dimarts, 16 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. Blanco y Negro i la revista Algo

Blanco y Negro era el títol del suplement dominical del diari ABC, editat a Madrid entre el 1891 i el 1936 i que es tornaria a publicar el 1957. L’1 de febrer del 1931 va incloure un article d’una pàgina sobre Maó, dins la sèrie “Como es España” dedicada a les ciutats del país, amb la particularitat que els textos eren redactats per fillets. El petit reportatge era signat per Josep Ma. Tejera, de 13 anys, un nebot de Joan Victory Manella, i venia il·lustrat per dues fotografies del port de Maó.


Comença indicant que la joia més preuada de la població és el port, de bellesa incomparable. En ell s’hi troba la Base Naval, instal·lada gràcies als esforços d’August Miranda, a qui la Maó ha aixecat una artística escultura. La ciutat té un centre de cultura molt notable: l’Ateneu. També és de gran mèrit el monumental orgue de Santa Maria, així com alguns teatres i salons d’espectacles.

Menorca ofereix un ampli camp d’acció a la arqueologia pels seus monuments megalítics, que atrauen de forma constant comissions científiques. L’illa ha estat dominada al llarg dels segles per diverses nacions, la qual cosa explica la raresa dels costums de Maó i el seu tarannà estrany, tot i que en el fons noble.

Els maonesos odien la sang i fa força anys que no s’ha processat cap criminal. Tanmateix, els suïcidis abunden, però s’elegeixen mètodes no sangonosos: penjar-se i tirar-se a un pou. El caràcter maonès és original i queda condensat en les cases blanques, amb les típiques persianes verdes, entre les quals es pot veure un curiós que segueix amb la mirada el foraster que acaba de passar.

El setmanari barceloní Algo era una publicació on al costat d’espais humorístics s’incloïen textos de divulgació, viatges i costums. Nascut el 1929, amb el pas del temps va potenciar els seus continguts de viatges, societat i esports, així com el nombre i la qualitat de les fotografies. 

Menorca hi és present en dues ocasions. La primera, l’agost del 1929 en un article humorístic en què, amb un to marcadament irònic, un fill escriu als seus pares per disculpar-se després d’una absència de tres mesos, durant la qual fou interrogat per la policia, jutjat i enviat a Maó, on l’esperaven uns senyors que, sense deixar-lo ponderar les belleses de la ciutat es van obstinar en menar-lo en cotxe a la casa on s’havia d’hostatjar. L’habitació era ample i segura i els gruixats barrots deixaven veure la mar, que era una vista esplèndida. Aquesta crònica es feia ressò de la fama del penal de la Mola, pel qual l’illa seria coneguda durant dècades i que és possible que reduís el seu atractiu, almanco entre el públic nacional.

El gener del 1934 aparegué un reportatge  de tres pàgines signat, així mateix per Josep Ma. Tejera. Estava àmpliament il·lustrat; de fet les fotografies ocupen un espai similar al del text. N’hi ha dues del port de Maó, dues més de Fornells, tres de Ciutadella (plaça del Born, palau de Torresaura i ses Voltes),  i una de la mare de Déu del Toro.
Maó

Fill de la seva època, el periodista, que es va desplaçar a l’illa l’estiu, comenta que, malgrat saber que no es pot visitar en dos dies, no disposava de més temps i açò el va obligar a “admirar únicament algunes de les belleses que conté l’illa blanca i blava, com qualcú va anomenar Menorca”. El vaixell va fer una escala a Alcúdia abans d’entrar al port de Maó. El reporter comenta que mai havia vist un refugi natural tan bell i espaiós i repeteix els coneguts versos d’Andrea Doria. Hi sobresurten la fortalesa de la Mola, el Llatzeret i al seu davant es Castell, l’antic Georges-Town, fundat pels anglesos en la seva primera dominació. Més a l’interior, l’excel·lent base naval.

La visita de la població fou ràpida, ja que, arribat a les dotze, volia dinar a Fornells. Li van cridar l’atenció les cases, emblancades i amb les típiques persianes verdes d’estil anglès, que donen una nota d’uniformitat i neteja que impressiona gratament el viatger. A l’església de Santa Maria es pot contemplar el monumental orgue. L’organista el va obsequiar amb algunes composicions alhora que advertia que es tractava d’un dels millors del món, gràcies als seus cinquanta i un registres i tres mil tubs.

A la una el corresponsal va prendre l’autocar que sortia cap a Fornells. El camp es mostrava “verd i esponerós”, dividit en multitud de parcel·les per mitjà de rústegues parets i esquitxat de cases blanques. El paisatge és variat i d’una sorprenent originalitat: l’autor no recorda haver vist mai res de semblant.

Fornells
 A la una i mitja arribà a Fornells, bordejant les voreres del port, que recorda un ampli llac, per la tranquil·litat i transparència de les aigües. La majoria dels habitants eren pescadors i es veien al moll, asseguts en terra, arranjant les xarxes. Va dinar a la popular “Antiga Casa Burdó” la típica caldera de llagosta, principal pesca del llogaret, que va acompanyar del bon vi del país.

Després de fer una becaina, van llogar un bot que el transportà a una bella platja de la vorera de davant i devers les cinc van prendre un bany. Més tard visitaren la bellíssima cova Polida, que és una meravella de la naturalesa, en la qual les estalactites i estalagmites han format filigranes que competeixen amb les de les coves mallorquines. En tornar, van veure les ruïnes del vell castell de Sant Antoni.

El dia següent, a les cinc de la matinada van partir a peu cap as Mercadal i, d’aquí a la muntanya del Toro, el punt més elevat de l’illa. Allà foren captivats pel paisatge incomparable que es divisa i pel santuari; el periodista refereix la llegenda de la Mare de Déu. Després de berenar, van baixar as Mercadal, on a les vuit i mitja van prendre l’automòbil correu cap a Ciutadella. Abans d’arribar s’aturaren a visitar la cèlebre “naveta des Tudons”, un dels monuments més importants de Menorca. Esteses per tota l’illa, i junt amb altres conegudes com taules i talaiots, aquestes colossals construccions “avui en dia ens fascinen i ens fan pensar en el vigor de les races prehistòriques”.
 
Palau de Torre-saura. Ciutadella
Ciutadella és l’arxiu de la història menorquina, per les antigues belleses que tresoreja. Aquí nasqué l’insigne polígraf Josep Ma. Quadrado. S’hi troben els palaus del duc d’Almenera-Alta i del comte de Torre-saura i l’artística i ampla Catedral, construïda per Alfons III. A la plaça del Born un monument commemora l’heroica resistència que la ciutat va oposar als turcs el 1558.

Després de dinar a l’hotel Faner, van retornar a Maó, on en l’hora que tenien visitaren l’Ateneu, que posseïa una biblioteca amb 17.000 volums, un saló de lectura amb més de 130 publicacions i interessants museus d’història natural i arqueologia. A les set del capvespre van embarcar cap a Barcelona, on l’autor remarca que, entre l’agitació de la vida cosmopolita, no oblidarà mai aquells dos dies en els quals ha pogut apreciar les incomparables belleses de l’illa mediterrània.
Sant Antoni. Port de Maó

L’article es complementa amb un itinerari amb el recorregut que s’ha descrit, acompanyat d’un pressupost que puja a 118,95 pessetes per persona, signat per Joan Victory qui és, així mateix, l’autor de les fotografies. Per aquest motiu, cal considerar aquesta col·laboració una operació del menorquí per promoure les escapades de cap de setmana de Barcelona a Menorca, un producte ben innovador per l’època. De fet, Tejera no era periodista, sinó que va estudiar dret i acabaria essent advocat de l’Estat i lletrat de les Corts. Devia estiuejar a casa dels seus familiars menorquins, i no és probable que hagués fet realment el viatge que aquí explica.

dimarts, 9 de maig de 2017

El frau de la crisi i el conductor cec

La crisi econòmica en què ens vam precipitar el 2008 ha causat una commoció intel·lectual proporcional als seus estralls socials. Alhora que milions de persones queden a l’atur i milers d’empresa fan fallida, acadèmics, activistes i ciutadans es qüestionen sobre com és possible que açò hagi pogut passar. Semblava impensable que després de dècades de relativa estabilitat l’economia s’esfondrés de manera abrupta. Com no podia ser menys, els bancs han estat a la diana de tots els atacs.


Aquestes reflexions han donat peu a considerar la crisi com un frau, on la connivència entre els poders econòmics i els polítics integrats al sistema ha generat la depressió que pateix la gent. És simptomàtic que aquest plantejament radical també sigui una de les conclusions d’un llibre d’èxit, Cisne Negro: El impacto de lo altamente improbable, escrit per Nassim Taleb, un analista de Wall Street que assessora, entre d’altres, el govern del Regne Unit, qui vaticinava la recessió l’any abans que esclatés.

L’autor fa notar que la globalització fomenta les fusions bancàries, les quals donen lloc a institucions gegantesques. La major concentració té com efecte fer menys probables les crisis, però quan es desencadenen ens copegen amb més força. Fins i tot assenyalava el risc que suposava l’entitat Fanny Mae, “que està assentada sobre un barril de dinamita”, i que va ser una de les intervingudes pel Govern americà el setembre del 2008.


Les crítiques de Taleb apunten per un costat al sistema financer i, per l’altre, a l’economia acadèmica. La clau és que els experts no han entès el risc dels mercats i consideren que la borsa és com un casino, on la probabilitat de guanyar o perdre és coneguda i regular, així que descarten que hagi un enfonsament. Aquesta forma de domesticar l’atzar fa que cometin errors de previsió enormes i reiterats.

L’assagista va viure la seva particular caiguda de Damasc el 19 d’octubre del 1987, quan l’índex Dow Jones va retrocedir el 23%, una pertorbació que segons la teoria imperant no es podia produir, perquè tenia una probabilitat infinitesimal. Profunditzant en el tema, constata que la meitat dels guanys de la borsa en els darrers cinquanta anys s’han obtingut en deu dies. Aquesta desproporció invalida els mètodes estadístics basats en la campana de Gauss, que acadèmics guardonats amb el premi Nobel han utilitzat per explicar el funcionament dels mercats.

És paradigmàtic el cas de Scholes i Merton, els quals després de rebre la distinció el 1997, van veure com el seu fons d’inversió, que especulava en borsa utilitzant els seus mètodes, feia fallida i era rescatat pel govern l’any següent, quan la crisi financera de Rússia va fer trontollar els mercats. La magnitud de les desviacions era considerada impossible per la seva fórmula.


Els banquers entabanen al públic fent veure que són molt prudents, quan de fet, assumeixen uns riscos desmesurats. El truc és que al principi donen beneficis i les pèrdues emergeixen sobtadament anys després, la qual cosa els permet de rebre substancioses retribucions, encara que a la llarga estan arruïnant els accionistes. Per aquest motiu, a més de denunciar la cobdícia dels gerents, Taleb defensa que no es rescati els bancs, perquè no es pot admetre que ells es quedin els beneficis i la societat assumeixi les pèrdues.

Les grans concentracions empresarials s’haurien de prohibir, per evitar que es formin conglomerats que siguin massa grans per caure, ja que al final és el contribuent el qui paga per la bancarrota. A més, la seva magnitud fa que l’economia es mantengui estable més temps, però al preu de provocar crisis colossals quan tenen dificultats. Tanmateix, a tots els països els governs fomenten la creació d’aquests goliats financers, que generen un risc sistèmic creixent, del qual després no se senten responsables.


El llibre apunta que, en els fenòmens socials, l’atzar té un paper major del que li atribuïm, tant per bé com per mal. Els grans descobriments, ja sigui Amèrica, la penicil·lina o internet no van ser el resultat d’una recerca dirigida, sinó de la sort. Les grans catàstrofes: la I Guerra Mundial, la caiguda de la URSS, l’atac de les torres bessones del 2001, uns dies abans eren inimaginables. Són com el cigne negre, que es creia una quimera i fou trobat a Austràlia el segle XVIII. Aquest atzar caòtic impedeix qualsevol predicció precisa, ja que el bategar de les ales d’una papallona a l’Índia pot provocar un tornado a Amèrica.

Els economistes s’entesten a fer profecies, que no es compleixen, especialment a llarg termini en què els errors s’acumulen. Per aquest motiu, els bancs centrals cada vegada que hi ha una crisi s’excusen dient que “mai havia passat”, que és el mateix que pronosticar que no ens podem morir, perquè mai ens hem mort. Els cracs financers són recurrents, però cadascun té uns trets particulars. El problema és que les autoritats es neguen a acceptar que pròximament n’hi haurà un altre i no actuen en conseqüència, obstaculitzant les conductes arriscades dels agents econòmics.

A Espanya els darrers mesos s’ha fet públic com el Banc d’Espanya va ser abduït pels successius ministres d’Hisenda, perquè fes cas omís dels inquietants símptomes que donava l’economia, que experimentava una perillosa bimbolla immobiliària. El risc es va passar per alt, ja que la salut econòmica fictícia permetia al govern exhibir els seus èxits aparents i fer uns pressupostos expansius, que acontentaven tothom.

Confiar la gestió de l’economia a aquestes eminències és com deixar que un cec meni un autobús escolar: no importa quan temps duri el trajecte, acabarà amb un accident.

dimarts, 2 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. La Revista de Oro i l’esperançador futur turístic de Menorca (1926)

Les revistes il·lustrades veuran el seu enlairament la segona part de la dècada del 1920. La fotografia ja ha arribat a un punt de notable maduresa i es comencen a veure imatges en color. Menorca apareixerà a la Revista de Oro l’octubre del 1926. Aquell any la publicació, editada a Barcelona, havia modificat el nom primitiu d’“El mundo en auto”, sense abandonar la seva funció de donar publicitat a la indústria automobilística. El setmanari es costejava amb els ingressos dels anunciants.
  

Les tres pàgines de l’article estan escrites en un to marcadament propagandístic amb l’objectiu de “vendre” l’illa als potencials turistes, una activitat que s’indica que ha iniciat el seu desenvolupament. S’inclou una fotografia del port de Maó i el plànol de la ciutat, però la majoria són de la costa: les platges de Son Bou, cala Mesquida, Rafalet i cales Coves. N’hi ha dues imatges de l’interior: el gran tronc d’una olivera i unes roques prop de Son Bou, així com un anomenat “dolmen” (la taula de Talatí).

Al començament, s’indica que Menorca, pel seu clima i belleses físiques, és una illa privilegiada que està destinada a convertir-se, com les de Hyères al sud de França i la de Wight a Anglaterra, en una important estació d’esbarjo i lloc de reunió de la societat aristocràtica amant dels esports. Com més endavant s’explica, el motiu d’aquest optimisme és la prevista construcció d’un hotel modern amb el confort dels de les grans capitals europees, que pensava aixecar al port de Maó la Compañía Nacional de Industrias de Turismo, (la qual, d’altra banda, inseria un anunci en una de les seves primeres pàgines), “un esplèndid establiment digne de les belleses naturals i arqueològiques de l’illa”.

Així es pronostica que començarà l’evolució que la transformarà en pocs anys en el Sant Sebastià de la Mediterrània. De fet, la seva situació, a mig camí de València i Sardenya i Marsella i Alger, li confereix una importància capital per al turisme nàutic. En el seu reduït perímetre conserva una mostra de cadascun dels paisatges pintorescos de la península i una temperatura benigna durant tot l’any.
 La costa és molt irregular: al nord té alts penya-segats que li donen un aspecte abrupte i extremadament pintoresc, com el del Cantàbric; el sud, en canvi, conté fons molt nets i platges en suau pendent, com les del Garraf o Sitges. La platja de Son Bou, llisa i dilatada, té un encís particular; a Rafalet, pel contrari, la mar penetra entre elevades roques que li proporcionen un aspecte imponent. A cales Coves l’efecte dels penyals rematats de vegetació és molt atractiu.

El port de Maó pot allotjar còmodament una flota immensa, la qual cosa fa que els marins el considerin com un dels millors de la Mediterrània; el de Ciutadella també és excel·lent. Les muntanyes de l’illa són suficients per satisfer les exigències de l’excursionista. La més elevada és la del Toro, al mig de l’illa, però n’hi ha d’altres com la de Falconera, Biniac i Milà. El principal al·licient no és l’altura, sinó el seu caràcter extremadament pintoresc. Les masses rocoses tacades de verd d’alguns paratges recorden Montserrat. Alternen amb prats entapissats d’herba i poblats de cases delicioses, així com nombrosos ramats que fan el paisatge semblant al de Castella la Vella. Les cabres, ovelles i porcs animen les valls, contribuint a la seva poètica rusticitat.


El port de Maó està comunicat per un servei de vapors amb Barcelona, Alcúdia i Palma de Mallorca. La circulació dels automòbils per l’illa és fàcil i còmoda, gràcies a una carretera de primer ordre que uneix Maó amb Ciutadella, passant per Alaior, es Mercadal i Ferreries. Maó també està connectat amb Sant Climent, Sant Lluís i es Castell. Altres vies enllacen Ferreries amb es Migjorn, aquest amb es Mercadal i Fornells i la darrera població i Maó.

L’activitat industrial de Menorca està en creixement. Al camp destaquen la producció de formatge i mel, la ramaderia i la pesca (especialment la llagosta i els vivers de marisc). Dues branques tenen una importància excepcional: la fabricació de calçat, del qual s’exporta una quantitat elevadíssima, i els moneders de plata, amb un desenvolupament ben conegut a Catalunya i la resta d’Espanya.

Ciutadella, l’antiga capital de l’illa, conserva moltes restes de la seva passada grandesa, però la ciutat més important és Maó, amb 13.800 habitants. Té un institut d’ensenyament, cambra de comerç i diverses entitats de crèdit. El passeig de l’Albereda és tan bell com concorregut.

Les tradicions locals, que els menorquins aprecien i preserven, tenen un encant especial per al viatger. Hi sobresurten les festes de Sant Joan de Ciutadella, que comprenen cavalcades, curses i reminiscències dels tornejos medievals. La dominació anglesa va deixar alguns records curiosos a Maó. El general Kane va construir la carretera que arriba a Ciutadella. Les freqüents visites de la flota britànica contribueixen a mantenir viu aquest record. Són relativament nombroses les persones que xerren anglès i estan familiaritzades amb els costums de les ciutats cosmopolites, la qual cosa fa que el turista es trobi amb sorpreses agradables. L’article s’acomiada prometent tractar en una altra ocasió sobre les interessantíssimes riqueses arqueològiques de l’illa, fet que no es va arribar a dur a terme.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Els reportatges de viatges en la premsa.
La revista Mercurio (1911)

El periodisme ha tingut un paper primordial en la difusió dels destins turístics. La segona part del segle XIX la premsa començà a incloure els reportatges d’alguns viatgers, que se solien publicar per entregues. En ocasions, les col·laboracions arreplegaven més tard en llibres, com fou el cas dels americans Bayard Taylord (1867) i Mary Soldberg (1894) i el català Josep Pin i Soler (1905).


Ja ens vam referir a aquests darrers fa uns mesos, així com als treballs del National Geographic (1928) i el Mirador (1933). Gràcies a l’interès de Miquel Àngel Limón i alguna troballa pròpia, he eixamplat el coneixement d’aquesta literatura, que assolí un volum que fa aconsellable que li dediquem un espai més extens. D’aquesta manera podrem constatar l’atenció que rebia l’illa des de l’exterior, sobretot a Barcelona.

La millora de la fotografia va permetre la seva generalització a les revistes il·lustrades, abans limitades als gravats, i que des de principis del segle XX s’expandeixen amb força. Aviat s’implantarà als diaris i modificarà la forma de fer periodisme, així la Primera Guerra Mundial fou la primera contesa que el públic va poder copsar de forma gràfica. Atès que l’atracció que despertaven els indrets estava lligada al seu paisatge, la introducció de la imatge va comportar la multiplicació dels reportatges turístics, notablement a partir dels anys vint.

Les col·laboracions no sempre anaven firmades. Un dels primers treballs sobre Menorca va sortir a la revista Mercurio, editada a Barcelona, el 1911. La publicació pretenia estrènyer els lligams amb Amèrica Llatina i, de fet, s’indica que Menorca és sobradament coneguda entre els locals, i es tracta d’ampliar la idea que tenen els americans. Les descripcions són similars a les que recollien les guies de viatge estrangeres i la de l’Ateneu (que acabava de veure la llum), caracteritzades pel seu to enciclopèdic. La novetat és que ve acompanyada de força fotografies. Les quatre pàgines inclouen sis fotografies del port de Maó, dues de la població i una d’Alaior, i els escuts de les quatre universitats (Maó, Ciutadella, Alaior i es Mercadal).

L’article fa un resum de la geografia i el clima de Menorca, així com de la mineria i el regne vegetal, per un costat i l’economia de l’illa, per l’altre: agricultura, ramaderia, pesca i indústria. La costa és bastant accidentada i passa dels més abruptes escarpats a les més manses platges. El clima és benigne, però l’hivern el vent fa que el termòmetre pateixi fortes oscil·lacions. Els fenòmens meteorològics més particulars són les calmes de les seques de gener i les rissagues de Sant Joan, que a vegades causen grans danys. 

El principal conreu és el blat, el rendiment del qual augmenta ràpidament gràcies a l’ús d’adobs minerals. Entre els llegums les més esteses són les faves, de qualitat superior i que es paguen a bon preu als mercats. L’illa posseeix moltes vaques, alimentades per prats naturals i plantes farratgeres. També hi ha un nombre considerable de cavalls, ases, bens i porcs. La fauna ictiològica és abundant i variada. La pesca és una de les bases més rellevants de la riquesa de l’illa. El producte més valuós és la llagosta, que s’explota a gran escala i de la qual els pescadors de Fornells viuen quasi en exclusiva. Li segueix en importància l’extracció de mol·luscos del port de Maó, d’on procedeixen les escopinyes i els dàtils. Les indústries més destacables són el calçat, els moneders de plata i la maquinària en general, però n’hi d’altres com les farines, licors, embotits, ciment, marbre artificial, etc.

Hi ha un extens apartat sobre els monuments prehistòrics, que es declara que són una de les visites més atractives pel viatger: talaiots, navetes, taules, muralles, cercles i coves gardes. D’entre els dos-cents talaiots s’assenyalen els de Sant Agustí, Binicodrell, Fonts Redones, Biniatzem i Torrellisà. Hi ha dos tipus de coves: les agrupacions de la costa sud, especialment les de cales Coves, Sant Josep i Son Morell i les que es troben al voltant dels talaiots, al mateix nivell del terreny, molt freqüents.


Les taules són de dimensions variades i acostumen a estar rodejades d’un cercle de pedres amb una porta de pedra que en ocasions té una llinda. Les més famoses són les de sa Torreta, Trepucó, Torrellisà Vell, Torre Llafuda i Cavalleria. Els monuments solen estar protegits per un recinte de muralles fetes amb grans blocs i a vegades de doble parament; les més remarcables són les de Son Catlar i Santa Rosa. Finalment, les navetes són similars als talaiots, però amb una cambra interior. Es coneixen denou i les més dignes de fer notar són les de Rafal Rubí i es Tudons.

La part més extensa es dedica al turisme. Es recomanen quatre excursions: a Ciutadella; es Mercadal, el Toro i Fornells; el barranc d’Algendar i els monuments arqueològics. Totes són animadíssimes i la darrera ben instructiva, la qual cosa la fa escaient per als turistes.

Maó és coneguda a tot el món pel seu port. Els carrers de la ciutat són amples, rectes i summament nets. Són adornats amb multitud d’acàcies i dotats d’enllumenat. Hi ha un carreró moresc molt típic anomenat Pont des General. Els principals edificis són les cases consistorials, el palau de Justícia i les esglésies. Compta amb gran quantitat d’institucions culturals, entre les quals sobresurt l’Ateneu, amb biblioteca i museus.

Ciutadella és la segona població de l’illa. L’entrada produeix una bella impressió si es fa per la plaça del Born. Conserva l’aspecte de ciutat antiga, ja que els carrers són estrets i alguns tenen porxos amb arcs apuntats; també hi ha vells palaus. Els monuments més interessants són les cases consistorials, les cases de Vigo, Martorell, Torresaura, Squella i Saura. Destaquen la Catedral, les esglésies i el Palau Episcopal. Per al coneixement del turista no es pot deixar d’esmentar la festa de Sant Joan, anomenada colcada, i que és una reminiscència dels tornejos de l’Edat Mitjana.

Es Castell és una vila agradable, de carrers llargs i amples, molt neta i higiènica, i amb vestigis de la dominació anglesa. Sant Lluís és un dels paratges del món més nets i ben conreats. És una residència agradable i apropiada per prendre banys de mar (el que deu ser una confusió amb es Castell). En tots els detalls recorda la dominació francesa.

Alaior s’aixeca en un altiplà sobre una eminència i és un conjunt ben alegre i animat pel voltar de les aspes dels molins de vent. La seva ruralia es beneficia de multitud de fonts que reguen nombroses i fèrtils hortes. Es Mercadal i Ferreries estan enclavades en unes comarques que abunden en boscos. La segona té un torrent que rega unes hortes extremadament fèrtils que la podrien convertir en una fantàstica estació hivernal.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Històries del turisme de Menorca. Conclusió: cinquanta urbanitzacions

En els articles publicats hem vist com, des de l’aprovació de la Llei del sòl del 1956 fins el 1975, es projectaren seixanta urbanitzacions, de les quals deu no van quallar. El ritme d’expansió es va anar accelerant: quinze foren construïdes abans del 1965, el mateix nombre el quinquenni 1965-1969 i vint els anys 1970-75.

La inexistència de plans municipals obligava als promotors a tramitar successivament el pla d’ordenació i el pla parcial. Tanmateix. el compliment de la normativa va ser limitat. Aquest fet al principi es devia a la manca de tradició, i perquè es tenien molt en compte els beneficis econòmics. En bastants ocasions l’Ajuntament deixava que es comencés a construir quan es presentava la sol·licitud, sense comptar amb cap tipus d’aprovació.
 
Es Grau, 1975
Les primeres notícies sobre la planificació urbanística apareixen al començament dels anys seixanta i es refereixen a la seva necessitat per organitzar el creixement de determinats nuclis. El 1960 es demanava que es fes as Grau, per posar ordre al desgavell constructor. Paral·lelament s’anunciava que alguns estrangers s’estaven plantejant comprar solars a Sant Antoni (port de Maó) quan s’aprovés el pla d’urbanització. Pocs mesos més tard, amb motiu de l’adquisició de la marina de Binibèquer Vell, es reclamava la redacció d’un pla per ordenar la costa de S’Algar a Binisafúller. Als pocs dies un article sobre “urbanismo turístico” demanava la regulació dels nuclis turístics per evitar que s’edifiqués amb plena anarquia, com a cala Mesquida.

La presentació dels plans urbanístics no es faria esperar. El mes de desembre del 1961 els propietaris de s’Algar l’entregaven a l’Ajuntament de Sant Lluís. L’any venidor ho feien els de cala en Blanes, remarcant el fet que la seva existència conferia categoria a la urbanització. Mesos més tard s’apuntava que seria una de les millors de Menorca “por el acierto en que ha sido planeada y el respeto a las normas oficiales que rigen en tales urbanizaciones y que se siguen saltando”.

El públic ja era conscient que la legislació rares vegades s’acomplia i que açò anava en detriment de la qualitat. En tot cas, aquests primers intents no van reeixir: S’Algar fou ordenada el 1982 per les normes subsidiàries del terme i el pla parcial de cala en Blanes no fou aprovat fins el 1975.
 
Cala en Blanes. Foto Pompilio Piris
El coneixement de la situació no va alterar gaire el comportament dels empresaris. En un moment d’intensa activitat urbanitzadora, la següent notícia sobre el tema és del 1964, quan es presentà a l’Ajuntament de Maó el pla general de cala Llonga. El mes de desembre la premsa esmenta per primera vegada la Comissió Provincial d’Urbanisme, amb motiu de l’aprovació definitiva del pla d’aquell nucli, el primer que aconseguia estar completament en regla, la qual cosa es fou remarcada en indicar que “sin duda será uno de los de más prestigio y solvencia de la Isla, al contar con un Plan”.

El 1966 el Daily Mail es queixava de la manca de seguretat jurídica de les propietats de les illes Balears, cosa lògica ja que un bon nombre de zones turístiques no comptaven amb pla parcial i es venien com a terrenys rústics, en alguna ocasió sense llicència d’obres; els permisos es demanaven a posteriori. Aquest article fou reproduït a la premsa local, per cridar l’atenció sobre l’afer.

A partir d’aquest moment augmenta el coneixement de la normativa urbanística: es passa d’informar sobre la presentació dels plans a fer-ho de la seva aprovació. El més actiu fou l’Ajuntament de Ciutadella. Progressivament es dóna més importància a la Comissió Provincial d’Urbanisme, alhora que es distingeix entre aprovacions provisionals i definitives.
 
Urbanització Port d'Addaia.Publicitat 1966
Van existir grans diferències entre els diferents nuclis turístics de l’illa. Mentre un bon nombre no van obtenir l’aprovació definitiva, altres, iniciats feia anys, finalment la van aconseguir, com ses Salines, iniciada el 1962 i legalitzada el 1970. Al mateix temps, es comencen a veure els primers fracassos: el 1971 la CPU denegà l’aprovació del pla de Binimel·là. De fet, els anys setanta ja existia la suficient conscienciació sobre el tema perquè s’utilitzés com un argument de venda, la primera vegada en la comercialització d’una parcel·la hotelera a cala Galdana, el 1971, i l’any següent en la publicitat dels centres turístics de cala Llonga i el port d’Addaia.

Per disposar una visió de conjunt del procés urbanitzador, hem analitzat la tramitació dels nuclis turístics de Menorca entre 1955 i 1975 davant de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Tramitació dels nuclis urbanitzats a Menorca (1955-1975). Percentatges
Formar d'aprovació
1955-1964
1965-69
1970-75
1955-1975
Aprovat abans
  0,0%
20,0%
20,0%
14,0%
Tramitat en paral·lel
20,0%
13,3%
35,0%
24,0%
Aprovat a posteriori
33,3%
  6,7%
15,0%
18,0%
Tramitat però no aprovat
20,0%
46,7%
15,0%
26,0%
Sense tramitar
26,7%
13,3%
15,0%
18,0%
Font: Elaboració pròpia. Actes de la CPU de Balears.

En conjunt, van predominar els nuclis començats a construir sense cap tipus d’habilitació legal: en el 62% dels casos les infraestructures i els edificis es van realitzar abans de l’aprovació del nucli per la Comissió Provincial d’Urbanisme, i de fet el 44% dels centres no van ser autoritzats mai i la seva situació va ser legalitzada quan s’aprovaren els plans generals municipals.

Amb el pas dels anys es va tendir a complir amb la llei. Amb anterioritat al 1966 cap projecte es tramità abans del seu inici, el 20% es va gestionar mentre es feien els treballs d’urbanització i el 46,7% no aconseguí mai la seva aprovació. En canvi, en el quinquenni 1965-69, el 33,3% dels plans van ser aprovats abans de començar a bastir edificacions, tot i que el 60% no obtindria el permís definitiu. Finalment, els anys setanta el 55% dels nuclis es començà a construir amb un pla definitiu aprovat i només el 30% quedaren fora d’ordenació.

L’incompliment de la llei no ha de ser atribuïda en tots els casos als promotors: els ajuntaments també van tenir la seva responsabilitat. Si construïm una escala respecte a l’acompliment de la llei en què 1 significa màxim respecte  (s’aprova el pla abans de fer res) i 5 el mínim acatament (no s’aprova mai), trobam tres grups. A Ciutadella, Ferreries i es Mercadal la normativa va tenir un seguiment notable: els plans es despatxaven mentre es feien les obres d’urbanització o, en alguns pocs casos, es prosseguia fins obtenir l’aprovació final. En canvi, a Maó i Alaior era més freqüent començar a construir i obtenir més endavant el consentiment oficial. Els dos municipis més incomplidors foren es Castell, on cap nucli disposava d’un pla, i Sant Lluís, on només el va obtenir un, i de forma posterior al seu desenvolupament.

Tramitació dels plans urbanístics de Menorca
Municipi
Núm. plans
% s. total
Tramitació
Ferreries
 1
  2%
2,00
Ciutadella
11
22%
2,27
Es Mercadal
 9
18%
2,33
Maó
 7
14%
2,71
Alaior
 6
12%
2,83
Sant Lluís
10
20%
4,10
Es Castell
 6
12%
5,00
Total
50
100%
3,10

Aquests fets eren coneguts pel públic a través de la premsa i encara més pels actors del mercat immobiliari. El 1976 el secretari de la Cambra de Comerç feia balanç dient que “Muchas urbanizaciones han pasado por encima de la legalidad o la han cogido al vuelo cuando ya llevaban varios años de vida.” Al seu parer, la major responsabilitat era de l’administració, per la seva passivitat. Aquest modus operandi tenia conseqüències negatives: reduïda superfície de les parcel·les, escassa reserva de zones verdes i serveis comuns, deficient infraestructura sanitària i manca d’equipaments, la qual cosa havia decebut a compradors de xalets i solars que van veure com “el paraíso prometido se convertía en un infierno”.
 
Publicitat de la urbanització Shangri.la. 1972

Aquest panorama ens permet interpretar casos conflictius, com Shangri-la, on els urbanitzadors van seguir el costum habitual al municipi: primer fer les infraestructures i les edificacions i mentrestant anar tramitant els plans urbanístics, sense adonar-se que aquesta pràctica era minoritària a l’illa i s’estava quedant desfasada amb el pas del temps. L’afer suposà la fi de la tolerància de la qual s’havien beneficiat els centres urbanístics il·legals. El Col·legi d’Arquitectes de Balears va qualificar les obres de “clandestines”. Dies després el delegat provincial del Ministeri d’Habitatge censurava la manca de responsabilitat de totes les parts. Aquesta nova actitud havia arribat per quedar-se. L’any següent, en comentar una ordre de demolició de l’Ajuntament de Maó, el periodista no es podia abstenir de comentar que “se desprende que se hicieron sin licencia”.

dimarts, 21 de març de 2017

Històries del turisme de Menorca. La desordenada urbanització de l’interior

La Llei del sòl del 1956 va introduir la planificació urbanística a Espanya. Tanmateix, l’aprovació dels plans provincials i municipals es va produir amb una extremada lentitud. Pel que fa als primers només es van aprovar els de Barcelona (1963), Guipúscoa (1965) i Balears (1973).

El Pla provincial d’urbanisme de Balears va tenir una lenta gestació, que es va reactivar el 1971. El mes de març el Foment del Turisme feia les seves aportacions, en les quals s’incloïa tant la previsió d’una carretera entre cala en Porter i cala Galdana com la demanda de mesures per evitar l’especulació en les zones urbanitzables. El mes de juny, el Pla s’exposava al públic i l’abril del 1973 era aprovat pel Ministeri. Enrere havien quedat les crítiques del Col·legi d’Arquitectes en el sentit que enlloc d’ordenar el territori, es legalitzaven les actuacions sorgides per la via dels fets i que tot el desenvolupament econòmic es deixava en mans del turisme, les quals van ser reproduïdes en la premsa local. 
Urbanitzacions i carreteres previstes al Pla Provincial (1973)
Després dels intents frustrats dels ajuntaments des Mercadal (1966) i es Castell (1968), Ferreries va ser el primer en culminar la tramitació del seu pla general, el 1970, si bé estava condicionat a una sèrie de prescripcions que no es van complir fins tres anys més tard. L’Ajuntament de Ciutadella va aprovar inicialment el seu pla el 1970, que va ser remés a la CPU dos anys més tard i fou autoritzat per aquesta de forma definitiva el novembre del 1974.

Un cop publicat el Pla Provincial, entre el 1973 i el 1974 va començar la preparació de la resta de plans municipals, que van tenir una sort desigual. El de Maó, va quedar pràcticament llest el 1974, però les diferències sobre la urbanització de Shangri-la, van demorar la seva aprovació final fins l’abril del 1980. El d’Alaior, després de superar diversos tràmits entre 1973 i 1974, també quedà aturat fins el desembre del 1980. Abans, havien estat autoritzats els plans des Castell (1977) i Sant Lluís (1978), que s’havien iniciat amb posterioritat, mentre que es Mercadal el 1974 va reprendre la legalització del pla general que no va veure la llum fins el 1984, després d’un sonor xoc amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.
 
Carreteres proposades per Joan Victory (1964)
D’aquesta manera, durant l’etapa d’intens desenvolupament dels anys seixanta i setanta, la manca de plans d’ordenació municipal obligava els promotors dels centres turístics a escometre un pla general sectorial abans de redactar el pla parcial, i ambdós havien de ser aprovats pels ajuntaments, per ser sancionats a continuació per la Comissió Provincial d’Urbanisme (CPU) de la Diputació Provincial. En la pràctica, alguns nuclis van néixer sense emprendre els tràmits legals o, més freqüentment, amb la simple autorització municipal.

Malgrat l’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i dels plans urbanístics municipals els anys següents, es van seguir donant casos d’indisciplina urbanística. Tanmateix, els anys vuitanta, els episodis més rellevants ja no es van produir a la costa, sinó a l’interior de l’illa.
 
Horts de Binissaida
Des dels anys setanta el procés urbanitzador s’havia estès per l’interior de l’illa. El juny del 1983 l’Ajuntament des Castell va concedir llicència per a l’obertura d’un camí rústic de quatre metres sense asfaltar a la finca Binissaida de sa Torre, així com per a la captació d’aigua al mateix lloc. Els mesos següents es concedien permisos per a la construcció d’aljubs i galliners. El març del 1984 el GOB denunciava públicament la construcció de vials de set metres i l’esfondrament de parets seques per construir noves tanquetes, indicant que una transformació d’aquest tipus requeria de l’aprovació d’un pla parcial, aquí inexistent. Al mateix temps censurava que la manca d’actuació municipal suposava consentir aquests fets. El 1988 la zona s’havia consolidat i ja tenia associació de propietaris, que van cedir els vials a l’Ajuntament, en una operació que aixecà una certa polèmica. Al final el sector ha quedat  sense ordenar i no compta amb cap planificació aprovada.

Continua la urbanització interior: L’Argentina

A principis del 1984 la societat Masies Cos, SA de Barcelona i dirigida per Josep M. Cos Balcells va adquirir la finca L’Argentina, de cent hectàrees, on ja s’havien realitzat moviments de terres i l’obertura de vials, sense cap permís municipal. El maig del mateix any es van produir les primeres segregacions i vendes de parcel·les de 15.000 m2. L’Ajuntament d’Alaior, requerit pel Consell Insular va imposar una sanció urbanística de 90.000 ptes, la qual cosa no impedí que el propietari seguís amb la parcel·lació. Les terres es van dividir en cent porcions d’entre 2.000 m2 i 45.000 m2 i es van posar a la venda amb anuncis radiofònics i a la premsa, on s’indicava que la zona estava legalitzada, l’existència d’uns bons accessos i la garantia de l’abastiment d’aigua. La finca comptava amb un pou autoritzat des del 1980, però que només permetia el reg de vint hectàrees. L’Ajuntament va concedir llicència d’obres a casetes d’eines i safarejos, però realment en molts casos es tractaven de cases de camp i piscines.
 
Lloc de La Argentina. Foto Jorge Pons
El 1988, la premsa i l’oposició va denunciar els fets, però l’Ajuntament va fer cas omís. Es van obrir expedients de disciplina urbanística a seixanta edificacions. Al mateix temps, la corporació va qualificar el sector com urbà en la revisió del pla general, aprovada per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 1989. En aquell moment s’estaven realitzant les obres d’electrificació, però els carrers estaven sense asfaltar i no existia xarxa de clavegueram; l’accés a la carretera presentava perill. Successius recursos van fer que l’aprovació definitiva no fos ferma fins el 1994, però la legalització del nucli ja no tenia marxa enrere, malgrat les crítiques al mal precedent que s’assentava.

La indisciplina s’amplia: Ciutadella

A l’entorn de Ciutadella, es van donar el mateix tipus d’actuacions que hem vist as Castell i Alaior i a una escala superior, ja que hi ha comptabilitzades quinze zones anomenades d’hortals, de les quals dotze se situen al voltant del nucli urbà.

El 1975 una immobiliària ja oferia hortals amb aigua. El mes de març del 1985 l’Ajuntament de Ciutadella va obrir cinc expedients sancionadors, i en dos casos va proposar la imposició de sancions: Son Aiet (18.700.000 ptes) i Ses Retxilleries (10.575.000 ptes). El primer, promogut per Edificacions de Menorca, SA ocupava 128.000 m2 i havia quaranta cinc parcel·les venudes, la majoria entre 2.000-3.000 m2. El 60% de les parcel·les estaven edificades, la meitat amb habitatges unifamiliars. A Ses Retxilleres, de Gaspar Pons Vaquer i de 118.100 m2 s’havien venut vint-i-sis terrenys; el 40% comptaven amb una construcció i la meitat eren xalets. Després d’un any i mig de tràmits (durant el qual sovintejaren les crítiques de lentitud i indecisió ), el Consell Insular va aprovar les sancions. Els promotors van recórrer al Govern Balear, que anul·là la sanció, decisió recorreguda per l’Ajuntament.