dimecres, 30 d’abril del 2014

Menorca en els llibres de viatges.
La Mediterrània somiada

Menorca ha estat molt freqüentada pels viatgers des del segle XVIII. Com afirma un d’ells, Foltz, les peculiaritats històriques i geogràfiques de l’illa van comportar que fos la poma de la discòrdia de les potències europees durant més d’un segle. Aquesta situació continuà al segle XIX, quan els francesos la feren un post intermedi per a la conquesta d’Alger i l’armada americana la va convertir en la seva base a la Mediterrània, a la qual s’hi afegiren altres països.

Aquest tràfec va menar a menorca diversos visitants que vessaren les seves experiències en un conjunt respectable d’obres que van ser ben rebudes pel públic europeu, especialment anglès, però també francès, alemany i americà. La segona part del segle XIX l’illa es va beneficiar de la proximitat a Mallorca, que des de la visita de la cèlebre parella formada per Chopin i George Sand, va esdevenir un punt d’atracció internacional. Les primeres dècades del segle XX  aquests visitants van donar pas a un turisme cada cop més massiu.

Malgrat estem parlant d’un lapse de temps de més de dos segles, dóna la impressió que els elements que cercaven els viatgers no es van modificar excessivament. Es tracta d’una Mediterrània somiada sota les boires del Mar del Nord. Al començament, els autors il·lustrats forniran l’idea d’una naturalesa domesticada, de confortants paisatges d’hortes, fonts i ports naturals, fets a la mesura de l’home i que es poden vincular amb l’ideal clàssic del locus amoenus. 

Ja l’obra seminal d’Armstrong posa per damunt de tots els atractius de l’illa la vil·la situada al port d’Addaia, amb les seves fonts, hortes i les vistes al port natural. Els vergers de Sant Joan, al final del port de Maó, amb una exuberant producció de fruites i verdures i visibles en perspectiva des d’un certa altura també s’emmarquen dins d’aquestes preferències. L’anglès també destaca l’illa de l’hospital que ofereix vistes pintoresques del port de Maó i “és un dels més delitosos retirs per a una imaginació contemplativa”.

A mesura que el romanticisme va penetrant l’imaginari europeu, aquesta ideal va evolucionant cap a formes més rotundes, a la recerca de pobles típics del sud, racons pintorescos i elements exòtics. L’esperit esdevé turmentat; ha nascut l’esperit tràgic de la vida. Els artistes es tornen envers el passat; les ciutats en runes de l’antiguitat els evoquen mites i llegendes i els fan somiar en civilitzacions allunyades de l’odiada revolució industrial. Els viatgers, inspirats per lectures sobre una determinada Espanya, lligada al món àrab i que té la seva capital a Granada, focus d’atracció dels viatgers pioners del segle XIX (Washington Irvin, Alexandre Laborde, John Ford), cercaran paisatges dramàtics, amb muntanyes i espadats, pobles i monuments morescs.

A Menorca, Grasset de Saint-Saveur és el pioner en la introducció d’aquesta nova sensibilitat, en constatar com la ciutat de Maó està construïda dalt d’un penyal minat per la mar que “fa por pensar que pugui caure damunt de les persones que circulen per avall”. El port de Maó concentrarà l’atenció dels viatgers durant dècades, que exploraran les seves caletes per descobrir punts romàntics o pintorescos.


Com no podia ser d’una altra manera, els viatgers cerquen les muntanyes i així Grasset en ascendir al puig del Toro camina al costat de “precipicis tallats a pic” i a santa Àgueda “experimenta alhora un sentiment d’admiració i de terror”. No és d’estranyar que aquests viatgers sobrevaloressin l’altura del Toro, que van elevar fins a 1.500 metres; és una exageració genuïnament romàntica. Les petites valls encaixades que a Menorca s’anomenen barrancs formen part d’aquest nou imaginari i per aquest motiu Vuillier parlarà de la contrada d’Algendar com d’un paradís terrenal. Finalment l’Arxiduc Lluís Salvador exaltarà per damunt de tot la salvatgeria dels penya-segats de la costa nord menorquina, “paratge imponent on vola l’àguila peixatera”.

Els viatgers del denou també trobaran a Menorca les seves estimades ruïnes romàntiques.  El castell de Sant Felip, que  “presenta un gran espectacle de caos i destrucció, amb muralles destrossades”, és una d’aquestes i ofereix la possibilitat de reflexionar sobre el pas efímer i del temps i la inutilitat dels afanys humans. Aquesta fortalesa era ben coneguda pel públic anglosaxó, al qual convocava dolorosos records de glòries pretèrites.


El principal d’aquests tipus d’escenaris seran els monuments prehistòrics, comparats amb els cairns i dòlmens bretons. Talaiots i taules adquiriran un poder d’evocació indubtable, de nebuloses civilitzacions que adoren déus guerrers amb ritus bàrbars a trenc d’alba. Com a Egipte, mai deixes de sentir que ulls morts de pedra t’esguarden a través de vistes mil·lenàries. Cales Coves reunirà aquestes elucubracions sobre l’aspecte dels seus primitius habitants amb l’espectacularitat d’un paisatge grandiós a l’altura de les aspiracions romàntiques.

La recerca de l’exotisme farà que els viatgers valorin la vegetació que els és més estranya, com els àloes o les figueres de moro. També cercaran tots els vestigis del món islàmic en els monuments de l’illa i així atribuiran als moros la fortalesa de Santa Àgueda, les muralles de Ciutadella, la porta de Sant Roc de Maó i fins i tot l’Ajuntament i les esglésies de la ciutat. No hi ha dubte que els romàntics posen la seva visió interior per damunt de l’experiència dels sentits.

En tot cas, l’aspecte més veritablement exòtic que troben a Menorca són els seus pobles emblancats, que reben continuats elogis: Maó suscita una inesperada esplendor; a Sant Lluís està emblancat tot, el que provoca una dolorosa netedat i desperta “olor de santedat”; la llum de les fades omple els carrers de les viles del centre de l’illa. A cavall del segle XIX i XX la monumentalitat de la vila de Ciutadella anirà guanyant el pols a l’animació de la vida urbana de Maó. 

Tanmateix, aquestes experiències no s’adiuen gaire amb el que els viatgers cerquen a la Mediterrània. La llum dels llogarets de l’interior de Menorca que s’acaba de descriure amb admiració, “no és la llum de la Mediterrània”; els monuments menorquins són comparats amb els bretons i anglesos i amb déus nòrdics. El paisatge també se sembla a les estepes cèltiques escombrades pel vent d’Anglaterra. Els pobles de Menorca, no són com els del Sud ni gaudeixen de la pompa passada de les ciutats mediterrànies. Maó sembla un gasiu port britànic del segle passat. Menorca, tot i comptar amb alguns indrets pintorescos, en general és un indret molt prosaic. Cada autor va acumulant la seva dosi de decepció. Per açò un dels més sincers confessa que malgrat a l’illa no hi manquen atraccions pintoresques, “per a un ull com el meu, aveciat per les pròdigues belleses de Mallorca, el conjunt semblava fat i poc interessant”.

Un cop els viatgers han tastat les belleses i la grandesa de Mallorca i l’exotisme i l’encant d’Eivissa, Menorca, cosmopolita i aspra, perd la gràcia. El viatger romàntic deixa en herència als primers turistes el seu desencís. A pesar que les circumstàncies històries van fer que Menorca fos la primera illa descrita pels viatgers i que aquesta situació es va perllongar fins a la dècada del 1870, el seu caràcter no respon a la Mediterrània somiada pels viatgers i fins i tot els allotjaments no compleixen amb les seves expectatives. No és d’estranyar que durant les primeres dècades del segle XX els nous visitants es decantessin per les altres Balears i el moviment turístic de l’illa no aixequés el vol.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Menorca en els llibres de viatges. Llorenç Pons Marquès

Llorenç Pons Marquès va néixer a Maó el 1874. La seva germana era la mare de l’escriptor Llorenç Villalonga. El 1897 es llicencià en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona i fou nomenat metge titular de Maó; el 1905 fou el primer director del Dispensari Oftalmològic Municipal. Va ser un dels impulsors de la Lliga antituberculosa, que implantà el primer laboratori de raigs X de l’illa.

Publicà molts articles i presentà ponències a la Societat Oftalmològica Hispanoamericana i al XI Congrés Internacional d’Oftalmologia (Nàpols, 1909). Fou l’autor de diverses obres: la traducció de la topografia mèdica de Passerat de la Chapelle, la Cartilla de profilaxi antituberculosa (Menció Especial en el I Congrés Internacional de tuberculosi).

La Geografia Médica de Mahón y su término va ser premiada el 1913 per la Reial Acadèmia de Medecina. Hi predominen les qüestions geogràfiques, algunes de les quals beuen de la Guia de l’Ateneu de Maó del 1911.

Comenta que als forasters els crida l’atenció la multitud de parets de pedra que recorren els camps. Menorca és travessada per un gran nombre de camins i la circumval·la un mal caminoi de costa, el camí de cavalls. La ramaderia de vaquí va augmentar molt a partir del 1870 gràcies a la introducció de l’enclova, fins arribar a ser una indústria d’autèntica importància per a l’illa.

Les dues llacunes més importants del terme són les de l’Albufera i la Mola. A la primera hi abunden anguiles, llobarros i altres peixos amb els quals s’abasteix el mercat de Maó quan els temporals fan impossible pescar a la mar. La bassa de la Mola, avui desapareguda, els mesos d’estiu era poblada per una plaga de moscards que martiritzaven els soldats. A la costa hi destaquen el portet des Grau, amb el pintoresc illot d’en Colom, i les extenses platges de cala Mesquida.

El magnífic port de Maó té una gran importància militar i per a la vida i prosperitat de la ciutat. És un lloc tranquil i saludable, que imprimeix caràcter a la localitat. A les cales de la vorera nord es veuen nombroses cases d’esplai i la poètica casa predial de Sant Antoni, que evoca el record dels amors de Nelson i Lady Hamilton. A la meitat del port hi ha l’illa del Rei, on es troba l’Hospital Militar. Més enllà de la Colàrsega s’estenen les fèrtils hortes de Sant Joan. Davant del Llatzeret s’asseu el pintoresc poble des Castell.

La temperatura mitjana és de 16,7º,  però els mesos d’hivern són més càlids que a estacions hivernals d’anomenada, com Canes, Niça o Pau; la quantitat anual de pluja és més alta que altres localitats de costa.

Maó és edificada sobre un escarpat altiplà. S’hi accedeix per diverses costes, la millor situada de les quals és la de l’Abundància. Antic empori del comerç maonès, l’autor lamenta el seu abandonament i la lletjor i pobresa dels edificis, que ofereixen una impressió desagradable als forasters. Per reformar la zona, l’arquitecte Femenias, havia projectat enderrocar les cases per construir una ampla avinguda vorejada d’artístics parcs i una escalinata per als transeünts, idea represa el 1951 per l’arquitecte Claret.


Maó presenta un aspecte rialler i agradable. Els carrers són assolellats i ben ventilats, però amb una inclinació excessiva. El pas dels carruatges omplia de sots l’antic paviment de llambordes i estava essent substituint pel més modern macadam. La ciutat és ben enllumenada amb l’electricitat de dues centrals elèctriques, la competència entre les quals ha posat aquesta energia a l’abast de les famílies modestes. També hi ha una fàbrica de gas, utilitzat per força motriu i calefacció. En canvi, el clavegueram i l’aigua corrent són deficients. L’estiu, les hortes de regadiu són un focus de moscards.

Entre els edificis públics, destaquen les cases consistorials; cap de les esglésies té importància arquitectònica. L’Ateneu de Maó posseeix una biblioteca, un museu d’Història Natural i un altre d’Arqueologia i Art. El Teatre Principal, construït el 1830, és un edifici relativament espaiós. Hi ha tres casinos: el “Mahonés”, més aristocràtic; el de “La Unión”, el més concorregut, i el “Consey”, que tenia un teatre on es feien sarsueles, pel·lícules i balls. Pons critica les nombroses tavernes, perquè són petites i mal ventilades, venen tot tipus de licors i es juga d’una forma lamentable.

La sabateria era la indústria més important de Maó. Des de la pèrdua de les colònies, l’exportació a la Península s’havia desenvolupat molt, tot i que Cuba encara era un bon mercat. Ocupava a més de 2.000 operaris, la majoria en els seus domicilis; la resta a les quatre o cinc fàbriques mecanitzades existents. A la fabricació de malla de plata es dedicaven uns 150 homes i més de mil dones. La malla i els moneders s’exportaven a la Península i les principals capitals d’Europa i Amèrica. Malgrat la manca d’estudis tècnics, aquestes indústries s’estaven modernitzant amb maquinària moderna.


Pons censura que les dones gastin en el seu vestit quantitats que són més enllà de les seves possibilitats. Els maonesos són reservats, hospitalaris, honrats i bastant tafaners. Indiferents en matèria religiosa, la política és l’única cosa capaç de despertar la seva passió, però no tarden en caure en la seva indiferència habitual i continuen patint les vexacions del caciquisme i les nefastes conseqüències del centralisme.

Els delictes de sang són raríssims i es redueixen a baralles de borratxos o gelosies d’amor. L’alcoholisme, abans bastant estès, s’havia reduït molt. Als casinos i bars, el cafè i els refrescos estaven desplaçant els licors. Pel contrari, la passió pel joc arruïna el benestar de moltes llars.

Els maonesos són molt aficionats a les diversions; la concurrència als teatres i cinemes és considerable i els balls són animats. És costum sortir a berenar al camp la segona festa de Pasqua de Resurrecció, de Pentecosta i del dia de Difunts. Les curses de cavalls, la cucanya marítima i les regates del port que se celebren durant les festes, antany molt concorregudes, encara atreien un bon nombre d’espectadors, principalment pagesos. El Carnaval ha decaigut, però encara es mengen els clàssics crespells; per Pasqua es fan formatjades i el dia de difunts, mel i mantega i panet de mort, que simbolitza el cadàver amortallat. A les tavernes els glosadors canten llarguíssimes composicions.

Hi ha una gran afició a la música. Maó fou una de les primeres poblacions d’Espanya on es va cantar òpera italiana i alguns maonesos van estrenar òperes i composicions de caràcter religiós. Tanmateix, la sarsuela està acabant amb l’antic bon gust musical i el cinema amenaça amb arruïnar els espectacles teatrals.

Com a conclusió, els autors de topografies mèdiques, seguint la petjada de Cleghorn, coincideixen en una sèrie de trets sobre Menorca, com l’aspecte rocós i despullat del paisatge; l’extensió de les parets seques als camps; la força dels vents, que doblega els escassos arbres cap al sud. L’accidentada costa nord contrasta amb la del sud, més suau. Tots es refereixin a la fertilitat de l’illa; l’abundància de fruites i verdures i la prodigalitat de les collites de cereals i raïms i a la bondat dels vins; només hi troben a mancar olives i oli. La sobrassada és apreciada i el peix i el marisc, abundants. El port de Maó és magnífic, però a l’illa no hi ha cap edifici notable.

També s’evidencien algunes diferències. Mentre la majoria opina que el clima és excel·lent, Passerat de la Chapelle i Morejón el pinten com poc convenient; el primer dibuixa una illa pantanosa. Tampoc hi ha acord sobre si l’illa és muntanyosa o plana; els més subtils indiquen que depèn de si examinem el nord o el sud. Es constata una evolució: la condició física i econòmica dels menorquins era excel·lent el segle XVIII i més endavant, deficient.

Les topografies mèdiques contenen nombrosos elements que han contribuït a forjar la imatge turística de l’illa; algunes s’han emprat explícitament amb aquest objectiu i en d’altres és el resultat de la seva lectura per un públic culte.

Alfons Méndez Vidal

dijous, 10 d’abril del 2014

La sortida del laberint: atur, educació i turisme

Els economistes no sabem divulgar els nostres coneixements. A diferència de la física, la biologia o la matemàtica, que compten amb excel·lents científics que posen a l’abast del públic matèries abstruses, quasi no hi ha textos econòmics que pugui entendre el lector profà. Per aquest motiu són d’agrair llibres com “La sortida del laberint” de Miquel Puig, que amb un llenguatge planer explica l’entrellat de la crisi econòmica. Si a més, plantegen idees originals capaces de revitalitzar un debat que fa massa temps cau en la repetició de conceptes que han esdevingut tòpics, se l’ha d’aplaudir doblement.

L’opinió canònica culpa de la crisi a la banca: l’americana, perquè va iniciar el daltabaix, l’espanyola, perquè va prestar els diners que alimentaren la bimbolla immobiliària i l’europea, que va deixar els diners a l’espanyola. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i ara hem de fer penitència pagant els crèdits que vam contreure els anys del boom. Puig ens diu que aquesta teoria tan reconfortant és falsa.


Banquers cobdiciosos i irresponsables hi va haver per tot el món i els preus dels habitatges van pujar a altres països (al Regne Unit, Suècia i Irlanda bastant més que a Espanya) i, en canvi les seves taxes d’atur són considerablement més baixes. Espanya té el 27% i només Grècia se’ns atraca, amb el 26%; Portugal, el següent, queda enfora amb el 17,7%. Són altres factors els que expliquen l’atur.

Puig fa notar la singularitat de la nostra taxa d’atur. Primer, per la seva reiteració. Ha superat el 15% durant vint-i-dos dels darrers trenta-tres anys. A tota Europa només l’han assolit tres països més (Finlàndia tres anys, Irlanda vuit i Portugal un) i sempre per circumstàncies transitòries. Cap estat ha passat del 20% i Espanya ho ha fet durant onze anys: el que fora és un fet excepcional, aquí ha esdevingut crònic.

El segon element estrany és que a Espanya l’atur no es deu a la dificultat de crear ocupació, ja que entre el 1994 i el 2012 s’han generat quasi cinc milions de llocs de treball. El problema és que la població activa ha augmentat en set milions i no només  pel nostre dinamisme demogràfic, que ha incorporat quatre milions de treballadors, sinó que la immigració n’ha afegit tres milions més.


Cap país europeu ha atret un volum ni llunyanament similar d’immigrants. Els nous llocs de treball dels anys d’eufòria no eren atractius per bona part dels treballadors nacionals, perquè exigien una qualificació professional inferior a la dels nostres ben preparats joves i aturats. S’ha produït una desconnexió entre el sistema educatiu i el mercat de treball i aquest desajust explica que les xifres d’abandonament escolar espanyoles siguin les més elevades d’Europa: els joves s’han adonat que estudiar més no els menava a aconseguir feines millors i han deixat l’institut per ocupar les feines realment existents, de la construcció i el turisme, i que no requereixen una formació superior.

Puig no es conforma amb descriure aquests fets, sinó que cerca una explicació econòmica, la part més innovadora del treball. Defensa que existeixen dues formes de creixement: l’extensiva i la intensiva. A Europa predomina la segona, que Espanya va abandonar fa trenta anys en favor de la primera. Al nostre país conviuen territoris amb un model intensiu, especialment el País Basc, mentre Balears és l’exemple de creixement extensiu.

El model extensiu es basa en el turisme de masses. Crea molts llocs de treball poc qualificats i incapaços d’augmentar la productivitat. La conseqüència és l’estancament de la renda per càpita. Així a Balears, malgrat que el nombre de treballadors ha augmentat un 50% entre el 2001 i el 2007, l’atur ha crescut el 17%. La renda per càpita s’ha reduït un 13% i tenim el rècord d’abandonament escolar amb el 40%.


El model intensiu es basa en la indústria. Crea llocs de treball qualificats que fan que la productivitat i la renda per càpita pugin. Al País Basc el nombre de treballadors ha crescut només el 13%, però l’atur ha disminuït el 32%, la renda per càpita s’ha incrementat un 7% i tenen un abandonament escolar del 16%.

Si es deixa triar als empresaris, sempre escolliran el model extensiu, perquè és més senzill fer el mateix de sempre que innovar per guanyar competitivitat. El Govern pot ajudar de dues maneres. La primera, destorbar la via extensiva, amb imposts i quotes al turisme (per construir un hotel obligar a comprar places d’un altre hotel) i entrebancs a la construcció. La segona, amb la creació d’un clima industrial, que precisa estabilitat financera, seguretat jurídica, infrastructures modernes per a la indústria i invertir en educació i recerca.

A Espanya, la bimbolla immobiliària ha conviscut amb el que Puig anomena “febrada constructora”: s’han aixecat el triple d’habitatges que a qualsevol altre país europeu. Aquesta expansió forassenyada ha estat induïda pel turisme, l’allau immigrants i la política irresponsable del govern, que l’ha estimulat amb una legislació del sòl ultrapermissiva i uns estímuls fiscals equivocats.


Les mesures plantejades fins ara per sortir de la crisi estan equivocades. Espanya ha reformat la legislació laboral en nombroses ocasions des del 1980 i no ha aconseguit evitar recaure en altes taxes d’atur. La flexibilització del mercat de treball no soluciona el problema de la creació de llocs de treball de baixa qualificació. La construcció tampoc podrà ajudar a sortir de la crisi, perquè el volum d’habitatges sense vendre és tan gros que trigarem quasi una dècada a liquidar-lo i quan es torni a construir es demandaran treballadors poc qualificats, que no ocuparan els nostres aturats, cada cop més preparats.

El turisme de masses no pot generar prou ocupació per absorbir l’atur. Les autoritats consideren que el turisme és un tot i que cal fomentar que venguin més turistes, cercant cada any el rècord. La comparació amb altres països turístics, com Suïssa, Àustria o Noruega, ens diu que cal atraure un turisme de qualitat, amb un major poder adquisitiu.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 1 d’abril del 2014

Menorca en els llibres de viatges.
Jonathan Foltz

Jonathan Folz és un altre notable mèdic militar americà, que va ser destinat a l’Hospital Naval del port de Maó el 1839, on s’està fins el 1841. El 1843 el New York Medical Journal li publicà l’article La influència endògena del mal govern, com s’exemplifica a l’illa de Menorca, que va editar, juntament amb un recull d’observacions del seu viatge al voltant del món, en un petit volum de 65 pàgines. Aquesta original obra utilitza la descripció geogràfica i mèdica de l’illa per demostrar els efectes nocius de les polítiques del govern espanyol sobre la salut dels menorquins. L’estil del text s’allunya de l’eixutesa d’altres topografies mèdiques i tendeix a presentar descripcions farcides d’hipèrboles que sacrifiquen el rigor a l’elegància en l’exposició.

Foltz indica que l’incomparable port de Maó deriva el seu nom de Mago, el germà d’Aníbal, qui organitzà un exercit de foners, que es van distingir a les guerres púniques. Passats dos mil anys, els pagesos encara són extremadament hàbils en l’ús de la fona. En una època més recent, Menorca ha pertangut alternativament a Espanya, França i Gran Bretanya. La seva posició geogràfica singular, a una distància gairebé igual de les costes del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, i la seguretat del port fan probable que continuï essent la poma de la discòrdia entre les potències europees. Per França en particular, ha adquirit un valor especial des de la seva ocupació d’Alger.


El sòl de l’illa és format de roca calcària i sa costa és salvatge i cenyida per aspres roques; la banda nord és solcada per profundes badies formades per la violència de les tempestes, mentre que les costes del sud són regulars i sense entrades. La part nord de l’illa podria ser qualificada de muntanyosa; la seva màxima elevació és la muntanya del Toro, amb 640 metres sobre el nivell de la mar. Foltz augmenta l’error comès pels seus predecessors, ja que l’altura correcta és de 357 metres. La superfície de l’illa presenta un aspecte accidentat, amb roques despullades i fragments de pedra. El seu escàs sòl ha estat condicionat de la millor manera pel conreu diligent dels seus petits camps, rodejats per altes parets de pedra.

Menorca no compta amb veritables corrents d’aigua; els torrents desapareixen durant l’estiu. Per regar les hortes, els illencs treuen aigua dels pous. Totes les cases disposen d’una cisterna en la qual es recull una gran quantitat d’aigua i malgrat que la sequera dura de quatre a sis mesos, Foltz la troba en millors condicions que la d’altres països. En tot cas, l’aigua és poc consumida pels menorquins, ja que tenen tal abundància de vins lleugers que la gent de tota condició els empra com a principal beguda. El cafè és tan car que només és a l’abast d’una minoria i el te no es beu mai sinó és com a medecina.

La carretera construïda pels anglesos des del castell de sant Felip a Ciutadella divideix l’illa en dues parts molt diferents. El terreny al nord de la carretera és rocós, estèril i insalubre, mentre que al sud és suau, fèrtil i molt més sa. En aquesta zona es troben nombroses i polides valls, que són conreades amb cura i proporcionen importants collites de cereals i vi. Tanmateix, l’exigüitat d’arbres, que hom atribueix a la violència dels vents hivernals, confereix al paisatge un aspecte desagradable. La figuera i la vinya, que són cultivats amb considerables atencions en tots els llocs on hi ha redossa, donen els seus deliciosos fruits en abundància. Aquesta diferència de les dues parts de l’illa es mostra de forma particular en el bestiar: el del sud és gros, ben format i de bona condició, mentre que el del nord és raquític i miserable.


La temperatura mitjana de Maó és un grau més alta que la de Nàpols o Gibraltar, en idèntica latitud, perquè l’illa no està exposada als vents freds que baixen de les muntanyes cobertes de neu i quan arriba el mestral ha estat temperat pel pas sobre la mar. Foltz indica que mai ha vist nevar a Maó; en canvi, fa molta pedra. Els vents constitueixen la característica més prominent del clima de Menorca. Les tempestes de l’hivern només duren unes hores, però bufen amb una violència terrible. Són el terror dels navegants; malmeten parets i cases i inclinen cap al sud les branques i els troncs de les mates i els arbres. Arrosseguen el ruixim de la mar, que diposita sal per tota l’illa i cobreix fins i tot les plantes que creixen en els turons més alts.

Des del 1802, quan Menorca va retornar a Espanya, l’illa comparteix els infortunis de la seva malaurada mare pàtria. Es poden veure arreu testimonis de l’antiga prosperitat comercial: enormes magatzems, grans edificis públics, bones carreteres i una fortificació quasi inexpugnable, tot en estat ruïnós. Edificis que anteriorment valien 10.000 lliures esterlines es poden comprar per la meitat i es lloguen habitatges amplis i confortables per cinc lliures mensuals.

Els elevats impostos exigits per mantenir les tropes durant la guerra carlina quasi han deixat l’illa en la pobresa. Nobles i pobres es planyen per la situació de ruïna en què es troben, de la qual ni esforç d’una vida industriosa i frugal no els pot treure. No és cap deshonor ser enxampat fent contraban, jugant o traficant amb esclaus; activitat amb la qual recentment s’han fet importants fortunes.


Els elements més actius de la població han abandonat Menorca per anar a Nova Orleans i Alger. El 1840 van emigrar dues mil persones; la població s’ha reduït significativament i si aquest èxode continua, l’illa quedarà literalment despoblada. Si es té en compte que són els més joves, actius i emprenedors, l’impacte demogràfic és evident. Fonts ben informades indiquen que dues terceres parts dels habitants són dones.

Els carrers i camins són atapeïts d’esguerrats, coixos i cecs, inexistents a l’època de Cleghorn. Molta gent s’ha quedat sense feina i depèn de la beneficència de les escasses famílies amb recursos, que distribueixen almoines en dies fixos de la setmana. En aquestes ocasions l’autor ha arribat a comptar cent cinquanta captaires Aquesta és la causa de l’envelliment prematur de la gent, que als quaranta-cinc o cinquanta anys presenta les xacres que en la Península es troben vint anys més tard.

Foltz també censura el gran nombre de religiosos que han de ser mantinguts per la comunitat, així com l’extraordinària quantitat de festes religioses i altres festivitats, que són escrupolosament observades i ocupen un temps que podria ser emprat en activitats més útils. Tanmateix, aquests fets ja havien estat remarcats per Cleghorn i el seu coetani Armstrong, i segurament eren menors quan l’americà visità l’illa, per mor de l’exclaustració dels monjos.

Alfons Méndez Vidal