La creació dels passejos i les places de Maó. L’Alameda

A les nostres ciutats, places i passejos són els punts centrals de la vida social. Els passejos es van expandir durant la Il·lustració, emparats de les idees de progrés i raó, amb l’objecte de crear espais higiènics on les persones poguessin viure en comunitat fora dels recintes tancats, esglésies i muralles. A Menorca aquestes idees van arribar, primer de la mà dels governants anglesos i francesos i, més tard, dels espanyols: la Il·lustració fou un moviment paneuropeu.

Port de Maó i l'Alameda. Foto: Joan Bagur Truyol 

Segons s’explica al llibre La ciutat al carrer (1983), durant l’edat mitjana a Maó existien dues places. El Pla de la Parròquia, amb l’església i l’ajuntament, era el lloc d’esbarjo i representació on la gent anava a passejar i es feien festes, processons i desfilades militars. En canvi, la plaça del Padró i el Padronet constituïa un espai de serveis, en el qual es trobava el mercat de la verdura. Els de la carn i del peix estaven en una situació perifèrica per motius higiènics.

Quan la ciutat va començar a créixer durant el segle XVIII aquest esquema esdevingué insuficient per a les noves necessitats urbanes. Els governants anglesos van promoure la creació del carrer de les Moreres i de l’Esplanada, però aquest sector evolucionà lentament pels successius conflictes militars.

El Port de Maó i l'Albereda. Foto: Ferran Lagarta

Els espanyols, en prendre l’illa el 1782 van recuperar la idea de dotar la població d’un passeig, que adoptaria la forma d’una “alameda” (en català albereda). Aquest tipus de vies tenia una llarga història des de l’edat moderna, com indrets enjardinats, plantats amb àlbers i altres arbres propis de les voreres dels rius, per crear un espai ombrejat, en moltes ocasions al costat de les muralles de les ciutats. Els diferents països europeus les van adoptar amb noms diversos: a França són les “allée”, a Alemanya “Alle”, a Anglaterra “mall”. El passeig del Prado de Madrid també segueix aquest patró. Ja al segle XIX, els llocs que quedaven lliures amb la demolició de les muralles donarien lloc a França als bulevards, una concepció que s’estendria arreu del món.

Segons Riudavets, el comte de Cifuentes, per celebrar la conquesta de l’illa per Espanya el 1782, va manar construir un passeig d’aquesta mena a la vorera del port, que anomenà “la Alameda” i els maonesos prest van conèixer com Hort Nou. També es va aixecar la costa que el comunica amb la ciutat, que substituí l’antiga costa vella.

El passeig fou inaugurat el 6 de juny del 1785, la qual cosa es va commemorar amb una placa de marbre, on figura l’escut d’armes del comte i una inscripció d’agraïment de la ciutat de Maó. Fou emplaçada en un petit xalet de línies clàssiques, on seien les autoritats els dies de festa, al costat del qual es van alçar dues fonts. També es van plantar flors i es col·locaren bancs de pedra per als vianants. El seu artífex fou el capità d’enginyers Francisco Fernández de Angulo, autor del Principal de Guàrdia i de la reforma de la façana de l’Ajuntament que li conferí la seva forma actual.

Palau de s'Hort Nou amb la làpida i l'escut del comte de Cifuentes

Aquest espai fou promocionat pels espanyols, orgullosos d’haver donat a la ciutat un passeig tan airós. Amb aquest objecte s’organitzaven nombroses activitats lúdiques i festives, entre les quals cal destacar l'anomenada “es capellet”, cucanya marítima que es va inaugurar el dia de Sant Pere del 1795 i que encara es porta a terme avui dia. Altres activitats que congregaven un públic nombrós eren les curses de cavalleries, les regates de rem i vela, les proves de natació, els focs de pirotècnia i els concerts.

Els primers viatgers que passaren per Menorca van fer complida referència d’aquest racó. El primer fou el francès André Grasset de Saint Saveur, que el 1807 publicà Viatge a les Illes Balears i Pitiüses. Al seu parer, Maó no té cap edifici públic que cridi l’atenció. L’únic espai públic digne de menció és el petit passeig de l’Alameda, al port, on no va gairebé ningú. El 1811 l’anglès John Carr indicava que el passeig de l’Alameda era bonic, però no gaire sovintejat.

Les guies de viatge també fan notar la seva presència. La francesa Guide Joanne el 1859 explica que al fons del port de Maó hi ha l’Alameda, passeig plantat de moreres i acàcies. El 1869 l’anglesa guia Murray s’expressa en termes semblants. L’Arxiduc Lluís Salvador assenyala al Die Balearen (1890) que el passeig públic de s’Alameda, vorejat d’arbres, a l’hivern és molt fred i hi va poca gent; al centre hi ha una graonada que duu al carrer superior.

S'Hort Nou. Foto: German Sintes Lluch

Al segle XX, l’escocesa Mary Stuart Boyd, al llibre The Fortunate Islands (1911), escriu que “l’Alameda és un petit passeig encisador d’estil italià on la societat maonesa es congrega els horabaixes d’estiu”. Finalment, la barcelonina Revista de Oro, el 1926 apunta que era tan bell com freqüentat.

L’Ajuntament li dedicava prou recursos. Comptava amb un guarda permanent amb un sou anual que el 1850 pujava a 1.450 rals; el del passeig de l’Isabel II, a l’Esplanada, només en guanyava 800. El juny del 1868 la premsa feia notar que era el passeig millor conservat de la població, ja que convidava a passejar-hi la seva excel·lent situació a la vorera del port i les belles flors que l’adornaven. Aquells dies es veia molt concorregut, però calia que es tirés terra al sòl, ja que estava cobert de petites pedres que destorbaven el pas.

El 1885 es va aixecar una plataforma perquè les bandes de música tinguessin un lloc més espaiós per actuar. El diari El Bien Público, tot i reconèixer que l’actuació contribuïa a embellir l’indret, remarcava que, atès que la música només sonava tres vegades a l’any, els diners es podien haver destinat a obres de major utilitat.

Les festivitats a què es feia referència eren Sant Joan, Sant Pere i la Mare de Déu de Gràcia. En la primera, l’única actuació estava a càrrec d’una banda militar (la població no va comptar amb una banda municipal fins el 1902). Per Sant Pere solia haver carreres de barques (alguns cops amb premis en metàl·lic) i el joc del capellet (qualificat de “popular, divertit i antiquíssim”), que es feia des d’una embarcació, engalanada per a l’ocasió. Els participants que aconseguien atènyer el capell rebien una petita retribució. Les regates o desfilades de barques eren molt apreciades: el 1859 un periodista comentava, de forma potser una mica exagerada, que milers de bots travessaven el port. La banda de música també amenitzava la festa, que podia finalitzar a altes hores de la matinada.

Des del 1864, per les festes de Gràcia es realitzaven carreres de cavalls al Cos Nou, situat a l’altra banda del port, on actualment hi ha les instal·lacions de la central elèctrica. Els guanyadors de les diferents proves (cavalls, egües, poltres i ases) obtenien un premi. La banda actuava al passeig de l’Albereda, que era el lloc des d’on molta gent gaudia de l’espectacle. Aquesta activitat es va mantenir quan, a partir del 1890, aquesta efemèride va substituir la de Sant Joan com a festa patronal de Maó. En aquesta festivitat també es podien realitzar regates al port. Alguns anys també es disparaven focs artificials aquàtics, que eren amenitzats per una banda militar.

Qualque vegada també s’hi va celebrar la festa del Carme, amb un programa similar al de Sant Pere. En aquestes ocasions, la concurrència era molt nombrosa. Algun any especialment lluït, com el 1864, en què s’inaugurava el Cos Nou, la premsa parla de la presència de 6.000 persones, que havien baixat per veure la desfilada de més de dos-centes barques i les curses de cavalls, que feia molts anys que no s’organitzaven.

A banda, a l’Albereda tenien lloc determinades celebracions. El juliol del 1833 fou un dels punts on es festejà  l’entronització de la reina Isabel II. Es va fer el joc del capellet, que partia d’un bergatí-goleta ricament adornat. Alhora, tocava la banda de música i una comparsa graciosament vestida executava “el difícil i divertit ball anomenat el Cosil”. A la posta de sol les barques dels pescadors van fer una cursa. El 1837, per celebrar la promulgació de la Constitució, es va realitzar festa del capellet, amenitzada per una banda de música.

El setembre del 1860, arran de la visita de la reina Isabel II, al seu davant es va fer construir un moll. La monarca va embarcar a la falua encarregada per la ciutat de Maó, des de la qual va complimentar un per un els vaixells de l'esquadra i, finalment, la fortalesa de la Mola, que portava el seu nom.

El maig del 1905 va ser el lloc més destacat de l’arribada de la regata que, procedent d’Alger, es dirigia a Toló. Aquí es va fer la “batalla de flors”, que, segons la premsa, fou un espectacle preciós. El guanyador de la primera etapa i madame du Gast, una celebritat parisenca, van ser rebuts a bord de les seves embarcacions per una multitud que els dedicà una salva d’aplaudiments.

Tensions territorials, l’Espanya buidada i el salari mínim interprofessional

Espanya té un seriós problema territorial. No es tracta tan sols del repte polític que plantegen els independentistes catalans, sinó del trencament econòmic entre unes regions pròsperes i d’altres en decadència.

La primera veu d’alarma la va donar el moviment de l’Espanya buidada. No és una qüestió menor: les mobilitzacions de Castella i Aragó van atreure l’atenció dels partits polítics, en especial durant la darrera campanya electoral. De resultes, Teruel existe va aconseguir fer-se amb un diputat en una circumscripció fins ara abonada al bipartidisme.

El darrer acte d’aquest drama han estat les protestes dels agricultors extremenys contra la pujada del salari mínim interprofessional, que han portat al president de la Comunitat Autònoma a demanar una entrevista amb Pedro Sánchez per expressar-li la seva oposició a la mesura, la qual cosa és significativa perquè són del mateix partit i els barons territorials solen ser molt comprensius quan els seus governen a Madrid.

En aquest darrer cas, 950 euros poden ser poca cosa a Madrid, Barcelona o Bilbao, però són un sou no gens menyspreable a Mèrida. El cost de la vida és tan diferent que el que a Palma, Maó o Ciutadella quasi no dona per pagar el lloguer, a les regions empobrides permet arribar a final de més, sense excessos, però sense ofecs.

Un dels instituts d’anàlisi més seriosos del país, Fedea, acaba de publicar un estudi que analitza l’evolució de la renda de les diferents comunitats autònomes entre 1955 i 2018. Hi descobrim que les desigualtats econòmiques regionals venen d’enfora. De fet, al començament, l’escletxa entre territoris rics i pobres era el doble que en l’actualitat i, el que és més important, uns i altres eren pràcticament els mateixos que avui en dia –Balears sempre entre els capdavanters. En seixanta anys hi ha hagut escasses modificacions: Madrid ha superat el País Basc com la comunitat més pròspera, mentre Andalusia, que era al mig, ha retrocedit fins al furgó de cola.

Amb el temps les diferències s’han reduït, però aquesta convergència es va produir sobre tot els anys seixanta i setanta i els darrers vint anys els avenços han estat molt minsos i alguns anys, i en particular durant la crisi que s’encetà el 2008, s’han produït retrocessos. És simptomàtic que l’estancament s’hagi produït coincidint amb l’aparició de les comunitats autònomes: un estat centralista pot ser més efectiu en la correcció dels desequilibris econòmics que un de descentralitzat.

El 1955 la principal causa de la desigualtat eren les diferències de productivitat. Els camperols de l’Espanya pobra llauraven amb mules i les seves indústries produïen béns poc atractius per al mercat local, mentre que agricultors i industrials de les regions més avançades s’havien mecanitzat i estaven especialitzats en articles d’alt valor afegit. En l’actualitat, en canvi, els sistemes productius són similars arreu, amb la qual cosa no hi ha disparitats sensibles de productivitat. En canvi, les regions pobres són les que mostren taxes d’atur més elevades i, per tant, tenen proporcionalment menys treballadors en actiu que els territoris avançats, la qual cosa fa minvar la seva renda.

La taxa d’atur d’aquestes comunitats (Extremadura, Andalusia, Canàries, Castella La Manxa) dobla la de les més pròsperes. En realitat, el problema de la manca d’ocupació d’Espanya no és general sinó que es concentra en aquelles, ja que la resta del país és equiparable a la Unió Europea. Per aquest motiu, l’única manera d’equiparar-nos a Europa serà atacant el problema de manca de feina de les regions més deprimides i els èxits en aquest camp vindran acompanyats de la reducció de les desigualtats econòmiques internes.

L’absència d’una veritable política regional explica també la lacra de l’Espanya buidada: la gent defuig els territoris poc dinàmics, que ofereixen poques possibilitats de futur. L’existència de disparitats territorials està tensant les relacions entre les comunitats autònomes, perquè les regions endarrerides reben molts recursos, sense que aconsegueixin millorar els seus resultats, ja que aquells s’han destinat a inversions poc productives que estabilitzen la població, però no l’ajuden a progressar.

Sense un canvi radical d’orientació només aconseguirem agreujar el ressentiment de tots: els pobres perquè no se’n surten i els rics perquè s’estan cansant de contribuir. La desigualtat dificulta la política econòmica general: mesures ben vistes per les comunitats desenvolupades, com la puja del salari mínim interprofessional, causen perjudicis i protestes a les que estan a la coa.

La desigualtat no és patrimoni nacional i posa en risc la convivència allà on es presenta. A Itàlia, el sud depauperat va alimentar el creixement de la màfia i els seus vincles amb el tràfic de drogues i d’altres negocis fraudulents. Amb el pas del temps aquesta situació va esperonar el sorgiment de la Lliga Nord, un moviment xenòfob i excloent. A Alemanya, les regions deprimides de l’Est pateixen l’expansió de la ultradreta, d’aires feixistes i que atia l’odi als estrangers. Al nostre país no es pot negar l’impacte polític de la desigualtat territorial: l’extrema dreta està més implantada a les comunitats amb majors dificultats econòmiques i els independentistes en algunes de les comunitats més riques.

Es parla molt de la manca de cohesió nacional i de sentit de país d’Espanya i se cerquen explicacions en la història i la cultura, però s’oblida el transfons econòmic d’un país trencat entre territoris empobrits i dinàmics. Hauríem d’acceptar que, a la llarga, no hi pot haver justícia sense progrés.

Menorca en els llibres de viatges. Informacions i errors de Las Regiones (1888)

El setmanari Las Regiones es publicà a Madrid entre el 1887 i el 1890. El rotatiu acollia en les seves pàgines les més diverses temàtiques i estava il·lustrat amb gravats que li donaven vistositat. Va incloure una sèrie d’articles sobre les diferents regions espanyoles, entre les quals hi trobam les Balears, amb onze números dedicats a Mallorca, dos a Menorca i un a Eivissa, tots ells signats per Ragul i que hem conegut gràcies a en Miquel A. Limón. No és segur que l’autor visités els llocs que descrivia, sinó que sembla més bé que ha copiat, de manera apressada i cometent força errors, de repertoris geogràfics com el diccionari de Madoz (1850) o la Crònica General de Balears de Fulgosio (1870), la qual cosa també explicaria el fet que la seva informació estigués antiquada.

El text comença amb una introducció geogràfica i històrica, en la qual no falten pífies i imprecisions. Per exemple, indica que el perímetre de l’illa (en lloc de la superfície) és de 792 quilòmetres quadrats. Pel que fa a la història, se centra, com és habitual, en els orígens i el segle XVIII. Assenyala que Ciutadella era coneguda a l’antiguitat com Sesena (denominació inexplicable) i “Famo o Fano” (error per Iamo). Segons l’autor, Fano provindria d’un hipotètic temple consagrat per Hèrcules al déu Jamo. Després comenta amb un cert detall els fets de la guerra de Successió i, ja de passada, les sobiranies anglesa, de la qual únicament remarca la derrota de l’almirall Byng, i francesa, així com la Guerra de la Independència, tot explicant la fidelitat dels illencs a Ferran VII.

L’autor fa constar que Menorca té un dels millors ports d’Espanya, el de Maó, que, a pesar de comptar amb alguns esculls a l’entrada, és molt segur i abrigat per als vaixells. L’illa és com Mallorca, en part muntanyosa i en part plana, però ni les muntanyes són tan altes ni, en general, el terreny és tal fèrtil com el de l’illa veïna. El blat, encara que no tan abundant com a Mallorca, és igual de bo; les vinyes, són regulars. També té molt de bestiar de totes les classes, del qual se’n fan grans exportacions tots els anys i es fabrica formatge, que són seus principals productes.

Per estar descoberta als aires del nord, Menorca no disposa d’oliveres i, per tant, d’oli. Així i tot, més endavant puntualitza que els naturals de l’illa no cessen en els esforços per treballar les terres i han aconseguir d’aclimatar algunes oliveres que produeixen escasses olives. A més, produeix cereals, tabac, cotxinilla, mel i raïm, bones fruites i exquisits llegums. Té bones pastures per als ramats i la caça i la pesca són abundants. Els arbres són escassos.

A l’illa hi ha mines de ferro, coure i plom, però no de minerals preciosos. La indústria es troba un tant endarrerida, llevat de la de la capital. Compta amb 45.000 habitants i els seus costums són els mateixos que els de Mallorca.

A continuació, Ragul fa un repàs de les diferents poblacions de Menorca. Maó, amb 22.000 habitants, és una bella ciutat i la capital de l’illa. Es troba a la costa oriental, sobre una altura, i el seu clima és temperat i bastant sa. Entre els bons edificis que es poden veure mereixen especial atenció les Cases Consistorials, el Coliseu (teatre), el Llatzeret, l’Hospital Militar, l’església parroquial de Santa Maria, l’ermita de Gràcia (que confon amb un seminari) i els quarters.

L’autor torna a insistir en què el port de Maó és una obra mestra de la naturalesa i, “sense disputa un dels millors i més segurs que existeixen”. La seva entrada està defensada pel cap de la Mola i el castell de Sant Felip. No fa constar ni la construcció de la fortalesa d’Isabel II ni la destrucció del castell. Reprèn les referències històriques remarcant el domini dels àrabs a partir del 790, expulsats pels reis d’Aragó, sense precisar data. Apunta que el 1535 la ciutat fou presa pel corsari Barba-rossa i, a continuació, les diferents dominacions del segle XVIII, que finalitzen amb la recuperació dels espanyols el 1782, corregint l’article anterior, on havia dit que fou el 1779.

El comerç és molt escàs i la indústria està un tant decaiguda. Tanmateix hi ha fàbriques de licors, veles i eixàrcies, sabó i altres menys importants. Maó és la pàtria del famós metge Orfila. Els naturals d’aquesta important ciutat són en la seva immensa majoria liberals i acaten el sistema tornista de la Restauració, perquè a Espanya no existeix cap més avançat dins de la llibertat i el progrés. Així mateix, si el dia de demà, com així succeirà, es restaura la República, és completament segur que Maó serà un dels primers llocs on es veurà onejar la bandera tricolor nacional. Ragul aprofita per fer propaganda política i proclama que el comerç de la ciutat, avui tan decaigut, amb la República serà superior, la seva decaiguda indústria s’aixecarà i la riquesa agrícola i pecuària augmentaran, per mor de la rebaixa de les contribucions i alguns odiosos impostos.

Ciutadella és la següent població en importància. Els seus veïns es dediquen, com els de la capital, a la fabricació d’aiguardent. El sòl és bastant fèrtil i no pateix els rigors del temps. Hi ha força ramats, major i menor, i els cereals que produeix són molt bons. Aquí residia antigament el governador de l’illa, amb l’assessor i l’advocat fiscal. A la població hi ha alguns convents antics; a dues llegües (11 quilòmetres, encara que en realitat són el doble) s’alça el famós castell granític, del temps dels musulmans, anomenat de Santa Àgueda.

A continuació es descriuen la resta de poblacions de l’illa, fent-se notar el desconeixement de l’autor. A Ferreries, nom que atribueix als minerals de ferro que allà s’exploten, es recullen bons cereals. Es Mercadal té 640 veïns i vuitanta llocs. És una població polida amb uns camps extensos molt productius en vinyes, fruites i blat (l’únic que realment era significatiu). També fa bones exportacions de ramats. En el seu terme es troba la muntanya del Toro, designada així per la seva altura, i des del cim de la qual es dominen totes les illes i les costes de Catalunya, cosa del tot incerta. El poble des Migjorn és ubicat en les proximitats de Ciutadella, les terres i els productes del qual també són idèntics.

També esmenta Sant Joan de Carbonell, llogaret de cinquanta veïns purament agrícola, avui en dia desaparegut. Així mateix parla d’Angoxas (topònim segurament erroni que podria correspondre a Llucmaçanes), vila de nom àrab construïda a partir d’un conjunt de llogarets que compta amb 250 veïns i bons caserius al seu terme. Té bon vi, rica mel i caça en abundància. Ragul assenyala l’existència d’altres poblacions, entre les quals hi mescla diversos llocs (Torre del Ram, Els Bafals, San Boa, Benicalsik, Binibeca,...) i els pobles d’“Alagor”, “Villarcarló”, Sant Climent i Sant Lluís, tots ells de menor importància i purament agrícoles.

L’article finalitza amb una nova nota geogràfica en relació als caps i cales de l’illa, on la majoria dels noms són plens d’errors: caps de Caballería, Poutmot, d’en Tout, Dartextax, Menorea i de la Sella i cales Escodada, Rafaet, Burter i las Fontenellas. També és bastant lamentable la llista dels illots: Colma, Grao de la Albufera, del Aire, dels Ports (davant del port de Ciutadella) i la de Santa Guldona. Per acabar de rematar-ho finalitza indicant que l’illa és defensada pel castell de la Mota (La Mola?), situat prop del port de Torrels (Fornells?).

El mateix autor va escriure la nota sobre l’illa d’Eivissa, en la qual apunta que els seus pobles són nous, sense història i d’escassa importància agrícola. El gruix dels habitants es dediquen amb el major esment a l’explotació de la sal. Formentera té dos pobles, es crien ases feréstecs que no serveixen per a la indústria i el blat hi creix de meravella. Aquestes afirmacions van merèixer que l’any 2019 un redactor del Periódico de Ibiza comentés que és una constant entre els plumífers el desconeixement d’Eivissa i Formentera.