dimarts, 29 de desembre del 2015

Històries del turisme de Menorca. Hotels i nàutica al port de Maó

El 23 de juliol del 1956 s’inaugurava l’Hotel Port Mahón en una zona de la perifèria de Maó que domina el port. A l’acte van assistir les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de l’illa. El seu director era Joan Victory Manella i fou construït per Hoteles Menorca, SA, on van invertir els seus capitals un nombre elevat d’homes de negocis, entre els quals destacaven Pere Montañés i Fernando Rubió (que no participaven en la gestió). Es tractava d’un establiment de la màxima categoria (1a. A, l’equivalent a quatre estrelles) i 116 places. El dissenyà Josep Ma. Claret, arquitecte municipal de Maó, que era gairebé l’únic tècnic de la població i comptabilitzava la seva feina amb encàrrecs privats.

Hotel Port Mahon
Unes setmanes més endavant la junta del Foment del Turisme oferia un homenatge a Victory, el seu president. L’entitat considerava que les dues dificultats més importants del turisme illenc eren els allotjaments i les carreteres i, per açò reconeixia que, en promoure aquest hotel, Victory aconseguia remoure el segon dels obstacles. L’empresari havia maldat durant una dècada perquè l’Administració o algun inversor construís un establiment de categoria al port de Maó (tal i com havia fet son pare els anys 1920). Davant de la manca de resposta es dirigí a l’empresariat local, en un canvi d’estratègia que donaria fruits molt de temps.

Victory va tenir un paper clau en l’impuls dels hotels de gamma alta. Va convèncer els seus socis que el turisme estava cridat a ser una peça clau en el futur de l’economia de l’illa, que en aquell moment girava al voltant de la indústria (calçat, bijuteria i agroalimentària). Feia notar que Menorca tenia l’avantatge d’estar a dues hores de vol dels centres més poblats d’Europa.

L’hotel va haver de moure’s per aconseguir clients. Ja el 1956 es va posar en contacte amb agències britàniques, especialment Horizon Holidays, que fou la primera companyia estrangera en implantar-se a l’illa, organitzant vols entre Londres i Maó, amb escala a Perpinyà. L’any següent començaren a arribar grups de trenta anglesos que feien estades de quinze dies en l’establiment. Anys més tard, el director de Viajes Iberia, Antoni Mir, defensava que amb l’obertura del Port Mahón s’havia iniciat la veritable era turística de Menorca.

Hotel Port Mahon
El 1962 l’aeroport de Sant Lluís va quedar tancat per obres durant tota la temporada. Els turistes britànics volaven a Palma i des d’allà es traslladaven a Alcúdia i a Ciutadella, on un vehicle els acostava a Maó. El Port Mahón era l’hotel de més prestigi de l’illa i va allotjar la majoria dels visitants famosos, tant estrangers (Rainier de Mònaco i Grace Kelly, Henry Fonda), com nacionals (Julio Iglesias, Sara Montiel, Manolo Escobar). També es va hostatjar Francisco Franco arran de la seva visita a l’illa el 1960 i l’any següent la seva dona, Carmen Polo. A principi l’hotel estava pràcticament sol en el seu emplaçament. L’estiu del 1956 es construí una plataforma al port per facilitar el bany als turistes i dos anys després s’acabaven les escales que comuniquen la zona amb el moll.

El Port Mahón només va ser el primer pas. El març del 1960 la societat adquirí un solar de 4.000 m2 als afores del poble des Castell, també damunt del port, a l’entrada de cala Corb, per construir un altre establiment. Per escometre aquesta obra, l’empresa amplià capital i es reconstituí amb el nom d’Hoteles Marítimos, SA. Els treballs es van iniciar a començaments de l’any següent i el mes de maig del 1962 era inaugurat l’hotel Carlos III, de categoria 1a. B (tres estrelles), i 32 habitacions.

L’arquitecte fou Mateu Seguí. El projecte preveia tres plantes, però la primera temporada només es van alçar dues. L’any següent es finalitzaria l’obra amb una nova ala, completant la forma d’Y (i en total assolí les cent places), així com la piscina. Un semisoterrani dóna a dues amples terrasses que, per escales enjardinades permeten l’accés al mar. Joan Victory assumí la direcció de l’hotel; el subdirector era Ramon Homs, que ho havia estat del Port Mahón i no es mouria del nou establiment, del qual arribaria a ser propietari durant molts anys.

Hotel Rey Carlos III

La següent petjada fou l’Hotel Agamenón, aixecat a uns centenars de metres de l’anterior i que fou inaugurat el juny del 1965, amb la categoria de 1a. B, com el Carlos III. Es nomenà director a Narcís Homs, fill de Ramon Homs. La societat promotora fou Menorca Turística, SA. El president del Consell d’Administració era Pere Montañés, el Conseller Delegat Joan Victory, i entre els consellers hi havia Pere Pons Olives, Miquel Coll Carreras i Rafael Roselló.

Mateu Seguí projectà un edifici de cinc altures i 75 habitacions, totes amb cambra de bany i telèfon, i una capacitat de 140 places; des del principi disposava de piscina. Està situat prop del port, a pocs metres de la vorera de la mar i era rodejat de jardins amb gespa que arribaven al moll que es va construir per realitzar activitats marítimes. L’empresa també executà el carrer d’accés des del carrer Fontanelles.

Hi ha un altre establiment que, maldament no fou promogut per Victory, tant pel moment en què es va obrir com per la seva ubicació i plantejament, s’ha d’inscriure en aquest context. Ens referim a l’Hostal del Almirante, situat, com els tres anteriors, al port, a l’altura del Rocamar.

Hotel del Almirante
En aquest cas, no es va bastir un immoble de nova planta, sinó que es reaprofitaren les cases del lloc del Fonduco. El seu estil georgià, del segle XVIII, i per tant lligat al domini anglès, i el fet que l’Almirall Collingwood hi fixés la seva base a terra després de la batalla de Trafalgar li confereixen un caràcter únic entre els establiments hotelers menorquins. Fou adquirit per l’escultor i arqueòleg alemany Waldemar Fenn, qui hi va viure fins a la seva mort, el 1955 (fins el 1945 era la seu del consolat germànic). Passà a mans d’Artur Estrada (director general de Viajes Universal) i Francesc Pons Montanari i l’octubre del 1962 es va procedir a l’ampliació de l’edifici amb un nou cos, que respectava l’estructura original, i la construcció d’una piscina; l’any següent obria les seves portes.

Al principi l’ocupació era baixa, excepte els dos mesos més forts de l’estiu. L’hotel, que el 1969 disposava de 17 places, tenia un públic divers. El 1965 van començar els contactes amb l’agència italiana Vacanzes, que entre el 1970 i el 1973 es va fer càrrec de la gestió. Reservava per als seus compatriotes els mesos de juliol i agost, mentre que la resta, a partir de Setmana Santa, es cobria amb espanyols i britànics. Més tard l’hotel es va especialitzar en el mercat anglès. El 1981 va rebre l’Óscar europeu de Turisme.

L’atractiu turístic del port de Maó no es pot deslligar de les activitats recreatives de tipus nàutic, les quals cal relacionar amb el Club Marítim de Maó, fundat el 1945, com a continuació de l’extingida delegació de la Lliga Naval. El 1948 comprava un local, que aniria condicionant al llarg del temps, en una primera fase els anys següents, i en una segona entre 1960 i 1963 (el 1961 s’inaugurava la terrassa).

Fou una època d’expansió de les activitats marines. El 1962 l’entrada de iots al port va augmentar el 50%. Posteriorment, el creixement va ser més pausat: el nombre d’arribades va passar de 248 el 1967 a 254 el 1968 (65 anglesos, 59 francesos i 40 espanyols.
Club Marítim. Postal R.V. Pons
El Club Marítim va ser receptiu al desplegament dels nous nuclis de costa, i molt aviat organitzà regates as Grau i Punta Prima (1960), Cala en Porter, sa Mesquida i Macaret (1962) i Binibéquer Vell (1964) que s’afegiren a les que es feien a Alcalfar des del 1944. Aquestes proves van agafar volada amb les travessades des del port francès de Les Embiez (1965) i de Barcelona (1966). El 1966 el Club va aconseguir la concessió del moll de davant del seu local, entre les escales que pugen al Port Mahón i sa Punta, la qual cosa li va permetre donar un important suport al turisme nàutic. El 1968 es va construir el pantalà per a embarcacions esportives.

En canvi, els intents d’establir un port esportiu, bastant intensos entre el 1968 i el 1971, quan es van proposar ubicacions com cala Llonga i cala Rata, no van reeixir, a pesar de l’acord pres per l’Ajuntament. El  Foment del Turisme va plantejar el tema el 1970 a la II l’Assemblea Provincial de Turisme i la seva construcció figurà entre les conclusions de l’Assemblea del 1974. 

dimarts, 22 de desembre del 2015

Les reformes pendents: un nou enfocament del mercat de treball.

L’atur és el principal problema de la societat espanyola. Arreu es demanen solucions urgents al Govern, però la precipitació pot amagar un diagnòstic equivocat de la malaltia. En efecte, l’economia espanyola té dificultats per crear ocupació com a mínim des de després de la Guerra civil. La situació de plena ocupació dels anys seixanta i primers setanta va coeexistir amb l’emigració de molts treballadors als països d’Europa occidental. Amb la crisi dels anys setanta, la fi d’aquest flux humà fou una de les causes de l’augment de l’atur. Des d’aquest moment la taxa d’atur espanyola s’ha mantingut com una de les més altes d’Europa. Amb la crisi dels noranta, el primer trimestre del 1994 va arribar al 24,6%, quasi 4 milions de persones en atur. Els anys següents van veure un creixement econòmic intens i prolongat, que alguns anys va assolir taxes de creixement del 5%, però la taxa d’atur només va estar per davall del 10% durant tres anys, amb un mínim del 8% el 2007, uns valors que són considerats com preocupants a qualsevol país de la Unió Europea.

Aquesta és una de les característiques del mercat de treball espanyol: la necessitat d’un creixement econòmic important per crear ocupació, de manera que poden coexistir durant molts anys una elevada taxa d’atur i un creixement del PIB alt. Durant la recuperació econòmica dels anys 1994-2007, malgrat tenir una taxa d’atur molt alta, Espanya va rebre una important immigració: la població estrangera va passar de mig milió el 1996 a 5,5 milions el 2009. Això explica la major part del creixement de la població activa, que va passar de 16 milions a més de 23 milions. És possible que els propers anys una part de l’ajustament de l’atur vengui de la represa de l’emigració i la reducció de la població activa. Els espanyols van deixar de treballar en algunes feines poc remunerades que van passar a ser ocupades per immigrants, una actitud que ara potser caldrà reconsiderar. Una de les bases del creixement fou el sector de la construcció. Tanmateix, la crisi que començà el 2008 als Estats Units va provocar l’esclat de la bombolla immobiliària i, per aquest motiu, ha afectat Espanya amb especial duresa. El segon trimestre del 2011 l’atur afecta ja a gairebé cinc milions de treballadors, el 21,5% del total.

Actualment, i després de dos anys de polítiques expansives per intentar mitigar els efectes de la crisi, les dificultats per finançar el deute públic, ocasionades pel rescat d’alguns països amb grans dèficits (Grècia, Irlanda, Portugal), han obligat a molts països, entre ells Espanya, a posar fi als estímuls econòmics i fer una política contrària, de reducció del dèficit. La conseqüència ha estat un nou augment de l’atur i fa témer que els propers mesos continuï la destrucció de llocs de treball i que la creació de llocs de treball sigui un procés lent. El Govern, malgrat les bones intencions de tots els partits polítics, no té possibilitats reals d’actuar a curt termini i, al contrari, els propers mesos les retallades de la despesa pública provocaran la destrucció de més llocs de feina. Perquè el sector privat pugui crear ocupació es precisa la represa del crèdit bancari, emmagrit per les crisis del sector immobiliari i del deute públic. Però açò no basta: caldrà que, a més, la demanda privada creixi, la qual cosa amb un atur elevat i la inseguretat dels treballadors respecte al seu futur no serà ràpida.

El Govern va reformar el mercat laboral per lluitar contra la crisi, però les mesures per facilitar als empresaris la contractació de treballadors han estat infructuoses. La raó és que els empresaris ja podien contractar treballadors sense haver de pagar gairebé res al final del contracte, a través dels contractes temporals, i, de fet, durant la crisi s’han eliminat milers de contractes indefinits i quasi tots els nous contractes han estat temporals. Pel que fa a la reforma de la negociació col·lectiva, els seus efectes són a mig termini, i encara no ha tingut temps de donar fruits. Convé recordar, a més que la del 2010 és la darrera d’una sèrie molt llarga de reformes laborals, ja que fou precedida de les del 1984, 1994, 1997, 2002 i 2006, totes centrades en els mateixos problemes i al final de les quals ens trobam en una situació semblant. Una nova reforma laboral només crearà tensions amb els sindicats i retraurà el consum dels treballadors, en uns moments en què cal la col·laboració de tots per afrontar el futur.

Aquests antecedents ens haurien de fer conscients que el problema de l’atur té arrels profundes i que adoptar mesures centrades únicament en el curt termini, ja sigui en la fiscalitat, el mercat de treball o els incentius econòmics, no donarà fruits. Cal prendre mesures estructurals que potser no resoldran ràpidament les dificultats dels aturats d’avui, però sí posaran les bases per un futur diferent.

El sistema educatiu és el primer element a reformar, per formar ciutadans competents, capaços d’assumir les seves responsabilitats i amb el bagatge de coneixements necessari per afrontar els reptes de la societat del segle XXI. Aquests canvis no es poden escometre sense la implicació de l’Administració, els professors i els pares. L’educació precisa més recursos, però, especialment, cal treure més profit dels que disposa. Fins ara les reformes de l’ensenyament s’han quedat en la superfície, quant no en qüestions totalment marginals. Els resultats de l’informe PISA sobre els coneixements dels infants de primària i el percentatge d’alumnes que no supera l’ESO és desolador. El 2004 José Saramago va propugnar a l’obertura de curs de la UIMIR un nou enfocament en què es passés del voluntarisme dels objectius i els valors a l’estudi sistemàtic dels continguts i els procediments. L’ensenyament s’ha de basar en el treball i en el foment del progrés personal. Els bons resultats d’algunes comunitats autònomes i determinats països del nostre entorn són alliçonadors.

També s’ha de fomentar l’activitat d’empresarial, i eliminar les traves i càrregues a l’activitat productiva. Cal ajudar a activitats creadores, competitives i exportadores, tant de la indústria com dels serveis, i no a sectors que tradicionalment han demostrat ser incapaços de crear llocs de treball estables i de qualitat. Hem de ser conscients de què l’única manera d’aconseguir augments salarials sostenibles és a través del creixement de la productivitat. Està demostrat que els països que progressen de forma més segura i que afronten millor les dificultats econòmiques són els que destinen més recursos a la recerca i la innovació (I+D) i que cal fer-ho des de la implicació de l’Administració i el sector privat. L’Estat ha d’invertir més en la recerca i ha d’involucrar a les empreses de forma efectiva, i bandejar els recels a la col·laboració público-privada; per fer-ho podem aprofitar els exemples dels països propers.

Perquè aquests canvis donin realment fruït és necessària una transformació de la nostra actitud envers el treball. El progrés depèn de la implicació de la gent en el treball, d’afany de superació i reconeixement del risc empresarial. Fa poc Antonio Banderas deia que als Estats Units no es perdona als perdedors, mentre que a Espanya el que no es perdona és l’èxit. Aquest no és certament el camí. Els emprenedors han de sentir el suport de la societat i, al seu torn, han de retornar els fruits de la seva activitat a la col·lectivitat, perquè el capital i l’empresa necessiten dels treballadors i els consumidors per a reeixir. Ha arribat l’hora de sumar esforços i construir un nou futur amb l’aportació de tots.

Diari Menorca, 05/11/2011

dimarts, 15 de desembre del 2015

Històries del turisme de Menorca.
La primera urbanització turística: Punta Prima

El fet que la costa de Sant Lluís comptés amb un nucli consolidat, Alcalfar, així com altres colònies d’estiu, com Biniancolla, degué fer més receptius al fet turístic altres punts. La dècada del 1940 es comencen a aixecar petites casetes i magatzems per a barques a la platja de Punta Prima. Devers 1949 Serafí Alzina i Antoni Parpal van comprar el lloc del mateix nom, d’aproximadament 77 hectàrees, on van intentar muntar unes salines a l’est de l’arenal, però la porositat del sòl va fer l’activitat inviable. L’any 1952 Parpal va vendre la finca a Alzina, qui va començar a vendre solars. En aquesta dècada les llicències d’obra ja eren signades per un arquitecte, primerament Josep Claret Rubira i més tard Jaume Villalonga.


El 1953 Fermí Coll Pons va obrir un “merendero” i algun temps després s’instal·là un altre restaurant, que el 1956 es va reformar per transformar-se en l’Hostal Punta Prima, un local modest que seguia oferint menjars. El paratge començava a ser un lloc popular d’estiueig i ja s’havien bastit diverses construccions “alegres, con un fino instinto moderno y graciosas en su trazado, en su alienación y en sus adornos”.

El 1958 l’establiment va canviar de mans i rep el nom d’Hotel Playa Punta Prima. L’any següent l’indret es va dotar d’energia elèctrica, aprofitant l’arribada del servei a l’estació d’enllaç telefònic de Biniancolla. El cost de les instal·lacions va anar a càrrec dels propietaris dels xalets. La premsa comentà que es feia realitat una vella aspiració i es revaloritzava aquest centre “que tanto auge ha tomado”. Aquell any es va implantar un servei regular d’autobusos entre Maó, Alcalfar i Punta Prima, amb dos serveis diaris durant l’època estival, però a finals de juliol l’afluència de visitants va obligar a incrementar-ne la freqüència. El menjador de can Fermin estava saturat, totes les places de l’hotel estaven cobertes i les casetes de particulars també estaven plenament ocupades. La premsa concloïa que Punta Prima s’havia convertit en la platja familiar per excel·lència en reunir grans condicions pel bany dels fillets.


L’expansió dels dos anys anteriors va animar Serafí Alzina a emprendre altres projectes. L’hivern del 1960 va fer construir un mur a la part nord de l’arenal i es suprimiren les dunes. La zona es va esplanar i s’aixecà el bar Noray, que s’inaugurava el mes de juny. Tenia pista de ball i terrassa amb pèrgola de ciment, butaques de platja i para-sols, així com escales per accedir a l’arena. El boom que vivia el nucli explica que el Club Marítim de Maó hi organitzés una regata, seguint l’exemple de la que es feia des d’anys enrere a Alcalfar, i que atragué una gran gernació; fins i tot s’hi celebrà una missa. L’especial del diari Menorca dedicat al turisme indicava que existia un petit moll i varador de barques i al seu costat un conjunt de barraques marineres per guardar embarcacions; un gran nombre de famílies havien edificat xalets.

Al paratge s’accedia per un camí sense asfaltar i a la seva entrada, a la carretera a Alcalfar, s’havia de pagar. El 1961 un empresari turístic forà en saber que es cobrava un duro va declarar: “Esto es inconcebible. En mis urbanizaciones turísticas en vez de hacerles pagar un duro les doy dos a cada uno de los taxis". El peatge seria suprimit la setmana santa del 1963, en la qual cosa devia influir l’important augment de les places hoteleres, algunes propietat d’Alzina, que es va produir aquests anys.
 
camí d'accés. Foto Josep Pons Cardona
El 1961 continua la tònica ascendent. A finals de maig els seus tres establiments mostraven una bona ocupació. Aquesta va ser la primera temporada que es van llogar patins aquàtics a pedals. El mes d’agost l’hotel estava complet amb belgues, noruecs, francesos i catalans i el restaurant era molt popular entre els menorquins per l’economia dels seus coberts.

Fins llavors l’espai no comptava amb cap pla i Alzina adaptava els solars a les necessitats dels compradors, però aquell any aixecà un plànol topogràfic per planificar la urbanització dels terrenys. Els carrers tindrien l’amplària determinada per la llei i els solars serien de 700 a 1.000 m2 i no es podrien edificar totalment, de manera que totes les cases o bungalows estiguessin separades per espais verds i poguessin gaudir del panorama. El propietari explicava que podria haver venut els terrenys i obtenir una plusvàlua, però tenia confiança en la indústria turística i es volia dedicar al desenvolupament del sector. A principis del 1962 el projecte es posava en pràctica: es traçaven els carrers, se sembraven pins i era prevista l’erecció d’una capella, que es faria realitat el 1969. El 1965 l’Ajuntament i la Direcció de Costes van estudiar l’ordenació de la zona, sense cap resultat.

A la dreta el Noray. Al fons el Xaloc
El 1961 Lluís Casals i Serafí Alzina havien demanat permís per construir deu xalets El mes de juliol van donar inici els treballs d’explanació d’uns terrenys situats a l’oest de la platja, al peu del coster de la torre anglesa, on el setembre es van començar a alçar uns apartaments; el novembre es mostrava un al públic. El mes de juny del 1962 es va inaugurar el “restaurante y economato Xaloc” i els Apartaments Punta Prima, un complex de dotze bungalows dissenyats per l’arquitecte Pere Lluís Mercadal; Serafí Alzina n’era l’aparellador. Immediatament van arrancar les obres de vint nous apartaments i la piscina, que es van obrir l’any següent. Com era habitual, el restaurant també servia menjars al públic. El 1963 va assumir la direcció del complex l’alemanya Gerline Voschera, que havia treballat dos anys a l’Hotel Almudaina de Palma, que dirigia Joan Casals.

El Conseller-Delegat de l’empresa Apartamentos Punta Prima, SA era Lluís Casals. El 1963 va fer la primera sol·licitud a l’Ajuntament per aixecar aquests apartaments i tres mesos més tard demanava la legalització del restaurant. Per tant, ja començam a veure la pràctica de primer edificar i després demanar permís que tant s’estendria els anys següents.

A l’altre costat de la platja, i després de gairebé un any d’anuncis sobre el projecte, el gener del 1962 es va començar a construir “una residència coordinada amb el Bar restaurant Noray”, un compacte bloc d’apartaments de línies modernes i funcionals, a càrrec de l’arquitecte Mateu Seguí. Les obres van finalitzar el mes d’agost, amb tanta urgència que “las habitaciones eran ocupadas a medida que se terminaban cuando aún trabajaban en ellas los pintores”.

El 1962 el creixement de la urbanització era notable, ja que a més dels hotels s’havien seguit construint xalets. En aquesta dècada predominen els projectes signats per Pere Lluís Mercadal i Mateu Seguí. S’havia convertit en el punt d’estiueig de moda. A finals de juliol i principis d’agost hi acudia una gernació. Un dia es calculava que hi havien anat mil persones; els autobusos no donaven a l’abast i es reclamava l’ampliació del servei. L’hotel es va ampliar amb quatre habitacions. L’any següent es va reformar i es traspassà una altra vegada.

El 1963 els símptomes de maduresa eren evidents: els banyistes es queixaven de l’existència d’algues damunt l’arena i preferien la piscina a la platja. L’assistència va minvar pel mal estat de la carretera, que continuava essent de terra i insuficient pel tràfic que suportava. Per aquest motiu, el 1964 es va asfaltar; hi contribuïren tots els propietaris, i els treballs van finalitzar el 5 d’agost. També quedà enllestit el passeig al voltant de la torre de defensa. L’estiu d’aquell any l’autobús va tornar a ser insuficient. El 1965 es va projectar el clavegueram del sector i el Xaloc (on l’agència Scharnow Reisen duia turistes alemanys) va instal·lar el primer minigolf de l’illa, evidenciant que el nucli ja era un producte turístic desenvolupat.

Els anys següents la urbanització va seguir avançant. El 1966 el Noray va passar a mans de l’empresari mallorquí Jaume Pons. Després de netejar la vegetació dels voltants i llevar l’alga de l’arena, reformà el local, el dotà de noves comoditats i el reobrí anomenant-lo “Balneario Noray”. El 1968 el Xaloc va ser ampliat amb un nou bloc d’apartaments i el 1970 s’obrí un picador de cavalls. El gran salt va venir l’any 1972 amb l’establiment de l’hotel Pueblo, que amb les seves 1.174 places era el més gran de Menorca; per a la seva inauguració vingué a Menorca Kiko Ledgard, presentador del popular programa de televisió “Un, dos, tres”. Les infraestructures van millorar amb la construcció d’una depuradora, el 1972, i l’enllumenat, el 1976, impulsat pels veïns.

dilluns, 7 de desembre del 2015

Magnus Carlsen: Dels nou escacs a la nova política

Com deia Bob Dylan fa cinquanta anys, els temps estan canviant. A la clàssica distinció entre dreta i esquerra se superposa la de la vella i la nova política, encarnada pels partits tradicionals i els emergents, que partint del no-res s’han fet un lloc significatiu als ajuntaments i els parlaments autonòmics i pugen com l’escuma a les enquestes.
 
Magnus Carlsen
També un joc centenari com els escacs, on semblava que totes les alternatives i variants havien estat analitzades és sacsejat pel nou campió, Magnus Carlsen, que als vint-i-dos anys comparteix rècord de precocitat amb Kaspàrov. Em sembla significativa la manera com el jove noruec ha batut els seus contrincants. Entost d’estudiar milers d’obertures i desenvolupaments, se separa dels camins trillats i analitza la posició aplicant la lògica, sense idees preconcebudes. Així és com s’atreveix a fer moviments prohibits per la pràctica establerta, sorprenent els seus rivals i portant-los a un terreny verge, on s’ha de demostrar el coneixement de l’autèntica essència del joc, en el qual ha provat que és un mestre.

L’esperit innovador de Carlsen ens ofereix una conclusió essencial: fora de la rutina sempre hi ha camins diferents que ens menen més enfora, però per transitar-hi, hem de conèixer profundament el sòl que trepitjam.

Ara que tenim a la vista eleccions és bo aplicar aquest principi a les promeses que fan els grups polítics, tant els novells com els tradicionals, que ens presenten programes electorals renovats, on tot sembla possible. Considerem, per començar, la qüestió candent de la corrupció. La majoria dels casos que passegen pels jutjats es basen en l’adjudicació de contractes públics o la requalificació de solars a canvi de donatius als partits polítics.


La vella política consisteix en aprovar una altra llei de contractes o de finançament dels partits o tipificar nous delictes al codi penal. El resultat és que es transforma tot per deixar-ho tot igual, i és que no s’estudien prou bé els mètodes que usen els corruptes en els seus manejos. En el nostre món, els delinqüents han anat a la universitat i investiguen com esquivar les normes jurídiques emprant estratègies sofisticades, com les transferències a terceres empreses, l’ús de testaferros o els moviments a través dels circuits financers internacionals per aprofitar-se de les diferències entre lleis o dels paradisos fiscals. La sofisticació del frau deixa en evidència la política de la bona voluntat: les lleis acaben essent un brindis al sol, totalment inútils, sinó al principi, als pocs mesos de ser aprovades.

La nova política es dedicaria a examinar meticulosament els procediments judicials a què han estat sotmesos els corruptes, aïllar les maniobres d’evasió emprades i modificar únicament les normes que sigui necessari per evitar aquests comportaments. Així mateix estaria atent de forma constant a les variacions en el comportament dels transgressors de la llei, per anar polint els codis legals. Es tracta de jugar el joc del gat i la rata, però fer-ho a consciència, perquè com s’ha jugat fins ara, sol guanyar el ratolí.

Amb aquesta manera d’actuar hi hauria menys titulars de premsa, ja que els polítics no podrien dir que amb l’aprovació d’una llei s’envien tots els malfactors a la presó, però el resultat seria que hi anirien, no com ara que, després de molt rodar pels jutjats, és fàcil que acabin absolts.


La corrupció presenta bastants similituds amb l’evasió i l’erosió fiscals. Els tributs són esquivats de forma planificada per una bona pila d’empreses i de particulars. Estic tremolant davant de les concepcions fiscals rupturistes, que volen capgirar les lleis: els primers que s’aprofitaran del nou marc seran els més poderosos. Per aconseguir que els contribuents paguin segons la seva capacitat econòmica no s’ha de reinventar la pólvora, només perfeccionar el sistema i taponar les vies d’elusió fiscal.

El nou mode de fer política serveix per tot. Ara és moda voler combatre la pobresa i la desigualtat econòmica amb una renda mínima garantida. Per començar no és una idea original: hi ha partits que fa anys que ho proposen. Però tampoc és un model que ens haguem inventat. A alguns països d’Europa fa dècades que funciona com una part de l’Estat de Benestar.

Sorgeix la sospita de si els que volen establir un sou garantit han comprovat quins resultats va donar allà on s’ha posat en funcionament i quina és la tendència en aquestes nacions. Tampoc s’ha tingut en compte l’experiència dels professionals o d’entitats com Càrites, que dia a dia intenten ajudar la gent necessitada. Per resoldre un problema important es vol acudir a la política antiga i açò pot fer que els resultats no estiguin a l’alçada de les expectatives. Una alternativa prometedora per lluitar contra les diferències d’ingressos pot ser augmentar el salari mínim.

Un altre punt candent és l’ensenyament. Les noves ofertes tornen sobre els venerables temes de la religió i l’educació per a la ciutadania. Hem de convenir que són dues qüestions ideològiques que tenen poc a veure amb el procés a través del qual els fillets adquireixen coneixements i valors per enfrontar-se al món adult. Seria altament efectiu eliminar aquest tema de les lleis educatives i remetre la seva regulació a normes específiques. Així la discussió doctrinal podria continuar eternament i el debat educatiu avançaria.


En aquest camp, algunes veus proposen allargar l’ensenyament obligatori. Segurament desconeixen que els instituts encara no han resolt de manera satisfactòria com tractar els alumnes de més de catorze anys que han de quedar dins dels centres fins els setze, sense voluntat d’estudiar. Si aquest tema no se soluciona, ens trobam davant d’una fugida cap endavant pròpia de la política de sempre.

Hi ha moltes propostes, però no totes són realment noves, com Carlsen.

dimarts, 1 de desembre del 2015

Històries del turisme de Menorca.
Hotels i turisme a Maó i Ciutadella

Els establiments existents abans de la Guerra Civil, tots ells urbans, van seguir treballant després la contesa. A Maó, que els anys quaranta i cinquanta va ser el nucli més dinàmic, es tractava dels hotels Bustamante i Central i, com a restaurant més destacat hi havia el Sevilla, que el 1939 fou adquirit per Damià Borràs.
 
Hotel Bustamante. Foto Nacho Almirall
Al principi el seu públic era bàsicament nacional. Aquests locals publicaven anuncis amb les seves especialitats gastronòmiques, sobre tot en períodes festius (com cap d’any), així com per celebracions de banquets de noces i batejos. El Bustamante, amb 33 habitacions i 42 places, fins a l’obertura del port Mahón fou el de major categoria de la població (hotel de 3a, equivalent a 2 estrelles). Maldament en la seva clientela predominaven els viatjants, s’hi allotjaven tots els visitants il·lustres, com ara Josep Pla el 1948, els actors que van rodar la pel·lícula El Correo del Rey el 1950 o els jugadors del FC Barcelona, el 1955. Lògicament no deixaven d’anar-hi tots els turistes que volien un cert confort.

El mes de desembre del 1943 el Sevilla es presenta per primera vegada com a hotel, amb “amplias y ventiladas habitaciones”, i l’any següent incorpora aigua corrent freda i calenta. D’altra banda, Damià Borrás va participar en la refundació del Foment del Turisme de Menorca, el 1946. La pràctica d’ampliar un espai per afegir-hi habitacions seria habitual al començament del turisme. L’oferta va seguir la seva expansió els anys següents. Així, el desembre del 1945 obria les seves portes el Cafè-Bar-Restaurant El Mesón, amb una extensa carta. Successor del Salón Imperial, havia estat remodelat per Ramon Bustamante, el propietari de l’hotel, que així engrandia el seu negoci.

Durant els anys cinquanta els establiments de la població van experimentar una creixent demanda turística. Bustamante el 1957 era el president del gremi de l’hostaleria de Menorca. Malgrat la manca de perspectives que denunciava, el seu local rebia un discret nombre de turistes, especialment catalans, però també alguns belgues i americans.


L’evolució de Ciutadella va ser més parsimoniosa. Quan el 1948 Bolín, el Director General de turisme, va venir a Menorca en va visitar la catedral i el seminari, així com la naveta des Tudons. Josep Pla indica a la seva guia del 1950 que la població sorprèn al viatger pel seu caràcter d’antiga ciutat aristocràtica que conté veritables palaus. S’hi proposen les excursions a la naveta des Tudons, Torre Llafuda, Son Catllar, cala Algaiarens i cap de Bajolí.

Ciutadella comptava des de feia anys amb la colònia de l’Assumpció, al voltant del far de la bocana del port. El 1950 la premsa presentava el seu creixement com a signe de la prosperitat de la ciutat. S’havia anat formant, primer lentament i després a un ritme accelerat, un centre d’estiueig amb nombrosos xalets. Una mostra de la seva consolidació fou la benedicció de l’ermita el dia de la verge, l’agost d’aquell any, durant la qual es van celebrar les festes, que se seguien organitzant dos anys més tard. El 1956 en aquesta important col·lectivitat hi havia bars, botigues, un servei d’autobusos, així com el de la motora del pràctic. El 1961 s’informava que era un lloc d’estiueig i esbargiment amb moltes edificacions, on era fàcil prendre un bany en qualsevol de les petites cales i sinuositats del port. El 1962 es construïren diversos xalets.


Al començament, Ciutadella va aplegar les seves actuacions turístiques a  la població i els seus encontorns. El mes de maig del 1955 va néixer l’Hotel Alfonso III, establiment d’una certa categoria, pensat per atreure el turisme benestant. Tenia vint habitacions, catorze amb cambra de bany individual, i disposava de jardins a la part de davant i darrera. El seu propietari era Guillem Coll Allés. La inauguració fou celebrada amb un sopar de gala.

El sector hoteler de Menorca va experimentar un desenvolupament accelerat la dècada dels seixanta. L’agost del 1961 un periodista escrivia que, fins i tot els més escèptics davant del fet turístic s’havien de rendir davant l’evidència que suposava la llarga filera d’automòbils aparcats davant l’Alfonso III. Aviat va estar acompanyat. L’estiu del 1960 cala Degollador s’omplia de banyistes. Ja funcionava la pensió Playa Grande, situada al costat de la platja. L’hivern següent fou ampliada i es va construir un accés directe a la cala. 
Vehicle de l'Hotel Alfonso III
Devers 1960 s’iniciaren les obres d’un gran hotel en el passeig de Sant Nicolau, però es van aturar, mostrant una estructura de quatre plantes, fins l’octubre del 1962. Finalment, l’hotel Eleycon es va estrenar l’estiu del 1964, amb categoria 1a A (quatre estrelles) i 82 places. Una guia francesa publicada el 1965 comentava que “a la sortida de Ciutadella cap a la mar acaba de ser construït un hotel, un més! La seva piscina ja vibra sota la llum. A Menorca també es pateix la febre de la construcció....”. La temporada del 1967 va ser ampliat i s’hi van afegir 96 places. El 1969 el conseller delegat de l’empresa era Martí Fernando Mercadal Salort.

Però amb els hotels no s’esgotava l’impuls ciutadellenc. El 1962 l’entrada de iots al port de Ciutadella va augmentar considerablement; i el 1968 arribaren 275 embarcacions, la majoria franceses. El 1970 s’inaugurava el local del Club Nàutic.

El 1962 es van iniciar els treballs topogràfics a Son Oleo, entre el camí de sa Caleta i la Platja Gran, on el 1963 l’arquitecte Ayerto projectava “una gran urbanització turística”, que venia a ser un barri residencial que prolongava Ciutadella, seguint la costa sud del port. El 1964 les obres de l’avinguda principal ja estaven avançades i a final d’any es van posar a la venda solars. El mes de maig del 1965 els carrers estaven asfaltats i es construïen diversos xalets i apartaments. L’any 1967 Son Oleo, SL s’anunciava com la millor zona urbana-residencial de la ciutat, situada a la vorera de la mar, amb parcel·les dotades d’electricitat i aigua corrent des de 500 m2 i preus a partir de 250 ptes/ m2. El 1968 es va renovar l’enllumenat i arrencava el moll de cala Degollador.

Hotel Eleycon

El gerent de l’empresa era Carlos Salord Comella. El 1967 s’havien alçat vint-i-quatre xalets i n’hi havia quatre més en construcció. El nucli disposava d’amples avingudes, zones verdes i s’havien plantat nombrosos arbres. La urbanització també comptava amb equipaments turístics. Ja s’havia aixecat la residència Mar Blava, que aquell any duplicava la seva capacitat i havia un altre immoble en construcció, d’uns trenta llits, segurament l’hotel cala Bona-Mar Blava, obert el 1970. A més, s’acabava d’edificar una plaça de toros, l’única existent a l’illa, on es feien curses de vedells i altres espectacles; el 1976 encara estava en funcionament.

Maó no va créixer en la mateixa proporció, però la seva hostaleria es va anar adaptant als canvis. Alguns establiments es van modernitzar per acollir els visitants. Així el 1962 la pensió Ginart fou venuda a un nou propietari, qui, després de reformar-la, el mes d’abril va obrir la Residencia Menorquina amb fins turístics. Tenia aigua calent i dutxes i oferia habitacions a preus moderats.

També apareixien nous hotels. El mes de juny era inaugurada la Residencia El Paso, que fou aixecada en un lapse molt curt de temps i amb 71 places era la de més cabuda de l’illa, la qual cosa demostra la seva orientació turística i així es reflecteix en alguna ocasió en la publicitat. El mes d’agost va veure la llum un altre hostal, al camí des Castell. L’hotel Bustamante fou renovat el 1964; es va repintar la façana i es canviaren les finestres i així semblava més modern, net i agradable.
Hotel Central. Foto Joan Bagur Truyol

Altres establiments van declinar. El 1969 va ser clausurat l’hotel Sevilla, amb la qual cosa la família Borrás es concentrava en el Rocamar. Ja el 1967 havia tancat les seves portes el restaurant de l’hotel Bustamante, que s’havia caracteritzat per la seva qualitat, però no podia competir amb els nous locals, molts situats al port de Maó. L’hotel va ser clausurat el 1973. Es tractava d’una reestructuració de l’oferta, perquè l’any següent s’estrenava l’hotel Capri, dissenyat per l’arquitecte Jaume Villalonga. Tenia 75 habitacions i tres estrelles, és a dir més places i una major categoria que l’anterior. Pels mateixos temps tancà la Pensió Central alhora que s’obrien altres hostals.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Pere Cortès Moll: un empresari sabater exemplar

Per commemorar el centenari de la desaparició de Pere Cortès es obligat reflexionar sobre com s’ha de fer un homenatge d’aquest tipus al segle XXI, en uns moments on conviuen progressos indubtables en els camps científic, tècnic, mèdic,... amb una situació de greu crisi econòmica, un preocupant augment de les desigualtats socials i unes convulsions polítiques que ens fan dubtar dels fonaments de la nostra convivència.

De fet, podem apreciar realment l’actuació d’una persona que va viure fa més de cent anys? Per fer-ho factible, el nostre primer deure és ubicar la trajectòria de Pere Cortès en el seu context històric i reinterpretar-la, per copsar des de la nostra perspectiva la seva vigència. D’alguna manera, hem d’actualitzar la figura de Cortès per poder-lo entendre cabalment. 

És evident que Pere Cortès ha rebut l’atenció de la societat menorquina al llarg del segle transcorregut des de la seva mort, amb commemoracions i estudis que fan palès la transcendència del personatge. Però si, com dèiem al començament, repensam aquesta celebració des d’una visió del segle XXI, potser seria l’ocasió de superar les celebracions puntuals i de promoure la formació d’un centre per perpetuar el record de Cortès i de tots aquells que, seguint el seu exemple, van impulsar la indústria de Menorca. Un espai d’aquesta mena seria signe d’identitat, senyal de suport a la indústria i pol d’atracció del turisme. La societat retornaria així els beneficis que l’empresari li va donar i es veuria enfortida social i econòmicament. Sé que la reflexió no és nova, però potser ara que es parla tant de trencar amb inèrcies viciades del passat, és més pertinent que mai.

En el mateix sentit, Pere Cortès és significatiu perquè el seu llegat, reflectit en una abundant documentació, s’ha conservat, el que hem d’agrair a la seva família, que així demostra ser conscient del valor de la seva obra i que, d’altra banda, ha permès de portar a terme alguns dels treballs esmentats. Tanmateix, aquest valuós patrimoni, com en altres significats casos, encara no ha estat catalogat i, com exigeixen les noves formes de fer, digitalitzat. Si volem mantenir viu el seu esperit, hauríem d’emprendre aquesta tasca de manera urgent, abans que qualsevol malaurada eventualitat porti a la seva desaparició, que llavors seria lamentada per tots.

Retornant al nostre propòsit original, per entendre el tarannà de l’empresari hem de comprendre la societat que l’envoltava. El temps transcorregut ens l’allunya, però podem fer un exercici mental que ens l’aproximi. Cortès va néixer el 1842, tres anys després de l’acabament de la Guerra Carlina, de fet, una cruenta guerra civil. La seva infantesa té punts en comú amb la d’aquells que van viure un segle més tard, els nascuts el 1942. Els seus primers anys no serien gaire diferents, en un ambient de severes restriccions. La vida a Menorca, sotmesa a una forta crisi i emigració, era miserable.

Malgrat tot, la recuperació estava a punt d’arribar. L’esperit emprenedor menorquí va aprofitar les oportunitats que oferia una economia en expansió i ho va fer en clau industrial. La indústria va ser la font que alimentà el creixement econòmic en temps de Cortès, com ho faria un segle més tard. Les circumstàncies van fer que el seu cas fos més proper a nosaltres que el de la darrera postguerra, perquè, igual que passa ara, al segle denou els mercats eren mundials i si un empresari volia pujar havia de pensar en exportar.

Pere Cortès va ser com aquells fillets de la postguerra que no van poder anar gaire a l’escola, el seu ensenyament va ser elemental, i prest es va posar a treballar en un taller, el del fabricant de sabates Jeroni Cabrisas, d’una generació anterior. El seu mestre havia fugit de la pobresa de l’illa per fer fortuna a l’estranger, una mica com ho fan ara tants joves. El seu sacrifici va tenir una doble retribució: per un costat reuní un cert capital i, per l’altre, aprengué els darrers avenços en la indústria del calçat i les modes dels països més avançats. En tornar a Ciutadella, el 1860, Cabrisas va posar en funcionament tot dos per implantar un modern obrador. Cortès seria un bon aprenent seu; sempre s’ha dit que fou el seu oficial preferit i aviat adquiriria una gran habilitat en el disseny i tall del calçat.

Els anys seixanta del segle denou presenten força similituds amb els del segle vint: una expansió econòmica mundial; transformacions socials i polítiques i un ambient general de progrés en què tot semblava possible. Aquesta dècada fascinant va ser la de la joventut de Pere Cortès, on cristal·litzà el seu projecte industrial i la seva orientació política.
Cabrisas havia introduït a la indústria menorquina dues grans novetats: la primera, la divisió del treball: les dones ajuntaven i embalaven i els sabaters es concentraven en el nucli de la confecció del calçat; la segona, la mecanització, amb les primeres màquines de cosir americanes del país. Cortès va afegir l’organització empresarial, ja que va crear els departaments de disseny i comercial, i per aquest motiu és el primer fabricant de sabates que pot ser qualificat pròpiament com empresari.

Així mateix, tot i que no va ser el primer en aplegar els sabaters en un local, la volada que va agafar el que ell va fundar justifica que, pels seus contemporanis, com per exemple per Josep Canet, fos el primer industrial que reunia un gran nombre de sabaters, que abans treballaven sols o en petits grups a un talleret, sota el mateix sostre. D’aquesta manera es va poder profunditzar en l’especialització productiva i incorporar ferms controls de qualitat, concepte bàsic pel tipus de producte que feia Cortès.

Els seus coetanis van captar la novetat i el gran profit d’aquest model. Mestre Joan Benejam afirma que va ser “el primer revolucionario en el orden industrial”; d’altres han anat més enllà assenyalant que amb l’obertura de la seva fàbrica es va iniciar a Ciutadella la revolució industrial. En la seva necrològica es fa notar com la unió d’aquests dos conceptes, l’associació de petits capitals i l’eliminació de l’explotació a què els comerciants sotmetien els sabaters, van permetre l’enlairament de la indústria sabatera de Menorca. En efecte, al crear un departament de vendes va poder tractar de tu a tu amb els clients i així tenia un contacte directe amb el mercat, la qual cosa, per un costat augmentava la seva retribució i per l’altra el feia més autònom, ja que podia adaptar-se als canvis dels gustos del consumidors i altres alternatives econòmiques, com va fer al llarg de la seva vida.

Cortès va ser profeta en la seva terra i diversos fabricants van adoptar el seu esquema mercantil, de forma que no es va quedar com un exemple únic i inimitable, sinó que, al contrari, per la via de l’emulació, altres emprenedors van poder gaudir dels avantatges de produir directament per al mercat exterior amb una estructura empresarial. Així la manufactura del calçat, a Ciutadella, a Alaior, a Maó es va anar enlairant i, com diu Eugeni d’Ors “es convertí poc a poc en la indústria típica dins l’illa”; un periodista diu que arribà a ser “la indústria vital de la nostra illa”. Com és lògic l’impacte per a la seva ciutat va ser enorme. No debades a la seva mort es reconeixia que havia posat les bases de la renovació  i la prosperitat de l’antiga capital de Menorca.

Pere Cortès es va especialitzar en el calçat d’home, principalment botines, tot i que també faria plantofes i alguna sabata de dona. La botina era el producte més car, el que tenia més valor afegit. Si hagués produït cent anys més tard, sens dubte s’hagués decantat per la sabata de dona, però llavors els consumidors valoraven de forma diferent els dos productes. Com comprovam, va triar la producció de qualitat, com ha estat el cas de la majoria d’indústries de Menorca, ja que és l’estratègia competitiva més escaient a una illa que veu encarits els seus articles per la insularitat. Açò ens ofereix una lliçó per a la nostra orientació econòmica. Quan es discuteix si hem de facilitar un turisme de masses o ser selectius, Cortès ho hauria tingut ben clar, i ens hauria recomanat que optéssim per la qualitat, ja que els sistemes basats en la quantitat sempre acaben en una competència de preus, en la qual els menorquins tenim les de perdre.

Pere Cortès va ser un empresari industrial. Un segle després de la seva mort empresa i indústria han estat sotmeses a intens escrutini. Per moments, semblava que eren dues figures del passat, que el desenvolupament de les forces productives esborraria del mapa. En l’altre cantó, se’ls va atribuir un poder quasi taumatúrgic, capaç de portar la societat de forma harmònica cap a un futur de prosperitat.

Segurament, les concepcions antagòniques sobre l’empresa i la indústria són com les onades que pugen i baixen, per morir al final a la platja. Potser el més raonable és concloure que necessitam figures com la de Pere Cortès, bons empresaris i bons industrials, que sàpiguen unir guanys privats i avenços socials.

La nostra comunitat no podrà progressar sense empreses competents que, alhora que donen satisfacció als consumidors, procurin feina als menorquins. Tampoc ho podrà fer sense la contribució d’un teixit industrial que, seguint l’exemple de Cortès, lluiti als mercats internacionals per consolidar un valor afegit que retribueixi a empresaris, treballadors i a tota la societat.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Històries del turisme de Menorca.
Santandria, caleta d’en Gorries i cala Blanca

A la platja de Santandria, a quatre quilòmetres de Ciutadella, abans de la Guerra Civil existia un conjunt d’edificacions d’estiueig, així com un xiringuito i es tractava d’un dels punts que arreplegava més ciutadellencs per prendre banys. A la caleta d’en Gorries, situada a l’entrada de la cala, hi ha una casa amb la data del 1879.


Després del 1939 el nucli degué seguir el seu avenç que, en tot cas, no fou prou notable perquè Josep Pla fes cap comentari a la seva guia del 1950. El 1954 s’hi va inaugurar el bar Restaurant Bahía, en un local situat a peu de platja. La publicitat destacava la seva esplèndida terrassa i el gran saló de festes. Es rebien encàrrecs en el Bar Imperi, possiblement de la mateixa propietat. L’any següent l’establiment fou adquirit per Antoni Juaneda Saurina, que el mes de juny el va reobrir com a Hotel. Aquest any Santandria era una de les colònies d’estiu més populoses de Ciutadella.

El mal estat del camí feia que l’accés per mar fos una opció per a molts banyistes. L’Ajuntament, després d’intentar que la Diputació reformés el vial i davant l’evidència que era insuficient per absorbir el volum de tràfic existent, entre el 1955 i el 1956 va executar la seva rectificació, començant pel primer tram, a la sortida de la població, que era el més problemàtica perquè havia de travessar el canal salat. La renovació de la carretera va permetre establir un servei públic de transport a finals de juny del 1956.

El 1960 la zona estava perfectament urbanitzada i hi havia un complex d’apartaments “adecuadamente dotados para familias de 4 o 6 personas”. Se la considerava una colònia d’estiueig de bells xalets amb una bona carretera, servei d’autobús i un gran ambient. Funcionava el bar restaurant Ses Set Voltes, on a més de servir refrescos i begudes, es podien degustar plats de la gastronomia menorquina i internacional a preus populars. El Bar Carrió estava instal·lat ran de mar i també hi havia una botiga de comestibles, de la qual s’abastaven els turistes allotjats als apartaments. La bellesa de l’indret i el fet que estigués ben resguardada atreia durant tot l’any, i principalment en l’estació d’estiu, molts iots nacionals i estrangers. El nombre de veïns era prou gros perquè constituïssin una associació amb l’objectiu d’arranjar-la i dotar-la dels serveis necessaris per convertir-la en un centre d’estiueig i turisme de primer ordre. La primera actuació fou la neteja de les algues que cobrien l’arenal, en col·laboració amb l’ajuntament.
  

La guia de Ripoll del 1961 comenta que l’estiu, per la seva proximitat a Ciutadella, la platja estava molt concorreguda. Aquest any es va estendre un pont sobre el canal Salat que va millorar les comunicacions amb el paratge, de manera que era una de les escasses platges de l’illa a la qual es podia accedir per una carretera asfaltada. Els turistes anaven al petit hotel i alguns ciutadellencs als seus xalets de Santandria i la caleta d’en Gorries, i tornaven a la població el mes de setembre. En aquest darrer indret a les fotografies es veuen no menys de vuit edificacions.

El 1961 un grup de metges catalans van adquirir solars per edificar “una colònia de xalets”, que possiblement consistí en el conjunt de vuit bungalows que es va començar a construir la tardor i es preveia que estiguessin acabats l’estiu de l’any següent. Els primers mesos del 1962 s’aixecaven nombrosos xalets i bungalows i l’Hotel Bahía fou ampliat, fins arribar a les 24 places. El 1962 el bar restaurant Ses Set Voltes fou engrandit amb un ampli menjador circular amb finestrals que donaven a la mar. Aquest any obria les seves portes el bar Acapulco en la costa d’accés a la platja.

L’any 1963 es va suscitar la demanda d’eixamplar la carretera, perquè l’alta densitat de vehicles la feien perillosa, cosa que es va fer el 1965. S’estava edificant un hotel a la caleta d’en Gorries; a Santandria, el restaurant fou convertit en l’hostal Ses Set Voltes, amb 32 places, a la inauguració de la qual assistí Miss Espanya. L’entorn es veia atestat de restaurants i bars i es comentava que hi anava més gent que a Punta Prima, especialment els diumenges i festius.


La propera cala Blanca el 1960 només era coneguda per les seves coves. Era un lloc ple d’encant, molt visitada i admirada per tothom per la seva bellesa. Aquesta situació començà a canviar quan el 1961 els propietaris van cedir els terrenys perquè l’Ajuntament prolongués la carretera, de forma que l’estiu els taxis podien accedir-hi. Al mateix temps es va instal·lar un quiosc de platja. Tot plegat va fer que aquest estiu s’omplís. L’hivern del 1962 es va continuar redreçant el camí, i així l’estiu l’autobús de Santandria ja arribava a la cala, en la qual s’havia ampliat la terrassa del xiringuito. Les comunicacions van facilitar el turisme i nombrosos visitants van plantar tendes de campanya en el pinar.

El 1963 uns inversors forans van comprar les terres al voltant de la cala i projectaren un gran centre turístic. Es van emprar els mecanismes publicitaris habituals a l’època: exposar la maqueta del nucli en el comerç d’un carrer cèntric i imprimir fullets en color. El juny del 1964 començava l’execució dels vials. L’empresa promotora era Financiera y Constructora, SA. (FYCOSA), de Madrid, que pertanyia a la família March, el representant de la qual a Menorca era Lorenzo Lafuente. Seixanta comerciants, hotelers i industrials catalans (la majoria de Sitges) van adquirir un nombre similar de parcel·les, que van edificar aviat. La platja encara estava en un estat molt més natural que Santandria, però el 1965 es procedia a finalitzar la part sud de la urbanització, amb l’asfaltat dels carrers.

El sector estava dividit en tres zones o polígons. De forma paral·lela als treballs, es tramitava el pla parcial del polígon B, que fou aprovat el mes de gener del 1966, i els següents anys es van anar aprovant els dels altres dos, mentre prosseguien les obres. El polígon A era comercialitzat per la societat Menorquina Inmobiliaria, SA. radicada a Ciutadella, que el 1966 va editar un follet turístic i venia solars com a mínim fins el 1976. El 1967 s’havien construït els vials de tota l’àrea compresa entre Santandria i cala Blanca i encara més al sud, i també s’havia instal·lat electricitat, aigua corrent i enllumenat elèctric. El nucli connectava pel nord-est amb les urbanitzacions de Santandria i Son Carrió. Es va disposar que la part nord de la platja fos una zona verda, només interrompuda per un restaurant, per no obstaculitzar les vistes. Aquell any va iniciar la seva activitat l’hotel cala Bona i Mar Blava, d’una estrella i 65 places.


Al costat de Santandria va ser concebuda la urbanització de Son Carrió per un propietari de Ciutadella. El febrer del 1966 l’Ajuntament aprovava provisionalment el Pla General, però fou rebutjat per la Comissió Provincial d’Urbanisme, cosa que no impedí que continuessin les obres; el 1967 el sector estava completament desenvolupat, amb tots els carrers asfaltats i els serveis disponibles. El 1968 la immobiliària Oliver Mateu comercialitzava xalets i el 1970 i el 1971 es van planificar dos hotels, que no van arribar a quallar.

El 1968 es va obrir un picador de cavalls a Santandria i el 1969 es va inaugurar el bar Sa Quadra. Entre el 1969 i el 1972 es van projectar cinc hotels a cala Blanca i Santandria, alguns dels quals comptaven amb crèdits hotelers, però només es va realitzar l’Hotel Cala Blanca. Dissenyat per l’arquitecte Víctor Morales el 1969, els treballs van ser executats en nou mesos i obrí les seves portes el juny del 1970; el mes de setembre allotjà una desfilada de moda de Calzados Roseta. Era de categoria 1ª B (tres estrelles) i tenia 167 habitacions distribuïdes en tres altures en un edifici en forma d’Y. L’origen del capital és estranger; el promotor fou l’agència de viatges Ultramar Express, del grup alemany TUI. Actualment és gestionat per una cadena de Thomas Cook. La crisi del petroli provocà l’aturada en la construcció dels hotels fins a l’obertura de l’hotel Playa Santandria el 1980 però, probablement dissenyat una dècada abans. Tenia 41 habitacions dobles i és de capital local.