Unes jornades per entendre la mobilitat del turisme

Una idea superficial considera les vacances com un parèntesi en què la nostra existència s’atura. Durant l’estiu, la gent faria una pausa en la seva atrafegada vida laboral i assaboriria els plaers de la vessa.

Tanmateix, una mirada ràpida al nostra voltant desmenteix aquesta concepció simplista: a l’estiu tots volem aprofitar al màxim. Uns van a la platja sempre que poden; altres assisteixen a concerts, mercats de nit, exposicions o conferències de tota mena. Una gernació assalta les festes padronals. Les berenetes i altres aplecs d’amics van a les totes. Qui té una barca, intenta treure’l el màxim profit possible. Les  carreteres s’omplen d’aficionats a la bicicleta, córrer o caminar. Ningú s’atura per res.

Els turistes no són diferents. Venen a Menorca i tenen tot el temps del mon per apamar l’illa, les seves platges, pobles, carrers i camins. Des que hi ha turisme, aquest és sinònim de persones que es mouen amunt i avall. El resultat de tanta gent fent vida a l’aire lliure és multiplicar la presència humana arreu.

Maldament sigui reconfortant rememorar els temps llunyans en què els estiuejants, per manca de vehicles adequats, quasi no es movien i passaven la calor a la caseta o a l’hotel, aquest passat ja no tornarà. Ens hem d’acostumar a la realitat d’una hipermobilitat, a la qual, en major o menor mesura, hi contribuïm tots, locals i forasters.

Per aquest motiu, el pròxim dia 31 de juliol l’Institut Menorquí d’Estudis organitza una jornada per estudiar els reptes que planteja aquesta bellugadissa de gent a Menorca, amb el convenciment que a cada època es manifesta de forma diferent. Avui dia, si per un costat els turistes tenen més mitjans que mai per arribar a qualsevol racó de l’illa (vehicles de lloguer, excursions en grup, transport públic, bicicletes), la forma que tenim de moure’ns també ha canviat.

Les platges sense urbanitzar del sud de Ciutadella que s’han tancat al transport privat segueixen igual de massificades que quan es podia aparcar al costat. Els turistes arriben en excursions marítimes o emprenen marxes de fins una hora d’anada i tornada i a ple sol des de les urbanitzacions més properes. És evident que les persones que fan aquestes caminades no tenen res a veure amb els turistes dels anys setanta, sedentaris i fumadors, que no eren capaços d’anar gaire enfora del para-sol i la gandula de l’hotel o de la platja que havia al costat de l’aparcament.

La revolució de l’exercici físic i la salut que va començar amb la crisi del petroli de 1973-1981 ens ha transformat. Devers 1979 em va impactar veure a la televisió el president nord-americà, Jimmy Carter, en calçons curts i samarreta, corrent una cursa popular a Nova York. A partir de llavors, la pràctica de l’esport ha anat en augment i és el que fa que avui dia els turistes puguin realitzar llargs trajectes per anar als llocs més apartats.

També han canviat les nostres expectatives. Quan va començar l’era de l’automòbil, no ens va importar de cedir-li l’espai dels nostres carrers i carreteres, que fins llavors havien ocupat en exclusiva els vianants. El cotxe era un signe de progrés i distinció social i tothom volia arribar fins al seu destí motoritzat. Encara record l’aglomeració de vehicles aparcats de forma caòtica davant les esglésies del Carme i Sant Francesc de Maó.

A mesura que més i més gent tenia cotxe, la necessitat d’aparcar davant va esdevenir irrealitzable i els ciutadans van recuperar l’espai que havien prestat als vehicles. Ja ningú aparca com aparcava els anys setanta i vuitanta: els cotxes es queden a casa o a aparcaments cada cop més allunyat del lloc a on ens dirigim. Amb les platges ha passat igual. Fins fa poc es podia estacionar literalment damunt l’arena a sa Mesquida o cales Coves, cosa avui dia del tot impossible.

Aquesta tendència també arriba al turisme. Els nostres visitants volen gaudir del paisatge sense el destorb dels cotxes, que els espenyen les fotografies que s’estan fent a cada moment amb el mòbil. L’experiència turística exigeix que els espais urbans i naturals estiguin nets i aclarits. A Formentera, s’ha limitat l’accés al cap de Barbaria habilitant un aparcament a quasi dos quilòmetres, que centenars de persones recorren per gaudir de la posta de sol o la simple visita. La majoria estan encantats d’aquell passeig i la sensació de llibertat que troben en arribar, sense els renous, fums i el destorb d’una munió de vehicles en moviment. A Menorca, segurament ha arribat l’hora de fer una cosa semblant al far de Cavalleria.

L’any passat vam celebrar el 25è aniversari de la declaració de Menorca com Reserva de Biosfera, la qual ens obliga a ser pioners en les pràctiques de la sostenibilitat. Una peça imprescindible hauria de ser una mobilitat més raonable, que permeti a tothom de gaudir en pau dels nostres carrers, monuments, carreteres, platges i paisatges i que contribueixi a la reducció de l’emissió de contaminants que malmeten l’equilibri del planeta i la nostra salut.

Carretera a cap de Barbaria. Formentera

La gestió de la mobilitat durant la temporada turística no és senzilla. El dimoni està en els detalls. Podem estar d’acord en els principis i discrepar en la seva aplicació. Per açò és bo discutir sobre els reptes que planteja acompanyats dels millors especialistes. Estan tots convidats a les jornades a la seu de l’IME.

Turisme i protecció del territori als inicis de la democràcia

El 1978, les illes Balears van engegar el camí per constituir-se en comunitat autònoma. Des del començament, un dels temes que van estar damunt la taula va ser la protecció de les zones que encara no havien estat afectades pel desenvolupament turístic. La crisi econòmica del 1973 havia aturat alguns projectes, però la recuperació econòmica amenaçava amb reiniciar el procés urbanitzador. L’èxit aconseguit el 1974 amb la paralització de Shangri-la, a s’Albufera des Grau, i les noves possibilitats que oferia la incipient democràcia van possibilitar l’aixecament d’un ampli moviment social d’oposició a la transformació del litoral, que tingué com a principals fites les que anomenam “platges verges”, que ara són les principals bases de la promoció turística. En la majoria dels casos, la seva preservació es va aconseguir gràcies a la declaració com a àrees naturals d’especial interès (ANEI).

Un dels primers punts de xoc van ser cala en Turqueta i Macarella. El projecte d’urbanització de la primera venia d’enfora: el 1967 s’havia aprovat el seu pla de promoció turística, presentat pel senyor del lloc, Francesc Vivó, qui el 1969 va vendre els terrenys a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible dels quals era Joan Casals, però l’autorització del centre d’interès turístic nacional es va dilatar fins el 1975.

L’Ajuntament de Ciutadella no l’inclogué la zona al Pla General d’Ordenació Urbana, però el 1978 la promotora va presentar el pla parcial. Quasi al mateix temps s’iniciava el tràmit dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarella, que el Pla General declarava urbanitzables. Aquestes iniciatives foren contestades amb la recollida de firmes i la convocatòria d’una manifestació a Ciutadella per al dia 11 de novembre. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que els anys següents organitzà diversos actes reclamant que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament de cala en Turqueta, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per a amplis sectors de la població de l'illa.

La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del Consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La Corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar el pla especial i que, en cas de conflicte entre normes prevalia el Pla General. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.

Pel que fa a Macarella, el 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es va delimitar un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris, així com un aparcament.

El 1984 la promotora demanà l’aprovació del pla parcial. L’Ajuntament el denegar emparant-se en els informes tècnics. L’oposició, d’Alianza Popular, acusà l’equip de govern progressista d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. La Comissió Provincial d’Urbanisme no acceptà la petició de subrogar-se la competència per autoritzar el projecte. El Consell Insular proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual, amb la majoria d’Alianza Popular, la va rebutjar.

Macarelleta. Publicitat de l'IBATUR, 2001

La promotora impugnà els acords i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària de permetre la urbanització del paratge sense cap trava. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la declaració d’ANEI, que en aquesta ocasió vegada s’arribaria a materialitzar, impedint l’aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els seus límits.

Un cas similar es va suscitar a Talis. El 1976 la promotora va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial per crear una àrea residencial turística de catorze hectàrees i una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. El GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.

El cas dets Alocs, de Ferreries, també presenta un fort paral·lelisme. El pla parcial havia estat autoritzat el mes de maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins a mitjans anys vuitanta. El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar la seva aprovació per les deficiències en l’abastament d’aigua. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb la propietat i proposà dur l’aigua amb una captació situada a dotze quilòmetres. El nou projecte pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.

A Trebalúger, tot i que el 1971 s’havia presentat un projecte, aquest va quedar frenat per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 una empresa forastera comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril demanà permís per aixecar denou xalets. El GOB va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà a favor i l’Ajuntament des Mercadal concedí la llicència. El grup ecologista va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència i el 1992 fallà la seva il·legalitat. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament, de manera que, a pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar.

Cala Mitjana a un cartell del 1987

A cala Mitjana, eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions també fou rebutjat.

El llibre blanc del turisme (1987)

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va començar a funcionar a ple rendiment el 1983, després d’uns anys de govern “preautonòmic”. L’any següent, l’Estat Central li transferia la competència de turisme i iniciava una nova era, que suposava passar d’un plantejament únic a que cada territori decidís les seves estratègies turístiques.

El Govern Balear es va trobar amb un panorama bastant complicat: els touroperadors pressionaven perquè s’ampliés l’oferta, fonamentalment amb apartaments, i una de les primeres tasques de la Conselleria de Turisme va ser ordenar aquest sector i marcar les regles del joc. En general, a tot l’arxipèlag encara eren perceptibles els estralls del creixement esbojarrat dels anys del boom (1955-1973). Part de l’oferta estava obsoleta i calia una reconversió que assentés el desenvolupament sota bases més sòlides. D’altra banda, la població demanava que es limités l’expansió urbanística, preservant la part de la costa on encara no s’havia construït.

Per aquest motiu, els anys vuitanta es van aprovar les lleis d’ordenació i modernització del sector turístic, de reforma de les urbanitzacions i de creació de les Àrees Naturals d’Especial Interès. Aquesta darrera vetava la introducció de nous nuclis residencials en aquestes zones.

L’esforç normatiu va venir acompanyat d’una profunda anàlisi del sector. La Conselleria de Turisme encarregà a la Universitat de les Illes Balears la redacció d’un llibre blanc, que va veure la llum el 1987. El seu impacte va ser enorme, ja que marcà l’orientació de la política turística durant tres dècades, fins que la crisi del 2008 i la consolidació de les noves realitats del segle XXI (internet, companyies de baix cost, lloguer vacacional) transformessin el panorama turístic i plantegessin nous reptes que exigeixen una resposta diferent. No debades, fins el 2009 no es va elaborar un altre Llibre Blanc, el qual, tanmateix, no fou encarregat pel Govern Balear, sinó que sorgí de la iniciativa privada (Sa Nostra i la UIB).

El Llibre Blanc del 1987 comença realitzant una revisió exhaustiva de la situació d’aquell moment, la qual permet als autors d’obtenir un conjunt de conclusions de gran volada. Si bé l’articulació del discurs en aparença es basa en la juxtaposició d’arguments, en realitat la seva concepció es fonamenta en la teoria moderna de la Hisenda Pública, que es pot resumir en la idea de què el lliure mercat és una font de distorsions que l’Estat té la missió de contrarestar. 

En concret, es parteix de la base que l’activitat turística crea desequilibris. Aquests tenen diferents causes. En primer lloc, hi ha la seva dependència de factors externs (tipus de canvi, situació econòmica dels països emissors, actuació dels majoristes). En segon lloc, l’oferta turística és constant a curt termini i per açò l’ajust davant les variacions de la demanda, en especial a la baixa, s’ha de fer via preus. Finalment, el monocultiu turístic fa que la inestabilitat del sector es traslladi a tota l’economia balear. Així mateix, el turisme utilitza el medi ambient com un factor de producció bàsic i genera efectes externs negatius: degradació de l’entorn, contaminació,...

Per apaivagar els desequilibris que crea l’activitat vacacional es defensa que la millor opció és un turisme de major qualitat, que hauria de ser l’objectiu de la política turística. En aquest sentit, si els visitants atrets pel factor preu són poc fidels, els de major poder adquisitiu són més constants. Així mateix, els beneficis socials només superen els costos socials en productes de qualitat.

D’altra banda, la demanda turística està sotmesa a canvis. En general, les arribades de visitants tenen una tendència decreixent, ja que el seu increment percentual és molt menor que en els anys seixanta. El mercat vacacional està segmentat i mentre els turistes de renda baixa responen als preus, els de renda més alta tenen altres motivacions, més diverses, i depenen de l’existència d’una oferta adient. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (que s’acabava de produir el 1986), es preveia que es reduirien les diferències de preus i seria més difícil competir amb aquesta arma.

Aquesta visió pessimista sobre el futur turístic de la Comunitat Autònoma, que també remetia de forma implícita al concepte de cicle del producte turístic, que arriba a un màxim després del qual ve una fase de maduresa, és clar que no es va acomplir. En contra hi van jugar l’augment imparable del nombre de turistes a tot el món i en particular a Europa, i la renovació del producte turístic balear que, gràcies a la modernització empresa aquests anys, es va rejovenir, la qual cosa li va permetre d’absorbir quantitats de visitants molt superiors a les ja altes xifres d’aquells anys.

Per aquest motiu, cal planificar l’augment de l’oferta. En el pla quantitatiu s’opta per una contenció global. Al mateix temps, s’han de preservar les zones amb major valor natural. També es proposa subordinar la planificació municipal a la turística, per evitar desenvolupaments indesitjats en productes com els apartaments turístics. Alhora, es fa notar la necessitat de tenir en compte la disponibilitat dels recursos naturals, sobre tot l’aigua. En el pla qualitatiu s’aposta per l’increment dels hotels de luxe i dels agroturismes com a via de regeneració de l’activitat agrària. Paral·lelament, es defensa la potenciació de productes de qualitat com els camps de golf i els ports esportius, si bé en aquest darrer cas, prèvia ordenació del litoral. En darrer terme s’havia de diversificar el producte turístic, perquè els visitants d’elevat poder adquisitiu estan guiats per motivacions variades, més enllà del sol i platja.

Dos factors rellevants per a la política turística són la promoció i la formació. La primera, tant la pública com la privada, és menor de la que caldria, en especial si es vol captar un turisme de qualitat. L’oferta de formació no era adequada en cap dels nivells educatius i la demanda era baixa. Tanmateix, aquest element és clau per millorar la qualitat dels serveis.

Per finalitzar s’introduïen dues reflexions de gran calat. Per un costat, es feia constar que el turisme té una baixa capacitat de creació de renda, per la qual cosa era important la redistribució, indicant de forma implícita la conveniència de transferir rendes des del sector al conjunt de la població. Per l’altre, es remarcava que el finançament de la Comunitat Autònoma era insuficient per cobrir els requeriments de les activitats turístiques, principalment pel que feia a infraestructures (depuració d’aigües, carreteres, conservació de platges), promoció, formació, i protecció de zones costeres. Per aquest motiu es proposava la creació d’un impost que recaigués sobre els turistes, assenyalant en aquest sentit com a punt més convenient el hàndling dels aeroports.

Aquesta idea va tardar més d’una dècada en fructificar i el 2002, després de dos anys de debats, es va implantar el primer tribut d’aquest tipus. Tot i que es va estudiar la seva imposició als aeroports, la manca d’encaix legal i l’oposició del Govern Central van determinar que s’acabés fixant sobre les estades en establiments turístics (com a la majoria dels països on existeix aquesta figura). L’experiència només durà dos anys, però ha estat ressuscitada el 2016 i encara perviu. Tanmateix, en general, les despeses finançades amb aquests fons s’han allunyat de les propostes del llibre blanc, que se cenyien a les connectades d’alguna manera, ni que fos indirecta, amb l’activitat turística.

En resum, el Llibre Blanc del 1987 incidia en els mateixos elements sobre els quals apuntava la normativa, sobre tot l’aposta per la qualitat de l’oferta i la protecció el medi. No totes les seves propostes es van portar a la pràctica en el seu moment, com la limitació de l’activitat urbanística municipal, per frenar el turisme residencial o la introducció d’un impost turístic, però aquestes qüestions continuen formant part del debat turístic del segle XXI.