Menorca es queda sense forns de pa

 Fa unes setmanes va tancar el forn de sa Plaça des Mercadal, el darrer forn tradicional de la població, perquè el forner, en edat de jubilació, no va trobar a qui traspassar-ho, ni tan sols als seus treballadors. Era tradicional només per la seva antiguitat (va ser obert l’any 1956) i la manera d’elaborar els seus pans i pastes, però pel que fa a la resta es tractava d’un comerç modern, que s’havia anat adaptant als gustos dels consumidors, que apreciaven la seva qualitat i varietat, com es podia comprovar per les llargues coes que es formaven davant de la seva porta.

Causa estranyesa que un local amb una clientela assegurada i una ubicació excel·lent no hagi tingut continuïtat ja que, més enllà de la nostàlgia, suposa deixar insatisfeta una demanda provada. Plou sobre banyat; són massa freqüents els establiments amb uns resultats llampants que no poden seguir per manca de persones que se’n vulguin fer càrrec. Ja fa més de vint anys el propietari d’uns horts de fruita amb un llarg llistat de comerços per anar a vendre, es trobava amb idèntic problema.

És cert que, des de sempre, el fet de ser explotacions familiars ha complicat la transmissió de les activitats econòmiques de Menorca, perquè a vegades els fills no volen seguir l’exemple dels pares. De totes formes, xerrant amb els titulars, es nota que aquesta dificultat s’ha anat agreujat amb el temps i que els descendents actuals són més reticents que les generacions anteriors a l’hora de fer-se càrrec d’un negoci.

En aquest punt els fills dels empresaris i els professionals estan en la mateixa ona que la majoria dels joves, entre els quals hi flaqueja no nomes l’esperit emprenedor, sinó les ganes de fer feina amb llibertat, sense dependre de ningú i de gaudir de la satisfacció que proporciona la feina feta per un mateix. El jovent està perdent l’inconformisme i la iniciativa de fer les coses a la seva manera, un dels seus atributs tradicionals.

A vegades, xerrant de la manca de professionals o de personal per determinades feines, la gent ho atribueix a què els sous són baixos i se sent dir  que “si paguessin prou, segur que trobaven treballadors”. Desgraciadament, no sempre és així i activitats que estan ben retribuïdes no troben ningú disposat a assumir les responsabilitats pròpies del lloc de treball.

Aquesta situació no és casualitat ni fruit de cap destí manifest, sinó que respon als incentius i principis que promou la societat. Els joves, com els grans, es mouen seguint les corrents i els vents dominants, dels quals només s’evadeixen els que tenen prou voluntat i coratge per seguir el seu propi rumb. El país s’ha tornat conformista; els valors de l’esforç, el compromís i el treball cotitzen a la baixa i sembla més interessant ser rendista i cobrar lloguers que empresari, i fer feina per al turisme que exercir un ofici.

Però la societat, com els Reis Mags... són els pares. Abunden els que no exigeixen als seus fills perseverança en els estudis i, molt menys, implicació en la feina i així es perd l’esperit d’iniciativa i superació. Ara bé, els pares més concernits haurien de ser els propis empresaris i professionals, que no són capaços d’engrescar els seus fills, fent-los veure els atractius de les seves activitats i suscitar l’estima per l’establiment familiar. Hi ha empresaris modèlics que no saben donar exemple com a pares i il·lusionar els seus fills perquè continuïn amb el negoci.

També passa que durant dècades la via d’ascens social de les classes mitjanes era l’educació. Era molt comú sentir allò d’“estudia  o no faràs res a la vida”. Semblava que tot consistia d’anar passant d’un curs a un altre i que, com més amunt s’arribés, es tindria més bona feina i es viuria millor.

Aquest conte de la lletera avui en dia no té sentit. No és bo per les persones, perquè no totes tenen les capacitats per fer una carrera universitària o seguir un ensenyament secundari generalista. N’hi ha que tenen altres qualitats i inquietuds, que podrien ser millor satisfetes per una formació professional o empresarial. Tampoc per a la societat, que precisa del treball aplicat, que cada vegada valora més, de manera que, a diferència del que passava fa quaranta anys, les seves retribucions són, en molts casos, superiors a les dels titulats en secundària general i dels d’universitaris amb títols amb poca sortida laboral.

Un dels estaments amb major responsabilitat és l’administració educativa, on s’inculca que el camí a seguir és l’encadenament de primària-secundària-batxillerat-universitat. Açò és el que han fet els professors i el que inciten a fer als alumnes, que no són encoratjats per desplegar la seva iniciativa o fer un ofici manual i, quan acaben, l’únic que volen es treballar per un altre.

No és així pertot. Alemanya, amb un nivell de vida superior al nostre, mima la formació professional i l’esperit empresarial; a la majoria dels països més avançats d’Europa passa el mateix. Allà l’educació no és una ruta burocràtica que només cerca titular els joves, sinó un procés formatiu, humanístic i professional, que fomenta la realització de les persones en el treball. 

A Espanya es dona un divorci hipòcrita entre els grans principis que proclamen les lleis educatives i la pràctica rutinària de l’ensenyament. Cada pocs anys els partits polítics canvien el sistema, però l’orientació no varia i acaba generant milers de batxillers i universitaris, mentre manquen professionals qualificats i empresaris competents. De resultes, cada cop més depenem dels immigrants, per molt que els apòstols de la ultradreta els tirin totes les culpes quan, al contrari, no fan més que cobrir el buit que deixen els nacionals.

Una economia moderna precisa tècnics i emprenedors. L’administració hauria d’incentivar la seva formació i impulsar un clima social favorable al seu sorgiment.

La indústria del calçat de Menorca a la conquesta del mercat nacional (1921)

 La indústria de Menorca es va desenvolupar gràcies a les vendes als mercats exteriors. El naixement del sector del calçat, iniciat a mitjans segle XIX va venir de la mà de les exportacions a Cuba, utilitzant el port i els comerciants de Barcelona com a intermediaris. 

Tanmateix, al llarg dels anys van sorgir dificultats creixents per remetre mercaderies a l’estranger. Des del 1890 a tota Europa apareix un fort moviment proteccionista que anirà tancant els mercats exteriors. Aquest va ser el rerefons de la independència de Cuba, la qual quedà atrapada per la xarxa políticocomercial nord-americana. Espanya, amb una gran tradició proteccionista, excel·lirà en aquesta tendència i alçarà un mur aranzelari molt difícil de superar, que serà contestat per la resta de països i farà la vida impossible als nostres industrials, que es veuran obligats a desviar la seva producció al mercat nacional.

La reestructuració de les relacions exteriors de la indústria menorquina ha estat poc estudiada i la idea general era que les vendes s’havien dirigit als mercats català, madrileny i de la cornisa cantàbrica. Ara bé, una col·lecció de cartes comercials i factures apareguda recentment en un portal de col·leccionisme d’internet ens ofereix una visió més àmplia d’aquest fenomen. La gran majoria dels documents del sector del calçat  són de l’any 1921. El més interessant és que, com que el gruix d’aquests prové d’un venedor de Cadis, abunden els d’Andalusia, zona en la qual es pensava que els sabaters menorquins havien treballat poc.

El destinatari de la majoria de les cartes i factures d’aquest lot és Antonio Ortega Ramón, també de Cadis. Aquest comerciant era el propietari de la sabateria La Balear, subtitulada “Calzados Elegantes” i tenia un soci, Manuel Aldea, que sembla que s’ocupava del departament comercial. Segons una altra carta, l’establiment era bastant modest i el propietari afirmava que els preus dels seus articles eren com a mínim un 10 per cent inferiors als de la resta de botigues de la ciutat. Tal com indica el seu nom, s’abastia de sabates del nostre arxipèlag i, de fet, al Centre d’Interpretació Publicitària consten dues cartes que va rebre de dos fabricants mallorquins el mateix any 1921: Francesc Massanet, de Palma i Maties Pujadas Estrany d’Inca. 

En la documentació dominen de forma considerable els sabaters de Maó, que tradicionalment feien un calçat econòmic, moltes vegades elaborat a mà, bastant adequat per la zona sud del país, d’una renda per càpita baixa. Un d’aquests és Guillem Coll, un actiu empresari que els primers anys del segle XX va destacar en la recerca de mercats alternatius al cubà i que se sap que aconseguí vendre la seva mercaderia a França i ara comprovam que també ho feia a Espanya.

En el lot hi figuren dos documents seus. El primer és l’anunci que inserí en una revista, del 1920. La imatge promocional mostra el dibuix d’uns peus de senyora calçats amb sabates de taló i davall s’anuncia: “G. Coll Riudavets. Manufactura de Calzado para señora. Cosido a mano: Nuevas Creaciones. Exportaciones a todos los países. MAHÓN (Baleares) (España)”. El segon és una carta que envià al senyor Ortega, on consta que en aquell moment la seva fàbrica era al carrer de Santa Teresa, número 34. Li comunica que adjunta una factura amb gènere per valor de 254,50 pessetes, a cobrar a un mes vista. 

Un altre establiment de Maó que es relacionava amb el comerciant gadità era el d’Antoni Comellas, que tenia el seu taller al Cos de Gràcia, número 5. En la capçalera de la seva correspondència comercial s’assenyala que era una fàbrica de calçat cosit a mà. “Acreditado por su elegancia y Solidez”. Crida l’atenció que en aquelles dates ja tenia registrada una marca comercial, La Peninsular, que a més subratlla la importància del mercat nacional i que està il·lustrada amb un remarcable logotip, on es pot veure una àguila amb les ales esteses. Envià una carta i una postal. En aquesta darrera accepta la cancel·lació d’una comanda i en la primera dona compte dels preus de quatre castes de sabates de pell d’oscària (vaquí), negres i de color, que van de 26 a 38 pessetes el parell.

El següent sabater és Antoni Casteyó, que en les cartes es presenta com a “Fabricante de Calzados de lujo” i tenia dues adreces, als carrers Pi i Margall (camí des Castell) i de la Reina. Va remetre una carta a Antonio Ortega en la qual li informa que, a sol·licitud del seu soci, Manuel Aldea, li envia un paquet postal amb un mostrari dels seus articles. 

L’empresari comptava amb una altra companyia, la casa Casteyó y Orfila, que venia sota la denominació de “Calzados Casyor" i tenia un apartat de correus diferent de l’anterior, sense que s’indiqui la seva ubicació, per la qual cosa potser només es tractava d’un nom comercial especialitzat en un altre tipus de productes, però proveït per la mateixa fàbrica. 

Hi figuren dues cartes comercials. En la primera, del mes de maig de 1921, adjunta una factura que acompanya el gènere enviat i puja a un total de 676,75 pessetes. La segona, del mes d’agost, es refereix a tres factures, d’un total de 811,90 pessetes. Com que les lletres que les documenten han estat retornades, se n’emet una de nova, afegint-hi les despeses de devolució de 33,30 pessetes.

Convé aclarir que fins fa alguns anys no es feien transferències bancàries i era un procediment molt habitual per cobrar els articles subscriure una lletra de canvi pel seu import a nom del comprador. Si a la data de pagament aquest l’abonava, el venedor cobrava del banc, però si no feia l’ingrés, la lletra venia retornada, la qual cosa originava unes despeses bancàries, com en aquest cas. El venedor no tenia més alternativa que fer una nova lletra i esperar de la bona voluntat del seu client que el segon intent fos reeixit.

El següent fabricant, Sintes Carreras i Companyia, també va patir l’anterior problema. Es tractava d’una fàbrica de calçat situada al carrer Prieto y Caules (s’Arraval) números 166 i 168 de Maó, al qual va ser tornada una lletra d’un considerable import i que, per aquest motiu, dirigeix una carta a Cadis comunicant que suposa que el gènere ha estat conforme, espera que tot sigui fruit d’un error i n’emet una de nova per valor de 1.113,10 pessetes. Era una forma educada de dir que si el comprador havia rebut la mercaderia devia fer-se càrrec del seu import i de les despeses.

Una altra casa que intervé en aquesta correspondència és la de Mercadal y Pons, que estava al carrer de la Infanta números 150 i 150A i venia calçat fet a mà sota el nom de Leda-Gys. Aquesta curiosa denominació correspon al nom artístic de l’actriu italiana de cinema mut Giselda Lombardi, que va fer pel·lícules entre 1913 i 1927 i els espavilats fabricants maonesos utilitzaven com a ganxo comercial per a les seves sabates de dona.