dimarts, 30 d’agost del 2016

L’economia de Menorca: revolució, evolució o repetició?

És curiós que ara que l’economia menorquina remunta, s’agitin les veus que denuncien la seva manca de salut i reclamen la necessitat de fer canvis radicals. Des de la tribuna oferta pel cicle re(pensar) Menorca Tomàs Serra i Antoni Riera, han demanat un cop de timó, una reorientació del model econòmic menorquí que ens meni a la senda virtuosa del creixement i el benestar. Tanmateix, és significatiu que, quan es vol concretar, no s’ofereixi cap idea nova i es parli de la insuficiència de la Reserva de la Biosfera i el PTI.


En tot cas, el principal problema que tenim a l’hora d’estudiar l’evolució de fons de l’economia de Menorca és la precarietat de les dades. Hi ha molts indicadors parcials (consum d’energia, matriculació de vehicles, llicències d’obra), però no existeixen sèries sòlides sobre la dinàmica de la producció, la productivitat, la distribució de la renda o la renda per càpita. Açò no vol dir que de tant en tant alguna institució estimi aquestes variables per illes, però donen resultats contradictoris i no ho fan durant el temps suficient per esbrinar quina és la veritable tendència, més enllà de la conjuntura.

A les illes Balears, hi ha relativament pocs treballs d’àmbit insular, a diferència de Catalunya, on també els fa l’Institut d’Estadística de Catalunya, la qual cosa els dóna una empremta oficial i els acosta als de l’Institut Nacional d’Estadística. Si algun dia volem parlar amb propietat sobre l’economia de les illes, caldrà que un organisme competent les elabori de manera contínua.

Antoni Riera ha fet un esforç meritori per calcular variables econòmiques. Açò no obstant, els seus valors haurien de ser públics per poder analitzar-los i comparar-los amb exercicis anteriors. És bo divulgar les dades en conferències obertes, però només tindrem judicis consistents si els resultats es plantegen a especialistes que hagin investigat sobre el tema.


No es poden fer afirmacions catastrofistes en base només a la darrera dècada, sinó que cal examinar un període més llarg, per evitar passar per alt fenòmens rellevants. Així no s’hauria de desconèixer que, des del 1985, Menorca ha patit una greu crisi industrial, que ha tingut un efecte molt negatiu sobre el creixement econòmic. Tampoc és negligible el fet que, durant l’etapa del boom immobiliari (1997-2007), Menorca fos l’illa on es va inflar més la bimbolla.

Malgrat les crítiques a les limitacions que va introduir el PTI hagin donant la impressió contrària, la veritat és que no va impedir la fortíssima expansió del sector de la construcció, que ha deixat promocions sense vendre a totes les zones urbanes de l’illa. Aquesta és la raó perquè la crisi posterior ha estat més dura a Menorca que la resta de les Balears.

Les consideracions anteriors fan que s’hagin de prendre amb cautela les crítiques al “model menorquí”, especialment si per açò ens referim al binomi turisme-urbanisme, ja que d’aquesta manera deixam fora la indústria, la principal font de progrés durant moltes dècades que, actualment, tots els països occidentals intenten reanimar, perquè és la manera més eficaç d’aconseguir augmentar la productivitat, la renda per càpita i, en definitiva, el benestar econòmic. Així mateix, tampoc tenim en compte la innovació i les tecnologies de la informació i la comunicació, que estan transformant el mapa econòmic mundial; si ens endarrerim, ho pagarà el nostre potencial de creixement.


Existeix un debat obert sobre si és necessari una transformació radical del model econòmic de Menorca o només s’han de corregir els aspectes que funcionen pitjor. Aquesta controvèrsia sembla que transcorre en paral·lel a la de si s’ha de capgirar el PTI, o basta amb esmenar les deficiències detectades la darrera dècada. Els dos enfocaments coincideixen en què no ens podem quedar aturats. Seria un contrasentit que, perduts en el laberint de les discussions, al final no es prengués cap determinació.

Així mateix, els que exigeixen “que es puguin fer coses”, censuren l’esperit regulador del PTI i propugnen “un canvi de model”, haurien de recordar l’experiència dels anys vuitanta. Llavors Menorca tenia un clar model de creixement, amb una pota industrial i una altra amb un urbanisme modest i un nombre limitat de places turístiques de categoria mitjana-alta, que permetien seleccionar el turisme que venia, perquè no hi havia lloc per tothom.

L’expansió dels apartaments dels anys vuitanta i noranta va posar damunt la taula un model alternatiu, que desdenyava la indústria i inflà de forma accelerada la planta turística amb establiments barats. Amb la primera crisi, a principis del noranta, es va evidenciar el seu fracàs: la despesa unitària dels turistes retrocedí i arrossegà l’economia de Menorca.


La Reserva de la Biosfera i el PTI no han tingut cap efecte nociu sobre el creixement, sinó que la manca de dinamisme de l’illa es deu a la desindustrialització i a una estructura turística orientada envers un turisme low cost i un sector de la construcció poc productiu i amb escassa capacitat de generar benestar general, molt inferior a la seva influència mediàtica.

Riera va defensar la necessitat d’augmentar la productivitat per incrementar la renda per càpita. Aquest plantejament no sembla que vagi pel camí d’un turisme massiu ni de donar corda al sector immobiliari, sinó de crear nous productes, turístics o industrials, que proporcionin més ingressos per treballador. Açò es pot fer donant un tomb al sistema econòmic, pel que calen idees realment originals, o a través de reformes ben orientades, però sense repetir errors, les conseqüències dels quals encara estem pagant.

dimarts, 23 d’agost del 2016

Històries del turisme de Menorca.
La progressió del capital català: Binibèquer Nou i Torret

A mitjans anys seixanta, poques platges s’havien urbanitzat a Sant Lluís. És possible que la carestia del sòl contingués els inversors. La realització d’una carretera fins a les proximitats de Binibèquer, va possibilitar que l’estiu del 1963 s’hi instal·lés un bar. L’any següent Joaquim Ensesa, que dos anys abans havia adquirit la marina de Son Ganxo, comprava la costa de Binibèquer Nou i tots els terres que s’estenien fins a la propera cala de Torret.


El mes de març del 1965 el promotor editava un fullet de propaganda en color i de gran format sota el títol “Menorca, Costa Sur”, en el qual donava a conèixer els centres d’estiueig que pensava fer a Binibèquer, cala Torret, Biniparatx Gran i Binidalí. S’adjuntava un plànol amb la parcel·lació dels sectors de la platja de Binibèquer (una gran fotografia de la qual figurava a la coberta) i de Torret. A la primera, els solars eren de 800 a 2.000 m2, i a la segona de 500 a 1000 m2, tots dotats d’aigua corrent i electricitat. S’informava de la construcció d’una carretera, que s’encetà el mes següent. L’arquitecte que havia dissenyat el projecte era Santiago Casulleras. Tres dies més tard la premsa publicava un anunci a tota pàgina de la urbanització “Playa de Binibeca. Costa Sur”, amb el reclam que les primeres compres eren inversions rendibles.

El mes de maig el diari Menorca feia una entrevista a Ensesa, en la qual se’l presentava com el fill d’un dels pioners del turisme a la Costa Brava, amb l’experiència d’haver creat nuclis turístics a Almeria i Canàries. L’empresari explicava que pretenia que l’arquitectura del paratge fos típicament menorquina; s’adaptaria a les característiques del terreny, de manera que no es perdessin la tranquil·litat i la pau existents. Amb aquest objecte s’havia fet una ordenació per zones i redactat les condicions de superfície mínima de les parcel·les i les característiques de les edificacions, malgrat l’entrebanc que açò suposava per al desenvolupament del sector. Esperava que aquell mes es comencessin a alçar cases. D’altra banda, estava impulsant el reforç de les activitats de promoció turística del Foment del Turisme.


Els mesos següents es treballava activament a la urbanització i la carretera d’accés, que el maig del 1966 ja estava asfaltada fins a la platja i s’avançava en el tram que arribava a cala Torret. Es va llançar una campanya publicitària que presentava la compra de solars com una inversió financera; el pagament es podia fraccionar en aportacions anuals. El 1967 s’havien finalitzat tots els vials, havia alguns xalets acabats i altres estaven en obres. Es pensava condicionar part de la costa per facilitar les activitats nàutiques, per a la qual cosa en primer lloc es muntaria una grua per treure petites embarcacions i un club nàutic amb el seu local social i instal·lacions complementàries per a la reparació d’embarcacions i el subministrament d’aigua potable i combustible.

En canvi, sí que es va executar el programa relatiu als esports marítims. El setembre del 1968 va quedar constituït el club marítim de Binibeca. S’havia fet un moll per atracar embarcacions amb capacitat per dos-centes barques i que tindria una grua de 200 tones. El director era Lukacs, qui indicava que ja tenien vint-i-vuit iots inscrits. El 1970 es va realitzar una regata d’optimits, organitzada pel club, el secretari del qual era Lluís Codina, el fill de Josep Codina, de la fàbrica de gomes. També va tenir lloc una prova d’esquí aquàtic. L’any següent aquestes activitats es van tornar a repetir. El nombre de socis havia crescut considerablement. El local social i el restaurant seguien en projecte i, de fet, no sembla que s’arribessin a engegar; el club devia deixar d’existir més endavant.


El centre turístic es va anar desenvolupant al llarg d’aquests anys. El 1969 encara es treballava als carrers que pugen pel vessant del coster, sempre seguint el pla original perquè tots els xalets veiessin la mar. El 1971 hi havia prop d’un centenar, que el 1975 havien augmentat fins a cent cinquanta, la majoria d’anglesos, però també d’holandesos, francesos i espanyols (catalans i menorquins). La parcel·la mínima era de 500 m2, amb un màxim edificable del 20% i fets de manera que no s’obstaculitzessin les vistes a la mar.

El 1971 es va començar a aixecar el poblat de Torret. El 1973 es publicava un article crític d’un veí contra la construcció d’un bloc d’apartaments de dos i tres plantes, ja que trencava l’esquema de cases del nucli. L’estiu del 1974 la inauguració del restaurant Cala Torret, a la qual acudiren les autoritats civils i militars i la directiva del Foment del Turisme, va suposar la culminació del projecte, si bé no es donà definitivament per finalitzat fins l’any següent. D’aquesta manera es dotava la zona dels serveis d’una població: botigues, supermercats, perruqueria, bugaderia, bars, restaurants i la discoteca Zyggi’s. Així s’evitava als residents haver d’anar a Sant Lluís. La forta demanda va determinar que el 1974 s’iniciessin les obres d’infraestructura del sector de s’Atalaia, a la part més alta de la urbanització. No es feia publicitat, sinó que bastava el mètode boca-oïda. Segons Ensesa, l’èxit del complex venia de la qualitat dels serveis, tant els bàsics (aigua, electricitat, recollida de fems), com els equipaments.


El somni impossible dels hotels de Binibèquer

La concepció inicial del nucli de Binibèquer incloïa establiments hotelers. El 1965 havia contactes per aixecar-ne un prop de la platja. En el reportatge sobre el nucli recollit al suplement turístic del diari Menorca del 1967, s’indica va la intenció d’aixecar un hotel amb restaurant. De fet, el mes d’abril del 1967 s’havia anunciat que un important grup financer català estava estudiant la possible erecció d’un gran establiment de categoria, per atreure turisme de luxe. L’any següent es donava compte de la intenció d’Ensesa de promoure dos hotels de tres estrelles, de cent i cent cinquanta habitacions dobles que, per no destorbar les vistes, només havien de tenir dues plantes. El 1969 continuava essent una idea; tanmateix, com va esdevenir amb un gran nombre de projectes d’aquesta època, mai es van dur a terme.

dimarts, 16 d’agost del 2016

El nostre veí del nord: el Llenguadoc i la Provença: entre vins, natura i història

El Llenguadoc i la Provença, amb els quals Menorca ha tingut relacions intenses (un temps havia una línia marítima Maó-Marsella), són quasi a la mateixa distància que Barcelona.

Prop de Montpeller, l'Abadia de Valmagna fou reconvertida en celler després de la desamortització. Encara s'hi poden veure les grans bótes de vi a totes les capelles de l'església.


Per açò a aquest monestir cistercenc li diuen "El celler heretge". Encara fan vi, que és ben bo.


El seu claustre, és d'una austeritat molt romàntica:


Montpeller, pel seu costat, és una agradable ciutat amb amples passejos, grans jardins i un toc de la grandeur francesa.


Al segle XVIII i principis del XIX, a Montpeller venien els menorquins que es volien procurar un ensenyament universitari. Entre ells, Mateu Orfila, que estudià a la seva famosa Facultat de Medecina:


Al nord de Montpeller hi ha el Parc Natural de les Cevennes, una contrada plena de paisatges espectaculars, com el Circ de Navacelles.


A les valls hi ha encantadors poblets. Meyrueis, en un creuer de camins és un d'aquests.


Es tracta d'una de les portes que ens menen a les gorges de la Jonte, a les quals el viatger Vuiller comparà el barranc d'Algendar. Realment, va tirar un poc amunt, perquè l'escala és molt superior i el paisatge corpren:


El nostre destí eren les gorges del Tarn, encara més majestuoses i esquitxades de bells poblets, com la Malena:


Des del mirador del punt Súblim es pot veure un tram de les gorges: el circ de les Baumes. Realment la vista tallà l'alè.


Tant en una visió panoràmica, com en els detalls que presenten aquí i allà les seves formacions rocoses


Sainte-Enimie és un altre d'aquests poblets encaixats al fons del barranc, al costat del riu.


És una encantadora vila medieval, on val la pena fer una aturada:


El recorregut del riu encaixat és una experiència irrepetible.


S'hi passat per indrets que posen la pell de gallina


Un lloc per gaudir


Sortint de les Cevennes es troba el pont del Gard, una gegatesca obra d'enginyeria romana que servia per a l'abastament d'aigua de Nimes, situada a 25 quilòmetres.


Un poc més enllà comença la Provença, La històrica ciutat d'Avinyó s'estèn, dominada pel Palau dels papes, al costat del riu Roine (Ródano)


A Avinyó els papes van emplaçar la seva seu, al segle XV. Com a cults renaixentistes, van aixecar un palau sumptuós.


El palau sembla un castell. En un dels seus patis es fa el famós festival de teatre de la població.


El palau està ple de racons d'una arquitectura fastuosa


Aquesta escena cortesana de caça ens mostra que la forma de vida dels papes era equiparable a la de qualsevol rei i estava ben allunyada de l'austeritat evangèlica


La raó de ser d'Avinyó és el control del comerç del Roine; amb els tributs que cobraven la ciutat es va fer rica. Els ponts eren clau pel control del tràfic fluvial. Des del més antic es veu un bon panorama del palau.


Just al nord d'Avinyó s'estén una de les zones vitícoles més glorioses de França. El seu epicentre és el poble de Chateneuf-du-Pape, amb una prestigiosa denominació d'origen.


La vila, rodejada d'esplèndides vinyes, acull uns cellers on es fan uns vins excepcionals.


Uns pocs quilòmetre més enllà hi ha la ciutat d'Orange, amb dos vestigis romans ben conservats. Aquest és el teatre


L'arc de triomf és una irònica mostra de la transitòrietat de les glòries humanes


Un poc més retirats cap a una zona de mitja muntanya es troben uns pobles vitícoles sota l'espectacular formació de les Dentelles de Montmirail. El vi que s'hi fa em va fer pensar en el Ribera de Duero.


El Luberon és una altra petita zona muntanyosa amb uns pobles plens d'encant i glamour. El millor és Gordes


Els seus carrerons són bells i tot es troba molt aclarit.


Al costat hi ha Roussillon, entre les canteres de tint d'ocre, que creen una paisatge espectacular


i donen color al poble


i a les seves cases


Arlès és una agradable ciutat provençal també banyada pel Roine. Aquí Van Gogh va viure una de les seves etapes més productives


La seva catedral és un bell exemple del romànic provençal. La seva portalada és especialment remarcable.


Amb els seus enimàgtics detalls,...


L'emprenta romana hi és ben present. L'amfiteatre romà és el vestigi més ben conservat.


Posteriorment, es va reacondicionar per fer espectacles tauromàquics on, a diferència dels espanyols, no es mata el brau


Saint Rémy és un petit poble situat uns quilòmetres al nord d'Arlès, i que mostra una arquitectura típicament provençal.


Van Gogh es va retirar a un sanatori de la vila per intentar curar-se les seves neures. En els seus moments més lúcids va fer unes pintures al·lucinants.


Aix-en-Provence és la vila natal de Cezanne. És una vella ciutat provençal, amb moltes fonts, ja que la població és una estació termal coneguda des de temps dels romans.


Cezanne va passar quasi tota la seva vida aquí, en un entorn idíl·lic, tot i que el dia que la vam visitar feia bastanta calor


És una ciutat principal, amb bells palaus


Que li donen un aire senyorial


El delta del Roine forma la comarca de la Camarga, plena de llacunes. Prop de la mar es formen aquests al·lucinants paisatges de sal


Però, en general és un paradís natural on, entre altres animals, s'hi poden veure flamencs


Els canals sempre són un element amable que ens fa sospirar


Els contrastos de color creen imatges d'una bellesa etèrea


La llum provençal té un encant especial, aquí sembla que acaba de passar una fada.


A l'extrem occidental de la Camarga s'hi troba la vila emmurallada d'Aigües Mortes


Les muralles estan un excel·lent estat i cobreixen tot el perímetre de la ciutat.


La seva muralla realment és una cosa magnífica, que un no es cansa de recórrer.


Té uns detalls sorprenents


Les vistes sobre les salines del costat són realment espectaculars


La vila està voltada de canals.


A tota la Camarga són característics els jocs de destresa de cavalls i braus