dilluns, 27 d’abril del 2015

Sicília: les tres cares d'una illa gegant

L'escut de Sicília, conegut com Trinacria, té una cara amb tres potes, simbolitzant els tres caps de l'illa, o les seves tres cares. Els que coneixen l'illa diuen que és molt polida; la resta s'enrecorden de la màfia. La veritat és que la màfia no té cap paper visible, però és difícil de definir aquesta illa gegant, fora de dir que té paisatges i ciutats meravellosos i que la seva gent és molt acollidora. Vos propós un recorregut pels seus principals atractius.

Etnà: el volcà dels deus

Només arribar a l'aeroport de Catània el volcà et surt a rebre. Aquesta muntanya enorme (3.300 m), que està en actiu (sempre treu fum i cada pocs anys entra en erupció), domina la part occidental de l'illa.


El millor lloc per veure-la és el teatre grec de Taormina, una encantadora poblacioneta situada en una muntanya penjada sobre la costa.


El paisatge del volcà és impressionant, amb una terra negra, que el mes d'abril estava clapada de neu.


El paisatge és realment espectacular


Un altre bon punt per admirar l'Etna és Catània, una ciutat amb un centre ple d'edificis fets amb pedra volcànica, d'un gris característic. El seu emblema és la font de l'elefany.


El centre, tot i que una mica brut és ple de bells palaus i esglésies.



Siracusa i les ciutats barroques

Un poc al Sud es troba Siracusa, que a l'antiguitat era la principal ciutat, pàtria del matemàtic Arquímedes. El nucli antic, situat a una península, Ortigia, permet fer agradables passejos.



Els palaus són misteriosos


La catedral guarda un secret,...


Es va construir dins del temple de Minerva, encaixada en les columnes dòriques


De Siracusa es pot anar a la vall de Noto, amb ciutats que després del terratrèmol del 1693 van ser reconstruïdes, formant un magnífic conjunt barroc.


No només són polides d'una en una, sinó que la majoria estan situades en un carrer, amb escalinates, que forma un conjunt espectacular amb vistes precioses.


I també tenen detalls molt bells...


La catedral de Ragusa està adornada amb unes curtines color carmesí que potenciaven la magnificència de l'edifici..


Cultura clàssica d'alta intensitat 

Al centre de l'illa hi ha la villa romana del Casale, amb el conjunt de mosaics in situ més bons del món..


Només un parell d'exemples del munt de fotos que vaig fer:


Per tot Sicília hi ha pobles damunt de pujols o muntanyetes, com aquest que es veu des d'Enna:


A la costa Sud es troba el turó dels temples d'Agrigent, Un conjunt difícil d'oblidar.


Hi ha temples on es fàcil somiar amb Zeus o Apol·lo...


No vos perdeu el museu. No és gaire gran, però té peces brillants...


A la costa hi ha l'indret conegut com Escala dei Turcchi, un paisatge impactant


Dos cents quilómetres a l'oest es troba Selinunte, amb alguns temples, la majoria en ruïnes, però són tan impressionants que ningú quedarà decebut. 


Més al nord hi ha Segesta, que té un temple molt ben conservat que s'alça enmig d'un paisatge gradiós...


I, al costat, en un pujolet el contempla un teatre grec fantàstic...


Palerm i altres ciutats sota el domini normand

El 1072 els normands van conquerir Palerm, que van convertir en capital. L'illa va viure dos segles d'una esplèndor insospitada. Aquesta és la capella palatina al Palau reial


Les habitacions privades també tenen mosaics fantàstics


La catedral tampoc es queda enrere..


A la ciutat es poden veure torres que ens porten en aquesta època.. 


En aquesta placeta, els quatre caps de cantó tenien aquest senyorial aspecte



També hi ha elements barrocs com aquesta mervellosa font


Una font més petita, però ben polida es pot trobar a Monreale, situada a pocs quilòmetres de Palerm, i on hi ha una catedral amb una decoració que rivalitza amb la de Palerm, 


Un centenar de quilòmetres a l'Est trobam Cefalú, un dels pobles més encantadors de Sicília, sobre el que plana un imponent castell, a una muntanya,


I una forta catedral normanda



El poble està rodejat d'un paisatge que talla l'alè


i disposa al peu d'una platja encantadora:


Cruïlla de civilitzacions a l'oest sicilià

A l'Oest de Palerm hi ha un poblet, Castellmmare del golf amb un coquet castell normand situat en un entorn privilegiat :


Des d'allà vam anar a veure Erice, un poble construït com tants altres damunt d'una muntanyeta. Tant la població com les vistes són mervellosos. Aquest és un detall de la torre normanda:


I aquest és el panorama del cap de Sant Vito que s'hi pot veure:


També hi ha un castell normand molt aparent


La ciutat de Tràpani està just davall d'Erice. El nucli antic és a una península i té alguns edificis barrocs notables


Més al sud trobam les salines de Marsala, en un paratge natural fantàstic


Davant hi ha l'illa de Motya, on els fenicis van establir una important colònia. El seu cementiri -tofet- ens porten a la ment els sacrifis humans que s'hi realitzaven


A Marsala, a més de beure d'oferir uns bons vins, és una ciutat agradable de passejar


Adéu, Sicília clàssica, normanda i barroca... Trinacria


dimarts, 21 d’abril del 2015

El gin de Menorca, de la llegenda a la història.
La producció de licors a finals del segle XIX

A partir de la segona part del segle XIX, disposam d’una font directa per conèixer el mercat dels licors: la premsa. A través d’aquesta podem corroborar que la dècada del 1860 al port de Maó existia un comerç de diversos productes, però especialment sucre i aiguardent de canya. Els vaixells menorquins els importaven de Cuba per a revendre’ls a Barcelona. Dins d’aquest mercadeig, el 1863 hi ha unes poques anotacions relatives a ginebra i rom, però es tractava de productes d’una importància marginal.

Al mateix temps, es detecta l’existència de fàbriques de licors i aiguardent. Així el 1867 l’Ajuntament de Maó convoca els diversos gremis de la ciutat per consultar si accepten el pagament de l’impost de consum, i reuneix de manera separada, entre d’altres, els fabricants d’aiguardents i licors, per un costat, i els colliters i magatzemistes, per l’altre.


Pel que fa als anuncis de licors, és convenient indicar que la seva freqüència va estar fortament condicionada pel cicle de pujada i baixada que imprimí la fil·loxera. A Menorca, aquesta publicitat experimentà un fort augment entre el 1884 i el 1898, va patir un fort sotrac de 1899 a 1903, per recuperar-se lentament els anys següents sense arribar, ni de bon tros, a les dades de l’època eufòrica, però sí retornant a partir del 1909 el ritme anterior.

Pel que fa als licors, ja el 1859 s’esmenta la fàbrica de Ramon Vives, al camí des Castell, qui anuncia “Licores superfinos fabricados al estilo de Francia, a 10 rs. vn. la botella” (rom, conyac, aniset Bordeaux, marrasquin i chartreuse), afegint que “Igualmente hay licores ordinarios de toda especie a precios módicos”. Aquesta serà la tònica. Els anunciants ressalten licors fins, com ara el conyac, el rom i l’absenta, als quals s’afegeixen altres, especialment els aiguardents, l’anís i la ginebra, que devien ser els licors ordinaris als quals es refereix l’anunci.

Però aviat observam una altra nota distintiva. El 1870 la premsa informa de l’arribada d’un carregament d’aiguardent per a Ramon Vives. La pràctica habitual serà que els fabricants de begudes alcohòliques també distribueixin productes espirituosos i provisions en general i, realment, alguns passaran d’un negoci a l’altre.


Açò s’observa clarament en el segon fabricant, Joan Vives, probablement el successor de l’anterior. El 1877 anunciava al seu establiment de Portal de Mar un bon assortit de begudes alcohòliques, encapçalat per ginebra legítima d’Holanda, seguida per conyac, vermut, rom, canya, anisat i aiguardent de Mallorca, i absenta Pernod, al quals s’afegeix vi del país i vi de Mallorca. És evident que es tracta de gèneres importats, excepte el vi de Menorca. Altres anys, el comerciant anunciava la venda de vins del país i forans, i el 1872, d’arengades.

Estaríem temptats a pensar que no es tracta d’un destil·lador de licors si no fos perquè, quan el 1881 es liquidaren els béns del difunt Joan Vives, entre aquests hi havia la botiga i un alambí “con sus accesorios pronto a funcionar”.  De fet, com veurem, l’establiment fou adquirit per Manuel Beltrán, qui va continuar amb l’elaboració de licors.

La fabricació de begudes alcohòliques originalment no era exclusiva de Maó. El 1873 es van subhastar per deutes els béns de Rosa Piera des Castell, entre els quals hi havia “un alambí de grans dimensions”. L’any següent es va produir l’explosió d’un alambí en funcionament a Alaior, que provocà un petit incendi. Posteriorment deixa d’haver referències a la destil·lació en aquests pobles, per la qual cosa podem pensar que amb el declivi de la vinya menorquina, que s’esdevingué a partir del 1862, també s’anà arruïnant la destil·lació d’aiguardent i licors. Però la ruïna no era total: encara el 1890 l’Arxiduc indica que a Alaior treballaven Pere Caules, Pere Castell i Joan Alzina, i a Ciutadella Josep i Pere Pons, germans, i Gaspar Benejam.


A Maó, el 1879 Josep Ponsetí anunciava al camí des Castell la seva fàbrica de licors, aiguardents i begudes gasoses, que oferia el mateix tipus de licors que hem vist als Vives, i que complementava amb la producció de refrescos i sifons. El 1880 s’especificava que, a més de tot casta de licors i aiguardents, es venia “un rico aguardiente doble anís fabricado en la misma y que lleva ventaja al tan afamado de Santa Maria de Mallorca”. En definitiva, la venda de licors propis era compatible amb la importació d’altres. A més de la referència a productes com ara conyac fi Champagne o vins de Madeira, Porto o Màlaga, el 1881 s’indicava que “se acaba de recibir aguardiente de caña blanca y de color, legítimo de la isla Cuba”. L’Arxiduc inclou Ponsetí a la llista de fabricants de licors de Maó.

En tot cas, aquest botiguer en els seus anuncis posava l’èmfasi en els refrescos, gasoses i sifons i en productes d’importació, ja fos el vi negre o el grog de Morel. Tanmateix, entre els productes que va presentar a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 destacava el seu vermut a la quina, i tot plegat el va fer mereixedor d’una medalla de plata. Això no va impedir que el 1892 posés a la venda la fàbrica, amb tot el seu contingut, i que s’oferís a mostrar al comprador els detalls de l’elaboració de licors i refrescos.

Manuel Beltrán, com ja hem dit, adquirí el local de Joan Vives al carrer Portal del Mar, que reobrí el 1881 amb el nom de “La Vid. Establecimiento de vinos y licores de todas clases”, tot i que des del començament també venia ultramarins, és a dir comestibles fins, com ara xocolates, galetes, conserves, embotits, mantega i olives.


Al principi no feia publicitat de la fabricació de licors, però ja en destil·lava. El 1884 va haver un conat d’incendi a la botiga, però segons el periodista “sólo era el rescoldo del hornillo del que se había servido el Sr. Beltrán para la fabricación de licores”. Durant aquests anys, l’establiment anunciava diverses begudes alcohòliques, en la línia que ja hem vist. Així el 1881 després dels ultramarins s’indica que s’acaba de rebre un complet subministrament de vins i licors nacionals i estrangers, com ara xampany, bordeus, (vi de) medoc, vermut, absenta, conyac, rom, ginebra d’Holanda, aiguardent de canya legítim de Cuba i els aiguardents de Mallorca “tan acreditados entre todos nuestros parroquianos”. Per Nadal del 1883 s’incloïen diverses marques de vins de Bordeus, de Xerès, mançanilla, ginebres (La Campana), conyacs i anissos (El Mono, el Cazador, Morel, etc).

El 1885 veuria l’aparició de l’anunci d’un licor propi, l’“Anís higiénico estomacal. Especialidad de la casa” que l’Arxiduc indica que elaborava des del 1883. L’èxit d’aquesta beguda fou immediat, de manera que s’exportava tant a Espanya com a Cuba i diversos països de Sud-amèrica. El 1888 fou premiat a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1891 a les de París i Londres i el 1901 a la de Parà (Brasil). Aviat el negoci es va ampliar: la botiga es va traslladar al més cèntric carrer Nou (1887) i més tard a s’Arravaleta (1897) i la destil·leria s’instal·là al moll de Ponent abans del 1900. El 1892 per primera i potser única vegada, al costat dels licors ja esmentats s’anunciava la venda d’espirituosos del país, concretament aiguardent, absenta i ginebra de Maó

A partir del 1901 les estadístiques de cabotatge distingeixen entre aiguardent i alcohols, i licors. Com que també es limità el registre a les partides amb un valor superior a les 10.000 ptes anuals, l’estadística de Ciutadella, molts anys situada per davall d’aquest valor, es va tornar erràtica. A Maó, les entrades de licors entre el 1900 i el 1920 només suposaren l’11,5% del total de la suma d’aiguardent i licors, la qual cosa mostra que el consum d’aiguardent encara era molt majoritari, fins i tot en aquests primers anys del segle XX. Les sortides consistien exclusivament en licors.

Comerç exterior de licors a Maó (1900-1920)
Anys
Entrada
% s. aiguardent i licors
Sortida
1900-06
8.575
12,0%
6.276
1907-13
4.942
9,0%
5.917
1914-20
9.976
12,9%
4.056
Període
7.794
11,5%
5.391


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 14 d’abril del 2015

La vinya a Alaior els inicis del segle XVIII: un conreu molt dinàmic

Temps enrere la vinya fou a Alaior un conreu molt més estès del que avui en dia podem pensar mirant els escassos vestigis que es troben, tal com alguns indrets coneguts com “sa vinya”, en les quals, en cap cas s’hi veuen ceps, que van desaparèixer ja fa anys o els cellers que hi ha a alguns llocs i que ens indiquen que la fabricació de vi fou una activitat d’una certa importància. Al segle XVIII el vi d’Alaior era apreciat. John Armstrong al  seu llibre Historia de Menorca, quan descriu els diferents vins que es feien a l’illa va escriure:
“El vino de Alayor tiene ciertamente el mejor gusto, y en parte se parece mucho al excelente Borgoña, y es del mismo color. Pero le falta mucho la fuerza del otro y por lo tanto no puede pasar el mar.”

Tanmateix, no era fàcil per ningú saber exactament quanta vinya havia hagut a Alaior. Ja se sap que a Espanya les estadístiques són un invent nou i, a més, les poques que hi ha no són fàcilment accessibles a la gent. Quan vaig fer la meva tesi doctoral, vaig aconseguir elaborar les estadístiques de la vinya d’Alaior, i els altres termes de l’illa, durant els segles XIX i XX, cosa que a fet que el meu estudi hagi estat rebut amb un cert interès a la facultat de Geografia de la UIB, perquè no abunden els estudis amb un enfocament territorial a les Illes Balears. Avui vull presentar el resultat d’un nou treball que ha anat més enrere per esbrinar quina era la situació de la vinya menorquina al segle XVIII.

En primer lloc he d’advertir que les dades sobre la producció de vi no són molt nombroses i es concentren en els anys 1761-1809, tot i que també hem pogut estimar les de la dècada del 1750. Com s’observa a la taula,  durant aquests seixanta anys, la producció de vi del terme va oscil·lar al voltant dels 470.000 litres; les fortes variacions d’una dècada a la següent segurament van respondre més a la resposta dels viticultors davant els canvis en les circumstàncies econòmiques que a l’efecte de la climatologia.

Collita de vi d'Alaior
Anys
Litres
1750-1759
394.115
1760-1769
527.775
1770-1779
453.734
1780-1789
513.712
1790-1799
408.591
1800-1809
513.896
1750-1809
467.076

En canvi, podem saber amb més precisió quina era l’extensió de la vinya, perquè aquesta es recollia en els Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica. Aquests s’elaboraven periòdicament amb les declaracions que havien de fer de forma obligatòria els particulars. A partir d’aquestes es calculava un impost directa conegut com la talla, que, per tant és molt similar a l’actual IBI.

Hem treballat sobre les relacions nominals dels llibres de Manifest del 1723 i 1773, per poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. Els Manifests d’Alaior no ens donen una informació tan completa que els de Maó, els quals a més de donar el valor de les terres a efectes fiscals, en molts casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial” en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 ceps ocupaven una hectàrea. Per sort, a Maó es van inscriure propietaris resident en aquell poble però amb terres a Alaior, i amb aquestes dades hem pogut calcular la relació entre valoració de les terres i nombre de ceps.

De fet quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que, aquesta és variable, ja que no totes les vinyes produeixen igual. Els Manifests de Béns introdueixen una distinció entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot” (vinya petita i poc productiva). En els dos darrers tipus de vinya (vella i vinyot) 1.000 ceps es valoraven per 1 lliura. En canvi, les vinyes i les malloles resulten valorades de forma diferent segons els diferents termes municipals de l’illa. Això deu ser perquè hi havia diferents qualitats de terres amb vinyes, cosa que s’observa en les valoracions que es fan fer el 1818 (Estadística de Casanello). Per tant, cal fer una valoració diferent per cada terme municipal i resulta que a Alaior s’obté una mitjana de 710 ceps de vinya per lliura i 640 ceps de mallola per lliura. Aquests valors són semblants als que hem obtingut a Maó, on les vinyes es valoraven a raó de 700 per lliure i les malloles a 625. Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Aquests valors podem completar els valors del Manifest del 1772 i estimar les extensions del de 1723.

D’aquesta manera es comprova com el 1723 a Alaior la vinya ja ocupava una extensió de gairebé noranta hectàrees. La gran majoria eren vinyes normals, amb una extensió molt reduïda tant de vinyes noves com de velles, la qual cosa segurament es pot atribuir a què els que feien el Manifest no es van preocupar gaire en detallar el tipus de vinya que inscrivien, ja que a Maó aquests percentatges són molt superiors.

Extensió de vinya del terme d'Alaior el 1723 (hectàrees)
Tipus
 Núm.
Extensió
 % s. total
Ext. Mitjana
Vinya
195
79,11
88,2%
0,41
Mallola
   8
3,80
 4,2%
0,48
Vinya vella
 10
6,75
 7,5%
0,68
Suma
213
89,66
100,0%
0,42

El nombre de viticultors era molt similar al de parcel·les, ja que hi havia 183 propietaris de vinya, amb la qual cosa, cada propietari tenia una mitjana de mitja hectàrea. Aquests valors revelen que les vinyes eren molt petites, de fet només tretze vitcultors tenien més d’una hectàrea de vinyes, que en total només suposaven 22,50 hectàrees. El propietari més important era Antoni Villalonga i Vidal, que declarava tres propietats: una vinya; tres vinyes, un campet i tanques; i un vinyot i tanques, i la superfície total ocupada pels ceps era d’un total de 4,4 hectàrees.

En el Manifest del 1723 la ubicació de les vinyes és indicada poques vegades i cap es troba repetida. Tanmateix, els pocs topònims que s’indiquen tornaran a aparèixer cinquanta anys més tard. La majoria actualment són ben coneguts, però d’altres ja s’ha perdut la memòria. Són els següents:

camí de s'Alblegai
cova d’en Balle
camí vell de Maó
Almudaina
La cova del terme
Llucassaldent
Borrassos
Creu nova
Llimpa
Biniarbi
camp verd
Rafal
Binicalsitx
Son Estrich
Rafalet
Campàs
pou del penjat
vinyet


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 7 d’abril del 2015

El gin de Menorca, de la llegenda a la història.
L’inici de la producció de gin a mitjan segle XIX

Les obres de diversos oficials que descriuen el seu servei a l’esquadra americana, que solia durar quasi tres anys, ens proporcionen una idea bastant fidel de l’efecte de les estades d’aquesta a Maó. Com Schroeder i Wines assenyalen, la flota tenia un impacte econòmic important, ja que feia considerables compres de comestibles i altres proveïments. Alguns oficials s’allotjaven llargues temporades a cases de la població i gaudien de les diversions locals, especialment dels balls i les festes de Carnaval.

Mariners i oficials freqüentaven les tavernes (que Wines anomena grog-shops; el grog és rom rebaixat amb aigua i suc de llimona) i cases de prostitució, fins al punt que Maó era conegut com el Wapping (infame zona portuària de Londres) de la Mediterrània. Segons aquest autor, els mariners eren “uns perfectes borratxos que comenten els excessos més deplorables; els carrers ressonen amb les seves cançons”.

Aquest autor i Jones censuren les elevades sumes de diners que perden en el joc els oficials, que s’arribaven a endeutar deshonrosament. És cert que l’illa passava per un dels seus moments més baixos, amb una crisi econòmica brutal, els carrers plens de captaires i pobres de solemnitat, i una important emigració a la península, Cuba i Alger.

Malauradament, aquests escriptors ofereixen pocs comentaris sobre el que es bevia, llevat d’anotar de forma unànime que el vi seguia sent molt apreciat. Schroeder explica que un Carnaval els oficials van donar una festa a Maó, on va córrer un barril de ponx de whiskey calent. Horner explica la forma d’elaborar vi, vinagre i el que anomena conyac, però que, de fet, es tracta d’aiguardent, ja que no indica que s’envellís: s’obté premsant els grans de raïm amb les seves rapes en un molí de dos cilindres horitzontals de llenya; el suc es deixa caure en una bóta i, després de fermentar, es destil·la.

Per tant, comprovam que se seguia fabricant aiguardent. De fet, aquest article apareix en les llistes de preus de productes de consum ordinari durant tot el segle XIX, tant a Maó com a Ciutadella, sempre en companyia del vi, la qual cosa ens mostra que era un gènere que circulava correntment en els mercats de l’illa.


La presència holandesa va ser especialment notable entre el 1816 i 1843, com ha documentat Cendán en el seu estudi, publicat el 2006 per l’Associació d’Amics de l’illa del Rei. Tant és així que el 1818 es va nomenar un cònsol a Maó; el 1840 i el 1843 visitarien la població dos prínceps holandesos. Més endavant, les seves estades es van espaiar, però van continuar tot el segle. Durant el sojorn d’aquestes esquadres sovintejaven les festes, a les quals assistien els oficials; els mariners, com els americans, eren assidus de les tavernes, on abusaven de l’alcohol. Els holandesos també duien en els seus vaixells diversos productes, com formatge, ginebra, rom, cervesa sucre, xocolati i tabac.

La dècada del 1850 es van confeccionar unes estadístiques sobre vi, oli i licors dels anys 1848-1858. En tots hi apareix l’aiguardent, però només s’inclouen les dades de consum, importacions i exportacions, i existències, sense consignar la producció. En les de l’Ajuntament de Maó es registren licors de diverses graduacions (19,5º, 20-27º, 27-34º i 34º); l’Ajuntament de Ciutadella anota de manera separada l’aiguardent i l’aiguardent de canya.


Com hem apuntat, el destí de l’aiguardent estava lligat al del vi. En aquesta època dos factors van perjudicar la seva elaboració. En primer lloc, el 1819 el Govern es va fer càrrec dels ingressos de l’estanc de l’aiguardent, que el 1842 fou abolit. Segurament des de la primera data devia desaparèixer l’obligació de comprar els vins agres. En un escrit del 1833 de l’Ajuntament de Ciutadella, es demanava que es reintroduís aquesta pràctica. En segon lloc, la disminució de la presència de tropes estrangeres va reduir-ne la demanda.

Les següents dades disponibles són gairebé totes del darrer quart de segle. A un qüestionari de l’Estat del 1885 es consigna que a tota Menorca només hi ha dues fàbriques d’aiguardent i licors a Maó, amb una producció anual de 20.000 litres. Tanmateix, aquesta informació no és exacta, ja que l’Arxiduc Lluís Salvador documenta en aquests mateixos anys nou destil·leries: quatre a Maó, tres a Alaior i dues a Ciutadella. Potser l’informe només es refereix a les dues principals. Segons l’Arxiduc, a Menorca s’elaboren deu tipus de licors, tres tradicionals i set de moderns. L’aiguardent és corrent des de temps antic. Abans en fabricaven gairebé tots els que feien vi, que en aquell moment ja eren pocs. L’anisat de Maó, consumit des d’antic, ja es feia poc, perquè es preferia l’anisat mallorquí de Santa Maria.


El gin o ginebra de Maó, també anomenat gin de la terra o gin de pota, era conegut des de feia molt de temps i encara es feia en grans quantitats. En la seva composició a més del ginebró hi entren arrels de julivert, brots de fonoll i n’hi ha qui afegeixen arrels de ginebró. Cal fer notar que l’Arxiduc assenyala que el gin no és conegut, com l’aiguardent i l’anisat, des de temps antic, sinó “fa molt de temps”, la qual cosa en un autor tan metòdic podria voler dir que és posterior a aquests.

Els licors moderns eren el palo, marrasquí, menta, rosa, anisat de Santa Maria, el conyac i el rom. Aquests dos darrers s’elaboraven de forma tan acurada que la imitació enganava als que no eren bons coneixedors. A tots aquests s’hi afegia l’anís higiènic estomacal de Manuel Beltran, que el seu inventor comercialitzava des de l’any 1883. És l’únic licor menorquí que s’exporta; es venen petites quantitats a diverses localitats de l’est i el sud d’Espanya, a Cuba i a algunes repúbliques sud-americanes. Més endavant l’autor indica que entre el 1883 i el 1887 es van importar 391.127 kg d’aiguardent, amb un valor de 292.551 ptes, la qual cosa suposa l’1,1% del total d’entrades. També s’importaren i exportaren petites quantitats fora d’Espanya. Riudavets, pel seu costat afirma que l’illa importava vi negre, generós i espumós; aiguardents, licors i cervesa.

És possible verificar les dades de comerç exterior d’aquests autors. Segons les estadístiques de cabotatge dels ports de Maó i Ciutadella, les entrades d’aiguardent i licors van tenir una tendència creixent entre el 1857 i el 1920, tant en termes absoluts com en relació a les importacions de vins. Durant la fil·loxera (1879-1899)  aquestes entrades van experimentar una punta, que es moderà els anys següents. Existia una notable importació procedent de les colònies, que devia consistir majoritàriament en aiguardent de canya, i, de fet, així figura en l’estadística d’algun any. Aquesta partida entre el 1857 i el 1892 suposava el 30% del total. Va minvar durant la guerra colonial i desaparegué arran de la independència de les Antilles. Paral·lelament, es va enlairar el consum i les entrades de cervesa, que a partir del 1914 superaven les d’aiguardent i licors.

Entrades anuals d'aiguardent, licors i vi a Menorca, en litres (1857-1920)
Anys
Aiguardent colonial
Aiguardent i licors nacional
Aiguardent i licors total
Cervesa i sidra
Vi
1857-64
16.614
26.357
  42.971

977.800
1865-71
12.829
41.486
  54.314

549.671
1872-78
19.171
55.557
  74.729

445.129
1879-85
34.614
57.114
  91.729

510.686
1886-92
29.157
77.700
106.857

465.857
1893-99
 5.325
82.715
  88.040

547.189
1900-06
        0
79.296
  79.296
    9.664
445.340
1907-13
        0
62.136
  62.136
  44.910
294.276
1914-20
        0
83.775
  83.775
100.321
394.677

Segons l’estadística, les extraccions eren més reduïdes. Només una petita part de les importacions d’aiguardent de canya eren reexportades, excepte entre el 1879 i el 1885, quan el 47,3% de les entrades van ser reexpedides fora de l’illa, la qual cosa explica en bona part la puja d’aquests anys. Menorca també exportava al voltant de 3.600 litres anuals d’aiguardents i licors nacionals, (l’equivalent al 5,8% de les entrades). Fins al 1883 és possible que es tractés d’algun tipus de reexportació, però a partir d’aquesta data es devia de tractar majoritàriament de l’anís estomacal Beltrán. Com a punt de comparació, les sortides de vi fins al 1899 eren de 4.000 litres per any. Aquell any, coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a l’illa, acaben aquestes sortides.

Alfons Méndez Vidal