L’impacte econòmic dels jueus a la Menorca del segle XVIII

 Tot i que la presència de jueus a Menorca durant segle XVIII és ben coneguda, fins fa poc el seu coneixement era més tost fragmentari. L’any 2015 l’Institut Menorquí d’Estudis publicà el llibre “Los judíos de Menorca a través de los Protocolos Notariales de Mahón durante la segunda mitad del siglo XVIII (1751-1802)” de la investigadora Matilde Morcillo, que clarifica considerablemente el tema.

Segons l’autora, un cop els britànics es van fer amb el domini de l’illa de Menorca en virtut del tractat d’Utrecht, el 1713, van començar a incentivar l’establiment de comerciants estrangers per convertir el port de Maó en un centre de redistribució de mercaderies que pogués proveir la guarnició i la flota angleses, perquè els menorquins no tenien capacitat per fer-ho.

Pel que fa als jueus, hi havia el precedent de Gibraltar on, des del 1704 es van instal·lar comerciants hebreus, en la seva majoria d’origen marroquí, per subministrar la Roca, la qual, per les seves condicions geogràfiques, estava mancada de tot. Prest esdevindrien molt nombrosos i arribarien a constituir al segle XVIII un terç de la seva població. Aquests jueus, amb el transcurs del temps mantindrien alguns lligams amb la nostra illa.

A Menorca, els primers jueus eren comerciants procedents d’Itàlia, fonamentalment de Liorna, amb contactes amb el nord d’Àfrica, que venien atrets pels avantatges de la declaració de port franc, ja que la seva ocupació principal era l’abastament de comestibles per a les forces britàniques. L’arribada dels hebreus va ser rebuda amb hostilitat per la clerecia i la població de l’illa i el governador Kane va haver d’intervenir en favor seu. El seu nombre es va veure incrementat la dècada dels anys trenta i, més encara, amb motiu de la guerra de Successió austríaca (1739-1748), afavorits pel fet que el proveïment de les tropes ampliava el volum dels negocis, incloent-hi el cors.

Quan el 1756 els francesos van posar setge al castell de Sant Felip, s’hi van recloure quinze jueus amb les forces angleses que, quan la fortalesa va capitular, van ser obligats a marxar. Tot i que la majoria dels israelites va haver de deixar Menorca, hi restà una petita part, no compromesa amb els britànics. 

El 1763 els francesos van retornar l’illa als anglesos, la qual cosa permeté el retorn dels exiliats, als quals se’ls van afegir nous elements. S’inaugurava el període més puixant de la comunitat, que el 1766 va aconseguir que se l’autoritzés a obrir una sinagoga al carrer de Gràcia de Maó, ja que fins llavors havia utilitzat per al culte una casa particular. Les queixes que es van aixecar no van aconseguir que es clausurés el temple, però van ocasionar l’advertiment dels seus col·legues de Londres perquè s’abstinguessin de participar en negocis en contra del bé públic (segurament extraccions de blat en època d’escassetat) i perquè no exportessin moneda en temps de carestia. Pel que fa la quantitat de persones que formaven la comunitat, malgrat alguns autors han proporcionat xifres molt elevades que exageraven el seu nombre, es creu que en realitat estava al voltant del centenar i la seva sobrevaloració es atribuïble al fet que cridaven l’atenció per qüestions socials.

Amb la conquesta de Menorca per les tropes del duc de Crillon el 1783, la colònia jueva pràcticament arriba a la seva fi. L’agost fou ordenada la seva expulsió i foren transportats a Marsella. S’ha dit que quatre bucs transportaren a 500 persones, però la gran majoria devien ser grecs i anglesos. Anys més tard, durant la darrera ocupació anglesa, del 1798 al 1802, els jueus tornarien a fer acte de presència, però la majoria es dedicaren al cors i al proveïment de queviures de les tropes. Mantenien forts vincles amb Gibraltar, ciutat a la qual van regressar quan es va decretar que abandonessin l’illa al final del període.

Segons Hernández Sanz, la principal família dels jueus establerts a Menorca eren els Cansino. Als protocols notarials són abundants els documents relatius als germans Salvador i Isaac Cansino, però també es troben, i amb similar freqüència, els Delmar, David i Moisés; el primer estava emparentat amb els anteriors. Així mateix són abundants els contractes en què intervenen els Cohen (Salomon, Abraham i Luna) i els Benzaquén. Amb menor freqüència apareixen els Galfón, Busnach i Lattes, així com altres individus de forma esparsa.

Jacob Cansino

L’etapa de major dinamisme de la comunitat jueva fou el final del primer domini britànic (1751-1756), durant el qual a la documentació hi ha setze referències, la qual cosa representa una mitjana de 3,2 per any. L’activitat cau amb força en el període francès, quan només hi ha un contracte. Amb el retorn dels anglesos, el 1763, les transaccions remunten, però sense arribar al moviment anterior (1,42 anuals) i, a més, bona part, el 37%, són relatives al corsarisme. Després d’eclipsar-se els anys de sobirania espanyola, la seva presència es reactiva amb força en el darrer episodi anglès (1798-1802), amb 3,3 operacions per any, si bé totes, llevat d’una, es relacionen amb l’armament de vaixells corsaris o la venda del producte de les preses.

A través dels documents publicats per Morcillo, ens podem fer una idea bastant aproximada de quins eren els negocis dels jueus al llarg d’aquests anys. La principal ocupació era el préstec de diners, bé a través de debitoris, que suposen el 18,5% de totes les escriptures, bé mitjançant lletres de canvi (7,4%). En el 82,4% de les transaccions els jueus actuen de prestadors i els més beneficiats són els grecs (el 42,9% d’aquestes operacions), però en segon lloc s’hi troben els préstecs entre jueus (21,4%). La resta està repartit entre maonesos, italians i anglesos. Una activitat relacionada amb l’anterior és la gestió financera, que s’esdevé en l’11,4% de les ocasions, operant com a representants d’altres persones, però més aviat en qualitat de comissionistes  d’altres negociants, que és el que es produeix en les dues terceres parts d’aquesta mena de gestions.

El segon focus d’atenció dels hebreus va ser la compravenda de vaixells, que suposa el 18,5% de totes les seves operacions. Curiosament el 70% de les transaccions són compres i només el 30% restant són vendes. Als jueus els venien bucs grecs i maonesos, una mica més els primers que els segons, però es donava la situació inversa en les compres, de manera que, en conjunt, els dos col·lectius es relacionaven per igual amb els hebreus.

 El comerç marítim i el noliejament de vaixells no tenien una excessiva rellevància, en tot cas més la primera (7,4%) que la segona (3,7%). El comerç marítim es materialitzava sempre amb societats en què un inversor hebreu  s’associava amb un capità maonès, mentre que, quan noliejaven vaixells, ho feien amb capitans grecs. Les rutes marítimes incloïen tant la ciutat de Liorna, com Alger i també, amb menor freqüència, Gènova, Niça, així com Mallorca i Eivissa.

Molta més importància van tenir les transaccions relacionades amb el corsarisme, que suposen el 25,9% de tots els negocis empresos pels jueus. La seva freqüència és major entre 1778 i 1781 (57,1%) que el 1798-1801 (43,9%). L’operació més corrent era la venda de preses (57,1%). En la immensa majoria dels casos adquirien mercaderies que havien estat capturades pels corsaris. En el primer període anglès es tractava de la part que li havia correspost a un mariner o a un patró, mentre que en el darrer domini britànic eren compres en pública subhasta. Pel que fa a les societats per armar corsaris, el cas més comú va ser el dels d’armadors jueus que s’associaven amb capitans maonesos. En el darrer període va ser habitual que es tractés de jueus residents a Gibraltar.

Finalment, els jueus també feien altres tipus de mercadejos, com l’adquisició de vestits a un sastre de Trieste resident a Maó que, pel seu valor, 95 peces de vuit, devia ser una compra a l’engròs per revendre a l’exterior.

La lluita dels pagesos. Una olla a pressió

 El dia 19 de febrer, els pagesos menorquins, gent d’ordre i feina, van treure els tractors a protestar per les carreteres de l’illa. Un gest tan insòlit i contrari a la seva forma de ser és una mostra evident de la situació extrema a què ha arribat el sector. Les seves reivindicacions principals són un canvi en la política agrària de la Unió Europea i unes regles més justes per a la comercialització dels seus productes.

 

Pel que fa a la primera, la introducció de noves obligacions i restriccions  ofeguen les petites explotacions, que són la immensa majoria. Algunes són qüestions de tipus burocràtic, que no poden assumir la majoria dels llocs, que no disposen de personal administratiu, i s’haurien de limitar als grans productors. Altres, però, tenen a veure amb el desig de la Unió Europa de donar una nova volta de rosca a la normativa relativa al medi ambient. 

Europa és capdavantera en la lluita contra l’escalfament global, la preservació de la biodiversitat i en favor dels consumidors, de la qual cosa ens congratulam la majoria dels ciutadans. La qüestió és fins a on es pot arribar quan la càrrega d’aquestes polítiques recau sobre els agricultors, que són el darrer esglaó de la cadena i la renda dels quals, i en particular la de les petites explotacions, no fa més que retrocedir, de manera que el seu nivell de vida, que mai ha estat alt, es va erosionant i llinda en ocasions amb la pobresa.

En aquestes matèries, altres activitats poden aplicar tècniques i productes alternatius, perquè tenen marge per pujar els preus. Un camp de golf utilitza sistemes avançats d’estalvi i reutilització d’aigua i planta altres espècies de gespa, perquè no té cap problema en pujar cinquanta cèntims l’hora de lloguer de les seves instal·lacions. En canvi, als pagesos els costa utilitzar les mateixes tècniques, perquè no poden aconseguir que els paguin cinquanta cèntims més pel quilo de tomàtic o pel litre de llet. El veritable drama de l’agricultura no té a veure amb el medi ambient o la salut, sinó amb l’economia: és la negativa dels consumidors a pagar més per aliments sans i respectuosos amb el medi ambient.

 

Un altre punt de fricció són determinades actuacions poc meditades en defensa de la vida natural. És clar que la pressió humana fa retrocedir moltes espècies, que cal protegir. Les papallones i les abelles pateixen els efectes dels pesticides i la contaminació i precisen que s’adoptin mesures en favor seu. Altres animals també han de ser salvaguardats, però si aquesta lògica es generalitza pot generar alguns absurds.

No té cap sentit preservar els porcs senglars, que s’han convertit en una plaga i causen danys en la perifèria de les ciutats de tota Espanya, o les gavines i els coloms, que en grans estols acaben perjudicant les persones i altres espècies d’aus menys fortes. I tampoc és sensat prohibir el control de les poblacions de llops, que causen estralls en els ramats. La seva preservació  la promouen els que viuen en ciutats i desconeixen la vida rural. Per a un pagès és com si, després d’haver exterminat les rates, a les ciutats les volguéssim tornar a introduir per defensar la biodiversitat. S’hauria d’arribar a una entesa i permetre que els ramaders es puguin defensar de forma individual i selectiva d’aquests animals i prohibir tan sols les actuacions agressives de caire indiscriminat o col·lectiu.

La segona gran qüestió és la comercialització. Els pagesos tenen enormes dificultats per fer front als majoristes. Es tracta de grups cada vegada més potents que els obliguen a acceptar preus ruïnosos. Aquest fet s’agreuja per l’acció del comerç internacional, que pressiona per rebaixar els preus i que, per rematar-ho, entra en col·lisió amb la política de defensa del consumidor europea.

Les restriccions a l’ús de determinades substàncies encareixen la producció d’aliments. De forma paradoxal, en moltes ocasions no s’apliquen als articles dels països tercers, ja sigui perquè així s’ha acordat en els tractats comercials, ja sigui per la complexitat de practicar un control efectiu. De fet, l’Organització Mundial del Comerç sempre ha considerat les normatives de sanitat pública com a barreres no aranzelàries i un obstacle injustificable als intercanvis. La idea és que, amb l’excusa de la salut, les normes tècniques o qualsevol altre objectiu aparentment benintencionat, no es coarti el lliure moviment de béns.

 És clar que les dues postures són raonables i s’hauria d’arribar a un equilibri, de manera que les restriccions al comerç estiguin ben fonamentades, però, un cop decidides, es portés una verificació efectiva. El problema és que l’Organització Mundial del Comerç considera que totes les limitacions són dolentes i, com que la Unió Europea té una política extremament incisiva en l’agricultura, que no existeix a la resta de països, on la legislació és més laxa, es crea una asimetria molt gran entre els productors interiors i els exteriors. És un xoc de trens en el qual les víctimes són els pagesos, víctimes d’una competència deslleial, i que per açò exigeixen l’aplicació de “clàusules mirall” a les importacions.

La Unió Europa no hauria d’haver imposat normes que no pot fer complir als productes estrangers, perquè sinó arribarà un dia que no menjarem cap producte sa nacional i tot seran aliments extracomunitaris, sense els controls sanitaris europeus. Així no només hauran perdut els pagesos, sinó també els consumidors.

 

Els agricultors pateixen amb especial virulència els conflictes que tots experimentam, i contra els quals tenen poques armes per enfrontar-s’hi, com la defensa del medi ambient i la globalització del comerç internacional. L’agricultura s’ha convertit en una olla a pressió que, si no s’obre una vàlvula d’escapament, pot explotar.

L’activitat econòmica de la colònia grega de Menorca

 El nostre coneixement de la colònia de grecs que va haver a Menorca al segle XVIII ha millorat de forma considerable els darrers anys gràcies a la tesina de grau i la tesi doctoral de Pedro Moreno. Un dels aspectes més rellevants que ha tractat en aquests treballs és l’activitat econòmica dels seus membres.

A banda del comerç marítim, que fou l’ocupació predominant de la comunitat, i a la qual ja ens vam referir fa quinze dies, una altra de les fonts d'ingressos de força grecs era la compravenda d’embarcacions. Dues circumstàncies van esperonar aquesta casta de transaccions. La primera fou el port de Maó, a l’època punt d'encreuament de les rutes marítimes més diverses. La segona, les drassanes que els anglesos disposaven al port de Maó al servei de la Royal Navy, però que en temps de pau van treballar majoritàriament en la reparació de vaixells mercants.

La compravenda d’embarcacions revestia diferents procediments. Es podia adquirir un buc en un port forà per portar-lo a Maó, condicionar-lo a les drassanes i vendre'l aquí, on el nombre de compradors era potencialment més gran. També es podia obtenir una nau, explotar-la al màxim durant un nombre reduït d'anys i vendre-la per comprar-ne una altra en millors condicions. Finalment, hi havia les adjudicacions en pública subhasta de navilis procedents d’operacions corsàries per a la seva revenda, que foren les transaccions més rendibles.

Com s’esdevé en la primera, existeix una àmplia documentació sobre aquesta darrera activitat econòmica durant la segona dominació britànica, que recull 26 transaccions entre 1762 i 1777 (dues de preses corsàries) i 20 entre 1778 i 1781. En alguns casos, la mateixa persona primer compra i després ven la mateixa embarcació. En el període 1762-1777 hi ha quatre compravendes, amb una diferència de preu reduïda (280 – 261 peces de vuit) o negativa (1.000 – 1.220), mentre que els anys 1778-1781 trobam quatre operacions, amb diferències de preu molt més grans (1.150 – 843; 600 – 400; 600 – 180; 6.000 – 1.500). En vuit ocasions es transmet la mateixa embarcació, però no coincideixen el comprador i el venedor, per la qual cosa hi ha hagut d’haver una transacció entremig.

Una altra font d’ingressos fou el corsarisme. A partir del mes d’agost del 1778, el general Murray va donar patent de cors per a la captura de d’embarcacions franceses i des de l’abril del 1779 espanyoles, activitat que es portà a terme fins al gener del 1882 i en la qual els grecs es van involucrar de manera decidida, ja fos en el comandament dels vaixells, com a part de la marineria o en qualitat de procuradors, agents, armadors, inversors o simplement com a compradors de part de les preses. Per invertir en el noliejament de les naus corsàries es van formar vuit companyies.

En total, els grecs van intervenir en les operacions de 47 embarcacions, que van fer 69 sortides, la majoria amb diverses captures. Nicolau Alexiano participà en 27 vaixells, els quals normalment van prendre part en més d’una acció i Canà Alexiano en dues; Jorge Ládico invertí en cinc vaixells.

En darrera instància, els grecs van intervenir en operacions de crèdit, que van revestir dues formes diferents. La primera tingué per objectiu l’obtenció de capitals per a la posada en marxa de les seves activitats econòmiques després de la dominació francesa, quan es documenten més préstecs d’aquesta mena. La major part de les vegades els prestataris eren jueus de Maó. S’han localitzat nou contractes, la majoria dels quals són préstecs marítims. Els tipus d’interès més freqüents són el 4% mensual i el 10% anual i les quantitats oscil·len entre els 150 i els 960 pesos de vuit (amb una mitjana de 390).

Rals (o peces) de vuit

A part d'aquests capitals per engegar negocis, les operacions de crèdit van ser habituals dins de la colònia al llarg el període, en tots dos sentits: el de prestar i el de prendre en préstec. Aquests crèdits són de quatre tipus. El més habitual és el tradicional, amb 17 casos i una mitjana de 575 peces de vuit. L’interès mitjà era del 10,375% anual; el tipus més comú fou del 8% i s'hi aprecia una tendència a què disminueixi: les darreres transaccions redituen entre el 6% i el 8%. 

A banda, hi ha vuit préstecs amb penyora, amb un capital mitjà de 427,5 peces de vuit; vuit més de marítims, emprats principalment per capitans de vaixells mercants i a un interès més gran que el préstec tradicional: una mitjana del 5,625% mensual. Per últim, es va fer ús de la compravenda de censos, que era l’operació més habitual entre la població que posseïa béns immobles i només utilitzaren els grecs que havien adquirit terres a Menorca. Són cinc operacions, d’un capital mitjà reduït: 92,5 peces de vuit.

El 1782 els Alexiano i el seu bàndol donaren suport als britànics i es tancaren dins del fort de Sant Felip per rebutjar l’atac, amb idèntic resultat que el 1756: l’exili. D’aquesta manera, molts dels membres de la colònia hagueren d’abandonar l’illa després de la conquesta espanyola i els seus béns foren confiscats, així que el seu nombre d’efectius va retrocedir sensiblement. Amb tot, arribà algun grec nou, com Nicola Ciro, que arrelaria i faria certa fortuna. Els documents també mostren l’afluència cada vegada més freqüent de vaixells amb bandera veneciana i tripulació mixta de grecs i ragusans. 

La dominació espanyola veurà l’eclosió de la família Làdico, fins al punt que tractar del darrer període de la colònia és parlar en gran mesura d’aquesta família. Jordi Làdico provenia de Cefalònia, una les illes jòniques. Al contrari que d’altres membres de la comunitat, els seus negocis van progressar de forma pausada, sense comprometre’s políticament amb ningú. Un dels seus fills, Jordi Teodor, durant la dominació espanyola consta com a copropietari o interessat en diferents vaixells i, de forma sorprenent per a la seva curta edat, a partir del 1785 figura com a vicecònsol de Venècia a Menorca.

Amb l’última dominació britànica de Menorca, entre 1798 i 1802, no es produí el retorn dels hel·lens que havien sortit de l’illa després de la conquesta espanyola del 1782. En aquests tres anys només es pot destacar la intensa activitat corsària que van desplegar els grecs, els quals participaren en trenta vaixells, bastants amb base a Gibraltar. La seva forma d’actuar fou semblant a la de l’etapa anterior. Jordi Teodor Làdico tingué interessos en deu embarcacions, de vegades amb més d'una captura.

Amb el tractat d’Amiens, del 1802, Menorca s’incorporà de manera definitiva a la Corona espanyola. Entre aquest any i el 1823 hi ha molta documentació, aproximadament 1.200 escriptures notarials. En aquestes, es pot comprovar l’existència d’una notable continuïtat, pel fet que continuen residint a Maó un bon nombre de descendents de famílies presents els anys anteriors. 

En l’àmbit econòmic, la colònia viu un canvi significatiu: la instal·lació a Maó de grecs provinents d’Hidra, Spetses i Psara, tots ells súbdits otomans i no és casual que facin quasi la totalitat dels seus negocis amb Jordi Teodor Làdico, ja que des del 1805 aquest ocupava el càrrec de cònsol de la Gran Porta Otomana a Menorca.

Potser el començament de la seva fortuna l’hem de cercar en el corsarisme, en el qual ja s’havia destacat durant el darrer domini anglès. El 1804 es tornà a autoritzar un nou cors i Làdico apareix com a agent d’una galiota corsària, que va fer dues preses estatunidenques, que aportaren una substanciosa suma de doblers. El 1806 va finançar el noliejament d’un corsari francès amb base a Marsella. Una altra font d’ingressos fou l’activitat creditícia. Són incomptables els debitoris que figuren en la documentació notarial a favor de Jordi Teodor, atorgats per persones de qualsevol classe i condició de la societat menorquina. Gràcies a un deute no satisfet va aconseguir fer-se amb el lloc de Milà Nou, proper a Maó. Posteriorment adquiriria els llocs de Binifabini, d’Alaior, que començà des d’aleshores a ser conegut com Son Làdico, i Santa Eularieta, des Mercadal.

Teodor Làdico, fill d'en Jordi Teodor Làdico

Però segurament, els majors beneficis de Jordi Teodor provenien de la compravenda de mercaderies, sobretot blat, dels súbdits otomans de les tres al·ludides illes. Des del 1805 el veiem negociant amb capitans grecs d’aquesta procedència. A més, acumularia els consolats de Venècia, l’Imperi Otomà, els Estats Units i, paradoxalment (pel fet de ser-ho dels turcs), del nou estat grec. El 1818 va contreure matrimoni amb una maonesa d’elevada posició social, Antònia Font, i el 1821 seria elegit primer batle constitucional de Maó.

Incongruències de la política menorquina d’aigua, energia i mobilitat

El canvi climàtic suposa un repte enorme per a la nostra societat. El seu avanç amenaça la nostra forma de vida i exigeix prendre mesures per intentar mitigar la seva progressió i una adaptació de la nostra forma d’actuar per reduir el seu impacte sobre la vida quotidiana. 

Aquestes determinacions de caràcter general són encara més pertinents a Menorca, pel seu caràcter insular i la seva condició de Reserva de Biosfera. Tanmateix, en els àmbits més sensibles: l’aigua, l’energia i la mobilitat, les actuacions dels nostres polítics són incoherents.

Fa uns dies ha estat notícia la paralització del parc solar de Trepuconet, per manca de capacitat de la xarxa elèctrica. En realitat s’ha fet pública una situació de la qual qualsevol persona que tengui relació amb la qüestió, des del més humil instal·lador elèctric als més alts polítics insulars, era conscient des de feia temps; de fet era un tema habitual de conversa en el sector.

És del tot incomprensible que la conselleria responsable d’energia del Consell Insular no hagi mogut els fils davant el ministeri per cercar una solució. La ministra coneix Menorca i la política de descarbonització és una prioritat del Govern, de forma que no crec que fos difícil trobar el sistema de sortejar un entrebanc que és més nominal que real.

La darrera afirmació té a veure amb el fet que, en la pràctica, no es pot produir cap insuficiència de la xarxa elèctrica, perquè en la gestió ordinària hi ha mecanismes per evitar sobrecàrregues. En el dia a dia, el subministrament per energies renovables és prioritari davant de les convencionals, el que significa que la central d’Endesa redueix el seu vessament d’electricitat quan augmenta el  d’origen solar. A mes a més, la manca de capacitat de la xarxa té sentit en el cas de la demanda, ja que no es pot subministrar l’energia el que no es pot generar, però no en el de l’oferta, atès que és tècnicament senzill deixar de produir energia si no hi ha prou demanda. 

Si passam a la qüestió de l’aigua, les incongruències no són menors. L’aigua ha estat sempre un factor limitant de la nostra illa. Diverses urbanitzacions no van prosperar per la manca de proveïment. Els menorquins som conscients que es tracta d’un recurs essencial.

La directiva marc de l’aigua de la Unió Europea estableix la recuperació dels costos dels serveis d’aigua com a mitjà per assolir un consum racional i equitatiu. Exigeix que es realitzin estudis econòmics dels serveis d’aigua per fer possible la imputació de tots els costos en els rebuts dels consumidors. L’exposat és raonable i poques persones poden negar que un bé tan bàsic i que cada vegada és més escàs ha de ser finançat en proporció al seu ús. 

Idò bé, a Menorca, pel contrari, a vegades sembla que la majoria dels municipis competeixin per veure qui té l’aigua més barata. Els que presten el servei directament no fan estudis de costos i és freqüent que les despeses es carreguen a partides generals, de manera que ni tan sols saben quin és el valor real. Els que l’han externalitzat, maniobren perquè les tarifes no pugin, sobretot assumint el cost de les inversions. Anys enrere, a Maó l’oposició del PP va engegar una guerra judicial per impedir l’augment del preu de l’aigua.

Com que es tracta d’un tema polític sensible, tant el Consell Insular com el Govern Balear donen subvencions molt elevades per afrontar les costoses inversions de la infraestructura hidràulica. Les subvencions tenen el mateix efecte de bloquejar l’increment de les tarifes. L’única actuació coherent és la dessaladora de Ciutadella, que cobra l’aigua a preu de cost i, per aquest motiu, surt més cara que la que s’extreu dels pous. Segurament, si en aquesta es repercutissin tots els costos, el preu estaria més igualat.

El resultat és una aigua barata, que beneficia, sobretot, als propietaris de piscines i jardins amb gespa, perquè seria senzill limitar les puges als trams de més consum, que són els que generen el problema.

La tercera qüestió és la de la mobilitat. La majoria dels polítics declaren la seva alerta per l’emergència climàtica i advoquen per la descarbonització de l’economia i la neutralitat climàtica, és a dir, la desaparició dels cotxes que empren benzina. Els partits d’esquerra han arribat a plantejar la necessitat de restringir l’entrada de vehicles en temporada turística.

Aquesta teoria queda en evidència quan contemplam la cursa que fan tots els ajuntaments, d’esquerra i dreta, per crear nous aparcaments: cada pocs mesos algun batle inaugura una altra zona on deixar els cotxes. L’objectiu no pot ser altre que regalar a cada veí una plaça d’aparcament gratuït, la qual cosa no fa més que fomentar la compra de vehicles.

Aquells polítics que són tan estrictes en matèria urbanística, estan en contra del ciment i volen impedir que es construeixi per no destruir el territori són els mateixos que autoritzen l’obertura d’espais per estacionar els vehicles en terrenys on aquest ús no està permès. Així paguen lloguers a promotors urbanístics propietaris de solars sense edificar, punts no urbanitzables o zones verdes, que s’acaben asfaltant, com la Sínia des Cuc de Maó. Pel costat contrari, els governants fan ben poca cosa en favor dels vianants i els ciclistes.

El resultat és que el parc automobilístic de Menorca i les seves emissions no fan més que créixer i promouen unes pautes de mobilitat insostenibles.

Hi ha un divorci hipòcrita entre les bones paraules en favor de la sostenibilitat i els fets. Els menorquins vivim feliços pensant que som un exemple i, en realitat, els nostres polítics ignoren les energies renovables, fomenten el malbaratament de l’aigua i encoratgen un ús irresponsable del cotxe.