Primeres passes de l’arsenal anglès del port de Maó (1713-1754)

 El coneixement de l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII a la zona on actualment existeix la base naval del port de Maó ha estat renovat per la investigació que el 2013 va publicar l’historiador Pablo de la Fuente a la revista Drassana, del Museu Marítim de Barcelona.

Segons explica l’autor, un cop finalitzada la guerra de Successió i restablerta la pau, el 1713, les limitacions de Gibraltar van fer de Maó la base naval principal per al manteniment dels vaixells de la flota britànica a la Mediterrània, la Mediterranean Fleet. En un primer moment es van aprofitar les instal·lacions del port de Maó a fi de poder carenar vaixells. Aquestes construccions van ser millorades de mica en mica, sota les ordres del governador Kane. El carenat dels vaixells és el conjunt d’operacions per compondre el casc de l’embarcació i s’havia d’escometre de forma freqüent per l’elevat desgast que patien els bucs de fusta.

Carenat d'un vaixell. Louis Le Breton

La necessitat de fabricar i reparar l'arboradura per reemplaçar els pals, els mastelers i les vergues deteriorades dels vaixells va menar a l’establiment d’un nou equipament, el Mast Yard o taller de pals o arboradura, que el Navy Board va obrir a l’altra banda del port el 1718. Aquest organisme, amb seu a Londres i on treballaven més de mig centenar d’empleats, gestionava les drassanes i els subministraments de proveïments nàutics de la flota britànica. L'arboradura dels vaixells britànics solia ser elaborada amb avets procedents del Bàltic i de les colònies nord-americanes, i només al començament es va fer a partir d’arbres de Menorca. 

Encara que l'obrador va començar la seva activitat el 1718, la construcció del primer Mast House no es va iniciar fins al 1724. Kane, va triar el joncar pantanós que hi havia a la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, perquè servís d'emplaçament a aquests edificis, que esdevindrien l’embrió de l’arsenal de l'Estat. El 1724 començaven, primer, les obres de sanejament del pantà, i després l’aixecament d'alguns magatzems dedicats a la conservació d'efectes navals. Sembla que l'execució de l'obra va ser ràpida, ja que apareix en un detallat mapa de la zona de Maó i que Joan Enric Vilardell va incloure en la seva tesi doctoral. En aquest “Plànol i Secció del taller de Pals de l’illa de Menorca”, document sense data, però que es pot situar devers 1725, a més del taller dels pals, apareix una altra edificació, que desapareixeria amb l'expansió del centre productiu a mitjans de segle i que porta la llegenda “the Smith Shop & Watch house”, és a dir, la ferreria i l’habitatge dels vigilants. La seva construcció seria coetània al magatzem d'arboradura.

Les exigències, sempre en augment, de la Marina militar, que es multiplicaven durant els períodes bèl·lics, com la guerra d’Alberoni, entre 1718 i 1720 o el setge Gibraltar, del 1727, van menar al governador Kane a ordenar l’erecció de successius edificis a la riba sud del port, prop de la ciutat, per a la recorreguda dels vaixells de guerra, on s’estibaven gran quantitats d’accessoris nàutics al servei d’aquest primitiu l’arsenal. Armstrong ens ofereix una descripció de la situació de les instal·lacions navals el 1740:

“Tota la part occidental [del port] està reservada per a l’ús dels vaixells de Sa Majestat, i aquí es dipositen tota casta d’articles navals, a magatzems ben condicionats (llevat dels pals, que es guarden a la banda oposada del port), per estar sempre preparats per carenar, reparar i proveir els bucs de guerra.”

Victualling Yard a la Dutch Cove

L’anglès, com a bon enginyer, ja era conscient de la precarietat d’aquestes instal·lacions i continuava el text remarcant la conveniència d’ampliar-les amb la construcció d’un dic sec que, malgrat la seva dificultat tècnica, “prestaria una infinita utilitat”, perquè el mètode d’avarament d’embarcacions que feia servir posava en perill els pals i el cascs.

Amb l’esclat de la Guerra de Successió d’Àustria (1740-1748), es va constatar que la producció de pals de la factoria maonesa era insuficient per atendre els requeriments de la flota, motiu pel qual les peticions d’arboradura als arsenals metropolitans van ser una constant, que només mitigava un tant la reutilització dels que provenien de les preses corsàries.

Per altra banda, segons explica De la Fuente el 2005, a principis dels anys quaranta es va constatar que el creixement de les armades borbòniques començava a ser una amenaça per al Two Powers Standard (doctrina militar anglesa que plantejava superar al conjunt de les armades franceses i espanyola). Davant el perill de ser sobrepassats des del punt de vista quantitatiu, la superioritat qualitativa era la clau de la talasocràcia britànica. Açò depenia de l’increment de les capacitats logístiques i, a l'àmbit mediterrani, passava per potenciar la base de Maó. Amb aquest objecte, el Navy Board va enviar dos comissionats a Menorca, el 1743 i el 1745, per impulsar el creixement de les infraestructures de l’arsenal. Al principi, aquest es va limitar a l'ampliació del moll de la ciutat. L'única actuació proposada en relació al taller de pals (Mast Yard), va ser la d'emprar els estreps dels pilars del magatzem d'arboradura, on es guardaven els pals, per aixecar un pis superior de fusta on desar els materials més lleugers, obra que es va executar el 1745.

Projecte de la Mast House

Coetàniament a la reforma del taller de pals, es va ordenar l'engrandiment de la zona portuària de la ciutat. A mitjan 1743 es va contractar el mestre de cases Joan Villán per dur a terme la construcció d'un local nou a la capçalera del moll de carena. Aquest edifici s’emmarca dins l'expansió de les instal·lacions de la riba sud fins al paratge batejat pels britànics com a Dutch Cove (la cala holandesa).

Tanmateix, les necessitats de la contesa, que s’estava allargant considerablement, demostraven que les instal·lacions seguien essent insuficients. El 1746 es va planejar l’erecció d’un nou espai per allotjar una serradora i els seus magatzems, la qual cosa suposava un canvi qualitatiu per a les instal·lacions respecte a tot el que s’havia fet els darrers trenta anys. Aquest equipament marcarà l'evolució toponímica del Mast Yard al Naval Yard (drassana) i traslladarà el centre de gravetat de les infraestructures nàutics a la riba nord del port. Si fins aquell moment el moll de Maó era el lloc on es reparaven els cascos dels vaixells i la ribera nord l'espai relacionat amb l'arboradura, la creació d'una serradora –més gran fins i tot que la que es va bastir de forma coetània a Chatham, el port naval de Londres– marca l'inici del procés de concentració de tota la producció en el que fins aquell moment havia estat tan sols un obrador i magatzem de pals.

Es tractava d’una edificació de dues altures que comptava amb una serradora a la planta baixa i un obrador de veles al pis, una estructura  anglesa tradicional. La serradora és una de les claus de l'expansió del complex industrial. La factoria d'arboradura era una instal·lació que facilitava la producció, però la serradora marca una evolució, ja que permet la confecció de taulons i, en especial, de traques per al folre de cascos, peces fonamentals per a la carena dels vaixells. La destrucció de l'antiga ferreria i l’aixecament d'una nova més gran a llevant seu, precisament al costat del magatzem de taulons, és un indicador seqüencial perfecte de l'evolució industrial del lloc. La serradora es va concloure devers 1754, a les darreries de la primera dominació britànica.

Mast House i edificis de la zona

Finalitzada la guerra, el 1748, a mesura que la demanda generada pel comerç feia créixer el nombre de drassanes particulars, anaren en augment també les grades de la drassana de l'Estat, on sobraven elements per emprendre les més complicades construccions navals. En canvi, durant el curt interval en què l'illa de Menorca va pertànyer a la corona francesa (1756-1763), l'arsenal de Maó, com la resta de les indústries menorquines, va llanguir. Les coses van canviar de forma decisiva amb la devolució de l’illa als britànics, que van reprendre els seus plans nàutics per al port de Maó.

“Enfrente de Mahón, a la otra parte del puerto, se halla el famoso arsenal de Marina y la isla del Carenaje.” D'aquesta manera s'expressava Joan Ramis el 1787. La idea d’unir Saffron Island, l’illa Pinto, a terra i convertir-la en un carenador era una idea ja present durant la primera dominació britànica. Açò no obstant, no va anar adquirint forma fins a principis de la segona, quan quallaria finalment en sis molls de carena. El projecte de bastir un dic sec va ser bandejat, però si es té en compte que el moll del port de la marina de Maó només permetia carenar tres vaixells, la nova instal·lació suposava triplicar la capacitat de carenat de la base naval.

Qui tot ho vol, tot ho perd: La política de la dispersió mena al fracàs

 El batle des Castell ha posat sobre la taula la inconveniència de concentrar en els quarters del seu poble els ensenyaments de formació professional. Els partits que governaven abans han posat el crit en el cel i qüestionen la posició dels docents, que s’han expressat de forma inequívoca en contra d’aquesta ubicació. Crida l’atenció que els partits d’esquerra donin suport als mestres només quan els interessa. Si protesten contra del tractament que fa la dreta del català expressen un judici tècnic, en canvi quan es tracta de la localització dels estudis de formació professional es guien per interessos gremials...

Des de les grans manifestacions contra el trilingüisme de Bauzà, l’ensenyament s’ha convertit en el cavall de batalla de la política balear, amb capacitat de capgirar l’orientació global de la nostra Comunitat. L’anterior punt no és l’únic envoltat per la polèmica. La Conselleria d’Educació ha reconsiderat la seva postura en relació al Conservatori de Música de Maó, renunciant a traslladar-lo a la Sala Augusta. Pel camí s’ha perdut una dècada i el Conservatori segueix ocupant uns espais notòriament inadequats amb perjudici de l’alumnat. Si s’hagués fet cas dels professors, que reclamaven un edifici de nova planta, ja fa temps que gaudiríem de les instal·lacions que els menorquins ens mereixem i que tenen la resta de les illes.

Fa vint anys vam viure una situació semblant, quan l’Ajuntament va intentar que l’Escola Graduada de Maó allotgés les activitats de l’Escola d’Adults, el que hauria condemnat els alumnes a un munt d’anys de barracons, ja que el nou centre que s’estava a punt de construir era insuficient. Per sort, la pressió de pares i veïns, amb l’ajut d’un canvi polític com el que es va produir l’any passat va aconseguir imposar el seny.

Tots aquests exemples tenen un element en comú: l’obcecació d’alguns polítics en posar per davant dels criteris educatius altres principis, ja siguin urbanístics, de justícia social o d’equilibri territorial. Per aquestes partits, la formació dels ciutadans de demà no és una prioritat. No es tracta només d’una fixació dels governants locals. El retrocés educatiu que viu el nostre país, palmari en el rendiment, acadèmic dels joves i que es constata en els resultats de l’informe PISA, demostren com l’atenció a altres fins, per més benintencionada que sigui, té efectes perversos respecte a l’aprofitament acadèmic, malgrat que mai s’havien destinat tants recursos a les escoles com ara.

L’educació no és més que una de les qüestions en les quals es manifesta l’heterogeneïtat dels objectius que volen assolir alguns partits. Un cas semblant és el de l’hospital Verge del Toro. La finalitat assistencial que cobrirà l’edifici que s’està rehabilitant s’hauria aconseguit a un cost molt menor i amb major celeritat si no s’haguessin fet prevaler uns dubtosos valors arquitectònics.

Així com les formacions de la dreta clàssica són fàcilment identificables perquè tenen poques metes: baixar els impostos, beneficiar els empresaris i aconseguir el poder,  l’esquerra multiplica les causes a les quals dona suport i és capaç d’abraçar qualsevol reivindicació, com la llei d’amnistia dels independentistes catalans. A Menorca, l’anterior equip del Consell Insular va tocar moltes tecles, però no va solucionar el pont de la carretera general i aprovà la modificació del PTI quan l’arròs ja estava passat.

Aquesta disparitat no és gratuïta i té el perill de caure en contradiccions i conflictes interns, com el produït en el moviment feminista, fracturat per l’afer de les persones transgènere, una nova bandera que, per fer content als col·lectius LGTBI, ha posat els desitjos d’una minúscula comunitat de persones per davant dels temors d’una gran quantitat de dones. No debades és un axioma de la Política Econòmica que el nombre de mitjans no pot ser superior al d’objectius, perquè llavors el nostre destí és no assolir-ne cap, després d’una llarga agonia.

La postura de l’esquerra no deixa de tenir la seva lògica. El desenvolupament econòmic i social ha fet la nostra societat més diversa; han sorgit nous actors i, un cop resoltes les necessitats bàsiques, noves preocupacions reclamen l’interès dels ciutadans. Des d’un punt de vista pràctic, engreixar l’agenda minimitza el risc de fallar: l’esquerra sempre es podrà apuntar un bon nombre d’èxits en haver promogut qüestions emergents, les quals oculten els fiascos en altres temes, com els educatius que esmentàvem al principi.

L’aspecte crucial és que no focalitzar els esforços en el que importa mena al fracàs. Aquesta és la raó de fons de la desafecció dels ciutadans, que es veuen aclaparats per uns pocs grans reptes als quals els partits tradicionals no s’enfronten amb decisió i que acaben quedant en mans de les formacions populistes i d’extrema dreta, amb els seus idearis simplistes i contraproduents. Així és com un ultraliberal com Milei pot arribar a president de l’Argentina: la manca de resposta dels partits de tota la vida a la inflació i la crisi econòmica ha empès els ciutadans a una (nefasta) solució d’emergència.

Els grans problemes són a la vista de tothom. A Menorca, turisme i territori; al món, el malestar de la globalització, l’habitatge, la immigració, els serveis públics i la desigualtat. Les protestes que van esclatant aquí i allà ho posen ben a les clares. Mentrestant, els polítics de dreta no troben eines en la seva ideologia liberal i conservadora, els d’esquerra es perden en foteses i tots es barallen com a galls. El resultat no és més que el descrèdit del sistema i la frustració de la gent.

Desatendre les preocupacions fonamentals de les persones és una opció de risc. Les formacions d’esquerra que aixequen una cortina de fum amb la seves polítiques de la diversitat obren la porta a l’arribada dels partís de dreta i, tal com veiem amb els triomfs de Trump, Bolsonaro, Orban i Milei, la crispació i la paràlisi dels dos bàndols és l’antesala dels governs d’ultradreta.

Una nova història de l’arsenal anglès del port de Maó

 Molt abans que l’altra banda del port de Maó hi hagués una base naval, el que hi havia era l’antic arsenal que van construir els anglesos el segle XVIII. Sobre aquesta destacada instal·lació van escriure àmpliament els historiadors marítims de finals del XIX i principis del XX. Tanmateix, la seva font d’informació es limitava als arxius locals. El 2013 l’historiador Pablo de la Fuente va publicar un article a Drassana, la revista del Museu Marítim de Barcelona, en el qual reconstruïa l’evolució de l’arsenal maonès a partir de la documentació que es troba als arxius britànics, la qual cosa ens ofereix una nova visió sobre el tema, amb dades de primera mà.

Per començar, cal remarcar que l’ocupació britànica de Menorca va tenir, des del primer moment, una funció militar clara. Des que Adam Smith es referís a la qüestió, diversos autors han disputat sobre quin era l’objectiu principal, si la protecció del comerç mediterrani o finalitats geoestratègiques i de control militar més generals, però al capdavall sempre s’acaba subratllant la primacia del mandat militar sobre els objectius comercials. Aquesta circumstància, tal i com ha assenyalat Martínez Ruiz en el seu treball del 2005 sobre els enclavaments anglesos de Tànger i Gibraltar, és inevitable quan s’està envoltat de territoris enemics i sempre acaba suposant la impossibilitat de desenvolupar activitats comercials de forma efectiva. 

El fet explicaria el desinterès final dels anglesos per Menorca, com un segle abans havia succeït amb Tànger, també port franc anglès. D’altra banda, cal tenir en compte que els comerciants britànics disposaven de bases comercials sòlides a la Mediterrània, com Gènova i Liorna (aquest darrer, un altre port franc), on podien obtenir la plata necessària i emmagatzemar la càrrega per poder així redistribuir els productes llevantins i del nord d’Àfrica, la qual cosa explica la seva reluctància a traslladar-se a Menorca.

La funció militar del port de Maó es basava en la seva excel·lent situació, que li permetia de posar setge a Toló, el principal port de l’armada francesa a la Mediterrània. França, dominadora d’Europa des de la pau de Westfalia, el 1648, era la gran rival d’Anglaterra. El port de Maó complementava Gibraltar, ocupat pels anglesos des del 1704. Aquest binomi es va mostrar com una impressionat barrera militar, tant des del punt de vista defensiu com ofensiu, ja que bloquejaven Cartagena, el principal port de l’Armada espanyola i, en general, tota la costa hispano-francesa. A més, en cas de setge d’un, l’altre el podia auxiliar, com es va esdevenir en diverses ocasions. Ara bé, com apunta De la Fuente, després de la presa dels dos territoris, Anglaterra només podia esperar l’enemistat espanyola i un acostament d’aquest país amb França, amb independència de quins fossin els monarques dels dos territoris. Finalment, la provisió d’aliments i gèneres diversos era molt més senzilla a Maó i els vaixells podien ser reparats amb més mitjans que a cap altre indret.

És important fer notar que, per als britànics, la funció principal del port de Maó era donar suport a la flota, tant en temps de pau, com durant els múltiples conflictes que es van suscitar mentre van dominar l’illa. En aquest sentit, el castell de Sant Felip era necessari per a la seguretat de la base marítima, però no un fi en ell mateix, la qual cosa segurament explica perquè mai va comptar amb les guarnicions necessàries per a la seva defensa. La base naval del port de Maó va proporcionar a la flota dos elements del màxima interès: un hospital per recuperar els marins de les seves freqüents ferides i malalties, i unes instal·lacions per a la reparació i el manteniment de les embarcacions. La rellevància del port de Maó va fer que aquesta darrera funció amb el temps s’acabés ampliant fins a esdevenir una autèntica drassana, amb capacitat per construir bucs aptes per a usos militars.

La bibliografia sobre les dominacions britàniques i les seves implicacions econòmiques ha tendit a passar amb una certa rapidesa sobre l’arsenal del port de Maó, sense aprofundir en la seva transcendència industrial, bé com una qüestió que es dona per sabuda, bé minimitzant la rellevància per al sector secundari d’aquestes instal·lacions. Aquest punt de vista potser es podria mantenir si Menorca hagués format part d’Espanya, però s’ha de bandejar del tot perquè en aquest cas la pertinença de l’illa al Regne Unit sí que va tenir conseqüències, ja que la va integrar de forma activa en un país on aquesta activitat tenia una impressionant projecció econòmica.

En efecte, De la Fuente subratlla la dimensió industrial del complex naval britànic. La indústria nàutica, que va arribar a tenir més de 17.000 llocs de treball directes, va ser un factor cabdal en el creixement comercial anglès. I no n'hi ha per menys, ja que donar cobertura a les necessitats d’infraestructura i logística d’una marina de guerra de gairebé un miler d'embarcacions no era una qüestió insignificant. Per a l’historiador marítim anglès Rodger, l'entramat econòmic de la Royal Navy durant el segle XVIII és, sense cap mena de dubte, una mena d'avenç del món industrial del segle XIX. Que Anglaterra gaudia d'una poderosa indústria marítima ho evidencia la intervenció de drassanes privades en la construcció de vaixells de guerra. El paper de la iniciativa particular en una indústria auxiliar com la bosselleria, sector controlat per contractistes, és una altra evidència de la fortalesa del teixit productiu britànic.

Aquest element torna a posar sobre la taula el fet que per a l'illa la presència de la Marina va ser bastant més important que la de la guarnició, de la qual tradicionalment se n’ha parlat molt més. Ateses les insuficiències en matèria d’infraestructura i les limitacions inherents del penyal de Gibraltar, Maó era la base principal de la flota mediterrània. Ho demostra de manera inequívoca el fet que l'únic oficial naval britànic a ultramar el 1713 era el guardamagatzem de Maó. En època de pau, la força marítima a la Mediterrània podia ser d'uns cinc navilis. Sent així, les seves tripulacions equivalien, aproximadament, als efectius dels cinc regiments que guarnien l'illa. Si s'hi afegeix el personal de mestrança naval i altres serveis, i el fet que en època de guerra l’esquadra s'incrementava de forma notable, resulta que el pes social i econòmic de de la Marina era clarament superior al de l'exèrcit.

En un primer moment, la prioritat britànica en relació a l’Armada va ser l’assistència a la marineria. De la Fuente indica que la recuperació de les tripulacions, afectades per febres i escorbut, era el principal problema logístic, considerablement més gran que la reparació dels vaixells. Ja abans del Tractat d'Utrecht, a finals de 1708, la disponibilitat d'un establiment sanitari era una necessitat urgent. Així durant 1711 es va iniciar la construcció de l'hospital a l'illa del Rei, que va ser anomenada pels anglesos Bloody Island, illa de la sang, fent referència al seu ús mèdic. Des d´un punt de vista arquitectònic, aquest edifici va ser el primer disseny específic d´hospital en una base ultramarina britànica. Tanmateix les necessitats de les embarcacions no van ser del tot desateses, ja que una cova de la part nord de l'illot va ser habilitada com a magatzem de brea, per la qual cosa l’illa del Rei es pot qualificar com el germen excèntric del futur arsenal. 

Pel que fa a la indústria naval, van ser els holandesos, segons informa la Guia menorquina per a l’any 1810, els primers que van copsar les possibilitats de la riba nord del port de Maó, davant de la ciutat, on hi havia uns terrenys pantanosos que el 1708, tot just produïda la presa de Menorca, van ocupar amb uns tendals provisionals per dipositar els materials i allotjar els operaris necessaris per compondre la seva esquadra.