Poca broma

Durant molts anys, els humoristes van gaudir d’una treva en la confrontació política. Avui en dia es pot dir que el període de gràcia ha finalitzat i no és estrany que acabin essent blanc de denúncies davant dels tribunals, expulsions de programes de televisió, objecte de censura (Facu Díaz) o renúncies davant l’assetjament de les xarxes socials (Elsa Ruiz). 

Molt han canviat les coses des de l’explosió de llibertat de la Transició, on l’únic límit de l’humor era que no fes riure. Si tenia gràcia, el còmic es podia rifar de la pàtria, el rei, l’exercit, gitanos, xinesos i espanyols. Ja en el tardofranquisme, l’humor intel·ligent d’en Gila no tenia barreres. Més endavant, l’humor canalla d’Eugenio podia remoure cel i terra; recoman als apòstols de la correcció política recuperar els acudits d’Arévalo; actualment tampoc són recomanables els de Chiquito de la Calzada. Tots ells es beneficiaven d’allò de “To er mundo e güeno” de Manuel Summers. Són tan irreverents que ara és impensable reproduir les seves perles en les pàgines d’un diari com aquest...

El nostre món es veu dominat de forma cada cop més aclaparadora per les confraries d’indignats, la correcció política, un respecte mal entès per les minories i altres fenòmens sociopolítics per l’estil que formen una heterogènia Santa Inquisició de l’humor. La polarització política actua en el mateix sentit, però no són només els adeptes dels partits extremistes els que no consenteixen que es faci befa de les seves proclames; els seguidors dels partits tradicionals tampoc volen que ningú tregui punta de les ficades de pota dels seus líders. 

Aquesta deriva ens acosta als temps de foscor del segle XX, la Guerra Civil i els anys de plom del franquisme, retractats de forma magistral pel gran còmic Pedro Muñoz Seca, que abans que el matessin al Madrid en guerra de l’any 1936 va etzibar als seus botxins: “Podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna y hasta mi vida, pero hay una cosa que no podréis quitarme: ¡el miedo que tengo ahora mismo!” Tota una lliçó d’humor negre, que et provoca un somriure, alhora que et gela la sang.

En realitat, l’humor sempre havia estat mal vist pel poder. Les autoritats tenien por que fos com el fillet del conte, que amb les seves senzilles paraules “el rei va despullat” fa evident la ridiculesa dels governants i trenca els dics de contenció del poble. La novetat és que en el present la censura ja no és patrimoni de l’Estat, sinó que qualsevol grup la reclama en nom de la protecció de l’honor, un concepte que en èpoques de major permissivitat sonava a ranci i que avui en dia ha estat reciclat per grups diversos, sense adonar-se que, en aquesta deriva, seran els primers que s’hauran de callar davant dels poderosos. 

L’humor no té perquè estar renyit amb el respecte. Quan es fa broma dels negres, les dones o els homosexuals, no implica que se’ls perdi la consideració. De fet, tots sabem de gent que conta acudits d’aquesta mena que en realitat “no fan gràcia”. L’autèntic acudit es riu de nosaltres mateixos o de l’absurd del món; no del protagonista de l’acudit. No entendre-ho és, simplement, haver perdut el sentit de l’humor.

Històricament el riure, la ironia, la burla i la sàtira tenien una funció progressista de llimar els límits del poder. A aquest corrent se sumà Umberto Eco a la novel·la El nom de la rosa, on el mòbil de l’assassí era impedir la divulgació d’una presumpta obra d’Aristòtil sobre el riure, per repugnància que conferís a l’humor un prestigi intel·lectual que el tragués del seu lloc tradicional –la festa, el bar, el poble–, per convertir-lo en una eina en contra els grans principis, en aquest cas, el temor a Déu i la por a l’infern. No podem estar atemorits d’allò que ens riem. 

La crítica postmoderna va voler superar aquest plantejament. Amb el seu característic cinisme, els postmoderns defensaven que la ideologia imperant no pretén ser presa seriosament. Per ells, el perill més gran per al totalitarisme és el qui pren el seu ideari literalment. Tanmateix, les agressions que pateixen els humoristes a la nostra societat resten versemblança a aquesta tesi, que és més un joc intel·lectual que una descripció acurada de la realitat.

També hauríem de reconèixer el valor de l’humor com a vàlvula d’escapament, d’aixeta que allibera les pressions socials abans que explotin en una revolta. Segurament era per açò que els romans tenien un dia en què permetien que es trastoqués l’ordre social: el captaire feia de senador i el senador es rebaixava a vestir-se com un captaire, un dia de broma i diversió, que relaxava la plebs que, d’aquesta manera, s’esbravava i podia continuar la resta de l’any suportant l'opressió dels patricis.

Segons aquesta visió, l’humor seria funcional per al sistema. Les petites transgressions permetrien a la gent acceptar de millor grat l’statu quo i apaivagarien els seus desitjos de canvi. És cert que es tracta d’una teoria oposada a la del caràcter alliberador i progressista del riure, però fa la impressió que pot tenir la seva part de raó. Potser aquestes paradoxes no són més que un reflex de l’esperit contradictori de l’ànima humana... 

La deriva antihumorística actual em sembla un reflex del pensament intolerant, el no-és-no, que més que determinació exhibeix pobresa moral. Censurat el riure, els ciutadans s’exasperen i, per esperit de contradicció, abracen les postures més radicals. La intransigència alimenta la intransigència. Al capdavall, amb tanta correcció política es reforcen els reaccionaris d’extrema dreta i els radicals d’extrema esquerra, la polarització que està emmetzinant el món...

La polèmica construcció d’un nou mercat d’abastaments a Maó (1883)

La ruïna del mercat de la Verdura de Maó, el 24 d’octubre del 1883, va suscitar de forma immediata la preocupació dels veïns i comerciants de la zona, que es van mostrar ferms partidaris de la seva reconstrucció, mentre que altres veus es començaven a alçar en contra d’aquesta opció.

Allò van ser els preparatius d’una de les més aferrissades batalles ciutadanes que mai s’han esdevingut a la ciutat. Joaquim Rodríguez Femenías acabava de ser elegit primer batle per designació popular, ja que fins llavors, amb independència del resultat de les eleccions (que a Maó solien donar com a guanyadors els republicans, partit de Rodríguez) el triava el Govern, que designava persones de la seva confiança, en general conservadors. Potser per animadversió política, el monàrquic El Bien Público va criticar l’acció del batle i el va acusar de voler adquirir “celebritat a costa aliena”; per contra, el republicà El Liberal defensà el seu correligionari (vinculat al diari) remetent-se al dictamen dels pèrits, que eren els que havien certificat l’estat de ruïna de l’edifici i aconsellaren la demolició. Pere Riudavets, que escriu el 1888, comenta tan sols que, en amenaçar ruïna un dels seus angles, es va enderrocar tot ell.

D’altra banda, els dies següents el costum menà algunes persones a continuar emprant l’indret com a mercat i l’Ajuntament va haver d’ordenar que el diumenge 28 d’octubre, a les deu del matí, cessessin totes les transaccions, la qual cosa fou rebuda amb divisió d’opinions. Mentre la gent que no hi anava ho va aprovar, els venedors i el públic que s’hi havia congregat ho rebutjaren de forma unànime. La premsa, demostrant el seu caràcter partidista, va informar, una destacant els qui ho veien bé i l’altra, els qui ho criticaven.

El dimarts l’Ajuntament es va reunir per estudiar l’informe que s’havia demanat als mestres d’obres. Segons aquest, tres ales de l’edifici es desplomaven deu centímetres però, malgrat tot, podien suportar la construcció del primer pis, motiu pel qual s’abstenien de presentar el pressupost de les obres de rehabilitació. El dictamen va contrariar el batle, qui indicà als regidors que no coincidia amb el que li havien comentat els seus autors de forma verbal el dia anterior i va presentar la proposta que ja duia preparada, en la qual se sostenia que el decaïment dels murs posava en risc d’esfondrament qualsevol obra que es fes al seu damunt. Així mateix, afegia que l'ornat públic exigia que desaparegués “un edifici desagradable pel seu aspecte i que no segueix l'alineació que correspon amb diversos dels carrers adjacents”, per la qual cosa s’acordava que es procedís a l’enderroc immediat de l’immoble.

Val a dir que, tot i que la proposta no estava d’acord amb l’informe tècnic, fou aprovada per unanimitat. També va haver acord per convocar els veïns a presentar projectes (amb plànol, pressupost i memòria) sobre l’edificació d’un nou mercat, els quals serien exposats perquè el públic pogués formular observacions.

Dos dies més tard se subhastaven les obres d’enderroc, que el constructor havia d’executar de forma gratuïta a canvi dels materials que recuperés de l’edifici, havent de retirar tota la runa. El dia 3 de novembre començaven els treballs, que havien de durar un mes i van ser adjudicats al mestre d’obres Joan Llambias. Tanmateix, va ser una obra desgraciada, ja que al cap d’una setmana l’home queia de dalt de baix i moria a l’acte, davant la consternació del seu fill, que treballava amb ell. Així i tot, els treballs només es van aturar durant aquell dia i el següent i van acabar dins del termini estipulat. De la construcció només hi va restar el paviment, que havia quedat exclòs del contracte.

Un cop netejada la plaça es va obrir un intens debat ciutadà sobre com havia de ser el nou mercat que substituís el que s’havia demolit. Des del primer moment els propietaris dels comerços i habitatges de la plaça de la Verdura havien defensat l’opció de reconstruir-lo en l’emplaçament original, mentre que els veïns dels voltants del Carme eren del parer que s’aixequés allà. La resolució que havia aprovat l’Ajuntament deixava veure reticències en contra de retornar a la situació original, però, al principi no semblava decantar-se per cap opció concreta, per la qual cosa va obrir el que avui diríem un concurs d’idees.

La qüestió devia d’apassionar els maonesos de l’època, perquè a la premsa van aparèixer diversos articles que platejaven projectes ben variats, el que ens fa pensar que els casinos, cafès i carrers de la població devien anar plens de converses i debats sobre el tema.

Les primeres propostes van ser les més radicals. Una persona que signava R. (en aquella època el costum era no firmar els articles o fer-ho amb pseudònim, però és factible que s’hi amagués la ploma de Rodríguez Femenías, el batle de la població) assenyalava a les pàgines d’El Bien Público que la plaça de la Verdura era un lloc massa petit, però que calia situar el mercat en el lloc més cèntric possible i unificar-lo amb els de la carn i el peix, per la qual cosa propugnava l’aixecament d'un gran mercat, com els que s’estaven fent a Barcelona. Açò es podria aconseguir esbocant la que s’anomenava torre del Portal de Mar i les cases del voltant, i que devia fer referència a la zona de l’esquinxacolzos, un mirador que descansava sobre unes voltes que s’esfondrarien trenta anys més tard (el 1915), moment en què es va reurbanitzar l’espai per deixar-lo en la situació actual. En definitiva, la iniciativa volia prendre la plaça d’Espanya i la peixateria per construir “un elegant edifici de ferro, de vistós aspecte, com els que es fan avui en dia a les ciutats cultes”. Com que l’Ajuntament no tenia mitjans per executar-lo, confiava en què una empresa de Barcelona se n’encarregués, a canvi de la concessió del dret d’explotació.

Als pocs dies els partidaris de refer el mercat a la plaça de la Verdura es van reunir, en una multitudinària reunió, a les Cases Consistorials, i van acordar unes bases sobre la qüestió, alhora que nomenaven una comissió perquè formés els plànols i el pressupost. La setmana següent es van congregar els defensors del claustre del Carme, però no van esbossar cap projecte, perquè tenien una sèrie de dubtes sobre l’edifici, que en aquell moment acollia l’escola de filletes, els jutjats i el quarter de la Guàrdia Civil i volien saber si podien disposar d’aquells espais o si era possible la seva reorganització. En tot cas, també van nomenar una comissió per entendre’s amb l’Ajuntament, algun membre de la qual devia d’enviar una carta al diari republicà El Liberal en la qual remarcava els avantatges de la seva opció: l’existència d’un edifici reduïa el cost, i era un lloc cèntric i ben ventilat, que afavoria la higiene. El grup de treball es va reunir amb la Comissió d’Obres de l’Ajuntament, que va prometre lliurar-los tota la documentació i antecedents necessaris.

La peixateria de Maó devers 1906, abans de l'actual, inagurada el 1927

El dia 24 de novembre el monàrquic El Bien Público es pronunciava a favor del projecte de mercat a la plaça de la Verdura, pel qual ja havia mostrat les seves simpaties des del primer moment, i que qualificava de “senzill, però de molt bon gust”. Dos dies més tard, El Liberal publicava una columna en la qual apuntava tot un llistat d’inconvenients del projecte que, al seu parer, el feien inviable: no reunia els avenços arquitectònics que s’empraven en aquesta mena d’obres, no incorporava espais per a les escoles i el jutjat, era massa petit per a les necessitats de Maó i, com el mercat antic, seguia sense alinear-se amb els carrers de la zona. Per aquesta raó, defensava que el lloc es deixés com “una placeta que servirà per embellir l’indret i millorar les seves condicions higièniques” i que, podria acollir “la falange de pagesos que en els dies festius es col·loquen entre els cantons dels carrers Hannover, Nova i Plaça de la Constitució amb greu perjudici per a la circulació, i que haurien de quedar expedits a tota ciutat culta.”