La platja de cala Galdana sempre fou
considerada la més preciosa de l’illa. Per aquest motiu era un objectiu clar
per als promotors urbanístics i el Foment del Turisme en parla sovint.
L’erecció d’un gran hotel fregant l’arena va suposar un xoc que encara avui en
dia perdura. L’error va ser reconegut per les autoritats i ha quedat com un
exemple del que no s’ha de fer en el camp turístic.
Abans de la Guerra Civil, ja era un
lloc freqüentat per locals i forans, i és esmentada en les guies dels anys
trenta. Les publicades en la primera postguerra la presenten en termes
encomiàstics. Per Victory, l’arribada al paratge crea un efecte sorprenent: “Aparece la majestuosa cala en forma de concha muy cerrada
y con su magnífico arenal rodeado de bellísimos pinares. El lugar es
maravilloso”. Pla opina que “es la más espaciosa y sin duda la más bella de este litoral.
Santa Galdana tiene un gran porvenir turístico. Está en proyecto construir en
ella un Parador de Turismo y constituye realmente un lugar ideal, verdadera
esencia de esta costa, de una luminosidad y una belleza deslumbrante”. En
les guies aparegudes el 1965 se la considerava “la reina de las playas menorquinas”
i “una platja d’una bellesa que talla la respiració, [...] és la joia de Corona
de Menorca, les Balears, Espanya i Europa”.
El 1948 Joan Victory explicava a la
premsa que la principal preocupació del Foment del Turisme eren els allotjaments
i que la Direcció General de Turisme havia iniciat l’expedient per edificar un
parador a cala Galdana. Gràcies a les facilitats donades per la propietària,
Purificació Pons, viuda d’Olives, s’havien iniciat els tràmits per a
l’adquisició dels terrenys i en aquell moment s’estava aixecant un plànol per
determinar l’emplaçament idoni. Con indicava un article del 1948 del diari
Menorca sobre el turisme de l’illa, el problema era l’aïllament del racó, ja
que només existia un camí carreter amb trams de molt difícil trànsit,
especialment per als vehicles de motor.
Els anys 1955 i 1956 el Front de
Joventuts va instal·lar-hi un campament. També s’organitzaven excursions en
barca des de Ciutadella. Els primers dies del 1959 el Foment del Turisme va
tornar a reclamar la carretera a la platja, insistint que el projecte datava
del 1946. L’agost, el ministre d’Obres Públiques visità l’illa i va prometre
que la tan desitjada via seria una realitat, però l’any següent els fons es van
destinar a altres obres. Finalment, el 1961 el tema es va reactivar amb
l’actualització de l’estudi tècnic, però el primer intent d’adjudicar-la va
quedar desert. Es va haver d’ampliar el pressupost i fou contractada el mes de
juny del 1963. Els treballs finalitzaren a finals de l’any següent, però la
inauguració s’ajornà al mes d’abril del 1965. L’opinió popular va ser molt
favorable, ja que permetia l’accés a l’indret a molts menorquins que fins
llavors no la coneixien.
cala Galdana el 1966 |
Cala Galdana despertava un notable
interès. El mes de juny del 1964 s’autoritzava la construcció d’un moll i el
novembre d’un pont per salvar el torrent que desemboca a la platja. Segurament
açò estava relacionat amb l’operació de venda i urbanització del paratge. El
mes d’agost, el president i el conseller delegat d’una companyia van recórrer
l’emplaçament. El desembre s’escripturava Industrias
Menorquinas, SA, formada
pels propietaris dels terrenys, la família de Olives, i un grup d’empresaris,
entre els quals es trobaven Torcuato Luca de Tena, director del diari ABC i procurador
en Corts, Angel Fernández Roca, i el militar mallorquí Guillermo Nadal Simó;
com a president fou nomenat Juan Manuel Fanjul Sedeño, advocat, que el 1967
també seria nomenat procurador en Corts, i com a gerent Pablo Magaz Leboucher,
promotor turístic amb negocis a Cartagena. L’objectiu era fer una urbanització
“de gran categoria”. Després de la signatura de l’acta de constitució de la
societat, el grup va dinar amb el batle de Ferreries, Joan Serra Pons. Tots
ells van assistir a l’acte d’inauguració de la carretera del mes d’abril, la
qual cosa suposava una barreja d’afers públics i privats molt pròpia de
l’època.
La redacció del projecte de la
urbanització fou encarregada a l’arquitecte Javier Carvajal Ferrer, autor del
pavelló d’Espanya a la Fira Mundial de Nova York, premiat per la Fundació
Rockefeller. Fanjul explicava que la idea era aconseguir un equilibri entre la
zona residencial, reservada al turisme de qualitat, i l’hotelera, per al
turisme popular. El mes de novembre del 1965 es finalitzava el pont. A
principis del 1966 l’arquitecte lliurava els plànols i es posaven a la venda
els solars; el gener del 1967 ja s’havien venut més d’un centenar, la majoria a
menorquins. El mes de maig començaven les obres. El conseller delegat havia
passat a ser Antonio De Olives Pons. El nucli comptava amb abastament d’aigua
potable, sanejament i electricitat. Es pensava fer un port per a embarcacions i
un club nàutic. S’havien previst tres parcel·les hoteleres i una d’apartaments.
Tot i que aquests sectors existien a altres centres d’estiueig, era la primera
vegada que se li donaven tant d’èmfasi.
Fotografia Pablo Cardona Natta |
El març del 1968 es va acordar la
donació d’un terreny a l’Estat perquè s’hi construís un parador nacional. En
aquest moment augmentaven les queixes sobre el mal estat de la carretera
d’accés. També s’anunciaren els plans d’una societat amb interessos a Mallorca
i Eivissa per aixecar un hotel de gran capacitat. El mes de juny Manuel Fraga,
ministre d’Informació i Turisme, visitava l’illa. Entre els actes programats
s’hi va incloure un recorregut per la urbanització, on fou rebut pel batle de
Ferreries i els directius d’IMESA; el ministre quedà encantat amb l’emplaçament
triat per al parador. Uns dies més tard s’inaugurava l’enllumenat públic del
centre turístic.
La millor cala ha quedat destrossada
ResponEliminaY ¿cuál fue la causa de que finalmente no se construyese el parador?
ResponElimina