dimarts, 29 de setembre del 2015

La vinya de Llucmaçanes. De la decadència a la recuperació (1883-2006)

Un cop conegut el remei contra la cendrada, el conreu de la vinya podia continuar, però amb la necessitat de fer un conreu diferent i més costós. Per prevenir la malaltia calia eliminar les varietats de ceps més vulnerables i ampliar el marc de conreu, és a dir la distància entre les vinyes. Cada any s’havia d’esquitxar amb sofre. Açò va provocar l’arrencada de nombroses vinyes, de manera que el 1883 a Menorca l’extensió ocupada per aquestes s’havia reduït un 45% més. A Maó la reducció fou del 33% i la superfície ocupada pel conreu només era de 78,3 ha.

La vinya de Maó el 1883 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes    
33
16,44
0,50
21,00%
Malbúger
11
9,72
0,88
12,42%
Alqueria Cremada    
40
11,36
0,28
14,51%
Total
167
78,29
0,47
100,0% 

Com que ara tornam a comptar amb les velles denominacions territorials, sabem que el que s’entenia per Llucmaçanes encara comptava amb 16,44 ha de vinya i Malbúger 9,7 ha, (-22,8%), mentre que Alqueria s’havia reduït fins a 11,4 ha (-47,7%). Com es veu continuava la tendència en què les vinyes del voltant de Llucmaçanes resistien millor que el conjunt del municipi, mentre que a Alqueria es donava el procés invers.

Tanmateix, l’oïdi només va ser el primer assalt. El 1885 va aparèixer la plaga del mildiu, que segons l’Arxiduc Lluís Salvador “fou tan nociu que va fer oblidar els mals que havia causat la plaga anterior”. En tot cas, en pocs anys es va aprendre a combatre’l amb el brou bordelès (una barreja de sulfat de coure i calç), la qual cosa tornava a encarir el conreu de la vinya. D’altra banda, l’Arxiduc proporciona una valuosa descripció de Llucmaçanes i les seves vinyes. Així ens diu que: “al sud-oest de Maó estan els pobles de sa Cudia Cremada i Llucmaçanes, amb un centenar de cases de casolans, cadascun dels quals té sembrat les seves pròpies tanques de blat, verdura, farratges i fruita de moltes classes.” I també “del lloc de Sa Cudia Cremada. Seguint per un camí de pedra calcària molt deteriorada es veuen algunes palmeres aïllades i vinyes de ceps molts robusts. L’església actual es va consagrar el 8 de març de 1885.”

En relació al vi diu que “les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes.”  I “el vi negre és elaborat a tots els pobles, caserius i a moltes possessions; el blanc dolç i sec només es fa als pobles, i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes”. També apunta que les úniques mescles que es fan a l’illa són les d’alguns vins d’Alaior amb els de Llucmaçanes.

D’altra banda, cal remarcar que en el llistat de varietats de raïm que proporciona n’hi hagi vuit que són pròpies de Llucmaçanes; la majoria per fer vi (Baberrès negre, Crinyana mollassa, estorell lluent, Lora forastera, maimó) i altres per menjar (mamella de vaca, montona negre i perri cos).

És clar que els dos indrets del terme de Maó on la dècada del 1880 es mantenia la producció de vi eren Llucmaçanes i Sant Lluís (que llavors encara formava part del municipi). Així el 1885 l’Ajuntament informava a una enquesta oficial que al terme només es produïa vi negre i aquest es feia a aquest dos punts. Com veiem, l’Ajuntament desconeixia que també es feia vi blanc.

Aquesta malaltia, el mildiu, va coincidir amb l’arribada de la fil·loxera a Europa, la tercera gran plaga d’origen americà. Aquest cop, i a diferència dels dos anteriors, el mal avançava de forma lenta, la qual cosa va provocar que mentre que unes regions i uns països perdien la collita, altres no patissin gens i es poguessin aprofitar de l’increment de preus ocasionat per l’escassetat de vi. Espanya, que patí la fil·loxera uns anys després que França, va signar un tractat comercial amb aquest país que li va permetre exportar grans quantitats de vi, la qual cosa va provocar que a molts indrets, com a Mallorca, es plantessin grans extensions de ceps, que pocs anys després serien arrassats per la plaga.

Menorca no fou aliena a aquest procés i l’illa es va beneficiar de l’aparició de la plaga el 1878 a Màlaga, el 1879 a Catalunya i, especialment el 1891 a Mallorca: a Menorca els preus del vi van ser alts entre 1878 i 1897 i les exportacions de vi, després d’uns anys en què havien estat inexistents es van reemprendre entre el 1885 i el 1900.

Els anuncis en premsa ens demostren que el sector va viure una etapa eufòrica entre el 1884 i el 1898. De fet, l’anunciant amb major nombre d’aparicions fou Antoni Blanc, que és el responsable de 242 dies d’inserció, corresponent a 7 anuncis diferents. Va començar el 1887-88 anunciant vi negre de Llucmaçanes (3 anuncis durant un total de 38 dies, més de 12 dies cada anunci), però va destacar a partir del 1892 com a venedor de vi blanc (aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge), del qual en féu quatre anuncis, que va inserir 204 dies (51 dies per anunci, ja que aquests se solien perllongar durant uns sis mesos). 

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure al mercat la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer vi a què ens hem referit era un vi especial que es venia a preus de luxe: inicialment a 2,25 ptes/botella, preu que s’apujà successivament a 3 ptes. i fins a 4 ptes/botella el 1893. Els altres vins es van vendre al preu dels vins blancs, que eren més cars que els negres. Així el 1894 es venia a 6 ptes. per quarter (sis litres), mentre que els vins negres es venien aquell any a meitat de preu: 3 ptes/quarter.


Aquest vinater devia de ser Antoni Blanc Papelcudi, qui el 1883 apareix com a propietari de mitja hectàrea de vinya a Alqueria Cremada (la qual cosa indica que aquesta casolania llavors es considerava part de Llucmaçanes). Els Blanc no surten en els llistats anteriors de viticultors, a diferència dels Papelcudi que ja apareixen en la documentació des del segle XVIII com a destacats vinaters. El 1723 tenien vinyes a Toràixer i Trebalúger; el 1773 vivien al carrer de Gràcia de Maó i tenien vinyes a Biniatap i Ullestrar i el 1818 aquestes eren a Binibecó i Alqueria Cremada. Aquest exemple ens mostra que es tractava d’un sector dinàmic, amb freqüent canvis en la propietat.

La fil·loxera va arribar a Menorca finalment el juliol del 1899. Com arreu fou un cop traumàtic perquè la crisi va venir després d’uns anys especialment brillants per a la viticultura. Tanmateix, convé remarcar que la fil·loxera no fou la causant de la desaparició de la vinya menorquina. Com hem vist el procés s’havia iniciat quaranta anys abans amb l’oïdi; a més la fil·loxera no provocaria la desaparició total de les vinyes, sinó que els menorquins van fer com a altres regions: van canviar el sistema de conreu, implantant els peus americans empeltats a plantes autòctones. Lògicament, açò va implicar una nova reducció del conreu, que en part va ser compensada per la major productivitat de les noves plantes, millor seleccionades que les vinyes velles anteriors.

A partir d’aquest moment, ja no disposam de dades desagregades de la vinya de Maó que ens proporcionin informació sobre Llucmaçanes, sinó només resums estadístics del total. Així si els anys immediatament anteriors a l’aparició de la malaltia a Maó havia 54,7 ha. de vinya, entre 1913-26 es van reduir a 16 ha, que van anar augmentant fins arribar a 25 ha abans de la Guerra civil. Aquesta evolució és similar a la que es produïa a Espanya, on la recuperació del conreu era lenta, perquè existia un excés de producció que mantenia els preus baixos. De fet, una notícia apareguda en premsa l’any 1909 indica que la collita de raïms de l’any seria extraordinària i segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa indica una recuperació del conreu. Aquest mateix any Pere Mir indicava que estaven “vencidos por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Tanmateix, el mildiu i l’oïdi seguiren perjudicant la vinya, especialment entre el 1913 i el 1926. Els anys 1915-1916 les Illes Balears, i també Menorca, van patir un fort atac de mildiu i l’any següent d’oïdi, perquè la dificultat d’obtenir productes com sofre durant la I Guerra Mundial devia de dificultar la prevenció d’aquestes malalties. Això és un precedent de la situació que patirà l’illa arran de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. En tot cas, l’estat de les vinyes de Maó era satisfactori, ja l’estadística vitivinícola realitzada per ordre del Servei Agronòmic, indica que la producció mitjana de raïm entre el 1919 i el 1921 era de 3.333 kg/ha, amb un rendiment de 67 litres de vi per 100 kg de most i un preu mitjà del most de 39 pts/hl. El 1919 no es presentà cap malaltia, però el 1920 hi hagué oïdium i mildiu de poca intensitat i el 1921 un fort mildiu, el que portà a indicar que la collita havia estat dolenta.


La recuperació de la vinya fou estroncada per la Guerra civil. Així ho destaquen diversos testimonis de tota l’illa, que destaquen que després de la fil·loxera es van replantar les vinyes, però que durant la contesa els ceps van patir un agut atac de mildiu, que com hem vist assotava periòdicament el conreu i que després moltes vinyes ja no es van poder recuperar. Una d’aquestes històries és la de la família Pons de Vinos Llumesanas, apareguda al diari Ultima Hora del dia 17 de juliol del 2006, on s’explica que Miquel Pons Carreras al voltant del 1890 elaborava vi i el venia en garrafes al local on actualment hi ha Vinos Llumesanas. El seu fill Joan Pons Pons va començar la distribució amb carro per tot el Llevant menorquí des Castell a Sant Climent. Tanmateix, a la Guerra Civil el mildiu va arruïnar les vinyes que la família tenia a Llucmaçanes i a la carretera de Sant Lluís i després de la guerra es van concentrar en la venda de vi català importat.

Segurament allò decisiu en l’abandonament del conreu va ser la manca de provisió de sofre i brou bordelès que va impedir la defensa de les plantes. A més, aquesta mancança no es va resoldre acabada la guerra, sinó que es va mantenir durant molt d’anys, de manera que a la guerra es va sumar la postguerra. Quan es va restablir la provisió de productes químics, la producció de formatge va prendre molta força, de forma que tota l’illa s’hi va dedicar, amb la qual cosa la producció de vi gairebé va desaparèixer. Així ho indiquen les estadístiques de la Cambra Agrària que mostren que el 1950 només havia 2.000 peus de vinya (0,4 ha) a Malbúger Vell, mentre que al terme de Maó hi havia 4 ha, la majoria a diversos llocs.

Tanmateix, potser en recollir aquestes dades no es va tenir en compte als petits viticultors, ja que a la contribució urbana del 1985, a més de la vinya de Malbúger Vell hi figuren tres vinyetes més: Antònia Torrent Portella (0,14 ha), Pràxedes Mateo Mercadal i Antònia Tudurí Pons, tot i que potser el raïm es destinava més tost al consum. En tot cas en aquestes dates, tant la vinya de Menorca com la de Llucmaçanes estaven en el seu punt més baix.


Fent un balanç, cal desterrar la imatge tremendista que es té de la fil·loxera, ja que com hem vist no va ser sinó la darrera de les tres plagues americanes que van atacar la vinya menoquina i, totes van afectar al sistema de conreu. En la decadència de la viticultura de l’illa, tan importants com les malalties van ser conjuntures com la retirada dels anglesos i la crisi de mitjans del segle XIX, que van ser les causants del retrocés del consum de vi, la Guerra civil, que dificultà el control de les plagues, o l’expansió del boví de la postguerra, que acaparà tota la superfície agrària útil de Menorca.

Finalment, la viticultura, després de tocar fons els anys setanta, les dècades següents ha experimentat una recuperació, i en les proximitats de Llucmaçanes s'ha establert un nou productor, Solano, que elabora apreciables vins, en la línia del que s'està produint a Menorca el segle XXI, en un camí que ens va retornant a la normalitat d’aquest conreu tan propi de la Mediterrània.

dimarts, 22 de setembre del 2015

L'Hípica a Menorca.
La consolidació d’una afició popular

A Menorca, hi ha una antiga tradició de curses de cavalls. A mitjans del segle XVIII John Armstrong indica que es feien carreres de cavalls, ases i persones. Lindemann, el 1786 refereix que per Sant Joan hi ha curses de cavalls i ases, d’un to còmic. Les competicions de Ciutadella ja tenien l’especialitat d’una anella que s’havia d’intentar d’enfilar. El 1833, Wines explica que el dia de Sant Joan la gent de Maó i els pobles veïns visitaven en massa l’ermita dels plans. Després de la missa es feien curses de cavalls i els guanyadors eren recompensats amb una cullera de plata.

Aquest costum va perviure al llarg del temps i les primeres dècades del segle XX seguia essent ben viu. Com a testimoni de la seva popularitat, la majoria de les poblacions de Menorca disposen d’un cós, que era el lloc on es realitzaven les proves, i no és estrany que n’hi hagi un d’antic i un altre de nou, senyal de la seva longevitat. Durant l’estiu, les festes de tots els pobles tenien com a un dels seus plats forts aquests espectacles.

Festes Sant Joan. Foto Arxiu J. Pons

La rivalitat entre els genets era tan poderosa que s’importaven animals. El mes de juny del 1935 va desembarcar un cavall del vapor correu de Barcelona i Alcúdia. A les festes d’Alaior es va fer una carrera de poltres i quatre de cavalls, tres de les quals va guanyar “el cavall mallorquí”, possiblement el que havia arribat uns dies abans. Durant les festes de Sant Climent els veïns van fer una col·lecta per sufragar un premi. Hi van participar un poltre del lloc d’Algendar d’en Gomila i el cavall del caminer de Ferreries, i el periodista comentava que els dos havien estat preparats i entrenats a consciència. La majoria de cavalls eren de llocs de l’illa, com, a més dels indicats, s’Albufera o sa Creueta.

A les festes de Maó, a part de la cursa organitzada per l’Ajuntament, uns aficionats en van fer una altra dotada amb 60 pts pel guanyador i 25 pts pel segon. El Sr. Guàrdia, propietari de la sala de Festes Trocadero, va donar una copa “estil cubista”. Uns dies més tard es van realitzar al passeig de Sant Nicolau de Ciutadella curses d’ases, muls, egües, cavalls i poltres. La prova es prenia molt seriosament: els cavalls entrenaven diàriament davant d’un públic nombrós. Va vèncer la principal carrera el cavall mallorquí Likiang (segurament el que hem esmentat abans), que havia estat adquirit el matí per Josep Olives Faner. A l’espectacle es desplaçà gent de tots els pobles de Menorca i es van creuar apostes.

Van tancar l’any les curses d’Alaior, on l’egua Pasqua no pogué córrer, perquè es va fer una luxació en un entrenament. En les quatre primeres proves els cavalls competien per parelles i en la darrera especial hagué tres animals; guanyà, com en les altres en què havia participat, Likiang, que s’embutxacà cent pessetes.

Els espectacles eqüestres van donar un bot qualitatiu els dies 5 i 6 de gener del 1936 amb l’estrena d’una pista al camp de futbol de l’Stadium Mahonés (CD. Menorca). Els organitzava la Sociedad Hípica Mahonesa, constituïda el mes de novembre de l’any anterior, sota la presidència de Rafel Rosselló Olivar.
 
Estadi Maonès. Antoni Teixidor i Miquel de ses Olles
La progressió de la competició es constata per l’aparició de noves importacions d’animals. El 10 de gener desembarcaven a Maó, procedents de Palma, un cavall i quatre egües de carreres, tres cabriolés i tres carretons. Un altre dia devia d’arribar un altre èquid, ja que a les carreres del dia de Sant Antoni, competien cinc cavalls importats de Palma. El periodista es congratulava d’aquest fet i desitjava que Menorca comptés prest amb bones quadres, que  poguessin enviar animals a córrer a la capital de la província. El dia 24 venia un altre cavall. Més endavant, el 17 de juny arribava de Palma Sextius, corredor de galop llis. Dies abans havia comparegut Newharvent, de Josep Catchot.

En altres ocasions es pot intuir que es tracta de cavalls importats. Així, Benito Carreras va fer córrer al galop a Flor de Peche. A més del seu nom estranger, se sap que aquesta persona va dur animals de fora. Els noms d’altres èquids fan sospitar del seu origen forà. Serien els casos dels trotons Tenebreux i Belle Garde, de Jiménez, Denise de Sorterval, d’Antoni Ferrer i Atchoum, de Vicens.

La presència de nous cavalls va permetre un augment del nombre de curses de cada jornada i del nombre d’animals que hi participaven. Si al principi solien ser cinc proves, una de muls, aviat es va prescindir d’aquests. En les competicions corrien junts cavalls i egües, encara que els primers eren més nombrosos. Deu formar part de la idiosincràsia de l’illa el fet que la prova que veié una major projecció fou la de galop (com hem vist en la importació de Sextius i Newharvent), de manera que es va haver d’afegir una altra carrera a les jornades hípiques per fer lloc al major nombre de participants. Els animals per cursa, que al principi eren tres o quatre, al final arribaven a set o vuit.
 
Denise de Sorteval. Antoni Ferrer
Des de l’inici es donaven premis en metàl·lic a les tres primeres cavalleries, que anaven augmentant durant la jornada. Al començament, la primera cursa tenia un primer premi de 40 pessetes i la darrera de 75, però el mes de juliol ja havien pujat fins a 66 i 112 ptes, respectivament. D’aquesta manera, es van arribar a repartir un total de quasi mil pessetes en una sola diada.

Les proves eren seguides per un públic entusiasta que feia apostes. El 12 d’abril la premsa informava que els descansos s’havien allargat per la multitud que acudia a les taquilles a jugar i el 24 de maig es feia constar que hi hagué una gran concurrència d’aficionats a les guixetes d’apostes, que cada dia registraven majors ingressos. Aquesta passió es desfermava quan hi havia incidents. El 31 de maig es va desqualificar dos cavalls en una carrera de trot enganxat i el públic i el joquei d’un d’ells, Lucero, van protestar perquè consideraven que la sanció era injusta. El periodista pregava que el jurat estigués compost per un nombre suficient de persones que jutgessin de forma imparcial i aplicant un criteri uniforme a tots els corredors i afegia que el públic que apostava seguia amb passió les curses i sempre serien poques les garanties de serietat que se li oferissin.

Les carreres cobrien diferents distàncies. En el galop, dels 800 als 1.210 metres (dues o tres voltes), mentre que les de trot es movien entre els 1.500 m i els 2.680 m (de cinc a vuit voltes). Els cavalls corrien amb handicap, la qual cosa vol dir que els millors havien de cobrir una distància superior: en una cursa curta de galop, 10-15 m. i en una llarga de trot fins a 60 m. Cada carrera tenia un nom, al principi de pobles de Menorca i més endavant de llocs de l’illa, com Alcaidús, Toràixer, Santa Ponça, Son Ametller, Son Ermità, Font Santa, Parelleta, així com cala Santandria.
 
Estadi Maonès 1972. Fotos d'Antoni Curto
Alguns cavalls van destacar. Al principi l’egua Linda, d’Antoni Ferrer, va ser la protagonista de diverses curses de trot i el 29 de març en guanyà dues. Fou superada per la també egua Lunares, de Cristòfol Alzina, la primera en vèncer en cinc proves de cinc jornades diferents. No es quedà gaire enfora el cavall Coquín, d’Antoni Artigues, que començà a córrer el mes de maig i guanyà cinc carreres en tres diades. Altres bons animals van ser Vouyou i Belle du Jour. Pel  que fa al galop llis, a l’inici Likiang va fer un bon paper i guanyà dues curses i fins i tot el veterà Telo va tenir el seu dia el 29 de març, quan va fer dos primers. Cap al final van aparèixer Orcella, que guanyà quatre carreres en dues jornades i Newharvent, que en la darrera cursa, el 12 de juliol, va fer un doblet. És digne de notar que Likiang havia tornat a ser venut: el seu propietari ara era Francesc Villalonga, de manera que el mercat d’èquids era bastant actiu.

Potser per inexperiència, les jornades hípiques van patir diversos contratemps. Al principi les proves acumulaven un considerable retard i no hi havia pissarres on s’anunciessin els resultats. Les carreres també van patir alguns percaços. A finals de maig, el joquei que cavalcava Listo al galop va perdre un estrep en la sortida i, malgrat tot, va ser segon. En aquesta prova el cabriolé de Belle du Jour va punxar i es repetí la cursa. El 12 d’abril un altre cabriolé havia punxat i, en travessar-se un altre corredor, el joquei sortí disparat. El cavall va seguir una volta amb el cabriolé destrossat, fins que el seu conductor l’aconseguí aturar.

dimarts, 15 de setembre del 2015

La vinya a Llucmaçanes. Creixement i primera crisi (1723-1862)

L’actual poble de Llucmaçanes constitueix la consolidació d’una de les diverses casolanies que antany esquitxaven el camp menorquí, especialment a la banda de Llevant, però amb exemples a tota l’illa, com Sant Joan dels Horts, as Mercadal, que va arribar a tenir església. De tots aquests nuclis de població només van reeixir alguns dels que se situaven a la banda de Migjorn.

En tots aquests llogarets, i de forma molt marcada a la part del Sudest de Menorca, es va donar un intens procés de subdivisió de la terra, que, a diferència del que succeiria a altres parts de l’illa, on la tendència es va revertir, quedà consolidat, de manera que actualment una part del sud del terme de Maó i bona part dels termes de Sant Lluís i es Castell, es caracteritzen per l’existència d’un bon grapat de pagesos propietaris, fet molt rar a la resta de l’illa.


Aquestes terres comptaven amb l’avantatge de tenir a prop la ciutat de Maó, que era, des de finals del segle XVII el major nucli de població de l’illa, i per tant el principal mercat. Per aquest motiu, aquests petits propietaris, a més de cultivar blat, des de molt prest van diversificar la seva producció amb fruites, verdures, una petita ramaderia i avicultura. Riudavets, a la Historia de la Isla de Menorca (1885) ens diu que “La mayor subdivisión del territorio de Menorca radica en el término de Mahón y su zona meridional, en donde se anida esa multitud de caseríos habitados por familias de colonos, que además de trabajar los campos como braceros poseen hortales y parcelas de terreno que cultivan con esmero y aprovechamiento no obstante lo pedregoso del terreno, que surten parte del mercado de la capital de frutas, legumbres y otros productos agrícolas. Habitan casi todos en casa propia, tan esmeradamente aseada que llama la atención de los viajeros. Debiendo citar entre los principales Lluchmesanas, que si en 1860 contaba 43 casas en el día ha aumentado considerablemente, contando ya con un templo y escuela de párvulos; le siguen Alquería Cremada y otros.” Més endavant l’autor ens informa de què el 1860 Alqueria Cremada tenia 21 cases. Com a punt de referència Consell i Pou Nou, de Sant Lluís, a la mateixa data en tenien 41.

L'estat de la viticultura ha anat canviant al llarg del temps. En general, els anys que van seguir a la conquesta de Menorca pel rei Alfons III, el 1287, van ser una època poc favorable i en conseqüència la població i l’economia de l’illa es van moure dins d’uns paràmetres molt modestos. L’escassetat de població va menar a què l’activitat més important fos la ramaderia, que necessita poques mans, i que l’illa hagués d’importar blat i vi. Aquesta situació no es va redreçar fins al final del segle XVII, quan es constata un augment de la producció d’aquests dos productes, fins al punt d’arribar-se a un equilibri entre producció i consum la dècada del 1690.

El 1708 es va produir l’inici del domini anglès. La voluntat britànica de defensar l’illa i utilitzar-la en la seva expansió mediterrània va fer que s’ampliés el castell de Sant Felip, augmentant els efectius de la guarnició, i que utilitzés el port de Maó pel sojorn de la British Navy. L’increment de la presència de tropes va fer augmentar la demanda de vi i aiguardents, ja que anteriorment la població de Menorca en feia un consum molt moderat, tal com explica Armstrong. Els anglesos van respectar les lleis per les que es regien els menorquins. Pel que fa al vi açò implicava que la Universitat de Maó impedia l’entrada de vins d’altres termes de l’illa i de l’exterior, de manera que els vinicultors del terme acaparaven aquesta nova demanda.

Tanmateix, inicialment l’impacte de l’augment de la demanda es va concentrar en les terres més properes al port de Maó, especialment al districte des Castell. Les dades més antigues de vinya, del 1723, és a dir 15 anys després de l’arribada dels anglesos, ens indiquen que al conjunt de Llumaçanes i Malbúger hi havia 64 propietaris de vinya, que ocupava una superfície de 56,1 ha (34,5% del terme), poc més de les 49 ha d’Alqueria Cremada, però molt més que el paratge veí de Biniparrell, que amb més de 6 ha, era el punt amb més vinyes de Sant Lluís, que en aquells moments no destacava per aquest conreu.

La vinya de Maó el 1723 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes
38
29,86
0,79
18,4%
Malbúger
26
26,24
1,01
16,1%
Alqueria Cremada
60
48,96
0,82
30,1%
Sense determinar
40
28,12
0,70
17,3%
Suma
209
162,47
0,78
100%

Els majors propietaris eren a Malbúger, on Antoni Ballester, Francesc Caules, Antoni Juanico i Miquel Tudurí tenien 1,5 ha cadascun, mentre que a Llucmaçanes Joan Soler tenia 1,34 ha i Antoni Pons i Antònia Pons 1,17 ha cadascun. L’explicació és que a Malbúger hi havia alguns propietaris de Maó, mentre que a Llucmaçanes eren petits propietaris de la casolania. Com a element de comparació a Alqueria Cremada, on també tenien terres molts maonesos, els majors propietaris eren Joan Villalonga amb 2,33 ha. i Jaume Morro amb 1,44 ha.

El següent punt de referència l’hem anat a cercar 50 anys més endavant, el 1773, moment en què la vinya s’havia expandit de forma molt important. En el terme de Maó la vinya es va més que doblar (230%) i a Sant Lluís es va multiplicar per 6, destacant el creixement que va experimentar arran de la fundació del poble. La vinya de Llucmaçanes va créixer a un ritme similar al del conjunt de Maó (212%), però Malbúger es va quedar molt enrere (112%), amb la qual cosa la suma només va créixer el 166%, percentatge pràcticament igual al d’Alqueria Cremada (169%) i aquesta zona va perdre pes en el conjunt del terme perquè altres parts de Maó van créixer molt més, especialment Bintaufa i Trepucó, el vinyet de Gràcia, Tornaltí, Torelló i Mussuptà, a alguns dels quals la vinya no es coneixia el 1723.

La vinya de Maó el 1773 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes
138
63,39
0,46
17,0%
Malbúger
53
29,51
0,56
7,9%
Alqueria Cremada
151
82,83
0,55
22,2%
Sense determinar
107
42,68
0,4
11,4%
Total
767
373,18
0,49
100,0%

Açò ens fa pensar que l’àrea formada per Llucmaçanes i Alqueria Cremada constituïa una zona tradicional de conreu de la vinya ja abans del segle XVIII i on no hi havia tants terrenys per créixer com a indrets menys poblats de vinyes. La vinya no podia augmentar excessivament, perquè els conreadors normalment no optaven per una especialització total de les seves explotacions, sinó que combinaven diversos conreus (blat, fruita, verdures i animals de granja) per aconseguir un major autoabastiment i diversificar les entrades d’efectiu al llarg de tot l’any. El 1773 els majors propietaris de Llucmaçanes eren Antoni Carreras, amb 1,83 ha i els germans Pere i Josep Olives Seguí, amb 1,67 ha. A Malbúger només hi havia un propietari amb més vinyes (Antoni Carreras, 2 ha), ja que els dos següents, Pere Pons Seguí i Francesc Caules (segurament un fill del propietari del 1723) tenien 1,5 ha.

En comparació amb les 63,4 ha de Llucmaçanes, les 27 ha de Biniparrell (que ara compartia la primacia del vinyet de Sant Lluís amb Binifadet, que tenia la mateixa extensió), tot i haver progressat molt, encara es quedava enfora.

Quant a la producció de vi, hem calculat que entre el 1760 i el 1799 la collita mitjana del terme de Maó era d’1.156.000 litres i com que la vinya de Llucmaçanes suposava el 17% del total, es pot deduir que aquest indret produïa uns 200.000 litres anuals de vi, de mitjana.

Quaranta-cinc anys més tard, el 1818 la situació havia canviat una mica, ja que la superfície plantada de vinyes del terme de Maó havia patit un retrocés del 11,4%, mentre que a les terres que avui conformen el municipi de Sant Lluís, la vinya s’havia expandit un 48,5%.

La vinya de Maó el 1818 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes
99
47,45
0,48
14,3%
Malbúger
53
27,19
0,51
8,2%
Alqueria Cremada
165
81,53
0,49
24,7%
Sense determinar
12
8,05
0,67
2,4%
Total
651
330,67
0,51
100,0%

En aquest context, la vinya de Llucmaçanes havia disminuït un 25,1%, molt més que la de Malbúger (7,9%) i Alqueria Cremada (1,6%). Com a comparació, Biniparrell amb 29 ha, havia crescut el 7,8%, però a Sant Lluís havia estat superat per Torret (41,5 ha) i Biniancóller (32 ha). Per tant tornam a trobar la situació en què les zones de noves plantacions són més dinàmiques que les més antigues.

De fet el 1818 la situació del mercat del vi era molt diferent de la del segle XVIII, no tant pel canvi de domini, d’anglès a espanyol, que no tindria efectes fins a uns anys més endavant, sinó perquè primer la convulsa situació política, amb guerres quasi continuades des del 1793, i després les noves idees econòmiques liberals, havien trencat amb l’esquema institucional que havia imposat la Universitat de Maó des de feia dècades. La llibertat de comerç i la fixació d’uns preus del vi molt més alts van trencar el monopoli que fins llavors tenien els vinaters maonesos i castellans per abastir les tropes, i els vins d’altres termes i forasters van ser més presents a Maó i Sant Felip. També es va trencar amb l’estabilitat econòmica que imperava a l’illa des del 1713, de manera que les fluctuacions dels preus van ser fortes i el negoci del vi es va tornar més lucratiu, però també més arriscat. Aquest nou context va permetre l’avenç de conreadors emprenedors i amb terres d’una major vocació per al conreu de la vinya i un paral·lel retrocés dels indrets més tradicionals com Llucmaçanes. Així a Menorca, a més de Sant Lluís, també cal destacar l’avenç de la vinya d’Alaior. As Castell la vinya va retrocedir fins i tot un poc més que a Máo.

La vinya de Menorca va arribar al seu punt màxim aquests anys, al final de la Guerra de la Independència o els anys immediatament posteriors. A partir del 1820 les activitats econòmiques lligades als negocis marítims (comerç, transport, corsarisme) van anar esgotant-se, la qual cosa va provocar que Menorca, i especialment la part de Llevant, patís una important crisi econòmica. Molts menorquins van emigrar, especialment arran de la conquesta d’Argèlia pels francesos (1830) i açò va fer que la demanda d’aliments, inclòs el vi, disminuís. Aquestes dificultats van coincidir els primers anys amb una deflació europea i a Espanya amb una situació d’incertesa política del regnat de Ferran VII i les carlins i debilitat econòmica. Tots aquests factors van provocar una forta caiguda dels preus agrícoles i, marcadament, dels del vi.


Al principi, els viticultors van optar per mantenir les seves vinyes. Així les xifres que proporciona Riudavets a la Historia de la Isla de Menorca sobre la vinya de Menorca al 1837 coincideixen de forma quasi exacta amb les que jo he calculat pel 1818, especialment pel terme de Maó.


Tal vegada aquest statu quo es podria haver mantingut molt de temps. Tanmateix, a la segona part del segle XIX es va produir un fenomen que va transformar completament el conreu de la vinya. Aquest fou l’arribada de diverses malalties de procedència americana, que atacaven els ceps i obligaven a canviar el conreu de forma radical. A més, aquestes plagues van coincidir amb un canvi important en les pautes de consum. Fins llavors, el vi era una beguda corrent que en moltes poblacions pal·liava la dificultat d’obtenir aigua potable i, al mateix temps, era una font important de calories per a una població sempre propera a la subsistència. Durant la segona part del segle XIX la millora de les condicions de salubritat i d’alimentació de la gent va fer innecessària aquesta funció. A més, es van anar estenent des de França noves tècniques de producció que van permetre substituir els vins antics, de poc grau i que s’agrejaven amb facilitat, pels vins nous, de més grau i més estables.

Pel que fa a les malalties de la vinya, el primer cop, que a Menorca va ser el més fort, es va produir amb l’aparició de l’oïdi, popularment conegut com cendrada, que detectat per primer cop a França el 1847, va arribar a Espanya el 1851 i a Menorca el 1852. Els estralls van créixer any a any i el 1854 l’Ajuntament de Maó va demanar al bisbe que es realitzessin rogatives públiques per implorar al Senyor l’acabament de tan formidable plaga. Tanmateix, la lluita contra la malaltia no va ser eficaç fins el 1858, quan van començar els tractaments amb sofre. L’any següent ja s’indicava a la premsa local que els resultats obtinguts als principals vinyets de Maó, entre els que s’esmenta Alqueria Cremada, han convençut fins als més incrèduls i que l’aplicació de sofre prest seria general. Aquesta pràctica s’ha mantingut a tot el món fins a l’actualitat.

Durant els anys anteriors, la producció de vi va arribar a ser pràcticament nul·la entre 1855 i 1858 i la qualitat molt baixa, la qual cosa provocà un increment de preus, perquè la situació era similar a tota Europa. L’efecte sobre el debilitat sector vitícola menorquí va ser brutal: la superfície ocupada per la vinya a Menorca el 1862 s’havia reduït a la meitat (49%), i al terme de Maó la caiguda va ser superior (64%). Les dades d’aquest any corresponen a l’amillarament de Sorà, el primer fet amb criteris tècnics, la qual cosa fa que no sigui senzill comparar-lo en detall amb les fonts anteriors i posteriors, basades en denominacions locals. Així, amb les degudes precaucions podem afirmar que el polígon 62 de Sorà correspon aproximadament amb Llucmaçanes, el 52 amb Malbúger i el 63 amb Alqueria Cremada. Llucmaçanes així tindria 21,25 ha de vinya, Malbúger 12,62 i Alqueria 21,71 ha.

La vinya de Maó el 1862 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes (62)
42
21,25
0,51
18,13%
Malbúger (52)
22
12,62
0,57
10,76%
Alqueria Cremada (63)
45
21,71
0,48
18,52%
Total
262
117,24
0,45
100,0% 

D’aquesta manera podem veure com Llucmaçanes i Malbúger van resistir el cop un poc millor que el conjunt del terme (-54,6%), mentre que Alqueria Cremada va caure bastant més (-73,4%). Com a punt de referència, a Biniparrell (53) que tenia ara 19,19 ha (-33,8%), la vinya havia resistit millor, com era la tònica a Sant Lluís.

Un avantatge de l’amillarament de Sorà és que ens proporciona tots els conreus de les diferents parcel·les. Així podem afirmar que en les propietats amb vinyes de Llucmaçanes tenien una mitjana de 3,33 ha, de les que el 75,8% es destinaven al conreu dels cereals, el 19,3% a la vinya, el 3,4% a fruiters, el 0,9% a figuerals i el 0,5% a horta.