dimarts, 24 de novembre del 2015

Pere Cortès Moll: un empresari sabater exemplar

Per commemorar el centenari de la desaparició de Pere Cortès es obligat reflexionar sobre com s’ha de fer un homenatge d’aquest tipus al segle XXI, en uns moments on conviuen progressos indubtables en els camps científic, tècnic, mèdic,... amb una situació de greu crisi econòmica, un preocupant augment de les desigualtats socials i unes convulsions polítiques que ens fan dubtar dels fonaments de la nostra convivència.

De fet, podem apreciar realment l’actuació d’una persona que va viure fa més de cent anys? Per fer-ho factible, el nostre primer deure és ubicar la trajectòria de Pere Cortès en el seu context històric i reinterpretar-la, per copsar des de la nostra perspectiva la seva vigència. D’alguna manera, hem d’actualitzar la figura de Cortès per poder-lo entendre cabalment. 

És evident que Pere Cortès ha rebut l’atenció de la societat menorquina al llarg del segle transcorregut des de la seva mort, amb commemoracions i estudis que fan palès la transcendència del personatge. Però si, com dèiem al començament, repensam aquesta celebració des d’una visió del segle XXI, potser seria l’ocasió de superar les celebracions puntuals i de promoure la formació d’un centre per perpetuar el record de Cortès i de tots aquells que, seguint el seu exemple, van impulsar la indústria de Menorca. Un espai d’aquesta mena seria signe d’identitat, senyal de suport a la indústria i pol d’atracció del turisme. La societat retornaria així els beneficis que l’empresari li va donar i es veuria enfortida social i econòmicament. Sé que la reflexió no és nova, però potser ara que es parla tant de trencar amb inèrcies viciades del passat, és més pertinent que mai.

En el mateix sentit, Pere Cortès és significatiu perquè el seu llegat, reflectit en una abundant documentació, s’ha conservat, el que hem d’agrair a la seva família, que així demostra ser conscient del valor de la seva obra i que, d’altra banda, ha permès de portar a terme alguns dels treballs esmentats. Tanmateix, aquest valuós patrimoni, com en altres significats casos, encara no ha estat catalogat i, com exigeixen les noves formes de fer, digitalitzat. Si volem mantenir viu el seu esperit, hauríem d’emprendre aquesta tasca de manera urgent, abans que qualsevol malaurada eventualitat porti a la seva desaparició, que llavors seria lamentada per tots.

Retornant al nostre propòsit original, per entendre el tarannà de l’empresari hem de comprendre la societat que l’envoltava. El temps transcorregut ens l’allunya, però podem fer un exercici mental que ens l’aproximi. Cortès va néixer el 1842, tres anys després de l’acabament de la Guerra Carlina, de fet, una cruenta guerra civil. La seva infantesa té punts en comú amb la d’aquells que van viure un segle més tard, els nascuts el 1942. Els seus primers anys no serien gaire diferents, en un ambient de severes restriccions. La vida a Menorca, sotmesa a una forta crisi i emigració, era miserable.

Malgrat tot, la recuperació estava a punt d’arribar. L’esperit emprenedor menorquí va aprofitar les oportunitats que oferia una economia en expansió i ho va fer en clau industrial. La indústria va ser la font que alimentà el creixement econòmic en temps de Cortès, com ho faria un segle més tard. Les circumstàncies van fer que el seu cas fos més proper a nosaltres que el de la darrera postguerra, perquè, igual que passa ara, al segle denou els mercats eren mundials i si un empresari volia pujar havia de pensar en exportar.

Pere Cortès va ser com aquells fillets de la postguerra que no van poder anar gaire a l’escola, el seu ensenyament va ser elemental, i prest es va posar a treballar en un taller, el del fabricant de sabates Jeroni Cabrisas, d’una generació anterior. El seu mestre havia fugit de la pobresa de l’illa per fer fortuna a l’estranger, una mica com ho fan ara tants joves. El seu sacrifici va tenir una doble retribució: per un costat reuní un cert capital i, per l’altre, aprengué els darrers avenços en la indústria del calçat i les modes dels països més avançats. En tornar a Ciutadella, el 1860, Cabrisas va posar en funcionament tot dos per implantar un modern obrador. Cortès seria un bon aprenent seu; sempre s’ha dit que fou el seu oficial preferit i aviat adquiriria una gran habilitat en el disseny i tall del calçat.

Els anys seixanta del segle denou presenten força similituds amb els del segle vint: una expansió econòmica mundial; transformacions socials i polítiques i un ambient general de progrés en què tot semblava possible. Aquesta dècada fascinant va ser la de la joventut de Pere Cortès, on cristal·litzà el seu projecte industrial i la seva orientació política.
Cabrisas havia introduït a la indústria menorquina dues grans novetats: la primera, la divisió del treball: les dones ajuntaven i embalaven i els sabaters es concentraven en el nucli de la confecció del calçat; la segona, la mecanització, amb les primeres màquines de cosir americanes del país. Cortès va afegir l’organització empresarial, ja que va crear els departaments de disseny i comercial, i per aquest motiu és el primer fabricant de sabates que pot ser qualificat pròpiament com empresari.

Així mateix, tot i que no va ser el primer en aplegar els sabaters en un local, la volada que va agafar el que ell va fundar justifica que, pels seus contemporanis, com per exemple per Josep Canet, fos el primer industrial que reunia un gran nombre de sabaters, que abans treballaven sols o en petits grups a un talleret, sota el mateix sostre. D’aquesta manera es va poder profunditzar en l’especialització productiva i incorporar ferms controls de qualitat, concepte bàsic pel tipus de producte que feia Cortès.

Els seus coetanis van captar la novetat i el gran profit d’aquest model. Mestre Joan Benejam afirma que va ser “el primer revolucionario en el orden industrial”; d’altres han anat més enllà assenyalant que amb l’obertura de la seva fàbrica es va iniciar a Ciutadella la revolució industrial. En la seva necrològica es fa notar com la unió d’aquests dos conceptes, l’associació de petits capitals i l’eliminació de l’explotació a què els comerciants sotmetien els sabaters, van permetre l’enlairament de la indústria sabatera de Menorca. En efecte, al crear un departament de vendes va poder tractar de tu a tu amb els clients i així tenia un contacte directe amb el mercat, la qual cosa, per un costat augmentava la seva retribució i per l’altra el feia més autònom, ja que podia adaptar-se als canvis dels gustos del consumidors i altres alternatives econòmiques, com va fer al llarg de la seva vida.

Cortès va ser profeta en la seva terra i diversos fabricants van adoptar el seu esquema mercantil, de forma que no es va quedar com un exemple únic i inimitable, sinó que, al contrari, per la via de l’emulació, altres emprenedors van poder gaudir dels avantatges de produir directament per al mercat exterior amb una estructura empresarial. Així la manufactura del calçat, a Ciutadella, a Alaior, a Maó es va anar enlairant i, com diu Eugeni d’Ors “es convertí poc a poc en la indústria típica dins l’illa”; un periodista diu que arribà a ser “la indústria vital de la nostra illa”. Com és lògic l’impacte per a la seva ciutat va ser enorme. No debades a la seva mort es reconeixia que havia posat les bases de la renovació  i la prosperitat de l’antiga capital de Menorca.

Pere Cortès es va especialitzar en el calçat d’home, principalment botines, tot i que també faria plantofes i alguna sabata de dona. La botina era el producte més car, el que tenia més valor afegit. Si hagués produït cent anys més tard, sens dubte s’hagués decantat per la sabata de dona, però llavors els consumidors valoraven de forma diferent els dos productes. Com comprovam, va triar la producció de qualitat, com ha estat el cas de la majoria d’indústries de Menorca, ja que és l’estratègia competitiva més escaient a una illa que veu encarits els seus articles per la insularitat. Açò ens ofereix una lliçó per a la nostra orientació econòmica. Quan es discuteix si hem de facilitar un turisme de masses o ser selectius, Cortès ho hauria tingut ben clar, i ens hauria recomanat que optéssim per la qualitat, ja que els sistemes basats en la quantitat sempre acaben en una competència de preus, en la qual els menorquins tenim les de perdre.

Pere Cortès va ser un empresari industrial. Un segle després de la seva mort empresa i indústria han estat sotmeses a intens escrutini. Per moments, semblava que eren dues figures del passat, que el desenvolupament de les forces productives esborraria del mapa. En l’altre cantó, se’ls va atribuir un poder quasi taumatúrgic, capaç de portar la societat de forma harmònica cap a un futur de prosperitat.

Segurament, les concepcions antagòniques sobre l’empresa i la indústria són com les onades que pugen i baixen, per morir al final a la platja. Potser el més raonable és concloure que necessitam figures com la de Pere Cortès, bons empresaris i bons industrials, que sàpiguen unir guanys privats i avenços socials.

La nostra comunitat no podrà progressar sense empreses competents que, alhora que donen satisfacció als consumidors, procurin feina als menorquins. Tampoc ho podrà fer sense la contribució d’un teixit industrial que, seguint l’exemple de Cortès, lluiti als mercats internacionals per consolidar un valor afegit que retribueixi a empresaris, treballadors i a tota la societat.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Històries del turisme de Menorca.
Santandria, caleta d’en Gorries i cala Blanca

A la platja de Santandria, a quatre quilòmetres de Ciutadella, abans de la Guerra Civil existia un conjunt d’edificacions d’estiueig, així com un xiringuito i es tractava d’un dels punts que arreplegava més ciutadellencs per prendre banys. A la caleta d’en Gorries, situada a l’entrada de la cala, hi ha una casa amb la data del 1879.


Després del 1939 el nucli degué seguir el seu avenç que, en tot cas, no fou prou notable perquè Josep Pla fes cap comentari a la seva guia del 1950. El 1954 s’hi va inaugurar el bar Restaurant Bahía, en un local situat a peu de platja. La publicitat destacava la seva esplèndida terrassa i el gran saló de festes. Es rebien encàrrecs en el Bar Imperi, possiblement de la mateixa propietat. L’any següent l’establiment fou adquirit per Antoni Juaneda Saurina, que el mes de juny el va reobrir com a Hotel. Aquest any Santandria era una de les colònies d’estiu més populoses de Ciutadella.

El mal estat del camí feia que l’accés per mar fos una opció per a molts banyistes. L’Ajuntament, després d’intentar que la Diputació reformés el vial i davant l’evidència que era insuficient per absorbir el volum de tràfic existent, entre el 1955 i el 1956 va executar la seva rectificació, començant pel primer tram, a la sortida de la població, que era el més problemàtica perquè havia de travessar el canal salat. La renovació de la carretera va permetre establir un servei públic de transport a finals de juny del 1956.

El 1960 la zona estava perfectament urbanitzada i hi havia un complex d’apartaments “adecuadamente dotados para familias de 4 o 6 personas”. Se la considerava una colònia d’estiueig de bells xalets amb una bona carretera, servei d’autobús i un gran ambient. Funcionava el bar restaurant Ses Set Voltes, on a més de servir refrescos i begudes, es podien degustar plats de la gastronomia menorquina i internacional a preus populars. El Bar Carrió estava instal·lat ran de mar i també hi havia una botiga de comestibles, de la qual s’abastaven els turistes allotjats als apartaments. La bellesa de l’indret i el fet que estigués ben resguardada atreia durant tot l’any, i principalment en l’estació d’estiu, molts iots nacionals i estrangers. El nombre de veïns era prou gros perquè constituïssin una associació amb l’objectiu d’arranjar-la i dotar-la dels serveis necessaris per convertir-la en un centre d’estiueig i turisme de primer ordre. La primera actuació fou la neteja de les algues que cobrien l’arenal, en col·laboració amb l’ajuntament.
  

La guia de Ripoll del 1961 comenta que l’estiu, per la seva proximitat a Ciutadella, la platja estava molt concorreguda. Aquest any es va estendre un pont sobre el canal Salat que va millorar les comunicacions amb el paratge, de manera que era una de les escasses platges de l’illa a la qual es podia accedir per una carretera asfaltada. Els turistes anaven al petit hotel i alguns ciutadellencs als seus xalets de Santandria i la caleta d’en Gorries, i tornaven a la població el mes de setembre. En aquest darrer indret a les fotografies es veuen no menys de vuit edificacions.

El 1961 un grup de metges catalans van adquirir solars per edificar “una colònia de xalets”, que possiblement consistí en el conjunt de vuit bungalows que es va començar a construir la tardor i es preveia que estiguessin acabats l’estiu de l’any següent. Els primers mesos del 1962 s’aixecaven nombrosos xalets i bungalows i l’Hotel Bahía fou ampliat, fins arribar a les 24 places. El 1962 el bar restaurant Ses Set Voltes fou engrandit amb un ampli menjador circular amb finestrals que donaven a la mar. Aquest any obria les seves portes el bar Acapulco en la costa d’accés a la platja.

L’any 1963 es va suscitar la demanda d’eixamplar la carretera, perquè l’alta densitat de vehicles la feien perillosa, cosa que es va fer el 1965. S’estava edificant un hotel a la caleta d’en Gorries; a Santandria, el restaurant fou convertit en l’hostal Ses Set Voltes, amb 32 places, a la inauguració de la qual assistí Miss Espanya. L’entorn es veia atestat de restaurants i bars i es comentava que hi anava més gent que a Punta Prima, especialment els diumenges i festius.


La propera cala Blanca el 1960 només era coneguda per les seves coves. Era un lloc ple d’encant, molt visitada i admirada per tothom per la seva bellesa. Aquesta situació començà a canviar quan el 1961 els propietaris van cedir els terrenys perquè l’Ajuntament prolongués la carretera, de forma que l’estiu els taxis podien accedir-hi. Al mateix temps es va instal·lar un quiosc de platja. Tot plegat va fer que aquest estiu s’omplís. L’hivern del 1962 es va continuar redreçant el camí, i així l’estiu l’autobús de Santandria ja arribava a la cala, en la qual s’havia ampliat la terrassa del xiringuito. Les comunicacions van facilitar el turisme i nombrosos visitants van plantar tendes de campanya en el pinar.

El 1963 uns inversors forans van comprar les terres al voltant de la cala i projectaren un gran centre turístic. Es van emprar els mecanismes publicitaris habituals a l’època: exposar la maqueta del nucli en el comerç d’un carrer cèntric i imprimir fullets en color. El juny del 1964 començava l’execució dels vials. L’empresa promotora era Financiera y Constructora, SA. (FYCOSA), de Madrid, que pertanyia a la família March, el representant de la qual a Menorca era Lorenzo Lafuente. Seixanta comerciants, hotelers i industrials catalans (la majoria de Sitges) van adquirir un nombre similar de parcel·les, que van edificar aviat. La platja encara estava en un estat molt més natural que Santandria, però el 1965 es procedia a finalitzar la part sud de la urbanització, amb l’asfaltat dels carrers.

El sector estava dividit en tres zones o polígons. De forma paral·lela als treballs, es tramitava el pla parcial del polígon B, que fou aprovat el mes de gener del 1966, i els següents anys es van anar aprovant els dels altres dos, mentre prosseguien les obres. El polígon A era comercialitzat per la societat Menorquina Inmobiliaria, SA. radicada a Ciutadella, que el 1966 va editar un follet turístic i venia solars com a mínim fins el 1976. El 1967 s’havien construït els vials de tota l’àrea compresa entre Santandria i cala Blanca i encara més al sud, i també s’havia instal·lat electricitat, aigua corrent i enllumenat elèctric. El nucli connectava pel nord-est amb les urbanitzacions de Santandria i Son Carrió. Es va disposar que la part nord de la platja fos una zona verda, només interrompuda per un restaurant, per no obstaculitzar les vistes. Aquell any va iniciar la seva activitat l’hotel cala Bona i Mar Blava, d’una estrella i 65 places.


Al costat de Santandria va ser concebuda la urbanització de Son Carrió per un propietari de Ciutadella. El febrer del 1966 l’Ajuntament aprovava provisionalment el Pla General, però fou rebutjat per la Comissió Provincial d’Urbanisme, cosa que no impedí que continuessin les obres; el 1967 el sector estava completament desenvolupat, amb tots els carrers asfaltats i els serveis disponibles. El 1968 la immobiliària Oliver Mateu comercialitzava xalets i el 1970 i el 1971 es van planificar dos hotels, que no van arribar a quallar.

El 1968 es va obrir un picador de cavalls a Santandria i el 1969 es va inaugurar el bar Sa Quadra. Entre el 1969 i el 1972 es van projectar cinc hotels a cala Blanca i Santandria, alguns dels quals comptaven amb crèdits hotelers, però només es va realitzar l’Hotel Cala Blanca. Dissenyat per l’arquitecte Víctor Morales el 1969, els treballs van ser executats en nou mesos i obrí les seves portes el juny del 1970; el mes de setembre allotjà una desfilada de moda de Calzados Roseta. Era de categoria 1ª B (tres estrelles) i tenia 167 habitacions distribuïdes en tres altures en un edifici en forma d’Y. L’origen del capital és estranger; el promotor fou l’agència de viatges Ultramar Express, del grup alemany TUI. Actualment és gestionat per una cadena de Thomas Cook. La crisi del petroli provocà l’aturada en la construcció dels hotels fins a l’obertura de l’hotel Playa Santandria el 1980 però, probablement dissenyat una dècada abans. Tenia 41 habitacions dobles i és de capital local.

dijous, 12 de novembre del 2015

El patrimoni industrial:
la quarta dimensió del paisatge

Quina Menorca volem deixar per als nostres fills? Una que va botar d’un estadi agrícola al turisme de masses? Els historiadors ho negaran cent vegades, però passejant per Alaior, Ciutadella i Maó res dóna la impressió que aquí hi hagués una de les principals manufactures tèxtils d’Espanya, la primera central elèctrica de Balears i empreses que exportaven calçat a Amèrica i bosses de plata a París, Londres i Berlín.
 
Industria Mahonesa. Tèxtil a cala Figuera.
Les Jornades de Patrimoni Industrial ens han deixat un gust agredolç. Vint acurats treballs han tret a la llum els secrets del nostre patrimoni fabril i poques coses queden per descobrir en aquest camp. Sabem tot el que s’hauria de preservar i difondre, però el dia següent els edificis seguiran tancats i sense senyalitzar, les màquines dins de magatzems foscos i els documents localitzats, però sense inventariar i digitalitzar.

Eusebi Casanelles, president del Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial, ens va posar davant de dos models: Màlaga i Barcelona. El 1850 tenien un desenvolupament comparable. Les fàbriques ocupaven els terrenys propers a la platja de la ciutat malaguenya; avui dia només ho saben els erudits. En canvi, a Barcelona, els veïns del Poble Nou es van mobilitzar perquè no s’esfondressin les xemeneies, algunes factories tinguessin un ús públic i es marquessin aquests elements, que avui formen un recorregut cultural.

El Patrimoni Industrial és l’herència que volem deixar als nostres fills. Hem de triar si han de veure Maó i Ciutadella com llocs on la indústria permeté la construcció d’una societat pròspera i culta o només centres comercials on els turistes vénen a comprar. El patrimoni és la quarta dimensió del paisatge urbà i, en ocasions, rural. La quarta dimensió és el temps: les fàbriques i les màquines ens posen davant del pas dels anys i així donen profunditat històrica a les poblacions. Si eliminam el record actiu de la manufactura, deixam a la vista només uns nuclis de serveis despersonalitzats.
 
Màlaga devers 1850

Les jornades han ofert un panorama de la situació actual a Menorca d’aquests béns. Experiències modèliques com les de l’Illa del Rei, la ferreria des Mercadal o Lithica, contrasten amb la manca d’espais de les institucions per allotjar i exposar la maquinària i els productes industrials. La farinera de s’Arangí as Mercadal, la instal·lació d’aquest tipus en millor estat de les Balears, està tancada fa més d’un lustre.

També s’ha posat en evidència que el patrimoni industrial és més que edificis i màquines. Incorpora fets socials, com el cant, la cultura, els socors mutus, que s’han desenvolupat a companyies com CATISA i altres que van unir el fet econòmic amb la vocació social. Per aquest motiu, Elorduy demanà que es donés el nom de CATISA a la plaça on hi havia la botiga.

El patrimoni s’ha d’explicar. El Consell Insular de Menorca fa dècades que instal·la cartells per identificar i descriure els jaciments prehistòrics. Darrerament s’han col·locat panells indicant arbres, eres o ponts de bestiar, però podem passar davant de les nostres antigues indústries sense ni sospitar-ho. Gràcies als guanys que va donar la fàbrica de gomes, Codina va poder regalar a Maó l’edifici de la casa de cultura, però res s’ha avançat per donar-li a la factoria el relleu que es mereix.
 
Elèctrica Nova. Cap senyal l'identifica
El patrimoni industrial ha de ser apreciat en el seu context i allò més adient és un entorn fabril. A Menorca hi ha una necessitat absoluta de salvaguardar una fàbrica com a lloc idoni per poder emplaçar en el seu ambient natural a màquines, productes, documents i vivències relacionades amb el fet industrial.

Fins ara, l’accent de l’administració s’ha posat únicament en la preservació del patrimoni arquitectònic, la carcassa dels edificis, però no en el patrimoni industrial, és a dir en les construccions en tant que fàbrica. Per aquest motiu hi ha edificis que s’han transformat en restaurants, escoles de dansa o teatres, però cap com a edifici relacionat amb la indústria. Si bé és cert que no totes les manufactures es poden conservar i s’ha de seleccionar, també és veritat que alguna s’hauria de respectar. Triar una factoria com a museu fabril permetria acomplir a la vegada aquesta finalitat, així com les ja apuntades d’ensenyar el patrimoni en un context adequat, suplir la manca de locals escaients i explicar l’experiència vital dels treballadors.

En aquest sentit, fa pocs dies Enric Vilardell censurava la inexistència d’una política municipal de compra de sòl i edificacions en l’interior de la ciutat per revitalitzar, a través dels equipaments, el centre de la població. Així s’evitaria la tendència a exportar els serveis públics a l’extraradi de la població.


Toni Vidal va historiar el desplegament dels edificis industrials de Maó al llarg del segle XIX i primer terç del XX. Revelà que can Codina va suposar fa quasi cent anys l’inici de l’activitat manufacturera dins del nucli de la ciutat, superant la fase en què aquestes operacions es realitzaven al port. Al mateix temps exposà diferents exemples de reutilització de construccions fabrils.

Les ciutats orgulloses del seu passat industrial, d’Elda a Inca o Terrassa, han rehabilitat edificis per mostrar el seu patrimoni. Aquests espais són signe d’identitat, senyal de suport a la indústria i pol d’atracció del turisme. Hem de triar si volem ser una petita Màlaga o exhibir la nostra quarta dimensió als visitants i les noves generacions de menorquins.

dijous, 5 de novembre del 2015

Unes jornades per recuperar la memòria industrial de Menorca

La història contemporània de Menorca està íntimament lligada a la indústria, que fins fa pocs anys era la principal activitat econòmica de l’illa i donava feina a bona part dels seus habitants. Per aquest motiu, l’Institut Menorquí d’Estudis, amb el suport del Consell Insular de Menorca i la col·laboració de l’Ajuntament de Maó, organitza les Jornades de Patrimoni Industrial.

Les activitats manufactureres ja ocupaven una bona part de la població activa de l’illa el segle XVIII. El segle següent el món occidental va experimentar la revolució industrial, a la qual no van ser aliena Menorca. Així es van desplegar el sector del calçat i una potent factoria tèxtil (Industria Mahonesa). Més tard es van afegir diverses branques del metall, tant de maquinària (Societat Angloespañola) com d’objectes d’ornament (bosses de plata), que amb el pas del temps donaria joc a la bijuteria. També és el moment en què la indústria agroalimentària treu cap, primer amb molins fariners mecànics i la destil·lació de licors i més endavant amb la mecanització de la producció de formatge que culminarà amb El Caserío.


Des de finals del segle XX les activitats manufactureres han patit una erosió important, però Menorca encara manté una considerable base industrial i segueix essent l’illa amb el major pes del sector secundari de les Balears. Els nous aires de l’economia dels països de la OCDE reclamen la reindustrialització del nostre teixit productiu, davant l’evidència que sense una sòlida base manufacturera, la prosperitat de la nostra societat està en perill.

Més d’un segle d’indústria ha deixat una forta petjada en les nostres ciutats i la nostra societat, en els homes i dones que van fer de la fàbrica i el taller una forma de viure i de veure el món. Tot plegat ha anat sedimentat un conjunt d’elements que conformen el patrimoni industrial, i que inclou aspectes materials (edificis, maquinària, mostres, productes,..), immaterials (propietat industrial, publicitat, disseny, documentació,...), i tot un ventall d’intangibles socials i culturals.

Les comunicacions de les jornades tractaran tots aquests aspectes i sectors. Hi participen els principals especialistes de cada especialitat, alguns dels quals es desplacen des del seu lloc de residència a Catalunya. Així mateix vénen professors de les Universitats Complutense i de les Illes Balears. També participen el Museu de Menorca, l’Arxiu d’Imatge i So i el Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca. Finalment, destacar la conferència que impartirà Eusebi Casanelles, ex-director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.


En summa, amb aquestes jornades es presenta la situació present i passada del patrimoni industrial de Menorca per conscienciar la societat sobre la importància de la seva preservació, valoració i difusió en un marc adient. 

dimarts, 3 de novembre del 2015

Històries del turisme de Menorca. El port de Maó

Durant la primera meitat del segle XX, el port de Maó era considerat el principal atractiu turístic de l’illa i, per aquest motiu, l’emplaçament ideal dels hotels per a visitants. Entre el 1926 i el 1932 l’Ateneu de Maó, i especialment el seu president, Antoni Victory, va realitzar diverses gestions perquè es construís un establiment d’aquest tipus als terrenys on més tard s’aixecaria la Residència Sanitària.


Quan es reconstitueix el Foment del Turisme de Menorca, el 1946, l’entitat pondera els encants dels monuments prehistòrics, els pobles blancs i el port de Maó. La primera guia de la postguerra, editada el 1948 per Joan Victory, indica que allò més notable de l’illa és el port de Maó, assenyalant que reuneix grans condicions per als esports nàutics. La guia de Josep Pla, del 1950, s’estén sobre Maó i el port en uns termes similars a l’anterior.

Després de la Guerra Civil els menorquins van experimentar un canvi d’hàbits. Abans, les sortides a la platja es limitaven a diades puntuals com la Cinquagesma. Però el 1950 la premsa comentava que els estiuejants feien les maletes i es disposaven a passar el període comprès entre Sant Pere i la Mare de Déu de Gràcia a la vorera de la mar, i puntualitzava que no feia gaire anys açò era un luxe i en aquell moment una multitud s’instal·lava fora de Maó, encara que el cap de família s’hagués de traslladar cada dia a treballar. El 1957 es qualificava de “legió” el nombre de famílies que es desplaçava al port per passar l’estiu i, tot elogiant el servei d’autobús (que seguia prestant el 1961), se li demanava un horari fix i més freqüències. El 1959 s’informava que, amb l’arribada de la calor, els menorquins es dirigien a les cales o al moll del port de Maó, especialment Sant Antoni, el Fonduco i cala Figuera.

Pel que fa a “s’Altra Banda”, la guia del 1948 fa notar que hi ha nombroses cases d’estiu i el lloc de Sant Antoni presenta el panorama més pintoresc i polit. El 1950 la vessant nord del port es veia poblada de quintes d’esplai “con policromia viva y en número encantador”. El 1953 es tornava a parlar de les casetes, quintes o torres, que ressaltaven a l’altra banda del port. El 1959 es procedí a l’estesa d’una línia d’electricitat per al subministrament del sector i el 1960 es començà la carretera que enllaça amb la de la Mola (construïda el 1936), i donava accés definitiu a la zona, que fins llavors depenia del transport marítim. L’estiu la via arribava fins a cala Rata i el 1961 fou completada. La millora de les infraestructures afavorí que el 1960 es posessin solars a la venda. El 1961 es va projectar l’ordenació urbanística d’aquests nuclis de població, cosa que va atreure l’atenció de visitants estrangers.


Va ser al port on es va construir el segon hotel de Menorca orientat al turisme. A la caleta del Fonduco existia des d’abans de la Guerra un viver de llagostes i mariscs, i una casa de menjars. Seguint aquesta tradició, el mes de maig del 1950 es va inaugurar el restaurant Rocamar, que portava el conegut maître Nicolau Barceló. El 1952 va passar a ser dirigit per Damiá Borrás, propietari de l’hotel restaurant Sevilla, que bescanvià aquest local pel Xuroy, massa llunyà. El nou director va incorporar una oferta d’habitacions i s’anunciava com a hotel.

Davant la forta demanda, l’any següent va ampliar l’hostal, que ara tenia deu habitacions dobles i una quàdruple, amb banys i dutxes. A la terrassa es va habilitar un solàrium. El primer pis disposava d’un espaiós menjador amb grans finestrals que oferien una superba perspectiva del port. La cuina estava especialitzada en plats menorquins. La direcció oferia als clients barques per passejar pel port. Durant la dècada del 1950 l’establiment es presentava com una filial de l’hotel restaurant Sevilla, tot i que també apel·lava a la seva situació al port de Maó.

La dècada següent, l’hotel va experimentar tres noves reformes per augmentar la seva capacitat: el 1962 vint-i-cinc places; el 1965 s’hi afegí la darrera planta i el 1967 es van agregar vint llits. L’empresa treballava amb tour operadors com l’italià I Grandi Viaggi i agències com Viajes Iberia.
 
Hotel Rocamar
El poble des Castell era des de l’inici del segle XX un lloc d’estiueig per a diverses famílies de Maó, bé en cases en propietat o de lloguer, fins al punt que es muntaven casetes de bany. El 1952 el diari Menorca informava que la quantitat d’habitants del llogaret es duplicava l’estiu, i no només de maonesos, sinó amb gent d’altres pobles de l’illa, de Mallorca i de la Península. L’estiu del 1955 s’indicava que l’afluència d’estiuejants locals augmentava cada any, als quals s’havia de sumar la presència de multitud de turistes estrangers. Aquell any el seu nombre era superior a tot càlcul. Tots els hotels i pensions eren plens i diverses cases particulars oferien habitacions per suplir la manca d’allotjament.

El mes de juny del 1953 el matrimoni dels anglesos Gotch, va comprar un casal d’estiueig de Rafael Roselló, dalt del moll d’en Pons, en la zona on abans havia les casetes de bany, i obrí l’hotel Hamilton. L’edifici es va reformar i ampliar per comptar amb dotze habitacions dobles i cinc individuals, totes amb lavabo i aigua corrent. El menjador i el bar eren a la part baixa, que donava directament al moll. La direcció va dur un cuiner espanyol que treballava a un restaurant de Londres. Com en altres casos, el servei de menjars, a més d’atendre els clients, s’oferia al públic en general. Una llanxa transportava els turistes arribats en vaixell. Setmanalment s’organitzaven excursions marítimes i terrestres. La inauguració fou celebrada amb un sopar amb ball, com els que s’organitzarien cada setmana.

L’hotel anà canviant de mans i experimentà diverses millores. El 1962 es van fer obres; el 1963 es va afegir una nova ala de 40 places i el 1967 altre tant. La gran transformació va venir quan a finals del 1968 el va comprar la cadena Barceló, que esfondrà la part antiga, per alçar una nova construcció de 132 habitacions i dos-centes cinquanta places. Tots els clients eren anglesos d’alt nivell econòmic.
 
Hotel Hamilton. Foto Esther Fernández
El 1957 es desplaçaven as Castell bastants habitants de Maó per passar l’estiu. Circulaven dos autobusos per hora, però l’agost del 1961 eren insuficients. La població prest va destacar per la seva oferta gastronòmica. El 1956 el bar La Cala oferia llagosta a preus populars i el 1960 ja estava obert el Bar España. El 1962 s’ampliaria l’oferta d’oci amb l’obertura del “bar típico Es Cau”, sempre amenitzat amb cançó menorquina. El 1964 funcionava el bar cas Pintor, que s’anunciava com “el único nido del arte en Menorca”, però el 1967 el reclam havia passat a ser les millors guitarres de l’illa, “the best guitarists”

El 1960 es Castell era la vila menorquina preferida pels turistes i estiuejants per les seves comoditats: hotels, comunicacions i serveis. L’orientació turística de la població era tan intensa que el 1961 l’Ajuntament va plantejar la urbanització de tota la costa, amb la construcció d’una carretera de comuniqués cala Figuera amb la cala Sant Esteve, que no es va executar. Al marge dels hotels  apuntats s’obrien locals més modestos, com la Pensió Es Castell, el 1963.

La cala de Sant Esteve era un lloc tradicional per anar a romandre. Els anys trenta es van bastir les primeres edificacions, però el seu nombre fou molt limitat fins la dècada del 1950. El 1955 Reynés oferia els seus bots per anar-hi els cap de setmana. El 1957 ja hi havia moltes casetes i des de feia poc s’estaven aixecat graciosos xalets de façana blanca i teulada vermella. Era un punt de trobada de gent modesta on es prenien banys. L’inconvenient era el mal estat del camí. El 1959 l’estiu hi regnava una gran animació; el 1960 la quantitat de cases havia augmentat molt, s’havia format una incipient urbanització i estava en projecte l’asfaltat. El 1962 van ser adquirits uns terrenys per fer un hotel, que finalment no tirà endavant.
Casetes de cala Sant Esteve

El volum de construccions es va densificar els anys setanta, quan una agència immobiliària posà solars a la venda. El 1973 es comentava que fins feia poc no s’havien alçat grans xalets; tot eren petites casetes; per fer algunes s’havia excavat en la paret del barranc, edificant només una part a fora. Els propietaris, gent senzilla, havien invertint moltes hores de feina.