La urbanització definitiva de les costes de la Miranda

El 1814 el governador de Menorca va ordenar la construcció de dues costes per facilitar el trànsit a la Marina. En realitat, deuen ser les baixades que actualment coneixem com d’en Reynés, i a l’època es deien de la Punta o costa Llarga. Una és apta per vehicles i l’altra, estreta i amb esglaons, destinada als vianants. Riudavets afirma que no es van finalitzar fins el 1818. El 1815 se n’havia obert una, però encara hi mancava el dipòsit d’aigües i l’empedrat, per la qual cosa el governador va instar l’Ajuntament perquè executés amb la màxima promptitud les obres, abans que arribessin les pluges de la tardor i l’hivern.

 

Costa de la Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Segons Guillem Sintes, citant un informe posterior, es va suscitar un plet entre la Universitat i els pares Carmelites sobre qui havia de costejar aquests vials; els monjos s’oposaven perquè no tenien fons. En efecte, a les acaballes de la Guerra de la Independència, el 28 de maig del 1814 les tropes napoleòniques sortien de Barcelona, la qual cosa va propiciar el retorn dels exiliats que havien vingut a Maó, que van deixar el barri de les tanques del Carme gairebé buit. De resultes, el preu dels lloguers va caure a una quart part del valor original i els ingressos del convent es van depreciar en una proporció semblant. El governador va fer de mitjancer entre les dues parts i es va arribar a un acord, aprovat per la Reial Audiència, el gener del 1817, segons el qual les despeses es repartien a mitges entre el convent i l’Ajuntament, però el primer, que cobraria els censals dels edificis que es construirien al barri, faria les obres en disputa i l’Ajuntament li pagaria un cens del 3% anual sobre l’import pendent, fins que pogués liquidar el deute.

L’expropiació dels terrenys es va realitzar el mes de maig del 1817. El setembre, els propietaris dels magatzems es van tornar a queixar dels perjudicis que els ocasionaven les aigües de pluja i demanaren que es portés a terme la resolució presa tres anys abans en relació a Andreu Valls. Malgrat tot, el tema s’allargaria encara molt més. El gener del 1819 alguns veïns van pagar les despeses perquè la costa de la Punta quedés segons es preveia al plànol.

Un cop finalitzada del tot la primera baixada, les actuacions van continuar sobre els vials que mancaven. El febrer del 1820 l’Ajuntament va encarregar a tres pèrits el seu parer sobre l’obertura d’un carrer, previst al plànol d’urbanització del sector, que comuniqués la zona amb les carnisseries (que es trobaven al costat de Llevant del lloc on ara hi ha la Peixateria), dictamen que ens permet de fer-nos una idea sobre la situació de l’indret. Consideren els informants que el nou carrer és inviable pel volum de les obres, ja que s’haurien de desmuntar més de trenta pams de penya viva, i per les afectacions de propietats, en particular una porció considerable de l’hort dels pares Carmelites, les coves d’en Gabriel Seguí i del carnisser Antoni Jordi, el solar d’una casa, i el jardí i part del gabinet del pare Joan Mercadal. A més, el convent del Carme havia de cedir el terreny tirant en línia recta des del carrer de Sant Sebastià per engrandir la plaça (encara que no es diu el nom, és la Miranda). Finalment, hi havia el problema de les aigües que vessarien damunt dels magatzems.

Costa de la Miranda. Postal Remigio Alejandre devers 1906

El litigi amb els eclesiàstics s’acabà transitòriament quan, l’1 d’octubre del 1820 el govern liberal va aprovar una ordre que decretava la supressió de les ordes monacals i el pas dels seus béns al patrimoni públic, per la qual cosa l’horta del convent fou venuda. Tot i que el 1823 es va reintegrar la propietat als monjos, aquests la perdrien definitivament el 1835 arran de la desamortització de Mendizàbal.

El problema de les aigües es dilatava. L’agost del 1822 l’Ajuntament va sol·licitar un nou dictamen, sobre el mitjà més convenient per donar sortida a les aigües de la plaça de Sant Ferran (la Miranda) i altres carrers que anaven a parar a l’horta de l’extingit convent dels carmelites. S’hi va encarregar l’afer a una comissió de cinc persones, que encapçalava Teodor Ladico, batle de Maó durant el trienni liberal, i amb interessos a la zona, on el seu fill acabaria edificant-se una gran casa.

El comitè, després de demanar el parer de diversos facultatius (per a la qual cosa es va prendre quatre mesos) fou de l’opinió que, per donar gual a les aigües, la manera més còmoda, segura i sense perjudici dels veïns confrontants, era menar-les cap a la mar per mitjà d’una costa que comencés des de l’esmentada plaça, cadascun dels trams de la qual havia de tenir trenta pams d’ample i amb el mateix pendent en tots ells, i que es dibuixaren a un plànol que no s’ha conservat. El darrer tram es podria bastir per damunt de la font pública, mitjançant un arc, per evitar passar per la propietat de Jaume Llambías. El pressupost de les obres s’estimava entre cinc-centes i sis-centes lliures. La rampa projectada ha de ser l’actual, que baixa en ziga-zaga de la Mirada i desemboca just damunt de les cases del port.

Imatge de la zona. Boyd (1911)

El 1826 els propietaris dels magatzems van instar el tribunal de justícia perquè es construís el carrer que havia de comunicar amb la plaça de les Carnisseries. El jutge, després de recordar que l’afer havia quedat solucionat (almenys sobre el paper) el 1817, va ordenar la celebració d’una vista verbal entre l’Ajuntament i els Carmelites (que havien recuperat els seus béns). El problema era que el conveni indicava que s’havia d’obrir el carrer que figurava al plànol que, com hem vist, dos comitès de l’Ajuntament havien descartat, tot proposant la formació d’una nova costa.

L’Ajuntament defensava que es fes la baixada que els pèrits havien dictaminat com a mitjà més escaient per resoldre el tema del drenatge de la zona. Atès que amb aquesta solució els pares Carmelites sortien beneficiats, ja que conservaven la part de l’horta que era precisa per obrir el carrer, havien d’assumir totes les despeses. En cas contrari, reclamava l’aplicació del conveni del 1817, segons el qual, com hem vist, els monjos s’havien de fer càrrec de les obres, la meitat de les quals la Corporació maonesa aniria pagant quan tingués els mitjans necessaris.

Finalment, el tribunal va decretar que es construís la costa del Carme, popularment coneguda com d’en Valls (i en l’actualitat de la Miranda), però es va arribar a un conveni segons el qual, de les 2.000 lliures pressupostades, la meitat l’assumirien els Carmelites i l’altra part Andreu Valls. Tanmateix, l’any següent els religiosos comunicaven a l’Ajuntament la impossibilitat d’afrontar la xifra estipulada per concloure els treballs. Posteriorment la Corporació faria constar que, al cap i a la fi, van ser els particulars els que van assumir les despeses, en la qual cosa degué influir el fet que el 1835 l’Estat expropiava els béns del convent i exclaustrava els monjos.

En tot cas, la resolució del plet i la signatura del conveni va permetre escometre l’obra i aviat la baixada quedà enllestida, ja que el juliol del 1829 Antonio Salcedo, propietari d’una fàbrica de licors i un dels membres de la comissió que havia dictaminat sobre la conveniència de la costa del Carme el 1820, va remetre una sol·licitud a la Corporació on es queixava dels perjudicis que patia el seu establiment perquè la rampa tenia una barana massa baixa i l’home quedava exposat a la vista i els insults dels transeünts, per la qual cosa demanava permís per aixecar la barana, tot recordant que s’havia construït damunt d’un arc del seu magatzem. L’Ajuntament, inspeccionat el terreny, el va autoritzar a alçar una paret de 17 pams, que considerà que no afectaria a l’estètica de la baixada.

Magatzems del port. Museu de Menorca

Val a dir que aquesta destil·leria podria ser la que figura en una pintura del port de Maó d’aquesta època, que es conserva al Museu de Menorca, en la qual es veuen amb gran detall els magatzems i on, efectivament, l’establiment és bastant proper a la costa. També és convenient assenyalar que es tracta d’una de les primeres fàbriques de licors documentades a Menorca, la qual devia assortir la demanda dels vaixells que visitaven el port, en especial la flota americana de la Mediterrània, que recordem que tenia el de Maó com a lloc de descans, abans de marxar a Nàpols el 1845.

Aquest quadre ens ofereix una magnífica visió de la zona de la Miranda des de Baixamar, amb els magatzems en primer pla, la costa de què hem parlat i la casa d’Andreu Valls al capdamunt, fàcilment reconeixible, perquè hi oneja la bandera holandesa.

Els jutges, els polítics i l’erosió de la democràcia

Les actuacions judicials s’han fet omnipresents en la nostra societat. No és una situació pròpia del nostre país, sinó que es troba arreu del món. Açò ha donat peu a algun comentarista a afirmar que és la debilitat de la política el que mena a l’enfortiment de la justícia, tot qüestionant si aquest fet no estarà erosionant la democràcia. 

Fonaments polítics de la supremacia judicial

Tanmateix, contraposar un dels poders clàssics de l’estat amb els altres dos en el millor dels casos és confondre les coses, si no suposa un atac frontal al sistema democràtic. El fet que els jutges ara s’ocupin d’aspectes amb més rellevància política i social no és una anomalia; al contrari, es tracta de l’evidència que la justícia respon als reptes que planteja la ciutadania. És més: és difícil sostenir que la política s’hagi debilitat; salta a la vista que els governants actuen de cada vegada de manera més agosarada. La forma de procedir d’individus tan diversos com Donald Trump, Carles Puigdemont, Pedro Sánchez o Díaz Ayuso deixa a les clares que els polítics actuals que no els tremola el pols a l’hora de jugar-s’ho tot a una carta i apostar al doble o res.

En realitat, és la conflictivitat social el que ocasiona una major presència dels tribunals en l’arena pública. No és que els jutges la demanin, cosa d’altra banda impracticable, perquè no són ells els que presenten les denúncies i els recursos, sinó els ciutadans, que reclamen la seva intervenció per controlar el comportament dels polítics. A Menorca, el moment en què la justícia va interferir més en l’escena política va ser a finals del segle XX, quan es va aturar el desenvolupament urbanístic del litoral, frustrant les expectatives econòmiques d’un bon nombre d’inversors, des de les urbanitzacions de Macarella i s’Albufera des Grau fins al Cesgarden de Son Bou. Un cop el tema va quedar políticament resolt, els tribunals es van retirar a un discret segon pla. 

Diari Menorca, 11 d'octubre del 1990

La societat actual és molt diversa i cadascun de nosaltres som conscients dels nostres drets i tenim unes aspiracions i valors contraposats als quals no volem renunciar. És aquesta disparitat de criteris i actuacions el que obliga a actuar els jutges. Segurament açò obeeix al desenvolupament econòmic i social de les comunitats modernes. Fa un segle i mig, Marx podia resumir tota la història en una lluita entre oprimits i opressors, que el seu lema “proletaris de tots els països, uniu-vos”, identificava amb obrers i burgesos. Avui en dia, la rivalitat econòmica conviu amb moltes més: racial, de gènere, nacional, religiosa, ecològica... Són aquestes identitats creuades, que fa tan complexa i difícil de governar la societat contemporània, les que promouen l’actuació de la justícia.

L’heterogeneïtat també és un motiu d’insatisfacció permanent, perquè els tribunals no poden acontentar els diversos bàndols. El jutge només proporciona la solució que li ofereixen els mecanismes jurídics: el corpus legislatiu i la interpretació de la llei. Aquesta solució mai podrà resoldre els conflictes socials o polítics, d’aquí la necessitat de reformar les lleis quan les decisions dels tribunals s’aparten del sentit majoritari, cosa que, per un altre costat, esdevé cada vegada més difícil, perquè l’obtenció del consens resulta problemàtic en comunitats fragmentades, on cada persona es mou per un conjunt de valors i prioritats diferents.

La judicialització de la política respon a l’augment de les divisions existents en el si de la col·lectivitat. Únicament és discutible la facultat dels polítics i els partits de presentar denúncies contra els seus rivals, que sobretot cerquen l’atenció dels mitjans i de forma freqüent acaben essent rebutjades pels tribunals. Tampoc és innocent la intervenció dels polítics en l’elecció dels òrgans judicials i la fiscalia. L’alternativa, deixar que els triïn els jutges, sembla més neutral que els jocs subterranis dels partits per imposar els seus candidats. La contrapartida hauria de ser restringir el pas de la judicatura a la política i prohibir el camí invers.

Les resolucions judicials es produeixen a una velocitat que fa difícil assimilar-les i ens poden induir a pensar un dia d’una manera i el següent d’una altra contradictòria, només perquè s’ha suscitat en un altre país o en unes circumstàncies diferents. La condemna de Nicolàs Sarkozy a França, que li ha tancat el pas a una més que possible candidatura conservadora, té un paral·lelisme al nostre país. Ens recorda la inhabilitació de Quim Torra i la que podria recaure sobre Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, investigada per presumptes actuacions corruptes en la Institució de les Lletres Catalanes. Tant Sarkozy com Borràs exclamen indignats que són objecte d’una persecució política, però el fet que ens costi acceptar que un jutge francès tengui motivacions espúries per enviar Sarkozy a presó fa que es plantegin interrogants sobre si el mateix pot passar aquí.

I tanmateix, la justícia no és perfecte, en ocasions cau en vicis lamentables. Al Brasil, el Tribunal Suprem ha anul·lat la condemna de l’expresident Lula per un cas de corrupció. A Espanya, l’Audiència Nacional va absoldre l’expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, acusat de cobrar suborns i comissions il·legals, després d’haver passat quasi dos anys en presó preventiva. 

Així i tot, el fet que es posin en llibertat persones després d’un procés penal té la seva part positiva: demostra que els tribunals no són manejats per ningú ni desviats dels seus fins per objectius polítics. Els errors o malinterpretacions d’uns jutges acaben essent corregits per instàncies superiors, que restableixen el dret, amb la possibilitat en els casos més sensibles d’apel·lar a la Unió Europea. Els magistrats no són infal·libles: com a éssers humans s’erren, però el sistema judicial té prou recursos per esmenar-se. Si rectificar és de savis, la justícia ha donat proves de saviesa, que deixen en evidència els polítics, que perseveren en els errors i no reculen gairebé mai.

Les costes de la Miranda: un assumpte pelut

La formació de la plaça de la Miranda i el barri que s’estén al seu costat va eliminar les tanques del Carme, els terrenys de conradís que es trobaven a l’indret. De resultes, les aigües d’escorrentia, que fins llavors s’havien filtrat al sòl, van començar a córrer lliurement, passaven per damunt les penyes i causaven perjudicis als magatzems de la Marina, que llavors era el punt neuràlgic de l’economia de la ciutat.

Per aquest motiu, des del començament es va preveure l’obertura de dues costes que servissin de gual de les aigües. Aquestes són les que existeixen a l’actualitat, una cap a llevant, que al segle XX va prendre el nom d’en Reynés, però que abans era coneguda com la de la Punta o la costa Llarga, que és la denominació que recull l’Arxiduc Lluís d’Àustria, i la que s’anomenava del Carme o de la Peixateria i als nostres dies coneixem com de la Mirada, que surt de la plaça en direcció contrària i desemboca a les Voltes i antigament a la barriada de Sant Pere, fins que fou desmuntada la dècada del 1940 per crear una avinguda que facilités la comunicació entre la ciutat i el port.

 

Costa Llarga (Reynés). Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Encara que avui en dia pensem en aquests vials com a lloc de trànsit, en l’origen aquest ús no s’esmenta gairebé mai i la seva justificació sempre és la conducció de les aigües, que, amb el règim torrencial de pluges que ens és propi, molts anys era un greu problema. En realitat, com que ja existia la costa dita de l’Abundància, que travessava les cases a què ens acabam de referir, la circulació de persones i mercaderies ja estava solucionada i és probable que, si la seva funció només hagués estat aquesta, les altres no s’haguessin obert, si més no fins més endavant, un cop consolidat el nou barri.

Com ja es va comentar, la construcció d’aquests vials des del primer moment va ser una font de conflictes entre l’Ajuntament i la Comunitat del Carme. El novembre del 1811 el governador va decidir que els treballs es costegessin amb els fons de l’estanc de l’aiguardent, un impost els recursos del qual habitualment es destinaven a obres públiques. Tanmateix, aquesta disposició no es va portar a efecte.

El tema ja feia temps que cuejava i, de fet, el mes d’abril la Universitat de Maó (antecedent de l’Ajuntament) va encarregar a una comissió de cinc pèrits el pressupost de les dues obres. Segons aquest, la costa de la Peixateria, ascendia a 1.658 lliures i la meitat de la de la Punta a 2.035. L’altra meitat d’aquesta potser havia d’anar a compte d’Eulàlia Poli, l’altra propietària de la zona, encara que res es diu al respecte. Es deixava a part el valor dels terrenys, que s’estimava en una barcella de sembradura, uns 1.100 m².

La resolució del governador va permetre que continués la urbanització del sector i amb aquesta es van agreujar els problemes ocasionats per la davallada de les aigües, que tenien el seu punt neuràlgic a la plaça de la Miranda, lloc d’on havien d’arrencar les costes. Dos anys més tard, el 1813, diversos particulars van instar l’execució de l’acord i el governador va determinar que la construcció d’una de les costes que baixaven al moll del port (no s’indica quina és, però com veurem és la de la Punta) s’executés conforme al projecte presentat el qual, i aquesta era una novetat, seria costejat pels particulars, sota la vigilància de la Universitat, que nomenaria dos representants per dur “exacte compte” de les quantitats invertides. Açò no obstant, abans de començar les obres s’havia d’esbrinar quins eren els propietaris dels terrenys i convenir el preu de venda o consignar en escriptura la seva renúncia del dret de propietat.

 

Instància sobre els danys de les aigües. 1814. Arxiu de Menorca

Segurament, el tema dels terrenys va ser l’obstacle perquè no s’iniciés l’obertura del vial. L’any següent es va esdevenir el que era inevitable: les pluges van malmetre els negocis del moll. Així el 16 d’agost del 1814 els propietaris van demanar que Andreu Valls (que havia aixecat un gran casal, amb façana a Sant Sebastià i que arribava fins a la zona on s’havia projectat que comencessin les costes) els rescabalés dels perjudicis que havien patit. Convé apuntar que, en aquell moment, la plaça només ocupava l’extrem més alt de l’actual, fins a l’entrada al claustre. L’espai que avui dia és enjardinat i poblat amb arbres, així com el mirador, pel que sembla, formaven l’horta del convent i confrontaven amb la casa d’en Valls.

El 5 de setembre quatre comerciants reiteraven la seva sol·licitud al·ludint als danys que havien experimentat els seus magatzems per “les grans aigües dels últims tres dies i nits, a què ha donat lloc el curs que tenen sobre les penyes del Carme per un orifici que s’ha fet a propòsit darrera la casa del Sr. Andreu Valls i immediata a l’hort d’aquell convent”. Demanaven una indemnització per les pèrdues que havien sofert, les que patissin en endavant i les que ja havien reclamat el setembre de l’any anterior, si bé en aquesta ocasió els perjudicis havien estat molt superiors, ja que els seus magatzems s’havien vist inundats diversos cops. La culpa de tot la tenia Andreu Valls, que havia girat la canal i desmuntat una paret de cantons que la Universitat havia fet construir per canalitzar i contenir les aigües, davant la passivitat de l’encarregat municipal d’obres, mestre Antoni Basilis.

Andreu Valls era un comerciant important i cònsol dels Països Baixos a Menorca. L’Ajuntament, en sessió de 29 de setembre, va reconèixer els fets i acordà que es tapés el conducte que aquell havia practicat i es dirigissin les aigües a l’horta dels carmelites. Tanmateix, el senyor Valls (la casa del qual tenia un semisoterrani que se’ns dubte es devia veure afectat per les pluges) s’obstinà a llevar la paret perquè les aigües seguissin el seu curs, de manera que van provocar nous desperfectes als edificis de Baixamar.

Davant d’aquesta obstinació, l’Ajuntament va demanar un informe, que va tornar a donar la raó als propietaris dels magatzems, i el 3 d’octubre ordenà a Andreu Valls que “no s’atrevís a remoure ni alterar cosa alguna que el Públic [l’Ajuntament] disposarà interinament per a les aigües, mentre no se’ls donava curs per medi de costes a carrers, sota pena” i al mateix temps li feia present que seria responsable de tots els danys causats i que pogués causar tant als particulars com a l’Ajuntament.

Costa Llarga (Reynés). Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

L’assumpte va donar un tomb quan, el 15 d’octubre, el capità del port es va queixar davant el governador dels perjudicis que ocasionaven al port de Maó les pedres i la terra que arrabassaven les aigües quan baixaven de les tanques del Carme, tot demanant que se’ls donés una direcció i es construís un dipòsit que aturés el peltret. En resposta, el governador va manar la construcció de dues costes per facilitar el trànsit a la Marina. Corrobora aquest fet la notícia que proporciona Riudavets que aquell any l’Ajuntament va determinar l’obertura de dues costes, la costa Llarga, que va a parar a la cala des Moreret i una altra que baixa en ziga-zaga per desembocar prop de la Consigna i que era coneguda com la d’en Pujol. Aquesta és una costa amb escalons i només apta per a vianants que travessa l’anterior. Afegeix que, per mor dels desmunts que es van haver de fer a la roca, no van quedar llestes, empedrades i amb les seves corresponents baranes fins el 1818, amb el comentari que, per mor dels esllavissaments de roques, la circulació quedava freqüentment interrompuda, cosa no només cert quan escriu al 1888, sinó en temps molt recents.

De fet, el 29 de juliol de l’any següent, 1815, el capità es tornà a dirigir al governador i es congratulava que ja s’hagués obert una de les costes, per la qual podien passar les aigües, però li recordava que hi mancava el dipòsit i l’empedrat i remarcava la seva necessitat, ja que, en cas contrari, l’erosió de les aigües l’espenyaria i faria intransitable i “inutilitzaria el port considerablement”. El governador va acceptar la idea i ordenà l’Ajuntament que les obres es realitzessin amb la màxima promptitud abans que arribessin les pluges de la tardor i l’hivern.

La invenció d’un barri i una plaça: La Miranda

La plaça de la Miranda es troba a l’extrem del barri de les tanques del Carme de Maó, al costat del claustre. El seu traçat es va dur a terme els primers anys del segle XIX, durant la urbanització d’aquest eixample, el qual ha estat investigat per Guillem Sintes Espasa, qui el 2017 li dedicà un detallat llibre al tema. 

Magatzems del port (c. 1825). Museu de Menorca. Dalt es veu la Miranda

Els terrenys de la barriada, entre el carrer del Carme (que ja existia) i el penya-segat i que finalitzaven al carrer de Santa Cecília, que enllaçava amb el de la Plana, pertanyien al convent del Carme (la part de ponent), així com a Eulàlia Poli (la de Llevant), una acabalada propietària de la població. El seu disseny, formant una quadrícula, s’inscriu en el pensament racionalista de la Il·lustració i impregna el moviment neoclàssic, que deixà una forta empremta a la ciutat de Maó.

El desenvolupament urbanístic d’aquesta zona es va veure afavorit pels projectes del governador Ramírez, qui havia estat nomenat just després de què, amb el Tractat d’Amiens, els anglesos cedissin Menorca a Espanya, el 1802. Ramírez intentà promoure la construcció d’un edifici per als jutjats i la presó, ja que l’existent estava en un estat deplorable. Tanmateix, malgrat aquests plans, l’Estat tardaria dècades a realitzar a aquesta obra i al final no l’aixecaria en aquest indret, sinó en una part del claustre del Carme.

La idea d’obrir aquests vials va ser polèmica, perquè s’hi enfrontaren diversos interessos econòmics, darrera dels quals hi havia dos projectes més per urbanitzar la ciutat de Maó. Aquest fet va retardar l’aprovació del pla del sector fins al mes de novembre del 1805. En el document autoritzat, a banda dels carrers, es van delimitar dues places per afavorir la ventilació del barri i fer més agradable la vida dels veïns: la de la Sant Fernando (que acabaria prenent el nom de la Miranda) i la de Sant Roc.

 

Plànol de les tanques del Carme (1805). A.M.S (Guillem Sintes)

En el disseny original, i com no podia ser menys atenent a l’esperit ordenador de l’època, les dues places tenien unes dimensions pràcticament idèntiques, ja que a la part nord de l’actual de la Miranda figurava una ampla illa de cases que la tancava a l’altura del carrer de Sant Sebastià. Aquest espai s’indicava que es destinava “Para edificios públicos”. La idea inicial era que aquesta plaça, com la de Sant Roc, no tingués vistes al port, encara que darrera dels anteriors edificis es deixava una àrea sense edificar, que coincideix amb quasi tota la superfície que avui en dia ocupa el mirador enjardinat.

Pel que fa a l’execució de les obres, la realitat anava una mica per endavant, perquè a l’extrem més allunyat del convent, propietat de la senyora Poli, ja s’havien traçat dos carrers, s’havien realitzat vendes privades de solars, pendents de protocol·litzar, i es construïen les primeres cases.

Tanmateix, el període de pau posterior a Amiens va ser breu i la guerra es va reiniciar prest (l’octubre del mateix any de 1805 tenia lloc la batalla de Trafalgar). La paralització del tràfic marítim, del qual depenia estretament l’economia de l’illa, i en especial de Maó, va menar a una forta crisi, amb moltes famílies en l’atur, la qual cosa va estroncar l’especulació urbanística que s’havia planejat. Per aquesta raó, el 1807 els terrenys dels pares Carmelites encara eren uns camps cultivats, de cinc quarteres (3,3 hectàrees) d’extensió.

La invasió francesa d’Espanya, que fins llavors havia estat aliada de Napoleó, va alçar el país en armes. El conflicte va menar a milers de peninsulars, en la seva major part catalans, a refugiar-se a Maó, sobretot a partir del 1811, quan les tropes franceses van ocupar Catalunya i la van annexionar a l’Imperi Francès. Aquest canvi sobtat provocà una demanda extraordinària d’habitatges i, precisament, la primera anotació de la venda d’un trast (solar) és d’aquest any, que coincideix amb els primers documents sobre la construcció de cases en aquesta zona.

Plànol de la zona de les tanques del Carme (1811). Arxiu A. Maó

També en aquest moment es va realitzar un segon plànol. Aquest coincideix substancialment amb l’anterior, excepte que a l’extrem de llevant es preveu l’obertura d’un nou carrer, al qual se li dona el nom de Sant Miquel i que en l’actualitat és el de Bellavista, que enllaça amb el de Sant Joan. Així mateix, l’àrea on anteriorment només s’indicava que era per a edificis públics, ara es concretava “Para tribunales y cárceles”.

Com a nota curiosa, en els dos plànols l’actual passeig Marítim rep el nom de carrer de Sant Pere, un nom que no va arrelar. El motiu és clar: aquest espai llavors ja era  conegut com “la Miranda” i tots sabem que a Menorca els noms populars tenen una extraordinària persistència. En aquest cas s’imposaria sobre la denominació oficial i seguiria, fins al dia d’avui, designant tot l’indret, inclosa la plaça.

Així les coses, el 30 de març d’aquest any de 1811, el mestre de cases Andreu Pons va denunciar davant del governador comandant de l’illa que la Universitat havia aturat la casa que estava aixecant per a Joan Roig en els terrenys dels pares Carmelites, en un carrer obert seguint el pla que havia aprovat la pròpia Universitat. L’home informa que aquesta suspensió havia deixat sense feina a deu homes, en un període en què a la població hi havia gent que passava fam per manca de feina. El constructor es queixa que, a l’altre extrem del carrer, un altre mestre està obrant una casa sense que ningú el destorbi, circumstància que potser es devia al fet d’estar en els solars d’Eulàlia Poli.

 

Plànol de la zona de les tanques del Carme (1813). Arxiu A. Maó

Les obres havien estat suspeses per la controvèrsia que existia entre la Universitat de Maó i la Congregació del Carme sobre qui devia costejar la construcció d’una costa per on circulessin les aigües que, en urbanitzar la zona, corrien lliurament i malmetien els magatzems de la Marina. El governador de l’illa va adoptar una solució salomònica: va autoritzar que s’avancessin els fons de l’estanc de l’aiguardent per pagar les obres, mentre el plet es resolia als tribunals, de manera que es poguessin edificar els habitatges. Segons indica, aquests eren necessaris “per les contínues queixes de manca de cases per llogar”. Al mateix temps açò permetria que “una infinitat de jornalers tinguessin de què treballar aquell estiu”, la qual cosa estava d’acord amb el bé públic.

L’afer entre les institucions civil i eclesiàstica es va allargar anys, però a partir d’aquesta data res va impedir l’activitat urbanística. De fet, tot d’una es degué d’iniciar una carrera febril que, en pocs mesos, va omplir el sector d’edificis, fins al punt que Riudavets assenyala que al final del 1811 es completava aquest eixample de Maó.

En relació a la plaça de Sant Fernando (és a dir, la Miranda), la primera construcció documentada és la d’Andreu Valls, comerciant i cònsol dels Països Baixos (Holanda) a Menorca. L’agost del 1813 demanava l’establiment d’una porció de terreny en la part nord de la zona, davant del qual estava bastint la seva casa i on volia fer un semisoterrani. Es comprometia, a canvi, a deixar el carrer “practicable per al trànsit”. La Universitat li va donar permís, determinant com havia de fer la volta. Un regidor no era del parer que se li deixessin obrir finestres amb vistes al port, però aquestes es devien autoritzar. L’edifici estava situat a l’extrem de la plaça, al local on la dècada del 1970 es va alçar l’edifici dels sindicats, el qual encara té a la banda nord un semisoterrani amb finestres, possible hereu de l’immoble original.

Pels mateixos dies, l’Ajuntament acordava la compra del solar que, en el plànol del sector, es destinava a edificis públics, i així ho feia saber al prior del Carme, perquè es procedís a la signatura de l’acta de fadiga, l’equivalent de les escriptures. Com es pot veure en aquell, el solar ocupava l’espai de l’actual parc públic, davant de la casa de la qual s’acaba de parlar.

Consolat holandès a la Miranda. Ferran Lagarda

Tot i que no comptam amb més informació, és clar que en aquest punt la plaça ja estava delimitada i, a mesura que s’anaven aixecant els edificis, anà prenent forma. Riudavets indica que el 1822 l’indret fou esplanat, i que al sòl, que era escabrós i tenia un declivi natural, s’acostumava a deixar el peltret de les cases en construcció. Aquesta obra d’esplanació, que no està documentada, potser té a veure amb el fet que aquell any l’Estat cedia a l’Ajuntament de Maó el convent del Carme, el qual tenia una horta a la banda més propera a la mar. La Corporació, abandonada la idea de destinar un edifici per a jutjat i presó, aprofità per integrar la seva superfície a la Miranda i conformar així el gran passeig que existiria durant un segle i mig.