La vinya de la postguerra

Abans de la Guerra Civil, la vinya encara tenia un paper modest a l’agricultura menorquina. En general, no es tractava d’un conreu comercial, ja que la provisió de vi de l’illa es realitzava bàsicament amb vins importats (sobretot catalans i mallorquins), sinó que es tractava d’un conreu destinat a l’autoconsum, situació no gaire diferent a l’existent a Eivissa i Formentera.

Tanques on antigament havia vinya

La Guerra va ocasionar l’abandonament dels vinyets, que, mancats de tractaments, foren atacats per les malalties (míldiu i oídium), de manera que pocs anys després, el nombre de viticultors era tan exigu que la idea més comuna era que es tractava d’un conreu extingit. Així ho indica el 1945 la Cambra de Comerç de Menorca: “En cuanto atañe a viñedos, han desaparecido en su totalidad los que antaño cubrían importantes extensiones de terreno. La producción de uva de este año ha sido nula”. L’afirmació era una simplificació, perquè les dades oficials demostren que la producció no era inexistent, però expressava la idea general existent a l’illa. Els anys següents, l’especialització ramadera de Menorca aguditzà el desinterès per l’elaboració de vi, de manera que cap al 1980 només quedaven unes poques famílies que mantenien petites vinyes.

El contrast amb el cas eivissenc, on la suma de reduïdes porcions de vinyet pujava el 1962 a més de cent hectàrees, quasi totes destinades a la vinificació, és evident, i no s’explica plenament per la diferent estructura agrària de les dues illes. En efecte, si bé és cert que les Pitiüses són un territori de minifundi, mentre que Menorca domina el latifundi, el Llevant menorquí, en especial els termes de Sant Lluís i es Castell i el sud del de Maó, així com la perifèria dels nuclis urbans d’Alaior i Ciutadella, compten amb un nombre considerable de petites propietats.

Vinyes d'Eivissa (can Rich)

En tractar-se d’un conreu minoritari, a partir del 1939 les dades sobre l’extensió de vinya formen un conjunt dispers, fragmentari i en ocasions contradictori, però són suficients per fer-se una idea aproximada. Si entre 1927-1936 havia 95,5 hectàrees, el 1940-45, només quedaven 34,7 ha, tot i que és probable en realitat hi hagués una mica més. En qualsevol dels casos, els anys 1946-1955, en què les dades ofereixen unes garanties superiors, la superfície vitícola era de 31,7 ha, una tercera part de l’existent abans del 1936. La disminució fou intensa arreu i el conreu només es va mantenir vigent a San Lluís, Maó i Ciutadella, si bé en aquest darrer terme s’esvaniria els anys següents.

Devers 1956-1961, amb unes dades més segures, continua la regressió de la vinya, ja que només hi havia 27 hectàrees, procés que continuaria els anys següents: 17 ha el 1962-69, la meitat que als inicis dels anys quaranta. Al cens agrari del 1962 figuren a l’illa 11 ha de vinya (destinades totes a vinificació), xifra que, pel que sembla, estava un poc per davall de la realitat. El 1970-73 quedaven 26,8 ha, de les quals només 11,4 eren per fer vi i el 1974-1988 es va tocar fons amb només 5,5 hectàrees (4,5 a Maó i 1 a Alaior). Excepte en un cas, es tractava de superfícies molt petites.

Per aprofundir en les dades anteriors, es pot analitzar la situació d’alguns termes municipals, la qual cosa també ens permet cobrir les mancances de les fonts oficials.

A Ferreries, fins a principis del segle XX, les tres zones més reconegudes eren Son Bell-lloc, Son Blanc i Calafi Vell. Els dos darrers tenien cellers particulars, el primer del senyor i el segon de l’amo. D’aquesta mena n’hi havia altres com els des Barranc i Son Gras. Segons Antoni Serra, descendent de la vinya de Son Bell-lloc, a les tanques del Pla Verd de Ferreries, terme que a l’estadística no figura, s’hi va fer vi fins els anys 50.

Perico Serra explicava que el celler de Son Bell-lloc era al poble de Ferreries. Les instal·lacions comprenien botes, una premsa bastant remarcable i una màquina d’embotellar. S’obtenia vi negre i un vinagre bastant fort i bo, comparat amb el d’avui en dia. Cada any es preparaven de mil a dos-mil bòtils i la resta es venia a la menuda a una botiga de la població. Una vegada cada mes, es duia vi al soterrani de cas General de Ciutadella, on els sabaters anaven el temps de berenar a fer un gotet de vi. Les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, imperial negre i blanc, negre, planta o blanc, marsellarès i de senyal de gall (gra tort).

 

Son Bell-lloc (Ferreries)

A Alaior, estan disponibles les declaracions de collites i existències de vi. La producció de la primera postguerra va disminuir notablement: si el 1927 en aquest terme havia 20 hectàrees de vinya, que devien produir uns 36.850 litres de vi, el 1945 s’havia encongit a menys d’una dècima part (2.870 l), que corresponien a set vinyaters. Els anys següents va caure ràpidament el nombre d’elaboradors. Entre 1948 i 1955 en restaven dos, que feien uns 360 litres de vi perhom, però els anys 1956-57 només hi havia un, que n’obtenia 200 l. El 1969-74 ningú declarava produir vi en aquest terme.

Segons diversos testimonis, la darrera vinya va ser la de Son Gall, que en els anys bons havia tingut un equip de vinyòvols i un celler equipat. El seu vi, negre i de bona qualitat, amb etiquetes amb el nom de la finca i l’escut de la família Seguí, es venia a les tavernes d’Alaior fins la dècada del 1950.

D’altra banda, el propietari de la vinya de s’Artiga Vella, Antoni Petrus, el 2014 contava que havia vist fer vi al seu avi. Hi havia diverses vinyes, la caseta del vinyòvol i dos vermadors. Aquest era el lloc on s’hi posaven els paners i els poals plens de raïm; quan era ple es feia un viatge de carro. Estava fet de tal manera que el raïm tingués ombra i el sol no li pigàs directament. Al casat tenien un celler amb cabuda per cinc botes, de les quals una solia estar buida i servia per trascolar el vi. Un altre paratge notable eren els plans d’Alaior on, segons un informant, la dècada del 1920 tot eren vinyes.

 

Antoni Bonet

A Ciutadella el conreu també es va esfumar. Entre 1940 i 1961 a la documentació consten 5,22 hectàrees, que corresponen a Algaiarens, coneguda com la vinya de la Vall, de la qual tenim la descripció que el 1982 en va fer un pagès que hi treballà a Antoni Bonet, que creiem que és aplicable al que succeí a Alaior i altres bandes: “quan ell la va començar a conèixer, eren dues; l’una feia molts d’anys que estava plantada, però l’altra era una vinya jove ja que, segons havia sentit contar, l’havien plantada devers l’any 1915”.

Part del raïm es venia per al consum, per a la qual cosa cada matí es carregaven els paners plens en un carro. Però l’aprofitament principal devia de ser l’elaboració de vi. Es duia el raïm a Ciutadella, al celler situat al soterrani de ca n’Esquella, el propietari, on “feien aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La Vall (Ciutadella)

El més revelador és la descripció del final: “Quan va esclatar la guerra civil, aquesta vinya, com moltes altres coses, va ser molt malmesa i abandonada, però en acabar encara la van tornar a remuntar una mica, si bé la vinya vella ja no la varen poder aixecar i va ser abandonada totalment; però de la nova, encara en van fer vi fins l’any 1949 o un poc [més] d’allà; en què es va deixar de fer vi. Llavores, a poc a poc, un tros ara i un altre suara, es va abandonar, i l’any 1960 ja no en quedava ni un cep, d’allò que altre temps havia estat una gran vinya”
.

La política, els astronautes i Messi

La política és l’art del que és possible: fora d’uns límits raonables es converteix en font de frustracions o l’origen de grans horrors. A les democràcies representatives s’estableix una relació dinàmica entre els ciutadans i els polítics que actuen en el seu nom. Per un costat, els governants han d’actuar segons el mandat dels votants, però, per l’altre, en disposar de molta més informació, els han d’orientar sobre l’autèntic àmbit d’actuació al seu abast.

Totes les comparacions són odioses, però algunes serveixen per ajudar a fer-nos una idea sobre la realitat. Els fills, en la seva innocència, demanen coses impossibles als seus pares. A vegades els demanen la lluna, ja sigui perquè es volen fer astronautes per posar peu al nostre satèl·lit, ja perquè, quan siguin grans, volen jugar a futbol com Messi.

Tot pare sap que és gairebé impossible que el seu fill arribi a astronauta o jugui com Messi. Li pot intentar treure del cap o pot seguir-li el corrent fins que maduri i s’adoni que el que desitja cau fora de les seves possibilitats. El que seria criminal seria encoratjar-lo o, encara pitjor, pressionar-lo perquè segueixi la carrera espacial o de futbolista professional. L’únic que s’aconseguiria seria frustrar l’al·lot que, com a màxim, serà enginyer o jugador de tercera divisió, objectius que podria haver assolit igualment sense l’angoixa d’intentar arribar més amunt d’on pot.

No seré jo qui defensi que els polítics són els nostres pares, tot i que els grans estadistes, com George Washington, Napoleó o Churchill han merescut el títol de pares de la pàtria. De fet, el dirigent ideal és el que transmet una visió realista de les possibilitats a l’abast de la nació, perquè els ciutadans prenguin les decisions correctes. Sap enfrontar-se a la confusió amb què se’ns presenta la vida per entendre les forces que manegen la història i així permet que la societat vegi realitzades les seves aspiracions.

Evidentment, la majoria de governants s’allunyen prou d’aquest prototipus: atreuen l’atenció dels focus uns quants anys, exhibeixen la seva desorientació, i acaben sortint d’escena sense haver aportat res de significatiu als ciutadans, que no els enyoren gens.

Desgraciadament, hi ha casos més lamentables: els que tenen el talent per propulsar les multituds més enllà del que és assenyat. Hitler, en la seva megalomania, volia crear un imperi que durés un mil·lenni, en el qual Alemanya dominaria el món. En una dotzena d’anys, va deixar Europa arrasada; la pitjor part se la va dur el seu país, que va perdre milions de vides, grans extensions de territori i un poder econòmic, cultural i científic que mai recuperarà. Potser els somnis de la raó engendren monstres, però els majors horrors són fruit de la sens raó.

El món actual sembla un volcà a punt d’entrar en erupció. Hem arribat més amunt que mai, quant a prosperitat material, esperança de vida, descobriments científics, riquesa cultural i, tanmateix, la terra trontolla sota els nostres peus. Res del que hem assolit sembla segur: les persones tenen por de perdre la feina, la casa o la identitat. En la balança dels sentiments col·lectius, el temor pesa més que l’esperança.

Hi responen polítics visionaris. Trump intenta construir un mur per aturar els immigrants (que poden arribar en autobús, vaixell o avió). Els euroescèptics estan a punt d’aconseguir que el Regne Unit abandoni la Unió Europea (per descobrir que els tractats comercials que signin amb la Xina seran menys avantatjosos). Marine Le Pen promet que França sortirà de l’euro (amagant la pujada de tipus d’interès que haurien de fer front els hipotecats).

A Catalunya, el president Mas es va trobar amb àmplies manifestacions a favor de la independència i, enlloc d’intentar canalitzar el lògic empipament dels catalans per no haver aconseguit un major autogovern i un tractament financer just de l’Estat, es va pujar a l’onada fins que, com passa a totes les revoltes, va acabar sent devorat pels esdeveniments. Cap dels objectius que es van marcar els independentistes s’ha fet efectiu. Pel camí, han perdut les seves principals empreses i, any rere any, s’erosiona la capacitat d’atracció de talent i visitants que havien construït laboriosament des de les olimpíades del 1992.

Les estrelles de la política ofereixen falses il·lusions per combatre les angoixes reals dels ciutadans. Són pares que encoratgen els seus fills a ser astronautes o futbolistes com Messi. Albert Camus es va imaginar l’emperador Calígula al·lucinat perquè “El món, tal com està fet, no és suportable. Per açò necessit la lluna o la felicitat, o la immortalitat, alguna cosa desgavellada potser, però que no sigui d'aquest món.” L’assassinat per la guàrdia pretoriana va posar fre a la seva manca de judici, la qual cosa ens demostra la importància d’un sistema de controls per aturar les insensateses dels governants.

Sempre m’ha meravellat que amb tantes coses per aconseguir, coses petites, com reduir les llistes d’espera, coses importants, com disminuir l’atur o que les famílies puguin accedir a un habitatge digne, coses vitals, com que els joves surtin de l’escola ben formats i amb un títol a la butxaca, quan el progrés tecnològic obre un univers ple de oportunitats, quan la cultura té tantes dificultats per fer-se un lloc a les nostres llars... Em meravella que amb tantes coses que ens manquen, els polítics ens enlluernin amb promeses messiàniques que no tenen cap possibilitat de fer-se realitat i que, com ensenya la història, en el cas que ho fessin, crearien molts més problemes dels que aspiren a solucionar.

El míldiu, flagel·la de nou Menorca (1914-1927)

El 1911 finalitza el cicle de bonança que segueix a la fil·loxera. Li van succeir uns anys de silenci fins que el míldiu, que ja havia afectat Menorca entre 1885 i 1896, va reaparèixer. El 1913 la premsa informava de l’extensió que la plaga havia assolit a França i Suïssa i de la seva aparició a Catalunya. El 1915 va tenir una forta incidència a les Balears; el mes de juny es parlava dels efectes d’una malaltia terrible, especialment a les vinyes del centre de Menorca. Uns dies més tard es comentava que potser tenia a veure amb el brot de míldiu que patia la comarca de Felanitx, que havia reduït la collita en un 95%. Es van remetre fulles de vinya menorquina a Palma, on fou diagnosticat un fort atac de míldiu. Les autoritats van publicar bans als diaris recomanant la realització de tractaments. El 1916 les perspectives eren dolentes, perquè persistia la climatologia de fortes pluges i humitat, semblant a l’any anterior.

Tenim una idea bastant completa dels efectes d’aquesta i altres malalties gràcies a una sèrie d’estadístiques d’aquests anys. El míldiu i l’oïdi van fer acte de presència a Ferreries el 1914, sense fer grans estralls. Els anys 1915 i 1916 la collita va ser molt dolenta per causa del míldiu. Després que el 1917 donés una mica de treva, el 1918 va tornar a afectar el centre de l’illa (Alaior i Ferreries), on es va complicar amb l’oïdi, mentre que a Ciutadella i a Sant Lluís la collita era regular. Hi va haver noves onades de míldiu i oïdi els anys 1921-1922 i 1926-1927, però de menor intensitat.

A principis de juliol del 1921 la premsa de Ciutadella apuntava que la collita seria escassa per mor de les malalties patides per la vinya i els continus vents que bufaven. A Felanitx i altres comarques també va ser un any molt dolent, la qual cosa va provocar que els vinaters acaparessin el vi de la collita de l’any anterior. A principis d’agost El Iris comentava que les vinyes, atacades per la fil·loxera, el míldiu i l’oïdi, en breu desapareixerien. La poca collita de raïm era d'aquells que havien distribuït, moltes vegades i a temps, sofre i sulfat.

Vinya atacada pel míldiu

Per fer front a les plagues eren necessaris tractaments químics. Les autoritats es van esforçar a difondre’ls. El centre tècnic de Balears es trobava a l’Estació Enològica de Felanitx. El 1916 es va posar a la venda un opuscle del seu director sobre el tractament del míldiu i l’oïdi i dos anys més tard va venir a Menorca a donar una conferència sobre el combat d’aquestes malalties. Durant la Primera Mundial el sofre escassejava, ja que s’utilitzava per fabricar explosius. Per aquest motiu va exposar la utilització de polisulfurs com a substitutiu.

A la premsa, a més dels anuncis sobre la venda d’anticriptogàmics, es publicaven descripcions dels tractaments, com el que, amb el títol “¿Com i quant s'ha de sulfaltar?”, trobam el 1921 al Butlletí de la Federació de sindicats catòlics. El 1930 La Voz de Menorca incloïa l’article “El míldium de sa vinya” sobre el mateix tema, en el qual explicava que les vinyes de zones seques i alteroses, com Sant Lluís, eren més sanes i necessitaven menys aplicacions que els barrancs i les terres grasses, com els plans de Sant Joan de Maó.

A partir de la dècada del 1920, va haver anys bons, com el 1922, en què La Voz de Menorca feia notar que diversos vinyaters del terme des Castell es dedicaven a les feines de la verema. El 1924 El Iris anotava que la collita era abundantíssima. Tanmateix, en general, la visió que donen els periodistes és d’una activitat en decadència. El Bien Público explicava que:

“No es la vendimia de Menorca bulliciosa y jaranera. Faltan viñas que el oidium y el mildiu las mutilaron gravemente y poco se ha hecho para su repoblación y falla sobre todo en esas faenas la cooperación femenina. Buenas cosechas han dado las viñas y mejor fuera sin la inoportuna granizada de ha pocos días”.

El 1925, el mateix diari comentava a mitjan setembre que:

 “La vendimia es operación callada y quieta en Menorca. La algazara de la juventud en otras regiones nos es a nosotros desconocida. Nuestros vinyòvols dejan caer los racimos lentamente en las portadoras. La escasez de viñedos hace que las labores sean absorbidas por los viejos”.

En un reportatge del 1930, un vinyater d’Alaior manifestava que el míldiu havia aparegut feia quaranta anys i que “cada vegada que plou dins l’estiu mos lleva el raïm de la taula i una partida de botes de vi”. Si no plovia no hi havia malaltia o quasi no afectava. Després de dos o tres anys de tranquil·litat, aquell any tornava a ser present. D’altra banda, és significatiu que el vi d’Alaior, que a finals del segle XIX figurava en nombrosos anuncis, al segle XX quasi s’hagués eclipsat.

En aquest mateix sentit, el 1932 Hernández Sanz anota que:

“El cultiu de la vinya va prendre gran increment en època de la primera dominació anglesa pero passant els anys les malalties, i sobre tot la filoxera i el mildiw, en mataren moltes.

Deixant apart aquells terrenys que varen esser repoblats de cèps americans i están dedicats exclusivament a la producció de reim, moltes petites propietats que porten aquell nom no son altre cosa que horts d’esbarjo on per lo regular no tenen de vinya mes que unas quantes parres […] En les veritables vinyes no manquen, construides dins les parets qui les tanquen, els vermadors per depositar-hi la cullita i una rústega cabanya per resguard del vinyovol.”

Açò no vol dir que s’hagués deixat de fer i vendre vi de Menorca: encara es publicaven anuncis i notícies sobre el vi del país. El febrer del 1923 es venia vi de la terra, “excel·lent per a convalescents i gent de bon paladar”, al Cercle Catòlic de Ciutadella. El mes d’agost es xerrava de la taverna que havia a un soterrani, on cada dia acudien treballadors per beure “el típic got de vi del país”. El mes de març del 1926 El Iris anunciava vi del país de la vinya de Son Planes de Ciutadella, que es venia a l’engròs i a la menuda al magatzem del carrer estret. El mes de desembre una botiga de la població oferia vins per a les festes. El del país es venia a 60 cts/litre, el mallorquí a 45, el català i l’alacantí a 55; un altre establiment oferia vi pur d’Alaior a 55 cts. El mes de maig del 1928 s’informava de la celebració a Sant Lluís de la festa de Sant Isidre, per a la qual van convidar músics i cantants de Ciutadella, als quals s’oferí un bon berenar de xocolati, ensaïmades, sobrassada i vi del país.

Extensions de vinya i producció de vi a Menorca (1892-36)
	Extensions de vinya (ha)			Producció de vi (l)
Municipis	1892-1906	1913-26	1927-36	1892-1906	1913-26	1927-36
Maó	54,7	16,0	25,0	64.580	19.000	34.202
S. Lluís	25,3	11,4	15,2	51.096	18.436	27.061
Es Castell	17,9	5,0	3,5	19.037	6.105	4.701
Alaior	81,3	20,0	20,0	98.010	36.858	40.543
Es Mercadal	14,7	4,4	4,4	13.353	6.764	6.764
Ferreries	4,8	4,7	2,0	4.371	7.184	3.079
Ciutadella	41,4	16,6	16,6	37.500	30.841	32.383
Suma	240,1	78,0	86,7	287.948	125.188	148.733

L’efecte combinat de la fil·loxera, el míldiu i oïdi va causar una nova reculada de la viticultura illenca. La superfície conreada de vinya va minvar el 64% i a les envistes de la Guerra Civil només ocupava 87 ha. La producció de vi disminuí el 48% i era de 148.700 litres. En reduir-se menys el vi que la vinya, van augmentar els rendiments, un procés general a tota Espanya, perquè les noves plantes, en tenir un cost de manteniment superior, es cuidaven més. En tot cas, com que la població de l’illa creixia, les importacions de vi van augmentar molt (un 272% entre el 1912 i el 1934).