La recuperació de les dones escriptores
per al cànon literari ens va oferint algunes perles que el temps havia sepultat
davall d’un mant de terra. És el cas de Janet Lewis, coneguda poetessa
nord-americana, l’obra novel·lística de la qual s’està editant els darrers
anys. El seu primer llibre, La dona d’en
Martin Guerre, que en el seu moment li va proporcionà un sòlid renom, fou
traduït al català el 2015, no així el segon El judici de Sören Qvist,
que acaba de ser publicat en castellà per Reino de Redonda en una esplèndida
edició que ens permet de descobrir un relat enlluernador. El dos formen part de
la trilogia dedicada a casos judicials històrics que l’autora relata amb una
ploma vigorosa i moderna.
Vagi per endavant que El judici de Sören Qvist té tots els
ingredients d’un clàssic, ja que el llegiran amb interès tant l’erudit com el
lector que cerca entreteniment, l’amant de la tècnica i aquell a qui li agrada
devorar els llibres, els preocupats en com es teixeix la trama i els que
s’apassionen amb els personatges. El començament ja és tota una declaració
d’intencions. En el primer capítol hi trobam una evocació de l’inici de l’Illa
del tresor: un viatger desconegut arriba a una taverna i el diàleg que
s’enceta entre aquest misteriós personatge mutilat (coix en el text de Stevenson,
manc en el de Lewis) i els propietaris del local constitueix el punt
l’arrancada de les aventures; com a lectors la nostra primera preocupació és
esbrinar qui és aquest home i quin paper té a la trama.
És només un recurs literari, ja que
l’autora no seguirà les petjades de l’escocès, sinó que dona forma al seu relat
d’una manera més moderna: els primers quatre capítols ens ofereixen la
conclusió de l’acció i tota la resta és la indagació de com es pot haver
arribat fins aquell extrem. En definitiva, es tracta del mateix esquema que
Garcia Màrquez utilitzaria el 1981 per bastir la seva Crònica d’una mort
anunciada, amb el qual també comparteix el fet de ser una novel·la d’aire
policial. L’americana publicà el seu llibre el 1947, més de tres dècades abans
que el seu il·lustre seguidor, que en tot cas no és fàcil que tingués notícia
d’aquest precedent, ja que l’obra no s’havia traduït al castellà.
Lewis atreu l’atenció del lector a través de la tècnica
del desvetllament. Els personatges, els fets i les situacions són presentades
al lector directament, sense cap aclariment ni descripció introductòria, ni tan
sols el seu nom, que anam descobrint en les pàgines següents a mesura que
progressa la història. D’aquesta manera s’obliga al lector a entrar en el joc
del descobriment, un joc que l’autora practica amb mestratge, perquè la seva
prosa neta i el seu profund sentit narratiu fa que el lector no es perdi, de
manera que a l’hora que va estirant el fil de la trama es va familiaritzant sense
cap dificultat amb els fets i els personatges que han aparegut unes línies més enrere.
No és l’única audàcia de l’escriptora.
També hi trobam algun capítol que comença al mig de l’episodi, el qual és
continuat per un flash-back en què se’ns explica què està passant. És una altra
forma de conferir interès a la història, que és vivificada per la intriga que
li aporta aquesta forma d’escriure. En definitiva, els que gusten destriant
l’arquitectura del text queden satisfets de la bellesa de la manera que té
Lewis de construir la història i els lectors corrents van passant les pàgines
de forma gairebé hipnòtica
Una característica de la prosa de Lewis
és que tots els seus elements són perfectament clars i lògics. Aquesta transparència
és un altre factor que atorga el caràcter clàssic al llibre. Els clàssics mostren
de manera fàcil i senzilla el que per altres és complex i per aquest motiu ens
ajuden a entendre el món, de manera que són exemplars.
En aquest sentit, el lector sap quin és
l’assumpte del llibre abans d’obrir-lo, perquè figura en el títol. El pastor
protestant Sören Qvist és jutjat, condemnat i mort i l’autora es proposa de
desentranyar aquest singular succés. El judici és el centre de la narració i el
tema que es tracta és, per tant, el funcionament de la justícia i, si es vol, la relació entre la justícia humana i
la justícia divina o la justícia absoluta. No descobrim res si apuntam que en
les primeres pàgines es fa evident que el famós judici va condemnar un innocent
i va causar una gran quantitat de dolor a la seva família i a la parròquia a la
qual l’home servia.
Aquest fet, cru i descarnat, ens posa
davant de les limitacions de la justícia. La qüestió em sembla
extraordinàriament pertinent en els nostres temps, en què l’opinió pública està
assetjada des dels mitjans de comunicació per persones i col·lectius que clamen
perquè se’ls faci justícia, que sempre identifiquen amb les penes més severes
del codi penal i, si no basta, amb un enduriment d’aquestes.
En aquesta deriva a Espanya s’han
tipificat un bon nombre de nous delictes i fa dècades que es va endurint el
tractament de qualsevol crim que surti a la llum pública, des dels accidents de
cotxe a les agressions sexuals, passant pel terrorisme o els delictes d’odi.
Tanmateix, si la justícia és fal·lible, si els poderosos la poden evadir i
desviar els seus cops cap a persones innocents, és prudent aquesta severitat? A
quants innocents no estem condemnant de manera injusta? Aquesta és la qüestió
que Lewis planteja, amb una dosi d’humanitat considerable, si tenim en compte que el llibre es va editar just
després de la Segona Guerra Mundial, en la
qual es van cometre els més grans crims.
Per fer-ho, l’autora ens anirà
presentant les persones que envolten el protagonista, el contradictori pastor
Sören: els seus familiars, amics i enemics. De fet, la construcció dels
personatges (Anna, la filla del Pastor, l’ama Vibeke, l’estrany Niels Bruus, el
magistrat Thorwaldsen i molts altres amb un paper més secundari) és un dels grans
encerts del llibre; a través de la narració ens sembla com si els haguéssim
conegut de primera mà. Així mateix, l’ambient està descrit de forma perfecta,
tant pel que fa a la societat, la comunitat rural danesa, com el físic, el
paisatge de Jutlàndia, dominat pels prats de bruc i la llum somorta del nord.
El llibre té altres ingredients, que
són al·licients per al lector. Els amants de la novel·la històrica apreciaran la
minuciositat amb què es reconstrueix l’atmosfera del segle XVII, amb els seus
vestits, parament de la llar, eines i mitjans de transport, sense perdre el més
mínim detall. Tanmateix, el llibre compleix plenament amb l’objectiu bàsic de
tota novel·la: oferir una visió del món. En aquest cas, ens revela els
mecanismes que mouen les comunitats humanes, amb les seves alegries i
tristeses, les enveges, els flirtejos, els vincles amorosos i d’amistat, els lligams familiars i les relacions de
poder. La gràcia d’aquesta obra és que, malgrat està ambientada a la llunyana
Dinamarca del fosc segle XVII, està parlant d’uns trets universals, o almenys
compartit per tots els europeus des de fa centúries.
D’altra banda, com s’ha apuntat, la
història conta la investigació d’un crim, és a dir que s’inscriu en la
literatura policial, encara que aquí hi manqui la figura del detectiu, que és
substituït per un narrador que ens va duent de la mà fins a esbrinar els
misteris que han anat sorgint. Lewis posa un punt de sofisticació en aquest
plantejament ja que, encara que l’autor intel·lectual de la mort sigui, com no
pot ser d’una altra manera, un malvat molt pervers, l’executor material és
l’administració de la justícia, en un procés legal amb totes les garanties.
Per acabar, només remarcar el mestratge
de Janet Lewis, qui aconsegueix que, en una història de la qual, al capdavall,
coneixem la conclusió, els darrers capítols enfilin un crescendo en el qual el
lector de cada vegada està més intrigat pel que succeirà. Alguns es tanquen amb
una escena de resultat incert, un continuarà que el lector frisa per descobrir al
capítol següent, en una successió que només finalitza en la darrera pàgina.
