Espanya, entre la llei i la trampa

El 13 de maig es va declarar un incendi a l’abocador de pneumàtics de Seseña, que acumulava unes 80.000 tones de material en dotze hectàrees de terreny, en la frontera de les comunitats autònomes de Madrid i Toledo. Les flames s’alçaven vint metres i el núvol tòxic es veia des de Madrid, a cinquanta quilòmetres. Milers de persones van ser desallotjades de les seves cases i les escoles del voltant van ser clausurades. A pesar de l’actuació dels bombers, que utilitzaven mitjans aeris, dues setmanes més tard encara seguia cremant.

La Unió Europea va introduir la necessitat del reciclatge de pneumàtics el 1999. El Govern espanyol, entre el 2002 i el 2005, va prohibir els abocaments i establí l’obligació dels venedors a fer-se càrrec i reutilitzar les unitats usades. L’empresa que gestionava el recinte de Seseña va rebre les primeres denúncies de la Guàrdia Civil el 2001. Així i tot, l’Ajuntament va autoritzar l’activitat de reciclatge dos anys més tard. El 2005 la comunitat autònoma la va sancionar i ordenà el seu tancament. Malgrat diverses sentències judicials,  va seguir funcionant fins el 2009 i encara va romandre oberta dos anys més. Fins el moment de l’incendi, cap administració va ser capaç d’evacuar uns productes altament nocius pel medi ambient i amb greu perill de combustió.

Aquest sinistre és il·lustratiu de com funcionen les coses en aquest país. Una empresa comença una activitat clandestina i, al principi, enlloc d’intentar aturar-la, les autoritats li donen cobertura legal, normalment amb l’excusa dels llocs de treball. Quan es fa evident l’abús, els polítics són reticents a tancar les instal·lacions i el tema es dilata enviant-lo als jutjats. Un cop obtinguda la sentència, el problema s’ha fet tan gran que el seu desmuntatge suposa un elevat dispendi que les administracions no volen assumir. Llavors l’assumpte es pot eternitzar o acabar de forma tràgica, com en aquest cas.

Aquest modus operandi ens mostra que aquí la gent opina que les llei no són unes normes d’obligat compliment, perquè allò que manen és molt exagerat i l’administració no vigila prou. L’estat tampoc considera que sigui la seva funció exigir als infractors que respectin les normes. Se’ls pot sancionar, però en moltes ocasions les multes no es cobren. En casos greus, la qüestió arriba als tribunals, que estan tan saturats que tarden anys en resoldre. Llavors ja són fets consumats, han passat molts anys, i tot es torna absurd i difícil de manejar.

Si enlloc de pneumàtics pensam en construccions il·legals, ja siguin petites casetes a hortals o enormes hotels com el de l’Algarrobico, a Almeria, la mecànica és similar. Sempre hi trobam una entesa entre uns ciutadans que pensen que les lleis no els vinculen i uns governants que no creuen que hagin d’impedir que es vulneri la llei.

Els exemples es poden multiplicar. Fa pocs dies, xerrant sobre el lloguer de cases de temporada, un dirigent polític es demanava com podia saber Hisenda si el pis estava arrendat o deixat a uns amics, amb la clara intenció de no declarar els ingressos a Hisenda. Per aquest motiu, el debat sobre els habitatges vacacionals es fa en fals, perquè una part significativa es realitza sense complir els més elementals deures tributaris.

Res que sigui estrany si pensam que, fins fa poc, en el moment de comprar un immoble, la pràctica habitual era pagar una part en negre. Un expresident del Consell Insular em va explicar fa uns mesos que, anys enrere, un local candidat a ser la seu de la institució es va haver de descartar per aquest motiu.

Però el mateix comportament es detecta quan es tracta de vides humanes. Fins a la introducció del carnet per punts i la instal·lació massiva de radars, els conductors s’estimaven més matar-se a les carreteres que respectar els límits de velocitat i les prohibicions d’avançar. El nombre de morts en accident de trànsit, que fregava els 6.000 l’any 1990, va caure fins els 1.200 el 2013, amb un 40% més de vehicles.

Per aquest motiu, és perfectament lògic que els usuaris no vulguin pagar per les descàrregues d’Internet, ja siguin cançons, pel·lícules o llibres, pràctica que mai s’ha pensat en sancionar, a diferència dels països del nostre entorn, on les multes per aquest causa són automàtiques i, en conseqüència, hi ha pocs infractors.

Així que tampoc ens podem queixar gaire quan la sola de les sabates queda empastifada amb un excrement caní, perquè alguns amos es fan els desentesos sobre el deure de retirar tan desagradables deposicions de la via pública.

La corrupció dels polítics és un tema que aixeca molta indignació, però quan qualcú s’aprofita de la seva posició a l’administració, ja sigui a títol particular o per finançar el partit que li ha donat un càrrec, no fa més que seguir la regla general: les lleis són perquè les compleixin els altres. Per açò, milions de votants no castiguen els que malversen fons públics, ja que ells actuen igual a petita escala, i farien el mateix si tinguessin l’oportunitat, fent bo el refrany “la ocasión hace al ladrón”.

Una campanya contra la pirateria informàtica emprava l’eslògan “si ets legal, ets legal”. Si volem que no cremin els pneumàtics, ni els corruptes estafin l’estat, no podem acceptar que es trenquin impunement les regles. Només aconseguirem el respecte de la llei si cream un clima social que faci impossible la seva vulneració, des del rei fins al darrer ciutadà.