dimarts, 28 de juny del 2016

Històries del turisme de Menorca.
El gran error: l'hotel de cala Galdana

Immediatament després que la urbanització estigués enllestida, es van succeir els projectes d’hotels, que havien pres el protagonisme, malgrat l’edificació de xalets no era negligible. El 1968 se’n van presentar dos, que es van començar a alçar l’any següent i van obrir les seves portes la temporada estival del 1970: el Saronga Playa, de tres estrelles, 315 habitacions dobles i 42 individuals (672 places), propietat de la companyia anglesa Clarksons i l’Hotel Cala Galdana, de dues estrelles, de Promoción y Desarrollo Turístico de Menorca (PROTUMESA), constituïda per un grup d’empresaris mallorquins, catalans i menorquins, presidit per Joan Miret Rovira, i el cap visible del qual era Joan Casals, el conseller delegat. Es va presentar a la fira Hogarotel, celebrada a Barcelona el novembre del 1969. Tenia 204 habitacions dobles i 384 places, així com alguns xalets i diversos serveis: dues piscines, espai infantil, zona esportiva, botigues, bar restaurant, autoservei i una esplanada per a embarcacions. La majoria dels clients eren anglesos i alemanys.


 El 1969 es va dissenyar un hotel de quatre estrelles, que va anar canviant de nom fins adoptar el definitiu d’Audax, propietat de Palmar, SA, de Palma de Mallorca, amb 289 habitacions dobles i 42 individuals (620 places), iniciat a principis del 1971 i que s’estrenà el juny de l’any següent. Altres establiments, com el promogut per Hoteles Hawai o el San Diego, no van quallar.

La construcció de l’hotel Saronga, arran de la platja, va aixecar una gran polseguera. Ja un any abans de ser inaugurat, el 1969, la revista Editur comentava que potser els inversors que havien comprat parcel·les es veurien defraudats. Després de reconèixer que el sector hoteler estava previst al pla parcial, criticava que el planejament no hagués respectat l’entorn, limitant els volums. Poc després de l’obertura, el batle de Ferreries, interrogat sobre si s’havia destrossat la singularitat i el paisatge de la cala, declarava que no ho creia ja que “Lo que falta es ordenación y embellecimiento. La parte sur en vegetación es extraordinariamente prolífica, con atención se podría convertir aquello en un paraíso”. Es referia a la part del nucli reservada als xalets, amb una densitat més baixa.

Hotel Saronga
L’agost del 1970 el ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, visitava l’indret. Segons la premsa mirant des d’on es preveia bastir el parador “se entabla animado diálogo entre el Ministro, Gobernador, Autoridades y don Guillermo de Olives sobre las características de determinada construcción que constituye un ejemplo de lo que no se debe hacer en materia de construcción hotelera”, la qual cosa, a més de constituir una severa rectificació a les paraules del batle, constituïa un insòlit reconeixement que les coses no s’havien fet bé. A pesar que les obres del parador s’havien adjudicat a Huarte y Cía. el 1969, el ministre va anul·lar l’expedient, tot afegint que s’havia d’intentar salvar el que es pogués del que es considerava el paratge més polit de l’illa, però que la mà de l’home podia destrossar completament.


A inicis del 1971 els que serien dos reputats arquitectes, Vicenç Jordi i Enric Taltavull, qualificaven la ubicació de l’hotel com una “parida”. El mes de juny el president del Foment del Turisme, Miquel Coll, declarava que a Menorca només s’havia produït “un desaguisado”: cala Galdana. L’agost, la premsa comentava que la platja sempre havia estat el racó més admirat de l’illa, però que allò que era un lloc paradisíac s’havia convertit en un cosmopolita centre turístic en contínua expansió. Les opinions dels menorquins estaven dividides entre els qui clamaven per un crim d’aquesta naturalesa i els que donaven la més entusiasta benvinguda al “déu Turisme”. Es va entrevistar els directors dels hotels de la urbanització. El sots-director de l’hotel cala Galdana, que està fora de la zona de platja, afirmava que l’únic establiment que destruïa el paisatge era el Saronga. El representant de l’hotel Audax, una mica més retirat, deia que el seu no interferia per res en el panorama, mentre que el director del Saronga comentava que no creia que afectés, sinó que acompanyava l’entorn i, a més, “una playa sin hoteles no es ningún negocio”.
 
Hotel Audax
Després d’aquest actuació, sembla que alguna cosa va canviar. A l’hotel Audax se li va obligar a reduir una planta, per no ajustar-se al projecte i fins i tot es va decretar la paralització de les obres. Amb el pas del temps es va crear un ampli consens sobre l’error comès. El 1980 Victory Manella la considerava l’excepció que confirma la regla, l’únic cas en què s’havia trencat l’harmonia amb el paisatge; assenyalava que “todos estamos de acuerdo en que el hotel rompe [estéticamente] el acantilado”.

L’hotel cala Galdana té el conjunt Villas d’Aljandar, 76 apartaments de diferents categories, que es van anar alçant entre 1972 i 1973. Casals va intentar portar a l’establiment un tipus d’esdeveniments semblants als que havia preparat a Palma. Els anys 1973 i 1974 va organitzar campionats d’escacs i el 1975 l’elecció de Miss Menorca i Miss Turisme. El setembre de 1976 va allotjar el concurs de Miss Espanya, que fou retransmès per Radiotelevisió Espanyola, sota la direcció del popular presentador Luis del Olmo. Durant la Transició s’hi reunirien diverses personalitats polítiques.
Hotel Cala Galdana. Joan Bagur Truyol
Cala Galdana és una altra de les platges menorquines on conviuen més d’una urbanització, amb la particularitat que una, la situada a l’est del torrent, és de Ferreries i la de la part de ponent, Serpentona, pertany a Ciutadella. A la part més propera a la platja d’aquesta, entre el 1970 i el 1973 es van fer els hotels Audax i cala Galadana i els seus apartaments. Aquests anys es va iniciar la tramitació dels projectes urbanístics del nucli: el 1971 s’aprovava de manera condicionada el pla general i dos anys més tard es validà el pla parcial.

Durant la crisi dels anys setanta, el desenvolupament de Serpentona va ser molt reduït, fins que s’autoritzà el projecte d’urbanització, el 1985. Llavors es van començar a aixecar blocs d’apartaments i entre el 1987 i el 1991 en van obrir nou, amb un total de 350 places oficials, la majoria d’una clau. L’entitat de conservació es va crear el 1988 i el centre d’estiueig fou recepcionat per l’Ajuntament l’any següent. Aquesta expansió d’establiments de baixa categoria construïts de forma densa i sense zones verdes públiques contrastava amb la urbanització Cala Galdana de Ferreries, de xalets de qualitat, amplis espais lliures i millors equipaments. De fet, a partir del 1993 el sector fou notícia pels problemes de les seves infraestructures, especialment d’abastament d’aigua.

dimarts, 14 de juny del 2016

Històries del turisme de Menorca.
La joia de la Corona: cala Galdana

La platja de cala Galdana sempre fou considerada la més preciosa de l’illa. Per aquest motiu era un objectiu clar per als promotors urbanístics i el Foment del Turisme en parla sovint. L’erecció d’un gran hotel fregant l’arena va suposar un xoc que encara avui en dia perdura. L’error va ser reconegut per les autoritats i ha quedat com un exemple del que no s’ha de fer en el camp turístic.


Abans de la Guerra Civil, ja era un lloc freqüentat per locals i forans, i és esmentada en les guies dels anys trenta. Les publicades en la primera postguerra la presenten en termes encomiàstics. Per Victory, l’arribada al paratge crea un efecte sorprenent: “Aparece la majestuosa cala en forma de concha muy cerrada y con su magnífico arenal rodeado de bellísimos pinares. El lugar es maravilloso”. Pla opina que  “es la más espaciosa y sin duda la más bella de este litoral. Santa Galdana tiene un gran porvenir turístico. Está en proyecto construir en ella un Parador de Turismo y constituye realmente un lugar ideal, verdadera esencia de esta costa, de una luminosidad y una belleza deslumbrante”. En les guies aparegudes el 1965 se la considerava “la reina de las playas menorquinas” i “una platja d’una bellesa que talla la respiració, [...] és la joia de Corona de Menorca, les Balears, Espanya i Europa”.


El 1948 Joan Victory explicava a la premsa que la principal preocupació del Foment del Turisme eren els allotjaments i que la Direcció General de Turisme havia iniciat l’expedient per edificar un parador a cala Galdana. Gràcies a les facilitats donades per la propietària, Purificació Pons, viuda d’Olives, s’havien iniciat els tràmits per a l’adquisició dels terrenys i en aquell moment s’estava aixecant un plànol per determinar l’emplaçament idoni. Con indicava un article del 1948 del diari Menorca sobre el turisme de l’illa, el problema era l’aïllament del racó, ja que només existia un camí carreter amb trams de molt difícil trànsit, especialment per als vehicles de motor.


Els anys 1955 i 1956 el Front de Joventuts va instal·lar-hi un campament. També s’organitzaven excursions en barca des de Ciutadella. Els primers dies del 1959 el Foment del Turisme va tornar a reclamar la carretera a la platja, insistint que el projecte datava del 1946. L’agost, el ministre d’Obres Públiques visità l’illa i va prometre que la tan desitjada via seria una realitat, però l’any següent els fons es van destinar a altres obres. Finalment, el 1961 el tema es va reactivar amb l’actualització de l’estudi tècnic, però el primer intent d’adjudicar-la va quedar desert. Es va haver d’ampliar el pressupost i fou contractada el mes de juny del 1963. Els treballs finalitzaren a finals de l’any següent, però la inauguració s’ajornà al mes d’abril del 1965. L’opinió popular va ser molt favorable, ja que permetia l’accés a l’indret a molts menorquins que fins llavors no la coneixien.

cala Galdana el 1966

Cala Galdana despertava un notable interès. El mes de juny del 1964 s’autoritzava la construcció d’un moll i el novembre d’un pont per salvar el torrent que desemboca a la platja. Segurament açò estava relacionat amb l’operació de venda i urbanització del paratge. El mes d’agost, el president i el conseller delegat d’una companyia van recórrer l’emplaçament. El desembre s’escripturava Industrias Menorquinas, SA, formada pels propietaris dels terrenys, la família de Olives, i un grup d’empresaris, entre els quals es trobaven Torcuato Luca de Tena, director del diari ABC i procurador en Corts, Angel Fernández Roca, i el militar mallorquí Guillermo Nadal Simó; com a president fou nomenat Juan Manuel Fanjul Sedeño, advocat, que el 1967 també seria nomenat procurador en Corts, i com a gerent Pablo Magaz Leboucher, promotor turístic amb negocis a Cartagena. L’objectiu era fer una urbanització “de gran categoria”. Després de la signatura de l’acta de constitució de la societat, el grup va dinar amb el batle de Ferreries, Joan Serra Pons. Tots ells van assistir a l’acte d’inauguració de la carretera del mes d’abril, la qual cosa suposava una barreja d’afers públics i privats molt pròpia de l’època.

La redacció del projecte de la urbanització fou encarregada a l’arquitecte Javier Carvajal Ferrer, autor del pavelló d’Espanya a la Fira Mundial de Nova York, premiat per la Fundació Rockefeller. Fanjul explicava que la idea era aconseguir un equilibri entre la zona residencial, reservada al turisme de qualitat, i l’hotelera, per al turisme popular. El mes de novembre del 1965 es finalitzava el pont. A principis del 1966 l’arquitecte lliurava els plànols i es posaven a la venda els solars; el gener del 1967 ja s’havien venut més d’un centenar, la majoria a menorquins. El mes de maig començaven les obres. El conseller delegat havia passat a ser Antonio De Olives Pons. El nucli comptava amb abastament d’aigua potable, sanejament i electricitat. Es pensava fer un port per a embarcacions i un club nàutic. S’havien previst tres parcel·les hoteleres i una d’apartaments. Tot i que aquests sectors existien a altres centres d’estiueig, era la primera vegada que se li donaven tant d’èmfasi.
Fotografia Pablo Cardona Natta
El març del 1968 es va acordar la donació d’un terreny a l’Estat perquè s’hi construís un parador nacional. En aquest moment augmentaven les queixes sobre el mal estat de la carretera d’accés. També s’anunciaren els plans d’una societat amb interessos a Mallorca i Eivissa per aixecar un hotel de gran capacitat. El mes de juny Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme, visitava l’illa. Entre els actes programats s’hi va incloure un recorregut per la urbanització, on fou rebut pel batle de Ferreries i els directius d’IMESA; el ministre quedà encantat amb l’emplaçament triat per al parador. Uns dies més tard s’inaugurava l’enllumenat públic del centre turístic.

dimarts, 7 de juny del 2016

Espanya, entre la llei i la trampa

El 13 de maig es va declarar un incendi a l’abocador de pneumàtics de Seseña, que acumulava unes 80.000 tones de material en dotze hectàrees de terreny, en la frontera de les comunitats autònomes de Madrid i Toledo. Les flames s’alçaven vint metres i el núvol tòxic es veia des de Madrid, a cinquanta quilòmetres. Milers de persones van ser desallotjades de les seves cases i les escoles del voltant van ser clausurades. A pesar de l’actuació dels bombers, que utilitzaven mitjans aeris, dues setmanes més tard encara seguia cremant.


La Unió Europea va introduir la necessitat del reciclatge de pneumàtics el 1999. El Govern espanyol, entre el 2002 i el 2005, va prohibir els abocaments i establí l’obligació dels venedors a fer-se càrrec i reutilitzar les unitats usades. L’empresa que gestionava el recinte de Seseña va rebre les primeres denúncies de la Guàrdia Civil el 2001. Així i tot, l’Ajuntament va autoritzar l’activitat de reciclatge dos anys més tard. El 2005 la comunitat autònoma la va sancionar i ordenà el seu tancament. Malgrat diverses sentències judicials,  va seguir funcionant fins el 2009 i encara va romandre oberta dos anys més. Fins el moment de l’incendi, cap administració va ser capaç d’evacuar uns productes altament nocius pel medi ambient i amb greu perill de combustió.

Aquest sinistre és il·lustratiu de com funcionen les coses en aquest país. Una empresa comença una activitat clandestina i, al principi, enlloc d’intentar aturar-la, les autoritats li donen cobertura legal, normalment amb l’excusa dels llocs de treball. Quan es fa evident l’abús, els polítics són reticents a tancar les instal·lacions i el tema es dilata enviant-lo als jutjats. Un cop obtinguda la sentència, el problema s’ha fet tan gran que el seu desmuntatge suposa un elevat dispendi que les administracions no volen assumir. Llavors l’assumpte es pot eternitzar o acabar de forma tràgica, com en aquest cas.

Aquest modus operandi ens mostra que aquí la gent opina que les llei no són unes normes d’obligat compliment, perquè allò que manen és molt exagerat i l’administració no vigila prou. L’estat tampoc considera que sigui la seva funció exigir als infractors que respectin les normes. Se’ls pot sancionar, però en moltes ocasions les multes no es cobren. En casos greus, la qüestió arriba als tribunals, que estan tan saturats que tarden anys en resoldre. Llavors ja són fets consumats, han passat molts anys, i tot es torna absurd i difícil de manejar.


Si enlloc de pneumàtics pensam en construccions il·legals, ja siguin petites casetes a hortals o enormes hotels com el de l’Algarrobico, a Almeria, la mecànica és similar. Sempre hi trobam una entesa entre uns ciutadans que pensen que les lleis no els vinculen i uns governants que no creuen que hagin d’impedir que es vulneri la llei.

Els exemples es poden multiplicar. Fa pocs dies, xerrant sobre el lloguer de cases de temporada, un dirigent polític es demanava com podia saber Hisenda si el pis estava arrendat o deixat a uns amics, amb la clara intenció de no declarar els ingressos a Hisenda. Per aquest motiu, el debat sobre els habitatges vacacionals es fa en fals, perquè una part significativa es realitza sense complir els més elementals deures tributaris.

Res que sigui estrany si pensam que, fins fa poc, en el moment de comprar un immoble, la pràctica habitual era pagar una part en negre. Un expresident del Consell Insular em va explicar fa uns mesos que, anys enrere, un local candidat a ser la seu de la institució es va haver de descartar per aquest motiu.


Però el mateix comportament es detecta quan es tracta de vides humanes. Fins a la introducció del carnet per punts i la instal·lació massiva de radars, els conductors s’estimaven més matar-se a les carreteres que respectar els límits de velocitat i les prohibicions d’avançar. El nombre de morts en accident de trànsit, que fregava els 6.000 l’any 1990, va caure fins els 1.200 el 2013, amb un 40% més de vehicles.

Per aquest motiu, és perfectament lògic que els usuaris no vulguin pagar per les descàrregues d’Internet, ja siguin cançons, pel·lícules o llibres, pràctica que mai s’ha pensat en sancionar, a diferència dels països del nostre entorn, on les multes per aquest causa són automàtiques i, en conseqüència, hi ha pocs infractors.

Així que tampoc ens podem queixar gaire quan la sola de les sabates queda empastifada amb un excrement caní, perquè alguns amos es fan els desentesos sobre el deure de retirar tan desagradables deposicions de la via pública.

La corrupció dels polítics és un tema que aixeca molta indignació, però quan qualcú s’aprofita de la seva posició a l’administració, ja sigui a títol particular o per finançar el partit que li ha donat un càrrec, no fa més que seguir la regla general: les lleis són perquè les compleixin els altres. Per açò, milions de votants no castiguen els que malversen fons públics, ja que ells actuen igual a petita escala, i farien el mateix si tinguessin l’oportunitat, fent bo el refrany “la ocasión hace al ladrón”.

Una campanya contra la pirateria informàtica emprava l’eslògan “si ets legal, ets legal”. Si volem que no cremin els pneumàtics, ni els corruptes estafin l’estat, no podem acceptar que es trenquin impunement les regles. Només aconseguirem el respecte de la llei si cream un clima social que faci impossible la seva vulneració, des del rei fins al darrer ciutadà.