dimecres, 28 de maig del 2014

Francesc Andreu Femenias i els orígens de la colònia d’estiueig de sa Mesquida

Als voltants de les platges de sa Mesquida hi ha des de fa molt de temps un nucli residencial on molts menorquins passen l’estiu i en els darrers anys alguns han fixat la seva residència. La seva fisonomia i orígens el diferencia de les urbanitzacions turístiques, creades per un grup promotor amb la finalitat de fer negoci. Les colònies d’estiueig, com sa Mesquida, es Grau o Alcalfar no van ser planificades per cap arquitecte ni són el resultat de la inversió d’uns empresaris, sinó que van anar sortint pel desig dels menorquins de gaudir d’uns dies de descans, el que antany es deia “anar a vega”.

El fet que el seu sorgiment fos espontani i prou antic perquè no hi quedi viu ningú dels que la van veure néixer fa que els seus inicis siguin nebulosos. A l’Ajuntament de Maó no hi ha dades i fins ara només es disposava de fonts orals. Miquel A. Marquès, del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, em va recordar que la primera meitat del segle XX per construir a la vorera de la mar era precís comptar amb l’autorització del Ministeri de Defensa. He d’agrair a tot el personal del Museu Militar que em van deixés consultar els seus arxius, els quals, a més, han inventariat, i on es troba la història de les primeres casetes de vorera de Maó.


A la darreria del segle XIX, al litoral menorquí només hi havia uns pocs pescadors i, al final d’alguns barrancs, alguns vergeters. Aquest és el panorama que ens descriu l’Arxiduc Lluís Salvador. Tanmateix, la moda dels banys i l’afició a la pesca estaven ben arrelades, especialment a les poblacions que tenien mar: Ciutadella, Fornells, Maó i es Castell. Al principi, per tant, la gent no anava enfora per nedar i pescar, però l’augment dels usuaris i la millora dels camins i carreteres que es va produir les darreres dècades del denou va permetre que la gent de poble pogués anar allà on hi havia millors pesqueres i cales més tranquil·les.

Sa Mesquida i es Murtar eren dos indrets atractius, però que tenien la dificultat  que no hi havia cap camí per arribar-hi. Com que no eren a gaire distància del port de Maó van començar a ser freqüentats en barca i devers el 1900 alguns amants de la mar es van plantejar de fer una caseta per tenir el llaüt i poder dormir i allargar així un poc més l’estada. El cas des Murtar és més conegut, perquè fa uns anys es va celebrar el centenari de la primera caseta, que fou objecte d’un article al Diari Menorca. Les dades existents permeten corroborar que el 1901 es construïa “La primera des Murtar”, ja que el mes de juny del 1903 es va denegar a Josep Vives Vidal l’obertura d’un camí per anar-hi, ja que “el hecho de poseer un edificio pequeño destinado a guardatrebejos de pesca no justifica el camino”. Per tant, ja existia la caseta, però no l’accés terrestre.

A sa Mesquida hi havia les restes d’unes fortificacions aixecades a principis del segle XIX per evitar que, com el 1781 el Duc de Crillón, un invasor utilitzés la cala com a punt de desembarcament. Tanmateix, amb el pas dels anys els militars havien deixat les construccions abandonades. Per aquest motiu, el març del 1901 Ramon Moll Olives va demanar al ram de la Guerra que se li concedís l’usdefruit de dues casetes “en ruina, procedentes del antiguo fuerte de La Mezquida” per quan volgués sortir al camp, i es comprometia a restaurar-les. El mes de juny la sol·licitud era informada favorablement.


Pels expedients que vénen a continuació tenim dubtes que aquesta primera obra s’arribés a fer. En tot cas, el març del 1903 Francesc Andreu, el propietari de La Eléctrica Mahonesa, va fer una sol·licitud idèntica referida al cos de guàrdia de les fortificacions, on puntualitzava que era un aficionat a la mar, cosa certa perquè el 1909 seria el primer menorquí en adquirir un iot d’esplai, el “Jeanne Blanche”. El mes d’abril obtenia el permís i la caseta devia d’estar a punt ben prest, perquè el mes de juliol sol·licitava autorització per prolongar el camí que anava al lloc de Sant Antoni per arribar fins a sa Mesquida, segons un plànol que encara es conserva, i que fou aprovada el mes de desembre.

Un cop obert el camí, hi va haver dues reaccions. La primera, la del propietari dels terrenys, i del lloc de Sant Antoni, Joaquim de Vigo Bassols, qui el febrer de l’any següent va intentar comprar tres casetes en ruïnes procedents de les antigues fortificacions perquè “son el motivo de que personas entren en su propiedad”. Segons l’expedient, aquestes i la torre eren les úniques edificacions militars existents en la zona, per la qual cosa sembla que el primer intent del 1901 no havia reeixit. En tot cas, els militars van denegar la petició, en previsió que en el futur poguesin tornar a tenir interès defensiu. És possible que aquesta temptativa de compra tingués un interès lucratiu, ja que el propietari estava començant a llogar terrenys per construir casetes de vorera, com la des Murtar i altres a s’Altra Banda del port de Maó.

La segona reacció fou la d’una altra persona, Joan Corantí, qui el mes de novembre demanava la concessió d’un edifici derruït en les mateixos condicions que Francesc Andreu, la qual cosa fou aprovada. Aquestes informacions són congruents amb l’estudi que féu el 2004 Lucia Pons Olives, que va trobar que la caseta “Cas Bomber” tenia més de cent anys i “possiblement havia estat una caseta de carrabiners”. També lliga amb el treball “Menorca, illa, mar i homes” d’Alfonso Buenaventura, que trobà que la família Andreu era propietària d’una caseta a la població.


A partir d’aquest moment, la colònia va anar cresquent. De les dues recerques que he esmentat es desprèn que molt aviat es construirien cinc casetes: La Primera, La Blanca, Nereida (que ja estava construïda el 1906 perquè va ser emprada com a magatzem dels pertrets recuperats en el naufragi de l’Isaac Pereire, que tingué lloc el mes de novembre d’aquell any), La Alegria, del 1913 i finalment Setnits, a la platja, dels propietaris del lloc, dels quals a l’arxiu només consta que el 1903 es van construir una caseta a s’Altra Banda, en la sortida natural de Sant Antoni, que tot fa pensar que és anterior a la de sa Mesquida. Al començament, els interessats llogaven els terrenys als senyors del lloc i no seria fins a la dècada dels cinquanta que aquests van començar a vendre els terrenys on s’havien construït els edificis. Es tractava de treballadors de Maó i Sant Lluís, que construïen els edificis ells mateixos i els compartien.

A l’arxiu del Museu Militar no hi dades d’aquests anys, però quan tornen a aparèixer, la dècada del 1930, es fa constar els veïns de cada caseta que es vol construir, la qual cosa ens permet saber que hi havia fins a set edificis més, tot i que possiblement algun d’aquests coincideix amb els que hem esmentat anteriorment. En tot cas, els anys trenta van ser una bona època per a sa Mesquida, ja que es van construir onze casetes i qualque cotxeria de barca. Segurament a causa d’aquest boom, el propietari dels terrenys, Josep de Vigo Fabra, que havia heretat de son pare, va ser autoritzar el gener del 1935 a prolongar el camí “para dar fácil acceso a la playa y las casetas allá construidas”.

El darrer edifici autoritzat abans de la Guerra Civil fou el de Joan Soliveras, qui ja tenia un altre i aconseguí el permís el 13 de juliol del 1936. En contra del que es pugui pensar, és probable que realment es construís, perquè durant la contesa es van emetre dues autoritzacions més, una el 1937 i una altre el 1938, circumstància que també es va donar a s’Altra Banda. Per tant, l’indret seguia sent atractiu pels maonesos, malgrat el conflicte, o potser gràcies a ell, perquè algunes famílies es van refugiar allà per fugir dels bombardejos nacionals. Els militars tampoc van posar cap entrebanc a aquestes construccions.

Immediatament acabada la Guerra es va aprovar la construcció de cinc edificis més: un el 1939, tres el 1940 i un altre el 1941, la qual cosa demostra que, malgrat les penúries postbèl·liques, la tirada dels menorquins per la mar seguia sent alta. A aquestes altures, a sa Mesquida ja hi havia devers una trentena llarga de casetes.

Alfons Méndez Vidal

dimecres, 21 de maig del 2014

El turisme de Menorca, entre el desig i la realitat

Fa algun temps, Iñaki Gabilondo afirmava que els menorquins volen un turisme sense turistes. La frase, malgrat tenir un punt d’evident exageració, posa de manifest l’existència d’una profunda desconnexió entre les aspiracions turístiques de Menorca i la realitat. Aquesta situació no és nova. Un repàs al Diari Menorca de fa cinquanta anys ens mostra que mentre un dia un periodista reclamava l’obertura d’establiments econòmics “porque el turismo es ante todo un fenómeno social”, uns mesos més tard recollia l’opinió de Soldevilla, l’administrador de Binibeca Vell, que defensa que “Menorca debe tener el turismo que se merece. Es necesario buscar un turismo selectivo”.

La mateixa diferència d’opinions l’hem trobat en un debat organitzat pel Cercle Artístic de Ciutadella, on si un dels assistents defensava que “tots els turistes són bons; l’únic turista dolent és el que no ve a Menorca”, un altre criticava el “turisme banal i residual”; o després que un dels ponents afirmés que per tenir més turistes, “Menorca ha de fer sacrificis”, el següent apuntava que cal atreure un turisme diferent amb productes de natura i des d’un enfocament innovador i lúdic.

Per tant, és bastant clar que hi ha un desacord sobre si l’illa ha de rebre més turistes assumint el cost que el seu poder adquisitiu sigui baix o hem de cercar un turisme més sofisticat amb nous productes. En el que existeix un consens és que Menorca necessita el turisme. La controvèrsia ja no és entre si es vol o no el turisme, sinó sobre el tipus de visitants que desitjam que venguin.

Tanmateix, en les discussions sobre el model turístic no es tenen en compte alguns fets sobre la realitat de l’oferta turística de l’illa. És molt freqüent que s’expressi la voluntat de comptar amb un turisme “de qualitat”, però els visitants d’alt estànding demanden unes infrastructures i uns productes de qualitat i, com posa de relleu cada any l’enquesta de PIME, les urbanitzacions menorquines presenten importants mancances.

L’origen d’aquest deteriorament està en la mateixa concepció dels nostres nuclis turístics els anys seixanta. No es van projectar com llocs de residència d’un turisme selecte, sinó com grans plataformes on la major quantitat possible de gent pogués tenir el seu xalet o el seu apartament. De fet, la construcció d’hotels al principi era una qüestió secundària: les urbanitzacions de l’illa estan concebudes des d’un punt de vista més immobiliari que turístic. 
Aquest fet ja fou detectat en el seu moment. Un article publicat el 26 d’agost del 1966 censurava que “vienen turistas y no se pueden alojar, debido a que las urbanizaciones están enfocadas a la venta de parcelas y chalets”. D’aquesta manera, hem ocupat una considerable extensió de la vorera de la mar, on no s’han aixecat majoritàriament establiments turístics, sinó residencials, que en general no són d’un gran luxe. Per aconseguir abaratir el preu del terreny, les infrastructures de les urbanitzacions eren senzilles. En alguns casos faltaven voravies, el clavegueram i en algun nucli, fins i tot no es disposava d’abastiment d’aigua. Llevat de comptades excepcions, l’asfaltat, els llums i els vorals eren de gamma baixa i, com que són al costat de la mar, el seu deteriorament va ser molt ràpid i al cap de pocs anys els carrers presentaven un estat de conservació deficient.

La majoria dels promotors van intentar a traspassar aquests nuclis turístics als ajuntaments, els quals van ajornar com més temps possible la recepció de les zones públiques, necessitades de grans despeses en conservació i obres per dotar-les dels serveis bàsics. Aquest impasse va provocar que la seva degradació s’agreugés. El model menorquí d’urbanitzacions que consumien territori sense turistes havia entrat en crisi.

Menorca disposa d’una gran extensió de litoral en relació a la seva superfície. Aquest espai fou ocupat per una multitud d’urbanitzacions, la majoria de poca qualitat. Es va ocupar molt de territori amb unes construccions que tenien una escassa capacitat per generar riquesa. Un cop construït l’apartament, poca cosa més restava a fer. Aviat les despeses van superar els ingressos, el que explica la fallida del turisme menorquí.

La nostra illa necessita una reconversió turística. És estrany que mentre Mallorca i Eivissa es plantegen, cada una a la seva manera, la renovació dels seus nuclis turístics obsolets, a Menorca no es digui pràcticament res al respecte. És cert que vam arribar més tard, però també vam construir amb menys criteri i el temps passa de veres.

A finals dels anys setanta, Menorca disposava d’una oferta de sòl desproporcionada en relació a la seva capacitat d’atracció de turistes i només explicable com a font de negoci immobiliari. Aquest, com hem vist, genera un baix valor afegit i acaba essent insostenible quan les propietats envelleixen. La majoria dels ajuntaments van iniciar un procés de reducció de l’oferta de sòl. El PTI va ser la darrera passa en aquesta direcció.

Si volem superar el declivi econòmic de Menorca, és necessari aprofundir en aquest camí i passar de ser l’illa de la construcció a l’illa del turisme, d’un turisme amb un poder adquisitiu creixent. Enlloc de queixar-nos perquè els turistes no poden pagar els bitllets d’avió, hem d’aconseguir que venguin els visitants que puguin pagar els bitllets d’avió que tenim. 

Per aconseguir-ho, hauríem de concentrar els esforços en els nuclis de costa que tenen futur i renovar completament els seus equipaments públics. Paral·lelament, cal reconvertir els establiments hotelers antiquats perquè atreguin els visitants que poden apreciar els nostres atractius de natura, patrimoni, cultura i gastronomia. D’aquesta manera vindrien els turistes que donen beneficis a totes les activitats de l’illa, des dels restaurants a les botigues i dels fabricants de formatge als de calçat. Es tracta d’unir esforços públics i privats per passar de l’interès particular dels promotors immobiliaris a l’interès general del turisme de qualitat.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 13 de maig del 2014

Menorca en els llibres de viatges.
Una terra pròdiga en vins

Un fet remarcable de les topografies mèdiques escrites sobre Menorca és l’espai que hi destinen els autors a explicar com és el vi de l’illa, sempre en  termes ben elogiosos. La importància que donen al tema fa que no es limitin a una simple descripció de les propietats alimentàries dels brous menorquins, sinó que inclogui el seu procés de fabricació i fins i tot la forma de conreu de la vinya.

L’anglès Cleghorn en la seva obra del 1751 comença indicant que malgrat el sòl de Menorca està cobert amb multitud de pedres i té molt poca terra, és un país extremadament pròsper per a les vinyes i produeix més blat i ordi del que es podria pensar. Segons els pagesos, si no fos per la violència dels temporals i les sequeres, l’illa produiria prou d’aquests dos productes pel consum dels menorquins. A les vinyes és costum estendre una gran pedra damunt de cada peu per protegir-lo contra la calor excessiva del sol i evitar que les pluges arrosseguin la terra. La verema es fa el setembre.

Segons l’autor, els vins es fan amb cura i mereixen les lloances que féu Plini dels brous de les Balears. Tanmateix, a mesura que el port de Maó s’ha tornat el punt de trobada de les esquadres de diversos països, els propietaris es preocupen més per la quantitat que per la qualitat. A Menorca, tothom beu vi per acompanyar els àpats. També es menja el raïm, i es conserva assecat, o bé transformat en arrop.

Passerat de la Chapelle, que escriu durant la dominació francesa i publica la seva obra el 1764, indica que el vi de l’illa generalment és bo; el millor és el de la banda sud del terme de Maó i el des Castell. No embota la intel·ligència, és bon diürètic, s’elimina fàcilment i és útil per desembussar els òrgans, sempre que no es prengui en excés. Els pagesos són els que el preparen de forma més natural. Els habitants de les ciutats tenen la mala costum d’afegir als barrils de vi una espècie de guix en pols amb la intenció de clarificar el brou i impedir que s’agregi, la qual cosa molts cops no aconsegueixen; per clarificar el vi és preferible la cola de peix.

Els menorquins beuen el vi amb moderació, però mai el mesclen amb aigua. Els que en fan abús s’embriaguen poques vegades. Pel que fa a l’aiguardent,  tots el beuen tan bon punt tenen edat per poder comprar-ho, ja que es creu que serveix per prevenir l’aparició de les febres, bastant esteses a l’illa en aquella època.

Les següents observacions són de tres quarts de segle més tard i es deuen a Horner, un metge naval americà que escriví el 1839. De fet, es tracta de l’autor que tracta de forma més extensa sobre la viticultura de Menorca.

L’autor indica que els raïms vermells són els més grans, però els blancs són més dolços i agradables al paladar. El raïm es conrea de dues formes: al voltant de les cases i en els patis es poda de forma moderada i es permet que les branques creixin, de manera que els ceps dobleguen els suports pel seu pes. En canvi, als horts i els camps, es poda fortament i únicament es deixen les branques estalonades per les canyes de suport. Els raïms vermells són els més abundants amb diferència i s’empren per fer vi.

Horner ens proporciona una viva narració de la verema. Aquesta comença a meitat de setembre i llavors tot és tràfec i animació. Els camins i carrers són atapeïts de fileres de mules carregades amb bótes de dues anses que contenen el preciós fruit, la gran majoria raïm vermell. Els carrers són plens de cubells decolorats per haver-se emprat en multitud d’ocasions, i que la gent s’enfeina a netejar i arranjar una altra vegada. L’aire és perfumat amb els vapors del nou vi.

El most fermenta durant quinze o vint dies; algunes persones empren sals d’alum per a clarificar-ho. Les pells s’espremen amb una premsa. Tot i que per a la fermentació s’utilitzen majoritàriament barrils descoberts de llenya, a un dels majors cellers el most és vessat a immensos tancs excavats a la roca sobre la qual s’alça la casa, on es manté fins que finalitza el procés; per evitar que el líquid sigui absorbit pel terreny, les parets són revocades amb guix. Les dues darreres observacions són coherents amb una producció de vi a gran escala que si bé és cert que altres autors ja havien apuntat, només ha estat documentada recentment. D’altra banda, cal fer notar que l’autor dóna per fet que l’elaboració del vi es fa als soterranis de les cases.

Quan finalitza la fermentació, el vi es posa en barrils. Per prevenir la fermentació acètica, la boca d’aquests cubs es tanca amb taps cònics de llauna col·locats a recipients plens d’aigua que tenen una pipa de plom en el seu extrem. El final de les pipes se situa davall l’aigua i el gas puja lentament a través seu sense permetre la més mínima entrada d’aire en els cubs.

A més dels vins corrents, Horner comenta que es fa vi blanc dolç, per a la qual cosa el most abans de fermentar es bull una mica en recipients de coure. Per fer vinagre es vessa aigua damunt de les pells i les rapes i es posa a fermentar. El que l’autor anomena conyac, i que, de fet es tracta d’aiguardent, s’elabora molent els grans de raïm que conserven les rapes amb un molí de dos cilindres horitzontals de llenya; el suc es deixa caure en una bóta i després de fermentar es destil·la.

Finalment, Horner ens comenta que el vi és molt barat: el quintar (aproximadament 48 libres) es ven a 60 centaus de dòlar, i el que consumeixen les classes populars encara és més econòmic. Quan es prepara amb esment i es deixa envellir, aquest vi és similar al claret i bastant apreciat. És un brou suau, fi i sense alcohols afegits.

El segon metge americà, Foltz, que escriu pocs anys més tard, el 1842, corrobora les dades anteriors. L’autor remarca que a la part sud de Menorca es troben nombroses i polides valls, que són conreades amb compte i proporcionen importants collites de cereals i vi. Més endavant fa notar que la figuera i la vinya, que són cultivats amb grans atencions en tots els llocs on hi ha redossa, donen els seus deliciosos fruits en abundància. Els menorquins beuen poca aigua, ja que tenen tal abundància de vins lleugers que gent de tota condició els empra com la seva principal beguda.

Alfons Méndez  Vidal

diumenge, 11 de maig del 2014

L'altre Venècia

Burano

La sorpresa del viatge. S'ha d'anar a veure. Aquest conjunt multicolar de casetes que treuen el nas sobre els canals de l'illa de Burano (a quasi una hora de Venècia) són un plaer pels ulls. I a més no s'han de compartir amb la gernació que hi ha a Venència!


Les imatges són impactants i, en contra del que caldria esperar, no són kitsch ! Tenen una rara coherència. Crec que es deu als detalls que les acompanyen. Atenció a les cortines.


Aquesta botiga treu tot el partit de la façana. Les randes són una especialitat de l'illa, però qui es preocupa per comprar aquestes foteses podent mirar l'efecte que fan? A ca teva mai quedaran tan bé!


Més a prop de Venència es troba l'illa de Murano, coneguda pel seu famós vidre. Em sap greu, però açò sí que és kitsch ! El que venien a les botigues era del mateix estil...


Malgrat tot, Murano té un canal que no està mal on s'hi troben algunes cases pintoresques.


Els altres barris de Venècia

El Gran Canal i la plaça de Sant Marcos són únics, però Venència ofereix encara més. En els diferents barris (sestierre) hi ha raconets amb molt d'encant, com aquest canal de Dorsouro.


I un pont del mateix barri.


Al barri de Sant Polo un pont donava pas a aquest esplèndid palau que ben podria haver estat al gran canal.


Per allà mateix hi ha gran quantitat de botigues de màscares i tot està tan ben posat que un no pot evitar comprar qualque cosa.


El darrer dia la ciutat es va despertar coberta d'una notable boira que donava un aire misteriós a aquest canal de Canareggio.


Canareggio també té bones places. En aquesta, amb un quiosc on es venien més màscares, hi ha aquesta artística casa.


Els seus canals també són ben característics de les barriades de la ciutat


L'església de Santa Maria Formosa queda en un dels seus costats ben encaixada en un canal.


Aquest barri té diversos palaus d'una arquitectura medieval que ens transporta en el temps. Com sempre, per travessar els canals hem de passar pel pont.


El subminstrament d'aigua de Venècia es feia gràcies a grans cisternes excavades davall de places i carrers. Els venecians les van embellir amb boques molt artístiques.


Alfons Méndez Vidal

divendres, 9 de maig del 2014

La Venècia clàssica

El Gran Canal

És la porta d'entrada a la ciutat i la seva millor targeta de visita. Res es pot comparar amb sortir de l'estació de tren i trobar-se davant d'aquell ample canal amb l'església de San Simeone Piccolo a l'altra banda, que si no és la més bella de la ciutat, és un aperitiu esplèndid. Si puges al vaporetto, t'encares amb el primer pont, el de la foto, un dels més airosos del canal. Acabes d'entrar en l'ambient de Venècia i la bella signora t'està abduint.


A partir d'aquí ve una successió de palaus que s'emirallen en les aigües. Els edificis ja cridarien l'atenció per ells sols, però amb els reflexos de l'aigua el seu encant és irresistible. Un dels meus favorits és el palau Donà della Madonnetta.


L'estampa més típica de Venècia són les gòndoles i els gondolers. Tanmateix, al gran canal fan una mica d'angúnia. Aquelles petites barquetes sembla que han de ser arrossegades pels vaporettos, taxis fluvials i tota la resta de barcotes que enfilen pel canalazzo, que és molt polit, però gens tranquil. Realment, avui en dia l'habitat natural de les gòndoles són els petits canals, però, ja se sap que han de complaure els turistes que volen anar pel gran canal, que té les millors vistes. A la foto una gòndola passa davant del palau Martinego-Tron.


Un dels elements que realça els atractius del gran canal són els seus revolts, que afegeixen emoció al trajecte. Després d'un d'aquestes colzes es troba l'elegant església de Santa Maria de la Salute, sobre la qual la llum cau amb la suavitat del vellut.


La plaça de Sant Marcos

La major recompensa del gran canal és arribar a la Plaça de Sant Marcos. La perspectiva des del canal és una de les visions més representada pels pintors, ja que és realment pintoresca. Hi destaca especialment el palau Ducal, exòtic i al mateix temps clàssic; subverteix l'ordre per crear-ne un de nou ben harmònic.


L'església de Sant Marcos està en obres, però encara hi ha alguns espais sense bastides on ens podem fer una idea de la riquesa d'aquesta esplèndida església bizantina.


Als venecians ens encantaven els rellotges solars. A Pàdua i altres llocs ja n'havien vist, però aquest que es troba a la plaça, molt a prop de l'església, és superb. El lleó és el símbol de Sant Marcos i, per extensió, de Venècia.



El més atractiu de la plaça és el Palau Ducal. L'interior i l'exterior harmonitzen perfectament. Aquí podem veure la gran escalinata.


He estat a molts palaus: a Versalles, Viena, Madrid, Anglaterra. L'interior d'aquest m'ha semblat el més elegant de tots. Els altres són recarregats. El palau Ducal és format per un seguit d'obres d'art; res hi sobra, no hi ha ornaments fútils. Aquí es pot veure un sostre. Preciós.


La fastuositat artística del palau es pot veure clarament a fora, amb magnífics detalls que fan que, per poc que es fixi, un es quedi fàcilment amb la boca oberta.


També hi ha racons delicats, com aquesta escultura d'Adam i Eva.


El palau té una galeria porticada que acaba abruptament en un canal. Evidentment, tot estava pensat per anar en barca.


La plaça de Sant Marcos té davant una illeta, on hi ha l'església de Sant Giorgio Maggiore. Aquestes gòndoles es bressolen damunt de la llacuna


Des del campanile de Sant Giorgio Maggiore, al sud de la plaça, la panoràmica és sensacional.


Cap a l'est es pot veure el barri de Dorsouro.


Des de San Giorgio Maggiore el vapporeto fa un viatget ben agradable cap a l'illa de la Giudecca, on es troba l'església de la Salute.


Queda per un altre dia la resta de Venècia.

Alfons Méndez Vidal


dimarts, 6 de maig del 2014

Un recorregut fotogràfic per Venècia.
El Véneto

Venècia és única, però no per açò la regió que l'envolta no deixa de tenir els seus encants. Abans d'arribar al destí del nostre viatge, vam estar tres dies per les ciutats de Vicenza, Verona i Pàdua i el resultat va valer la pena. En aquesta entrada publicaré les fotos que més m'han agradat. Segurament aquests llocs ofereixen millors vistes. Bona sort pel qui les aconsegueixi fotografiar ! Aquestes són, simplement, les meves.

Vicenza

Segurament la més desconeguda de les tres; de forma injusta perquè té tants o més mèrits que les altres dues. Petita població al costat d'un riu que ofereix vistes tan encantadores com la que segueix


Però a Vicenza no anam a veure l'entorn, sinó la riquíssima arquitectura que va deixa Palladio, un humil picapedrer renaixentista que de forma autodidacta es va forjar un estil inconfusible i que ha estat font d'inspiració de molts artistes durant la història. Aquí veim un curiós teatre, a l'estil dels teatres grecs, però instal·lat dins d'un edifici; el resultat és encantador.

Segurament l'obra més espectacular de les moltes que va deixar a la ciutat de Verona és la Basílica, a la plaça dei Signori. No és una església, sinó un edifici públic multiusos.


Dins de la plaça hi ha aquesta columna que ens recorda que Venècia va dominar aquestes terres durant segles i va deixar el lleó de Sant Marcos dominant olímpicament la ciutat.


Verona

Verona és més gran que Vicenza i té una major varietat d'atractius. A la seva Plaça dei Signori s'alça aquest magnífic edifici i davant el monument a Dant.



Al costat hi ha la plaça Erbe. Molt animada; aquest dia hi havia mercat.


Verona també té el seu riu, al costat del qual s'alça CastellVercchio, una construcció regular, però que ofereix una excel·lent panoràmica.


Una mica decantat del centre es troba la Basília de Sant Zeno, amb els meravellosos frescos que es poden veure.


Pàdua

En aquesta ciutat el que destaca és la capella dels Scrovegni, pintada per Giotto, però allà dins no s'hi poden fer fotos. En canvi, al baptisteri del Duomo hi ha aquests meravellosos frescos, no tan imporants com els del mestre Giotto, però també molt bells.



Un detall dels frescos.


Un altre element singular de la ciutat és Prato della Valle. És un esplèndid parc que conté un canal ovalat, tot voltat d'estàtues i ponts. Les seves dimensions fan que fotos no puguin fer justícia (a no ser que puguis prendre una foto aèria, que segur que quedaria brutal).


La següent etapa va ser Venècia.

Alfons Méndez Vidal