diumenge, 30 de juny del 2013

Les lleis, els polítics i la supressió d’organismes públics

Fa pocs dies hem estat sorpresos per la notícia de què l’excedència concedida pel Consell Insular de Menorca a Simón Gornés era vàlida perquè, tot i que la llei reserva aquest dret als funcionaris de carrera, és a dir aquells que tenen la seva plaça fixa, una sentència del Tribunal Constitucional del 1999 permet estendre aquesta situació als funcionaris interins. Tanmateix, aquesta discrepància entre una llei i una sentència fa pensar que hi ha qualque cosa que no encaixa.

Curiosament, fa poc m’he trobat amb un cas similar. La majoria dels contractes públics que, segons la Llei de Contractes del Sector Públic, s’han de qualificar com contractes de servei públic (neteja, recollida de fems, ajuda a domicili, etc.)  els jutges estan interpretant que han de ser contractes de serveis, ja que hi ha una directiva europea del 2004 que estableix un criteri completament diferent, i molt més restrictiu. Però l’actual llei de contractes fou promulgada el 2007. Llavors, com és que el Parlament va dictar una norma incompatible amb la normativa europea? No se sap, però la conseqüència és que un precepte de la llei no es pot complir i hem d’aplicar-ne un altre que no és a la llei.

Si ens fixam és la mateixa situació de l’excedència de l’arqueòleg Simón Gornés: la norma que presumptament vetava l’excedència a la situació d’excedència (l’EBEB) és del 2007, posterior a la sentència del Tribunal Constitucional. Així i tot, en el moment de la seva aprovació no es va voler adaptar la llei a la doctrina constitucional  i posteriorment tampoc s’ha realitzat aquesta correcció.


En els dos casos, ens trobam davant lleis que contenen preceptes inaplicables i que poden causar perjudicis als interessats; d’aquesta manera creen una inseguretat jurídica i un desgavell considerables. Sembla que, en determinats casos, els polítics no tenen gaire consideració per les sentències judicials i la normativa europea, uns polítics que no es priven d’aprovar lleis, decrets i reglaments constantment i d’esmenar-los de forma compulsiva. Fa uns anys, el Parlament era més primmirat i, per exemple, cada any modificava la Llei d’Hisendes Locals per retocar els aspectes dels impostos municipals que els jutges havien interpretat que eren erronis.

En el fons podem intuir que hi ha una pugna entre el Congrés i els altres poders, ja siguin els tribunals de justícia, la Unió Europea o les Comunitats Autònomes. Cada cop tenim uns parlamentaris més atrinxerats, que intenten fer la guerra pel seu compte, sense tenir gaire en compte les “víctimes col·laterals”, és a dir els soferts ciutadans.

El darrer episodi d’aquesta lluita tan extravagant l’estem veient a la reforma de l’Administració pública. Sota aquesta bandera el Govern Central acaba d’anunciar la supressió o fusió d’un grapat d’organismes propis i, a més, vol que les comunitats autònomes n’eliminin d’altres seus, com ara els Defensors del Poble, els Tribunals de Comptes o les oficines metereològiques.


És clar que en temps de crisi s’han de prendre totes les mesures possibles per racionalitzar la despesa pública i que hi ha ens que potser van tenir sentit en el moment de la seva creació, però que actualment només sobreviuen pel tarannà conservador de l’administració pública. Per açò fa bé l’Estat eliminant els organismes les funcions dels quals es poden realitzar d’una altra manera, de forma més econòmica. Així mateix, l’Estat central pot convidar a les Comunitats Autònomes a encetar el mateix procés, ja que algunes han patit la mateixa tendència a inflar globus administratius. Tanmateix, el que no té cap sentit és intentar imposar a les autonomies la supressió d’aquests òrgans, alguns dels quals estan recollits en els Estatuts d’Autonomia i, a més, realitzen les seves funcions de forma eficaç, prestant un gran servei als ciutadans.

Però és que, a més, el ministre Montoro va amenaçar amb represàlies de tipus econòmic a les comunitats autònomes que no acatessin les instruccions de l’Estat. Aquesta actuació suposa desconèixer de forma conscient la concepció de les autonomies a la Constitució Espanyola. Per molt que li pesi al ministre, no té les autonomies a les seves ordres i qualsevol intent en aquest sentit serà aturat pel Tribunal Constitucional, com ja vam veure amb la LOAPA.

En canvi, en la creuada reformista del Govern es troben a faltar dos aspectes. El primer és que la despesa de tots els organismes a suprimir és reduïda; de fet, es tracta més d’una mesura exemplaritzadora que una actuació que pugui atènyer un estalvi palpable. Per açò estranya que no inclogui en el llistat de baixes a les televisions autonòmiques, les quals sí que són econòmicament significatives. Per exemple, hagués estat una bona idea crear un únic canal públic autonòmic, amb estacions locals, ja que així el cost s’hauria reduït. Potser l’extrem control ideològic que cada govern, central i autonòmic, exerceix sobre les seves televisions, dificulta aquesta mancomunitat audiovisual.


En segon lloc, tots els organismes presumptament redundants realitzen serveis per als ciutadans. Potser es poden prestar de forma més econòmica, però la gent corrent hi treu un profit. En canvi, als parlaments i als governs, tant central, com autonòmic, i fins i tot en molts municipis, hi ha un conjunt de persones contractades sota aquest immens paraigües que són els “càrrecs de confiança o assessorament especial” i que a vegades també reben noms eufemístics com “personal eventual” o “personal administratiu de suport”. Es tracta de persones que cobren sous públics sense haver passat cap procés selectiu, només gràcies a la benevolència dels partits polítics que els nomenen. D’aquest n’hi ha milers al Govern Central, uns 450 al Govern Balear, 33 al Parlament Balear (tres menorquins) i set al Consell Insular.

És clar que la despesa d’aquests càrrecs purament polítics (no realitzen funcions administratives reals) no és menyspreable i no presten serveis directes als ciutadans, sinó als seus partits. Si el Govern Central vol estalviar, també seria una bona idea reduir aquests càrrecs. Així s’evitaria l’absurditat d’algun Parlament Autònom que ha deixat sense sou als parlamentaris, però manté aquest personal polític.

Les lleis haurien de servir per organitzar la vida dels ciutadans. Els polítics actuals han après a utilitzar-les com a arma de poder i com a instrument de manipulació; amb les lleis ens volen despistar, apuntant en la direcció equivocada: l’enemic no són un grapat d’organismes d’una mida ínfima, ni els funcionaris que hi treballen, ni les comunitats autònomes, sinó més bé la infrastructura política que han creat i mantenen amb els nostres impostos.


Alfons Méndez Vidal

diumenge, 23 de juny del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Les guies de viatge internacionals

L’aparició de persones que es desplaçaven a països llunyans va provocar diverses reaccions en els indrets que eren visitats. La demanda estimulà l’oferta d’allotjaments, transport, objectes per comprar i, també, de guies de viatge per orientar als potencials visitants. Es tracta d’obres escrites amb la voluntat d’oferir informació objectiva i pràctica; són obres comercials, amb ànim de lucre. Aquests trets les diferencien dels anteriors llibres de viatge, en què els autors no tenen intencions crematístiques i volien oferir la seva visió personal dels països que visitaven. Al segle XIX i inicis del XX eren obres pràctiques, sense gairebé il·lustracions i que tenien l’aspecte d’un diccionari.

La primera guia turística fou publicada per l’alemany Karl Baedecker el 1828, amb el títol “Viatge pel Rhin, de Mainz a Colònia”, que el 1832 va traduir al francès. Durant aquesta dècada Baedecker va editar diverses guies més, inclosa la de Suïssa el 1834. El segon editor de guies fou John Murray, qui el 1836 va publicar “El manual pels viatgers en Europa”, la primera en anglès. Els primers anys, els dos editors van col·laborar i algunes guies Baedecker, publicades en alemany i francès, eren traduccions d’obres similars de l’editor anglès. El 1861 Baedecker editaria la primera guia en anglès. El 1841 Adolphe Joanne havia tret la primera publicació en francès, “la Guide de voyage Joanne”, sobre Suïssa. El 1855 l’editor va cedir els seus drets a Louis Hachette. Les guies d’aquestes tres cases es van fer molt populars i eren l’acompanyant habitual dels viatgers fins ben entrat el segle XX. De fet, han resultat un bon negoci editorial ja que tant les Baedecker com les Hachette encara es publiquen. 
Primera guia Baedecker

La primera guia d’Espanya va ser editada el 1845 per Murray. L’autor era John Ford i és més coneguda amb aquest nom. Ford coneixia en profunditat el país gràcies al seus viatges a cavall. El seu llibre té un cert valor literari i és ple d’humor i anècdotes; va promoure l’interès per Espanya. Durant molts anys era l’única guia del país; es van publicar dues edicions més fins que el 1859 va aparèixer la guia Joanne d’Espanya i Portugal, obra de Germond de Lavigne, un hispanista autor de llibres de temàtica diversa i de traduccions d’obres literàries espanyoles al francès. Aquesta guia és important per ser la primera en incloure il·lustracions fotogràfiques; a més fugia de la recerca de l’Espanya morisca i oferia una imatge més solemne. El primer títol, “Itinéraire Descriptif et Historique de l’Espagne et du Portugal ”, va tenir tres edicions. El 1687 va sortir una versió modernitzada, “Espagne et Portugal”, que es va reimprimir el 1872 i el 1879. A partir d’aquesta darrera data es va editar amb una periodicitat gairebé anual fins a la mort de l’autor, el 1896.

El 1865 es van editar dues noves guies d’Espanya, una de Henry O’Shea i l’altre de Bradshaw. El primer era d’un irlandès que, després d’haver servit al cos diplomàtic espanyol i emparentar-se amb la noblesa del país, es va establir a Biarritz, on va publicar obres de caire històric i geogràfic sobre Espanya i el País Basc. George Bradshaw, pel seu costat, era un cartògraf anglès que es va fer famós editant mapes i, especialment, guies ferroviàries del Regne Unit, la primera el 1841. A partir de la seva mort, esdevinguda el 1853, l’editorial va ampliar el seu camp d’acció a les guies de viatge i el 1865 sortia la d’Espanya i Portugal, escrita per Charnock. Precisament, aquesta fou la primera guia turística en la que apareixien les Illes Balears. Posteriorment, O’Shea inclouria les illes en la seva tercera edició del 1868 i Murray en la quarta edició del 1869. 
Imatge de la guia Murray
Baedecker no s’introduiria al mercat espanyol fins al 1897, en alemany, que l’any següent es traduí a l’anglès. Fins a la segona edició anglesa, del 1901, no es troba una breu referència a les illes Balears. Aquesta guia de cada cop prengué més importància i molt aviat es feren traduccions a altres llengües, com la francesa del 1900. La darrera edició en anglès fou la quarta del 1913; després no en tornam a trobar fins el 1959, en canvi se seguí editant en altres idiomes.

Durant les tres primeres dècades del segle XX el nombre de guies va augmentar. Entre aquestes la més notable és d’Albert Calvert, un enginyer de mines anglès que mentre feia lucratius descobriments a Austràlia, publicà alguns llibres sobre el país austral. Les dificultats que sorgiren el van moure a emigrar a Espanya el 1898, on va editar trenta-sis llibres. La majoria  formen part d’una col·lecció titulada “The Spanish Series” i es poden considerar com a guies de viatge sobre el país i els seus monuments. Entre aquests es troba la guia dedicada a Catalunya i les Illes Balears, que veié la llum el 1910; a més en la guia d’Espanya del 1911 també s’incloïen les illes Balears.

Com ja hem apuntat, la primera guia en què van aparèixer les Illes Balears fou la Guide Joanne del 1859, on hi havia un bon mapa. El text no va patir pràcticament cap modificació durant els més de trenta-cinc anys en què es va anar editant. Dedica gairebé la mateixa extensió a Mallorca i a Menorca i bastant menys a Eivissa i Formentera. Com a mínim la part relativa a Menorca, utilitza extensament les entrades del Diccionari de Madoz, que havia aparegut a Madrid el 1848, la qual cosa fa evident el caràcter mercantil d’aquest tipus d’obres.
Mapa de la Guide Joanne

Menorca és presentada com l’illa que té el pitjor clima de l’arxipèlag, pels forts vent del nord, que destrueixen les collites. A més, a la primavera i la tardor hi ha forts canvis de temperatura que, segons l’autor, expliquen la freqüència de les malalties en aquesta illa. A diferència de Mallorca i Eivissa, que compten amb terrenys molt fèrtils, el sòl de Menorca es caracteritza per l’abundància de pedres i la lleugeresa de la capa de terra.

En contrapartida, les construccions ciclòpies de Menorca, les taules, són més impressionants que les de Bretanya i Anglaterra. Els menorquins, per mor del llarg contacte amb els anglesos, també són menys supersticiosos i fanàtics que els mallorquins. L’autor dedica bastant d’espai a descriure la vestimenta masculina i femenina de mallorquins, menorquins i eivissencs.

Maó, construïda sobre una eminència que domina el port, té un aspecte molt pintoresc, però “ja no és l’ombra del que va ser. L’herba creix als carrers deserts i les cases estan quasi deshabitades”. El motiu és la disminució del comerç en finalitzar la dominació anglesa; per aquest motiu molts menorquins han emigrat, “uns a Espanya i la major part a Algèria”. El port de Maó és “una obra mestra de la naturalesa” on es troben, entre d’altres el fort de Sant Felip i un hospital militar molt bell construït pels anglesos. I a més, “Maó és la pàtria del cèlebre Orfila”.

A continuació la guia descriu el clàssic recorregut de Maó a Ciutadella, on només cal remarcar Alaior, “que els francesos de l’edat mitjana comparaven amb Montpeller, a causa del seu bon clima”; també fa notar les escultures de l’església de Santa Eulàlia, obra d’un mallorquí autodidacte. Els passejos de Ciutadella “serien agradables si es plantessin arbres”. La ciutat està voltada d’una muralla en bastant bon estat, que es remunta al temps dels moros. La catedral gòtica és gran, alta i espaiosa, i flanquejada d’una bella torre quadrada. El port és petit i poc profund, però ben abrigat. Al sud hi ha el fort de Sant Nicolau i al seu costat una caverna que rep el nom de “Fuelle del diablo” pel renou que hi fa la mar. A dues milles es troba la Cova Perella. Aquestes darreres referències procedeixen del llibre de John Armstrong.


Alfons Méndez Vidal

dissabte, 15 de juny del 2013

La qüestió catalana:
és possible aturar la disputa abans que sigui massa tard?

A la jornada que l’Institut Menorquí d’Estudis i el Cercle d’Economia van organitzar fa uns mesos a Ciutadella, per tractar l’efecte del crèdit bancari sobre la crisi econòmica, dos dels conferenciants van esmentat com un repte important la necessitat de trobar una sortida a la qüestió catalana. Si en un marc tan allunyat del debat polític, persones poc immerses en reivindicacions identitàries demanen una solució a l’encaix de Catalunya a Espanya, el problema ha de ser greu. Sembla que s’ha arribat a un punt de no retorn en què dues comunitats han trencat les vies de diàleg per solucionar les seves diferències, la qual cosa la història ens mostra que té un perill potencial molt gran.

El 1519 arran de la Disputa de Leipzig, Martí Lutero trencava definitivament amb l’església de Roma. Fins llavors Lutero era un altre dels pensadors que censuraven la decadència a què havia arribat l’església Catòlica. La seva crítica apuntava a aspectes, com la vida dissoluta de part dels eclesiàstics o les indulgències, que més tard el papat esmenaria. A partir de la ruptura, va desenvolupar una teologia que es va separar de forma important de la doctrina catòlica i va fundar la primera d’un conjunt de noves esglésies, que els catòlics van denominar com “protestants”.

El 1989 Slobodan Milosevic va anul·lar l’autonomia de què gaudia Kosovo dins de Iugoslàvia, la qual cosa va portar a la majoria de les repúbliques del país a declarar-se independents, el que va donar inici a les guerres balcàniques, plenes de barbàrie i que, paradoxalment, van finalitzar amb la caiguda del règim de Milosevic i la independència de Kosovo.


A la història podem trobar molts casos més en què un desacord entre dues comunitats, ja sigui per raons religioses, nacionals o econòmiques, arriba a un punt de ruptura que porta en un procés d’acció-reacció a una radicalització del conflicte i acaba separant les dues col·lectivitats fins a extrems impensables abans del trencament: ni Lutero al principi pensava en crear una església independent de Roma, ni els kosovars aspiraven a res més que un cert grau d’autogovern dins de l’estat federal iugoslau.

La qüestió catalana és possible que respongui a aquests paràmetres. Des de fa anys, la majoria de ciutadans i partits polítics catalans demanen un enfortiment del seu autogovern i una millora del finançament de la Generalitat. L’octubre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava la reforma de l’Estatut d’autonomia per 120 a favor i només 15 en contra. El març de l’any següent el Congrés d’Espanya aprovava un text rebaixat per 189 vots a favor i 154 en contra i que fou refrendat pel 74% dels catalans. Tanmateix, es va presentar un recurs d’anticonstitucionalitat i el Tribunal Constitucional va fallar el juny del 2010 eliminant els punts més sensibles.

A partir d’aquest moment, el desacord entre Catalunya i Espanya ha entrat en una espiral divergent, ja que els partits nacionalistes que fins llavors havien acceptat la Constitució espanyola van declarar romput el pacte constitucional. La manifestació de l’11 de setembre passat no és sinó la continuació de la lògica d’enfrontament que du més d’una dècada covant-se i que ha tingut episodis tan estrambòtics com la guerra del cava de Nadal del 2009 i ha vist sorgir diversos partits antiautonomistes, dins i fora de Catalunya i el qüestionament d’elements que abans havien suscitat ampli consens, com la política d’immersió lingüística en l’ensenyament o del requisit del català com a requisit d’entrada a l’Administració pública. Es tracta de discrepàncies importants, on en ocasions es confonen les qüestions de dret, on el català té un estatus privilegiat, de les de fet, ja que és que l’ús que fa el sector privat del català en totes les terres de parla catalana és molt inferior al que fa del castellà.


És evident que a Catalunya hi ha una gran majoria de persones que aspiren a un enfortiment de l’autogovern més enllà dels límits de la Constitució Espanyola, però és més que dubtós que, fins i tot ara mateix, la majoria dels catalans vulguin la independència, i es veurien alleujats si se’ls concedís més autonomia i un tractament fiscal més favorable.

Tot i que no està tan clara la posició de la resta dels espanyols, sí que és clar que aquesta postura provoca un important rebuig entre un grup molt nombrós, sinó majoritari, del país. Tanmateix, aquesta resistència pot provocar, sinó ha provocat ja, una radicalització de les postures que acabi portant a la independència catalana. Per aquest motiu, fa poc Manuel Rivas contraposava als “separatistes” independentistes els “separadors” espanyolistes en aquesta dinàmica malsana.

No crec que ni catalans ni espanyols tenguin gaire a guanyar ni en la independència ni molt menys en el dolorós procés que hi podria menar. Hi ha excel·lents exemples de convivència plurinacional, com ens mostra Suïssa i molts matrimonis de conveniència amb una “mala salut de ferro” com el Regne Unit, Bèlgica o Canadà. Els exemples recents també ens indiquen que si el Govern de la Generalitat demana la independència, la solució final dependrà de l’acceptació del govern espanyol (separació a la txecoeslovaca) o de la comunitat internacional (independència de Kosovo). En cas contrari, estarem davant d’un xoc institucional de difícil solució i on serien els ciutadans de Catalunya i de la resta d’Espanya els que patirien les conseqüències negatives.

Des de Menorca, la qüestió ens toca ben de prop, perquè amb Catalunya compartim la llengua pròpia i el Principat ha estat, des del retorn de l’illa a Espanya el 1802, el territori amb el qual hem tingut una relació més intensa, només eclipsada parcialment amb l’establiment de l’Estat de les autonomies. A Catalunya estudien i viuen molts menorquins i la comunitat catalana és una de les més nombroses i actives a Menorca. Tampoc està clar com quedarien ni les nostres institucions ni la nostra llengua en un clima d’enfrontament obert, ni que sigui pacífic, de caire independentista.


Quan comunitats que compten amb diferents idiomes, religions o cultures han de conviure, es posen a prova els principis democràtics més profunds. La democràcia no és la simple dictadura de la majoria. La Declaració dels Drets de l’Home està impregnada d’un valor fonamental: la tolerància i el respecte dels drets de la persona. En el cas dels estats plurinacionals açò implica la necessitat d’un equilibri entre el dret a l’autogovern i el respecte dels drets de les minories. La política sempre és un compromís i si és lícit que els catalans aspirin a un major autogovern, també és raonable que els que se senten espanyols a Catalunya puguin viure la seva espanyolitat de forma normal.

Cal reconèixer que tant l’Estat de les autonomies com el finançament de les comunitats autònomes són qüestions problemàtiques no només pels catalans, sinó per moltes comunitats autònomes. El més raonable fóra aprofitar que els catalans han posat en l’agenda aquestes problemes per intentar arribar a un nou pacte constitucional o no. Fa anys que es debat la necessitat de reformar la Constitució. Han passat més de 30 anys i una nova generació veu les coses d’una altra manera.

El sistema de finançament és un absurd, que mereix un article per ell sol. D’altra banda, el “cafè per a tots” potser no va ser una bona idea quan Catalunya i el País Basc tenen una dinàmica política molt diferent de la resta de les comunitats autònomes. N’hi ha que posen sobre la taula la conveniència d’un Estat federal. Les paraules a vegades fan una mica de por, però cal convenir que l’evolució del sistema autonòmic que hem tingut ens ha portat a una solució federal de fet (diversos territoris amb un ampli autogovern), sense una base legal ni una estructura institucional prou ferma ni mecanismes de coordinació i de resolució de conflictes eficaços. Actualment l’Estat federal és una idea minoritària, però l’alternativa de reorganitzar les comunitats autònomes existents no presenta menys dificultats pràctiques.

Ha arribat un moment històric crucial en què els espanyols hem de decidir entre pactar o barallar-nos. Sempre és possible trobar un equilibri entre les legítimes aspiracions de dues col·lectivitats, però el temps i la dinàmica de l’enveja i l’odi hi juguen en contra. El temps històric està accelerat; continuar negant que existeix un problema de convivència o persistir en la proclamació dels drets propis i negar els de l’altre portarà a un enfrontament la fi del qual no pot ser positiu per cap de les dues parts.


Alfons Méndez Vidal

diumenge, 9 de juny del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Bartholomew, Bidwell i Bellingham

Bartholomew, un enginyer anglès que treballà en la instal·lació del primer cable telegràfic submarí de Mallorca, el 1869 va publicar el llibre “Seven weeks in the Balearics Islands”, en què també parlava una mica sobre Menorca i Eivissa. De la primera destaca la ciutat de Maó, “la segona ciutat de les Balears per les seves dimensions i en alguns aspectes més important que Palma”, on també hi ha els millors hotels que “tenen una considerable clientela dels vaixells (bàsicament anglesos i americans)”. L’autor troba l’església de Santa Maria (que qualifica erròniament de catedral) “gran i important” i el seu orgue “era el millor d’Espanya fins que va ser erigit un nou a València el 1861”. La ciutat té una bona sala de lectura “on es troben uns pocs maonesos, orgullosos de saber xerrar anglès”. Bartholomew havia estat informat que molts menorquins xerraven anglès, cosa que comprova que no és certa, tot i que uns quants dels ciutadans més vells es recordaven de la dominació britànica i xerraven molt bé dels anglesos, mentre denigraven els espanyols i el seu govern.

L’autor fa un breu repàs a la història de Menorca i dóna algunes explicacions sobre les petxines de la costa i les platges de l’illa. També esmenta unes restes antigues “que se suposa que són un altar druídic”. Tanmateix, per ell “l’aspecte general del país presenta una comparació desfavorable amb les altres illes; el seu paisatge és molt menys variat i la major part de l’illa està mal conreada”. Només destaca “algunes polides valls anomenades barrancs” i a Ciutadella “un curiós llac subterrani dins d’una cova prop de cala Parella”. En definitiva s’acomiada sense recança: “Ara deixaré amb plaer Menorca perquè, en la meva opinió, és la menys interessant de les tres principals illes, i presentaré al meu lector la més bella de totes, la de paisatges més variats, la més interessant pels seus habitants i els seus costums, la més fèrtil, i en canvi la més desconeguda de les Balears, Eivissa la perla de la Mediterrània”.

Pocs anys més tard, el 1876, Charles Toll Bidwell, cònsol britànic a Palma, publicava “The Balearic Islands. Tot i que més que un llibre de viatges és una monografia sobre l’economia i la societat de les illes, ens proporciona algunes dades d’interès. A la introducció apunta que a la seva època Menorca és l’illa més coneguda pels anglesos: “per moltes persones, la menció de les illes Balears els suggereix Port Mahón i, naturalment, es coneix més sobre la illa petita que sobre la gran, degut a la nostra repetida possessió de Menorca”. L’autor continua dient que “tenim més que dir de Mallorca, que en la nostra opinió, és, de molt la més interessant i més agradable de l’arxipèlag”. Poc més endavant afirma que les illes reben molts pocs visitants estrangers fins al punt que “d’ençà que Menorca va deixar definitivament de formar part de les nostres possessions, segurament ben pocs anglesos han visitat les Balears”.

Cap al final es refereix a la vàlua del port de Maó: “en parlar de ports, estam temptats a referir-nos en primer lloc a l’important Port de Maó que tan conegut deu ser pels navegants britànics com ho pugui ser pels espanyols”. Tanmateix, quan Bidwell visita l’illa el port estava en decadència: “el que ha estat un cop mortal pel port de Maó ha estat la introducció del vaixell de vapor, ja que de llavors ençà aquest port magnífic mai més no ha fet falta”. Aquest declivi afecta tant al comerç, que es limita a un petit tràfic de cabotatge, com als vaixells de guerra; ja que en altre temps les flotes britànica, francesa i russa, igual que l’espanyola, solien hivernar al port.

Bidwell valora molt positivament la ciutat: “[Maó és] una ciutat petita, lluminosa, neta, amb gent amable i amb algunes persones que encara ara i en un mal anglès els expressaran la seva admiració per Anglaterra i els parlaran amb orgull i afecte dels bons temps en què Menorca era de domini britànic. [...] Si es compara Maó amb qualsevol altre ciutat de la costa espanyola crida l’atenció per la seva netedat, però en canvi hi ha una manca d’activitat i un silenci que arriben a ser depriments”. Abans ha indicat que “comparant les dues capitals de les illes, probablement sigui més fàcil trobar una casa, moblada i tot, a Maó que a Palma; allà la gent està més acostumada a tractar amb els estrangers i, en general, és més hospitalària; [..] en conjunt la vida és més barata que a Mallorca”.
Imatge del llibre de Bidwell
L’autor descriu de forma detallada l’economia de l’illa. Els gèneres més exportats, pel seu valor són el calçat (461.030 $) i els teixits de cotó (77.255 $), seguits del ramat boví (9.475 $) i el blat (4.770 $). Pel fa a l’agricultura remarca el gran profit que treuen els pagesos d’un terreny molt rocós, de manera que  al seu parer l’illa “produeix els millors cereals i els millors fruits, naturalment en quantitats molt més limitades que a Mallorca”. Una mostra de blat que es va enviar als Estat Units fou tan satisfactòria que es rebé una comanda de 1.000 faneques. La introducció de l’enclova ha permès la formació de pastures artificials, que proporcionen menjar als animals que fins llavors només tenien herbei i els anys de sequera es morien de fam. La raça del vaquí és bona i la llet de les vaques és una part important de la producció de les finques del nord de l’illa.

Segons Bidwell, la vinya és un dels cultius més profitosos. Fins feia dotze o quinze anys havia ocupat una gran part de les petites propietats de l’illa, però es va veure afectada negativament per la plaga de l’oïdi del 1850 i llavors ocupava una extensió reduïda, tot i que major que a Eivissa. El vi negre, “malgrat no ser un article per a l’exportació, és un vi pur, substanciós i més o manco del mateix preu i qualitat que el vi de taula francès, al qual s’assembla considerablement”. L’anglès prossegueix assegurant que, pel seu gust, “aquest vi és en tots els aspectes millor que els vins negres de l’illa gran”.

Els sabaters abunden i gràcies a la seva habilitat s’ha desenvolupat un ampli negoci d’exportació a les colònies que proporciona feina a un gran nombre de famílies de Mallorca i Menorca. L’empresa més gran és la fàbrica de cotó del port de Maó que ocupa unes 350 persones, principalment dones.

Bidwell no deixa d’anotar costums locals. El que el va sorprendre més fou la forma de festejar d’amagat. Els joves feien forats a les parets per poder xerrar i a Maó l’enamorat s’amagava darrera de les persianes, de forma que li tapaven el cos, però deixaven a la vista les cames, “i aquest espectacle en un carrer curt es repeteix mitja dotzena de vegades”. Els darrers vint-i-cinc o trenta anys s’havia produït una considerable emigració que l’autor atribueix “més a la insuperable aversió dels illencs a fer el servei militar que a la dificultat per trobar feina”, tot i que matisa que “la proximitat d’Algèria va permetre als primers emigrants trobar uns mitjans de vida potser millors que els que tenien a Menorca”.

El 1878 va passar per les Illes la senyora Bellingham, també britànica i que feia un viatge per Espanya, les vivències del qual va plasmar en un llibre, publicat el 1882 i que volia donar una idea fresca i natural del que veia; així i tot es nota que havia llegit el llibre de Bidwell. Més de la meitat del llibre és reservat a l’illa de Mallorca; a Eivissa no es va desplaçar. Malgrat que va passar dos mesos i mig a Menorca, només ens diu que “aquesta illa és plana i poc interessant en extrem; però pot bravejar del millor port natural d’Europa”. Segons confessa, va dedicar el seu temps a passejar pel port, pescar i a les audicions diàries de l’orgue de Santa Maria.


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 4 de juny del 2013

Les reformes econòmiques: govern o espectacle?

El ministre d’Economia surt en televisió i fa unes breus declaracions anunciant que el Govern farà una important reforma; als diaris de l’endemà apareix una fotografia sota un gran titular; es concentren milers de persones a protestar: els diaris digitals publiquen immediatament grans imatges amb uns lacònics comentaris. Vivim un món dominat per la imatge i on la paraula està en retrocés. Les fotografies substitueixen la informació i els ciutadans desconeixen l’entrellat de les decisions dels governants, de les quals només copsen les conseqüències immediates.

Pels polítics el que compta és transmetre als votants el missatge de què es governa de forma decidida; per açò es prenen mesures espectaculars, d’efectes ràpids i directes, que es visualitzen fàcilment sense necessitat de pensar. Si arriba una malaltia animal, ja siguin les vaques boges o la llengua blava, s’han de matar tots els animals que hi hagi per allà, afectats o no; si apareix una nova variant del grip, cal vacunar la major part de la població, sense tenir en compte si realment el grip és tan perillós i la vacuna és realment efectiva; si sentim una amenaça d’atac terrorista aeri, s’obliga a tots els passatgers a passar uns controls exhaustius, malgrat la seva eficàcia contra els terroristes sigui gairebé nul·la, perquè el que realment importa és que els ciutadans es tranquil·litzin pel dispositiu desplegat i pensin que el Govern ha posat tots els mitjans per combatre l’amenaça terrorista.


En la política econòmica no estem millor i els ministres enlloc de preocupar-se per administrar de forma prudent les finances de l’Estat, es centren en transmetre el missatge de què s’estan prenent les decisions correctes. Si Espanya té molts milions de persones sense feina, s’aprova un reforma laboral de gran profunditat per combatre l’atur, però realment el que importa no són els canvis introduïts, sinó transformar el sistema perquè els mercats i la gent cregui que així la situació millorarà. Si els mesos següents l’atur puja, el ministre afirma que les dades encara serien pitjors sense la reforma, perquè sempre hi haurà mitjans que ho proclamin com a veritat absoluta i seguidors que s’ho creguin per principi.

Tots els Governs i els partits de l’oposició pateixen el síndrome de l’espectacle. El president Zapatero va intentar transmetre el seu optimisme en la situació de l’economia en contra d’opinió del seu ministre Solbes, que per açò va dimitir. Es van donar ajuts i s’aprovà la Llei de la Dependència sense tenir els recursos suficients. Després d’haver estat anys clamant contra l’economia del totxo, quan va esclatar la crisi, es va encetar un programa d’obres públiques per ajudar a les empreses constructores i combatre l’atur. El resultat ha estat el major i més perllongat dèficit públic en temps de pau que hagi conegut aquest país. Rubalcaba critica els retalls pressupostaris del nou govern, que són continuació dels realitzats per l’anterior, però sense explicar què faria ell. Intenta donar la imatge de sensibilitat social, però hom sospita que si governés les seves polítiques no serien gaire diferents.

En la reforma de les finances públiques, iniciada pel Govern anterior i represa per l’actual, s’ha pecat per excés. S’ha introduït el compromís d’eliminar el dèficit públic. Aquesta era la política vigent al segle XIX i fins a la Segona Guerra Mundial i va ser bandejada perquè fou la culpable de l’agreujament de la crisi que va encetar el crack bancari del 1929. Llavors els Governs van intentar mantenir el dèficit controlat i van agreujar fins a extrems mai vistos l’atur i la depressió. És cert que un dèficit excessiu com l’actual és dolent, però la solució no és una sobredosi d’equilibri sinó establir mitjans perquè el dèficit no creixi tant: el problema no és l’existència dèficit, sinó la seva magnitud.


En ocasions les lleis que s’aproven susciten dubtes sobre els coneixements dels dirigents del Ministeri d’Hisenda. Així els ajuntaments, que sempre han estat sotmesos a normes més estrictes que el Govern Central i les Comunitats Autònomes en matèria d’endeutament, són bombardejats amb noves limitacions que s’acumulen a les anteriors fins al punt d’arribar a situacions contradictòries. Des de fa anys, per poder demanar un crèdit, un ajuntament ha de tenir superàvit l’exercici anterior. L’any passat es va reduir l’endeutament màxim al 75%. La nova llei d’estabilitat pressupostària aprovada fa poc obliga a tots els ajuntaments amb superàvit a destinar-lo a amortitzar deute. El resultat és un absurd: per demanar crèdit un any, cal tenir superàvit, però si es té superàvit, s’han d’amortitzar els crèdits dels anys anteriors. Un altre efecte indesitjable és el que es dóna als ajuntaments amb dèficits acumulats, és a dir els que tenen deutes amb els proveïdors. Anteriorment el superàvit corrent s’havia de destinar a reduir el dèficit anterior, és a dir a pagar els proveïdors; amb la nova norma abans caldrà tornar els crèdits als bancs.

Com en altres casos, hi ha una sobredosi. És evident que hi ha ajuntaments amb dèficit i un elevat endeutament, però és sobre aquests que cal actuar. En alguns casos es tracta simplement de què s’han incomplert les restriccions pressupostàries i d’endeutament vigents; en aquests casos cal tipificar com a falta o delicte l’incompliment de les normes i perseguir als incomplidors. En altres casos, cal reforçar les limitacions anteriors. La norma actual aplicada a totes les Entitats Locals és absurda i s’hauria d’haver limitat a les entitats locals sobreendeutades, no a totes. El deute, com tots sabem en les nostres economies familiars, és bo, perquè permet fer inversions; el que és dolent és endeutar-se per damunt de les possibilitats d’un.

La reforma financera, amb l’excusa de prendre mesures decidides, també actua de forma temerària. El mes de febrer es va demanar als bancs que reservessin doblers per si els crèdits hipotecaris fallaven i es va anunciar que el problema bancari ja estava solucionat. El mes de maig es demanen més diners amb el mateix objectiu fins a arribar a l’extrem que els bancs han d’assegurar el 30% dels crèdits no problemàtics del sector immobiliari. L’objectiu és convèncer els inversors, els temuts “mercats”, de què els bancs són solvents, però el que fan aquestes decisions és debilitar-los constantment, perquè se’ls obliga a acumular diners que podien emprar en donar crèdits i fer negoci. Els mercats s’adonen que els bancs estan cada cop pitjor i no donen crèdit als bancs ni al Govern i la prima de risc puja. El Govern, enlloc de donar tranquil·litat i defensar que els bancs ja tenen una cobertura suficient dels crèdits hipotecaris, sempre cedeix a la demanda de “reforçar” els bancs, i així el que fa és afeblir-los. Amb l’objectiu de transmetre confiança, s’ha creat una situació propera al pànic.


És cert que era necessari que els bancs asseguressin els seus crèdits hipotecaris i valoressin de forma real els immobles que serveixen de garantia. Per açò la decisió d’agrupar el negoci immobiliari dels bancs en societats autònomes i exigir que la seva valoració sigui feta per tècnics independents és correcta, però el que no es pot fer és obligar a fer unes reserves de capital desmesurades. Les provisions bancàries pel negoci del totxo són bones, però el Govern n’ha aplicat una sobredosi i algunes entitats n’estant morint, perquè sense aquestes no tindrien pèrdues ni manca de capital. Els efectes sobre el mercat immobiliari també són catastròfics, perquè els bancs, com que han de reservar tants doblers, intenten vendre els immobles a qualsevol preu, la qual cosa fa baixar el seu valor. Així el govern accelera un cercle viciós, perquè si els edificis valen menys, els bancs necessitaran augmentar les provisions. L’economia del país també es ressent, perquè els bancs, per compensar els recursos que han de destinar a provisions, han d’incrementar els seus ingressos i augmenten els tipus d’interès. Així s’agreuja el problema de la manca de crèdit que durant tota la crisi ha estat el punt clau.

No és d’estranyar que els ciutadans estiguin preocupats davant d’aquestes espectaculars mesures que donen uns resultats tan pobres. Seria desitjable que els polítics es dediquessin a gestionar els afers públics adoptant decisions raonables i coherents amb els problemes existents i deixessin els cops d’imatge pels actors de cinema i altres professionals de l’espectacle.


Alfons Méndez Vidal