Menorca: creixement econòmic o prosperitat?

Els mitjans de comunicació són esclaus de les notícies d’actualitat. No es pot informar del que no se sap, per açò cal ser-ne conscients i situar les coses en la perspectiva correcta. Cada tres o quatre mesos s’anuncien les dades del creixement econòmic de Menorca. El comentari més habitual durant els darrers vint anys és que, en comparació amb el de Mallorca i les Pitiüses, és l’illa que experimenta un increment menor –o una disminució major– del seu PIB.

Aquest és un fet que ningú discuteix. El que és preocupant és que es vulgui extreure la conseqüència que l’economia de Menorca va malament (o fins i tot que està estancada) i que no té model econòmic, el que no és cert.

La veritat és que qualsevol estudiant de segon d’econòmiques sap que el desenvolupament d’una economia no es mesura pel seu creixement. Els països del món que més augmenten el seu PIB –la Xina, l’Índia i algun altre país asiàtic– no són països amb una economia pròspera. El seu dinamisme amaga un nivell de vida molt baix, on milions de persones viuen en la misèria més absoluta.

La riquesa d’un territori s’avalua segons la seva renda per càpita (si volem afinar, ajustada pel poder de compra), mai pel seu creixement. El PIB de Suïssa, Noruega o els Estats Units no creix més que el d’Espanya, però sí ho fa la renda per habitant, de manera que el seu benestar és evident per a qualsevol que els visita. Aquest és el missatge que Guillem López, Miquel A. Casasnovas i Miquel Puig donen en el seu llibre sobre Menorca i Eivissa, i que alguns, en contra de tota evidència científica, s’entesten en voler rebatre.

El problema és que l’estimació que cada temporada el Govern Balear i altres entitats com CAEB fan de l’evolució del PIB de les illes Balears és una mera aproximació. De fet, no existeixen xifres oficials, perquè els  organismes que les proporcionen (l’Institut Nacional de Estadística o el Fons Monetari Internacional) només desagreguen les dades fins a l’àmbit regional o provincial.

Ni el Govern ni CAEB expliquen quina metodologia empren per mesurar el nostre creixement. La fórmula és un secret millor guardat que el de la Coca-Cola i alguns tenim dubtes que aquest fet no intenta protegir la propietat intel·lectual d’una sistemàtica excel·lent, sinó les misèries de quatre regles de tres poc fonamentades.

Per obtenir el creixement de Menorca cal un coneixement acurat de la seva estructura econòmica i de l’evolució de la productivitat de cadascun dels seus sectors productius. Aquest càlcul (anomenat taula inpunt-output) l’ha realitzat la Universitat de les Illes Balears dues vegades en els darrers vint anys i està pendent de publicar un tercer estudi. Per tant, és impossible avaluar de manera correcta l’evolució anual del PIB, perquè no hi ha base estadística.

Convid als periodistes a demanar els que publiquen les dades del PIB sobre la seva metodologia i que no es conformin amb la resposta habitual de “no es preocupi, som gent de fiar”, perquè oculta un castell de cartes que pot volar amb un sospir. Si tan segurs estan dels seus càlculs, els haurien d’acompanyar de la renda per càpita insular.

Fa uns anys vaig fer l’exercici d’intentar conciliar les dades del creixement del PIB de Mallorca, Menorca i Eivissa amb alguns valors de la renda per habitant publicats. El resultat va ser desastrós: les xifres no quadren. No pot ser que Menorca creixi tan poc si té la renda per càpita que se li atribueix (a Eivissa es dona la situació contrària). La impressió és que els nombres estan “planxats” i són massa similars als de Mallorca.

Des de fa més d’un segle, Menorca té una estructura econòmica i demogràfica diferent de la resta de les Balears i similar a la mitjana espanyola. Les que són estranyes són Mallorca i Eivissa; Menorca és normal. El creixement econòmic i de població de la nostra illa és semblant al d’Espanya; si el nostre model econòmic és dolent, també ho és l’espanyol. Menorca va bé quan Espanya va bé. El monoconreu turístic de Balears respon a un model anacrònic que no hauríem de voler copiar.

El creixement en brut no diu res, perquè s’ha de comparar amb el de la població. De molt poc li serveix a Malawi créixer el 3%, quan la seva població augmenta el 3,3%. D’aquesta manera, cada any té una economia més gran, però uns habitants més pobres.

A Balears fa vint anys que passa el mateix. Si el 1998 la renda per càpita de l’arxipèlag superava un 31% l’espanyola, el 2017 només excedeix la mitjana en un 3% i cada any baixem un esglaó en el rànquing. De res ens ha servit ser la Comunitat Autònoma amb un creixement econòmic més alt, perquè la nostra població ha estat la que més ha augmentat: un 47,2% envers el 16,7% d’Espanya. Balears és el Malawi espanyol.

Tal i com Miquel Puig assenyala, els darrers vint anys la província de Lleida ha passat de tenir una renda per càpita inferior a la de Balears a superar-la en un 17%. No tenen un turisme que cada poc bat les xifres de visitants, sinó una agricultura intensiva de pomes i peres que no surt als telediaris. El seu creixement és menor que el nostre, però la seva població només s’ha incrementat el 9,6%. La seva parsimònia és digna d’enveja: són més rics que els baleàrics i no pateixen massificació.

La creació d’un model de turisme menorquí

Els mitjans de comunicació es refereixen amb freqüència a la manca d’un model menorquí de turisme, a la qual cosa li atribueixen diversos mals relacionats amb la nostra evolució econòmica. Tanmateix, el creixement turístic de la nostra illa es va fer a partir d’una idea molt concreta i donà lloc a una organització peculiar de les activitats d’allotjament, diferent de la de les altres illes i valorada pels agents privats i l’administració de forma molt positiva. Menorca sempre ha tingut model turístic, basat de forma conscient en la contenció i el respecte al territori. Quan qualque inversor s’hi ha separat, l’opinió pública i els hotelers li han retret.

Els empresaris de l’illa van articular, entre el 1946 i el 1955, un model particular de desenvolupament turístic, que mantindrà la seva vigència els vint-i-cinc anys següents i superarà els diversos reptes que se li aniran plantejant amb adaptacions als canvis de l’entorn. El seu naixement fou un procés endogen, protagonitzat per actors locals, els caps més visibles dels quals foren Joan Victory, Gabino Sintes i Joan Casals, però que en realitat conformen una llarga llista, que van ser els fundadors de la major part dels primers hotels, restaurants i urbanitzacions, i que serà assumit promotors forans que invertiran durant aquest període.

D’aquesta manera es construiran pràcticament tots els nuclis turístics i els hotels fins passada la meitat dels anys seixanta. Al principi, la limitació del capital implicà una modèstia en les realitzacions. Els centres turístics s’executaren en marines rocoses, ja que el preu de les platges era elevat. Com que el capital era reduït i el nombre de clients exigu tampoc era possible la reinversió de quantitats considerables, els establiments eren petits i s’executaven per fases i experimentaven nombroses ampliacions.

L’esquema turístic menorquí estava fonamentat en la construcció d’establiments de categoria mitjana alta, per atreure el que s’anomenava un “turisme selectiu”, és a dir de masses, però amb una capacitat adquisitiva relativament alta. Per tant, l’aposta era fer prevaler la qualitat a la quantitat. Dins d’aquest plantejament, des del primer moment s’hi va inserir la construcció d’un parador nacional de turisme, el qual ja era una opció seriosa arran de la visita a l’illa del director general de Turisme, el 1948. Al llarg de quaranta anys es van plantejar diversos projectes a dos indrets: cala Galdana, on es van arribar a adjudicar les obres, i l’illa del Rei.

L’existència de dos intents molt avançats d’aixecar un parador són una mostra de la inclinació pel turisme de qualitat dels menorquins, tant dels promotors com dels ajuntaments, així com d’una capacitat d’influència no gens menyspreable sobre l’administració franquista. La impossibilitat de portar-lo a terme ens parla de la dificultat de perseverar en un model de turisme de qualitat sense controlar els ressorts de l’oferta, atès que els inversors exteriors i la insuficiència de les infraestructures poden malmetre les actuacions.

La lentitud en la venda dels paratges més bells no era símptoma d’insensibilitat dels propietaris dels terrenys, ans al contrari, demostra que les expectatives urbanitzadores eren altes i els exemples mallorquí i pitiús ben presents. De fet, pràcticament tots els terratinents vendrien les terres pocs anys més tard, quan l’arribada dels promotors exteriors proporcionés els fons necessaris. Llavors serà quan s’edificaran la majoria de les platges (cala Galdana, Arenal d’en Castell, Son Bou, Son Xoriguer, Binidalí,...). Altres seran obra del capital local (Sant Tomàs, Cala en Blanes). L’èmfasi en la majoria dels casos passa als hotels de grans dimensions, però se manté l’opció per la categoria mitjana-alta.

Des del començament, la major part de la inversió es va desplaçar cap als centres residencials en detriment dels hotels. Si bé al principi aquesta actuació responia a la demanda, a la meitat de la dècada dels seixanta, l’increment de les arribades de turistes fa patent un desequilibri de l’oferta, el qual, malgrat els tocs d’atenció del Foment del Turisme i altres agents del sector, lluny de corregir-se, es va accentuar fins les envistes de la crisi dels setanta. Aquesta disparitat va determinar que els allotjaments extrahotelers tinguessin un pes desorbitat en l’oferta menorquina. Mentre el nombre de visitants creixia, açò no va ocasionar cap dificultat, però posava les bases de la crisi de la dècada del 1980, quan la construcció d’apartaments per inversors locals van rebaixar la categoria dels establiments, tot posant en qüestió la política de qualitat.

D’altra banda, la insuficiència de l’oferta va possibilitar que, a diferència de la resta de les Balears, fins èpoques recents el mercat estigués en mans dels hotelers, que van poder aconseguir preus favorables i una rendibilitat positiva. Aquest fet també va permetre que la categoria dels locals de l’illa fos superior, generant un procés retroalimentat de millora de la qualitat.

El model menorquí incorporava fins i tot una estètica: la de l’illa blanca i blava, on el blau el posaven la mar i el cel i el blanc les construccions, bàsicament apartaments i xalets, però també els hotels, a condició que fossin discrets. L’ideal no deixava de ser “la caseta”, una fusió de les cases dels llocs i les construccions de vorera, totes ben emblancades. D’aquesta manera, la segona part dels anys seixanta, l’opinió pública aplaudí el sorgiment del poblat de pescadors de Binibèquer, considerat unànimement l’ideal urbanístic de Menorca, al qual seguirien conjunts similars (cala Morell), o variacions sobre el tema a cap d’en Font o platges de Fornells.

El turisme, com indicava Mascaró Pasarius el 1966, tenia el suport de dos potents grups de poder: les autoritats i la premsa. A partir del 1945, l’únic mitjà escrit insular, el Diario Menorca, va animar des de les seves pàgines el sorgiment del turisme. Els primers temps cobria les més mínimes actuacions relatives a centres turístics i hotels, així com les activitats del Foment del Turisme, fent del turisme una notícia, malgré lui. La seva actitud es va convertir en una veritable campanya de premsa els anys seixanta, fins el 1974. A més de la informació, editorials, articles, reportatges i cartes al director nodrien una opinió favorable al sector, que no excloïa la publicació de judicis adversos, que nedaven en contra del gran corrent d’admiració.

Els governants de l’illa sempre hi van estar a favor. No es tractava d’adoptar la política nacional, ja que al respecte dins del règim hi havia divisions i desconfiances. Més bé seguien l’exemple del pioner, Joan Victory, batle de Maó i procurador en Corts, que es féu hoteler, i altres com Carlos de Salord, delegat del Govern, que va promoure dos centres d’interès turístic nacional. També es manifestaren clarament en favor del sector els batles de Maó, Gabriel Seguí i, una dècada més tard, Rafael Timoner, aquest darrer industrial i un dels impulsors de na Macaret. Tots aquests polítics, tant en les seves declaracions com en les seves actuacions optaven pel model menorquí: construccions reduïdes, de qualitat i que s’expandien de forma lenta. L’administració franquista va donar el vistiplau a l’excepció menorquina, la mesura de la qual equilibrava la disbauxa de les altres Balears.

Viatge a les ciutats i els camps encantats de la Toscana

La Toscana és una regió italiana plena d'encant, la capital de la qual és Florència.

Pienza fou modelada a l'estil renaixentista pel Papa Pius II.

Palazzo Comunale (ajuntament)

Duomo (catedral)

Molt a prop s'hi troba Montepulciano, damunt d'un pujol. Al peu hi ha una fastuosa església, San Biaggio (Sant Blai)

Sant Blai

Els seus carrers tenen molt d'encant.

La plaça Gran, voltada d'edificis momumentals, és el centre neuràlgic de la població

Piazza Grande

Les vistes des de la torre del Palazzo Comunale (ajuntament) són espectaculars.

El Chianti, que s'estén al sud de Florència, és una comarca de bells paisatges, que ha sortit a diverses pel·lícules.

SIENA
Situada al sud de Chianti, Siena és una ciutat d'una gran bellesa.

Palazzo Salimbeni

Il Campo és una gran plaça molt airosa on a l'estiu es fan curses de cavalls.

Torre de Mangia a Il Campo

En ella s'hi troba una bella font.

Fonte Gaia

La catedral de Siena és fastuosa, amb una exhibició de marbres de colors espectacular.

Duomo de Siena

L'interior és més exhuberant, si açò és possible,...

Dins s'hi troba la biblioteca Piccolomini, amb uns frescos molt elegants i al mig un conjunt escultòric de les tres gràcies. El resultat és perfecte.

Frescos de la biblioteca Piccolomini

San Gimignano és una petita població no gaire llunyana de Siena, famosa per les seves torres, que fan que sigui coneguda com la Manhatan toscana.

També conté places que ens evoquen l'edat mitjana.

Les torres són realment espectaculars i sobrepassen a les d'altres poblacions.

Pisa és coneguda per la seva famosa torre inclinada, que els intalians anomenen "torre pendente".

Torre pendent de Pisa

Tanmateix, es tracta d'un conjunt format per la catedral, el seu campanar (la torre), el baptisteri i un cementiri, que conformen el que es diu amb justícia com La plaça del miracle.

Duomo

L'interior del baptisteri, com el de la catedral, amb els seus fabulosos marbres, fan justícia a la seva aparença exterior.

Interior del baptisteri

Tanmateix, a Pisa també s'hi poden trobar esplèndides places, bon carrers i el riu Arno fa una bona fila

Plaça dels cavallers

Luca s'hi troba a pocs quilòmetres de Pisa i té un centre històric medieval emurallat molt airós.

Església de San Frediano

Les seves esglésies són ens transporten a un món rudement espiritual

Basílica de San Frediano

Torre de San Frediano

L'interior de la catedral sorprèn per la puresa de les seves línies.

Voltes de la Catedral de Sant Martino

FLORÈNCIA

Florència ens saluda des d'una terrassa, des d'on podem veure la magestuositat de la cúpula de la seva catedral

Catedral de Santa Maria del Fiore

Les façanes de la catedral, el campanari i el baptisteri són una cosa realment admirable.

Torre del campanar de la Catedral

El baptisteri de Sant Joan té detalls que et deixen sense alè.

Detall de la façana del baptisteri

Interior del baptisteri

El Palazzo Vecchio, antiga seu de la república de Florència, avui dia museitzat, ofereix el contrapunt secular a tants edificis religiosos.

Palazzo Vecchio

L'interior del palau deixa a les clares la seva funció de seu del poder

Saló Cinquecento

El pati que serveix d'entrada és tan fastuós com l'interior.

Cortile (pati) del palau

La façana dona a la piazza de la Segnoria, d'una gran monumentalitat.

Entrada principal de la Palazzo Vecchio

Per veure l'estatua original del David de Miquel Angel hem d'anar a l'Acadèmia de San Marco, on ens domina amb la seva impresionant nuesa.

David de Miquel Angel

El darrer gran punt de referència de Florència és el ponte Vecchio, que comunica la galeria dels Uffici amb el riu Arno.

Ponte Vecchio

En la seva major part, el pont és cobert de cases, als baixos de les quals es poden trobar les joieries que un es troba quan el travessa, les quals li donen el seu caràcter particular.

Detall del Ponte Vecchio

A Florència hi ha molts altres monuments. Com a petita mostra, l'Església de Santa Maria Novella.

Santa Maria Novella

El piazzale Michelangelo domina la ciutat i el riu i ofereix un bell panorama a l'hora de la posta de sol.

Florència des de la plaça de Miquel Angel

Toni Vidal, la fotografia del silenci

Quan els visitants baixen a veure l’exposició de Toni Vidal a la sala d’exposicions de ca n’Oliver de Maó, igual que quan entraven a la del Roser de Ciutadella, s’empara d’ells un silenci religiós, reverencial, envers la col·lecció de fotografies, la majoria d’un imposant blanc i negre, que s’estén al seu davant. Toni Vidal plasma el silenci en les seves instantànies, ja es tracti de paisatges, fàbriques, carrers o persones. La seva és una fotografia callada, que exigeix de l’espectador un cert respecte, primer pas per a una reflexió sobre el sentit d’allò que estem mirant.

El fotògraf és el primer a sentir respecte pels seus models, ja siguin treballadors o persones corrents. Tots són mostrats amb una gran dignitat, que evidencia una especial consideració per la feina i per la vida, no sempre fàcils. En ocasions, l’actitud deferent de l’òptica confereix una qualitat escultòrica a la fotografia: les mans i les cares exhibeixen uns contorns tan definits com els d’una figura sòlida. Els retrats, tant importants en l’obra de Vidal, ofereixen aquesta contundència dels cossos massissos, que els converteix en arquetips del pintor avantguardista, l’escriptor sorrut, l’assatgista esmolat o el poeta del poble.

El silenci, especialment quan es tracta de racons dels nostres pobles o habitacions de les cases, té un tirant nostàlgic. Els menorquins som nostàlgics; l’escriptor català Pin i Soler comentava el 1905 que “la nota més freqüent en els prosadors i poetes del port de Maó és la recança vers les coses enyorades”. Molta gent que va a l’exposició és ben sensible a aquesta qualitat de la fotografia de Vidal; el llibre de visites és ple d’agraïments per haver immortalitzat la Menorca d’ahir.

Pescadors sargint les xarxes, fillets jugant al carrer, sastres cosint una americana, un mestre d’aixa fabricant un llaüt a Calasfonts, avui en dia envaït pel turisme, són escenes que ens remeten a una realitat que fa dècades que ha desaparegut per sempre. Toni Vidal s’hi recrea: els carrers estan sense asfaltar; els llocs abandonats, amb peces rompudes; les cales del port quasi buides; la majoria dels personatges són venerables ancians.

 Si la nostàlgia ens toca tant al viu no és només pels indrets que veiem, sinó, sobretot, per com ens els ensenya el fotògraf. Tot està cobert per un tel de clausura, de ruïna. La fàbrica de gas de Maó –com La España Industrial– era a punt de tancar, mentre al costat s’ampliava el port i s’aixecava la nova central elèctrica. Els bons temps dels pescadors, dels pagesos, dels industrials, ja han passat, i esperen amb serenitat, amb un estoïcisme ben menorquí, que caigui el teló i posi fi a l’obra de teatre que ha estat la seva vida, de la qual s’està representant el darrer acte.

Toni Vidal fa el gruix del seu treball durant les dues dècades que van de la meitat dels anys seixanta a la meitat dels vuitanta del segle passat. Període de grans transformacions, quan emergeix el turisme i una notable activitat industrial –són els anys de les urbanitzacions, els tractors i els polígons industrials. El trànsit és palpable a les festes de Sant Joan, ja preses pel jovent, però encara sense turistes. Al fotògraf, la nova vida no li interessa; es concentra en el que va deixant enrere: algun paratge marítim sense construccions, fàbriques condemnades a mort i els darrers pagesos familiaritzats amb la mula i la romana.

En tots els períodes de trànsit, alguns espais palesen signes de declivi. La guia O’Shea, del 1868, assenyalava que a la ciutat de Maó “tot és silenci, decadència i endarreriment” i dues dècades més endavant, Josep Ma. Quadrado li atribuïa “una decadència trista”. El mateix Pin i Soler descrivia un paisatge deshabitat: “al port de Maó hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos”. I presentava els carrers des Castell de manera similar a com ho fa Vidal: “les casetes són elegantones; se’n poden llogar les que volguéssiu, car sempre n’hi ha de tancades”.

 

Toni Vidal

Les cases de lloc i de poble de Vidal fa anys que no s’emblanquen. Les madones, totes les dones, ni es recorden de quan les seves mares cada dissabte agafaven la granereta per cobrir les parets de calç. La gent està ocupada moltes hores fent bijuteria, sabates, construint xalets, carreteres,... i no es pot dedicar a la seva llar; encara no ha arribat el dia que hi haurà prou doblers per pagar un pintor o folrar l’enfront de pedra, perquè no s’hagi de pintar.

Els senyors de lloc ja no poden assumir el manteniment dels grans casalots del camp; els missatges i els jornalers s’han anat a construir les urbanitzacions o a conduir camions. I tanmateix, encara no han arribat els estrangers que compraran els edificis, els reformaran i els permetran de recuperar el seu esplendor. Vidal dona testimoni d’aquest entreacte que separa els temps antics d’esforçats pagesos i obrers i la postmodernitat de turisme i qualitat de vida.

Un dels mitjans dels quals es val el fotògraf per reforçar el seu missatge és el contrast. El rellotge del sastre remarca la pobresa de les robes i eines dels obrers de les fotografies del costat. La mirada sorpresa i innocent d’una filleta mena els nostres ulls a la funda que cobreix la pistola del guàrdia civil. Les barres descarnades d’una vaca –símbol de mortalitat– donen fe de l’eternitat de les aspres penyes que adornen el paisatge. Una violinista a l’interior de la fàbrica remarca la rudesa de les màquines que només poden moure homes forts com la roca, alhora que entona els darrers compassos de l’antic concert industrial.

La manera com enxampa Vidal el moviment també està en plena concordança amb la seva voluntat de silenci. El recorregut de l’aigua que surt d’un poal, el pas d’una motocicleta o les evolucions d’un grup oriental de dansa queden congelats. El fotògraf atorga solidesa a l’evolució dels cossos, que és una forma de fer-los callar, de dir-los que es tranquil·litzin, de posar-hi pausa on hi ha agitació.

Allà on Vidal pot expressar amb més precisió les seves ànsies de quietud, de repòs, és a la natura. Còdols i rocs, cebes i fulles de trau no precisen cap detall tècnic per expressar la seva serenitat, la seva concentració, la bellesa que emergeix de la seva pròpia essència i que només espera de l’artista un punt d’atenció per ser recuperada per al públic.

El fotògraf posa de relleu el seu detallisme, la capacitat de percebre l’encant semiocult dels objectes. Tal vegada, també forma part del nostre tarannà menorquí. Manuel Amat, el 1933, comentava que Menorca només era assequible pels pacients tastadors de matisos paisatgístics i psicològics. Era la terra dels secrets encisos, que calia cercar amb fanalet; una illa diminuta que sabia extreure gràcia de la seva petitesa. Així és la fotografia de Toni Vidal.