maó va seguir essent una vila de serveis, el pes dels quals es va mantenir (43,7% el 1833 i 41,1% el 1849) i que reforçava el seu caràcter manufacturer (29,8% el 1833 i 31,7% el 1849). Ciutadella, per contra, refermà el seu caràcter agrari: els dos sectors, ja d’origen menys desenvolupats, quedaren força disminuïts: el 1849 la indústria representava el 19,3% i els serveis el 23,7%. Lògicament el sector primari, si hi afegim els jornalers pujava del 38,5% al 54,4%, quan a Maó, on era menor, a penes variava i se situà en el 23%.

Les divergències també són perceptibles en les diferents categories professionals. El tèxtil, el calçat i cuiro, el metall i la ceràmica i la pedra van presentar uns registres marcadament positius a Maó, mentre que a Ciutadella eren els més afectats per la crisi; la resta de branques productives van experimentar disminucions sensibles als dos indrets, evidenciant que algunes tendències tenien un abast general. Pel mateix motiu, en les ocupacions de serveis les diferències no són gaire marcades, excepte en els matriculats, que amb tota seguretat el 1833 no van ser recollits a Maó, de manera que, en realitat en aquesta localitat els treballadors dels serveis devien patir una reculada.

També podem observar algunes diferències en l’estructura dels treballadors de la manufactura: el 1833 les dues ocupacions principals de Maó eren la fusta i el calçat, posicions que s’inverteixen el 1849, en què sabaters i assaonadors (que representen el 9,7% del total) superen clarament als fusters (7,6%). A Ciutadella, pel seu costat, el 1833 predominava el tèxtil, al qual seguia el calçat, posicions que també es capgiren el 1849 perquè el retrocés és més fort en els teixidors (que només suposen el 4,2%) que en els sabaters (5,0%). S’havien posat les bases d’una nova estructura econòmica, que es desenvoluparia amb força la segona meitat del segle.