La fabricació de calçat a Menorca durant els convulsos anys de 1929 a 1950

 El 1954 Joaquín Rodríguez Arzúa va publicar l’article “La industria de la isla de Menorca”, en el qual donava informacions útils per estudiar l’evolució de la manufactura de Menorca i, en particular, per conèixer com es va enfrontar el sector del calçat als anys més dificultosos del segle, de 1929 i 1950.

Entre 1927 i 1929 els enviaments de sabates fora de Menorca havien pujat a una mitjana de 597,5 milers de parells anuals, però amb la crisi, entre 1930 i 1932, van caure a 311,9. La superació dels problemes va ser molt gradual: el 1933-1935 les exportacions es va recuperar un 28,9%, però encara quedaven un 32,2% per davall dels primers tres anys.

Models 1929. Fotos Antiguas de Menorca .Miguel Riudavets Ferra

La producció de calçat feia necessari importar pells de diferents classes i qualitats. Aquestes abastaven pells adobades, bàsicament de vedell, badanes, tafilets i pells xarolades; pells i cuirs sense adobar; sola, i escorces per a l’adobat de les pells. Les pells de vedell adobades, tant nacionals com estrangeres, entraven pels ports de Maó i Ciutadella, a raó d'unes cent tones anuals. Les badanes, tafilets i altres pells adobades suposaven aproximadament 35 tones. Els altres cuirs i pells sense adobar constituïen un comerç favorable a la illa, ja que les exportacions pujaven a unes 50 tones anuals. Finalment s’importaven unes 300 tones anuals de sola. 

Passat el 1939, hi va haver un breu període florent, que va desembocar en una depressió a partir del 1942. Les causes eren la manca de matèries primeres, perquè la compra no era lliure (durant l’autarquia estava sotmesa a quotes), el que redundava en una baixa qualitat del producte, per un costat, i la disminució de la demanda, per l’altre. Rodríguez Arzúa comenta que, encara que la indústria del calçat continuava ocupant el primer lloc de l’economia de l’illa, aquesta crisi, que es va accentuar a partir de l’any 1945, va originar el tancament de motes empreses petites i la disminució de l'activitat de les més potents.

Taller de calçat. Fotos Antiguas de Menorca. Toyo Pons

Davant d'aquesta prolongada depressió, la indústria va reaccionar i es va mecanitzar en part. Hi havia algunes fàbriques que produïen en sèrie, però la majoria seguien sent manuals (el que a l’època es coneixia com “artesania”)  i només utilitzaven algunes màquines per executar determinades tasques. La seva organització era semblant a la que havien tingut els moneders de plata. La major part dels operaris, potser el 80 o un 90 per 100, treballaven a casa i la fàbrica, que comptava amb un reduït nombre d'obrers, els proporcionava els materials necessaris. Per aquest motiu, les fàbriques, en general, eren petites i, excepte alguna de moderna, amb unes condicions laborals i higièniques molt deficients. Els obrers de les factories treballaven a sou i els que ho feien a casa a preu fet, però a cap dels dos el que guanyaven en la jornada normal no els bastava per viure i els era necessari fer hores extraordinàries, cosa que només podien dur a terme quan la demanda era forta, fet no excessivament freqüent.

La fabricació de calçat es va desenvolupar en les principals poblacions de Menorca: Maó, Ciutadella i Alaior. Com es pot veure a la taula, al començament la localitat més important era Maó, però amb els anys el centre de gravetat es va desplaçar clarament a Ciutadella, i Maó fou sobrepassat també per l'industriós poble d'Alaior.

Evolució del nombre de fàbriques de Menorca (1890-1950)
Població	1890	1920	1930	1940	1950
Maó	62	17	35	30	20
Ciutadella	26	17	46	68	74
Alaior	22	9	17	21	25
Es Mercadal			2	0	0
Es Castell			2	1	1
Suma	110	43	102	120	120

El 1949 hi havia 107 fàbriques de tipus manual i 17 de mecàniques. Ciutadella concentrava gran part de l’activitat, amb 63 fàbriques manuals i 4 mecàniques, li seguia Alaior amb 25 fàbriques manuals i 5 mecàniques. Maó destacava per tenir 8 fàbriques mecàniques, a més de 17 manuals. As Castell i a Ferreries hi havia una sola fàbrica. La majoria d’aquests establiments eren petits tallers, per la qual cosa Arzúa també proporciona les dades del nombre d’obrers de Menorca, en les quals es constata que en aquesta època estaven al voltant dels 2.000.

Nombre d'obrers de Menorca
Població	1890	1906	1930	1940	1950
Maó	1.768	1000	700	500	210
Ciutadella	816	800	596	1.203	1.296
Alaior	498	400	346	278	630
Suma	4.972	2.200	1.642	1.981	2.136

L'especialitat de les fàbriques de l’illa era la sabata femenina, en què el temperament artístic illenc imposava el seu inconfusible segell personal. També es produïen quantitats apreciables de sabata de fillet, mentre que la d’home assolia un escàs volum, ja que era la que més es prestava a la mecanització, poc present a l’illa. El 1945 es van produir 275.000 parells de sabata de dona, 83.812 d’home i 61.000 de fillet. A més es van fer 224.000 sandàlies.

L’autor afegeix l’opinió que sobre el calçat menorquí donava Josep Vidal Isern en l’article “L'arxipèlag balear en el seu aspecte econòmic i turístic”, aparegut a la revista Informació Comercial Espanyola el setembre de 1951: "L'illa de Menorca ha aconseguit una supremacia fabril al ram del calçat, que constitueix el seu millor guardó, ja que els seus productes, d'excel·lent qualitat i confeccionats amb suma exquisidesa, no han pogut ser superats per cap altra regió espanyola. La indústria del calçat és, per antonomàsia, la indústria de Menorca i manté el més alt nivell en els negocis de l’illa, en comptar amb 120 fàbriques de calçat i nombrosos inscrits al Registre d'Exportadors: vuit fabricants de Maó, dinou de Ciutadella i quatre d'Alaior”.

Arzúa remarca que la producció de calçat i objectes de goma mereixia una menció especial. Aquesta indústria es localitzava a Maó, on van arribar a existir diverses fàbriques, encara que la principal sempre va ser la de Josep Codina. En realitat, en aquell moment la factoria de Maó ja només era una sucursal de la casa central, situada a Barcelona, que produïa un 70 o 80 per 100 del total. El cautxú utilitzat en la fabricació havia de ser importat de l'estranger, principalment, dels Estats Units i Anglaterra, i arribava pel port de Maó. Les importacions d’aquest gènere van assolir una mitjana anual de 195,8 tones entre 1927 i 1935 i la seva tendència era creixent, ja que entre 1927 i 1931 el seu valor anual fou de 172,8 t, que pujà a 224,4 t de 1932 a 1935. 

Fàbrica Carreras Bagur. Fotos Antiguas de Menorca. Manel Perello Tur

Abans del període de 1936-1939, el ritme de producció de calçat i objectes de goma va ser molt intens. El 1927 van sortir de Maó 126,7 tones, quantitat que pujà a 440,7 anuals durant els anys 1928-1931 i va fer un bot per assolir una mitjana de 645,4 tones entre 1932-1935.

Les vendes es dirigien exclusivament al mercat nacional. Després del 1939 es va gaudir d'un breu període d'esplendor i el 1941 la seva activitat va ser extraordinària, però a partir d’aquell any, la manca de matèries primeres i la depressió de la demanda van provocar l’alentiment de l'activitat de l'única fàbrica existent que, a més, va tendir a intensificar la producció d'objectes diversos. La manca de cautxú verge es va suplir amb l'aprofitament de residus, mitjançant la regeneració de la matèria primera, però els mals resultats obtinguts van fer que es desistís d’aquest procediment. El 1944 es van produir 140.000 parells de calçat i 40.000 d’altres articles de goma i el 1945 la manufactura de calçat va ascendir a 210.000 parells. Les oscil·lacions es devien a causes extraordinàries, ja que en temps normals aquest ram era una dels més estables en l'insegur panorama industrial menorquí.

Les indústries accessòries també havien assolit un cert desenvolupament. Les fàbriques d'adoberia tenien escassa importància, ja que la majoria de la matèria primera necessària per al calçat es comprava de l’exterior. Hi havia hagut fàbriques a Maó i Ciutadella, que en aquell moment havien quedat reduïdes a dues, una de sola i l’altra de badana, les dues molt petites; aquesta darrera exportava alguna cosa, gràcies als seus magnífics acabats.

D’altra banda, les fàbriques de formes sempre havien estat un monopoli de Ciutadella i ho seguien sent quan escriu l’autor. Les manufactures de talons es localitzaven principalment a Ciutadella i a Maó. Les capses de cartró es produïen a tres tallers, a cadascun dels centres sabaters: Ciutadella, Alaior i Maó. 

Finalment hi havia fàbriques d'espardenyes, que només produïen per al consum illenc, que no arribaven a cobrir. El seu emplaçament havia oscil·lat entre es Castell, Maó i Ciutadella i darrerament s’havia estabilitzat en aquests dos darrers nuclis. El 1927 as Castell es van produir 15,7 tones, però a partir d’aquell any i fins el 1935 la mitjana anual es va reduir a 1,7 t. Entre els mateixos anys a Ciutadella s’elaborava una mitjana de 4,1 tones, mentre que a Maó s’assolien les 12 tones.

L’evolució de la indústria menorquina al començament del segle XX segons Rodríguez Arzúa

 El 1954, el professor d’Història Econòmica Joaquín Rodríguez Arzúa va publicar a la revista Estudios Geográficos l’article “La industria de la isla de Menorca”, que ha estat bastant utilitzat per descriure l’evolució de la manufactura de l’illa, tot i que, en realitat, utilitza fonts fàcilment disponibles, com les memòries de la Cambra de Comerç. L’autor presta bastanta atenció a les indústries del calçat i el metall.

Després d’explicar el desenvolupament de la manufactura al llarg del segle XIX, assenyala que, des de la pèrdua de Cuba, el 1898, les indústries van patir violentes crisis periòdiques, al costat de moments d'eufòria. A principis del segle XX menaven una vida lànguida: el calçat no s'havia refet de la seva ruïna, l’empresa tèxtil Indústria Mahonesa s'enfonsava, mentre que l’Anglo Espanyola, del sector metal·lúrgic, encara estava començant. Tanmateix, després d'alguns anys de completa apatia, l'adversitat va fer despertar els menorquins.

La Guerra de Cuba va afectar greument la indústria del calçat. Si s'hagués consumat la seva desfeta, s'hauria paralitzat gran part de la vida menorquina. La pèrdua de la colònia en un primer moment es va superar gràcies a la depreciació de la moneda, que va permetre iniciar l'exploració de nous mercats, com França i Portugal. Al cap d’uns anys, la recuperació de la cotització de la pesseta va originar nous problemes, especialment per l'encariment de les pells al crom que es compraven als Estats Units i que es trobaven, a més, gravades per un fort aranzel. A poc a poc, les dificultats es van anar solucionant i es va poder salvar aquest període crític.

En realitat, el que necessitava el sector era que el Govern no destorbés el seu pas amb mesures absurdes. El 1906 un il·lustre menorquí deia: "Es tracta d'una indústria que ha arribat a un alt grau de perfecció; que necessita, no ja avantatges per desenvolupar-se, sinó que no es posin traves al seu avenç". 

Fotos Antiguas de Menorca. Cortesia de Pere Català

L'admissió temporal de les pells al crom va fer possible l'equiparació econòmica amb la indústria ianqui, de manera que s’aconseguí recuperar, ni que fos en part, el mercat cubà, amb la qual cosa es va foragitar el perill d’una crisi total. D’aquesta manera, a principi de segle les exportacions de calçat, que suposaven la pràctica totalitat de la producció, es van poder sostenir. Segons les dades que aporta l’autor, aquestes oscil·laven entre les 239 i 246 tones dels anys 1907 i 1908 i les 390 t del 1904, amb una mitjana anual de 282,5 tones de 1900 a 1910.

Cap al 1910, els menorquins van demanar que se signessin tractats comercials amb Mèxic i Cuba per propiciar l'exportació de calçat. Aquests acords no es van arribar a subscriure i les vendes a Mèxic, Algèria i altres països es van esfumar, però es van incrementar les de Cuba, de manera que la crisi es va poder conjurar. Hi contribuí que al mateix temps es desenvolupés intensament la nova indústria dels moneders de plata.

Però la manca d'unió, preparació i capacitació tècnica prest van originar nous desastres. El 1911 feia fallida l'Anglo Espanyola, la crisi de la qual provocà l’enfonsament alguns bancs que havien sorgit les dècades anteriors. La nota positiva fou que les sabates menorquines van aconseguir vendes substancioses al mercat espanyol.

Açò no obstant, en realitat, la crisi del calçat no es va arribar a resoldre mai, ja que no era exclusiva de Menorca, sinó que afectava tot el país, que experimentava un excés de producció i un consum intern escàs. Així i tot, amb una extraordinària ceguesa, a Espanya es van crear noves fàbriques o es van ampliar les existents, la qual cosa agreujà els problemes. 

La indústria sabatera menorquina patia de forma latent una llarga crisi que la vexava i afeblia. En certs moments arribava a la paralització total, en el transcurs del quals es perdia el que s’havia guanyat els anys bons, motiu pel qual no es registrava una empenta franca, ni tan sols una estabilització. Abans de la Guerra de Cuba, la seva capacitat de producció arribava al milió de parells anuals, però els anys següents gairebé mai passava de la meitat o les tres quarts d’aquest volum. 

Una de les propostes que s'apuntaven era la creació d'una gran companyia o sindicat exportador que unís els esforços dels industrials sabaters i evités que es fessin la competència entre ells, però l'individualisme mediterrani va impedir que aquesta idea quallés. La solució dels problemes dels menorquins era àrdua, en tractar-se d’un calçat majoritàriament d'artesania, car i accessible només a cercles limitats; sense sortida a l'estranger, semblava que mai no s'arreglarien. 

Açò no obstant, la Primera Guerra Mundial va originar un nou i brillant ressorgir de la indústria sabatera, però una sèrie de mesures governatives antieconòmiques la van fer tornar al marasme. L’autor es refereix a l’ordre d’agost de 1919 que gravà les exportacions de tal manera que van esdevenir impossibles. Ara bé, Arzúa assenyala que encara que és cert que el Govern espanyol mai va tenir una política econòmica digna d’aquest nom, gran part del mal residia en l'organització de les fàbriques de calçat, tan deficients en instrumental que van donar peu a Pere Ballester a queixar-se, tot afirmant que: “Crec, i ho diré amb tota sinceritat, que tal com estan muntades aquestes indústries depauperen la raça”.

La crisi mundial del 1929, en tancar els mercats a l'exportació, va provocar que els preus del calçat experimentessin una forta baixa, la qual cosa va repercutir dolorosament a l'illa. Les paraules d'un organisme tan seriós com la Cambra de Comerç ho testimoniaven: “Desgraciadament per a Menorca, tota la seva indústria pateix una paràlisi accentuada de dia en dia, que ha donat origen a una greu crisi obrera que només s’ha pogut combatre amb les obres militars i de la Base Naval”. Les dificultats es van agreujar el 1933 amb la pèrdua del mercat canari, ocasionada per la irrupció del calçat de l’empresa txeca Bata, de fabricació mecànica, amb els preus de la qual no podia competir la producció artesana menorquina. 

Durant la Guerra Civil de 1936-1939, l'illa va estar aïllada i la seva vida semiparalitzada. Els anys següents, la indústria sabatera va passar per dues etapes: la primera, fins al 1943, fàcil i profitosa i la segona, a continuació, difícil pels costos creixents i la manca de matèries primeres, fins que el 1947 va tenir lloc un esfondrament total. Davant d'aquesta marxa, l’autor trobava complicat pronosticar el futur, però confiava que Menorca continués sent industrial.

Arzúa també comenta l’evolució de la fabricació de moneders de plata, que va aparèixer entre 1840 i 1845. Al principi, només es feien del tipus flamenc, molt senzills, que es venien als escassos turistes. No va tardar gaire en començar l’exportació a Algèria. El 1896 només constaven dos argenters a Maó, però el 1910 ja hi havia vint-i-sis fàbriques a Maó i una Alaior i una dècada més endavant existien 47 establiments (31 a Maó, 10 a Ciutadella i 6 a Alaior). 

La conversió dels obradors d’argenteria en la indústria de moneders fou protagonitzada per emprenedors homes de negocis de Maó. Es van crear tota casta de tipus i formes: de senyora, de mà, de plata daurada, d’or, etc. Els primers temps, compradors de l’exterior, fins i tot d’Alemanya, adquirien gran quantitat de malla per muntar-la fora o enviaven a l’illa els tancaments, però amb el temps es van anar suprimint els intermediaris i s’aconseguí fer tot el procés de fabricació a Menorca. Es va arribar a comptar amb una multitud d’operaris a Mallorca, que confeccionaven la malla i la remetien a la nostra illa per finalitzar els articles.

El veritable auge va tenir lloc a partir del 1905 i assolí el seu màxim entre 1910 i 1920, per enfonsar-se violentament, amb una caiguda vertical, tot seguit. Entre 1901 i 1905 les sortides per comerç de cabotatge eren d’uns 2.000 kg anuals; els dos anys següents van pujar a 4.100 kg i després van veure una expansió vertiginosa: 6.500 kg el 1908, 8.200 el 1909 i 15.400 kg el 1910. Al voltant d’aquest any, el nombre de fàbriques ascendia a quaranta, que donaven feina a uns 3.000 operaris. A Maó era com una febre; hi havia tallers per tots els carrers.

Fotos Antiguas de Menorca. Paquita Gener Pons

La producció va seguir creixent fins al final de la I Guerra Mundial. Es venia a tot el món: França, Portugal, Anglaterra, Holanda, Itàlia, Dinamarca, el Marroc Francès, Tunísia, Egipte, Sudàfrica, les Índies Holandeses, Xina, Japó, Austràlia, Amèrica, etc. En acabar la Gran Guerra, la fabricació de moneders de plata va assolir el seu apogeu, però la seva caiguda va ser tan ràpida que sobre 1920-1925 ja es donava per desapareguda. La raó va ser el canvi de la moda en favor dels articles de cuiro, que ocasionà la ruïna de moltes empreses, fins al punt que només van quedar tres o quatre. Algunes es van resistir a tancar, pensant que la crisi seria passatgera, i van sofrir grans pèrdues. El 1930 només quedaven sis tallers a Maó i dos a Alaior.

Les guerres de Trump i el Gran Joc

 A desgrat de les promeses que va fer durant la campanya electoral, el president Donald Trump no ha acabat amb la guerra d’Ucraïna i amenaça amb noves campanyes, la més sonada la d’Iran, país al qual ja va copejar l’any passat.

El flux incessant d’anuncis, declaracions i notícies generades pel mandatari americà ha fet passar desapercebut el fet que, al mateix temps que el seu exèrcit acumulava una poderosa flota en les aigües que rodegen Iran, aquest país efectuava unes maniobres navals a la mateixa zona amb Rússia. Aquesta circumstància no és fortuïta i ens posa davant l’evidència que el xoc entre Trump i Pèrsia en realitat és un capítol més de la rivalitat entre els Estats Units i la URSS i la seva hereva, Rússia.

Aquests enfrontaments d’ampli abast no són nous. Al segle XIX es va encunyar el nom de “Gran Joc” per descriure l’antagonisme entre Anglaterra i Rússia a Àsia. Les dues nacions no van combatre mai de forma oberta, però van instigar multitud de guerres que es van perllongar gairebé tot el segle. En realitat, el Gran Joc no era més que una peça de la partida global del Regne Unit, en la qual el seu gran rival era França.

El superjoc estratègic anglès es basava en el lema “Divide et impera”: atiar uns estats contra els altres, perquè no es creés cap aliança que li pogués arravatar l’hegemonia. Per aquest motiu, va mirar amb bons ulls l’emergència d’Alemanya, que debilitava els seus dos grans enemics: França i Rússia. Tanmateix, com passa moltes vegades, va subestimar la capacitat militar i econòmica del país germànic, un nouvingut en les relacions internacionals, que no es va constituir com nació moderna fins el 1871, amb la unificació dels vint-i-cinc principats alemanys.

La puixança del nou estat conduiria Europa a dues conflagracions totals que van devastar molts territoris i afebliren de forma considerable les economies dels països europeus. La contesa donà ales a un altre nou actor: els Estats Units d’Amèrica, que fins llavors havia crescut a l’altra banda de l’Atlàntic en un aïllament imperialista, que el va fer gran a costa de veïns com Mèxic.

De les cendres de la II Guerra Mundial va sorgir un nou ordre que oposava la nova potència dominant americana amb un estat que fins llavors es movia fora del centre, Rússia, que ara passava al primer pla com la URSS. Naixia la Guerra Freda, una nova versió del Gran Joc en el qual es van batre els dos colossos a través de conteses regionals on lluitaven tercers països, marcadament les guerres de Corea, Vietnam i Afganistan.

També va formar part d’aquest xoc geoestratègic la descolonització de l’Àfrica, instigada per la URSS per afeblir els països europeus i, de forma indirecta, els Estats Units. De forma significativa, un conjunt rellevant de les noves nacions independents, d’Algèria a Etiòpia i Angola, van instaurar sistemes socialistes. Els americans van intervenir de forma tardana per evitar que tot el continent quedés sota l’orbita soviètica i imposaren alguns dictadors prooccidentals.

Dins d’aquest joc de rivalitats, la URSS va afavorir la pujada al poder del règim dels aiatol·làs a l’Iran, que tombaren el xa, un aliat americà, com altres països de la zona. Els Estats Units reaccionaren aprofitant les discòrdies dels àrabs per estalonar un altre aliat soviètic, Iraq, majorment a través dels països occidentals, que va envair el país veí. El seu fracàs va permetre afermar-se a la dictadura fonamentalista, que va utilitzar el perill de l’enemic exterior per eliminar tota dissidència. Des de llavors, l’Iran ha servit els interessos russos, donant suport als enemics dels Estats Units a la zona i particularment atacant el seu soci Israel, també a través d’intermediaris com Hamàs o Hesbol·là.

Tanmateix, el desafiament soviètic tenia els peus de fang, ja que la puixança militar no tenia correspondència en l’àmbit econòmic. La URSS aconseguí la bomba atòmica gràcies a l’espionatge i sempre va anar enrere en la carrera tecnològica. Quan Reagan va pujar l’aposta amb la Guerra de les Galàxies, que suposadament li donaria el predomini nuclear mundial, el campió bolxevic va haver de capitular.

Els Estats Units van pensar que a partir de llavors dominarien el món sense oposició i van pactar amb la Xina, creient que conqueririen un nou mercat per a la seva indústria. Va ser una repetició del menyspreu envers els nous arribats que havia comès Europa amb Alemanya: la Xina va muntar un capitalisme d’estat que l’ha convertit en un aspirant a la dominació global. La seva competència amb els Estats Units l’ha menat a aliar-se amb els russos, però té una agenda pròpia i espera el seu moment per lluitar per l’hegemonia.

La Guerra d’Ucraïna neix de l’intent americà d’afeblir Rússia, fent canviar de bàndol un territori històricament sota la seva òrbita, en un moment de recuperació del gegant euroasiàtic. Al començament, els Estats Units van adoptar una postura activa, fins que l’astut Trump es va adonar de la feblesa europea, que tem quedar-se a les potes del cavall rus, i està retirant el seu suport militar, que Europa ha hagut d’assumir. Amb aquesta jugada, els americans  poden posar ordre a casa amb l’esclafament del règim de Maduro a Veneçuela i ara intenten acabar d’una vegada per totes amb el peó persa a l’Orient Mitjà, un territori que proveeix de petroli el món.

Milers de persones han mort en el Gran Joc que enfronta les grans potències, la majoria als països on lluiten per procuració, com Síria o Ucraïna. Ho fan a la vista de tots i aconsegueixen que no hi parem esment, entretinguts en conflictes menors que ens toquen la fibra sensible, com el Sàhara o Palestina. Les relacions internacionals són un joc de poder dirigit pels grans imperis, on els valors, com els drets humans, no importen res. Oblidar-ho pot ser mortal.