dimarts, 28 de maig del 2019

Joan Hernández Mora, pioner del turisme


Entre les personalitats menorquines que han estat atretes pel turisme cal destacar Joan Hernández Mora, tal i com s’ha preocupat d’apuntar Joan Hernández Andreu al llibre que li ha dedicat recentment.

Joan Hernández Mora en la seva joventut

Així, just acabada la II Guerra Mundial, i segurament conscient del que significava la reinstauració del Foment del Turisme, escrivia una nota històrica per al programa de festes de sant Jaume del 1948, en la qual es dirigia als “veïns, estrangers i visitants”. Tres anys més tard, en el programa de les festes del 1951, a una nota sobre “un general anglès”, comentava que aquest era “com un turista més que ve a aquestes festes” i en el de les festes de Gràcia del 1953 la seva atenció a la presència de turistes torna a quedar patent.

Fruit d’aquest interès, el 1959 va dictar una conferència als aspirants a guia intèrpret, que fou publicada el 1963 a la Revista de Menorca (que també l’edità de forma separada) sota el títol de La Historia de Menorca y el turismo. Hernández Mora té clar que les persones que visiten un lloc precisen ser ateses de forma professional. Comença explicant als futurs guies qüestions  evidents: han de ser “persones educades i correctes i tractar de forma amable els visitants” i han de tenir el millor coneixement possible d’algun idioma estranger, a més de ple domini de l’espanyol. Dona una passa més en indicar que cal que coneguin perfectament l’organització nacional del turisme, en els seus aspectes legislatius i pràctics. Finalment els reclama que estiguin dotats d’una certa cultura en matèria de geografia, història i art, al menys d’Espanya, amb l’objecte d’aplicar aquests coneixements a “l’escàs territori d’aquesta illa”.

Hernández demostra estar al corrent del fet turístic, que defineix com el desplaçament col·lectiu d’individus d’un país a un altre durant un temps limitat. No s’engana sobre els seus trets i té bon olfacte per preveure’n l’evolució: davant dels que consideren excessiu qualificar de massiu el trànsit de persones que tenia lloc aquells anys, ell sentència que “no cabe duda de que el turismo es, hoy, un fenómeno de masas”.

Mostra la mateixa perspicàcia respecte al desenvolupament del turisme a la nostra illa. Així els guies són necessaris per ”la aparición periódica y masiva de visitantes extranjeros y nacionales que llegan a Menorca en número creciente”. El fenomen s’havia iniciat els darrers anys. Una data important en el seu progrés havia estat l’any 1956, potser per mor de la inauguració de l’hotel Port Mahón. Tanmateix, no pot deixar d’anotar que els antecedents immediats ja eren promissoris i es remuntaven, si bé amb un volum menor, a molts anys enrere. Encara fa una darrera distinció cronològica, assenyalant que feia una mica més de vint anys havien començar a arribar els veritables turistes, ja que abans s’havien fet presents alguns viatgers, però, només es tractava d’un nombre reduït d’intel·lectuals.

D’aquesta manera, entre el darrer terç del segle XVIII i la Guerra Civil va passar per l’illa “un brillante desfile de historiadores, de naturalistas, de arqueólogos, de juristas y de literatos”, que venien animats amb la intenció de realitzar algun estudi o investigació, preparar un llibre, redactar una monografia de la seva especialitat o simplement cercar algun motiu d’inspiració per a una novel·la o un llibre de viatges.

L'Arxiduc Lluís Salvador

Hernández Mora ofereix una molt documentada relació de personalitats il·lustres, que encapçala per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que vingué a preparar la seva monumental obra Die Balearen. Li segueixen l’arqueòleg francès Cartailhac, que va explorar personalment els nostres camps en cerca de material per al seu tractat Els monuments primitius de les illes Balears; el viatger de la mateixa nacionalitat Gaston Vuiller, que descriu amb simpatia Menorca al seu llibre de viatges Les Illes oblidades, i l’historiador Guillon, autor de l’important estudi Port-Mahon. França a Menorca sota Lluís XV (1756-1763). Més tard van comparèixer l’arqueòleg català Martorell i Peña, que inclogué els monuments de l’illa a la seva obra Apuntes arqueológicos i Josep Pin i Soler, català com l’anterior, que al seu llibret Varia II ens va llegar la seva visió de la Menorca de principis del segle XX, que també va incorporar a la novel·la Alicia. Pels mateixos anys es feu present el professor Lemaire, de la Universitat de Bordeus, qui redactà la completa monografia Les ocupacions militars de l’illa de Menorca durant les guerres de l’Antic Règim.

Continua la nòmina amb els arqueòlegs Fritz Kessler i Albert Mayr, que van estudiar la nostra prehistòria i l’escriptor suec Frank Heller, qui situà a Menorca els personatges de la seva novel·la Les Finances del Gran Duc. No sabem d’on treu Hernández aquesta notícia ni si estava al corrent que el 1924 el cineasta Murnau s’havia inspirat en aquesta obra per filmar la pel·lícula del mateix nom, els exteriors de la qual va situar a la costa Dàlmata. L’historiador anglès Brian Turnstall vingué a documentar-se per a la redacció del seu llibre L’Almirall Byng i la pèrdua de Menorca, moderna i completa lectura del dramàtic tema (que li va costar la vida al seu protagonista). Frederick Chamberlin, un altre anglès, va concentrar la seva atenció a la nostra illa en la seva monografia Les Balears i les seves gents. D’altra banda, l’artista francès Eugène Dabit ens va deixar una curiosa interpretació de Ciutadella al seu relat L’illa. En tots els casos Hernández anota els títols que esmenta en la seva llengua original.

Francesc Cardona i Orfila
Aquesta llarga sèrie de savis i homes de lletres també tingué els seus guies: els propis intel·lectuals i erudits menorquins. Hernández aprofita per deixar constància dels noms més rellevants de la tradició cultural de l’illa, al cap de la qual col·loca, com és lògic, Joan Ramis i Ramis, així com els seus germans. A la mateixa època situa el botànic Andreu Hernández i Basili i el seu fill, el metge Rafael Hernández Mercadal. Posterior a ells és el ciutadellenc Rafael Oleo i Quadrado, historiador i naturalista.

Tot seguit destaca el triumvirat intel·lectual que a la segona meitat del segle XIX van formar a Maó els naturalistes Francesc Cardona i Orfila i Joan Joaquim Rodríguez Femenías i l’historiador i propietari d’un notable museu particular Joan Pons i Soler, que foren succeïts pel pare de l’autor, Francesc Hernández Sanz, qui durant mig segle va assessorar innumerables investigadors. No pot deixar d’esmentar el maonès Pere Ballester i Pons, jurista de projecció nacional i estudiós dels costums illencs. Finalment, anota l’arqueòleg Joan Flaquer i Fàbregues, que va prestar grans serveis com a orientador de visitants especialitzats.

Sir David Beatty

Tots ells són els guies més valuosos que ha tingut Menorca, i constitueixen l’antecedent extraprofessional dels guies moderns, dels quals són mereixedors del major respecte, com a exemples de com servir amb dignitat i competència la professió. Més endavant, Hernández Mora també s’ubica en aquesta tradició i recorda el seu paper de guia de l’Almirall Beatty, primer Lord de la Marina Britànica, distingit durant la I Guerra Mundial, a qui va acompanyar durant la seva visita del 1925 i del qual recorda una anècdota. L’anglès va llegir en posició de salutació militar la làpida commemorativa de l’obertura del camí d’en Kane, primer en llatí i després traduïda a l’anglès, enmig del silenci respectuós de tots els acompanyants, com homenatge al governador Richard Kane.

dimarts, 21 de maig del 2019

Els peixos no tanquen els ulls. La mirada pietosa d’Erri De Luca


A mesura que avançava el segle XX, la novel·la es va anar decantant envers la mirada subjectiva. El narrador en tercera persona havia dotat la narrativa decimonònica d’una pretensió de totalitat i d’objectivitat que pretenia explicar, de forma una mica ingènua, però amb una gran ambició, la totalitat del món. El narrador en primera persona es resigna a descriure el que veu, el fragment d’un gran quadre –pensem en Conversaciones en la Catedral de Vargas Llosa– o la petita porció que ens ha tocat de viure, com podria ser el cas de Cees Nooteboom.



Al segle XXI aquesta estratègia narrativa ha donat una nova volta de rosca amb l’autoficció, amb la qual l’autor renuncia a donar compte de res que no hagi viscut o, com a mínim hagi indagat, travestint-se d’investigador o de periodista, segons els casos. No es que es tracti d’una idea totalment nova, ja que diversos escriptors l’havien desenvolupat amb anterioritat, el que és inèdit és el predomini que adopta aquesta tècnica dins del conjunt de la narrativa contemporània.

Amb Els peixos no tanquen els ulls, Erri De Luca ens ofereix la seva versió de la literatura autoreferencial: el narrador, un home que, amb el pas de les pàgines, sabem que té seixanta anys, ens va desgranant el moment central de la seva vida, que va tenir lloc cinquanta anys abans, quan en tenia deu: “Eva y su esposo, saliendo del jardín, habían vivido ya todo el bien del mundo. La vida añadida más tarde, lejos de aquel lugar, no fue más que una divagación”.


Tots els escriptors tenen els seus referents literaris. Erri De Luca ens presenta els seus, que resumeixen la seva experiència de lector. Al començament, el nen desgrana els pensaments que el van assaltar quan va llegir El Quixot: “Me asaltaban lágrimas de rabia ese escritor que abollaba a golpes a su criatura. […] Y, por el contrario, era él quien tenía razón, Quijote, según mis diez años: nada era lo que parecía.” Ja a prop de la conclusió del llibre, l’autor deixa escrit que fa molt de temps que llisca sobre les escriptures sagrades, sense fe, que a més paladeja en hebreu antic, que per a ell fa gust de mannà. De la Bíblia, com hem vist, ens reconta la història de la primera parella al paradís, que assimila a la seva. Altres al·lusions resten implícites. La deliberació que fa a les pàgines finals sobre la justícia: “Puede ser verdad para los demás, útil para una comunidad y para su sistema de contrapesos a los agravios, pero para mí era inservible” sembla un ressò de l’estirabot camusià: “entre la justícia i ma mare, jo triï ma mare”. Aquest eco es referma per l’atmosfera del llibre, la seva mescla de llum i violència, que recorda l’inici de l’Estranger.

De fet, De Luca invoca el seu territori vital: el sud, un espai lluminós, amb una gent dotada d’un llenguatge viu: “el napolitano sabe azotar. En ningún otro idioma siento la úlcera de un insulto. Quien me lanza uno en italiano es como el que tira una piedra a la sombra en vez de al cuerpo”. Dit sigui de pas, aquí i allà la novel·la va deixant petites reflexions sobre el llenguatge, un altre dels focus d’interès de l’autor: “Hoy creo que las revistas de pasatiempos son una buena escuela de escritura, adiestran en la exactitud del vocablo.”


Tanmateix, la ciutat de Nàpols queda en la recambra, amb unes pinzellades breus, però sentides, de les vivències de la guerra i la fosca postguerra. El que l’escriptor vol remarcar és la lluminositat meridional de l’illa, aquesta illa propera a la gran ciutat on transcorre la major part de l’acció. La novel·la arrenca amb una potent escena de pesca, en la qual ja ens enfrontam als horitzons plens de llum i de mar que donaran el to a tota la narració. Els moments viscuts a la platja, sota el sol i els para-sols i a la platja dels pescadors, entre les barques, són les més vívides, les que es queden en el record del lector.

Els peixos no tanquen els ulls és una petita novel·la, o un conte llarg, una narració que avança a mig camí entre el pas llarg de la novel·la i el pas curt del relat. De la primera conserva el gust per l’estructura, pel desenvolupament de la història i el dibuix dels personatges, mentre que del segon traspua la intensitat. Aquesta intensitat, així com un cert gust per triar les paraules i per confegir frases dotades d’un apreciable enginy i una gran capacitat d’evocació, “en el ápice del verbo [amar] los adultos se casaban, o bien se mataban”, “los pensamientos, que llegan desde lejos y se van al mundo de las olas con la barca”,la cara colorada bajo la prensa del sol”, tot plegat dota a la prosa de De Luca d’una qualitat poètica. En bastants altres moments, i en especial cap al final, ens sentim embolcallats per un lirisme que sembla voler transcendir les barreres de la prosa amb l’aspiració de crear un poema.


Potser una de les formes de dotar d’un alè poètic és la indeterminació dels personatges i els llocs. No sabem ni el nom del narrador, que resta com un implícit “jo”, ni de la resta de figures, que són la mare, el pare, els avis, l’al·lota, els companys de classe, els pescadors, els veïns,... essers anònims, el que no equival a prototipus, ja que cadascú està animat pels seus trets particulars. L’espai també està poc definit. S’esmenten les terres llunyanes: Nàpols o els Estats Units (o Amèrica), Bòsnia, la ciutat del Danubi i el Saba, Itàlia, Grècia, però no sabem quina és l’illa on els personatges deixen la seva empremta.

Remarquem que hi ha una història, una aventura, tots els ingredients d’una novel·la. Erri De Luca utilitza una bona estratègia narrativa, que el porta a entrellaçar dos fils textuals: la relació amb el seu pare i el descobriment de l’amor, que al seu torn s’enreda amb la percepció de la violència. Ho fa amb prou traça per menar la trama a un punt culminant en què culminen les dues històries. En l’escena més inoblidable del llibre conflueixen la resolució del conflicte patern amb la de l’afer amorós.


En un cert sentit es tracta d’una novel·la d’aprenentatge en la qual el protagonista esbrina el significat de l’amor, que a l’inici és una simple paraula, un ingredient de les novel·les, el tema de la primera declinació llatina i que, en conèixer l’al·lota s’anirà omplint de contingut, d’experiències vitals, i que també acabarà lligat a la bellesa. Com a contrapunt, De Luca desplega la història del seu pare, plena d’esperances frustrades, d’anhels d’un inassolible futur. La vida no és tan sols amor; s’hi acumulen penes, compromisos ineludibles, com diria Lennon “les coses que passen mentre nosaltres estem ocupats fent plans”.


De Luca ha escrit una novel·la curta, aparentment senzilla, però sota la qual hi batega tota una geologia de capes de significat. Les dues històries són clàssiques, encara que la mirada del narrador, que una vegada i una altra reprèn la seva identitat present i passada, les ferides que li han anat deixant el pas dels anys, li atorguen un pes considerable. En una pàgina sabem que ha treballat de paleta en la construcció, en una altra que ha vist la guerra de Bòsnia, més enllà que ha participat en manifestacions i revoltes, sabem que ha viscut amb moltes dones, que no té fills, li agrada pujar muntanyes,... circumstàncies totes que remeten a la biografia d’Erri De Luca i que ens deixen la impressió d’un home que ha transitat per moltes vies, està cansat, i, instal·lat en la vellesa, mira l’existència amb els ulls tenyits de tristesa o més bé de pietat, amb el cor ple d’humanitat.

dimarts, 14 de maig del 2019

La vinya de la postguerra a Sant Climent i la recuperació actual a Menorca


A la zona de Sant Climent la viticultura va perdurar més que altres bandes. Segons explica Guillermo Pons al programa de festes del 1994 els primers decennis del segle XX, les principals vinyes de la rodalia eren la de Mussuptà, bastant gran i productiva i la de Montpler, que era gran, tenia premsa i altres efectes per fer vi. Allà també duien el raïm d’altres llocs per vinificar. A banda, hi havia les d’en Xicu d’en Martí, Algendar de can Gomila, s’Olivera (on n’hi havia dues), s’Escola (de nova plantació) i sis o set al camí de sa Forana.

Vinya de Mompler, 2003. Detall

A molts llocs es feien només una o dues botes de vi pel consum domèstic; el raïm restant el duien a vendre a s’Estany de Sant Climent, on hi havia un gran celler. El propietari, en Biel, feia una gran quantitat de vi, que gaudia de fama i es venia per tota l’illa. Hi havia moltes varietats de raïm: el calop era millor per menjar; per fer vi era més adequat el de planta, entre les seves varietats n’hi havia el carinyena i el berberès, en tots casos blanc i negre.

En temps recents en Toni des Lloc Nou havia plantat una vinya de considerable extensió, que cultivava amb molta cura i produïa un vi de bona qualitat. Es possible que es referís a Antoni Pons Tudurí, que el 1977 explicava al Diari Menorca que només quedaven cinc o sis particulars del poble, que produïen vi per casa, afegint que era l’única part de l’illa on se’n feia, ja que a Llucmaçanes i Sant Lluís se n’havia deixat de fer (cosa que, com hem vist en un altre article no és certa). De forma una mica incongruent, afegia que la vinya encara perdurava al molí de mitjan lloc, d’Alaior, i al lloc de Toronet de Maó. Continuava comentant que abans s’elaborava gran quantitat de vi, però vint anys enrere havia començat a disminuir la fabricació i des de feia uns set anys cada vegada eren menys i ja només quedaven “quatre pagesos vells” (ell tenia 67 anys) que s’hi dediquessin i s’estava perdent la tradició.

Atribuïa el retrocés de la vinya a la fil·loxera, “sa taca” (míldiu), i sa cendra (oïdi). La seva vinya alguns anys havia arribat a produir 6.000 litres i el 1976 en va fer 1.400, que venia a 35 pts/litre, però el 1977 les pluges tardanes i “aquest temps tant raro que hem tingut” li havia fet perdre més de tres tones de raïm i a mitjans agost pronosticava que només obtindria cent litres. Antoni feia vi amb el seu raïm i el que li duien pagesos d’altres bandes, de Maó i Alaior i en total pensava fer 1.000 litres. Amb un quintar (40 kg) de raïm si l’any era bo sortien de 28 a 30 litres de vi.

Josep Cardona Pons. 1980

Feia vi negre d’uns 9º-10º. El most fermentava un mínim de 18 dies, després el líquid reposava en les botes durant dos mesos, amb el tap fluix, perquè continués la fermentació. Després es trascolava i passava a una altra bota i cap a Nadal es podia començar a beure. Pel que fa al vi blanc dolç, primer bullia el suc, fins a reduir-lo de quatre parts una. Després de fermentar, es trascolava, es deixava reposar vint dies i, deixant passar cinc dies més, ja es podia beure.

El 1980 el Diari Menorca va recollir el reportatge sobre un altre viticultor: Josep Cardona Pons, de seixanta-un anys, nascut a Sant Lluís, però resident a Sant Climent. Tenia la vinya a uns terrenys de la seva propietat a Rafalet. Havia après l’ofici de son pare, Antoni Cardona. Descrivia el procés d’elaboració del vi i del moscatell, amb fotografies de les vinyes i el celler.

Antoni Seguí

Tres anys més tard, Joan C. de Nicolàs publicava una entrevista al vinater santclimenter Antoni Seguí, tot afegint que encara produïen vi uns quants vinyòvols d’Alaior, Sant Lluís, es Castell, Llucmaçanes, Sant Climent i, tal vegada, es Migjorn i Ciutadella, pel consum propi i dels amics. Antoni Seguí feia uns anys havia convertit el roquissar de les antigues vinyes de Binicassi, en terres de Cogollonet, en una vinya, de poc més de tres mil metres quadrats, amb un verger d’arbres i dos-cents seixanta ceps que vorejaven totes les parets de pedra. No es tractava dels ceps americans que es van sembrar després de la plaga de la fil·loxera, sinó els que sempre havia hagut a Menorca, de les varietats planta blanca, calop blanc i vermell, moscatell i els raïms negres cartoixans, crinyana i llores, amb els quals feia uns dos mil litres de vi. En l’article es detallen les feines de la vinya i l’elaboració del vi. Obtenia un vi rosat, per mor de la mescla de les diferents varietats de raïm, que era la manera de fer vi a la banda de Maó des de feia cent anys, diferent del vi de Talis, des Migjorn, el de Son Gall d’Alaior o el vi blanc d’Alaior, famosos a Menorca, no feia encara massa anys.

D’aquesta manera finalitzam el repàs de la situació de la vinya a la postguerra en els diferents indrets de Menorca. Podríem afegir que el 1963 el Diari Menorca explicava que la collita de raïm havia estat molt abundant i un grup de vinyaters de Sant Lluís s’havien associat per fer el vi en un celler de la població. Segurament els darrers viticultors combinaven la producció de raïm pel consum i per fer vi. Així s’explicaria el comentari que feia el diari sobre la collita del 1965, un altre any excepcional, en què molts volien transformar l’excedent en vi, però quasi no quedaven cellers per vinificar.

De tot açò es desprèn que l’abandonament de la vinya fou un procés molt gradual i, de fet, mai es va deixar del tot de fer vi. La desaparició de la vinya havia anat massa enllà, i era anòmala en una illa mediterrània. Per aquest motiu, a partir del 1980 van sorgir diverses iniciatives per recuperar-ne el conreu. Unes es mouran dins dels paràmetres de la producció artesanal, aprofitant terres que havien quedat abandonades; altres seran noves plantacions que importaran de varietats franceses i espanyoles de vivers certificats.

Vinaters de Sant Lluís. 1995. Revista s'Auba.

Entre les primeres, el 1995 Vicenç Carreres, de Sant Lluís, elaborava devers 2.000 litres de vi de tipus tradicional a partir de quasi 4.000 kg de raïm al celler que havia construït a s’Ullastrar, amb l’ajuda de Llorenç Mascaró i Aldo Seguí. El maig del 2000 el Departament d’Agricultura del Consell Insular va organitzar un curs de formació sobre viticultura i vinicultura. La participació va ser elevada (unes trenta persones) i, a més, es realitzà un tast de vins de Menorca, al qual van aportar vi uns deu productors, la majoria d’ells aficionats que mantenien o havien recuperat recentment les seves vinyes. El 2003 el mateix departament va fer una catalogació de les varietats de vinya autòctona, en la qual va localitzar dotze vinyaters que elaboraven vi tradicional, cinc a Alaior i set a Maó.

Pel que fa als conreus moderns, a mitjans de la dècada de 1980, Carlos Anglès va plantar els seus primers ceps a Sant Lluís i, posteriorment va començar a elaborar petites quantitats de vi, de forma artesanal, però seguint les modernes tècniques de vinificació. Pels mateixos anys, as Mercadal, Crispín Mariano va començar a plantar la vinya. Els anys noranta va ampliar el conreu i muntà el primer celler dotat de maquinària i instal·lacions modernes de l’illa, que li permeté obtenir un vi susceptible de ser envasat i comercialitzat.

Crispín Mariano. Es Mercadal

A partir de l’any 2000 s’encetà una nova fase, caracteritzada per una aposta decidida de diversos viticultors (Andrés Martínez Jover, Lluís Casals, Antoni Pons Carreras i Carlos Anglès) per la plantació de vinya, amb una notable inversió de capitals aliens al sector primari, que culminà amb el reconeixement del vi de la terra Illa de Menorca el 2002. Altes s’han afegit posteriorment i el 2018 hi ha a Menorca nou cellers, que produeixen 136.000 l, procedents de 42 ha de vinya.

D’aquesta manera es pot comprovar com la cultura del vi va estar ben viva a Menorca fins la Guerra Civil i, en realitat, mai s’ha deixat de fer vi.

dimecres, 8 de maig del 2019

II Jornades Albert Camus: la rebel·lia tolerant


Hem de felicitar els organitzadors per l’èxit de les Jornades Literàries Mediterrànies Albert Camus, un dels esdeveniments culturals més importants celebrats en molt temps a Menorca, amb la participació de personalitats de l’àmbit literari, artístic, periodístic i polític de talla internacional.


Les conferències han ofert una fecunda reflexió sobre un dels punts més originals del pensament camusià: la rebel·lió tolerant, aquella que va sintetitzar de forma plàstica en exclamar que, entre la justícia i sa mare, ell triava sa mare, significant que qualsevol causa ha d’estar matisada per la realitat tangible de les persones; en definitiva, sobre l’idealisme, ha de prevaler l’humanisme.

El plantejament de Camus no podia ser més pertinent quan va ser formulat, el 1957, en el marc d’una ferotge Guerra Freda que amenaçava amb sacrificar la raça humana en l’altar nuclear de la pugna entre capitalisme i comunisme. Tampoc era lluny l’apogeu dels moviments totalitaris, que no van dubtar a escapçar milions de vides en nom de les seves concepcions del món. Els nazis exterminaren milions de jueus i volien establir un domini mundial sobre la base d’una somiada supremacia racial i els comunistes van assassinar infinitat de compatriotes en nom de les utòpiques teories marxistes.

Recordem que, a Menorca, centeners de paisans nostres van ser afusellades pel simple fet de ser oficials de l’exèrcit o pertànyer a les classes benestants i que, passada la Guerra, el poder franquista va executar i empresonar una quantitat desmesurada de conciutadans pel simple fet d’haver format part del règim republicà. En els dos casos, no van patir per les seves culpes, sinó per encarnar l’adversari polític que es volia erradicar.


Albert Camús ens convida a rebel·lar-nos, però tenint en compte que al davant tenim éssers humans, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus somnis i els seus sentiments, amb els seus interessos i les seves aspiracions. En l’obra de teatre els Justos explora l’absurd de destruir la pròpia vida per un ideal. El final tràgic del terrorista que s’immola per lluitar contra la injustícia ens emplaça a cercar vies humanes per combatre l’opressió: cap causa justifica un atemptat terrorista.

Camus, que també denuncià la sagnia estalinista, s’enfronta al pensament polític establert, que creu que els mitjans justifiquen els fins, remarcant que ha de ser als revés: són els mitjans els que donen validesa als nostres fins. Si un col·lectiu oprimit obté el poder gràcies a la violència, la mentida o la manipulació acabarà utilitzant la violència i l’abús contra les víctimes que volia salvar. Un dels ponents de les jornades comentava que la democràcia no és la imposició de la majoria sobre la minoria, sinó que la seva qualitat es mesura pel grau en què protegeix les minories que alberga.


És evident l’actualitat d’aquesta proposta en la política mundial, on els presidents de països tan rellevants com Estats Units, Brasil o Turquia han cimentat el seu poder en les fake news, l’odi i l’atac als que discrepen amb les seves idees. També és pertinent a Espanya, on les darreres eleccions han estat el final d’una època d’agres disputes entre els polítics i els mitjans de comunicació que agiten l’odi i la intolerància i els partidaris del diàleg i el respecte al contrari. Per sort, la societat espanyola ha optat per la moderació, deixant de banda els que impulsen la crispació i la negació de cap dret a l’enemic.


Durant les jornades hem vist un activista palestí explicar com la clau de les negociacions amb els israelians és el retorn dels exiliats: el govern jueu va estar a punt d’acceptar el dret del retorn alhora que els palestins consentien en discutir l’aplicació d’aquest dret, tot respectant la presència de milions d’israelians que no poden ser expulsat de les seves cases, encara que hagin estat aixecades damunt territoris ocupats, perquè una injustícia no pot ser combatuda amb una altra injustícia.

Per Camus la rebel·lia és dir no, però aquesta negació conté un sí: l’afirmació dels valors que es defensen i dels límits que no es poden traspassar. D’aquesta manera, la rebel·lia ha de ser matisada, a través del consentiment i l’amor de viure, per les virtuts de la clemència i la compassió. Un altre conferenciant suggeria substituir la indignació per la vergonya com a motor de la nostra rebel·lia.

Aquest treballós camí que transita entre els drets i les aspiracions d’uns i altres és la clau del mètode camusià, en què cap dret pot lesionar la vida dels individus. És el Camus que, abans de la II Guerra Mundial reivindica (en contra de l’opinió dels francesos) els drets polítics dels àrabs d’Algèria, però que, quan esclata la Guerra d’Alliberament, reclama el dret dels colons a seguir vivint a l’Àfrica, perquè els fills no poden ser responsables dels pecats dels pares.

M’he sentit particularment tocat per aquest vessant del pensament camusià: com s’intueix pel subtítol de la meva columna, “la balança”, em sembla vital sospesar els arguments propis i els dels altres. Així podem arribar a un just milieu, un punt intermedi just que, lluny d’una equidistància mecànica, és el resultat de la confrontació dialèctica de les nostres opinions i les dels altres, que ens revela que els adversaris acostumen a tenir raó en alguna cosa. Un home compromès és el que és capaç d’arribar a un compromís.


Tal i com es va dir en la conclusió de les jornades, aquest és el cor del pensament meridional, que entronca amb la ponderació grega i el seu rebuig de l’excés, perquè la desmesura forma part dels baixos instints dels homes que, per mitjà de la cultura, aconseguim de domesticar.

divendres, 3 de maig del 2019

La vinya de la postguerra a Llucmaçanes i Sant Lluís


El panorama de la vinya del terme de Maó a la postguerra és bastant diferent del que es donava al centre i a ponent de Menorca. Les dues relacions de vinyes existents indiquen un conreu molt minifundista, com a Alaior, però amb una notable capacitat de resistència: si el 1949-1951 hi havia devuit vinyaters; el 1985 eren quaranta-quatre; la dimensió mitjana de les seves parcel·les s’havia reduït a la meitat. De fet, la superfície total censada el 1985 (0,45 hectàrees) és fins i tot superior que la de 1949-1951 (0,41 ha), cosa que fa pensar que el cens de després de la guerra no era complet.
 
Cas Vinater. Vins Llucmaçames
A Maó, podem distingir dues zones productores: Llucmaçanes i Sant Climent. Francisco Pons Olives, de Llucmaçanes, el 2006 explicava la història de la seva família:
“Miguel Pons Carreras, en torno a 1890 elaboraba vino para venderlo después en garrafas. Entonces, las gentes acudían a la central de ventas de lo que hoy es Vinos Llumeçanes. Con la incorporación de la siguiente generación, y concretamente de Juan Pons Pons, se inició la venta ambulante por todo el Levante insular: Maó, Es Castell, Sant Lluís, y Sant Climent. […]
Los avatares de la Historia, léase Guerra Civil, y las desgracias naturales, en forma de la enfermedad de la uva llamada Mildiu, dieron al traste con la plantación de los viñedos de la empresa familiar, que hasta entonces los poseía en la zona que hay al lado de la carretera de Sant Lluís y también en Llucmeçanes.”
Després de la Guerra inicià el negoci actual, important vins catalans.

Com es veu, igual que passà a Ciutadella, la Guerra Civil fou el detonant perquè s’abandonassin les vinyes. En una entrevista personal, Pons va concretar que els danys que ocasionà la guerra foren destruccions per causa dels bombardeigs i la plaga del míldiu que es va estendre per les vinyes; el mal segur que es va agreujar perquè es varen deixar de fer tractaments amb sulfat de coure.


També comptam amb la informació de Francisco Borrás, propietari de la vinya de Malbúger Vell, a l’entrada de Llucmaçanes.  Conserva el llibre de comptes de la vinya, que va començar la seva tia Antònia l’any 1940, així com altres documents (factures, notes i papers solts). El primer any es va fer una important quantitat de feines agrícoles, segurament per recuperar la vinya després de la Guerra Civil. El 1947 Francisco Borrás va passar a fer-se càrrec de la seva gestió. L’estància també tenia vaques; el 1982, quinze.

Es contractaven jornalers per fer les feines de la vinya i ajudar a fer el vi. Es tractava d’operaris del constructor de Sant Lluís Antoni Seguí Mercadal, que ja figuren als comptes del 1967. En les factures del 1976, el treballador era Miquel Carreras, expert en el maneig dels ceps.
Premsa. Francisco Borrás.

La producció va anar creixent. Primer, els ceps donaven uns 200 litres de vi i van arribar a fer-ne més de 1.000 l, però els anys setanta i vuitanta van tornar als 200-300 l. També es feia vinagre (premsant el capell del vi) i al començament es venia una porció del raïm pel consum. El vi s’elaborava al celler que hi ha a les cases del lloc. La verema es feia el setembre o l’octubre, època en què es reparaven les botes. S’emprava una premsa, encara existent, per prémer el raïm. Alguns anys es recull la despesa de fer un dinar per la verema.

El vi, que era negre, es venia a particulars, no a botigues, i una part se la quedava el propietari. La venda es feia del mes de gener o febrer fins el setembre; el període variava d’un any a l’altre. Almanco al final, era un vi un poc aspre. Al celler, Borrás no només feia el seu vi, sinó que arreplegava el raïm d’altres vinyaters de Llucmaçanes, normalment de dos a quatre. El rendiment era d’un litre de vi per dos de raïm, que és un mica baix, perquè normalment és de 0,60-0,65 litres per quilo de raïm.

La vinya no era un gran negoci; molts anys no es guanyaven doblers. Les anotacions acaben l’any 1979 amb una pèrdua, corresponent a la collita de l’any anterior. Açò no obstant, els anys següents, fins el 1987, hi ha uns fulls solts on es veu que se seguia fent vi, per a la qual cosa s’ajuntava el raïm de la vinya amb dos o tres vinyòvols més (Guillermo, Julián i Marcelo, pagesos de Llucmaçanes). Un treball del 1982 indica que abans la vinya ocupava una tanca sencera i llavors només n’hi havia a les parets que voltaven l’hort. Segurament Borrás va deixar de menar directament els ceps. La producció d’aquests anys varia entre 190 kg a 250 kg, però amb els altres vinyaters s’arreplegaven entre 660 i 1.100 kg de raïm per obtenir la meitat de vi.
José Cardona Pons. Sant Lluís. 1983

Finalment, a Sant Lluís sembla que la situació estava a mig camí entre la de Ciutadella i la de Maó: la superfície de vinya inicialment era més important (16 hectàrees) i va anar retrocedint, però a un ritme més lent que a Alaior. De fet, malgrat les estadístiques indiquen que la vinya es va eclipsar completament, alguns testimonis indiquen que realment hi van restar uns pocs viticultors, que elaboraven petites quantitats de vi per autoconsum. Un d’aquests era Bernat Seguí, nascut el 1934, qui el 2004 explicava a la revista S’Auba que:
“També a Menorca es va patir aquesta desgràcia [la fil·loxera] i van desaparèixer moltes vinyes. A molts llocs i horts, però del terme de Sant Lluís es replantaren vinyes i es continuà fent molt bon vi. […] Sempre he conegut de prop el que eren les vinyes i el fer vi.”

L’any 1952 va treballar en una vinya i després a altres explotacions del terme, però quan es va casar, devers 1960, va deixar el camp per fer de mestre de cases, i al mateix temps cultivava la vinya i els horts d’Antoni Sintes. A la postguerra, a Sant Lluís encara hi havia vinya per tot arreu i els vinaters més coneguts eren en Joan de Son Blanc, en Situs des Barranc, en Vicent Sucre i els de ca n’Ivernis. Les varietats de raïm eren la planta i, especialment la llora, de gra petit i sucós; el calop, de gra gros i fort, era més a propòsit per menjar que per fer vi. Les vinyes eren tractades amb sulfat de coure i sofre i la verema es feia per Sant Miquel (29 de setembre).
Binifadet. Vinya actual a Sant Lluís

Una altra referència al vi de Sant Lluís la va referir al diari Menorca Antònia Olives, de Biniparell Vell, que havia nascut el 1905. Son pare li contava que l’avi del seu avi sempre havia vist la vinya vella, la qual cosa feia que produís un vi de gran qualitat. Descriu el procés d’elaboració del vi i és l’única que esmenta que el raïm es trepitgés amb els peus. Son pare també li deia que el raïm podrit no feia el vi dolent, sinó el raïm verd. Així mateix descriu l’elaboració de la mistela: es colava dues vegades el most i després se li afegia un litre d’alcohol bo i el resultat es posava en una garrafa de quinze litres. Allà el vi bullia trenta dies i el producte final es tornava a trascolar.