L’Explanada de Maó en perill: un nou quarter a la plaça (1918-1922)

Al llarg del segle XX, i tal vegada com a resultat indirecte de la pèrdua de les colònies americanes i la lluita per colonitzar l’Àfrica, l’exèrcit va ampliar de forma considerable la seva presència a Menorca, amb la construcció de diversos quarters. Així i tot, al començament el ritme fou molt lent i no s’acceleraria fins a la I Guerra Mundial.

 

Les primeres obres es van executar as Mercadal, on el 1905 ja s’havien aixecat algunes edificacions, i la resta va continuar al llarg d’una dècada, fins que foren finalitzades poc després del 1916. El 1907 va començar la construcció del quarter d’Infanteria de Ciutadella, però es va interrompre i no es reprendria fins el 1911, per finalitzar el 1919. El 1911 va arribar el torn de la caserna de l’arma de Cavalleria de Maó, dita de Santiago, a la carretera de Sant Lluís, els treballs de la qual allargaren fins el 1916, quan s’hi traslladava l’esquadró de Caçadors que des del 1902 ocupava un local al Cos Nou.

Fruit d’aquest impuls, el febrer del 1918 el Govern va iniciar els tràmits per aixecar noves dependències a la plaça de l’Esplanada. Les existents s’havien quedat antiquades, eren poc espaioses i presentaven unes deficients condicions higièniques. Una Reial Ordre d’aquesta data ordenava al comandant d’Enginyers de  Menorca que estudiés la substitució del quarter existent per un de nou. D’aquesta manera el mes d’octubre es va incloure en el pla d’aquarteraments l’ampliació de l’antic edifici en terrenys de l’Esplanada.

Assabentat dels fets, que fins llavors havien passat desapercebuts a Menorca, el mes de maig del 1919 una persona vinculada a l’Ateneu va publicar, amb el pseudònim d’“un mahonés”, un article a la portada d’El Bien Público sobre la qüestió. És ben probable que fos un militar. Encara que no es pot excloure que es tractés del seu president, Antoni Victory, tinent coronell retirat, és més plausible que l’autor fos José Cotrina, comandant d’Artilleria.

En el seu escrit, reconeixent el dret de propietat de l’exèrcit, es feia notar que havia estat el municipi el que havia adquirit el terreny i el fet que usos civils i militars coexistien des d’antic sense cap inconvenient. L’articulista apuntava la conveniència de la plaça per diverses activitats militars (exercicis i parades), remarcava els múltiples donatius que havia fet l’illa a les forces armades (els terrenys de tots els quarters que havien estat construïts els darrers anys havien estat cedits pels municipis) i assenyalava el baix cost del sòl a Menorca, especialment si es comparava amb el de la construcció, tot acusant de taquineria al Ministeri de la Guerra.

El Bien Público, 17/06/1919

Al seu parer, l’Esplanada tenia un gran valor i era un dels principals atractius i llocs d’esbargiment de Maó. Era la seva la plaça més espaiosa i el lloc on es reunia el poble per moltes festes i actes ciutadans. Posava de relleu que en ella confraternitzaven militars i paisans, jugant a futbol, exercitant-se en bicicleta o passejant sempre que els exercicis de la guarnició ho permetien.

La crida no va fer efecte, no sabem si per desídia o perquè els regidors van pensar que el tema acabaria als calaixos de l’administració militar ja que, un cop passada l’emergència que suposà la Gran Guerra, aquesta mena de edificacions no tenien excessiu sentit. Va ser un error i la idea va seguir avançant fins a materialitzar-se en un projecte que fou aprovat per Reial Ordre de principis del 1921. Sabem que, en la seva tramitació s’hi havien oposat l’autor de l’article del 1919 i el general Salavera, governador militar de Menorca, sense cap resultat.

La cristal·lització del projecte va provocar la primera reacció de l’Ajuntament. El mes de febrer del 1921 el batle informava la Corporació de les gestions que havia fet davant del Ministeri de la Guerra per evitar que es portés a terme el pla, que tothom considerà que ocasionaria grans perjudicis als veïns. El mes de juny El Bien Público publicava dos nous articles en primera pàgina sobre l’afer. El primer, a càrrec d’un redactor del rotatiu, recordava l’escrit publicat dos anys abans i, en especial, el contingut del recurs que va redactar Pere Ballester el 1891 sobre la propietat de la plaça, que qualificava de raonat i brillant, però que s’havia saldat amb un fracàs. Davant del fet inqüestionable que el Ministre de la Guerra havia proclamat la necessitat que la tropa disposés de nous allotjaments, més racionals i higiènics, els quals s’acabarien construint, proposava que s’aixequés un quarter en un lloc no allunyat de la població, de manera que Maó pogués recuperar els drets que antigament tenia sobre l’indret. Anotava que l’Ajuntament estava tractant aquest afer, al qual desitjava un final feliç.

La segona col·laboració, firmada per “un menorquí´”, però l’autor del qual era, com indicava ell mateix, el que ja havia escrit feia dos anys, començava per censurar la construcció del quarter, per diversos motius. Primer, el Ministeri de la Guerra ocupava terrenys municipals a tota Espanya, sense cap consideració per als interessos dels civils. A més, la dispersió dels soldats que estava provocant la proliferació de casernes afectava negativament l’operabilitat logística de la tropa. A Menorca, un regiment d’Infanteria estava dividit en cinc edificis. Finalment, la Base Naval constituïa una defensa suficient en cas d’amenaça d’invasió de l’illa per un exercit estranger.

A continuació assenyalava que, malgrat tot, a Maó s’acabaria construint un quarter, perquè l’existent era vell i insuficient i s’havia aprovat un projecte per substituir-lo. La seva esmena no era fàcil, però considerava que s’havia d’intentar, per a la qual cosa s’havia de promoure “una viva acció popular”, iniciada i dirigida per l’Ajuntament, per modificar el seu emplaçament. Calia fer gestions davant de les autoritats militars de l’illa i la província i no dubtava de proposar aprofitar la propera vinguda del capità general de Balears per organitzar una “gran manifestació popular” a la qual hi assistissin totes les classes socials. Les diligències s’havien de fer extensives al diputat per Menorca i als senadors de la província.

 Finalitzava recordant les donacions de terrenys efectuades per la ciutat de Maó, tot apuntant que els de l’Esplanada s’havien cedit per plaça d’armes, i si en el seu dia s’hagués sabut que acabarien coberts d’edificacions, probablement no s’haguessin regalat a l’Estat. D’aquesta manera, el Ministeri de la Guerra hauria d’accedir “als desitjos unànimes de la població de conservar la seva Esplanada”.

Els anteriors escrits van fer que, a la fi, l’Ajuntament mogués fitxa. El 21 de juny el ple va acordar remetre un ofici al ram de la Guerra en el qual, després de recordar que el Consistori havia costejat l’adquisició de la plaça i els anys d’ús conjunt amb els militars, proposava una solució transaccional en la qual l’Esplanada seria una via pública utilitzada per l’exèrcit per a les seves activitats castrenses i pel veïnatge per a “jocs de joventut, expansió i festes de la ciutat”. A canvi, la Corporació cediria al Ministeri els terrenys coneguts com “camp de Bellavista”, damunt de la costa de la Independència (on posteriorment es construiria l’hospital Verge del Toro), que podria utilitzar lliurement per aixecar els quarters. Per garantir la seguretat jurídica, l’acord s’inscriuria al Registre de la Propietat.

 

El Ministeri es va prendre les coses amb calma. Mentrestant, el mes de març de l’any següent, el redactor d’El Bien Público va reprendre l’assumpte amb un article titulat “La plaza de la Esplanada. ¿Será posible que tomemos este asunto en serio?”. En ell censurava la manca d’atenció i entusiasme dels maonesos sobre la qüestió o la poca eficàcia de les accions empreses. A continuació cridava l’atenció sobre els efectes perjudicials de la construcció projectada: es perdria l’espai per a les grans festivitats, minvaria l’atractiu del passeig d’Isabel II (ja que es convertiria en un lloc angost sense aire ni perspectives de què gaudir) i, fins i tot, les cases allà ubicades es desvaloritzarien.

D’altra banda, considerava impossible impedir que es realitzessin les obres: el quarter actual precisava de modernes dependències d’allotjament, magatzems i pavellons i el Ministeri de la Guerra era el veritable propietari de la plaça. Per açò, enlloc d’oposar-se a l’execució del projecte, proposava que es portés a terme una transacció. Suggeria que l’Ajuntament nomenés una comissió, la qual hauria de demanar al Ministeri els informes relatius a la reforma per estudiar la millor fórmula perquè les edificacions es fessin a un altre lloc no gaire allunyat de la població. Aquesta era l’única manera d’evitar la desaparició de l’Esplanada. Val a dir que el periodista, que repetia els arguments ja exposats l’any anterior, estava mal informat. Com hem vist, l’Ajuntament duia mesos negociant amb els militars. Les gestions continuarien els anys següents.

L’inesperat final de l’afer dels cavallets de l’Esplanada

 A vegades, qüestions que comencen de forma innocent finalitzen de forma  luctuosa. Una d’aquestes va ser la de l’atracció dels cavallets, que acabaria donant nom a una zona de l’Esplanada de Maó, concretament la que actualment ocupa l’estació d’autobusos.

 

Tot va arrancar el 12 d’abril del 1879, quan un espavilat empresari publicava un anunci al diari El Bien Público on, en grans lletres majúscules, feia una crida: “¡Niños y niñas! ¡A divertirse! ¡A los Caballitos!” i informava que el dia següent (diumenge de Pasqua) es posaria en funcionament l’atracció que s’havia instal·lat a l’inici de la carretera de Sant Lluís.

Pocs dies més tard la premsa remarcava l’extraordinari èxit que havien tingut els cavallets. La concurrència havia estat molt nombrosa i moltíssims fillets i filletes van voler provar els cavallets, els cotxes i les barquetes. Elegants donetes lluïen les seves gràcies i atractius. La carretera de Sant Lluís estava atapeïda d’una immensa gentada amb ganes de gaudir del capvespre primaveral, insensibles al ventijol de tramuntana.

Els “caballitos” és la denominació popular a Espanya del “tiovivo”, que en  català es coneix com “cavallets”, i a altres països anomenen “carrousel”. Aquest antic joc havia experimentat les darreres millores aquests anys, de manera que els petits maonesos de l’època van poder xalar amb l’atracció tal i com la coneixem avui en dia.

L’any següent, també el dia de Pasqua, que va caure el 29 de març, el periodista comentava que els al·lots, i sobretot les mainaderes, es divertien un altre cop amb l’atracció. L’èxit va tornar a ser absolut i continuà els anys venidors. El 1882 el diari puntualitzava que a la península l’anomenaven “Del Tio Vivo” i aquí els “caballitos”. Els capvespres del diumenge el nombre d’innocents criatures felices semblava una processó feliç davant la perspectiva de muntar en un cavall de pal.

L’aparell va arribar a ser tan famós que transferí ràpidament el seu nom als terrenys. El gener del 1883 s’anunciava una baralla de galls “en el sitio denominado de los Caballitos”. Després que aquest any es tornés a instal·lar “l’atracció que tant atreia l’atenció dels fillets d’aquesta ciutat”, el mes de setembre, que segurament marcava el final de la temporada, es posava a la venda l’aparell dels cavallets, amb tots els seus estris. L’artefacte es devia d’haver quedat a Menorca aquests anys i els propietaris s’estimaven més vendre’l que embarcar-lo.

Els anys següents l’atracció va tornar a funcionar per les mateixes dates, però s’havia convertit en un costum i, o bé no es produïen les aglomeracions dels primers anys, o bé la premsa ja no se’n feia ressò. El que sí que es va esdevenir fou un lamentable accident, el 14 de maig del 1885. Un fillet de pocs anys es va atracar a l’arbre que servia d’eix, on estaven col·locades les rodes que donaven moviment al joc “amb tanta mala sort” que una sotragada li va agafar el dit polze de la mà dreta, escapçant-li dos terços de l'última falange. A desgrat del terrible dolor que experimentava, l’infant es dirigí pel seu propi peu a casa, on es va desmaiar al poc d'arribar. El cirurgià Cerezo practicà els primers auxilis. Eren altres temps: la gent atribuïa aquesta mena d’accidents a la mala sort i a ningú se li ocorria demanar responsabilitats ni als propietaris ni a l’administració, que tampoc s’entremetia en l’afer. La desgràcia tampoc refrenava l’ús de l’atracció, que l’any següent es va tornar a instal·lar amb normalitat.

Després d’un temps de silenci, el maig del 1888 la premsa informava que al lloc que ocupava aquesta diversió (que devia funcionar des del dia de Pasqua), uns empresaris col·locarien un tendal per oferir balls públics els diumenges. Aquesta activitat també va tenir una gran acollida, fins al punt que el mes següent la premsa comentava que allà no hi cabia materialment ningú més.

L’espai s’havia convertit en un lloc molt popular, tant que va morir d’èxit. La recentment constituïda societat cooperativa “La Mascota”, l’administrador de la qual era Santiago Maspoch, professor de comptabilitat i comptable del Banc de Maó, va decidir aixecar les cases que volia construir per als seus associats a l’esmentat solar i el maig del 1889 proposà a l’Ajuntament que el subhastés.

Malgrat la popularitat de l’indret, ningú es va mostrar en contra de la iniciativa. La gent segurament donava prioritat a la construcció d’habitatges socials per damunt de la diversió de petits i grans. L’Ajuntament, que havia llogat els terrenys a diversos propietaris des que, deu anys abans, s’instal·lessin per primera vegada els cavallets, va ser del mateix parer i inicià els tràmits per a la seva venda pública. En pocs dies, es nomenaren pèrits per valorar la parcel·la, que fou taxada en 2.480 pessetes, i s’exposà al públic.

La Corporació havia estat molt falaguera i no era conscient que havia obert la caixa dels trons. Els terrenys formaven part de l’Esplanada i els militars, amb els quarters dominant tota la zona, es consideraven el seus legítims propietaris. Mai havien tingut inconvenient a compartir l’ús de la plaça amb el poble de Maó, però el fet que l’Ajuntament intentés vendre una faixa de terreny (que a més estava aferrada a una ala de les casernes) va encendre el llum vermell.

L’exposició pública de la taxació del solar no va ser pacífica: hi van al·legar el Govern Militar i l’Administrador de la Propietat de la Província, els quals demanaren a l’Ajuntament que presentés els títols de propietat dels terrenys. L’afer es va debatre un any, durant el qual la Corporació devia de remetre els seus arguments, perquè documents no en tenia. El juliol del 1890 l’Ajuntament encara va poder concedir permís a una persona perquè donés classes de gimnàstica a l’indret. A finals d’octubre feia el pas fatal: a desgrat dels advertiments del general governador, la Junta Municipal aprovava, per unanimitat, alienar els terrenys. Allò va ser la gota que feia vessar el got.

Als pocs dies, el general governador militar de l’illa remetia a l’Ajuntament una comunicació del ministre de la Guerra que sol·licitava la suspensió de l’operació. Era només el principi. La setmana següent es rebia un nou ofici que plantejava el tema de fons: la propietat de la plaça de l’Esplanada, una part de la qual eren les parcel·les dels "caballitos". De tant jugar amb foc, l’Ajuntament s’havia cremat.

Quan els militars comencen, es despleguen fins a dominar el camp. El mes desembre van aixecar una garita a l’entrada de l’espai en disputa. A continuació el general comunicava a l’Ajuntament el seu propòsit d’afermar la possessió de l’indret. Potser, si la Corporació hagués posat el fre, s’hauria pogut evitar el xoc, però els regidors es van obcecar i es defensaren atacant, requerint els militars perquè deixessin expedita la parcel·la dels cavallets, de la qual declaraven que fins llavors havia estat en possessió del municipi. En cas contrari, amenaçaven amb interposar una demanda davant de la Justícia.

A les acaballes del 1890, el diari El Liberal expressava l’opinió popular: “No deixa de causar suma estranyesa veure un sentinella al costat de la porta de "los caballitos" a la carretera de Sant Lluís, que impedeix la entrada a tot el que vol penetrar en aquest lloc. Aquest terreny és propietat de l'Ajuntament, qui des de fa molts anys el té arrendat a particulars que el destinen a diferents usos. Ara, sense dir perquè si ni perquè no, se li acut a l'Autoritat militar posar sentinelles a la porta sense donar temps que es dilucidi la qüestió.”

L’Ajuntament tenia motius per sustentar la seva demanda. No era el menor haver construït el passeig d’Isabel II trenta anys abans en una part de la plaça sense oposició dels militars. També havia plantat arbres al voltant de quasi tot l’àmbit. La Corporació es feia càrrec de les despeses de manteniment; per exemple, el 1876 havia adobat el pis. Els veïns compartien l’ús amb l’exercit de forma pacífica.

 

Després d’interposar un recurs administratiu davant del Ministeri, el setembre del 1891, l’Ajuntament de Maó presentava la seva reclamació als tribunals, en una fonamentada exposició de l’advocat Ballester (l’autor de De re Cibaria), que, als anteriors arguments afegia com el municipi havia finançat la compra dels terrenys de l’Esplanada amb els fons de l’estanc de l’aiguardent. El fet que també hagués costejat l’edificació dels quarters li devia d’haver fet sospitar el mal color que tenir l’afer: per la mateixa regla de tres aquests també serien propietat municipal, una cosa impensable. La Justícia només podia fallar en contra dels maonesos, malgrat es mantinguessin les formes en un procés impecable en el qual la Corporació va nomenar advocat i procurador. A partir de la sentència, l’Exèrcit va passar a comptar amb el títol de propietat de la plaça, el que tindria efectes molt importants els anys a venir.

Els militars ni tan sols van esperar la resolució dels tribunals: l’abril del 1891 tancaven l’espai amb una paret, la qual cosa provocà la protesta oficial de l’Ajuntament, que encara no reconeixia que s’havia enfrontat a un enemic massa poderós. En aquella Espanya d’aires marcials, amb tropes a Cuba, Filipines i l’Àfrica i que al cap de pocs anys s’atreviria a barallar-se amb la potència dels Estats Units, l’Exèrcit tenia un poder abassegador. Durant tot el segle havia fet i desfet no només governs, sinó règims, el darrer la I República, derrocada pel general Pavía. El plet que l’Ajuntament havia plantejat només podia finalitzar amb una derrota inapel·lable.

Bush, Ayuso i els ponts de la carretera general

Els darrers temps, s’expandeix la impressió de no estar ben governats. Decisions que són de sentit comú es dilaten en el temps o no es prenen mai; en els pitjors casos s’adopta la resolució contrària. 

És més fàcil copsar-ho quan el tema ens cau enfora; la distància dona perspectiva i mitiga el biaix partidista. Quasi tothom admet que la invasió d’Iraq acordada pel president George Bush el 2003 va respondre a la voluntat d’oferir al seu poble una revenja per l’atac de les torres bessones. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva. Els objectius de tipus polític (col·locar un règim proamericà i, a ser possible, democràtic) van ser un fracàs absolut i sobre els econòmics (proporcionar negocis a les empreses petrolieres, constructores i armamentístiques americanes) cada dia s’aixequen ombres més fosques.

L’actuació envers la pandèmia de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, també és popular entre els seus votants, però fora de la comunitat autònoma a molts ens sembla un disbarat rebaixar les mesures de confinament, ja que multipliquen la possibilitat d’exportar la malaltia. Crida l’atenció que els mitjans de comunicació i les formacions que van censurar el Govern (i amb raó) pel seu retard en prendre les primeres disposicions contra la Covid el mes de març, siguin fermes defensores de la dilació del mateix tipus de restriccions a la capital d’Espanya.

La realitat insular és una patata calenta que enterboleix la reflexió serena. Tanmateix, més de cinc anys després de la sortida del Partit Popular del Consell Insular, no és senzill de justificar que no només no s’hagin finalitzat les obres de la carretera general, sinó ni tan sols existeixi un projecte; en realitat encara no està del tot clar què se n’ha de fer amb el principal punt conflictiu: els ponts de les rotondes de doble altura en dos punts separats per poc més d’un quilòmetre.

És cert que la reivindicació d’eliminar-los va ser un dels elements de desgast de l’anterior govern, però tampoc podem ser innocents; un cop feta la inversió, calen arguments molt sòlids per no caure en els delictes de malversació de cabals públics i prevaricació, que poden implicar penes de presó per als qui prenguin l'acord. La demora i els diversos informes elaborats debiliten la idea d’esbocar les obres de la polèmica, perquè si haguessin existit motius de pes, l’equip de govern de la institució insular ja els hauria esbombat amb repic de tambors.

En els tres casos, ens trobam davant de resolucions adoptades pels polítics atenent a la voluntat dels seus votants; des del punt de vista democràtic, són perfectament legítimes. Açò no obstant, la regla de la majoria no sempre és aplicable; la nostra Constitució la veta en determinats casos, la més assenyalada, la pena de mort. L’essència de la democràcia representativa és la delegació de la presa de decisions en les persones que resulten elegides en votació popular. Un dels arguments més poderosos és la complexitat de les qüestions, que dificulta que els ciutadans es facin una idea clara del problemes que s’enfronta la comunitat.

Els primers teòrics de la democràcia advocaven perquè fos el conjunt dels nostres representants, constituïts en assemblea en el parlament, els que aprovessin les lleis i adoptessin els principals acords i deixava al govern la funció executiva, és a dir, portar a terme el que els diputats havien resolt. Tocqueville seguia la mateixa línia de pensament quan, arran del seu examen de la Constitució americana, alertava sobre el perill de la dictadura de la majoria: sinó s’estableixen límits, la república pot lliscar envers un cesarisme, erràtic i propens a conculcar els drets de les minories.

És evident que el règim presidencialista estatunidenc és especialment vulnerable i permet que el cap de la nació escometi actuacions populars que no resisteixen un escrutini serè i són perjudicials fins i tot per als mateixos americans que, quasi dues dècades després de la invasió d’Iraq, ja estan cansats del sacrifici humà i el cost econòmic de l’aventura de l’Orient Mitjà. Plou sobre banyat perquè a Vietnam ja s’havia comprovat com la puixança militar no bastava per guanyar una guerra i la derrota final podia menar a una situació pitjor per als seus interessos que la que s’intentava solucionar. Els deliris d’en Trump són fruits del mateix rampell.

La deriva dels sistemes parlamentaris, en què el Govern decanta el poder legislatiu i utilitza vies que haurien de ser extraordinàries, com el decret-llei o l’estat d’alarma, per acaparar totes les decisions, crea el risc de caure en l’autoritarisme que denunciaven els clàssics. El problema de fons és que, quantes més prerrogatives es concedeixen als governants, menys escolten els experts i es condueixen seguint impulsos emocionals, sense una anàlisi sensata de la realitat dels fets i les alternatives a l’abast. És més, un president pot forçar les seves agències perquè, enlloc d’estudiar quina és la millor resposta a un problema, cerquin arguments per defensar la seva postura.

Entre alguns cercles, els tecnòcrates són acusats d'assolir un poder il·legítim, ja que no són elegits per votació popular. Molt al contrari, els professionals poden tenir un paper clau en refrenar les pulsions destructives dels governants. Si se’ls priva d’aquesta missió, poden acabar servint per justificar les mentides i propòsits irracionals del Govern, tant davant d’una guerra, una pandèmia com les obres d’una carretera. 

La democràcia només sobreviu si el poder es topa amb controls que destorbin una conducta arbitrària. El Parlament i la tecnocràcia són una bona barrera contra la dictadura dels grans homes.