Històries del turisme de Menorca. La joia de la Corona: cala Galdana

La platja de cala Galdana sempre fou considerada la més preciosa de l’illa. Per aquest motiu era un objectiu clar per als promotors urbanístics i el Foment del Turisme en parla sovint. L’erecció d’un gran hotel fregant l’arena va suposar un xoc que encara avui en dia perdura. L’error va ser reconegut per les autoritats i ha quedat com un exemple del que no s’ha de fer en el camp turístic.

Abans de la Guerra Civil, ja era un lloc freqüentat per locals i forans, i és esmentada en les guies dels anys trenta. Les publicades en la primera postguerra la presenten en termes encomiàstics. Per Victory, l’arribada al paratge crea un efecte sorprenent: “Aparece la majestuosa cala en forma de concha muy cerrada y con su magnífico arenal rodeado de bellísimos pinares. El lugar es maravilloso”. Pla opina que  “es la más espaciosa y sin duda la más bella de este litoral. Santa Galdana tiene un gran porvenir turístico. Está en proyecto construir en ella un Parador de Turismo y constituye realmente un lugar ideal, verdadera esencia de esta costa, de una luminosidad y una belleza deslumbrante”. En les guies aparegudes el 1965 se la considerava “la reina de las playas menorquinas” i “una platja d’una bellesa que talla la respiració, [...] és la joia de Corona de Menorca, les Balears, Espanya i Europa”.

El 1948 Joan Victory explicava a la premsa que la principal preocupació del Foment del Turisme eren els allotjaments i que la Direcció General de Turisme havia iniciat l’expedient per edificar un parador a cala Galdana. Gràcies a les facilitats donades per la propietària, Purificació Pons, viuda d’Olives, s’havien iniciat els tràmits per a l’adquisició dels terrenys i en aquell moment s’estava aixecant un plànol per determinar l’emplaçament idoni. Con indicava un article del 1948 del diari Menorca sobre el turisme de l’illa, el problema era l’aïllament del racó, ja que només existia un camí carreter amb trams de molt difícil trànsit, especialment per als vehicles de motor.

Els anys 1955 i 1956 el Front de Joventuts va instal·lar-hi un campament. També s’organitzaven excursions en barca des de Ciutadella. Els primers dies del 1959 el Foment del Turisme va tornar a reclamar la carretera a la platja, insistint que el projecte datava del 1946. L’agost, el ministre d’Obres Públiques visità l’illa i va prometre que la tan desitjada via seria una realitat, però l’any següent els fons es van destinar a altres obres. Finalment, el 1961 el tema es va reactivar amb l’actualització de l’estudi tècnic, però el primer intent d’adjudicar-la va quedar desert. Es va haver d’ampliar el pressupost i fou contractada el mes de juny del 1963. Els treballs finalitzaren a finals de l’any següent, però la inauguració s’ajornà al mes d’abril del 1965. L’opinió popular va ser molt favorable, ja que permetia l’accés a l’indret a molts menorquins que fins llavors no la coneixien.

cala Galdana el 1966

Cala Galdana despertava un notable interès. El mes de juny del 1964 s’autoritzava la construcció d’un moll i el novembre d’un pont per salvar el torrent que desemboca a la platja. Segurament açò estava relacionat amb l’operació de venda i urbanització del paratge. El mes d’agost, el president i el conseller delegat d’una companyia van recórrer l’emplaçament. El desembre s’escripturava Industrias Menorquinas, SA, formada pels propietaris dels terrenys, la família de Olives, i un grup d’empresaris, entre els quals es trobaven Torcuato Luca de Tena, director del diari ABC i procurador en Corts, Angel Fernández Roca, i el militar mallorquí Guillermo Nadal Simó; com a president fou nomenat Juan Manuel Fanjul Sedeño, advocat, que el 1967 també seria nomenat procurador en Corts, i com a gerent Pablo Magaz Leboucher, promotor turístic amb negocis a Cartagena. L’objectiu era fer una urbanització “de gran categoria”. Després de la signatura de l’acta de constitució de la societat, el grup va dinar amb el batle de Ferreries, Joan Serra Pons. Tots ells van assistir a l’acte d’inauguració de la carretera del mes d’abril, la qual cosa suposava una barreja d’afers públics i privats molt pròpia de l’època.

La redacció del projecte de la urbanització fou encarregada a l’arquitecte Javier Carvajal Ferrer, autor del pavelló d’Espanya a la Fira Mundial de Nova York, premiat per la Fundació Rockefeller. Fanjul explicava que la idea era aconseguir un equilibri entre la zona residencial, reservada al turisme de qualitat, i l’hotelera, per al turisme popular. El mes de novembre del 1965 es finalitzava el pont. A principis del 1966 l’arquitecte lliurava els plànols i es posaven a la venda els solars; el gener del 1967 ja s’havien venut més d’un centenar, la majoria a menorquins. El mes de maig començaven les obres. El conseller delegat havia passat a ser Antonio De Olives Pons. El nucli comptava amb abastament d’aigua potable, sanejament i electricitat. Es pensava fer un port per a embarcacions i un club nàutic. S’havien previst tres parcel·les hoteleres i una d’apartaments. Tot i que aquests sectors existien a altres centres d’estiueig, era la primera vegada que se li donaven tant d’èmfasi.

Fotografia Pablo Cardona Natta

El març del 1968 es va acordar la donació d’un terreny a l’Estat perquè s’hi construís un parador nacional. En aquest moment augmentaven les queixes sobre el mal estat de la carretera d’accés. També s’anunciaren els plans d’una societat amb interessos a Mallorca i Eivissa per aixecar un hotel de gran capacitat. El mes de juny Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme, visitava l’illa. Entre els actes programats s’hi va incloure un recorregut per la urbanització, on fou rebut pel batle de Ferreries i els directius d’IMESA; el ministre quedà encantat amb l’emplaçament triat per al parador. Uns dies més tard s’inaugurava l’enllumenat públic del centre turístic.