dimarts, 23 de gener del 2018

El turisme nàutic del port de Maó (1875-1936)

El port de Maó ha tingut en diversos moments històrics un tràfic important, per la qual cosa no és d’estranyar la presència de tot tipus d’embarcacions. Per aquesta motiu, l’arribada de vaixells en viatge de plaer, al principi coneguts com yatchs, fou bastant primerenca. Així, un cop superades les turbulències associades a la Revolució Gloriosa, la Primera República i la darrera guerra carlina, a partir del 1877 el seu pas augmenta ràpidament, fins al punt que el 1879 la premsa local ja n’era ben conscient i el 6 de juny advertia que en el que es duia d’any n’havien comptat sis.

Dauntless,  US. Atracà al port de Maó el 1883
L’entrada de iots va ser més intensa entre el 1875 i el 1902 (5,1 per any), que a partir d’aquesta data i fins el 1913, en què la mitjana cau a 1,5. De fet, el nombre real és més alt, perquè, la premsa no informava de forma sistemàtica i he descartat els mesos de menor moviment (el de major activitat era abril, i l’estiu gairebé no n’hi havia). D’altra banda, el predomini de les embarcacions angleses és aclaparador, ja que representen el 72% del total. A continuació, es troben americans i italians (8% cadascun), francesos (6%) i espanyols, amb el 4%. Finalment, els alemanys suposen el 2%, i en una data ben tardana.

Pel que fa a la seva procedència, destaca la Costa Blava (29,3%), principalment francesa, en especial Niça, però també Mònaco i Gènova. En segon lloc, es troben els ports de l’est: les illes, sobre tot Còrsega, i Sardenya, però també Sicília i Malta, i Nàpols, que en conjunt representen el 24,4% dels punts d’origen. Fora d’aquí, hi ha les ciutats espanyoles de Palma (17,1%) i Barcelona (9,8%) i, a la cua, el nord d’Àfrica, amb el 9,8% i Gibraltar i altres poblacions anglesos, amb el 7,3%. Els llocs de destí són similars, però disposam de moltes menys dades, segons les quals dominarien els mallorquins, amb el 33,3%, i la Costa Blava, amb el 26,7%, seguits del nord d’Àfrica, amb el 20% i, en darrer terme, les illes italianes (13,3%). Com es veu Menorca aprofitava la seva situació al centre de la Mediterrània occidental per atraure naus de les regions del voltant.

En aquesta època, quasi totes eren de vapor i hèlix. Tenien dimensions considerables: una mitjana de 219 tm, amb 22,7 tripulants i 5,6 passatgers; per tant, ens trobam davant de veritables iots de luxe. La tendència va ser augmentar la seva mida: si abans del 1897 comptaven al voltant de 162 tm, a partir d’aquest data aquesta s’incrementa fins les 340 tm; el nombre de tripulants va passar de 19,6 a 30. Els passatgers no van créixer en la mateixa proporció, ja que només van pujar dels 5,2 als 6,3, la qual cosa indica que el grau de confort va créixer de manera notable. No sempre sabem qui són els viatgers i, quan es dona aquesta informació, es tracta habitualment de dos grups socials: per un costat, personatges públics, la majoria pertanyents a la noblesa, però també algun polític (un exprimer ministre anglès), i, per l’altre, grans empresaris, com el fill del fabricant d’armes Colt, l’industrial de màquines de cosir Singer, el constructor de material bèl·lic alemany Krupp, l’instal·lador de cables telegràfics Eastern o el Marquès de Comillas.

Valhalla, UK. Vingué el 1902
Els iots no solien estar gaire dies a port, tot i que alguna vegada van arribar a fer deu dies i també hi ha estades de cinc; la mitjana era de 2,4 dies. A mesura que passa el temps, els diaris proporcionen més informació sobre les activitats d’aquests visitants. El principal punt d’atracció és l’orgue de Santa Maria, que s’esmenta el 73% de les ocasions. En una d’aquestes, el 1897, una turista americana declarava que havia sentit grans elogis de l’instrument, que ella, després d’haver-lo sentit, compartia. Normalment, els turistes s’acontenten a escoltar el programa de l’organista, però algun cop li porten partitures. Una vegada es dirigeixen a la premsa perquè publiqui els seus elogis; en una altra oportunitat, es convida l’organista a dinar a bord.

El segon element d’interès són les rodalies de Maó i els seus jaciments talaiòtics (45%). Fora d’açò, i al marge de quan es diu de forma genèrica que donen un tomb per la ciutat, hi ha una visita al museu particular de Cardona Orfila i a una altra a un taller de fotografia. El 1902 un vaixell transportava un automòbil, amb el qual els passatgers van fer un tour per l’illa. En alguns casos, es comenten les compres que fan els viatgers, entre les quals hi havia postals. Com es veu, els turistes freqüentaven els llocs que ja coneixem de les guies de viatge, sense allunyar-se gaire de Maó.

El Valhalla pintat per Antonio de Simone

La I Guerra Mundial va trastocar els fluxos turístics que passaven per Menorca, no gaire nombrosos, però que havien mantingut una certa continuïtat. Durant gairebé una dècada no hi ha pràcticament cap notícia sobre els turistes. Només es troben unes notes a la Revista de Menorca sobre l’interès turístic de la muntanya del Toro i d’un jaciment talaiòtic.

L’indicador més fidel d’aquest estancament, el tenim en les estades de iots. Després de la Gran Guerra, fins al 1923 (en què en vingueren dos), no tenim notícies de la presència d’aquest tipus d’embarcacions. Tanmateix, a partir d’aquest moment, es van superar amb facilitat les xifres prebèl·liques, (1,5 el 1903-1913). La recuperació fou progressiva: el 1924 i el 1925 n'arribaren tres, el 1926 i el 1927 quatre, els dos anys següents sis, i a partir del 1930 la mitjana és de tretze.

Hi ha dos elements rellevants: el 1924 ve a Menorca Alícia Davins, la primera autora d’un llibre de viatges posterior a la guerra europea (els anteriors eren del 1911);  els anys següents torna a aparèixer assíduament aquest tipus de literatura. En segon lloc, el mes d’agost del 1928 la premsa local publica un article sobre «El turismo», en el qual s’assenyala que aquell any han visitat el port més embarcacions d’esplai que els anys anteriors.
Queen of Scots, US. Atracà el 1931

El 1936, als mesos anteriors a l’esclat de la Guerra ja havien entrat al port de Maó nou iots i el dia 21 de juliol n’hi havia cinc, fet que va cridar l’atenció d’un periodista. Es va produir un canvi en la nacionalitat dels vaixells. Els britànics, a pesar de seguir sent els primers, han baixat del 72% al 37,5% i el seu buit es reparteix entre francesos (21%), nord-americans (18,4%) i espanyols (16%). Els d’altres nacionalitats sumen el 8% restant. En aquesta època, els primers menorquins, tots ells industrials, adquireixen vaixells d’aquesta mena: Femenias, Pons Menéndez, Codina i Fernando Rubió, català amb vincles familiars amb Menorca, que també es comprà una finca a l’illa.

L’increment quantitatiu de les estades de barques d’esbarjo ens mostra que els fluxos de visitants estaven assolint uns valors considerables, en particular a partir del 1930, cosa ben significativa si tenim en compte que són anys de crisi internacional i demostren que hi ha una tendència de fons que fa que el turisme sigui una activitat a l’abast de grups cada cop més nombrosos de persones. L’enlairament turístic fou un fenomen especialment marcat a les illes Balears. Cirer parla d’efervescència turística a l’Eivissa de la dècada del 1930, després d’un ràpid creixement en els anys anteriors. El mateix autor es refereix al “boom dels anys trenta” a Mallorca, amb una notable ampliació de la planta hotelera i un volum molt important de creuers i altres naus estrangeres.

Thalassa, US. Vingué a Maó el 1928 i el 1933.

Menorca, durant els anys vint, fora dels iots, sembla que el nombre de turistes també anà creixent, malgrat que no es va produir la preparació del gran salt endavant que suposarien els anys trenta a Mallorca i Eivissa.

dimarts, 16 de gener del 2018

Les trinxeres de la política

Durant la transició va ser habitual que els polítics acordessin qüestions que per la seva transcendència volien deixar fora del joc partidista. El paradigma foren els Pactes de la Moncloa, vitals per sortir de la crisi econòmica i que obriren el camí a l’aprovació de la Constitució, també fruit d’un ampli consens. Aquesta manera de fer política s’estengué a les autonomies i així es va aconseguir l’entesa en algunes lleis urbanístiques i en la normalització lingüística.


Amb la desaparició de la Unió de Centre Democràtic s’inicià el declivi d’aquest esperit de diàleg i tolerància, impregnat més del seny centreeuropeu que de la rauxa mediterrània. Irònicament, després de la caiguda del mur de Berlín, les formacions polítiques es passen a definir més per allò que s’oposen que allò que defensen, potser per la pròpia inseguretat dels seus fonaments ideològics.

Aquesta deriva ens ha dut fins la situació actual on és més rellevant la posició genèrica que el programa. Així Pedro Sánchez es defineix com “No és no”, tancant la porta a qualsevol tracte amb el PP, alhora que Pablo Iglesias bloqueja un acord amb el PSOE per governar en coalició.

La Llei electoral espanyola, que suma la regla d’Hondt amb circumscripcions petites que marginen les grans aglomeracions de població, ha afavorit la deriva partidista, ja que amb un 44% dels vots s’obté la majoria absoluta i si se supera el 35% es pot assegurar un executiu en minoria, tant al Govern central, com a les comunitats autònomes. Els que critiquen que els independentistes catalans amb un 47% dels vots puguin manar són incapaços d’aprovar els pressupostos de l’Estat, perquè només van obtenir el 33% en les eleccions generals.


La I Guerra Mundial fou una guerra de trinxeres, on cada bàndol es preocupava més de no perdre terreny que de desbordar l’enemic. La política actual presenta força similituds: l’únic que val és mantenir-se ferm i esperar que un tomb electoral proporcioni el suport suficient per assaltar el poder. Un cop allà l’objectiu serà desmuntar les lleis del govern anterior, substituïdes per altres no millors, només diferents i amb un escàs vernís ideològic, on les classes socials han estat substituïdes pel poble o la gent i el bé general per la salvaguarda de les minories i col·lectius diversos.

No és estrany que els parlaments, nascuts per debatre l’acció política, hagin esdevingut teatres de varietats on cada grup intenta atreure l’interès dels mitjans de comunicació. Els ministres venen el peix a crits, com les peixateres, aprovant mesures en favor dels ciutadans que pensen que els poden donar més vots. Els grups de l’oposició critiquen qualsevol iniciativa del Govern, la qual cosa fa que si algun dia arriben a manar s’hagin de retractar dels estirabots que havien llançat alegrement des de la tribuna dels oradors.

Els polítics han acabant donant la raó als filòsofs postestructuralistes que, emparats en el relativisme cultural, negaven l’existència de la veritat i propugnaven que només existien interpretacions. Per tant, la comunicació és impossible, perquè les concepcions pròpies de cada grup no es poden transmetre. L’únic important és qui arriba a imposar el seu relat, la seva manera de veure les coses que no és ni millor ni pitjor que el dels altres i únicament pot aspirar a ser més convincent.


Malgrat que els aires intel·lectuals d’avui en dia estan arraconant aquesta visió pessimista i sectària de la realitat i hi ha un retorn a l’ètica, els nous polítics l’apliquen amb delectació. Com és habitual en aquestes corrents de pensament, allò crucial és el llenguatge i així Trump amb la postveritat ha redefinit una forma tendenciosa de sostenir el seu projecte polític excloent. El president americà també és simptomàtic en la utilització de l’insult i les variants més vulgars del llenguatge per cridar l’atenció i captar el vot de les capes populars. Tanmateix, és una tendència general i a Espanya el verb encès de Gabriel Rufián (ERC) o Antoni Camps (PP) no hi té res a envejar.

Aquesta polarització del discurs polític ens acosta a la dècada del 1930, però llavors era el reflex d’una societat profundament dividida, on feixistes, comunistes i anarquistes propugnaven marcs socials oposats i els seus seguidors més extremats no dubtaven en prendre les armes per liquidar el contrari i intentar assolir el seu ideal.


Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. En l’actualitat, la població mira amb escepticisme les arengues incendiàries dels seus dirigents i les redueixen així a una pantomima. Tanmateix hi ha el perill que líders irresponsables acabin arrossegant el país a un enfrontament on ningú pot guanyar.

El procés català és un bon mirall. La negativa categòrica del PP a qualsevol proposta que vingués del Principat, ja fos la reforma de l’Estatut o la millora de les relacions financeres, ha portat a l’actual radicalització, convertint l’independentisme, durant dècades una aspiració sentimental i folklòrica, en un projecte àmpliament compartit per la societat catalana.

La política local no s’escapa d’aquest esquema. El PP va dissenyar unes rodones a la carretera general que només eren un pal·liatiu a la seva impossibilitat de desdoblar la via, irrealitzable per manca de recursos. Les eleccions van aturar el despropòsit, deixant unes obres difícils de gestionar. L’actual equip d’Ara Maó a l’Ajuntament ha projectat un ascensor al parc Rochina, que és una simple resposta a la proposta del PP d’instal·lar unes escales mecàniques, però que si hagués estat plantejada pel PP haurien combatut aferrissadament. El que compta és anar a la contra.


Els resultats electorals presenten un fraccionament cada vegada major. Sinó som capaços d’acordar els temes clau, acabarem sumits en la discòrdia civil i el desgovern.

dissabte, 13 de gener del 2018

Joan Victory Manella, homenot del turisme menorquí

Joan Victory és el protagonista indiscutible del sorgiment i consolidació del turisme a Menorca. Nasqué a Maó el 10 d’abril de 1906, fill d’Antoni Victory Taltavull, batlle de la població i primer president de l’Ateneu de Maó, el qual també intentà impulsar el turisme: l’Ateneu el 1911 va editar la primera guia turística de l’illa, féu imprimir postals i esmerçà molts esforços, encara que infructuosos, perquè es construís un hotel al port de Maó.


Victory Manella va cursar la carrera de Marina a l’Escola de Nàutica de Barcelona, però no finalitzà les pràctiques de navegació. Al seu retorn a Menorca es va dedicar a l’administració de les finques rústiques familiars.

Des de molt prest se li desvetllà l’afició per la fotografia, la qual el va portar a interessar-se pel fenomen turístic. Fruit d’aquesta inquietud, el 1932 va publicar una col·lecció de postals que representaven els paisatges més pintorescos de l’illa. El mateix any va editar, en col·laboració amb el fotògraf Ramon Pons Menéndez, una nova guia de Menorca, que renovà els continguts de la de l’Ateneu. Resultà un llibre molt més àgil, amb més fotografies i textos breus. La costa rep una atenció especial; se’n remarquen dos llocs: cala Galdana, deliciós paratge amb una magnífica platja semicircular voltada de pins, i l’Arenal d’en Castell, «una de las más expléndidas de la lsla y aún del Mediterráneo».

El juliol va participar en la constitució del Fomento del Turismo de Menorca, presidit per l’industrial bijuter Joan Gomila Borràs, del qual fou elegit secretari. Tanmateix, al cap d’un any dimitia en desacord amb el contingut de la pel·lícula promocional que l’entitat havia encarregat i que considerava perjudicial per a la indústria de l’illa. Durant la Guerra Civil fou mobilitzat i destinat al front d’Aragó.

Postal editada per Joan Victory

El 1941 va ser designat batle de Maó, càrrec que ostentà fins el 1954 i durant el qual es van construir la costa de ses voltes i el parc Rochina, es crearen la plaça de la Conquesta, la del Bastió i l’Esplanada. Entre el 1943 i el 1946 fou Procurador en Corts i gestionà la reforma de l’Escola de Mestratge Industrial, l’ampliació del moll comercial, el 1948, i l’habilitació del camp d’aviació de Sant Lluís per al tràfic regular de passatgers, el 1949, que tindria una notable importància per al desenvolupament econòmic de l’illa en general i del turisme en particular.

A la fi de la Guerra Mundial Joan Victory va entrar en contacte amb el director general de Turisme, Luis Antonio Bolín, la personalitat clau del sector, qui l’animà a organitzar una societat per al foment del turisme. El mes de novembre del 1945 va convocar les juntes directives de l’Ateneu de Maó i la Cambra de Comerç i els exposà l’encàrrec. Es volia donar a conèixer als forasters els monuments prehistòrics, el paisatge, els pobles blancs i el port de Maó, ideal per als esports nàutics.

El mes de juny del 1946 va quedar novament constituït el Foment del Turisme, sota la seva presidència. Eren vocals el president de l’Ateneu i representants de la premsa i la Cambra de Comerç, alguns dels quals (Rafael Roselló, Fernando Saura) s’involucrarien els anys següents en empreses turístiques. L’únic vinculat en aquell moment amb el ram era Damià Borràs, propietari de l’Hotel Sevilla.

Paral·lelament, el 1948 Victory va publicar una guia turística sobre Menorca. Tot i que es presenta com la segona edició de la del 1932, realment és un llibre més proper a la severitat de la guia de l’Ateneu del 1911 que a l’agilitat de l’anterior.
 
Guia de 1948. Joan Victory

Des del Foment del Turisme es va realitzar una feina continuada de promoció de l’illa, amb l’edició de cartells i fullets turístics i contactes amb les agències de viatges. Al començament, tot estava per fer i la seva tasca fou molt més ample. El 1948 la seva principal preocupació eren els allotjaments i s’aconseguí que la Direcció General de Turisme iniciés l’expedient per edificar un parador a cala Galdana.

A la primera Junta Provincial del Turisme de Balears, realitzada el 1953 a Palma per debatre sobre el pla turístic de carreteres de la província, Victory va obtenir la inclusió de la doble comunicació de cala Galdana amb Ciutadella i Ferreries, una via de cala en Porter a cala Galdana i la comunicació de cala Figuera a cales Fonts per la vorera del port. Entre el 1955 i el 1959 es considerava que el principal problema del sector turístic de l’illa no era la manca d’allotjament, sinó la migradesa de les vies de comunicació interiors que menaven a les principals platges.

Fou l’autor de la ponència sobre turisme del Consell Econòmic Social de Menorca, celebrat el 1965. Feia notar la necessitat que tenia l’illa d’una nova font de riquesa que no patís tant els inconvenients de la insularitat, una forta amenaça per a la resta de sectors, i que absorbís l’excedent de treballadors agraris. Apuntava que el desplegament del turisme era fàcil perquè existia un fort impuls de la iniciativa privada i l’illa ja s’havia donat a conèixer a través de la propaganda i la promoció. Entre 1954 i 1956 fou el president de l’Ateneu de Maó.
 
Mapa de la ponència de turisme de Joan Victory, 1965
Victory tingué un paper clau en la creació d’hotels. Havia maldat durant una dècada perquè l’administració o algun inversor aixequés un allotjament de qualitat al port de Maó. Davant la manca de resposta, va convèncer Ferran Rubió, Pere Montañés i altres empresaris locals; Menorca tenia l’avantatge d’estar a dues hores de vol de les principals ciutats d’Europa.

Constituí la societat “Hoteles Menorca, SA”, que el 1956 va inaugurar l’hotel “Port Mahón”, del qual fou nomenat director. Dissenyat per Josep M. Claret, arquitecte municipal de Maó, es tractava d’un establiment de la màxima categoria (1a. A, l’equivalent a quatre estrelles) i 116 places. Al llarg del temps ha allotjat nombroses personalitats i és un referent per al sector. La junta del Foment del Turisme oferí un homenatge a Victory, remarcant que amb aquest hotel s’aconseguia remoure un dels principals obstacles del turisme illenc: l’escassetat d’allotjaments.

El març del 1960 creà una nova societat, Hoteles Marítimos, SA, per adquirir un solar de 4.000 m2 a l’entrada de cala Corb, al poble des Castell, també damunt del port. El mes de maig del 1962 obria les seves portes l’Hotel Carlos III, de 1a. B (tres estrelles) i 32 habitacions. L’arquitecte fou Mateu Seguí. El projecte preveia tres plantes, però la primera temporada només es van alçar dues. Victory assumí la direcció; el subdirector era Ramon Homs, que ho havia estat del Port Mahón i no es mouria del Carlos III, del qual arribaria a ser propietari.


La següent petjada fou l’Hotel Agamenón, aixecat a uns centenars de metres de l’anterior, i que fou estrenat el juny del 1965, també classificat com 1a. B. Com a director es trià Narcís Homs, fill de Ramon Homs. El president del Consell d’Administració de la societat promotora, “Menorca Turística, SA” era Pere Montañés, el conseller delegat Joan Victory, i entre els consellers hi eren Pere Pons Olives, Miquel Coll Carreras i Rafael Roselló.

El creixement de la indústria turística menorquina s’estava accelerant. El darrer hotel fou el Santo Tomàs, en la urbanització del mateix nom. Fou inaugurat el maig del 1966, amb la màxima categoria (1a. A), 60 habitacions i 114 places. L’arquitecte tornà a ser Mateu Seguí, qui el va dotar de totes les comoditats de l’època: calefacció central, aire condicionat, telèfon, aparcament per vuitanta vehicles i piscina. L’impulsà la societat “Hoteles Balearicos”, de la qual Victory n’era el conseller delegat i el president José Felipe Alcover, ambaixador d’Espanya a Estocolm. El primer director de l’hotel fou Miquel Mesquida Ticoulat.

La premsa resumia l’actuació de l’empresari el 1962 afirmant que havia sostingut el Foment del Turisme a costa de grans esforços i que al principi ningú li feia cas, però que en aquell moment ho reconeixien fins i tot els que al començament el combatien o ridiculitzaven. El 1963 va rebre del Ministre Fraga Iribarne la Placa del Mèrit Turístic que es concedia a l’entitat.

L’any 1965 presentà la seva renúncia com a president del Foment i es concentrà en les seves activitats hoteleres, de les quals encara era president el 1980. El 1971 fou nomenat president del Consell Insular d’Empresaris. La Federación Española de Hospedaje li conferí el títol d’Hoteler d’Honor del 1979.


Victory va tenir poca presència en els mitjans de comunicació. Gran defensor del turisme per sostenir la prosperitat de l’illa, des del 1965 propugnava la necessitat de continuar creixent fins arribar a les 25.000 places hoteleres, ja que el volum existent a Menorca “no permetia entrar plenament en el joc”. Pensava que era possible compatibilitzar el turisme amb la preservació del territori. Al seu parer, cala Galdana era l’únic cas en què s’havia trencat l’harmonia amb el paisatge.