Al passeig d’Isabel
II de l’Esplanada de Maó hi havia dos casinos. El del Consey, fundat el 1856, s’hi
va instal·lar el 1866; al seu costat, El Isleño va obrir les seves portes el
febrer del 1879. D’acord amb Riudavets, va ser fruit de la voluntat d’un ric
industrial. Es va inaugurar amb un ball, al qual es van convidar delegacions de
totes les societats recreatives de la població. Al cap de pocs dies, els socis
participaven en l’enterrament del Carnaval.
 |
| Entrada del passeig d'Isabel II. A la dreta es veuen el casino del Consey i El Isleño |
El local estava a mig
fer i el mes d’agost es va convocar un concurs per adjudicar les obres.
Constava de saló-teatre, sala de cafè, sales de joc i billar, departament per a
sessions i gabinet de lectura. El saló teatre, que també s’emprava per als
balls, tenia capacitat per cinc-centes persones: 350 a la platea i 150 a les
llotges.
Es va inaugurar el 10
de novembre amb una funció a benefici dels afectats per les inundacions de
Múrcia, Alacant i Almeria, que el mes anterior havien provocat 1.000 morts. Per
a la representació es va contractar una petita companyia que va executar l’obra
teatral “Flor de un dia” de Camprodon, seguida de la simfonia “Juana de Arco”,
un duo concertant i una serenata. L’acte va finalitzar amb un ball;
l’assistència fou tan gran que quasi no es podia ni ballar.
La temporada va
finalitzar el mes de maig del 1880 amb un acte en què es van combinar obres diverses:
el drama en tres actes “El reloj de san Plácido”, una col·lecció de coples per
a la tiple i la peça en vers “Pepa la castañera”, composta expressament per a
l’ocasió, com les coples. Con no podia ser menys, la nit va acabar amb un ball
de societat.
El projecte de
l’edifici encara no s’havia finalitzat. L’estiu del 1881 van tornar els mestres
de casa, però les obres no van impedir que prosseguís l’activitat del casino.
Amb l’objectiu exprés de no privar de diversions els socis, el dia 31 de juliol
es va programar una vetllada en la qual un grup de fillets des Castell va executar
el tradicional ball “D'Escosie”. El preu de l’entrada era d’un ral de billó i
la recaptació es va entregar al grup
infantil.
L’afluència de tota
mena de persones prest va ser abundant. Com en el cas del Consey, no es
limitava a organitzar balls de societat i funcions teatrals d’aficionats, sinó
que es procurà modestes companyies líric-dramàtiques, que feien les delícies
dels socis i les seves famílies en les vetlades de tardor i hivern.
El
curs del 1881 la societat comptava amb una petita formació de quatre
intèrprets: tenor, baríton, tiple i vicetiple. Les funcions van començar el 27
d’octubre amb les sarsueles “La Estrella” i “Colás y Maruja”. Les actuacions no
es reduïen a aquest gènere, sinó que també incloïen comèdies i peces curtes,
algunes en català, com “La sala de rebre”, el 1890. També hi havia sessions de
varietats i gimnàstiques, que llavors es rebien amb gran interès. No es
deixaven de fer representacions que pretenien sorprendre l’audiència: el 1890
s’anunciava l’espectacle fantàstic “Las tres maravillas del mundo”, que va rebre
grans aplaudiments.
La
societat també celebrava les diades festives, tant la de Gràcia com la de Sant
Joan. Com a exemple, el 1894 es va il·luminar el local i s’organitzà una
cucanya al davant, focs artificials, música i, en acabat, l’imprescindible ball
de societat. Passats els Reis s’iniciava la temporada de màscares, fins arribar
al Carnaval, durant la qual es programaven animades vetllades. Així, el 1900
després de la interpretació de la comèdia en tres actes “Despertar en la sombra” i la peça “La
sala de rebre”, va tenir lloc un ball de màscares.
El
1894 la societat celebrà el seu quinzè aniversari amb una gran concurrència.
Demostrant un gran dinamisme, el 1899 va ser un dels primers establiments de
Maó a oferir projeccions cinematogràfiques, que eren presentades per empresaris
ambulants que portaven la seva maquinària. L’any següent es van tornar a
exhibir pel·lícules, també de caire documental.
Tanmateix,
el 1900 l’economia del casino mostrava símptomes d’estar ressentida, perquè va
llogar part del seu local al centre ciclista maonès. Per a la celebració del
Carnaval es va presentar un espectacle de varietats, però passades les festes
es procedia a liquidar la societat, demanant als creditors que presentessin els
justificants dels deutes. La seva fi no degué ser aliena a la crisi econòmica
provocada per la guerra i independència de Cuba, el 1898.
Amb
el nou segle els casinos van encetar el seu declivi, motivat pel canvi dels
gustos dels ciutadans, atrets per noves formes d’entreteniment com el cinema i
els balls moderns, que s’introduïren aquests anys, així com el futbol i altres
esports que aviat avançarien amb força.
No
va passar el mateix amb la música. Des de la seva construcció, el 1849, el
passeig d’Isabel II estava destinat a ser un punt central de Maó. Al segle XIX
i durant la major part del XX, fins que la introducció de la televisió i altres
mitjans d’entreteniment alteressin les formes de sociabilitat de la comunitat,
el sortir a passejar era la manera que tenien els habitants de les ciutats de
trobar-se i interactuar. A una població mancada de llocs planers, la petita
avinguda reunia els requisits per constituir el lloc de reunió dels maonesos.
Segons la guia de Menorca editada per l’Ateneu el 1911, el passeig d’Isabel II, format per un
saló de pis més elevat que la resta de la plaça, amb tribuna per a la música,
que solia tocar-hi els dies festius, era el més concorregut de la ciutat.
Podem
fer-nos una idea de l’aspecte que oferia l’indret a través de la descripció que
en fa Àngel Ruiz i Pablo a la seva primera novel·la Oro y Escorias, apareguda el 1893 i reeditada per
l’Institut Menorquí d’Estudis el 2015. Tot i que l’autor capgira els noms dels
llocs, Fina Salord s’adonà que amb l’“Alameda” s’estava referint al passeig
d’Isabel II. Al text, després d’explicar que de nit Molineda (Maó) val molt més
que Villarnuevo (es Castell), continua amb un suggeridor fresc de l’espai:
“En la Alameda [el passeig d’Isabel
II], la luz no era tan abundante. Los faroles de petróleo,
situados a largos trechos, entre los árboles que formaban el paseo, proyectaban
sobre la arena del piso las gigantescas siluetas de sus propias columnas y de
los enormes troncos de las copudas acacias. En el centro del paseo, los
farolitos colocados en los atriles de la banda de música formaban un gran foco
de luz, en medio del cual el músico mayor accionaba con ambas manos y, como si
la batuta que manejaba fuera la varita de un mago, parecía arrancar de los
sonoros instrumentos, con sus movimientos ora lentos y acompasados, ora rápidos
y desiguales, los harmoniosos acordes, las magníficas escalas, las poderosas
ráfagas de bien acordadas notas.
Por las largas calles de árboles, brujuleaban
a bandadas las jóvenes, con sus vestidos de color claro, semejando palomas, las
cabezas ligeramente tocadas, cuchicheando, riendo, perfumando y saturando el
ambiente de riquísimas esencias. Hablando con ellas, ya a su lado, ya
siguiéndolas, los gomosos de la ciudad y algunos oficiales de la guarnición,
unos apuestos y elegantes, otros encanijados, entecos, vestidos raramente; y, a
los dos lados del paseo, casi en la sombra, sentados en los bancos de piedra y
en sillas de alquiler, las soñolientas mamás y los hombres graves, con el
bastón apoyado en el suelo, las manos en el bastón y la barba en las manos,
pensativos y silenciosos. De cuando en cuando, alguna de aquellas bandadas de
jovenzuelas se arremolinaba y corría a tomar por asalto los bancos vacíos,
seguidas de los zánganos de la high life, que se plantaban delante de ellas,
haciendo grandes aspavientos, gesticulando y diciendo tonterías.”
Tal i com assenyala
l’autor, des de molt prest el passeig era el punt on les bandes militars duen a
terme els seus concerts, tan estimats pels menorquins. L’afició venia d’enfora
i tenia el seu origen en la freqüentació de vaixells de guerra al port de Maó,
que en aquella època comptaven amb aquestes seccions musicals. Alguns
escriptors ens en descriuen l’ambient.
El 1802 Willyams, que
acompanyava l’armada britànica, assenyala que “Els capvespres, la banda del Regiment sonava
al costat de les muralles de Maó i a la vorera de la badia. Les nits de lluna,
l’efecte era veritablement delitós. Els fosquets eren serens i calmats;
l’aigua, llisa com un vidre, era solcada per nombroses barques”.
El 1846 Schroeder, secretari de
l’esquadra americana, indicava que l’indret preferit del seu cercle d’amics era
el barranc de cala Figuera, on la banda dels vaixells feia concerts. El
penya-segat, amb la badia als peus, “és un lloc extraordinàriament romàntic”
que forma un amfiteatre natural amb una gran acústica per als instruments de
vent i percussió. “L’escenari és molt curiós i els deliciosos raigs de sol el
tornen molt polit”. Allà es barregen “belleses locals amb mantellina i cinc
dames americanes; joves menorquins amb uns vestits indescriptibles i els
oficials americans amb els seus uniformes”.
