El turisme: un risc intolerable per a Menorca

 

L’epidèmia de la Covid és un amarg recordatori que el temps posa a cadascú en el lloc que li correspon. Fa dècades que, des de diversos àmbits (l’economia, les ciències naturals, la cultura, l’activisme,...) s’adverteix dels errors de l’enfocament del turisme de Menorca. Aquestes recomanacions han estat ignorades per la majoria dels polítics, els empresaris i els mitjans de comunicació, que habitualment fan bandera de la fugida cap endavant. 

De resultes, s’ha creat un estat d'opinió que accepta que l’únic futur de la nostra illa és la massificació, i ha induït a molts autònoms i homes de negocis a invertir en activitats turístiques. Són els mateixos que ara es lamenten de les pèrdues que els provoquen les mesures de contenció sanitària i que, continuant amb la política de pilotes fora, voldrien que es relaxessin les restriccions de la restauració i el comerç. Aquestes demandes inconscients no volen entendre que baixar els braços només provocaria més caos sanitari, la qual cosa forçaria, a curt termini un nou confinament i uns mesos més tard la completa fallida de la temporada turística.

 Fa uns anys comentava les conclusions del llibre El Cisne Negro: El impacto de lo altamente improbable, de Nassim Taleb, on es remarca que la vida és plena d'esdeveniments imprevisibles que alteren el curs de la història. Tanmateix, la nostra percepció del món està assentada sobre la idea que tot seguirà més o menys igual, en una evolució bàsicament lineal. Taleb demostra que aquest plantejament és fals i amb freqüència les coses canvien de manera imprevisible. En definitiva, els humans infravaloram els riscos i emprenem actuacions temeràries de les quals al cap de poc ens hem de penedir. Els exemples podrien omplir milers de pàgines i abasten tots els àmbits: política, economia, tècnica, natura... el coronavirus n’és un exemple més. 

El turistes són covards, i per açò extremament sensibles a qualsevol entrebanc. Menorca en moltes ocasions s'ha beneficiat dels problemes dels altres. La darrera fou la primavera àrab, que va expulsar milions de turistes de les costes africanes, per caure com el mannà al nostre país. Així vam gaudir d’unes temporades excepcionals i els francesos, desenganyats de Tunísia, van descobrir la nostra illa. Aquesta nova clientela ha fet prosperar el negoci immobiliari i forneix un turisme de notable poder adquisitiu.

Si un dia l’atzar ens va somriure, ara ens gira l’esquena. Aquests cops de timó ja s’han produït abans i es tornaran a donar en el futur. Demà pot ser la fallida d'un operador turístic, una crisi política o les crítiques d’un influencer. El turisme és una indústria fràgil. El que n’inverteix ha de ser conscient que està acceptant risc a mans plenes i que si uns anys pot guanyar doblers, en una temporada es pot quedar arruïnat. Demanar ajuts a l'Estat no és més que socialitzar pèrdues, pràctica tradicionalment censurada per la dreta. 

A Menorca, des de fa quaranta anys, empresaris i particulars han invertit en actius turístics: negocis, solars i edificis. En general, han estat operacions amb un rendiment elevat. El principal obstacle han estat les restriccions urbanístiques, contra les quals ells i els mitjans de comunicació blasmen dia sí i dia també. Al principi, una part no menyspreable d’aquest capital tenia el seu origen en l’activitat industrial que primer fou desatesa (no es reinvertien els guanys) i després fou venuda o tancada.

El capital pensava fer un negoci segur, sense les penes i treballs que requereix la indústria. Ara es constata que eren operacions arriscades, on es podien perdre molts doblers. No pensem que després del coronavirus tot seguirà igual. Poden venir altres epidèmies o, el que és més probable, situacions catastròfiques que allunyin els turistes de les nostres platges. La inconsciència del risc engreixa les estadístiques de fallides. 

La  situació de Menorca és més perillosa que la d’altres indrets, perquè tenim una alta concentració en el mercat britànic, el qual es pot acabar veient més afectat pel Brexit del que ho ha estat per la plaga. No cal acudir als manuals d’economia per saber que la millor manera de conjurar la incertesa és diversificar els ingressos. La saviesa dels nostres avantpassats ja recomanava no posar tots els ous en el mateix paner. Els hotelers menorquins s'han obsessionat amb els anglesos i han girat l’esquena a altres països que tocaven a la porta; és hora de desfer el camí. Els polítics s’han deixat pressionar i han fet promoció turística en aquest país, enlloc de cercar-ne d’alternatius.

L’economia de Menorca precisa d'una reconversió. Com totes, serà dolorosa i causarà baixes, però els mals seran pitjors si no es fa. El sector turístic està sobredimensionat i s’ha de reduir. Les restriccions urbanístiques, tan criticades, s’haurien d’augmentar i complementar amb altres directament vinculades a l’activitat. No podem tenir confiança en els empresaris, que han demostrat miopia envers els riscos de les seves iniciatives i els hem de defensar d’ells mateixos, perquè la pròxima vegada que els turistes faltin, es tornaran a queixar i a demanar ajuts públics. 

S’han de desviar recursos públics per donar suport a altres sectors productius. No cal inventar res. Tots veiem quins són els negocis que prosperen: els que els consumidors demanen. Basta mirar dins ca nostra, en què ens gastam els doblers: tecnologia, moda, salut, determinats aliments,... La nostra illa està millor situada en uns que en altres i els fons de l’Estat haurien de potenciar els més promissoris. El turisme és una bona base, però no és sensat deixar que ho acapari tot, sinó volem que la pròxima capficada ens meni a la ruïna.

Important presència de Menorca a les exposicions universals (1828-1929)

Menorca ha estat tradicionalment una societat emprenedora. En el passat els menorquins no ens hem tancat a la nostra roqueta, sinó que hem utilitzat la mar com una passarel·la per vendre tot el que el nostre enginy podria produir, malgrat les limitacions d’aquesta terra poc fèrtil i mancada de recursos miners i energètics.

La investigadora Apol·lònia Nadal ens ha entregat un esplèndid llibre sobre la participació de mallorquins, menorquins i eivissencs a les exposicions universals, nacionals i regionals en les quals els menorquins, tal com indica l’autora a la introducció, “s’han fet ben notoris tant en les branques de productes agraris com en les diferents activitats industrials”.

A la seva època, aquests certàmens van ser extraordinàriament importants, amb xifres d’assistència astronòmiques: trenta-dos milions a París (1889), vint-i-set a Chicago (1893) i més de cinquanta a París (1900), sobretot si tenim en compte les limitacions dels mitjans de transport. Per als coetanis es tractava d’una manifestació del progrés de la humanitat, tot i que també era una oportunitat per exhibir la riquesa dels diferents països, el marc idoni per donar a conèixer els productes i un mitjà de transferència tecnològica.

A pesar de la transcendència d’aquesta mena d’esdeveniments, els historiadors no els han prestat gaire atenció i la bibliografia és escassa, el que dona més valor a l’aportació de Nadal. La realització del treball, que resumeix el contingut de la seva tesi doctoral, no ha estat una tasca senzilla i ha requerit una recerca complexa i fatigant, per mor de la diversitat de les fonts i l’amplitud temporal i espacial de l’estudi. Un dels seus elements més rellevants és la importància de l’aspecte gràfic, amb la inclusió d’un nombre molt elevat d’imatges, que han donat lloc a un llibre en gran foli superbament editat per J.J. de Olañeta, de manera que el simple pas de les pàgines ja és una font de plaer. Aquí també es reconeix la vàlua dels menorquins, ja que el paper de les contracobertes ve il·lustrada pel detall d’una publicitat del premi al Mèrit que va rebre la confiteria La Palma de Maó a l’Exposició Marítima de Barcelona del 1872.

L’assistència a aquests mostres presenta una tendència ascendent fins el 1910, que és reveladora del progrés de l’economia balear durant els seixanta anys precedents. El 1911, la fallida del Banc de Maó i l’Angloespañola anunciaven temps difícils. El llibre és útil per resseguir els avenços i transformacions de l’economia menorquina. Durant els primers certàmens predominen els productes agraris, en els quals despunta la figura de Narcís Mercadal, el senyor d’Alcalfar i Mongofre, que va rebre nombrosos guardons per un ampli ventall de productes, il·lustratius del seu caràcter innovador: a l’Exposició Agrícola de Madrid, el 1857, per la fruita en conserva; a l’Exposició Universal de Londres, el 1862, per les faves, i a la de Viena del 1873, per partida doble: Medalla de Mèrit per capolls i cucs de seda i Diploma pels cereals. A l’Exposició Agrícola de Barcelona del 1872 va obtenir Medalla de Plata  pel formatge, que fou reputat de gran qualitat, així com per la mel, i de Bronze per les faves i els cereals.

El caràcter emprenedor és compartit per Juli Soler, qui a l’Exposició de Madrid del 1857 assolí una Medalla de Plata  pel seu treball “Exposició sobte l’Estat de l’Agricultura de Menorca”, pel qual va rebre una menció honorífica a l’Exposició Universal de Viena (1873), on també es va guardonar el seu blat. De fet, a l’Exposició Universal de Londres del 1862 ja havia obtingut una menció honorífica per la qualitat del blat xeixa.

En conjunt, els productes agraris menorquins més celebrats van ser els cereals, i principalment el blat, del qual es distingí la varietat xeixa que, a banda del guardó aconseguit a Madrid el 1857, fou premiat el 1862 a l’Exposició Universal de Londres i seguí rebent distincions a les de París (1867), Viena (1873), París (1878) i Barcelona (1888). El formatge només va ser premiat en els primers certàmens: el 1857 a Madrid, a les Exposicions Universals de Londres (1862) i París (1867) i a l’Exposició de Barcelona del 1872. 

La trajectòria més llarga i notòria és la de la mel, que després de rebre mencions el 1857 a Madrid i el 1872 a Barcelona, va ser premiada a les Exposicions Universals de Viena (1873), Filadèlfia (1876), París (1878), Barcelona (1888) i novament a París (1889). En aquestes dues darreres Francesc Femenías va aconseguir Medalla d’Or i de Plata  per la mel dels seus rucs mòbils, una innovació notable. A més, dos apicultors de Maó van obtenir Medalla de Plata  a Barcelona per la mel i la de Pere Mir i Mir va guanyar una de Bronze a la de París del 1889, la qual cosa demostra l’excel·lència a la qual arribà aquest producte a finals del segle XIX.

A banda, ja hem vist el relleu de les faves, premiades en dues ocasions. Una vegada, el 1857, rebria una distinció el lli i el cànem de Maó, el qual alguns autors de llibres de viatges comenten que es feia molt bé al pla des Vergers. Finalment cal fer notar que a l’Exposició Universal de París del 1878 van obtenir una menció honorífica els vins negres de Ciutadella presentats per Josep Carreras i el Comte de Torre Saura, els quals mostraven una recuperació vigorosa després del terrible flagell de l’oïdi del 1852-1858.

Les activitats manufactureres també són presents des de ben aviat: les eixàrcies i les lones de Maó van ser distingides el 1828 a l’Exposició de la Indústria espanyola de Madrid i Industria Mahonesa, la gran fàbrica de Calafiguera, va obtenir una Medalla d’Or a l’Exposició de Palma del 1860 per les seves percales i filats, destacant-ne el caràcter innovador; a la mateixa mostra es va poder veure coure de Ferreries. En aquests primers temps encara es fan presents activitats preindustrials: a l’Exposició Universal de Viena del 1873 les flors de marisc (una artesania que es feia adherit copinyes a diversos objectes) de Margalida Hernández de Maó van rebre un Diploma de Mèrit.

Menorca despuntava en petites activitats del ram de l’alimentació, com la pasta de sopa, en la qual excel·lí Josep Ponsetí Gomila de Maó, que fou premiat a les Exposicions Universals de Viena (1873), Filadèlfia (1876) i París (1878). Una altra especialitat era la llet concentrada amb cafè de Guillem Fàbregues, també de Maó, que fou guardonat a Viena (1873) i Filadèlfia (1876). A París (1878), associat amb Riudavets, es reconegueren aquest producte i el torró, pels quals Riudavets (confiteria La Palma) obtingué Medalla d’Or a Barcelona (1888).

De fet, el torró és una altra de les estrelles d’aquesta modesta manufactura, pel qual van rebre distincions diversos artesans. A més dels esmentats, el 1878 foren guardonats el torró fort de l’alaiorenc Antoni Sintes, el torró d’ametlla de Miquel Quadrado i de Pere Sampol, els dos de Ciutadella. Finalment, a l’Exposició de Buenos Aires del 1910, Bernardí Coll rebé una Medalla d’Or. També és necessari esmentar el guardó que el 1873 va haver a Viena el xocolati de Joan Pascual, de Maó. 

La licoreria maonesa no podia fallar entre els premiats. A l’Exposició Universal de París del 1878 els licors de Miquel Gornés van obtenir una Medalla de Bronze, mentre que a la de Barcelona del 1888 el vermut i les gasoses de Josep Ponsetí van ser guardonats amb la de Plata. L’any següent el triomfador seria Manuel Beltrán, l’aiguardent anisat del qual també fou beneficiat per la Medalla de Plata. Finalment, Josep Pons Sintes va aconseguí una Medalla d’Or a l’Exposició de Buenos Aires del 1910.

A l’Exposició Marítima de Barcelona del 1872 la indústria nàutica de Maó va obtenir diverses medalles de bronze: Femenias per un model de cabrestant, els germans Ponsetí per cordes i veles, Josep i Jeroni Tudurí per quatre models d’embarcació i peces per a la construcció de vaixells i Pere Riudavets per un tractat de les veles de les embarcacions. D’altra banda, a l’Exposició Nacional de Mineria celebrada a Madrid el 1883 es van poder veure les rajoles de Joan Trémol, que en feia una gran exportació des de Ciutadella.

Com és evident, la indústria del calçat de Ciutadella va aconseguir les més altes distincions. El primer fou Pere Cortès, les botines del qual van rebre una Medalla de Bronze a l’Exposició Universal de París del 1878. El punt culminant fou la de Barcelona del 1888, on Joan Mercadal, els fills de Netto i els germans Venys obtingueren tres Medalles d’Or, alhora que Joan Gelabert va rebre la de Plata. La independència de Cuba va copejar el sector i a l’Exposició Universal de París del 1900 només va assistir la cooperativa Paz y Trabajo de Maó, que cercava mercats alternatius per als seus productes. El 1910 les sabates de la societat Canut, Esteve, Coda, Costa i companyia de Maó van ser guardonades amb una Medalla d’Or. 

Com a signe del canvi del temps, en aquest darrer certamen l’article més premiat van ser les bosses de Plata de Maó: Joan Gomila Riudavets (Gran Premi d’Honor), Francesc Orfila i Joan Ramírez (Medalla d’Or) i Llorenç Cloquells (Medalla de Plata). Paral·lelament, les cordes de Domingo Triay obtingueren una Medalla d’Or i els dibuixos d’Hernández Sanz la de Plata. També és revelador que a l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 l’únic representant de l’illa fos Josep Codina, amb les seves sabates de goma.

De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret: Impossible no llegir-lo

 “La condició humana tal com l’experimenta en aquests moments no sembla digna de cap història”. Aquesta reflexió irònica que trobam al relat que dona nom a aquest llibre, ens proporciona el to, desenfadat i lleuger de l’escriptura de Keret. En aquest petit volum no abunden els pensaments, i els que hi ha continuen en la mateixa veta. Així al següent conte llegim que “L’altre món la treia de polleguera, perquè no havia cigarrets, ni cafè, ni ràdio pública, ni res”. 

Hi ha una línia dins la literatura, que podríem anomenar lúdica, en la qual l’escriptor posa en joc la seva imaginació per confegir textos on la sorpresa, l’enginy i l’humor són ingredients primordials. Aquest és el cas del recull de contes De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret. Autor d’anomenada al seu país, Israel, on ha guanyat nombrosos premis, traduït a trenta idiomes, a França ha  estat condecorat Cavaller de les Arts i les Lletres. A Espanya, tot i que s’han publicat tots els seus llibres, tant en castellà com en català, encara no ha trobat el ressò que es mereix, potser perquè conrea poc la novel·la i es decanta més pel relat, un gènere que aquí, a diferència de països poc importants com els Estats Units, és tingut com menor.

La manera de fer de Keret m’ha recordat a Haruki Murakami, per la seva inventiva desbordant, per la tirada a incloure animals a les seves històries i per l’humor, encara més accentuat en el cas de l’israelià, cosa que a vegades l’acosta als guions de Woody Allen, no debades Keret també és guionista i professor de Cinema a la Universitat de Tel Aviv. En realitat el podríem agrupar amb els autors que intenten transcendir la realitat tal com la percebem, imaginant mons paral·lels o alteracions de la realitat que ens transporten a llocs més suggerents i divertits per viure. El més proper seria Cortázar, amb el qual Keret té bastant en comú, si bé se separa per la major brevetat de les seves històries –el volum que ressenyam n’inclou trenta-sis en dos-centes cinquanta pàgines– i un humor més directe.

A la coberta, Quim Monzó remarca que és un llibre “absolutament recomanable”; em sembla que es queda curt i hauria pogut dir que és “un geni a l’abast de tots”. Les narracions meravellen per la seva originalitat i per la facilitat de la lectura, dos trets molt difícils de reunir. L’obra més propera de la qual tenc memòria és Muerte con pingüino, d’Andrei Kurkov, també de lectura molt gratificant. Aquesta vena literària defuig de l’escriptura de campana, engolada, en la qual l’autor, encara que ens expliqui les seves intimitats, se situa damunt una tarima i des d’allà dalt esclafa el lector amb la seva prolixitat o el seu domini del llenguatge. Res més lluny de la facilitat que ens brinda Keret.

Tanmateix, com tots els autors citats, això no vol dir que es dediqui a confegir històries escapistes com a simple entreteniment. Al contrari, entre les seves pàgines van passant els grans i petits problemes de la nostra societat, la vida de parella, la relació amb els pares i els fills, el racisme, l’opressió o la societat de consum. El que passa és que la lleugeresa, la gràcia dels relats no aclapara mai el lector, que s’estalvia les elucubracions intel·lectuals i se centra en episodis insòlits, però versemblants, de la nostra vida, de manera que el text ens anima a pensar, però no pensa per nosaltres i si no ens volem complicar l’existència, podem tancar el llibre sense remordiments.

En les històries de Keret és freqüent trobar dues realitats o dos plans de la realitat, una tècnica que ens remet a Cortázar (“La noche boca abajo”, Axolotl,...). Els personatges poden passar d’una a altra o anar i venir diversos cops. A “Mystique” l’autor és transparent: “Només em calia escoltar-lo per saber que el forat on m’havia ficat era tant profund que, si mai aconseguia sortir-ne, seria en una altra realitat”. A “Terra de mentides”, Ronnie transita de la seva existència quotidiana al país on viuen les mentides que ha sembrat a la terra, que l’enfronten a les conseqüències dels seus actes. Com sempre la reflexió és possible –la responsabilitat individual, la decència humana– però és el lector qui, de manera voluntària l’ha d’anar a cercar. Un altre relat on el protagonista salta a l’altra banda del mirall és “Púding”, més amable, un record nostàlgic de la infantesa. 

No sempre són mons paral·lels on l’acció continua desenvolupant-se. En ocasions es tracta de la pura imaginació o el somieig del protagonista. A “Tancats”, Haggai decideix viure amb els ulls tancats i fantasiejar amb persones i cases, com si fossin reals, malgrat les protestes del seu company, que li recrimina que tot el que està explicant és un invent, la qual cosa, d’altra banda, es pot llegir com una al·legoria irònica de “La veritat de les mentides” sobre la tasca de l’escriptor o, alternativament, com una metàfora sobre els negacionistes, que es neguen a acceptar la realitat. No té tanta sort el protagonista d’“Universos paral·lels”, on Keret explora la idea de Borges sobre la possibilitat o existència d’infinits mons, i voldria viure en aquell que li agrada més, però la vida seguirà transcorrent de manera inexorable...

El trànsit entre les dues realitats pot ser subtil. A “Quin desig demanaries a aquest peix de colors?” a penes dura unes línies, que serveixen per resoldre la trama en un paràgraf. La història, àgil i lleugera, inclou, de forma quasi imperceptible, passatges suggerents sobre les ferides obertes per l’Holocaust jueu i el conflicte palestí.

Hem començat amb els contes més alambinats del llibre quan, en realitat, aquest arranca amb una evocació del senzill “Explica’m un conte” d’El Petit Príncep de Saint Exupéry, en el text que dona nom a la col·lecció i que medita de forma irònica i juganera sobre les servituds de l’escriptor. L’escriptura és el tema d’un dels relats superlatius del recull: “Escriptura creativa”, una meravella d’inventiva literària que remet a Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino (un altre integrant del corpus literari de la imaginació fèrtil).

Keret demostra un domini absolut de la tècnica en els contes on deixa volar la imaginació, com “Hemorroide”, on aquesta dolorosa malaltia adquireix un insòlit protagonisme. A “Descordar” l’autor juga amb la idea de la nostra dualitat, fent una graciosa picada d’ullet al tema que encetà Stevenson amb Doctor Jekyll and Mr Hyde. La ironia pot recaure sobre el propi fet d’escriure, com a “La història victoriosa”, un text que recorda “Para escribir un cuento en cinco minutos”, de Bernardo Atxaga.

En ocasions tot plegat adquireix un aire de paràbola com a “Tria un color”, un dels millors, sinó el millor conte de tots, on el que a primer cop d’ull sembla un joc literari un poc frívol al voltant d’un tòpic, amb homes negres i homes grocs apallissats per homes blancs, pren un gir sorprenent i commovedor amb l’aparició d’una divinitat singular que invita a una relectura insòlita de la Bíblia. No està gaire lluny “Setembre tot l’any”, una distòpia sorneguera que burxa en les contradiccions de la societat de consum.

No totes les històries pertanyen al regne de l’imaginari. Keret demostra la seva amplitud d’interessos literaris quan roman al Continent del quotidià. A “Negre i Blau” ens obsequia amb una deliciosa història de desamors, on la il·lusió de l’enamorament trontolla davant de les arestes de vida ordinària. “Sola del tot” transita per la mateixa via, la impossibilitat de l’autèntic amor, narrada des d’una vessant original, però sense cap concessió al somni. “Àpat de dol” parla de com ens enfrontam amb la desaparició dels ésser estimats, en un to emotiu i lleuger alhora, evitant qualsevol drama. 

En fi, gairebé mil-i-un contes que obren camins nous en la ment del lector en una bona edició de Proa, a la qual només li hauríem de retreure que no hagi inclòs un sumari que ajudi el lector a orientar-se en la diversitat de propostes que ens ofereix Keret en aquest llibre.

Els empresaris de Menorca: exemple nacional d’iniciativa i progrés

Els menorquins ens enorgullim de la nostra tradició industrial, però no és fàcil donar a conèixer aquesta realitat fora dels reduït límits de la nostra illa. La primera iniciativa en aquest sentit la devem al llibre La via menorquina del creixement, aparegut el 1977, en el qual Farré-Escofet, Surís i Marimon examinaven els trets històrics del nostre desenvolupament econòmic. Quatre dècades més tard, hem d’agrair a Joan Hernández Andreu que hagi fet possible l’aparició de tres textos que reprenen l’estudi de l’economia menorquina, en aquest cas sota el prisma renovador de l’empresarialitat. La inclusió de dos col·laboracions al volum Empresas y empresarios en España (Pirámide, 2019) consolida el camí engegat amb la monografia Treinta y cinco empresarios menorquines (Delta, 2013) i la participació en el treball col·lectiu Entreprenership and Growth (Palgrave, 2013). 

Empresas y empresarios en España es publica amb l’objecte de subratllar la influència que té l’empresari en l’activitat econòmica. El llibre, a més del seu interès evident per al públic general, serà utilitzat amb aprofitament pels estudiants de l’assignatura d’Història de l’Empresa. Aquesta disciplina, nascuda a les universitats americanes, i notablement a Harvard, té un pes creixent als plans d’estudi d’Empresa del nostre país. Gràcies a l’anàlisi de casos d’empreses del passat, s’analitzen les situacions que es poden presentar en la direcció, gestió i organització de les companyies actuals. Segons el coordinador del llibre, Juan Manuel Matés, aquests coneixements tenen la voluntat de ser una guia en la presa de decisions empresarials.

La selecció dels textos del llibre ha defugit dels sectors i regions clàssiques, tot realitzant una “discriminació positiva” envers empreses i empresaris d’àmbits menys coneguts, raó per la qual inclou els estudis dels sectors menorquins del calçat i l’alimentació. El coordinador suggerí als autors que la seva contribució tingués una estructura doble, ja que l’estudi de dos empresaris o d’un empresari i una branca productiva es preveia que proporcionaria interessants ensenyaments al lector.

D’aquesta manera, Joan Hernández Andreu fa una lectura estimulant de l’evolució de les dues principals empreses sabateres de Menorca en l’actualitat –Santiago Pons Quintana i Jaume Mascaró– a través del seu paper actiu en la innovació tecnològica. Hernández entén la innovació en un sentit ampli, que abasta els canvis en l’organització empresarial, de manera que l’empresari innovador fomenta l’increment de la productivitat de la seva companyia, que és un motor de creixement econòmic. Aquest esperit empresarial és el que ha permès que Menorca superi les dificultats derivades de les modestes dimensions del territori insular al llarg de la història.

L’alaiorenc Santiago Pons Quintana va començar a comercialitzar sabates i sabatilles per fillet Chicarro, que aviat van ser exportades a la Unió Soviètica a través d’una companyia islandesa. Després d’alguns temptejos al País Basc i Madrid, aconseguí introduir els seus articles a El Corte Inglés, fins al punt d’arribar a ser un proveïdor permanent dels grans magatzems, cosa que li donà una base important per al seu desenvolupament empresarial.

Lluny d’acontentar-se amb aquesta sòlida posició comercial, el 1968 Pons Quintana va edificar una nova fàbrica, en la qual la dècada següent va mecanitzar la fabricació i desenvolupà un nou tipus d’elaboració, el girat de la pell. Així mateix, es va enfrontar a la depressió dels anys vuitanta reestructurant la  producció, que transità de les sabatilles a la sabata de dona. L’arribada d’una nova generació d’empresaris, els seus fills Santi i Magda, van veure l’aplicació a la manufactura de noves tecnologies, que generaren un augment de la productivitat, la qual va venir de la mà d’una major atenció al disseny, mercè al contacte amb les novetats de Milà.

Santiago Pons Quintana. Foto Javier. Diario Menorca

Amb la introducció del calçat trenat, Pons Quintana va cobrar un impuls renovat que el va permetre fer forat als principals mercats europeus –Alemanya, França, Bèlgica, Holanda i Suïssa. La dècada del 1990 l’empresa emprendria una nova renovació tècnica, que ha donat llum a nous augments de la productivitat fins assolir un dels primers llocs del sector del calçat espanyol.

La trajectòria del ferrerienc Jaume Mascaró presenta un clar paral·lelisme amb l’anterior. En els seus inicis també apareix la fabricació de sabatilles (son pare fundà Zapatillas Ferrerías), que Mascaró va distribuir al mercat nacional com a comercial la dècada del 1960. Els anys setanta també van presenciar la mecanització de la fàbrica, consolidant l’aposta per la innovació tecnològica de la sabateria menorquina. Jaume Mascaró va fundar l’empresa que porta el seu nom el 1980, la qual al principi es va centrar a Espanya i va haver de fer front a les arestes de la llarga crisi del petroli (1974-1984), tot aprofitant l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, el 1986, per expandir-se al mercat internacional.

Jaume Mascaró

També en aquest cas fou molt rellevant l’eclosió de les filles de l’empresari (Lina i Úrsula), protagonistes de la conquesta dels mercats internacionals, de la mà d’un constant procés d’innovació en el disseny del calçat, que els ha permès d’arribar a les botigues més exclusives de Londres, Nova York,  Canadà, Itàlia i el Japó, amb la particularitat que aquest departament, el nervi de l’empresa, està compost de personal menorquí.

Finalment, l’autor d’aquestes línies dedica el seu article a la interacció entre indústria i ramaderia, que exemplifica el cas de Pere Montañés. De fet, segons destaca Carles Manera, el lligam entre diferents branques productives, i en particular un vincle estret entre el món agrari i l’àmbit fabril, és un dels trets claus del model de desenvolupament de les Illes Balears. Pere Montañés també és un bon exponent d’altres característiques de l’economia balear: l’orientació al mercat i la connexió amb els circuits mercantils a través del comerç exterior. L’activitat de la classe empresarial és el motor d’una reassignació dels recursos que genera un cercle virtuós de millores de productivitat, mitjançant l’abandonament de sectors d’escassa capacitat de col·locació de les mercaderies en favor d’altres més promissoris.

Durant centúries, la ramaderia de Menorca fou el complement d’una cerealicultura tradicional. A finals del segle XIX es va expandir vigorosament, perquè es va poder fer compatible el conreu del blat amb l’expansió dels farratges. Tot i que al principi el pilar era la venda d’animals vius al mercat català, a partir del 1910 l’exportació de formatge es va enlairar. Tanmateix, factors com la mitgeria van bloquejar la retribució de la mà d’obra i el canvi tècnic, de manera que els sous baixos van estimular l’especialització en el formatge, que es venia a preus moderats i tenia una escassa capacitat de generació de renda. Només quan els salaris augmentin a partir de la dècada del 1950, podrà arrancar la mecanització, la introducció d’adobs i, en definitiva, la tecnificació agrària i ramadera.

 

Pere Montañés

Pere Montañés va néixer en el si d’una família de propietaris agraris, si bé la seva formació –enginyer elèctric– el va portar a treballar fora de Menorca, primer a Barcelona i després a França, on va conèixer el desenvolupament del formatge fus. Llavors va concloure que la utilització del formatge illenc en la indústria agroalimentària permetria donar sortida a la creixent producció formatgera de la Menorca de 1930. En la seva empresa va donar entrada a socis que dominaven la vessant comercial, així com un químic per donar suport al procés tècnic de fabricació i embalatge.

La trajectòria ascendent de l’empresa fou estroncada, primer per la Guerra Civil i després per les penúries de la postguerra, amb una dramàtica manca de matèries auxiliars i maquinària, que l’equip que capitanejava Montañés va suplir amb dosis d’improvisació i millora tècnica. La consolidació del projecte va permetre la fundació d’Industrial Quesera Menorquina el 1944, que va continuar la seva implicació en el progrés tecnològic, a la qual va sumar una elevada dosi d’iniciativa comercial, que culminà amb l’exitosa campanya publicitària d’“El Caserío me fío” el 1968.

Les vendes de l’empresa van créixer de manera imparable en el mercat captiu de la postguerra fins a arribar a dominar de forma aclaparadora els diferents segments de formatge fus. Aquest desenvolupament va exigir un progrés paral·lel de la producció formatgera illenca. Si part es va aconseguir gràcies a l’abandonament del cultiu del blat, Montañés demostrà el seu geni amb el foment de l’increment de la productivitat, essent l’introductor de la inseminació artificial, la mecanització agrària i la producció de pinsos compostos.

Com en els casos de Pons Quintana i Mascaró, l’arribada de la nova generació, el seu fill Maties, va donar nova empenta a l’empresa: el 1971 la formatgera s’establia en el recent inaugurat polígon industrial de Maó, amb una factoria de disseny propi. Més endavant, va deslligar el gust del formatge industrial del producte tradicional i amplià la gamma de productes, creant una àmplia sèrie de referències que dominaven els lineals de botigues i supermercats. Amb la globalització, va defugir l’enfrontament amb les multinacionals de l’alimentació, essent absorbida el 1992 per l’americana Kraft, fins que les convulsions de la crisi del 2008 van retornar la fàbrica a mans illenques, desproveïda de la seva marca senyera, El Caserío.