El final de la reforma del passeig i el monument d’August Miranda (1926-1927)

Finalitzada la reforma de la Miranda el 1923, l’agost del 1925, el diari La Voz de Menorca criticava que més que un passeig semblava una tanca: la voravia immediata a la balustrada i la circular del centre de la plaça només tenien les vorades; la part central de la plaça estava completament sense urbanitzar i els costats estaven mal empedrats, amb desnivells que exposaven els vianants a ensopegar. El conjunt, en un punt tan cèntric i concorregut, el que tenia millors vistes de la ciutat, no podia oferir un aspecte més deplorable. El reporter demanava que es portés a terme el que faltava per rematar el projecte: l’empedrat, la finalització de les voravies, el bust de l’Almirall i els sis gerros de la balustrada, que estimava que costarien vuit mil pessetes. Tanmateix, el cost real era més alt del que s’afirmava. 

El mes de febrer del 1926 l’arquitecte Femenías preparà un nou pressupost, que de fet era una variant de la solució més econòmica anterior (i per aquest motiu no variava molt de les 10.000 ptes prèvies), en el qual es reparava la part ja existent i només es feia un nou paviment en la part sense empedrar. L’abril del 1927 l’Ajuntament acordà no imposar contribucions especials als veïns. Els dies següents van començar els treballs. Una notícia de premsa informa que l’actuació consistia en un tipus de paviment, nou a Maó i que també s’aplicaria al carrer de los Moreres, que consistia en afermar el sòl amb una capa profunda de pedra ordinària sobre la qual s’aplicava pedra blava triturada i un brou a base de ciment.

A mitjans mes de juny l’obra, que es qualificava de “paviment asfaltat”, quedava finalitzada. La gent es congratulava de l'actuació, que evitaria que s’alcés pols; el periodista comentava que els resultats es podrien apreciar quan circulessin els vehicles. Els seus temors es van fer realitat i dos anys més tard ja s’havia de reparar el pis, perquè es trobava en pèssim estat per a la circulació rodada. En aquesta ocasió els treballs van ser importants, es van allargar dos o tres mesos i van consistir en l’aplicació d’asfaltat enquitranat. La solució devia ser efectiva perquè els anys següents no van sorgir queixes ni la necessitat de realitzar cap reparació digne de notar.

És possible que, d’ençà el 1917, en què es va modificar el nom de la plaça, pel d’August Miranda, covés la idea de dedicar un monument al marí que havia creat la Base Naval del port. En tot cas, quan el 1922 l’arquitecte municipal va projectar la reforma de la zona va reservar un espai amb aquest objecte, encara que durant l’execució de les obres no es va materialitzar. De totes formes, la qüestió no estava del tot decidida. L’any següent, arran de l’accident d’avió que es va produir als Freus, en el qual dos aviadors van perdre la vida, el batle de Maó va proposar que s’aixequés un monument a la Miranda.

Waldemar Fenn al costat del bust de Miranda

El tema no va arrencar de veritat fins el 1926, en què l’Ajuntament devia d’haver reunit el fons necessaris per a l’obra. El mes d’agost la Corporació aprovava erigir una estàtua a l’almirall August Miranda i convocava un concurs públic per a la presentació de models per a l’obra, tot concedint un termini de quinze dies. L’únic escultor que es va presentar fou l’alemany Waldemar Fenn. No devia ser casualitat que el mes de maig l’artista hagués fet una estada a la casa de Pelegrín de Moncada, regidor de passejos i jardins i diputat provincial, on es tornaria a allotjar, en companyia de la seva família, els mesos que va estar ocupat tallant l’escultura.

Fenn va presentar dos projectes, amb el seu pressupost. Després de ser exposats al públic els models en guix, un d’ells, amb lleugeres modificacions, va ser aprovat per l’Ajuntament el mes d’octubre. A finals de desembre l’escultor acceptava l’encàrrec i anunciava que seria a Menorca el mes de març de l’any següent per executar els treballs. Puntual, el dia 29 arribava a Maó amb el guix que serviria de model per al bust i es va posar a la feina, utilitzant pedres de marès de l’illa, que també van ser utilitzades per tallar l’alt pedestal.

Segons la premsa el monument era senzill, “perquè la modèstia de la nostra ciutat no permet la realització d’obres de gran cost”, però alhora era “hermoso, severo y constituye una bella obra de arte de gusto moderno que honra a su autor, el notabilísimo artista alemán Waldemar Fenn”. Segons els que havien conegut el marí en vida (havia mort el 1920), el bust guardava una gran semblança amb l’original.

Tot i que la idea inicial havia estat de col·locar l’estàtua en la part alta de la plaça, en l’espai circular que havia quedat delimitat en la reforma dels anys anteriors, al final l’Ajuntament va decidir que estaria millor a l’interior del passeig. El motiu va ser que es considerava impropi que el monument s’aixequés entre els carros i cavalleries que els matins omplien la plaça, a més de raons d’estètica i visualitat, perquè així quedaria més realçat i es veuria des dels carrers immediats, fins a la plaça del Príncep.

Bust de A. Miranda. Foto de José Muñoz

En el nou emplaçament, entre la terra i la mar seria un símbol de les millores i progressos amb què el titular del monument havia dotat a Maó en el ram naval. L’estàtua va quedar al centre del passeig, de cara a la ciutat, la qual cosa va ser molt discutida, perquè algunes persones pensaven que hauria d’haver mirat cap a la Base naval, que constituïa l’obra de l’almirall Miranda i el motiu de l’homenatge. Tanmateix, motius artístics, de perspectiva i visibilitat aconsellaren instal·lar-lo d’aquella manera.

La inauguració va tenir lloc el dia 16 de juliol del 1927, festivitat de la Verge del Carme, patrona de la Marina. Al matí es va efectuar la benedicció de la nova peixateria, després de la qual l’Ajuntament va oferir un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials.

En comentar l’acte, La Voz de Menorca recordava els mèrits d’August Miranda qui, com a Ministre de Marina, va establir les bases navals i, entre aquestes la del port de Maó, el qual així havia augmentat la seva importància de manera extraordinària, ja que servia de lloc de defensa avançada d’Espanya a la Mediterrània. Els treballs, que havien començat feia uns deu anys, van transformar la zona i els projectes militars feien presagiar que allò només era el començament.

Inauguració del bust. El batle Victory i altres.

Des de molt abans de l’hora anunciada, les set i mitja del capvespre, el públic es va congregar a la plaça, ja que l’entrada al passeig estava reservada als convidats. Molts dels edificis dels carrers i places del voltant estaven guarnits amb teles i el passeig havia estat adornat amb rames i atributs i escuts de la Marina. A la seva entrada s’aixecava un bell arc, ornat amb trofeus marins i coronat per la bandera d’Espanya, que també cobria el monument.

A la inauguració hi van ser presents les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la població, així com representants de la judicatura, l’ensenyament, l’administració i les associacions cíviques de Maó. El batle, Antoni Victory, va pronunciar un llarg discurs, que fou reproduït el dia següent per la premsa, al qual van contestar un fill d’August Miranda, oficial de la Marina, que representava la família, i el governador civil de la Província. El públic va aplaudir els discursos. Molts dels assistents felicitaren els fills de l’almirall i també Fenn, l’autor del monument.

L’acte va concloure amb la desfilada de les tropes, que es van dirigir a la plaça del Príncep i l’església del Carme. Formaven una secció de marineria i una companyia del regiment d’Infanteria de Maó, darrera dels quals es van col·locar els Exploradors d’Espanya (els antics escoltes), tots ells acompanyats per les seves bandes de tambors i cornetes i banda de música.

Amb el monument, la plaça va adoptar l’aspecte que presentaria els següents trenta-cinc anys, fins que les necessitats urbanes van menar a una transformació encara més profunda de l’indret. Al llarg del temps, l’escultura de l’almirall Miranda ha canviat en diverses ocasions d’emplaçament. Durant la Guerra Civil, l’agost del 1938, es va plantejar el seu desmantellament. Es van demanar informes al Govern sobre si el destructor de l’Armada “Almirall Miranda” es referia al mateix personatge, la qual cosa el ministeri (malgrat el bloqueig que els nacionals feien de l’illa) contestà afirmativament en tan sols deu dies.

La Miranda 1927. Foto Pablo Cardona Natta

Malgrat tot, el Consell Municipal de Maó acordà el mes següent esbocar el bust per considerar que l’almirall no havia fet res prou significatiu per a la distinció que havia rebut i havia estat ministre monàrquic del Govern d’Alfons XIII. El gust artístic alemany de l’escultura no responia a la concepció artística llatina i el seu autor era un feixista alemany. Eren arguments de temps de guerra, poc interessats en la veritat. Tanmateix, com que no es tractava només d’eliminar l’estàtua, sinó que se la volia substituir per una altra més adequada als temps, la manca de recursos va fer que el bust es preservés els mesos que mancaven per a la fi de la contesa i les dècades següents fins a l’actualitat.

La llibertat era açò

 

Jo vinc d’un silenci

Antic i molt llarg

 Raimon

Quan va morir en Franco, jo tenia vuit anys; el dia del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, tretze. Em vaig criar en una època en què, acabades de recuperar les llibertats democràtiques i, sentint-les en estat de vigilància, atorgaven un valor superior als nostres drets i formes d’expressió. Eren uns anys en què un cantant de rock en la cresta de l’ona, Miguel Ríos, convidava en el seus concerts a cantar l’Himne de l’Alegria com a al·legat “En contra de cualquier forma de totalitarismo.” 

Els temps han canviat i noves generacions que no van viure l’opressió, no tenen cap empatx en posar-li límits cada vegada més estrets a les llibertats que tant ens va costar de recuperar. L’ofensiva ve de diversos àmbits i, com no podia ser menys, entre ells es troben els governs i els polítics, sempre zelosos de l’actuació dels ciutadans, però també d’associacions que demanen la protecció de l’Estat enfront de la gent corrent. 

No és un fenomen nou, però sí que sobta que els que protesten contra les limitacions que posa un partit de dretes, demanin restriccions en altres temes, de manera que, sota la bandera de protegir idees o col·lectius, al final tots han acabat immersos en una carrera a veure qui prohibeix més i millor. 

És clar que parlar de la llibertat és, des dels inicis, debatre sobre els seus límits. Durant molt temps donava la impressió que l’opció més oberta i progressista era la de rebaixar aquests límits, com en la consigna del maig del seixanta-vuit “prohibit prohibir”, l’origen de la qual podem resseguir fins a Rousseau: “la llibertat d’un acaba quan comença la dels altres”. Assumíem que només tenia sentit impedir les actuacions delictives (matar), si voleu ampliades a la incitació al delicte (ETA: mátalos).

 

Aquesta interpretació era contestada pels reaccionaris, que volien salvaguardar figures que consideraven intocables com Déu, la Pàtria o el Rei, i que, com és lògic, tenen una tendència a ampliar a institucions més qüestionables, com la religió o els cossos de seguretat de l’Estat, tots ells emparats per la darrera llei de Seguretat Pública, titllada per l’esquerra com la “Llei mordassa”. Tanmateix, aquesta venerable preocupació pels principis superiors de l’Estat s’està expandint amb la introducció d’un nou gènere de delictes: els d’odi. 

Que l’odi pugui ser delicte és com a mínim sorprenent. La necessitat de provar tota actuació delictiva fa que el que és un sentiment, l’odi, sigui difícilment traslladable a l’ordre penal. Per açò, en realitat, del que es tracta és de les expressions d’odi i, per tant, l’objectiu és restringir la llibertat d’expressió. 

Al principi es tractava de persones o idees extremament vulnerables, com els jueus i l’holocaust que van patir o les víctimes (d’una guerra, d’abusos sexuals...), col·lectius discriminats (afroamericans, gitanos...), però per aquesta via s’ha oberta la porta a què un nombre cada cop superior de col·lectius se sentin ofesos i reclamin per a ells la restricció de la llibertat dels altres. Així el Ministeri de Drets Socials està estudiant la prohibició dels espectacles amb nans toreros, que demanen les associacions de defensa dels discapacitats. 

Aquesta deriva prohibicionista em recorda el poema “Vaig guardar silenci” del pastor luterà Niemöller, popularitzat per Bertold Brech, que comença:“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,/vaig guardar silenci,/perquè jo no era comunista” i segueix amb el silenci que va guardar quan es van dur els socialdemòcrates, els sindicalistes, els jueus, fins que “Quan van venir a buscar-me,/no hi havia ningú més que pogués protestar.”

Sí. Jo em deman: si limitam tant el dret d’expressió, ¿amb quin dret permetem que es publiquin les caricatures de Mahoma?, un bé superior per mil milions de creients musulmans. És més, ¿com pot ser que les mateixes formacions polítiques siguin tan estrictes en aquests temes i després reivindiquin la legalització del cànnabis, una droga? ¿Com es pot autoritzar l’eutanàsia i no permetre espectacles humorístics? Si perdem l’humor, no sé on anirem a parar; amb tots els acudits que es van fer sobre en Franco durant el franquisme... 

No es tracta d’un tema que només hagi de preocupar els que segueixen la política nacional. Aquí, a Menorca, es produeixen actuacions amb grans dosis d’intransigència. La presentació d’un llibre d’economia i el fòrum sobre l’illa del Rei han estat objecte d’atacs, fins i tot a títol personal, i sense distingir participants i organitzadors, per la manca de presència femenina. Les mateixes protestes no s’han sentit en actes protagonitzats exclusivament per dones. L’intent d’extrapolar una exigència política a debats públics és absurd, perquè aquests actes no tenen per objecte representar ningú, com l’elecció de diputats o regidors, sinó aportar coneixement sobre un tema, crear debat i il·lustrar els ciutadans amb opinions informades. De fet, és un pur atac a la llibertat d’expressió.

Pot passar perfectament que en un àmbit acadèmic o professional, en un moment determinat, només hi hagi homes, o només dones (o tan sols homosexuals, o musulmans). ¿Hem d’abstenir-nos d’organitzar taules rodones perquè no aconseguim la paritat o la representació de totes les tendències socials i ètniques? ¿Què passa si el 60% dels docents d’un institut o d’una facultat universitària són homes, o són dones? ¿Hem de privar els alumnes del dret a l’educació? ¿Hem de reservar quotes per sexes a tots els centres educatius?

Un fantasma recorre el món: el fantasma de la intolerància, i la primera víctima és la llibertat. Els que defensen una causa, per bona que sigui, un dia s’adonaran que, després de fer-me callar a mi, els següents de la llista són ells.

L’inici de la reforma del passeig d’August Miranda (1922-1924)

En el seu llibre sobre Menorca, Alicia Davins, que va passejar per la Miranda just abans de la reforma del 1923-1924, la descriu com una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. A la guia de Menorca editada el 1932, es comenta que un altre passeig important de Maó és el d’August Miranda, des d’on es contemplen belles vistes del port.

La plaça de la Miranda en finalitzar la reforma

Com bé saben els arquitectes, els espais urbans no es poden aïllar dels seus usos ni dels que es donen al seu voltant. Per aquest motiu, el trasllat del mercat de la Verdura des de l’actual plaça de Colon fins al ex-claustre del Carme, el 1883, va provocar un canvi transcendental per a la plaça de la Miranda, en trastocar la seva funció original, que era la de ser una lloc d’esbarjo per a la ciutat.

A partir de llavors, va passar a ser el nexe d’unió entre el mercat i la població i, especialment, la porta d’entrada de la majoria de les provisions, ja que l’accés de la plaça del Carme (que es va obrir el 1896) comptava amb uns esglaons que dificultaven l’accés. Sens dubte, el fet que l’activitat del mercat es desenvolupés en horari laborable i l’ús com a passeig es concentrés els vespres i diumenges, va facilitar la convivència de les dues activitats, però amb el pas dels anys acabaria per afectar la configuració de l’espai.

Des de principis del segle XX, l’Ajuntament venia efectuant petites actuacions de millora de la plaça de la Miranda, generals a tota la ciutat, com ara la construcció de voravies que, de mica en mica, deixava d’estar en mans dels particulars i era executada directament per la Corporació. El 1901 es va escometre el tram situat davant els nombres 27 i 28, la casa del fotògraf Joan Femenías, que va pagar el 60% de l’obra. També es va anar consolidant el ferm: el 1909 finalitzava l’empedrat de la part alta. Tanmateix, o bé les obres no van abastar tot el sector o bé el resultat no fou satisfactori, ja que el 1918 es posaven voravies a la plaça i llambordes al tram que comunica amb la plaça del Príncep.

 

La Miranda abans de la reforma. Foto Femenías. Arxiu Imarte i So Menorca

La necessitat d’una actuació de més importància es va fer evident a mesura que, amb els pas dels anys, augmentava la circulació rodada, al principi de carros, que abastien el mercat del Carme, i de cada vegada més, a motor. D’aquesta manera es va anar obrint pas la idea de trencar la concepció unitària de l’espai i dividir-ho en dos àmbits, deixant com a passeig i mirador únicament la part baixa i destinant la resta al trànsit de vehicles.

Així el 1913 el diari La Voz de Menorca, després de comentar que un carro havia envestit la barana del passeig i havia enderrocat una de les columnes laterals de l'entrada del passeig contigua al carrer de la Concepció –un fet relativament habitual des de feia molts anys–, afegia que açò demostrava com era d’encertada la proposició del regidor Antoni Bosch perquè s'eixamplessin aquelles vies de tan difícil pas.

No havia transcorregut un mes, quan es va obrir una rasa al passeig de la Miranda i es va arrencar un dels grans arbres a fi d'eixamplar el carrer de la Concepció. Remarquem que fins aquella data els arbres, avui en dia relegats a l’extrem nord, arribaven fins dalt de tot de la plaça. La premsa assenyalava que la millora suposaria un avantatge per als vehicles que transitaven per aquell lloc. Tanmateix, els treballs van quedar paralitzats després d'haver amuntegat la runa, perquè les obres s’havien realitzat sense que el projecte corresponent fos aprovat per l’Ajuntament. El Consistori encara tardaria un mes en prendre un primer acord, el 24 de desembre, que es va sotmetre a exposició pública per “dividir l’espai en dues parts aproximadament iguals, deixant com a passeig la que té vistes al mar i com a plaça la part superior”.

Projecte de reforma de la Miranda. F. Femenías, 1922

El projecte, que no sembla que estigués gaire definit i que és possible que aixequés una certa oposició, no es va executar. L’Ajuntament, amb lentitud però constància, anava millorant les condicions de la zona, com en general es feia a tota la ciutat. El 1918 es va construir una nova voravia a la plaça i es va procedir a empedrar l’àrea compresa entre el passeig i la plaça del Príncep.

Açò no obstant, els problemes continuaven: el 1919 un carro tornava a tombar un dels ampits del passeig. No seria fins el 1922 quan la reforma de la plaça s’encarrilés de manera definitiva. Tot va començar de forma improvisada. El mes d’agost, després d’haver discutit el tema en dues sessions de la Corporació municipal, es van escometre nous treballs. La brigada de l’Ajuntament va arranjar el pis de la part baixa a consciència, fins a apiconar-lo; es van arrabassar els ailants, que s’havien assecat, amb el propòsit de substituir-los per acàcies para-sol quan fos el temps i es van instal·lar canals per al reg dels arbres.

A finals de setembre, quan aquestes tasques encara no havien finalitzat, el regidor Pons Sitges va presentar un plànol amb la proposta de reduir el passeig a la meitat i convertir el costat superior en una placeta, per facilitar el pas dels carruatges. Un periodista comentava que, d’aquesta manera, desapareixia el passeig tal i com l’havien conegut fins llavors, que quedaria convertit en un ampli mirador amb vistes al port. Uns dies més tard, en finalitzar els anteriors  treballs, la premsa remarcava que no s’havia alterat l’estructura del passeig; només s’havien talat alguns arbres. Paral·lelament, l’Ajuntament acordava que l’arquitecte municipal procedís a la redacció del projecte de reforma proposat.

 

Projecte de reforma de la Miranda. F. Femenías, 1922

No va tardar gaire; el 15 de novembre Francesc Femenías presentava el resultat de la seva feina. A la memòria indicava que el tram lateral oest de la plaça resultava excessivament estret per a la circulació dels carruatges que els matins abastien l’immediat mercat de verdures, els quals obstaculitzaven el pas, la qual cosa provocava incidents. La reforma projectada tenia un pressupost de 17.310 pessetes. Les obres consistien a tallar el passeig existent a l’altura del carreró d’entrada al mercat i crear a la part inferior un petit passeig o mirador i a la de dalt “una plaça molt útil per a la circulació de carruatges entre el centre de la ciutat i el seu sector del nord-est i per a l’aturada dels carros que diàriament van al mercat”. La plaça ocuparia uns cinquanta metres de llarg per vint d’ample, mentre que el passeig tindria una llargària de seixanta metres. Aquí es plantarien dues fileres d’onze arbres (voltats de parterres octogonals enllaçats per una canal de marès) i es col·locarien un total de setze bancs.

El passeig s’envoltaria d’una barana similar a l’existent, però intercalant pilars coronats per testos i motius decoratius de jardí, llevat de l’entrada a la plaça, on s’aixecarien dos grans pilastres rematades amb fanals decoratius. Al davant, es construiria una voravia. La plaça es pavimentaria amb pedra calcària blavenca. Al mig es deixava un espai circular enjardinat per aixecar el monument al General August Miranda, tot i que quan es van executar els treballs no es va situar aquí, essent substituït per un fanal.

Les obres es van realitzar en dues fases. La primera es va desenvolupar els primers mesos del 1923 i va consistir en la formació de la nova plaça, per a la qual cosa s’omplí la zona de reblert i es van arrabassar els arbres, encara que no es va pavimentar com havia projectat Femenías, sinó que es va deixar el sòl de grava i sauló piconats, però els resultats no van ser satisfactoris, perquè l’ús aviat va remoure el pis. L’actuació es va aturar per manca de recursos; el mes de desembre i els primers mesos de l’any següent es reprenia amb el nou tancament del passeig, format per les seves baranes, les entrades laterals i la voravia que la coronava. El mes d’abril la tasca ja estava més o menys finalitzada, però va quedar un munt de runa i una acció vandàlica va rompre un dels arbrets que s’havien plantat. Així i tot, fins a principis de juliol la brigada municipal d’obres no emblancava les baranes.

La pavimentació de la plaça era una obra costosa que es va allargar uns anys. L’abril del 1924, just acabades les actuacions anteriors, Femenías va elaborar un pressupost amb diverses solucions, tant de materials com de superfície sobre la qual actuar, dels quals es desprèn que en realitat, una tercera part de la mateixa ja estava empedrada. Tanmateix, l’Ajuntament no devia de comptar amb les 10.000 pessetes que importava la proposta més econòmica, i no es va fer res.

 

L’agost del 1925, amb motiu de la decisió municipal de destinar 8.000 pessetes a l’empedrat del carrer del doctor Orfila, La Voz de Menorca apuntava que, atès que la via estava en bon estat, estarien millor emprats en la reforma de la Miranda, que, recordava, comptava amb un projecte aprovat pel Consistori per a la seva completa urbanització, anterior al que ara s’executava. Segons el periodista, la Miranda era la primera cosa que de la ciutat veien els que pujaven per l’Avinguda de la Independència (que era a l’espai que actualment ocupa la cosa de les Voltes), la seva principal entrada.

Un relat per a una economia menorquina a la cruïlla

Ara que anam deixant enrere la crisi de la Covid, que ens ha copejat quan encara no ens acabàvem de recuperar de la Gran Recessió del 2008, s’imposa una reflexió sobre on som i a on ens convé anar. En aquesta societat marcada per la immediatesa, debatem de forma febril les xifres mensuals d’atur, de creixement del PIB, de vendes de vehicles... un grapat d’indicadors que ens donen la temperatura de l’economia, però que no tenen excessiva utilitat a l’hora d’entendre el que ens està passant i orientar-nos de cara al futur. 

Conscient de la gravetat de les circumstàncies, ja que poques vegades en la història hem sofert dues sacsejades econòmiques tan intenses en un període tan curt de temps, en Guillem López Casasnovas torna a proposar-se la tasca d’examinar el nostre entorn econòmic i em convida a sumar-me al projecte. El resultat ha estat Relat de l’economia menorquina, un petit volum que intenta aportar al debat públic una visió fonamentada de les perspectives que s’obren a la nostra societat. Es tracta d’un relat, perquè exposa de manera planera la situació econòmica, però també perquè té la voluntat de superar la descripció superficial dels fets amb una explicació coherent basada en el coneixement de l’entrellat de l’economia.

Guillem López parteix de l’Economia Pública, entesa com la disciplina que pondera les fonts del benestar econòmic d’una comunitat, i posa de relleu la importància de dos elements: el capital social com a factor de creixement sostenible, per impulsar el desenvolupament de forma inclusiva, i el paper de les generacions futures, que haurien de rebre en herència uns recursos no inferiors als que vam trobar els que ara manejam les regnes de l’economia. 

Sota aquest doble prisma, fa una proposta de futur, per aprofitar l’oportunitat dels fons New Generation que la Unió Europea posa al nostre abast i que, ben utilitzats, ens haurien de permetre “transitar” d’una economia que en ocasions s’ha decantat per la immediatesa i la rendibilitat a curt termini a un patró més respectuós amb els nostres valors socials, el nostre medi ambient i les condicions en què es desenvoluparan les noves generacions.

Per la meva part, propos baixar a la realitat de la nostra economia, que, de tant de parlar de creixement del PIB o de les xifres de l’atur, es tendeix a considerar un ens unitari, com si fos “un superhome, robust i compacte”, quan el que existeix és una constel·lació d’empresaris, treballadors i consumidors que entreteixeixen les seves relacions. Per entendre’ls, com a mínim els hauríem de dividir en activitats agrícoles, industrials, de construcció i de serveis.

Només si procedim d’aquesta manera i destriam les trajectòries de les diverses branques de la nostra economia, podrem adonar-nos que parlar del model econòmic no es pot reduir a discutir sobre les estadístiques d’arribades de passatgers a l’aeroport, com a vegades es fa. Els passatgers poden ser turistes que dormen en hotels i apartaments, però també propietaris de segones residències, industrials que van i venen a les fires comercials o menorquins que estudien fora de l’illa.

De fet, cada porció de la nostra economia es mou seguint dinàmiques pròpies. Ara mateix veiem com la construcció gaudeix d’una bona salut, mentre el turisme clàssic, el d’hotel, pateix amb força i el de segones residències està més fort que mai. El nostre moment és ben diferent del d’una dècada enrere, quan la construcció s’enfonsava en un pou negre que fornia les xifres de l’atur, mentre els hotels es tornaven a omplir amb rapidesa.

Aquesta evolució dissemblant de les diferents branques econòmiques explica com, en determinats períodes, el creixement econòmic de la nostra illa perd pols en relació al nostre entorn, no necessàriament perquè el turisme vagi malament. Amb la Gran Recessió vam patir una intensa crisi industrial, que se sumà a la del totxo. Assenyalar amb el dit el turisme era en va, perquè els nostres problemes eren a una altra banda.

En aquest sentit, cal remarcar la persistència a la nostra illa d’un declivi industrial que ja s’allarga tres dècades i que dona raó de part del nostre desfasament econòmic i, alhora, posa en evidència l’escassa atenció que ha rebut el sector fabril, enfosquit per les grans xifres del turisme i que hauria precisat de majors recursos públics per salvaguardar una activitat que, a tot arreu, és reputada com estratègica per assegurar el benestar econòmic.

Pel que fa al turisme, s’ha de fer notar la paradoxa que el seu ascens com a principal motor de l’economia insular s’hagi produït quan, en el conjunt de les Balears, s’esvaïa la seva capacitat de generació de renda, de manera que la nostra comunitat autònoma ha perdut posicions en el rànquing de renda per càpita, superada per altres regions menys turístiques.

 D’aquesta manera confluïm, per una altra via, amb el diagnòstic de Guillem López. Un altre turisme és necessari si volem mantenir el nostre nivell de vida i projectar-lo al futur per a les noves generacions, un turisme que sigui “indústria”, és a dir, que lluiti per mantenir uns estàndards de qualitat que atreguin clients solvents cada temporada, dins d’una societat on les activitats manufactureres es renovin, revitalitzant un foc industrial que encara és viu, però que potser necessita una mica d’oxigen per agafar empenta.

La presentació de Relat de l’economia menorquina tindrà lloc l’11 d’agost a can Saura (Ciutadella).