La quadratura impossible de l’Estat del Benestar

 El Govern Balear acaba d’aprovar un paquet d’ajuts per a les petites empreses afectades per les mesures de control de la Covid, amb una subvenció mensual de 1.500 euros per establiment, als quals s’afegiran altres per activitats turístiques, culturals, educatives i de joventut. 

Aquesta és la darrera iniciativa pública que intenta rescatar els sectors econòmics sacsejats per la pandèmia. Convé remarcar l’extraordinari desplegament que estan fent totes les administracions. L’Estat central ha adoptat multitud d’accions. A banda de la renda mínima, amb voluntat de continuïtat, ajuts al lloguer, per als autònoms, l’hostaleria i els expedients de regulació temporal d’activitat, que, pròrroga darrere pròrroga, superaran l’any de vigència. El Consell Insular i els ajuntaments donen diversos ajuts i desgravacions per al petit comerç, la restauració i les activitats culturals, a més de reforçar els serveis socials. I tanmateix, plouen les crítiques sobre la insuficiència d’aquests subsidis. Malgrat tot, encara que és indubtable que no podran salvar tots els damnificats per les restriccions sanitàries, cal reconèixer que suposen un enorme esforç pressupostari. 

En realitat aquesta és la manera d’actuar de l’Estat del Benestar i per açò hi ha precedents. Durant la crisi financera i immobiliària del 2008, el Govern de Zapatero va impulsar el Pla E: inversió pública per socórrer al sector de la construcció, i va facilitar recursos a les entitats financeres per reforçar la seva solvència. 

Ambdues actuacions van rebre fortes crítiques: el Pla E fou blasmat per la dreta com a despesa pública improductiva –quan en realitat van ser doblers caiguts del cel per a petites empreses amb l’aigua al coll– i l’ajut a la banca fou reprovat per l’esquerra per afavorir a la banca, quan, veritablement els principals beneficiaris foren els estalviadors que, en cas de fallida haurien perdut els seus doblers –com ha succeït a algun país sud-americà. 

Per sort, ara no s’escolten aquesta mena de declaracions i es respira un consens sobre la necessitats d’emparar els més dèbils. Potser els estralls d’una dècada de depressió han donat llum a una societat més compassiva, menys liberal, menys “salvi’s que pugui”, que la de fa una dècada. 

Aquests dies, molt al contrari, tothom reclama l’atenció de l’Estat, es queixa de l’exigüitat dels ajuts i assenyala exemples d’altres països on les subvencions són més generoses, tot i que segurament no costaria trobar exemples de nacions que no han auxiliat tant el teixit productiu com Espanya. El cert és que les institucions financeres internacionals, encapçalades pel Fons Monetari Internacional –que històricament havia estat criticat per la seva gasiveria– han estat els primers de demanar als estats el màxim esforç per donar suport a l’economia. 

Convindria recordar aquí una frase cruel que va estar en boca dels polítics conservadors durant l’anterior crisi: “cadascú té l’Estat del Benestar que es pot pagar”. I és cert: la quantia dels ajuts que Espanya donarà per intentar superar el cop de la Covid vindrà donada per la seva capacitat financera. Si a Alemanya i altres països són més quantiosos, no és perquè siguin especialment pròdigs, sinó perquè compten amb marge pressupostari per finançar-los.

Les reaccions a les línies de subvenció de l’Administració en ocasions són paradoxals: col·lectius que tradicionalment han estat en contra dels subsidis públics, els que s’escandalitzen perquè “els aturats són uns ganduls” i maleeixen el PER d’Andalusia, ara reclamen per a ells ajuts i reduccions de l’IVA. Recorda allò de “cada cual cuenta la feria según le va”, o un simple “¿qué hay de lo mío?” i és ben trist. És mal d’entendre que aquells que, recolzant-se en la llibertat i la iniciativa individual, censuraven la solidaritat i subsidiarietat públiques, la demanin quan les coses venen mal dades: si avui ha de ser per a ells, han d’entendre que demà serà per als altres. 

Igualment, és curiós que els grups de pressió en favor de les rebaixes  impositives, fins i tot en les actuals circumstàncies en què l’Estat requereix una allau de doblers per pagar els plats trencats de la crisi, també exigeixin rebre el que fa dos dies titllaven de “mannà del papà Estat”. Per concedir subvencions cal recaptar tributs i advocar per la seva disminució erosiona la capacitat de l’Administració per fer costat els que ho necessiten. 

Un darrer apunt: la capacitat de resposta de l’Estat depèn de la seva actuació en el passat. Si els anys anteriors ha gastat excessivament i arriba sense estalvis i amb un volum d’endeutament elevat, tindrà dificultats per reaccionar a la crisi. L’economia funciona per cicles i cal ser previsors quan ve la bonança per poder actuar si venen temps difícils. Sempre ha estat així: la Bíblia ja parla de les vaques grasses, les vaques magres i la conveniència d’anar omplint el rebost per tenir-lo ple quan arriba la carestia. A Espanya els polítics de tot color es neguen a fer economies durant la recuperació, –els de dretes no volen pujar els impostos; els d’esquerres no volen deixar de gastar– amb la il·lusió que la propera crisi està lluny i sempre els agafa amb els deures sense fer.

L’Estat del Benestar sovint és criticat tant pels falcons ultraliberals, que el veuen en crisi i desitgen la seva desaparició, com pels coloms socialdemòcrates, que reivindiquen l’ampliació dels drets socials, noves prestacions econòmiques que mai troben suficients. Els apòstols de la llibertat i la justícia cerquen la quadratura del cercle i menyspreen les servituds de la comptabilitat, que requereix un delicat equilibri entre el deure i l’haver i prudència per poder fer front a les catàstrofes naturals i econòmiques.

La plaça de l’Esplanada de Maó: de reforma en reforma (1947-1992)

Les obres que es van emprendre després que l’Ajuntament de Maó obtingués la propietat de la part central de la plaça de l’Esplanada van ser aprovades per la Corporació el mes de maig del 1946, tot i que encara no comptaven amb el finançament i l’aprovació del Departament d’Obres Públiques de Balears. L’actuació tenia un import inicial de 174.330 pessetes, i es dividia en tres fases, la primera de les quals, que desmuntava el passeig d’Isabel II i creava el vial inferior, fou adjudicada el març del 1947 a Joan Piris Camps per 49.770 ptes, i es va donar per  enllestida el 7 d’agost.

 

La segona fase va ser assumida per Josep Claret, de nou arquitecte municipal, i consistia en la urbanització interior de la plaça. Els treballs van ser adjudicats al mateix constructor per 62.900 ptes i finalitzaven el mes d’abril del 1948. Deseado Mercadal, al «Menorca Retrospectiva» del 24/12/1970, lamentava la reforma, i en especial la supressió del quiosc de la música, que fou reemplaçat «por un extravagante recinto a todas luces inadecuado para dichas audiciones» i que només servia d’espai de jocs per als fillets. Malgrat tot, la plaça seguí essent el lloc al que acudien els maonesos a expansionar-se, principalment l’estiu i els dies favorables de les altres estacions.

La tercera fase es va ampliar de manera considerable i fou subdividida en l’enllumenat i el reg. El primer va costar 107.900 pessetes i va ser acabat de forma oficial el mes d’octubre del 1948. Un article del diari Menorca explicava que el vast pla d’urbanització executat per la Corporació havia fet desaparèixer el passeig d’Isabel II per oferir a la població un altre més atractiu i extens. Les obres havien començat el 8 d’abril i foren inaugurades durant les festes de la Mare de Déu de Gràcia.

Tanmateix, encara hi mancava el sistema d’aigües de reg, que va resultar ser la part més problemàtica (com ja ho havia estat quan es va construir el passeig d’Isabel II un segle abans) i, després de successives ampliacions del pressupost, al final va executar l’empresa Uralita per 35.500 ptes i quedà enllestida a principis del 1950. Finalment, el mes d’octubre d’aquell any es va rematar el projecte amb l’asfaltat del carrer, que va costar 119.500 ptes.

 

Estat de la plaça de l'Esplanada el 1974

Val a dir que els veïns van haver de sufragar aquest asfaltat amb la quantitat de 65.130 pessetes, a través de les oportunes contribucions especials, que l’Ajuntament aprovà el 1949. Com sol ser habitual en aquests casos, els contribuents es van oposar a aquest pagament, però els recursos presentats davant la Corporació i la delegació d'Hisenda de Balears van ser rebutjats, per la qual cosa els afectats van demanar el fraccionament de les quotes en dotze mensualitats. L’Ajuntament accedí el desembre del 1950, segons preveia la Llei d’Hisendes Locals, tot carregant un interès del quatre per cent.

Amb els anys, a la plaça es va anar instal·lant elements accessoris. L’abril del 1961 s’aixecava el petit quiosc de La Menorquina a l’entrada, venint del carrer de les Moreres, on, a més de gelats, els petits de diverses generacions podien comprar xiclets, regalèssia i altres llepolies. Dos anys més tard, l’Ajuntament va emprendre una nova remodelació. Per les festes de Sant Joan es va inaugurar l’ampliació del parc infantil, la qual cosa va atreure centenars de fillets, que també van xalar amb la foguera que s’encengué a l’entrada de la nit.

Quiosc de La Menorquina. Foto Ernesto Navarri Fotos Antiguas de Menorca

L’actuació es va completar amb la pavimentació el passeig, que d’aquesta manera deixava de ser de terra, i amb la construcció d’una font artística. Com era habitual, les obres es van desenvolupar durant l’estiu i es van inaugurar per les festes de Gràcia. Aquell any es va avançar el muntatge d’algunes atraccions, encara que les principals, com la pista d’auto-xocs, no van començar a funcionar fins a finals de mes. Aquesta mena d’instal·lacions es van muntar a l’Esplanada durant molt d’anys. Devers 1990 van ser traslladades al lloc que ocupen actualment, al voltant del camp de futbol del Menorca. Pels mateixos anys es deixaven de tirar aquí focs artificials i la traca de final de festa.

La pavimentació existent es va deteriorar ràpidament i el 1973 es va aixecar l’interior de la plaça i es revestí novament, segons el projecte de l’arquitecte Joan Coll Capó, que tenia un pressupost de 1.243.000 ptes. A la part interior, el passeig, es va tornar aplicar el terratzo ja existent, mentre que l’exterior es va recobrir de plaques de formigó de 4 m per 6 m, la majoria de les quals encara existeixen avui en dia. Aprofitant aquesta actuació, la zona que el 1949 s’havia destinat a parades militars, davant del monòlit, es va transformar en un aparcament de vehicles.

L’estacionament va ser, precisament, el motor de la darrera reforma. El 1990 l’arquitecte Rafael Garcia Hernández redactà el projecte, la memòria del qual declarava que «La manca d’aparcament és un fet que s’està produint a totes les ciutats i açò és degut a la manca d’adequació d’aquestes a l’extraordinari increment del parc automobilístic que han de suportar. El que provoca que la ciutat es vegi envaïda per un nombre no desitjable d’automòbils que cerquen aparcament o travessen la ciutat. A Maó aquest fet s’accentua per la poca dimensió del sistema viari (normal a nuclis antics) i pel sistema radial dels vials d’entrada al nucli urbà, que concentren el tràfic en un punt».

«L’objecte d’aquest avantprojecte és la construcció d’un aparcament subterrani, a la plaça de l’Esplanada de Maó, amb un mínim de dos plantes de soterrani. Aquest servirà de base per a la realització d’un concurs per a la construcció i subsegüent explotació en règim de concessió administrativa, d’acord al projecte d’obra que haurà de presentar el concessionari».

L’avantprojecte preveia una superfície ocupada de 4.500 m² per planta, en total 9.000 m², i un nombre aproximat de 200 places d’aparcament per pis. Una zona es destinava a places en propietat i l’altra a la rotació horària. La superfície ocupada correspon a la part sud de la plaça i inclou el subsòl de la via d’enllaç entre les avingudes de Josep A. Clavé i Josep Ma. Quadrado, on se situen els accessos, mitjançant rampes de sentit únic. El termini d’execució de les obres era de 14 mesos. De forma paral·lela, l’Ajuntament va edificar una zonal lineal de serveis i quioscos per bar, gelateria i premsa que ampliaven considerablement els ja existents i semblaven voler ocultar la visió del monòlit.

L’Ajuntament va aprovar l’expedient el juliol del 1990 i els treballs es van allargar fins el 1992. En superfície, la plaça també fou remodelada: s’eliminà l’aparcament, i al seu lloc es van fer les rampes d’accés i els quioscos i se suprimí la gran font ornamental rectangular, que fou substituïda per una altra, bastant més petita i circular, ubicada més avall, prop de les cases. També es van desmantellar les restes del passeig d’Isabel II, aquell espai interior, dotat d’una superfície elevada per a la música, voltada d’un passamà de pedra viva, proveït de bancs i voreres del mateix material, que van ser reemplaçats per peces de formigó. La part central es va elevar i al costat del parc infantil es van delimitar uns camps de petanca.

Aquesta darrera reforma revertia en part l’efectuada el 1949, ja que, en la pràctica, anul·lava el vial destinat a vehicles i aparcament d’autobusos que separava la plaça de les cases. La desaparició no fou total, ja que, segons les circumstàncies, encara circulen cotxes, uns autoritzats i altres al seu compte i risc.

En definitiva, és la plaça actual, que, des del moment que entrà en funcionament va rebre nombroses crítiques per la pèrdua d’encant en relació a l’anterior, però que, malgrat la pressió popular per a la seva reordenació, prest complirà trenta anys. El temps ha passat factura i la zona de quioscos, potser per manca de manteniment, presenta un estat envellit; al seu costat, els fillets han ocupat amb els seus jocs un espai que devia ser de passeig, mentre que, per contra, el de petanca resta infrautilitzat. El conjunt es veu deteriorat, poc atractiu i poc funcional.

Reforma 1990. Plànol Garcia Hernández

La demanda d’una renovació de la plaça va portar a l’Associació de Veïns del Centre a aconseguir que s’inclogués la convocatòria d’un concurs d’idees (dotat amb 29.000 euros) en els pressupostos participatius de l’Ajuntament del 2018, el qual no ha estat executat, una nova mostra del desinterès municipal envers aquest lloc.

La successió de les reformes escomeses ens parlen, per un costat, de l’obligada adaptació de la ciutat a les necessitats canviants de les persones i, per l’altre, de la difícil (di)gestió per part de la nostra societat d’aquesta andròmina amb la qual tenim una relació d’amor-odi: el cotxe.

L’esmitjament definitiu de la plaça Esplanada de Maó (1944-1947)

L’erecció del monument als caiguts el 1939 fou un acte simbòlic que no resolia els problemes d’espai que tenia l’exèrcit. Així mateix, els sistemes de l’organització militar s’havia transformat durant la II Guerra Mundial. Els alemanys van ser pioners en una nova concepció més dinàmica de les accions bèl·liques, que van imitar totes les nacions, de manera que els antics plantejaments sobre la distribució dels quarters i l’entrenament de la tropa van quedar obsolets.

 

Com a resultat, l’ampliació dels quarters de l’Esplanada en principi es va limitar a la construcció de dues edificacions al peu del talús, flanquejant la part exterior de la zona on s’havia aixecat el monòlit i sense sobrepassar-la en direcció a la ciutat, i que quedava delimitada per la unió de la carretera de Sant Lluís (Avinguda Clavé) i l’Avinguda Josep Ma. Quadrado. La consolidació d’aquest segon àmbit d’ús castrense suposava l’esmitjament definitiu de la plaça Esplanada contra la qual tant havia lluitat l’Ajuntament de Maó la dècada del 1920.

En aquest cas, l’exèrcit, mercè a la seva preeminència en el nou règim militarista sortit de la Guerra, va poder sortejar l’oposició municipal sense dificultats i el 1944 ja estava alçant els dos edificis que actualment encara existeixen i els quals l’any següent l’arquitecte Claret definia com a “residència militar”, un ús que, bàsicament, ha perdurat fins als nostres dies. Recordem que els anys trenta havien estat resolts els problemes de sanejament que havien entrebancat el projecte dels quarters abans de la contesa i, si encara mancava alguna obra a realitzar, tenien el poder i els mitjans suficients per ordenar la seva execució.

Tanmateix, l’Ajuntament va seguir fent gestions per intentar salvar la plaça, ja que els dos immobles en desenvolupament no cobrien totes les necessitats dels militars, que havien projectat la construcció de pavellons per a les seves famílies. Joan Victory Manella, batle de Maó des del 1941, va maniobrar davant del general governador, Joaquín Gual Villalonga, i li va exposar “les aspiracions dels veïns”. La ciutat no tenia un altre punt de reunió que l’Esplanada per a tota casta de manifestacions multitudinàries, com les festes de Gràcia i altres ocasions per l’estil. Amb aquests arguments va aconseguir la permuta dels prop de 10.000 m² que restaven sense edificar entre l’enllaç de les dues vies esmentades i el passeig d’Isabel II. A canvi, la ciutat de Maó cedia una superfície similar situada a l’Avinguda Josep Ma. Quadrado, entre l’Escola Graduada (el nom de la qual havia estat substituït pel de Primo de Rivera) i el carrer Duc de Crillón. 

Projecte de Pastor Valbuena. 1946. Arxiu Ajuntament de Maó

Segons comentava la Revista de Menorca, d’aquesta manera es resolia satisfactòriament “un vell plet en el qual la passió ha jugat en excés”. Si bé la possessió de la plaça pel ram de la Guerra mai va ser un obstacle per a l’ús dels veïns, “quan la política enverinava totes les qüestions, va provocar l’agrejament de les relacions amb l’Ajuntament.”

Un cop arribat a l’acord es va procedir amb rapidesa, segurament per evitar que es comencessin a aixecar noves construccions a la plaça. Segons explicava la Revista de Menorca, la qual no podia estar millor informada, atès que el batle Victory era el seu vicepresident, a l’exèrcit l’Esplanada ja no li resultava útil  com a plaça d’armes, perquè els efectius i la classe de material de les unitats de l’època eren ben diferents dels d’abans.

La Junta Regional d’Aquarterament de Balears va acceptar la proposta de permuta a principis d’octubre del 1944 i el 2 de desembre se signaven les escriptures de l’operació i el municipi passava a ser el propietari dels tan desitjats terrenys. Tanmateix, en aquest pacte, l’exèrcit va posar com a condició la conservació d’una zona per a desfilades i parades militars, que tingués com a centre el monument als caiguts, en el qual se solia situar una tribuna d’honor.

Aquesta obligació va ser tinguda en compte en la reforma de la plaça que es va encarregar a l’arquitecte municipal, que exercia de forma ocasional Pastor Valbuena, tal i com fa constar en la memòria del projecte que va signar el mes de maig del 1946. Amb aquell objecte es va reservar la porció que hi havia davant del monument per aquest objecte, que tenia una sortida directa als carrers per on es realitzarien les desfilades. La fondària d’aquest espai es va calcular perquè pogués allotjar una companyia. Aquest quadrilàter estava rodejat d’un passeig per donar cabuda al major nombre possible d’espectadors de les cerimònies militars, separats de les tropes per uns parterres baixos. La part més propera a la ciutat de la plaça es destinava a passeig i jocs infantils.

Projecte de Claret. 1947. Arxiu Ajuntament de Maó

Pastor especificava que a tota la plaça, tant les voreres com la part interior, se sembraria el major nombre possible d’arbres, tot aprofitant els ja existents, ja que estava convençut que constituïen el millor ornament per a un lloc de repòs i passeig, especialment a un lloc com Menorca, en què per la força del vent eren tan difícils de fer prosperar, la qual cosa també condicionava les espècies a escollir, que havien de ser les que l’experiència assenyalava com més resistents al vent del nord.

En tot cas, l’arquitecte començava la memòria indicant que en aquells moments la plaça tenia “el gran defecte d’impedir una adequada distribució del tràfic”, la qual cosa, provocava un desordre en la circulació de la ciutat, el que s’agreujava per les vies que en ella desembocaven. La reforma es volia realitzar amb la major amplitud possible, preveient un desenvolupament del tràfic molt per damunt de l’existent. En el disseny original, la circulació de la plaça es disposava en una anella i en els dos sentits, la qual cosa no impedia que en el futur aquesta es limités a una sola. Per tant, aquí, con en altres reformes urbanístiques que es van portar a terme aquests anys, es donava la primacia al trànsit motoritzat, al qual s’havia de subordinar el dels vianants, fins al punt de sacrificar els espais d’esbargiment, funció que com hem vist havia tingut l’Esplanada des de la construcció del passeig d’Isabel II.

Pastor indica que ha delimitat la confluència de la carretera de Sant Lluís, l’Avinguda J.M. Quadrado i la carretera de Sant Climent de la manera més suau possible, adaptant la seva amplitud a la planificació general de la ciutat, per a la qual cosa es va haver d’obtenir l’autorització del Departament d’Obres Públiques. Aquesta planificació general havia estat projectada per Josep Claret, arquitecte municipal des del 1939 fins el 1956 . Claret replantejaria el projecte el 1947, sense cap alteració significativa, i dirigiria l’obra.

En definitiva, el nou disseny de la plaça atenia a dues consideracions: la creació d’amples vials per a la circulació rodada i l’establiment d’un àmbit reservat per a actes militars davant del monòlit als caiguts. Per aconseguir-ho, es desplaçava l’antic passeig d’Isabel II (que quedava un poc disminuït) cap al sud; de fet es reutilitzarien tots els seus bancs, afegint només els que calgués per completar el projecte. El paviment d’aquesta àrea continuava essent de grava i sauló apiconats, mentre que la nova zona infantil seria de grava.

 

Aspecte de la plaça Esplanada el 1958

Tanmateix, a diferència de la situació anterior, el passeig quedava segregat de la resta de la ciutat per l’esmentada via de circumval·lació i la part de la plaça que havia adquirit el municipi quedava condicionada a la funció representativa militar, que atorgava un protagonisme indubtable a l’obelisc.

Aquesta és la configuració que va adoptar l’Esplanada durant uns vint-i-cinc anys, dominada pels cotxes (cada cop més nombrosos) i els militars (que, per contra, paulatinament es van anar desinteressant del monòlit), amb l’únic canvi que provocà el progressiu creixement dels arbres plantats a la superfície que envoltava l’espai destinat a la parada de les tropes. Els anys setanta aquesta seria aprofitada per delimitar un aparcament públic que donava servei al creixent parc automobilístic de la ciutat.