dimarts, 28 de gener del 2014

Menorca en els llibres de viatges.
Manuel Amat i el setmanari Mirador

El setmanari Mirador de Barcelona era una publicació important on van escriure influents escriptors, com Josep Ma. de Sagarra. Els anys 1933-1934 va publicar un conjunt d’articles sobre les Illes Balears: cinc sobre Mallorca, dos d’Eivissa i tres de Menorca. Manuel Amat, el periodista que escrigué sobre Menorca, tractava de forma freqüent el fet turístic. Els seus textos prenen un to en ocasions irònic i fins i tot humorístic. Tot i que reconeix que va gaudir d’un viatge excel·lent, es fa ressò dels tòpics sobre els trajectes marítims: “el viatger que se’n va a Menorca, més que digne d’enyorament ho és de llàstima. La travessia és ingrata gairebé sempre. Mai falla un crit anguniós: “Torneu-me a terra!”.

Segons l’autor, si Mallorca és illa a tret de turista, de nuvis precipitats, Menorca només és assequible pels pacients tastadors de matisos paisatgístics i psicològics. És l’illa dels secrets encisos, que cal cercar amb fanalet; una illa diminuta que sap extreure gràcia de la seva petitesa.

El port de Maó és “acollidor i sembla fet a posta per a jubilar-hi vaixells”. Les modestes embarcacions que hi ha “fan vida i mort amb un aire de mística resignació”. A aquesta impressió hi contribuí la coneixença que va fer Amat del senyor Marí, qui comprava embarcacions per desballestar i venia les peces. Per aquest motiu, gairebé a totes les cases senzilles de Maó es menja en taules de cabina de tercera. 


La fonda Bustamante és coneguda a Barcelona per la seva cuina a base de cuixes de pollastre, bon peix, excel·lents mariscos i vins per a bons paladars. L’autor fa l’elogi del marisc i la rebosteria de Maó. Les escopinyes són delicioses i els peus de cabrit són bons per fer l’aperitiu, que a Maó consisteix en una copeta de palo. Quant a la rebosteria, són bones fins i tot les especialitats més vulgars, com el pa de pessic i la crema. Finalment exalta les sobrassades i el formatge.

Per Amat, Maó és una ciutat simpàtica, malgrat alguns dels seus carrers són costeruts i desproveïts d’arbres. En contrapartida hi ha la gràcia per la calç, que és una passió reiterada cada dissabte i també es troba als altres pobles de l’illa. Les cases amb persianes pintades de verd tenen una finestra baixa que solen utilitzar els enamorats per festejar sense que es consideri de cap compromís per a les famílies. Açò fa que el fosquet certs carrers estrets de la població ofereixin l’aspecte romàntic del barri sevillà de Triana.

Els maonesos són d’una cordialitat a tota prova, d’una bondat difícilment superable. L’únic sibaritisme que es permeten és el de col·leccionar pastilles de tabac, “naturalment de contraban”. El militar és l’element humà més abundant de Maó, on és molt considerat i fins i tot se l’admira. Se’l troba a la fonda, al cafè, al cinema i a l’autobús.

Amat, tal i com Toni Seguí va ressenyar fa uns anys a la revista s’Auba, lloa especialment el poble de Sant Lluís. Per ell “és un poblet meravellós, turísticament jutjant una troballa”. La seva gràcia essencial radica en els molins de vent en funcionament. Als afores de Maó es poden trobar molins abandonats, sense ales ni moliner. Els molins de Sant Lluís encara són respectats i la seva utilitat no ha estat posada en dubte.

Els encontorns de Sant Lluís ofereixen la impressió agrícola, una mica exòtica, de Menorca. Sovint, arran d’un camp de cols, una palmera vincladissa o una filera amuntegada de panes de moro amenitzen el verd tendre dels camps. Però en general, per l’autor, el paisatge menorquí és “d’allò per passar-la tan magra”. Retornant sobre un lloc comú, darrera de les parets seques pasturen els xais, uns porcs negres i vaques mandroses. A causa del despietat vent nord gairebé tots els arbres es crien esquenuts, raquítics i aparatosament decantats cap a una banda.

A Alaior de bon matí pengen gàbies amb perdius dels claus de les parets. La gent surt a treballar; les dones van a la plaça; s’obren les fàbriques de calçat, l’única indústria del país. Alaior és el lloc de Menorca on es troben els millors glosadors. A vegades, les nits d’hivern, a les tavernes i a moltes cases particulars, es piquen, es fan apostes i el públic s’engresca, mig per l’entusiasme de la lluita, mig per l’alcohol de la beguda.

Ciutadella ofereix una primera impressió molt agradable, que es veu confirmada després de badar una estona pels seus encisos arquitectònics. La seva pulcritud, amb les voreres pintades assíduament d’una barreja de color argila i carmí i les parets emblancades, arriba a desconcertar-vos. La població té un petit port de mar, ensorrat uns dotze metres sobre el nivell general de les cases, que ofereix aquella captivant intimitat dels petits ports de la Costa Brava.

Quan el temps no pinta gaire bé els mariners s’asseuen a un racó al sol. A Menorca, a diferència de la Costa Brava, són els homes els encarregats de sargir i apedaçar les xarxes. Els mariners s’arreceren a una cova natural a poques passes de la mar. Al Club nàutic hom es pot trobar amb quatre gots de gin, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent cafè i engegant abundants glopades de fum blau. A l’altra banda del port hi ha una munió de petites cases blanques que s’escampen discretament sota el far. Són les cases d’estiueig de les bones famílies de la localitat.

L’única fonda és can Feliciano, un establiment popularíssim caracteritzat pels seus menjars naturals amb els quals es pot distreure conscientment la gana: faves ofegades amb patates fregides, arròs amb cigrons, peix amb suc i patates, crema i pa de pessic.

El ciutadellenc és honrat, pacífic i casolà. De Ciutadella surten els calçats manuals més perfectes i de més cachet de tota Espanya. Les fàbriques són endreçades i silencioses. El fabricant, després d’estudiar les seves creacions i sospesar el volum de les comandes, baixa al port i se’n va a pescar amb la barca. Una resignació franciscana presideix tots els actes de la vida de la gent. L’illa de Menorca estimula als qui l’habiten el noble exercici de la filosofia.

Els articles sobre Mallorca i Eivissa foren escrits per Carles Sentis, qui amb el temps arribaria a ser un periodista famós. Eivissa presenta un viu contrast amb Menorca. La violència que originà la seva llegenda negra és cosa del passat. A Eivissa no es roba mai. Al foraster el porten en palmes; és objecte d’una hospitalitat com sembla que ja no existeixi. Els que coneixen l’illa callen com a morts. No volen que es sàpiga res de por de perdre el seu paradís.

Les dues coses més remarcables són l’arquitectura i la indumentària. Les cases emblancades, de línies rectes i superfícies rectangulars posen en pràctica els principis de l’arquitectura moderna. El vestit femení, per contra, és d’una gran riquesa. Els dies de festa es poden veure dones que arriben a dur set faldilles, cadascuna d’un color diferent. A mes porten mocadors de tots colors, amb collarets com els de la Dama d’Elx i altres joies.

Eivissa és un món perfecte on s’hi fan tots els fruits de la península i tots els peixos de la Mediterrània. La vida és molt barata. Els estrangers recentment han descobert Eivissa a on es desplacen des de Mallorca. No s’instal·len a la capital, sinó als pobles. A Santa Eulàlia predominen els anglesos; a Sant Antoni els alemanys, alguns, sobretot jueus, fugint de Hitler. Aquests estrangers compren terrenys molt barats a les cales i els illots. Alguns fan nudisme a Sant Antoni. Són gent més aviat culta i refinada. Tenen el punt de reunió al bar d’un francès al Moll de la capital, decorat a l’estil modern. N’hi ha que es diuen artistes, amistats de Jean Cocteau.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 21 de gener del 2014

Però, quan sortirem de la crisi?

Després de quatre anys de crisi, els economistes som interpel·lats pels ciutadans sobre les dificultats econòmiques. Per uns, els que ens dedicam a l’economia hi som els causants; la majoria ens demana quan en sortirem. Tal vegada fora bo que féssim memòria, ja que, excepte els més joves, tots tenim experiència d’altres episodis similars.

Personalment, quan vaig començar a sortir de la innocència de la infantesa em vaig trobar amb la crisi del petroli que entre el 1974 i 1984 va assolar l’economia espanyola, i a la qual la depressió actual cada vegada s’hi sembla més. Posteriorment, la meva entrada en el mercat laboral va venir marcada per la ressaca postolímpica que, entre els anys 1992 i el 1993 va portar fins a extrems mai vistos les xifres d’atur.

La crisi actual és més fàcil d’explicar que de solucionar. L’esclat de la bombolla immobiliària va provocar a la vegada tres problemes: un, disminució de l’activitat econòmica i atur; dos, una forta caiguda dels ingressos de l’estat, que portà el dèficit públic a valors mai vistos des de la guerra civil; i tres, dificultats enormes per les entitats bancàries, especialment per les Caixes d’estalvi, que havien estat les que més havien finançat les operacions immobiliàries.

Una primera lliçó ens hauria de dur a limitar i regular de forma més estreta el mercat immobiliari, capaç de provocar etapes de gran creixement seguides de profundes alteracions econòmiques. Aquests anys que es parla tant de “reformes”, encara ningú ha platejat la més òbvia: aquella que talli les fonts d’un creixement econòmic basat en el sector de la construcció. A Menorca, la modificació del PTI hauria d’endurir les condicions d’accés al sòl de les empreses, enlloc d’afeblir-les, que és el que sembla que es projecta. La societat hauria d’estar escalivada per les dificultats actuals i hauria d’enfrontar-se als intents de repetir els errors del passat.

L’actuació dels diferents governs enfront a la crisi ha estat deficient, a Espanya i a tots els països on la depressió ha estat forta. Els governs van creure que els estímuls keynesians podrien reactivar l’economia, sense tenir en compte que el fort dèficit fiscal i la reducció del crèdit ocasionada per la crisi bancària feia aquesta opció inviable. Quan els inversors van perdre la confiança en els països que patien més la crisi i van demanar uns interessos més alts per finançar els governs es va provocar el gran problema europeu, que posava en qüestió la pervivència de l’euro, davant del qual els governs dels principals països europeus van demostrar la seva baixa preparació i capacitat per prendre les decisions adequades en el moment correcte.

A Espanya, cada partit ha volgut solucionar la crisi a la seva manera i açò ens ha allunyat de la solució. El 25 d’octubre d’enguany es compliran 35 anys des de la signatura dels Pactes de la Moncloa. Aquests ens posen davant l’evidència que hi havia una altra manera de superar la depressió actual. El 1977 els principals partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials del país es van posar d’acord en un conjunt de mesures per treure al país de l’abisme econòmic en què s’havia enfonsat degut a la manca de mesures davant una crisi que ja durava quatre anys. En els acords tots els agents econòmics i socials van aportar idees i tots van renunciar a polítiques per prendre una posició única davant del problemes. Aquesta cultura del pacte va seguir els anys següents, fins a la definitiva sortida de la crisi a partir del 1985.

Si examinam les actuacions dels darrers quatre anys veurem que s’ha fet exactament el contrari. Si el lema dels Pactes de la Moncloa va ser “Tots ens hem d’estrènyer el cinturó”, aquests anys tots els partits, malgrat estar d’acord en la necessitat de reduir el dèficit, han competit per declarar que els retalls no podien tocar a determinats grups econòmics o socials. Gran error, perquè tothom té bons motius per exigir no contribuir a la reducció del dèficit. La Sanitat, l’Educació, els pensionistes, els aturats, els treballadors, el sector turístic, els empresaris,... Tots han rebut promeses inviolables de què la seva part no es tocaria i tots han acabat contribuint. D’aquesta manera als desencantats amb Zapatero els ha seguit els decebuts amb Rajoy.

Els errors han abundat: per un costat, les mesures de despesa i el plan-e va encoratjar l’expectativa de què l’Estat de Benestar podia créixer indefinidament i que la crisi es superaria sense esforç. Per altra, la darrera reforma laboral i l’amnistia fiscal han convençut als treballadors que els empresaris no estan contribuint a la resolució dels problemes. És inacceptable que un partit prometi davallar els impostos i després els augmenti fortament, perquè era evident que es tractava d’una promesa impossible de complir.

En ocasions, els ajustos s’han plantejat de forma errònia. Si el problema és que la recaptació fiscal ha caigut per la crisi, els augments d’alguns impostos s’haurien d’haver plantejat de forma temporal, amb data de caducitat, ja que si, per exemple, ara es recapta menys IVA perquè la gent compra menys cases i automòbils, el dia que les compres es normalitzin, no caldrà patir uns tipus impositius tan alts. Una mesura temporal hagués donat als ciutadans més confiança i la confiança és un factor important per a la recuperació econòmica.


A Espanya els polítics, segons l’esquema del caudillisme hispànic intenten fer creure que poden solucionar tots els problemes i evitar que els ciutadans s’hagin d’implicar. La realitat s’encarrega de desmuntar una teoria tan grollera. L’economia té les seves lleis i el pressupost no està al marge. Els polítics de tot signe polític expressen la seva frustració dient que tots els governs són una coalició entre el Ministre d’Economia i tots els altres ministeris. Evidentment voldrien gastar de forma indefinida, però açò només passa en els contes infantils.

El dèficit econòmic espanyol va arribar a l’11% el 2009 i de llavors ençà poc em millorat. Un desajust tan important era impossible que es solucionés sense la participació de tots. L’article 31 de la Constitució espanyola diu: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques”. És clar que no tots poden aportar igualment i per açò després matisa que ho faran “d’acord amb la seva capacitat tributària mitjançant un sistema tributari just”. Aquesta és la filosofia que es tenia que haver aplicat des del principi: tots hem de contribuir a reduir el dèficit, tot i que cadascú segons les seves possibilitats.

En canvi, cada govern ha fet recaure l’esforç en uns grups, mentre intentava salvar als altres, creant unes expectatives impossibles de complir i dificultant l’acceptació dels ciutadans, que és l’actiu més important. Diversos estudis han demostrat que bona part de l’èxit d’alguns països del nord d’Europa es deu a la disposició de la gent a acceptar les normes i acords. Els països que van tots a una, on es compleix la llei i les persones acaten les decisions del Govern (amb independència que intentin canviar aquests acords fent ús dels seus drets), són els que històricament han prosperat.

Els països del sud, Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal, amb la seva indisciplina davant la llei i incompliment fiscal no fan sinó debilitar la societat. Els partits polítics, enlloc de defensar el bé comú, pretenen guanyar les eleccions a qualsevol cost i açò no fa més que generar alternativament expectatives de salvació i frustració davant la realitat. Per aquest motiu, a Itàlia s’ha hagut d’acudir a un economista que, per damunt de les opcions de partit, està realitzant els ajustos de forma coherent. Així si amb Berlusconi l’interès que es demanava pel deute italià (la “prima de risc”) va arribar a ser més alta que l’espanyola, ara està clarament per davall.

Superar la triple crisi econòmica, bancària i fiscal no és fàcil. Les mesures a prendre no són agradables, ja que requereixen un gran esforç col·lectiu. Cap partit pot solucionar-ho tot sol i només si cadascú està disposat a cedir en part de les seves pretensions i a convenir que l’altre té raó en algunes de les mesures que proposa podrem solucionar la crisi. Al capdavall, de la crisi sempre se surt, però segons com es facin les coses es pot sortir abans o després, reforçat o debilitat.


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 14 de gener del 2014

Menorca en els llibres de viatges.
Jaume Ferrer Aledo

El turisme experimentà un fort moviment ascendent la dècada del 1930, especialment a les Balears. A Menorca, amb pocs anys de diferència respecte a la guia del 1932 va aparèixer una altra publicació. Jaume Ferrer Aledo, un membre de l’Ateneu de Maó que escrivia de forma freqüent a la Revista de Menorca, va publicar el 1935 un fulletó de 62 pàgines, sense fotografies, amb el descriptiu títol de “Menorca Pro Turismo”. En la presentació, l’autor indica que altres ja s’han dedicat a estudiar la història i altres facetes de l’illa, però que el que ell es proposa és descriure les principals excursions que es poden fer en menys de vint-i-quatre hores. Malgrat ser un llibre curt, recull seixanta recorreguts, de manera que ens proporciona una considerable informació sobre el que els illencs consideraven com a llocs interessants.

Hi ha dos circumstàncies a retenir: la primera, que una gran part dels indrets esmentats són a la costa menorquina i no per contemplar el paisatge, com a les guies anteriors, sinó per prendre banys de mar; les visites als talaiots passen a un segon terme. La segona és que pràcticament totes les excursions estan pensades per fer-se en automòbil.


El primer bloc és dedicat als voltants de Maó, on entre els jaciments prehistòrics només es ressenya el de Trepucó. A Sa Mesquida hi ha dos arenals i una torre sobre una penya que domina es Pa Gros. També es troba “una porción de modestas casitas esparcidas por los arenales”. Un altre punt d’interès és el lloc de Sant Antoni, un bell casal que ens recorda fets històrics i ofereix un magnífic paisatge. Es Castell és el primer poble d’Espanya que veu sortir el sol, una afirmació que trobam per primera vegada i que farà fortuna les dècades següents. La cala de Sant Esteve ofereix un esplèndid panorama. Es recomana anar les matinades d’estiu a veure sortir el sol. Sant Lluís és un poble eminentment agrícola. Diàriament es veuen arribar al mercat de verdures de Maó els rics productes que dóna la ben treballada terra del terme.

El segon bloc són excursions per mar. Per fer la volta al port de Maó es pot llogar una barca al rem o a motor. Un dia de “calma txitxa” es pot anar a s’illa de l’Aire. També és interessant fer la volta per la costa sud, visitant les cales, coves, arenals i penyals que formen un dels més bells trajectes de la costa de Menorca i que llavors difícilment es podien fer per terra ja que no hi havia carreteres entre Punta Prima i Canutells. Passar unes hores de pesca és una de les diversions que els forasters troben més agradable. Finalment, per donar la volta a l’illa en barca no s’ha de mirar el rellotge, perquè tant es pot fer durar un parell de dies com un mes. En tot cas, s’ha de dur un bon patró i ormejos de pesca, així com aigua, pa, a més de vins i licors, si s’és aficionat a la beguda.

La part que inclou les excursions per terra és la més clàssica. Es manté la volta des Milord, però s’indica que amb la introducció dels vehicles de motor està en decadència, per la possibilitat de visitar llocs més interessants emprant el mateix temps. També hi tornam a trobar la pujada al Toro i la visita dels pobles de l’illa. Ciutadella és la població millor situada de Menorca i s’hi pot veure sumptuositat, luxe i bon gust. És remarcable el contrast que presenta el seu recinte antic, de carrers estrets i tortuosos, amb les amples vies dels voltants, especialment els passejos del Born i de Sant Nicolau.


El litoral de l’illa es divideix en dues parts, Tramuntana i Migjorn i l’autor esmenta la pràctica totalitat de les platges i cales d’un cert interès. Cala Alcalfar és el paratge amb un nucli residencial més consolidat: hi ha un pintoresc grup de casetes de recent construcció i no hi manca un establiment que ven comestibles i prepara menjars. Cales Coves és un lloc molt freqüentat pels turistes i ha estat elegit per pintors com Almela, Vives i Roig. A Cala’n Porter els dos darrers anys estiuegen un grup de francesos, per la facilitat d’abastir-se de queviures dels horts que hi ha allà mateix. Les aigües de Son Bou són molt escaients per al bany i també es pesquen molls i raons. És la platja més gran de Menorca i la més estimada pels alaiorencs per anar d’excursió; alguns hi van a romandre a les coves.

Per travessar el barranc que mena a cala Galdana cal demanar permís al propietari. La platja està voltada de robustos pins i el bany és deliciós. Cala Turqueta és un racó de Menorca veritablement superb. Situada en una vall amb belles hortes de regadiu, la platja arenosa convida al bany, que poden gaudir sense perill petits i grans. Aquesta i les platges de Son Saura i Macarella són molt concorregudes pels habitants de Ciutadella que hi van a banyar-se. A les dues voreres del port de Ciutadella s’han construït artístics xalets. Els ciutadellencs també van a cala Degollador, Santandria i cala Blanca, uns a peu, altres en cotxo i no pocs en barca. A cala Fontanelles, a més, es va a pescar.

A la costa nord es pot nedar a les platges d’Algaiarens i Cavalleria. A cala Pregonda, a més, es gaudeix de la deliciosa perspectiva d’aquella part del litoral menorquí. Ferrer presta una atenció molt especial a Fornells, i assenyala que és l’excursió més en voga, especialment per menjar caldereta de llagosta. Hi ha tres cases que es dediquen a la seva preparació, però la més concorreguda és can Burdó, la més antiga, que és alhora cafè, aturada per viatgers, punt de reunió i casa d’hostes.

Fornells és l’indret on van tots els turistes i gran nombre de parelles acabades de casar, ja sigui només per unes hores o a passar uns dies per gaudir dels plaers que proporciona la mar. L’autor s’entretén un bon nombre de pàgines en descriure la cova “na Polida”, explicant el seu descobriment i la seva exploració. És significatiu que a partir del 1927 hagi estat visitada no només per menorquins, sinó també per anglesos, francesos i alemanys.

Finalitzat el repàs de les guies locals, podem concloure que al principi van seguir els mateixos plantejaments de les guies estrangeres. Si bé és cert que, com és lògic, no queien en la recerca de l’exotisme, no abandonaven l’esperit romàntic. Els punts d’interès també continuaren essent principalment el port de Maó i els monuments arqueològics. En canvi, a partir de la I guerra mundial, amb la irrupció de l’automòbil i la fotografia, canvia el contingut d’aquestes publicacions, que deixen d’esser petites enciclopèdies i són més concises i il·lustrades. El litoral, que abans no tenia gaire importància, ara és un dels principals atractius, si bé encara es compartit amb les poblacions, i especialment el port de Maó. Cap al final els banys de mar prenen un gran auge i l’aparició de nous indrets atractius, com Fornells o Alcalfar, ja prefigura el protagonisme que assoliran els nuclis costaners després de la guerra.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 7 de gener del 2014

L’empresa menorquina, exemple d’innovació de les petites coses

Actualment la innovació és una paraula d’ús comú per indicar la introducció de novetats. En el món contemporani té tanta importància que ha esdevingut un fetitxe, un mantra que tothom aplica en qualsevol àmbit, ja sigui econòmic, cultural, educatiu, artístic o social. Aquesta moda és recent, ja que durant dècades va ser un concepte tècnic i especialitzat i fou a partir dels anys vuitanta que passà al llenguatge comú.

Aquest fet ha tingut dues conseqüències negatives. La primera és la creença que només existeix innovació des de fa poc temps, quan, al contrari, és un fenomen arrelat a la naturalesa humana; l’home sempre ha creat noves coses. La segona és que, enlluernats pels exemples més paradigmàtics d’innovació, que són els més radicals, no es té en compte que la majoria d’aquestes consisteixen en petits canvis en la forma diària de treballar.

Les dues idees estan relacionades, perquè aquestes modestes variacions   repercuteixen de forma favorable en la vida de tothom. De fet, el progrés de l’economia menorquina s’ha basat en la introducció de novetats, la majoria, petits elements que, en acumular-se, han dotat a la nostra economia d’un gran dinamisme.

L’inici de la modernitat econòmica de l’illa comença amb dos fets esdevinguts devers 1850: la fabricació de calçat per a Cuba i l’establiment d’una línia marítima regular amb Barcelona. En el context internacional són dos esdeveniments intranscendents: no van transformar la història de la tècnica ni de l’economia, però per a Menorca van ser dues innovacions crucials. Abans es fabricaven sabates per al mercat local amb unes primeres matèries i uns dissenys tradicionals. Jeroni Cabrisas, un emigrant ciutadallenc a l’Havana, va aprendre a utilitzar noves pells i noves formes, i implantà màquines de cosir modernes de fabricació americana. Aquests nous coneixements van permetre als menorquins vendre al mercat antillà.

Per exportar cal un transport segur. Aquest es va aconseguir substituint els velers pels vaixells de vapor. Jeroni Tudurí de la Torre era el descendent d’una família de mestres d’aixa de Maó que construïa embarcacions de vela des del segle XVIII. Després de visitar les noves drassanes de Barcelona i Liorna va observar que el futur estava en aquest tipus de vaixells i va convèncer altres empresaris per establir aquesta línia marítima. La innovació només va ser la idea, ja que el buc es va comprar a Glasgow, però es tractava de tenir el coratge de deixar de fer les coses com s’havien fet sempre. Si no, tal vegada s’hagués tardat dècades en comptar amb un mitjà de transport modern. Aplicat al present, diríem que si el Parc Bit és necessari per Menorca, l’hauríem d’impulsar sense esperar que altres ens ho facin. Tal vegada el Consell Insular podria avançar els doblers i més endavant recuperar-los del Govern Balear.

La història econòmica de Menorca ens mostra una successió d’innovacions. Un cas exemplar és el d’El Caserio. El seu naixement ja fou rompedor: entost de vendre el formatge en fogasses, es creava un nou producte industrial que l’emprava com a primera matèria. Pere Montañés, mentre treballava d’enginyer industrial a França, va veure que allà es venia formatge fus. Tornà a Menorca i es va rodejar de l’equip humà necessari per muntar una empresa capaç d’afrontar l’immens repte que era elaborar i vendre el nou producte. Aquesta forma d’actuar és similar a la de Carles Ruiz amb les sumadores. Un dels trets dels innovadors moderns és que formen grups de persones amb la formació necessària per poder trencar barreres. Així ho han fet Steve Jobs o Bill Gates, que per treure tot el profit del seu talent han cercat socis i col·laboradors.

La història d’El Caserio és alliçonador per un altre motiu. Els anys setanta i vuitanta va anar llançant productes alternatius als clàssics formatgets: Bonsi, un formatge baix en calories, Roqueta, tipus roquefort, filatto, formatge rallat. Quan Kraft va adquirir l’empresa el 1992 va aportar nous articles, però no en va crear cap més. Els primers anys la fortalesa de la multinacional li va permetre seguir creixent, però al segle XXI va anar reculant en el mercat de làctics fins que va vendre l’empresa. Els líders del mercat agroalimentari, com Danone, tenen una estratègia d’innovació permanent que els porta a treure constantment nous gèneres, noves marques i nous envasos. Aquesta és la línia que havien encetat els Montañés; Kraft, en abandonar-la va afeblir l’empresa. A Menorca podem fer les coses millor que ho fan les multinacionals.


La bijuteria també ens proporciona exemples notables. El naixement del sector ja és un model d’innovació. La fabricació de moneders de plata, un negoci amb dècades d’èxit, es va esfondrar en pocs mesos. Llavors, els empresaris menorquins van fer de la necessitat virtut i reconvertiren les màquines, que havien introduït feia molts pocs anys, per confeccionar un conjunt de productes relacionats: objectes de regal i ornament personal, la fabricació industrial dels quals tot just començava.

Diversos dels articles elaborats van profunditzar en aquest esperit creatiu: el “toledín”, la imitació del damasquinat o or de Toledo, la paternitat del qual es disputen diverses empreses menorquines, fou un producte d’un gran èxit que devem als destres fabricants de l’illa. Molts s’hi van dedicar; no feien res que no estigués a l’abast tecnològic d’altres indústries espanyoles, però s’avançaren pel seu tarannà renovador.

Per innovar no cal ni un gran capital ni crear tecnologia punta. Només es precisa la valentia d’atrevir-se a fer les coses d’una manera diferent. Quasi sempre es tracta de petites variacions en la forma de treballar que poden sorgir a qualsevol àmbit, ja sigui la literatura, l’urbanisme o l’economia; tant a la indústria, com al turisme o l’agricultura. Per fer-ho és bo aprendre fora de Menorca i, en tornar, rodejar-se de col·laboradors ben formats i potenciar el seu esperit creatiu. Així ens ho han demostrat multitud d’empresaris i treballadors menorquins. Que el seu exemple ens il·lumini.

Alfons Méndez Vidal