dimarts, 19 de febrer del 2019

La cultura del vi a Menorca durant el segle XIX

La memòria històrica o popular és, com tots els records, propensa a la confusió. Fa deu anys la gent es pensava que el vi sempre havia tingut molt poc pes a Menorca. Era el clàssic error de creure que la situació que hem viscut (l’eclipsi del vi de l’illa va durar uns setanta anys) és el que hi ha hagut tota la vida.

Vinyes de Crispín Mariano, pioner de la recuperació de la vinya menorquina

De mica en mica, el gran públic va reconeixent que la vinya fou un conreu prou important durant el segle XVIII i bona part del XIX. Tanmateix, encara no sap que a Menorca la cultura del vi, és a dir la tradició de cultivar la vinya, elaborar vi i beure’l en totes les ocasions, va estar ben viva fins a la Guerra Civil.

El vi era la beguda típica de les festes; en guarda memòria el popular “Volem vi” que cantam després dels jaleos. També era habitual anar cada dia a les tavernes a prendre’n un got, malgrat que el seu preu fos més alt que el procedent de Catalunya, Alacant o Mallorca. I és que, com diu Antoni Bonet, la gent s’estimava “aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La vinya era un conreu estès, abans i després de l’arribada de la fil·loxera, ja que alguns propietaris es van encarregar de repoblar els seus vinyets amb peus americans, de manera que encara es va poder gaudir d’excel·lents collites que van nodrir cellers d’anomenada, com els de Rafalet, Santa Eularieta, Talis o Son Gall, que no deixarien de vendre el seu vi fins la dècada del 1950.


Un dels motius pels quals la fil·loxera no va causar grans estralls en la vinya insular és que aquesta ja havia estat flagel·lada per dues malalties anteriors: l’oïdi i el míldiu. A un certificat emès per l’Ajuntament de Maó el 5 de febrer del 1858 es fa constar que l’oïdi va comparèixer el 1852 i els anys següents la seva incidència va ser tan forta que va anul·lar la collita quasi del tot.

El 1875, el mallorquí Estelrich indica que “Fuera de desear que nuestros hermanos los agricultores de Menorca e Ibiza pensaran seriamente en renovar sus viñedos, que bajo el azote del Oidium desaparecieron casi por completo.

L’oïdi és conegut pels pagesos com cendrada, perquè el fong que el causa fa que les fulles apareguin cobertes d’una espècie de cendra. Abans de la seva arribada, l’extensió de vinya de Menorca era molt similar al màxim històric de la dècada del 1760: 1.290 ha, però el 1862 ja havia minvat a 650 ha, de les quals només en quedaven 360 ha el 1883. Si haguéssim de culpabilitzar a qualque malaltia el daltabaix de la vinya, aquesta hauria de ser, sens dubte, l’oïdi.


A partir del 1858 els viticultors van començar a combatre aquesta plaga amb l’aplicació de sofre. Aquest any es publiquen a la premsa descripcions del mètode d’ensoframent de les vinyes i el següent el Diario de Menorca destacava l’èxit del tractament indicant que “los favorables resultados han convencido hasta los más incrédulos”.

Amb la teràpia, la planta es recuperava i, feta amb la suficient antelació, la vinya podia donar una collita normal. Així es va poder estabilitzar el mal i, al cap d’uns anys, apuntalar una tímida recuperació del vinyet. Tanmateix el cost dels tractaments desanimà la majoria de pagesos: si abans de l’atac de l’oïdi la collita normal de vi era de 2.100.000 litres, aquesta va caure fins els 260.000 l (1862-71); el 1875 havia remuntat i arribava als 380.000 l.

L’Arxiduc Lluís Salvador, que escriu el 1890, indica que “El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”. També comenta que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca des de la plaga de les vinyes”.
 
Anunci aparegut al diari El Liberal, 1884.
Però llavors va fer acte de presència una altra malaltia, de la qual l’Arxiduc ens diu: “les vinyes de Menorca des del 1885 són atacades pel mildiu. Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé fa oblidar les dues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat aplicat estava minvant.”

El diari El Bien Público informava el juny del 1891 que el míldiu havia aparegut a algunes vinyes d’Alaior i que les setmanes posteriors a la florescència la vinya va estar seriosament amenaçada per la malaltia, però es va poder vèncer gràcies als tractament i atencions dels vinyòvols i s’obtindria una collita més que regular. La plaga no era exclusiva de Menorca: el juliol la collita de raïm de Felanitx presentava bones perspectives, ja que el míldiu no s’havia manifestat amb la força dels anys anteriors.

El setembre del 1895 el diari explicava que la verema estava en el seu apogeu, però la collita de vi seria escassa, molt menor de la mitjana, per les pluges i el míldiu. Així i tot la qualitat era bona per les favorables condicions de maduració del raïm. A finals de març del 1897 rememorava la gran invasió de míldiu que havien patit les vinyes l’any anterior, fins anul·lar quasi completament la collita i recordava la necessitat d’aplicar els tractaments preventius escaients.

La malaltia va ser aturada gràcies a les aplicacions de sulfat de coure (conegut a l’illa com pedra blava). Com que la seva arribada coincidí amb una etapa de prosperitat vitícola, els vinyets van ser recuperats i no es va produir cap retrocés vitícola com el que havia causat la cendrada.

En aquesta època augmenta l’aplicació de productes anticriptogàmics per combatre les patologies de la vinya. El 1882 s’anuncien a la premsa per primera vegada i de forma modesta i a partir del 1884 ho seran amb més reiteració. Amb l’ensurt de la declaració de la fil·loxera a Mallorca el 1891, els anuncis van repuntar, però no tingueren continuïtat fins el 1896 (any de forta incidència del míldiu) i seguiren amb una tendència creixent fins el 1901.

Els darrers anys del segle XIX  la vinya encara era un conreu notable. L’Arxiduc ens esmenta els principals vinyets de Menorca: “Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000), Santa Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcalfar Vell (30.000) i Son Gall (15.000)”

Més endavant afirma: “Però les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella, hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc vegades més viticultors.


I segueix: “El vi negre és elaborat a tots els pobles, caserius i a molts llocs; el blanc dolç i sec es fa només als pobles, i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes. D’igual manera es fa vi de determinades varietats de raïm, per exemple, de barrabès tot sol, d’esturell, d’aquests dues classes juntes, d’esturell negre i llora, de llora i giró, de planta blanca i Carinyena, etc.; però tot açò només ho fan uns pocs propietaris pel seu consum.

El vi també s’emprava per fer arrop, carabassat i una beguda d’hivern anomenada sengrí, que es preparava mesclant dos terços de bon vi negre amb un terç d’aigua, afegint-hi sucre, un tros de pell de taronja i una miqueta de nou moscada. Es posava tot al foc fins que arrencava el bull, quan ja es podia beure. A la cuina s’hi posava vi a la carn torrada o guisada i, barrejat amb sucre, s’amaraven les maduixes i les mores.

dimecres, 13 de febrer del 2019

Catalunya: virtuts privades, vicis públics


La democràcia es basa en l’autonomia dels ciutadans envers el poder. L’àmbit d’actuació d’un particular, o d’un partit polític, és amplíssim. De fet, les úniques limitacions intenten que els drets d’uns no vulnerin els dels altres. Les autoritats, per contra, han de respectar els drets individuals i el seu comportament està severament restringit. El primer gest d’un governant és comprometre’s solemnement a acatar la Constitució i les lleis.

Manifestació contra el cop d'estat del 23-F del 1981

Determinats drets dels ciutadans, com el de manifestar-se pels carrers, defensar les seves idees o la vaga, no tenen aplicació a les autoritats. Són les associacions –polítiques, sindicals o cíviques– les que convoquen una manifestació. Que ho fes un batle, un president autonòmic o del Govern, seria una aberració. Fins i tot les massives desfilades del febrer del 1981 contra el cop d’estat del dia 23 van ser promogudes pels partits polítics.

Per aquest motiu, les marxes que des de l’any 2010 han convocat Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana per defensar el dret a decidir i la independència entren dins del més estricte joc democràtic com a expressió del dret dels ciutadans a participar en l’activitat pública i exposar les seves reivindicacions.

El president i els membres de la Generalitat poden assistir a aquests actes, perquè tenen els mateixos drets de tots els ciutadans i representen partits polítics que els donen suport. Tanmateix, en cap cas es pot interpretar la seva presència com un suport institucional a les peticions ciutadanes; no és funció del Govern realitzar funcions reivindicatives, sinó gestionar els afers públics.
 
Manifestació 10 de Juliol 2010
Molt s’ha escrit sobre el dret a decidir, però al capdavall es tracta d’un eufemisme per demandar un referèndum d’autodeterminació. Aquí torna a sorgir la diferència que hi ha entre una petició cívica i una actuació pública. La primera és completament legítima i els darrers anys ha estat exercida sense obstacles i de forma reiterada per milions de persones dins i fora de Catalunya. En canvi, els que manen no la poden impulsar.

Els poders públics estan sotmesos a la llei i aquesta estableix l’àmbit on poden intervenir. Si per als ciutadans el principi bàsic és que allò que no és prohibit és permès, els governants tenen vedat tot el que no els és autoritzat. Una comunitat autònoma, un ajuntament o l’Estat central tenen competències i funcions que els són pròpies i són legítimes; si s’excedeixen, se situen fora de la llei.

Per aquest motiu, la Generalitat no podia convocar un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, ja que el marc legal li ho impedeix. Ningú discuteix aquesta qüestió jurídica, però se li ha volgut donar la volta, defensant que era un dret dels ciutadans catalans. Aquesta és una martingala, un truc que, utilitzant els drets de les persones, vol concedir a una institució una potestat que no té.
 
Presa de possessió d'Artur Mas. 27-12-2010

El dret de decidir es pot reivindicar (pels ciutadans), però no es pot implementar (per la Generalitat). Les votacions que fan les associacions fora de l’àmbit públic són una manifestació de la llibertat d’expressió, però no tenen conseqüències jurídiques. Un referèndum és un acte que precisa ser organitzat pels poders públics per tenir efectes legals i, per tant, està sotmès a les regles i limitacions del poder.

Les normes també delimiten l’activitat dels parlaments. Els de les comunitats autònomes no poden discutir qüestions que no estiguin recollides en els seus estatuts d’autonomia. És evident que una declaració d’independència o l’organització d’una república independent no són matèries que l’Estatut autoritzi a debatre, ni a Espanya ni a cap país democràtic. Els diputats independentistes catalans n’eren ben conscients quan van trencar el reglament del Parlament en forçar una votació secreta sobre la qüestió, per defugir les possibles conseqüències legals.

Amb aquests precedents no és d’estranyar que els membres del govern català hagin estat processats. La seves decisions han violat les normes del joc democràtic. La reivindicació de l’autonomia, que es pot defensar com una virtut privada, en les mans dels governants s’ha convertit en un vici públic.


Una altra cosa són les conseqüències penals. Hi ha pocs dubtes sobre el fet que s’han dictat resolucions il·legítimes emprant recursos públics. El sentit comú ens indica que declarar la independència suposa una transgressió superior a la simple prevaricació i malversació de fons, castigades amb penes moderades, però la llei no ho havia previst.

El Tribunal Suprem està intentant enquadrar aquesta conducta en la sedició, que no implica anar a la presó, i la rebel·lió, un delicte que encaixa amb dificultats, perquè a Espanya està pensat per pronunciaments militars, com un cop d’estat. En aquest cas, no hi ha cap “alçament violent” i entendre que estem davant d’una violència institucional és proposar un joc malabar simètric al que els independentistes fan quan volen emparar el referèndum en els drets dels ciutadans.

Les lleis penals funcionen sota el principi que només es poden reprendre les conductes expressament tipificades. A altres països, un intent separatista no violent és un delicte sancionat amb anys de presó. És possible que algun dia es modifiqui el nostre codi penal, però la irretroactivitat de les disposicions sancionadores impedeix que es castigui així els polítics catalans.


Alguns voldrien que es condemnés el Govern de la Generalitat amb duresa, però la Justícia està sotmesa a regles que limiten els càstigs. La grandesa de la democràcia és aquest joc d’equilibris entre reivindicacions i drets ciutadans i la limitació de l’actuació dels governants i els jutges.

dimarts, 5 de febrer del 2019

El Marx aferrat a la realitat dels socialistes (1931-1939)


La premsa socialista només està present des del 1931. Ens manca la revista Aires de Fuera, òrgan de l’Agrupació Socialista de Maó, que es va començar a editar el 1919.
 
Karl Marx a un mural de Diego Rivera

La presència de Marx en aquests mitjans és notable, però amb un grau d’elaboració baix. Hi abunden les consignes, la més repetida “proletaris de tots els països, uniu-vos”, del Manifest Comunista d’Engels i Marx, que es troba al llarg de tota la dècada. Més endavant, se li afegirà “l’emancipació (o redempció) dels obrers ha de ser obra d’ells mateixos”, que també havien emprat els anarquistes.

La temàtica més tractada és la lluita de classes. En ocasions consisteix en un simple lema o cita de Marx i Engels: “La Historia de toda sociedad no ha sido otra cosa hasta nuestros días que la historia de la lucha de clases” o “La sociedad se divide cada vez en dos campos opuestos, en dos clases de enemigos, la Burguesía y el Proletariado”. Altres vegades és una senzilla glossa: “la doctrina [de Marx] es pot resumir en què els obrers, per aconseguir la seva emancipació han de lluitar contra les classes explotadores; l’antagonisme no és espiritual, sinó econòmic”.

Altres textos més elaborats afegeixen comentaris d’obres com la Misèria de la filosofia: “els industrials s’uneixen per defensar-se col·lectivament dels assalariats. La unanimitat obrera davant del capital és més necessari que la defensa del salari”. A mesura que passen els anys, el to esdevé més agressiu: el 1936 Justicia Social cita el Manifest Comunista: “La burgesia és incapaç de governar perquè és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència com esclaus i no pot evitar que arribi una situació en la qual, enlloc de ser alimentada per ells, la burgesia es vegi obligada a alimentar-los”.


El proletariat s’havia d’organitzar. Marx preconitzava, amb la seva actuació i en els seus textos, que al capdavant se situés el partit socialista. Els primers anys es recorda l’oposició que va rebre dels anarquistes: la fundació de la UGT, el 1888, es va trobar amb “dues forces igualment hostils: una burgesia feréstega que s’estalonava en l’egoisme insà de mantenir uns privilegis absurds i injusts, i els deixebles de Bakunin que enfront de Marx, en la Primera Internacional es van pronunciar contra la lluita política”.

Aquesta postura al començament es troba tenyida d’apel·lacions a un cert humanisme. Un article indica que al segle XIX la trinitat de Marx, Engels i Lasallle havia defensat un sistema humà, just i adaptable a les noves necessitats de l’home. Uns mesos més tard s’apunta que la justícia és la base essencial del socialisme. Més endavant apareixerà la famosa frase “De cadascú segons les seves capacitats; a cadascú segons les seves necessitats”.

En tot cas, la postura dominant era diferent. El 1932 Justicia Social diferenciava el socialisme utòpic, “que només es basa en el punt abstracte de la naturalesa humana” del socialisme científic, introduït per Marx i Engels, que li proporcionen una base sòlida. Poc després es reproduïa un text de Plejànov on se sosté que el punt central del socialisme científic és el materialisme històric, tot reproduint la definició de Marx: “les relacions de producció determinen l’estructura econòmica d’una societat i sobre aquesta es construeix la superestructura jurídica i política. L’evolució històrica porta les forces productives a entrar en contradicció amb les relacions de producció, fet que fa esclatar la revolució social”.

Les abundants al·lusions al materialisme històric normalment són vulgaritzacions més fàcils d’entendre que els textos de Marx, com un article de Julian Besteiro o eslògans com ara “el socialisme és una imposició històrica, perquè a mesura que el capital creix, es cava la seva pròpia tomba” o “No és la consciència de l’individu la que dona forma a la seva vida, sinó la vida la que forma la consciència”.

També es troben referències esparses a les teories de Marx. Així, la disminució del nombre de milionaris als Estats Units (que s’indica que van passar de 513 el 1929 a 75 el 1931) és aportada per confirmar els seus postulats sobre la concentració del capital. Amb motiu de la celebració de l’1 de maig, s’esmenta que un dels principals descobriments de l’alemany són “les relacions entre el capital i el treball, tot demostrant el mètode capitalista d’explotació”, és a dir la teoria de la plusvàlua, que no s’explica.
 
Karl Marx i Pablo Iglesias. 1 de maig del 1934

En canvi, s’insisteix en la importància d’El capital, especialment als aniversaris de la mort de Marx o l’1 de maig, ocasions en les quals, a partir del 1933, se solia reproduir un dibuix amb el seu rostre. Aquest any s’apunta que “se’l considera generalment com la Bíblia, el llibre sagrat del socialisme contemporani”, En aquestes celebracions, s’elogiava Marx: “cèlebre autor de “Das Kapital”, recordat avui com el clàssic escriptor dels socialisme”. Es destacava que Marx unia teoria i pràctica i es remarcava que la classe obrera podia comprendre les seves obres, fins i tot El Capital. El 1932 s’informava de la donació d’un lot de llibres rebuda a la Casa del Poble, entre els quals es trobava un exemplar de la primera edició d’El Capital, amb un autògraf de l’autor. Malgrat tot, no era un obra popular: els llibres a la venda eren edicions econòmiques, al preu de dues pessetes, del Manifest comunista, Misèria de la filosofia i Revolució i contrarevolució.

En realitat, als socialistes els interessaven qüestions més pràctiques. El 1933 es publicava un discurs de Largo Caballero qui, citant Marx, subratllava que el període de transició entre el capitalisme i el comunisme havia de ser forçosament un règim de dictadura del proletariat i no era possible interpretar-lo en un sentit democràtic. El 1935 Adelante assenyalava que Marx i Engels havien arribat a la conclusió que el món caminava cap a la dictadura del proletariat en la qual la classe treballadora s’imposaria fins a l’abolició de les classes socials.

El 1934 es feia notar que, segons Marx, la classe treballadora només podia conquerir el poder polític violentament, a través d’una revolució, amb la qual els obrers no podien perdre més que les seves cadenes i en canvi tenien un món a guanyar. L’any següent es ressaltava que pensar que les aspiracions del proletariat terminaven en una república burgesa era propi de republicans, però no de partidaris de la lluita de classes. Un més abans de la Guerra Civil, un jove censurava un discurs d’Alexandre Jaume, qui defensava que la revolució no tenia que comportar la guerra civil, tot remarcant que, per Marx i Engels, la revolució era un combat a vida o mort, una lluita sangonosa.


Marx podia donar per molt. El 1935, en contradicció amb l’anterior, es comentava que l’alemany aconsellava a les classes treballadores formar coalicions amb la burgesia liberal, perquè en un règim democràtic els obrers podien organitzar-se amb més llibertat i així augmentaven la seva potència de classe. Un altre article es mostrava a favor de l’aliança amb la petita burgesia propugnada en La filosofia del dret de Hegel, ja que perquè una classe conquereixi el poder necessita representar els interessos fonamentals de tots els col·lectius oprimits, per aconseguir l’hegemonia.

A les envistes de la Guerra Civil es matisava que la revolució era “un impuls noble envers un ideal”; Marx va revolucionar les consciències proletàries sense algarades ni revoltes. En plena contesa es criticava Bakunin, a qui no li importava res construir ni organitzar. Marx promovia la conquesta del poder polític com un mitjà per arribar al comunisme, però el realisme dels socialistes els portava a negar l’eficàcia de l’abolició de l’estat, que existiria mentre hi hagués classes socials. Poc després se citava Lenin i Marx per rebutjar el terror que “la major part de les vegades són atrocitats inútils comeses per gent poruga”.


Durant la guerra, els comunistes de Nostra Paraula apuntaven que Marx havia desaparegut, però la seva lluita continuava gràcies als seus continuadors, Engels, Lenin i Stalin, sota els quals guanyarien la guerra. Pocs dies abans de la derrota s’elogiava el partit bolxevic, l’únic que es guiava per la doctrina de Marx, Engels, Lenin i Stalin, que havien estat la seva brúixola i encarnaven el camí cap a la victòria.