dimarts, 30 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. La revista Nuevo Mundo (1932)

Nuevo Mundo, de periodicitat setmanal i editada a Madrid, fou una de les revistes il·lustrades més importants d’Espanya el darrer terç del segle XX. Hi publicaren escriptors de la talla de Miguel de Unamuno i Ramiro de Maeztu. Funcionà entre el 1894 i el 1933 i representava un nou tipus de publicació d’actualitat que recorria als mitjans més recents, com els reporters gràfics i la fotografia, de major impacte que els gravats que s’utilitzaven amb anterioritat.


El desembre del 1932 treu un nombre, la portada del qual és ocupada per una gran fotografia de “La cala del Rafalet, en Menorca”, acompanyada d’un breu text on s’explica que es tracta d’un paratge de penya-segats abruptes que la mar furga els dies tranquils i fueteja els dies de còlera. Dalt dominen mates, ullastres i la camamilla expandeix el seu intens perfum, que poden aspirar els passatgers que van i vénen del sud de França a les costes algerianes. A continuació s’indica que a les pàgines de la publicació hi ha una extensa informació de la meravellosa illa de Menorca.

L’aparició d’aquest nombre està estretament vinculada a la fundació del Foment del Turisme uns mesos abans, ja que els autors dels articles eren menorquins vinculats a la institució. Sintes Seguí apuntava que l’objectiu era que Menorca es beneficiés del “corrent d’or” que generava a Mallorca el  creixent flux de turistes. La revista Nuevo Mundo podia, gràcies a la seva autoritat, donar a conèixer les belleses de l’illa: el port de Maó, l’aire, el sol, l’arqueologia i “la hidalguía de los menorquines”.


Els reportatges estaven il·lustrats per un mapa amb la distància de Menorca a les principals ciutats d’Europa, un altre de l’illa i un plànol de Maó, així com un ampli ventall de fotografies: de Maó, cales Pous (Ciutadella), l’església des Migjorn, un paisatge de l’interior de l’illa, una casa de pagès, la plaça del Born de Ciutadella, el port de Maó, cales Coves, la taula de Torralba i les coves de Parelleta. També havia anuncis del Foment del Turisme de Menorca i l’Hotel Central, així com de fabricants de calçat (Luis Esteban, Pedro Marquès, Casa Mayans, Lorenzo Pons, Codina i Tomàs Pons), bijuteria (José Félix), i altres indústries i comerços.

Josep Cotrina, president de l’Ateneu de Maó i membre de la comissió organitzadora del Foment, fa notar que a Menorca no existeix el turisme, “en termes de positiva eficàcia”, sinó que només en l’ordre de la bona voluntat existeixen a Maó entitats que se’n preocupaven, enmig de la indiferència més incomprensible.

Al seu parer, el primer interès del Foment del Turisme hauria de ser el puig del Toro. Al seu cim hi ha, com a molts altres, una ermita, però destaca per ser la muntanya més alta de l’illa, la qual cosa li confereix una magnífica panoràmica. Refereix la història del descobriment de la Mare de Déu, que, per aquest motiu, fou proclamada patrona de Menorca i la fa objecte de romeries i visites. Afegeix que és el Montserrat menorquí, però sense la grandiositat de les construccions d’aquella, que reflecteixen la populositat de les ciutats properes, mentre que el Toro expressa la humilitat i modèstia de Menorca i el plàcid atractiu d’un lloc tranquil, que presideix un territori on la calma mai es veu pertorbada.

Convida el visitant a anar as Mercadal per llogar un ase i pujar el turó. Així anirà veient aparèixer la mar, la costa nord i els accidents de l’illa, una estora verda en la qual els pobles, les tanques i els camins dibuixen figures pròpies d’un esplèndid tapís. Dalt l’acollirà un capellà i un hostaler que el tractaran amb suma cortesia i podrà visitar la capella —s’estava adobant el convent— i ascendir a la torre de defensa. Al capdamunt es copsa la grandiositat de la natura; el poeta sent l’alè diví de la inspiració i tots el recolliment imponent que produeix l’extraordinari en la seva sublimitat.

Seguidament, Cotrina descriu una excursió de Maó al barranc d’Algendar. La primera part transcorre entre camps verds dividits en tanques bordejades per parets de pedra i edificis aïllats. La carretera passa per tres poblacions. Alaior, és un poble polit i gran damunt d’una eminència, rodejat de casetes d’esbarjo, amb hortes i jardins de dimensions reduïdes. Es Mercadal, tan petit com bell, és el nus de comunicacions de l’illa. Al carrer principal hi ha una confiteria i un restaurant on es pot prendre un refrigeri. Ferreries, al fons d’una vall, té el mateix aspecte que els altres dos: un conjunt d’edificacions el color blanc de les quals domina sobre les altres tonalitats i es mostra brillant, tot ferint alegrament la vista del viatger.

De Ferreries parteix un tortuós camí, que es recomana fer damunt d’una muntura amb un guia local. L’excursió passa per terrenys de secà on el sol fa sentir la seva força ardorosa i es va endinsant entre roques encaixonades, com si s’entrés en un estret passadís, a la manera que el Quixot penetrà a la cova de Montesinos.

Quan l’espai s’eixampla, es descobreix una vegetació exuberant i se sent el cant dels ocells i la remor de l’aigua d’un torrent que travessa l’indret, envoltat d’hortes fertilíssimes. Tot queda arredossat per enormes muralles de roques foradades per coves que semblen l’alberg d’un tità, on tenen eco les més imponents ressonàncies. Al barranc totes les flors brillen i tots els fruits s’ofereixen amb una esplendidesa singular. El cor s’expandeix i l’esperit es demana si ha arribat al jardí de les Hespèrides. El turista gaudirà a Algendar del panorama més digne de ser admirat, la superba obra de la natura. Allà s’apleguen els vestigis d’una població troglodita i els afanys d’una comunitat moderna i l’ànima es mostra satisfeta d’haver pogut presenciar tan suggestiu espectacle. Com a complement, Antoni Cursach reprodueix la descripció que en féu de l’indret l’escriptor francès Gaston Vuillier.

Lafuente Vanrell escriu una col·laboració que contrasta amb l’anterior. Comença indicant que, si bé Mallorca és el centre administratiu i turístic de les Balears, pel que fa a la política i la diplomàcia, la capitalitat li correspon a Menorca, o millor dit, al port de Maó, per la seva importància militar. Ja durant el segle XVIII l’illa fou el centre de les baralles d’Anglaterra, França i Espanya. En aquells moments (1932) les disputes internacionals havien mogut el Govern espanyol a aprovar un crèdit de sis milions de pessetes per reforçar-ne la defensa.

Tanmateix, és una desgràcia que només es parli de l’interès bèl·lic de Menorca, perquè té molts aspectes pacífics, com el turisme. Per l’autor, a les cases rústiques de l’illa, “còmodes, sense luxes i endreçades com les de Bèlgica i Holanda”, es troba tot el benestar que pot oferir una llar modesta. D’aquesta manera, expressen l’ideal clàssic de l’aurea mediocritas, el daurat punt mitjà que impera en tota l’ordenada vida menorquina. El seu centre és la cambra, els porxos on s’emmagatzemen les provisions per passar l’hivern: blat, formatge, embotits, sèu, mantega, confitura, mel, conserves, figues seques (la fama de les quals arribà a Lluís XV), ametlles, patates, i “a vegades el bon vinet de collita pròpia, capaç de satisfer a tastadors de bon paladar”.

Finalitza recordant les paraules de Pin i Soler, qui lloava el sentiment d’humanisme, educació i tolerància que regnava a l’illa, i permetia que hi convisquessin tot tipus d’homes, qualsevol que fos la seva nacionalitat, costums i creences, de forma que tota nota de violència era vista amb desgrat. Les blanquíssimes porxades de les cases són el símbol d’aquest estat de coses, amb la pau arcaica del qual desentonen les esquadres que intenten guardar l’equilibri a la Mediterrània.

dimarts, 16 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. Blanco y Negro i la revista Algo

Blanco y Negro era el títol del suplement dominical del diari ABC, editat a Madrid entre el 1891 i el 1936 i que es tornaria a publicar el 1957. L’1 de febrer del 1931 va incloure un article d’una pàgina sobre Maó, dins la sèrie “Como es España” dedicada a les ciutats del país, amb la particularitat que els textos eren redactats per fillets. El petit reportatge era signat per Josep Ma. Tejera, de 13 anys, un nebot de Joan Victory Manella, i venia il·lustrat per dues fotografies del port de Maó.


Comença indicant que la joia més preuada de la població és el port, de bellesa incomparable. En ell s’hi troba la Base Naval, instal·lada gràcies als esforços d’August Miranda, a qui la Maó ha aixecat una artística escultura. La ciutat té un centre de cultura molt notable: l’Ateneu. També és de gran mèrit el monumental orgue de Santa Maria, així com alguns teatres i salons d’espectacles.

Menorca ofereix un ampli camp d’acció a la arqueologia pels seus monuments megalítics, que atrauen de forma constant comissions científiques. L’illa ha estat dominada al llarg dels segles per diverses nacions, la qual cosa explica la raresa dels costums de Maó i el seu tarannà estrany, tot i que en el fons noble.

Els maonesos odien la sang i fa força anys que no s’ha processat cap criminal. Tanmateix, els suïcidis abunden, però s’elegeixen mètodes no sangonosos: penjar-se i tirar-se a un pou. El caràcter maonès és original i queda condensat en les cases blanques, amb les típiques persianes verdes, entre les quals es pot veure un curiós que segueix amb la mirada el foraster que acaba de passar.

El setmanari barceloní Algo era una publicació on al costat d’espais humorístics s’incloïen textos de divulgació, viatges i costums. Nascut el 1929, amb el pas del temps va potenciar els seus continguts de viatges, societat i esports, així com el nombre i la qualitat de les fotografies. 

Menorca hi és present en dues ocasions. La primera, l’agost del 1929 en un article humorístic en què, amb un to marcadament irònic, un fill escriu als seus pares per disculpar-se després d’una absència de tres mesos, durant la qual fou interrogat per la policia, jutjat i enviat a Maó, on l’esperaven uns senyors que, sense deixar-lo ponderar les belleses de la ciutat es van obstinar en menar-lo en cotxe a la casa on s’havia d’hostatjar. L’habitació era ample i segura i els gruixats barrots deixaven veure la mar, que era una vista esplèndida. Aquesta crònica es feia ressò de la fama del penal de la Mola, pel qual l’illa seria coneguda durant dècades i que és possible que reduís el seu atractiu, almanco entre el públic nacional.

El gener del 1934 aparegué un reportatge  de tres pàgines signat, així mateix per Josep Ma. Tejera. Estava àmpliament il·lustrat; de fet les fotografies ocupen un espai similar al del text. N’hi ha dues del port de Maó, dues més de Fornells, tres de Ciutadella (plaça del Born, palau de Torresaura i ses Voltes),  i una de la mare de Déu del Toro.
Maó

Fill de la seva època, el periodista, que es va desplaçar a l’illa l’estiu, comenta que, malgrat saber que no es pot visitar en dos dies, no disposava de més temps i açò el va obligar a “admirar únicament algunes de les belleses que conté l’illa blanca i blava, com qualcú va anomenar Menorca”. El vaixell va fer una escala a Alcúdia abans d’entrar al port de Maó. El reporter comenta que mai havia vist un refugi natural tan bell i espaiós i repeteix els coneguts versos d’Andrea Doria. Hi sobresurten la fortalesa de la Mola, el Llatzeret i al seu davant es Castell, l’antic Georges-Town, fundat pels anglesos en la seva primera dominació. Més a l’interior, l’excel·lent base naval.

La visita de la població fou ràpida, ja que, arribat a les dotze, volia dinar a Fornells. Li van cridar l’atenció les cases, emblancades i amb les típiques persianes verdes d’estil anglès, que donen una nota d’uniformitat i neteja que impressiona gratament el viatger. A l’església de Santa Maria es pot contemplar el monumental orgue. L’organista el va obsequiar amb algunes composicions alhora que advertia que es tractava d’un dels millors del món, gràcies als seus cinquanta i un registres i tres mil tubs.

A la una el corresponsal va prendre l’autocar que sortia cap a Fornells. El camp es mostrava “verd i esponerós”, dividit en multitud de parcel·les per mitjà de rústegues parets i esquitxat de cases blanques. El paisatge és variat i d’una sorprenent originalitat: l’autor no recorda haver vist mai res de semblant.

Fornells
 A la una i mitja arribà a Fornells, bordejant les voreres del port, que recorda un ampli llac, per la tranquil·litat i transparència de les aigües. La majoria dels habitants eren pescadors i es veien al moll, asseguts en terra, arranjant les xarxes. Va dinar a la popular “Antiga Casa Burdó” la típica caldera de llagosta, principal pesca del llogaret, que va acompanyar del bon vi del país.

Després de fer una becaina, van llogar un bot que el transportà a una bella platja de la vorera de davant i devers les cinc van prendre un bany. Més tard visitaren la bellíssima cova Polida, que és una meravella de la naturalesa, en la qual les estalactites i estalagmites han format filigranes que competeixen amb les de les coves mallorquines. En tornar, van veure les ruïnes del vell castell de Sant Antoni.

El dia següent, a les cinc de la matinada van partir a peu cap as Mercadal i, d’aquí a la muntanya del Toro, el punt més elevat de l’illa. Allà foren captivats pel paisatge incomparable que es divisa i pel santuari; el periodista refereix la llegenda de la Mare de Déu. Després de berenar, van baixar as Mercadal, on a les vuit i mitja van prendre l’automòbil correu cap a Ciutadella. Abans d’arribar s’aturaren a visitar la cèlebre “naveta des Tudons”, un dels monuments més importants de Menorca. Esteses per tota l’illa, i junt amb altres conegudes com taules i talaiots, aquestes colossals construccions “avui en dia ens fascinen i ens fan pensar en el vigor de les races prehistòriques”.
 
Palau de Torre-saura. Ciutadella
Ciutadella és l’arxiu de la història menorquina, per les antigues belleses que tresoreja. Aquí nasqué l’insigne polígraf Josep Ma. Quadrado. S’hi troben els palaus del duc d’Almenera-Alta i del comte de Torre-saura i l’artística i ampla Catedral, construïda per Alfons III. A la plaça del Born un monument commemora l’heroica resistència que la ciutat va oposar als turcs el 1558.

Després de dinar a l’hotel Faner, van retornar a Maó, on en l’hora que tenien visitaren l’Ateneu, que posseïa una biblioteca amb 17.000 volums, un saló de lectura amb més de 130 publicacions i interessants museus d’història natural i arqueologia. A les set del capvespre van embarcar cap a Barcelona, on l’autor remarca que, entre l’agitació de la vida cosmopolita, no oblidarà mai aquells dos dies en els quals ha pogut apreciar les incomparables belleses de l’illa mediterrània.
Sant Antoni. Port de Maó

L’article es complementa amb un itinerari amb el recorregut que s’ha descrit, acompanyat d’un pressupost que puja a 118,95 pessetes per persona, signat per Joan Victory qui és, així mateix, l’autor de les fotografies. Per aquest motiu, cal considerar aquesta col·laboració una operació del menorquí per promoure les escapades de cap de setmana de Barcelona a Menorca, un producte ben innovador per l’època. De fet, Tejera no era periodista, sinó que va estudiar dret i acabaria essent advocat de l’Estat i lletrat de les Corts. Devia estiuejar a casa dels seus familiars menorquins, i no és probable que hagués fet realment el viatge que aquí explica.

dimarts, 9 de maig de 2017

El frau de la crisi i el conductor cec

La crisi econòmica en què ens vam precipitar el 2008 ha causat una commoció intel·lectual proporcional als seus estralls socials. Alhora que milions de persones queden a l’atur i milers d’empresa fan fallida, acadèmics, activistes i ciutadans es qüestionen sobre com és possible que açò hagi pogut passar. Semblava impensable que després de dècades de relativa estabilitat l’economia s’esfondrés de manera abrupta. Com no podia ser menys, els bancs han estat a la diana de tots els atacs.


Aquestes reflexions han donat peu a considerar la crisi com un frau, on la connivència entre els poders econòmics i els polítics integrats al sistema ha generat la depressió que pateix la gent. És simptomàtic que aquest plantejament radical també sigui una de les conclusions d’un llibre d’èxit, Cisne Negro: El impacto de lo altamente improbable, escrit per Nassim Taleb, un analista de Wall Street que assessora, entre d’altres, el govern del Regne Unit, qui vaticinava la recessió l’any abans que esclatés.

L’autor fa notar que la globalització fomenta les fusions bancàries, les quals donen lloc a institucions gegantesques. La major concentració té com efecte fer menys probables les crisis, però quan es desencadenen ens copegen amb més força. Fins i tot assenyalava el risc que suposava l’entitat Fanny Mae, “que està assentada sobre un barril de dinamita”, i que va ser una de les intervingudes pel Govern americà el setembre del 2008.


Les crítiques de Taleb apunten per un costat al sistema financer i, per l’altre, a l’economia acadèmica. La clau és que els experts no han entès el risc dels mercats i consideren que la borsa és com un casino, on la probabilitat de guanyar o perdre és coneguda i regular, així que descarten que hagi un enfonsament. Aquesta forma de domesticar l’atzar fa que cometin errors de previsió enormes i reiterats.

L’assagista va viure la seva particular caiguda de Damasc el 19 d’octubre del 1987, quan l’índex Dow Jones va retrocedir el 23%, una pertorbació que segons la teoria imperant no es podia produir, perquè tenia una probabilitat infinitesimal. Profunditzant en el tema, constata que la meitat dels guanys de la borsa en els darrers cinquanta anys s’han obtingut en deu dies. Aquesta desproporció invalida els mètodes estadístics basats en la campana de Gauss, que acadèmics guardonats amb el premi Nobel han utilitzat per explicar el funcionament dels mercats.

És paradigmàtic el cas de Scholes i Merton, els quals després de rebre la distinció el 1997, van veure com el seu fons d’inversió, que especulava en borsa utilitzant els seus mètodes, feia fallida i era rescatat pel govern l’any següent, quan la crisi financera de Rússia va fer trontollar els mercats. La magnitud de les desviacions era considerada impossible per la seva fórmula.


Els banquers entabanen al públic fent veure que són molt prudents, quan de fet, assumeixen uns riscos desmesurats. El truc és que al principi donen beneficis i les pèrdues emergeixen sobtadament anys després, la qual cosa els permet de rebre substancioses retribucions, encara que a la llarga estan arruïnant els accionistes. Per aquest motiu, a més de denunciar la cobdícia dels gerents, Taleb defensa que no es rescati els bancs, perquè no es pot admetre que ells es quedin els beneficis i la societat assumeixi les pèrdues.

Les grans concentracions empresarials s’haurien de prohibir, per evitar que es formin conglomerats que siguin massa grans per caure, ja que al final és el contribuent el qui paga per la bancarrota. A més, la seva magnitud fa que l’economia es mantengui estable més temps, però al preu de provocar crisis colossals quan tenen dificultats. Tanmateix, a tots els països els governs fomenten la creació d’aquests goliats financers, que generen un risc sistèmic creixent, del qual després no se senten responsables.


El llibre apunta que, en els fenòmens socials, l’atzar té un paper major del que li atribuïm, tant per bé com per mal. Els grans descobriments, ja sigui Amèrica, la penicil·lina o internet no van ser el resultat d’una recerca dirigida, sinó de la sort. Les grans catàstrofes: la I Guerra Mundial, la caiguda de la URSS, l’atac de les torres bessones del 2001, uns dies abans eren inimaginables. Són com el cigne negre, que es creia una quimera i fou trobat a Austràlia el segle XVIII. Aquest atzar caòtic impedeix qualsevol predicció precisa, ja que el bategar de les ales d’una papallona a l’Índia pot provocar un tornado a Amèrica.

Els economistes s’entesten a fer profecies, que no es compleixen, especialment a llarg termini en què els errors s’acumulen. Per aquest motiu, els bancs centrals cada vegada que hi ha una crisi s’excusen dient que “mai havia passat”, que és el mateix que pronosticar que no ens podem morir, perquè mai ens hem mort. Els cracs financers són recurrents, però cadascun té uns trets particulars. El problema és que les autoritats es neguen a acceptar que pròximament n’hi haurà un altre i no actuen en conseqüència, obstaculitzant les conductes arriscades dels agents econòmics.

A Espanya els darrers mesos s’ha fet públic com el Banc d’Espanya va ser abduït pels successius ministres d’Hisenda, perquè fes cas omís dels inquietants símptomes que donava l’economia, que experimentava una perillosa bimbolla immobiliària. El risc es va passar per alt, ja que la salut econòmica fictícia permetia al govern exhibir els seus èxits aparents i fer uns pressupostos expansius, que acontentaven tothom.

Confiar la gestió de l’economia a aquestes eminències és com deixar que un cec meni un autobús escolar: no importa quan temps duri el trajecte, acabarà amb un accident.

dimarts, 2 de maig de 2017

Menorca en els periodistes viatgers. La Revista de Oro i l’esperançador futur turístic de Menorca (1926)

Les revistes il·lustrades veuran el seu enlairament la segona part de la dècada del 1920. La fotografia ja ha arribat a un punt de notable maduresa i es comencen a veure imatges en color. Menorca apareixerà a la Revista de Oro l’octubre del 1926. Aquell any la publicació, editada a Barcelona, havia modificat el nom primitiu d’“El mundo en auto”, sense abandonar la seva funció de donar publicitat a la indústria automobilística. El setmanari es costejava amb els ingressos dels anunciants.
  

Les tres pàgines de l’article estan escrites en un to marcadament propagandístic amb l’objectiu de “vendre” l’illa als potencials turistes, una activitat que s’indica que ha iniciat el seu desenvolupament. S’inclou una fotografia del port de Maó i el plànol de la ciutat, però la majoria són de la costa: les platges de Son Bou, cala Mesquida, Rafalet i cales Coves. N’hi ha dues imatges de l’interior: el gran tronc d’una olivera i unes roques prop de Son Bou, així com un anomenat “dolmen” (la taula de Talatí).

Al començament, s’indica que Menorca, pel seu clima i belleses físiques, és una illa privilegiada que està destinada a convertir-se, com les de Hyères al sud de França i la de Wight a Anglaterra, en una important estació d’esbarjo i lloc de reunió de la societat aristocràtica amant dels esports. Com més endavant s’explica, el motiu d’aquest optimisme és la prevista construcció d’un hotel modern amb el confort dels de les grans capitals europees, que pensava aixecar al port de Maó la Compañía Nacional de Industrias de Turismo, (la qual, d’altra banda, inseria un anunci en una de les seves primeres pàgines), “un esplèndid establiment digne de les belleses naturals i arqueològiques de l’illa”.

Així es pronostica que començarà l’evolució que la transformarà en pocs anys en el Sant Sebastià de la Mediterrània. De fet, la seva situació, a mig camí de València i Sardenya i Marsella i Alger, li confereix una importància capital per al turisme nàutic. En el seu reduït perímetre conserva una mostra de cadascun dels paisatges pintorescos de la península i una temperatura benigna durant tot l’any.
 La costa és molt irregular: al nord té alts penya-segats que li donen un aspecte abrupte i extremadament pintoresc, com el del Cantàbric; el sud, en canvi, conté fons molt nets i platges en suau pendent, com les del Garraf o Sitges. La platja de Son Bou, llisa i dilatada, té un encís particular; a Rafalet, pel contrari, la mar penetra entre elevades roques que li proporcionen un aspecte imponent. A cales Coves l’efecte dels penyals rematats de vegetació és molt atractiu.

El port de Maó pot allotjar còmodament una flota immensa, la qual cosa fa que els marins el considerin com un dels millors de la Mediterrània; el de Ciutadella també és excel·lent. Les muntanyes de l’illa són suficients per satisfer les exigències de l’excursionista. La més elevada és la del Toro, al mig de l’illa, però n’hi ha d’altres com la de Falconera, Biniac i Milà. El principal al·licient no és l’altura, sinó el seu caràcter extremadament pintoresc. Les masses rocoses tacades de verd d’alguns paratges recorden Montserrat. Alternen amb prats entapissats d’herba i poblats de cases delicioses, així com nombrosos ramats que fan el paisatge semblant al de Castella la Vella. Les cabres, ovelles i porcs animen les valls, contribuint a la seva poètica rusticitat.


El port de Maó està comunicat per un servei de vapors amb Barcelona, Alcúdia i Palma de Mallorca. La circulació dels automòbils per l’illa és fàcil i còmoda, gràcies a una carretera de primer ordre que uneix Maó amb Ciutadella, passant per Alaior, es Mercadal i Ferreries. Maó també està connectat amb Sant Climent, Sant Lluís i es Castell. Altres vies enllacen Ferreries amb es Migjorn, aquest amb es Mercadal i Fornells i la darrera població i Maó.

L’activitat industrial de Menorca està en creixement. Al camp destaquen la producció de formatge i mel, la ramaderia i la pesca (especialment la llagosta i els vivers de marisc). Dues branques tenen una importància excepcional: la fabricació de calçat, del qual s’exporta una quantitat elevadíssima, i els moneders de plata, amb un desenvolupament ben conegut a Catalunya i la resta d’Espanya.

Ciutadella, l’antiga capital de l’illa, conserva moltes restes de la seva passada grandesa, però la ciutat més important és Maó, amb 13.800 habitants. Té un institut d’ensenyament, cambra de comerç i diverses entitats de crèdit. El passeig de l’Albereda és tan bell com concorregut.

Les tradicions locals, que els menorquins aprecien i preserven, tenen un encant especial per al viatger. Hi sobresurten les festes de Sant Joan de Ciutadella, que comprenen cavalcades, curses i reminiscències dels tornejos medievals. La dominació anglesa va deixar alguns records curiosos a Maó. El general Kane va construir la carretera que arriba a Ciutadella. Les freqüents visites de la flota britànica contribueixen a mantenir viu aquest record. Són relativament nombroses les persones que xerren anglès i estan familiaritzades amb els costums de les ciutats cosmopolites, la qual cosa fa que el turista es trobi amb sorpreses agradables. L’article s’acomiada prometent tractar en una altra ocasió sobre les interessantíssimes riqueses arqueològiques de l’illa, fet que no es va arribar a dur a terme.