dimarts, 26 de maig del 2015

Els inicis de la vinya des Mercadal, es Migjorn i Ferreries (1721-1747)

Les terres del centre de Menorca, que al segle XVIII estaven agrupades en un sol terme municipal, no han destacat mai per la seva dedicació a la viticultura. Diversos factors han fet que des de l’antiguitat l’activitat ramadera i el conreu del blat fossin les activitats principals del sector agrari. Tanmateix, l’expansió que la vinya va experimentar al segle XVIII no va deixar indiferent els habitants des Mercadal, els quals també van plantar ceps fins a arribar a assolir uns valors notables.

Així ho dóna a entendre John Armstrong a la “Historia de Isla de Menorca” on indica que el 1740 la collita dels termes des Mercadal i Ferreries suposen el 28,6% del total de l’illa. Evidentment l’anglès va cometre un error, que potser va ser simplement afegir un zero a la collita d’aquest terme. Si corregim les seves dades d’aquesta manera, la producció de vi del centre de l’illa suposaria el 3,9% del total, un valor que, com veurem s’atraca molt a la realitat.

No és fàcil conèixer la producció de vi des Mercadal. Les dades disponibles procedeixen de l’arxiu de la Universitat de Maó que aquests anys va ser el centre dels interessos d’aquest producte. La producció dels pobles des Mercadal, Ferreries, es Migjorn i Fornells se sumava. No existeixen moltes dades i a vegades hi ha errors. Així i tot, un anàlisi d’aquestes informacions m’ha permès de calcular la producció de vi la segona part del segle XVIII, on es comprova que hi havia una tendència moderadament creixent i que la producció mitjana de 1760-1799 es pot estimar en uns 100.000 litres, la qual cosa suposa el 3,8% del total de vi elaborat a Menorca.

Com veiem es tracta d’una producció reduïda, però coherent amb les dades d’Armstrong. A més es tractava d’una activitat recent. De fet, sabem que el seu inici data de devers el 1721, ja que és el primer any en què es va recollir el delme de raïms del terme des Mercadal i Ferreries. Fins a aquesta data aquest s’integrava en el delme verd, que gravava les verdures i, per tant, el poc raïm sembrat es devia destinar al consum, sense transformar –se en vi.

Si les dades de vi són escasses, les d’extensió de la vinya són més abundants i fiables, perquè es recollien en els Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica. Aquests s’elaboraven periòdicament amb les declaracions que havien de fer de forma obligatòria els particulars. A partir d’aquestes es calculava un impost directa conegut com la talla, similar a l’actual IBI.

Hem treballat sobre els llibres de Manifest del 1747 i 1799, que són els únics disponibles del terme, per poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. El Manifest del 1799 ens dóna una informació més completa que el del 1747, ja que a més del valor de les terres a efectes fiscals, en alguns casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial” en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 plantes ocupaven una hectàrea.

Ara bé, quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable, ja que no totes les vinyes produeixen igual. Els Manifests de Béns introdueixen una distinció entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot”. (vinya petita i poc productiva). Les vinyes des Mercadal es valoren a raó de 219 per 1 lliura; les malloles per 195 per 1 lliura i les vinyes velles i els vinyots 310 ceps es valoraven per 1 lliura. Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Aquests valors podem completar els valors del Manifest del 1799 i estimar les extensions del de 1747. Tot i que són uns valors bastant diferents dels de la resta de termes de l’illa, el fet que els haguem comprovat amb dos mètodes diferents fa que creguem que són bastant segurs.

D’aquesta manera es comprova com el 1747 la vinya del terme ocupava 53,7 hectàrees, però que es tractava d’una propietat molt petita, ja que la dimensió mitjana de les parcel·les no arribava a la quarta part d’una hectàrea, quan a la resta de l’illa era pràcticament el doble. L’actual terme des Mercadal tenia més de la meitat de les vinyes i la resta es distribuïa a parts quasi iguals entre es Migjorn i Ferreries.

Distribució territorial de la vinya des Mercadal (1747)
Districte
Núm.
Extensió
% s. total
Ext. Mitjana
Es Mercadal
110
27,47
53,4%
0,25
Es Migjorn
60
13,58
26,4%
0,23
Ferreries
53
12,68
24,6%
0,24
Suma
223
53,73
100,0%
0,24

En el Manifest del 1747 només trobam la ubicació concreta d’una quarta part de les parcel·les. Tanmateix, és significatiu que els paratges amb més vinyes siguin Vilanova as Mercadal (el punt amb més vinya del terme), el camí de Binicodrell as Migjorn i Son Gras a Ferreries, ja que són els indrets on trobarem més ceps cinquanta anys més tard. Altres punts amb plantacions de vinya eren:
  • As Mercadal: camí de Barbatxí, Binillobet, Fornells, Rafal dels frares, Rafalet i Santa Eulàlia
  • As Migjorn: Biniatzem i Binigaus
  • A Ferreries: canal de Biniatrum, el cós i la rovellada.

Pròximament descriurem l’evolució del conreu de la vinya durant la resta del segle XVIII i el començament del segle XIX.


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 19 de maig del 2015

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. La progressiva consolidació del gin (1912-1936)

Podem tenir una idea sobre la demanda de licors a través d’una nombrosa sèrie de notícies aparegudes al diari El Bien Público els anys 1896 i 1897 sobre aprehensions d’espirituosos que intentaven evadir el pagament de l’impost de consum a Maó. No sabem si aquesta acumulació era fruit d’un augment dels controls, un increment del contraban o un major interès de la premsa. Com s’observa a la taula, la part més considerable correspon als aiguardents, incloent el de canya, un article d’importació. També es molt notable l’alcohol de 34º, que suposa un 29,4% del total; el reduït volum de la collita local de vi fa pensar que era foraster. La ginebra només representa el 20,6% i, per tant, no encapçalava les preferències dels bevedors, ni tan sols dins del submón dels gèneres de contraban, normalment adquirits per gent de menor poder adquisitiu.

Aprehensions de licors per frau de l'impost de consums
Licor
Núm.
Percentatge
aiguardents
 9
26,5%
aiguardent de canya
 6
17,6%
aiguardent anisat
 1
  2,9%
ginebra
 7
20,6%
alcohol de 34º
10
29,4%
vi
 1
  2,9%
Suma
34
100,0%

El mercat de licors es va anar transformant al llarg del segle XX. Fins a la Guerra Civil, i especialment a partir del 1911, l’illa va patir crisis recurrents, i la situació econòmica general va ser pitjor que la existent en les tres darreres dècades del segle anterior, d’un progrés i una prosperitat evidents, visible fins i tot en l’evolució demogràfica. Menorca passà de tenir 34.600 habitants el 1877 a 42.000 el 1910, per retrocedir fins els 41.500 el 1930. De fet, la dècada anterior a la guerra són nombroses les notícies sobre l’emigració dels illencs.

Ja hem vist en les estadístiques de comerç exterior com al segle XX van desaparèixer les importacions d’aiguardent de canya, mentre que el consum de la cervesa avançava. Segons la topografia mèdica de Pons Marquès, del 1914, l’alcoholisme, bastant estès feia uns anys, darrerament s’havia limitat molt, tot i que als casinos i cases de begudes encara es trascolaven quantitats un tant considerables de licors. S’estava expandint el costum de substituir les begudes alcohòliques pel cafè i els refrescos, de manera que s’afirma que la borratxera era excepcional. Institucions com l’Ateneu de Maó no servien alcohol.


No es pot dubtar que en aquest moment el gin ja era un producte rellevant. En una descripció dels carnavals de Maó del 1924 es comenta que els bevedors estan “inspirados por la manzanilla olorosa, el anís pastoso o la ginebra destemplada, que de todo hay un poco”. Més encara, el 1934 l’escriptor Manuel Amat va trobar al Club Nàutic de Ciutadella “quatre gots de ginebra, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent el cafè”.

La dècada del 1930 comencen a ser freqüents les exportacions de petites quantitats de ginebra cap a Palma i Barcelona, les quals ja s’havien produït, segurament que de forma més puntual, el 1910. D’aquesta manera s’invertia la situació de finals del segle anterior, en què s’importava ginebra estrangera. Aquest fet fa pensar que el gust dels consumidors i la situació de la destil·lació d’aquesta beguda havia donat un tomb. Malgrat que no es disposa d’un historial d’aprehensions d’alcohols comparable amb la de finals del segle XIX, en una del 1934 apareixen tres garrafes de setze litres de ginebra, i en una altra de l’any següent quatre litres de conyac, quatre de ginebra i quatre d’estomacal, la qual cosa sembla indicar una major presència del gin.

En tot cas, a partir del 1912 els anuncis d’espirituosos pràcticament desapareixen i no únicament els dels fabricants, sinó també els dels comerços. Les escasses insercions publicitàries es limiten a presentar vins, licors i xampanys. El cabaret El Trocadero, l’any 1936 oferia als seus clients conyac, xerès i mançanilla. Només certs anys hi ha publicitat de Manuel Beltrán, gairebé sempre del seu estomacal, al qual s’afegeix alguna vegada el Néctar, la Dora i l’anís Beltrán. El 1934 va inserir un avís en el qual denunciava que alguns establiments mesclaven el seu anís estomacal amb altres begudes i demanava que els clients s’asseguressin de l’autenticitat de la seva consumició.


Cap al 1910 Manuel Beltran Pujol cedí el negoci al seu fill Manuel Beltrán Llabrés . Després de la mort del fundador, el 1923, el negoci es va renovar amb noves especialitats, començant el 1925 per l’Aniset Bordeus i els anys següents amb anís sec estil cazalla, l’aperital palo, cremes de cafè, de cacau i vainilla i curaçao, el licor Dora (equivalent al Chartreuse), el Néctar Beltran (similar al Benedictine) i l’anís Beltran dolç.

Com es veu, es tracta dels mateixos articles que fins llavors s’havien importat. A diferència d’altres fabricants, mai no s’indica que s’elabori aiguardent o ginebra. De fet, en un reportatge sobre la destil·leria aparegut a la premsa el 1926, es remarcava la modernitat de les instal·lacions, on destacava “un magnífico alambique de fabricación francesa, modelo muy perfeccionado, [...] muy preciso científicamente” que permetia obtenir licors d’una gran finesa i exquisitat que rivalitzaven amb les més acreditades marques nacionals i estrangeres. L’únic alcohol que s’utilitzava per a les destil·lacions era esperit vínic de puresa garantida, rectificat fins als 96º. En aquesta època seguia essent habitual compatibilitzar la fabricació d’espirituosos amb el seu comerç. Així, Beltrán el 1916 tenia la representació de la casa de vins Quintes i Ventura i del xerès Misa.


L’empresa fou bastant activa en el pla publicitari. La major part dels anuncis són de l’anís estomacal, entre els quals sobresurt la introducció el 1927 de l’espectacular imatge d’un àguila que aferra entre les seves urpes una bolla del món amb l’eslògan “Pidan Estomacal Beltrán. La bebida más higiénica conocida”, però, de fet, entre el 1924 i el 1927 s’anunciaven també Licor Dora, aniset Bordeus i palo. El 1929 la fabricació es va estendre a refrescos i orxates. El 1931va tornar a expandir la gamma de productes, i sense deixar d’anunciar els anteriors, s’afegiren el “Whisky Beltrán, estilo inglés”, la “Ginebra Beltrán, estilo La Campana”, el “Rhum Beltrán” i l’anisete Beltrán. Com es pot comprovar, es tracta d’un ampli assortit de begudes alcohòliques d’imitació de les especialitats de major consum, entre les quals la ginebra, també a inspiració de l’equivalent estranger, era un article més.

Fins a la Guerra civil l’establiment de Beltrán era sense discussió el més important de l’illa. Tenia una notable repercussió pública pel seu patrocini de competicions de futbol i activitats de les festes patronals. A la Guia turística de Menorca del 1932, Beltrán anuncia els esmentats licors, als quals afegeix el palo, tot indicant que són fabricats amb aiguardents purs de raïm. El 1934 el seu estomacal fou servit en el banquet que va oferir el Foment del Turisme a la comissió de parlamentaris que es va desplaçar a l’illa. Aquest fet es repetí en altres ocasions, com la inauguració de la temporada de la delegació a Maó Lliga Marítima Espanyola. El 1930 declarava que la seva producció anual era de 25.000 litres. En aquesta època exportava anís estomacal a Sud-amèrica: a partir del 1925 cada any s’enviaven un mínim de cent caixes (1.200 litres). El ventall de productes s’havia ampliat i abraçava la majoria dels espirituosos que no precisen envellir, però en cap moment els propietaris esmenten la destil·lació de gin.


Altres fabricants omplien aquest buit. El 1917 va engegar les seves activitats Llorenç Pons Florit, en una destil·leria situada a la carretera general, a un parell de quilòmetres de Maó, que seguiria activa després de la Guerra Civil. El 1925 Allés va obrir la fàbrica de licors “La Oriental” a Ciutadella, indicant que produïa diverses begudes, com ara l’estomacal “Casallés” i l’anís “Flores de Menorca”, així com “la singular bebida conocida con el nombre de Ginebra (Gin), producto esta última de Menorca, Mahón, y muy apreciada entre el elemento obrero”. És bastant significatiu que es faci constar que “la Casa Allés ha conseguido crear una fórmula de Ginebra (Gin) que, según comprobación de finos bebedores, puede competir con los mejores que se expenden”.

El 1930 l’Ajuntament d’Alaior va autoritzar el comerciant Bernat Villalonga a emprar el segell del municipi en la marca d’un nou article de la seva fabricació, que rebia el nom d’”Old Troth Gin”. Es tracta de la primera associació directa del gin amb l’anglès, que no sabem si realment es va posar a la pràctica ja que no es troba cap notícia més. En tot cas, el nom triat, que es pot traduir com “Gin d’antiga fidelitat”, és simptomàtic de la idea que l’anima de vincular Menorca amb l’Anglaterra del segle XVIII. La inclusió de l’arcaisme troth (fidelitat) potser és cercada per arrodonir aquesta idea. Aquest fabricant seguia actiu el 1934 i també després de la Guerra Civil, ja que el 1941 trobam un anunci de la seva “fábrica y almacén de aguardientes, licores y vinos”, que compatibilitzava amb l’exportació de formatges i llana.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 12 de maig del 2015

La vinya a Alaior (1773-1818): una expansió continuada

En els cinquanta anys que van del 1723 al 1773 la vinya d’Alaior va créixer notablement, ja que el 1773 ocupava quasi 205 has i recordem que el 1723 tenia 89,66 ha, el que suposa que cada any la superfície ocupada pels ceps havia crescut 2,3 has. Tot i que seguien dominant les vinyes normals (85%), ara apareixen més vinyes joves (11%) que velles (4%), un signe de vitalitat.

Pel que fa a la distribució de les vinyes dins del terme, i deixant de banda 83 parcel·les que no sabem on es situaven, s’observa que els tres paratges amb més superfície ocupada pels ceps eren els situats al nordest del camí del Kane (Camp Siquiat, Sant Llorenç, Son Puig), al nord d’aquest camí (Biniatzau, s’Artiga i Llimpa) i el poble d’Alaior i les terres situades més prop seu. Aquestes tres zones suposaven el 48,6% del total de vinya del terme. A una certa distància es trobaven les terres de la zona de s’Almudaina i Biniguarda, així com els plans de prop (Campàs i Binixabó) i als camins del sud (Llucassaldent, s’Alblegai i el camí del Rafal i Torralba), que en conjunt representaven el 32,7% del total. En total, aquests set indrets acaparaven el 81,3% del total de la vinya del terme.

Distribució de la vinya d'Alaior el 1773 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Camp Siquiat
 72
  26,82
15,2%
0,37
Borrassos i Llumena
 31
   8,09
  4,6%
0,26
Biniatzau i s'Artiga
 76
  28,07
15,9%
0,37
poble Alaior
 86
  30,78
17,5%
0,36
s'Almudaina i Biniguarda
 54
  15,60
  8,8%
0,29
Sta. Eulalieta
 34
   8,30
  4,7%
0,24
Campàs i Binixabó
 37
  15,08
  8,6%
0,41
Llucassaldent
 37
  13,09
  7,4%
0,35
camí de s'Alblegai
 40
  11,08
  6,3%
0,28
camí del Rafal i Torralba
 39
  13,86
  7,9%
0,36
camí vell de Maó
 16
   5,52
  3,1%
0,35
Suma
522
176,31
100,0%
0,34
Sense determinar
 83
  28,58

0,34
Total
605
204,89

0,34

La superfície mitjana de les parcel·les era de 0,34 has, bastant inferior a les 0,42 del 1723 i existien diferències territorials, ja que les vinyes de prop dels plans (Campàs i Binixabó) tenien una superfície mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de s’Almudaina i Biniguarda i el camí de s’Alblegai eren molt més petites. Aquestes vinyes eren propietat de 432 viticultors, la majoria dels quals eren petits propietaris, ja que l’extensió mitjana que posseïen no arribava a la mitja hectàrea i el 60% tenien entre 0,25 i 1 ha. Només hi havia nou viticultors que tinguessin més d’una hectàrea i mitja de vinya. De fet, el major propietari era Joan Olivar, qui residia a Maó i tenia 3,33 ha de vinya a Binixems. El segon sí que vivia a Alaior; era Jaume Piris Febrer, qui tenia 3 ha, la majoria al camp Llinyà

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello (1818) que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya d'Alaior el 1818 (hectàrees)
Ubicació
 Núm.
 Extensió
%
Ext. Mitjana
Camp Siquiat i Son Planes
123
 59,87
18,0%
0,49
St. Miquel i Llumena
139
 79,26
23,8%
0,57
Biniatzau i s'Artiga
  86
 36,17
10,9%
0,42
poble Alaior
  58
 22,50
  6,8%
0,39
Biniguarda
  32
 13,59
  4,1%
0,42
Rambles
  33
 11,69
  3,5%
0,35
Campàs
  79
 37,33
11,2%
0,47
Llucassaldent
  30
 15,57
  4,7%
0,52
camí de s'Alblegai
  24
 11,24
  3,4%
0,47
camí del Rafal i Torralba
  31
 13,89
  4,2%
0,45
Binialfús
  54
 31,69
  9,5%
0,59
Suma
689
332,81
100,0%
0,48
Sense determinar
  25
   8,10

0,32
Total
714
340,91

0,48

Segons aquestes dades, la vinya d’Alaior va créixer entre el 1773 i el 1818 un notable 66,4%, el que suposa 3 ha per any, un ritme molt superior al del període anterior i de fet fou el terme municipal de Menorca que va créixer més. L’extensió mitjana de les parcel·les va augmentant molt (41%), i tot i que la tendència a tota Menorca fou aquesta en cap municipi es va donar un creixement tan gran.

Tanmateix, aquest creixement es va focalitzar en molt pocs indrets, que es devien especialitzar en el conreu de la vinya. Hi destaca especialment el nord de camí de’n Kane i concretament Sant Miquel, que va esdevenir la principal zona vitícola del terme. També es va expandir de forma important la zona situada més a l’est d’aquesta, especialment els terrenys de Son Plantes i Sant Llorenç de Binixems, que es col·locà en el segon lloc. La zona del plans coneguda com el Campàs va experimentar un creixement similar i es situà en tercer lloc. Finalment, els ceps es van multiplicar per Binialfús, on el 1773 hi havia poca vinya, per la qual cosa quasi va igualar en importància a Biniatzau, on com a altres indrets la vinya plantada no va variar gaire. Aquests cinc punts concentraven el 73,4% dels ceps del terme.

Aquest creixement es va fer plantant vinyes més grans, cosa especialment notable a Sant Miquel i Binialfús i també molt remarcable a altres indrets (camí de s’Alblegai, Llucassladent, Son Planes i Biniguarda), la qual cosa ens fa pensar que, a diferència del que succeïa a la resta de l’illa, els propietaris més acomodats van protagonitzar la plantació de vinyes. Potser d’aquesta manera només ocupaven un protagonisme que a altres termes de l’illa feia anys que tenien els grans propietaris, perquè, malgrat tot, la gran majoria dels vinyaters eren petits: les propietats d’entre 0,2 i 1 ha suposaven el 69% del total del terme. Els grans propietaris, aquells que tenien vinyes que sumaven més de dues hectàrees només representaven el 13,4%, això sí concentrades en només setze individus. No de forma casual els dos primers viticultors Joan Olivar (5 ha) i Josep Mir (4,17 ha), eren residents a Maó.

Una particularitat de la distribució de les vinyes a Alaior és que hi ha un conjunt de paratges on hi havia quantitats significatives de vinya i que actualment ens són desconeguts i no sabem on se situaven, tot i que la majoria ja han estat recollits per Mascaró Passarius al seu Corpus de Toponímia de Menorca. Són els casos de Son Estric, on hi havia cinc vinyes que ocupaven prop de dues hectàrees; el pou del penjat, on el 1773 hi havia 15 vinyes amb una extensió total de 4,5 ha; el pi d’en Llobera, on el 1818 hi havia sis vinyes, que ocupaven més de dues ha o el camí de la Pedregossa, on el 1818 es van plantar 13 vinyes amb una extensió de 3,6 ha. Açò sense comptar fins a una dotzena de noms poc coneguts on hi havia una o dues vinyes. Aquests topònims els hem de considerar restes de la important activitat vitícola que es desenvolupava al terme d’Alaior.

Aquestes dades són coherents amb les noves vinyes plantades aquests anys  a Alaior les quals coneixem, gràcies a què els propietaris les havien d’inscriure per gaudir de l’exempció del pagament del delme. Entre els anys 1810 i 1816 es van plantar una gran quantitat de ceps, 31,5 ha (4,5 ha anuals). El ritme de plantació va anar baixant els anys següents: entre 1817 i 1820 només van ser 6,5 ha (1,6 anuals) i de 1821 a 1838 un total de 8,2 ha (0,45 ha per any), uns valors semblants als del 1808 i 1809 en què es van sembrar 0,6 ha cada any. En conjunt, Alaior fou el poble en què es van plantar més vinyes de tota l’illa (el 44% del total).

Per tant, l’expansió principis del segle XIX va portar a la vinya d’Alaior al seu punt més alt. A partir d’aquí la crisi econòmica que patí Menorca, causada pel Decret de 1820 que prohibia la importació de grans i estroncava les activitats marítimes que fins aquell moment havien estat la base de la prosperitat de l’illa, van provocar que la viticultura iniciés una decadència de la qual ja no es recuperaria.


Alfons Méndez Vidal