dimarts, 30 de juny del 2015

El gin de Menorca, de la llegenda a la història.
La supremacia del gin (1941-1960)

L’estatus del gin es va transformar radicalment després de la Guerra Civil. Si abans la seva presència pública era molt reduïa i altres licors, especialment l’estomacal, tenien gran protagonisme, durant la postguerra serà la beguda alcohòlica menorquina per excel·lència. Així es desprèn de les declaracions dels propietaris de les dues principals empreses, Beltran i Xoriguer, que indiquen que aquest producte va experimentar una forta expansió des dels anys quaranta.

Però el millor exponent d’aquest canvi ve donat per la premsa local. Així, quan es tornen a editar diaris, el 1941, Beltrán no dubta en publicar anuncis de la seva destil·leria. No està sol; com hem vist Bernat Villalonga d’Alaior també en fa de la seva fàbrica i magatzem d’aiguardents, licors i vins. A diferència d’aquest darrer, que desapareix definitivament de la premsa, Beltrán seguirà fent propaganda més d’una vegada a l’any fins la clausura del negoci, quaranta anys més tard.

De forma significativa, Beltrán a partir del 1943 deixa d’anunciar la seva destil·leria i la publicitat diu simplement “Gin Beltrán”. Al mateix temps, un altre industrial, Pons Martí, anuncia la seva fàbrica de begudes alcohòliques i l’elaboració de “licores finos esmeradamente destilados y del acreditado Gin Pons Martí”. Els anuncis d’aquest establiment es mantenen quatre anys fins el juliol del 1947, però l’empresa seguia existint el 1960, quan va posar publicitat en un especial dedicat al turisme. Des del mes gener del 1947 han comparegut altres dues destil·leries: la de Llorenç Florit de la carretera de Ciutadella, i el seu Gin Son Petit, que ja hem vist que funcionava des del 1917, per un costat, i la nova fàbrica d’aiguardents i licors de Miquel Pons Justo del moll de Ponent i la “gran especialidad de la casa, Gin Xoriguer”, que entronca amb una destil·leria que funcionava abans de la guerra.

Miquel Pons Justo va començar a treballar amb Pere Pons Escudero (Fornero) el 1928 com oficinista, cobrador i venedor, però fou promogut a apoderat. Passat el parèntesi de la guerra, el seu fill Rafael Pons Carreras va reprendre la fabricació el 1939. Tanmateix, un incendi va destruir les instal·lacions i causà la seva mort. Miquel Pons el 1945, després d’intentar interessar infructuosament els seus descendents, es va establir pel seu compte amb la marca Xoriguer, ja que la seva família regentava el molí maonès d’aquest nom. L’empresa sempre ha emprat aquesta imatge, fidelment representada en les etiquetes de gin. El fabricant va fer diverses proves fins que aconseguí elaborar un gin molt similar al de Fornero, els ingredients del qual coneixia per haver-se encarregat de les compres.

Gin Son Petit continuarà anunciant-se fins en la premsa fins el 1954, tot i que la destil·leria seguí existint fins els anys vuitanta. El 1956 es va poder veure l’únic anunci de Rafael Petrus d’Alaior: “Pedir Gin Mica y Coñac Mica es pedir calidad”. D’aquesta manera veiem com en aquesta població continuava la tradició licorera, que també es mantindria fins a la gran concentració empresarial que es produí els anys vuitanta.

Durant quasi quaranta anys dos fabricants, Beltrán i Xoriguer, es van disputar el mercat insular. En els seus anuncis s’observa que presenten dos perfils molt diferents. Curiosament, el més antic, Beltrán, fou el més innovador i es va anar renovant periòdicament, mentre que Xoriguer perseverava amb poques variacions en la línia que  inicià els anys quaranta.

En un principi i fins el 1957, Beltrán no incloïa cap imatge en la seva publicitat. L’any 1950 va reintroduir l’anís estomacal, que havia estat el seu producte estrella des de l’inici de la casa. Primer tímidament, amb un petit reclam d’“Estomacal Beltrán”, a una fila i una columna, que el 1955 ja s’ha ampliat per demanar: “Pida Estomacal Beltrán y Gin Beltrán”. Dos anys més tard declara decididament: “Saboree el exquisito licor estomacal Beltrán. Especialidad de Menorca”. Els mesos de juliol i desembre veuen la primera aparició d’una il·lustració, el logo de l’àguila que porta a les garres una bolla del món amb l’eslògan “Pida estomacal Beltrán. La bebida más higiénica conocida”, que recupera l’anunci publicat trenta anys abans, el 1927.

És possible que aquest canvi d’estratègia comercial respongués a un intent de contrarestar l’avenç del gin Xoriguer, oferint un producte en què Beltrán tenia un avantatge gairebé impossible de superar. De fet entre el 1957 i el 1959 la propaganda se centra quasi exclusivament en aquest espirituós, que seguirà anunciant fins el 1963. Segurament la fi d’aquesta campanya es deu al fet que la demanda de l’estomacal estava retrocedint de forma continuada en favor del gin i altres begudes. Amb l’estomacal es recuperà el nom del fundador, Manuel Beltran Pujol, potser també com a reacció a Xoriguer, que sempre va posar el de Miquel Pons Justo.

Una especificitat de Beltrán és la seva associació amb Menorca. Com hem vist des del 1957 s’indica la referència “especialitat de Menorca”, primer amb l’estomacal i després amb el gin, que la dècada del 1981 es convertiria en “el gin de Menorca”.

Així mateix, la imatge de marca va anar evolucionant. Desconeixem com era fins els anys seixanta, però en aquest moment feia dos gins que tenien un aspecte ben diferent. El principal, era servit en un bòtil prismàtic, com una petaca gran, amb una impactant etiqueta on només consta la llegenda “Gin Beltran” i el dibuix d’un toro. En l’especial dedicat al turisme del Diari Menorca del 1962 surt la segona marca, Lord Nelson, amb un envàs del mateix format i una etiqueta negra no menys cridanera on es veu un almirall britànic amb un tapall a un ull, que sembla més un pirata que el militar britànic, i el subtítol “Dry Gin”. En tot cas, el recipient més emprat per tots els fabricants era la garrafa.

L’any 1970 la casa va implantar els envasos alts que havia emprat des del començament Xoriguer, que convivien amb els prismàtics. En l’etiqueta del toro es va afegir l’illa de Menorca. Cinc anys més tard el toro desapareixia per deixar sola l’illa de Menorca, damunt de la qual s’afegeix l’encapçalament “Port Mahon”. El gin Nelson primer es va transformar el gin Beltran etiqueta negra, mantenint la figura de l’almirall, però més tard fou descartat. Va ser rescatat l’any 1980, quan es va celebrar el centenari (que realment es complia l’any següent).

La trajectòria de Xoriguer és molt més diàfana. Des del principi i fins a l’actualitat recull el nom de Miquel Pons Justo. La part gràfica s’ha mantingut igual durant tota la seva trajectòria, amb l’etiqueta del molí i la denominació “Mahón” en amples lletres majúscules. De fet, l’empresa va adoptar una visió moderna: en la publicitat, les il·lustracions substitueixen en gran part el text, que sempre ha estat molt reduït. També seria la pionera en la utilització de la fotografia, que representa el bòtil, des del 1975, una tècnica que Beltrán no utilitzaria fins el 1980.

Un altre element característic ha estat l’apel·lació a la qualitat del producte. El 1947 s’indicava que era “El preferido del público por su calidad excelente” i l’any següent presenta tota una declaració d’intencions: “Los entendidos exigen Gin Xoriguer. Se pide Xoriguer y se saborea una marca de calidad”. Al cap d’una dècada es reprèn la idea i l’any 1958 s’indica “calidad superior”, que el 1960 és “calidad suprema”.

Entre 1948 i 1950 va introduir la idea de salut. “El mejor aperitivo, Gin Xoriguer, a totas horas cau bé.”, sens dubte per competir amb l’estomacal Beltrán. A partir d’aquest any i fins el 1953 torna a demostrar la seva habilitat comercial, en lligar la beguda als combinats, cosa lògica, perquè la ginebra és una beguda que no se sol beure sola. En tot cas el lema és molt succint: “Para su cocktail, Gin Xoriguer”. Beltrán també utilitzaria aquesta idea, entre el 1959 i el 1970: “Solo o con seltz, delicioso !”. Açò es deu a què la beguda més en boga era la pellofa, amb aigua de seltz i la pell d’una llimona.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 23 de juny del 2015

La producció de vi de Ciutadella durant el segle XVIII

La vinya va ser durant molt de temps un conreu molt present en el camp de Ciutadella. En donen testimoni la gran quantitat de paratges coneguts com “vinya”, entre els que es troben vinya Saura, sa vinya gran i sa vinyeta. Antoni Bonet va fer una esplèndida descripció de la Vall en un article que després fou recollit al seu llibre “Menorca pagesa”. Alguns llocs tenen grans espais que eren els cellers de l’explotació; a la població molts soterranis van ser emprats per guardar i vendre vi. Al segle XVIII John Armstrong al  seu llibre Historia de Menorca, quan descriu els diferents vins que es feien a l’illa escrivia:
El vino tinto de Menorca no es del mismo aspecto y gusto en toda la isla. El de Ciudadela es buen vino, de un rojo más subido que el resto, y de más fuerza.”

Tanmateix, no era fàcil per ningú saber exactament quanta vinya havia a Ciutadella. Si actualment disponsam d’estadístiques sobre les més variades matèries, fa només trenta anys la situació era ben diferent. La recopilació de dades amb fins estadístiques a Espanya va començar tímidament a inicis del segle XX, i quasi sempre eren per l’ús intern de l’Administració. Abans d’aquest segle ens trobam amb un silenci quasi absolut. Quan vaig fer la meva tesi doctoral, vaig aconseguir elaborar les estadístiques de la vinya de Ciutadella, i els altres termes de l’illa, durant els segles XIX i XX. Els darrers temps he continuat la recerca per conèixer amb més certesa la situació de la vinya menorquina al segle XVIII.

Pel que fa a la producció de vi, John Armstrong atribuïa a Ciutadella una producció de raïms d’uns 910.000 kg pels voltants del 1740, una quantitat igual que la d’Alaior. Podem saber la producció de vi de Ciutadella gràcies als recomptes que feia la Universitat per controlar els preus del vi, que cada any eren fixat per les autoritats locals. Segons aquests dades, sembla que entre en la segona part del segle XVIII estava estabilitzada, amb un valor mitjà de 510.000 litres, similar a la d’Alaior, i que suposava el 19,4% del total de Menorca. Les collites més grans es van obtenir la dècada del 1760 (570.000 l) i del 1780 (545.000 l) i les més esquifides foren les de la dècada del 1750 (450.000 l) i 1790 (480.000 l). Aquestes variacions tan poden ser degudes a factors climatològics com a la resposta dels viticultors davant de les condicions del mercat.

Per conèixer la producció de vi de les primeres dècades del segle hem d’acudir a una font indirecta: la recaptació del delme de raïms, que era l’impost que gravava el vi. Com que està relacionat amb la facturació del vi, podem utilitzar la sèrie dels preus de vi de Maó, que no diferien de forma important dels de Ciutadella, i així obtenim un índex de producció. Lògicament es tracta d’una aproximació, si bé en les dècades finals, en què sabem amb més exactitud el volum de les collites, l’evolució de la collita de vi és similar als valors estimats.

Evolució de la recaptació del delme de raïms de Ciutadella (sous)
Anys
 Delme
Preu quarter vi
Índex producció
1711-20
  3.678
4,50
100,0
1721-30
  4.458
5,12
106,6
1731-40
  4.594
5,50
102,2
1741-50
10.086
6,20
199,0
1751-60
11.442
5,88
238,0
1761-70
  9.674
5,43
217,8
1771-80
  7.886
6,23
154,8
1781-90
  7.852
5,74
167,3
1791-00
10.880
7,29
182,7
1711-40
  4.243
5,04
103,0
1741-00
  9.667
6,13
193,0

El resultat és que la producció de vi de Ciutadella va experimentar un creixement molt important en la dècada del 1740 i assolí el seu màxim la dècada següent, i anar disminuir una mica les dècades següents, sempre amb uns valors netament superiors als de les primeres tres dècades del segle. D’aquesta manera, la collita dels anys 1741-1800 era un 87% superior a la del 1711-1730. Aquest creixement està en línia amb el que es va donar a la resta de l’illa en les mateixes dates.

Respecte a la superfície que ocupaven les vinyes, es poden utilitzar els Llibres de Manifest, on es recollien les declaracions dels propietaris del terme sobre tots els seus béns, amb el seu valor fiscal. Els manifests de Ciutadella només proporcionen l’extensió que ocupen les vinyes en uns pocs casos, per açò hem utilitzat aquests per calcular quin era la valoració que es feia de les vinyes, el qual variava segons el tipus de plantació. El resultat obtingut és que en les vinyes normals 660 ceps es valoraven en 1 lliura, mentre que les vinyes noves, amb menys informació, 860 ceps valien 1 lliura. Lògicament es tracta de valors mitjans. Per les vinyes velles, hem utilitzat el valor que s’obté a la resta de l’illa que és donar el valor d’una lliura a 1.000 ceps. Com que s’acceptava que 8.000 ceps ocupaven 1 quartera (que són dos terços d’hectàrea), podem saber l’extensió que ocupaven les vinyes.

Un enòleg que produeix vi a una finca de Ciutadella m’ha comentat que troba que la distància entre ceps és molt petita, ja que en aquestes condicions s’afavoriria la propagació de malalties, hi hauria una excessiva competència entre les arrels i no permetria el conreu amb arada. Com que les xifres que he indicat estan contrastades per diverses fonts, això només ens informa que al segle XVIII i la primera meitat del XIX les condicions de conreu eren molt diferent de les actuals. Hi havia moltes menys malalties que ara, ja que la seva expansió es va produir a la segona part del XIX, i els vins tenien menys qualitat. Cal tenir en compte que en aquella època el que importava era produir la major quantitat en la menor quantitat de terra, perquè la terra era un bé molt escàs (la productivitat era molt baixa). Els jornals eren baixos i les feines es feien a mà amb càvec. Els vins no milloraran de qualitat fins molt més endavant amb la introducció dels sistemes de producció francesos. El món del vi d’abans i després del 1850 no té res a veure: abans es bevia vi com ara bevem aigua o llimonada, ja que als pobles en ocasions hi havia problemes per obtenir aigua potable.

Hem treballat amb els Manifests de béns de Ciutadella del 1723 i 1773, per poder conèixer l’evolució en el temps d’aquest conreu. Tanmateix, així com el manifest del 1773 proporciona dades amb el suficient detall, el del 1723 a Ciutadella només indica els propietaris que tenien vinyes, sense donar cap detall que puguem emprar per calcular l’extensió. Un cop fet els càlculs, el 1723 hi hauria 406 propietaris de vinya, gairebé els mateixos que tindrà el 1773 (en què la vinya ocupava una extensió de 221 ha), si bé com hem vist a les dades del delme, l’extensió ocupada pels ceps devia ser bastant inferior, el que vol dir que les propietats eren més petites. La setmana vinent veurem l’evolució del conreu en les dècades següents.


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 16 de juny del 2015

El gin de Menorca, de la llegenda a la història.
Descobrint la fabricació de vi i licors a les llibretes de Josep Pons Sintes

El gin no era l’única beguda que fabricava Josep Pons (Fornero); hi havia bastants més licors. El grup més nombrós era el dels anissos, secs i dolços, de diferents qualitats i graduacions, incloent l’aniset corrent i el de Bordeus, tots fets amb anís de la Manxa. Molt relacionats trobam els anissos aromàtics, com la flor d’anís, de la qual indica la variant local de flor de Menorca, que té pràcticament la mateixa composició i proporciona un espirituós de 45º. Així mateix n’hi ha tres que Pons va incorporar als seus anuncis: anís Imperial Regente, que agregant canyella es transformà en anís España i anís higiènic estomacal. Aquest darrer, que va introduir en el mercat el 1901, ve en totes les llibretes i és similar a l’anterior, però fet a base d’anís estrella i afegint-hi camamil·la, clau i safrà per donar-li color.

Un dels licors amb més presència és el conyac, del qual també existeixen receptes en tots els quaderns. Són de diverses qualitats, però predominen els corrents i econòmics. Es tracta de conyacs artificials envellits amb un preparat conegut com “vejetorio”, que també apareix en totes les llibretes, fet de clovelles d’ametlla i estelles de roure macerades un any en brandi. Curiosament la beguda obtinguda a partir de la destil·lació de vi rep el nom de brandi.


També figuren nombrosos roms i els aiguardents de canya, que no provenen del llibre del 1849. Els roms es fan mesclant amb alcohol rom o canya autèntics o, en ocasions, essència d’aquests, juntament amb sucre o mel i altres additius, que després es rebaixa amb aigua. La canya s’obté de manera similar emprant canya de l’Havana o la seva essència.

Un altre licor important és l’absenta, de la qual existia una variant autòctona, del país o de Maó, que igualment fabricaven tant Rafael Pons com Manuel Beltran. Josep Pons tenia diverses receptes a base de destil·lar alcohol amb anís de la Manxa; unes contenien essència d’absenta (bàsicament donzell) i altres més naturals eren fetes amb plantes: donzell, arangí, herba lluïsa, fonoll, espígol, etc. També fabricava absenta francesa, mesclant la seva absenta amb un preparat de plantes aromàtiques.

No podien faltar els rosolis, que són el que avui en dia coneixem com “xupitos”: espirituosos dolços amb un gust determinat, i que tot el segle XIX van ser molt populars. Josep Pons en feia de rosa (que es repartia a bodes i batejos i avui en dia encara és corrent a Itàlia), de cafè (actualment típic de Cuenca) o de taronja. Així mateix s’hi troba la menta que també podem considerar un rosoli.

A part dels alcohols, hi ha nombroses fórmules de vins generosos, la principal de les quals és el vermut. A la llibreta del 1895 s’hi troba la de Torino i a la de vins les de vermut corrent, Cinzano i Rossi. Es poden fer a partir de preparats o essències amb alcohol, que en els de qualitat superior incorporen vi de Xerès, o amb moscatell enriquit amb alcohol o brandi amb àcid tartàric; el de Rossi duu llúpol i el de Cinzano, palo.


A banda, hi ha diversos vins de licor, la majoria al quadern de vins, com ara vi de Màlaga, de llàgrima, garnatxa, mistela i vins tònics. És freqüent que s’elaborin addicionant arrop a un vi blanc. La garnatxa també duu sucre, infusió de nous, “vejetorio” per envellir i una mica d’alcohol.

En el quadern dedicat als vins hi conviuen vins generosos i artificials amb vins naturals, en els quals Josep Pons demostra els seus coneixements vinícoles, ja que diferencia clarament entre la fermentació tumultuosa (que transforma els sucres en alcohol) i la malolàctica o silenciosa (que converteix l’àcid màlic en àcid làctic) i, segons les preparacions intervé en una o altra. Pons devia ser vinater, perquè en ocasions es refereix al seu vi.

En aquesta llibreta abunden les fórmules de xerès, que es poden fer encapçalant vi blanc amb licor o fent créixer un xerès amb alcohol, aigua i aromes. La mançanilla es prepara fermentant raïm amb poma reineta o del Bon Jesús, sucre i baixos del vi. Al resultat també se li afegeix alcohol i “vejetorio”. Finalment, hi ha els moscatells, dels quals una recepta és del 1895 i la resta del llibre de vins, i es fan amb vi blanc, flors de saüc, sucre i alcohol.

Al llibre de vins, s’indica l’elaboració d’uns quants vins naturals, entre els que destaquen dos de Llucmaçanes. Es bull el most de raïm i el suc resultant es deixa fermentar durant 21 dies, al final dels quals es talla el procés abocant alcohol de 95º. Igualment és digne de notar el vi verge, que s’obté a partir de raïm blanc; després que hagi fet les dues fermentacions, el suc es trascola a un recipient net, s’encapçala amb quatre litres d’alcohol per cent de vi i s’agrega  “taní”. Aquest preparat s’elabora macerant durant quinze dies pepides de raïm que no hagin fermentat en vi en la mateixa quantitat d’alcohol. 

Per fer vi de panses es fermenten les panses amb un poc de sal i àcid tartàric. En la recepta de vi dolç s’especifica que siguin de moscatell i s’afegeix ordi i flors de saüc. Després d’una fermentació tumultuosa de quatre a cinc dies, el líquid es trascola a un envàs net i fortament ensofrat i es posen sulfits i un 5% d’alcohol de 95º.

No podia faltar el xampany, que s’elabora agafant vi a meitat de la fermentació silenciosa al qual se li addiciona taní i conyac bo, així com alcohol i xarop de sucre. Es deixa fermentar vuit dies en un barril net i després s’embotella, fermant els taps i posant els bòtils cap per avall.

El darrer quadern recull xarops, orxates, llimonades, essències i olis essencials i altres productes com aigua de colònia, aigua de tarongina i alguns preparats medicinals (fregues pel reumatisme i aigua de quina pel mal de cap). Les essències es fan destil·lant plantes: rosa, espígol, menta, camamil·la, sarsaparrella (base dels refrescos de cola, que es fan a partir de les seves arrels), o fruites: grosella, taronges, mandarines i llimones, per la qual cosa s’esclafen els fruits. N’hi ha d’altres com ara el rom, en la composició del qual entra escorxa d’alzina, canyella i pebre, que es posen en infusió en esperit durant un mes i el líquid després es destil·la. També s’hi troben diversos preparats a base de quina, que fins fa poc s’emprava com a reconstituent. Són el rom quina (que inclou herbes aromàtiques del tipus de la bergamota, l’espígol, el neroli i el romaní, així com llimona, taronja i clau) i la quina calisaya.

Així finalitzam el repàs de l’obrador de Josep Pons, que ens ha permès penetrar en els secrets de la destil·lació d’alcohols i la preparació de vins, xarops i altres espirituosos de fa més d’un segle.

Alfons Méndez Vidal

dimecres, 10 de juny del 2015

La distribució de les vinyes des Mercadal, es Migjorn i Ferreries (1799-1818)

En els cinquanta anys que van passar entre el 1747 i el 1799 la vinya del terme des Mercadal només va créixer un 14%. Aquesta expansió es va concentrar as Mercadal i Ferreries, que van créixer el 23%, mentre que es Migjorn retrocedia el 16,5%. La dimensió mitjana de les vinyes es va mantenir, tot i que la situació va divergir entre es Mercadal, on va augmentar, i es Migjorn i Ferreries, on es va reduir.

Distribució territorial de la vinya des Mercadal (1799)
Districte
Núm.
Extensió
% s. total
Ext. Mitjana
Es Mercadal
102
34,11
54,5%
0,33
Es Migjorn
56
11,68
18,6%
0,21
Ferreries
80
16,83
26,9%
0,21
Suma
238
62,62
100,0%
0,26

Pel que fa a la distribució de les vinyes no hi ha grans canvis respecte al 1747: as Mercadal la gran majoria és a Bellamirada, Vilanova i Tirant; la resta és pràcticament tota a pocs quilòmetres del poble (la Ribera, camp roig, Binialmaia, Barbatxí, el Toro,...). As Migjorn els ceps són prop del poble, a Binicodrell i al canal de Binicodrell, altrament dit de les vinyes. A Ferreries, en canvi la vinya es seguia concentrant a Son Gras i Biniatrum, tot i que també es trobava als voltants del poble (Coll Llis, son Telm i sa rovellada).

Distribució de la vinya de Mercadal (1799)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Es Mercadal poble
12
 3,35
5,9%
0,28
Llinàritx
9
 3,84
6,8%
0,43
Prop des Mercadal
20
 4,70
8,3%
0,23
Bellamirada i Vilanova
34
15,82
27,8%
0,47
Fornells i nord
9
 2,13
3,7%
0,24
La Cucanya i est
3
 1,14
2,0%
0,38
Biniatzem
4
 0,99
1,7%
0,25
Binicodrell
18
 4,15
7,3%
0,23
canal de les vinyes
17
 1,74
3,1%
0,10
Binigaus
2
 0,83
1,5%
0,42
Es Migjorn sense esp.
6
 3,42
6,0%
0,57
Ferreries poble
13
 3,00
5,3%
0,23
Biniatrum
20
 3,58
6,3%
0,18
Son Gras
36
 5,21
9,2%
0,14
Algendar
  4
 2,91
5,1%
0,73
Suma
207
56,82
100,0%
0,27
Sense determinar
31
 5,80

0,19
Total
238
 62,62

0,26

Les vinyes més grosses es situaven a Llinàritx i camp roig i Vilanova i alguns llocs, com Binigaus, Algendar i altres sense especificar, mentre que pel costat contrari al canal de Binicodrell i Son Gras les vinyes eren extraordinàriament petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Extensió de vinya del terme des Mercadal (1818)
Districte
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
Es Mercadal
133
51,96
0,39
Es Migjorn
73
11,28
0,15
Ferreries
71
12,09
0,17
Suma
277
75,33
0,27

En conjunt als termes del centre de l’illa la vinya arribà a superar les 75 hectàrees. La superfície ocupada pels ceps va créixer un 52% as Mercadal, que és el terme que protagonitza el creixement vitícola, ja que es Migjorn quedà gairebé igual i a Ferreries retrocedí el 22%. La superfície mitjana de les vinyes va tornar a augmentar as Mercadal i a retrocedir als altres dos termes.

Distribució de la vinya de Mercadal (1818)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Es Mercadal poble
1
0,17
0,2%
0,17
Llinàritx i camp roig
9
2,50
3,3%
0,28
Prop des Mercadal
24
6,66
8,8%
0,28
Pinar de na Bou
25
12,67
16,8%
0,51
Bellamirada
50
19,36
25,7%
0,39
Fornells i nord
1
0,33
0,4%
0,33
La Cucanya i est
23
10,27
13,6%
0,45
Binicodrell
33
5,48
7,3%
0,17
canal de Binicodrell
40
5,80
7,7%
0,14
Ferreries poble
2
0,77
1,0%
0,38
Biniatrum
9
1,58
2,1%
0,18
Son Gras
54
7,99
10,6%
0,15
Algendar
6
1,75
2,3%
0,29
Suma
277
75,33
100,0%
0,27

En general, es va produir una major concentració de la vinya en paratges molt concrets. As Mercadal, continuava la concentració del nord a Bellamirada, Vilanova i Tirant, que no va créixer gaire. Se li havia afegit un conjunt de vinyes noves que es van plantar al pinar de na Bou, que no sabem on es situava i constitueix la segona agrupació vitícola del terme. La zona de La Cucanya també havia crescut molt, arribant a ser la tercera en extensió. El darrer canvi fou el trasllat de vinyes del poble a terrenys situats més exteriorment, com Binialmaia o el camí nou (segurament el camí d’en Kane). As Migjorn, les vinyes es van concentrar en la zona més propera al poble: Binicodrell, Binicodrellet, Mestai i Na Fratx, per un costat i el canal de Binicodrell per l’altre. Finalment a Ferreries també van retrocedir les vinyes que hi havia prop del poble i gairebé totes les vinyes eren a Son Gras i, en molta menor mesura, a Biniatrum i Algendar.

Tot i que la dimensió mitjana de les vinyes era la mateixa que vint anys abans, les més grans es situaven als paratges on la vinya havia crescut més: Pinar de na Bou i La Cucanya, mentre que a la resta d’indrets la dimensió mitjana havia tendit a disminuir.

Aquest creixement de la superfície ocupada pels ceps es donà a tota Menorca i segurament va tenir la seva causa en la relativa prosperitat que va viure l’illa entre el 1793 i el 1814, un període en què els menorquins es van beneficiar de l’estat de guerra quasi permanent que es va produir a Espanya. La viticultura es va veure afavorida també per la pràctica eliminació de l’aforació dels preus del vi, que va permetre que cresquessin considerablement, superant el llarg període de contenció de preus que havia marcar la segona part del segle XVIII. Tanmateix, la fi de les guerres i, a partir del 1820, la prohibició d’exportar grans, van condemnar a Menorca a una greu crisi econòmica. Els preus del vi van retrocedir fortament i a tota l’illa, i es Mercadal i Ferreries no foren cap excepció, el conreu mai més tornaria a recuperar les impressionants xifres d’inicis del segle XIX que acabam de veure.

Alfons Méndez Vidal