Thacher i Franco han guanyat: una societat conservadora

 Quan a l’exprimera ministra britànica Margaret Thacher li demanaven quin havia estat el major assoliment de la seva carrera política, contestava sense dubtar que Toni Blair i el nou laborisme, ja que acceptaven la doctrina neoliberal que ella havia implantat. Tanmateix, em sembla que ha estat tota la societat contemporània la que ha pres, de forma potser inconscient, una deriva conservadora. 

La tendència de fons s’observa en qüestions com l’energia. A partir del 1975  emergeix el moviment antinuclear que, si bé era coherent com a oposició a les armes de destrucció massiva, també es va estendre a la indústria elèctrica. És cert que les centrals nuclears han provocat morts i malalts greus, però, malgrat la seva espectacularitat, són poca cosa si els comparam amb els que causa, de forma silenciosa, però no per açò menys letal, la contaminació que produeixen el carbó i els derivats del petroli. Si hi afegim la contribució al canvi climàtic, és clar que l’energia nuclear comporta menys perjudicis que la basada en combustibles fòssils. Oposar-s’hi és prendre una postura reaccionària envers el progrés tècnic de la humanitat.

A Maó tenim exemples d’accions immobilistes que als nostres avantpassats els haurien posat els cabells drets. El més anecdòtic, i tal vegada per açò més revelador, són els noms dels carrers del centre. Amb la represa de la democràcia es van implantar les denominacions tradicionals, de s’Arraval a s’Arravaleta, quan històricament els partits, i no només els d’esquerra, havien propugnat el seu canvi.

Fruit d'aquesta tendència, el segle XIX va veure com l’actual carrer de la Infanta era el de la Pau i el d’Isabel II el de la Llibertat, perquè, a Espanya, Pau i Llibertat tenien un signe progressista, ja que els que la destorbaven eren els reaccionaris absolutistes. Després de la Revolució Gloriosa del 1868, que va desterrar la reina Isabel, el carrer de la Infanta passà a ser el del Progrés, la plaça del Príncep, d’Espartero i els Frares van deixar pas a Riego. Amb la Restauració, el 1875, el baró de les Arenes ordenava el retorn dels noms monàrquics i tradicionals. 

Quan el règim va deixar espai per a la vida democràtica, els ajuntaments van començar a canviar noms i així el 1916 es va substituir la plaça Vella per la de Colon (l’única innovació que ha persistit) i el 1918 es va baratar el de s’Arravaleta pel de Wilson (el president americà que amb la seva intervenció fou crucial per a la victòria aliada a la I Guerra Mundial). Durant la dictadura de Primo de Rivera, aquesta fou dedicada a Pasqual Calbó, alhora que el carrer Nou honorava a Carles III. Aquestes denominacions van perdurar fins a la II República, quan es va capgirar la majoria de carrers, entre els quals val la pena recordar que el passeig d’Isabel II passà a ser el de la Llibertat.

A la fi de la Guerra Civil, es van batejar els principals carrers amb els noms dels generals colpistes, encapçalats pel Generalísimo Franco, que li va decantar la plaça de la Constitució. A la transició es va retornar als noms tradicionals. En veure’ls, els reaccionaris deuen pensar que la seva petjada encara és present; gràcies a ells el nom de les nostres personalitats més insignes, com el doctor Orfila, Ramis o Andreu, i polítics de caire republicà, com Prieto i Caules, resten enterrats sota designacions que no tenen cap connotació cívica.

Encara que el major triomf dels franquistes és ben real. A Maó tenim en el monòlit de l’Esplanada el nostre “Valle de los Caídos”. A banda, l’hospital Verge del Toro, inaugurat el 1950 damunt l’antic parc de Bellavista és un exemple insigne d’arquitectura totalitarista. Si tinguéssim memòria història la seva clausura hagués estat celebrada amb una festa que donés inici a l’esbucament d’un monstre de ciment que, si l’hagués aixecat un promotor hoteler, hauria atret el blasme popular, com els gegants de Son Bou, amb els quals té un cert parentiu. El mateix podríem dir de l’antic garatge de Transports Menorca i la SEAT, a la Miranda, una aberració urbanística que l’Ajuntament de Maó, enlloc de rehabilitar, hauria d’esfondrar. 

Els menorquins no som únics. La espanyols han acceptat aspectes clau del franquisme. Un dels més significatius és la política d’habitatge. Mentre a Europa l’Estat construïa edificis socials que llogava a preus econòmics a les classes modestes (els HLM “habitation à loyer modéré” francesos), Espanya inventava els habitatges de protecció oficial, que eren de compra, amb la qual cosa s’impulsava una classe de petits propietaris conservadors, perquè no hi ha res que faci posar els peus a terra com tenir una casa (amb la seva hipoteca, que afavoreix els bancs).

Quan vingué la democràcia aquesta política, lluny de ser bandejada, va rebre una nova embranzida, gràcies a la generalització dels ajuts a la compra d’habitatge. Només la crisi del 2010 ha fet que aquest esquema comenci a ser qüestionat. Una cosa similar podríem dir de la política turística d’edificació en massa al litoral, que els nous governants democràtics han acceptat amb els ulls tancats, sense plantejar-se la seva sostenibilitat, de manera que la costa es va omplir més ciment entre 1990 i 2010 que els anys del desenvolupisme (1955- 1975).

Una de les paraules fetitxe de les formacions d’esquerra és “conservar”. Es volen conservar des de drets laborals a edificis emblemàtics. Aquesta obsessió pel conservacionisme amaga en no poques ocasions un conservadorisme que obstaculitza el progrés i segurament explica, entre altres coses, que des de fa trenta anys siguem el país d’Europa amb la major taxa d’atur, i és una de les causes de l’allunyament de les classes treballadores d’aquests partits polítics.

L’aixecament del monòlit transforma l’Esplanada de Maó (1939)

 Els militars feia dècades que cobejaven la plaça de l’Esplanada de Maó, on havien planejat aixecar quarters. Quan, de resultes de la Guerra Civil, van passar a manar a l’illa, actuaren amb decisió i rapidesa, si bé les construccions executades van ser diferents de les que s’havia pensat anteriorment.

Des del primer dia, l’Esplanada va tenir un notable protagonisme. L’onze de febrer del 1939, dos dies després de la presa de Menorca per les tropes nacionals, es va oficiar una missa a la plaça. L’acte fou notable perquè, durant la Guerra, s’havien assassinat capellans, diverses esglésies de la població foren incendiades i desproveïdes dels elements litúrgics i el culte públic restà prohibit.

L’altar es va improvisar al pavelló de la música. La plaça es va omplir de gent i s’hi van poder veure mantellines i flocs amb banderes nacionals; escamots d’avions sobrevolaven l’indret. Al moment de celebrar, la banda va tocar l’Himne Nacional. Al final de la cerimònia es van succeir els crits de “Viva el Ejército” i “Viva el Caudillo” amb el braç en alt. El cap d’Infanteria pronuncià un discurs en el qual lloà l’alliberament de l’illa, que fou repetidament aplaudit, i va concloure corejant diverses consignes fins acabar amb un sonor “¡Arriba España!”.

L’abril es van desenvolupar manifestacions festives durant tres dies per celebrar la victòria que posava fi a la Guerra, durant les quals es va tenir lloc a l’Esplanada un acte d’homenatge a l’exèrcit, que es va iniciar amb una altra missa, a la qual seguí una ofrena als caiguts davant d’una creu dreçada a la plaça, després de la qual les tropes de tots els cossos militars van fer una desfilada.

Aquest aplec va ser el preludi del futur d’una part de l’Esplanada: el 24 de maig  es feia públic que, per iniciativa del general governador militar de l’illa, Eduard Recas, i d’acord al projecte realitzat pel comandant d’Enginyers Juan Cerdó, s’aixecaria a la plaça de l’Esplanada un “magnífico monumento en memoria de los Caídos por Dios y por España en la Santa Cruzada contra el comunismo”. L’anunci, publicat al diari Arriba España no constituïa cap novetat, perquè, com el mateix rotatiu indicava, ja s’havien engegat els treballs d’esplanació del pis i prest es començaria a construir el monòlit. D’aquest manera, cal deduir que fou una idea nascuda els primers dies de l’ocupació franquista i la primera obra del nou règim a la nostra illa.

Celebració de l'any marià (1954). Foto Vicente Andreu Juan

L’1 de juny s’informava de la rapidesa amb què es procedia a l’anivellament del terreny. La comissió encarregada del projecte havia aconseguit notables donatius, als quals s’animava a contribuir a tots aquells que se sentissin espanyols i per tant “compenetrados con su Causa Nacional”. Els mesos següents van seguir els actes d’homenatge als caiguts davant la creu que  s’havia erigit a la plaça i altres celebracions de l’aixecament militar i la victòria.

El mes d’agost es va exposar a Palma l’escut de bronze, encarregat per la comissió que dirigia els treballs del monument a la casa Buades, i que havia dissenyat Cerdó, el projectista del monòlit. El diari Última Hora de la ciutat va aprofitar per publicar un article que descrivia el projecte, “un Monument de gran altura (més de vint metres), que té com a base un talaiot, tan freqüent a Menorca, en el qual s’incrusta l’altar i, sobre aquest, l’Àguila Imperial que forma l’escut sosté la Creu, que es repeteix a les quatre cares de l’obelisc”.

El mes següent el comandant Cerdó visitava l’illa per comprovar l’evolució de les obres i demanava més aportacions dels veïns per a finalitzar-les. No devien faltar els recursos, perquè deu dies més tard es posava la darrera pedra del monument i s’informava que en qüestió de dies s’ultimarien els últims detalls i s’urbanitzaria la plaça de cara a la inauguració, prevista pel 12 d’octubre, “Festa de la Raça, declarada Nacional pel Caudillo”. El 27 de setembre es col·locava l’Escut Imperial de bronze.

El 10 d’octubre Arriba España informava que, “a proposta del general governador militar”, la que fins llavors es deia plaça de l’Esplanada passaria a denominar-se “Plaça de l’Exèrcit” a partir del dia de la inauguració del Monument als Caiguts, que s’ajornava fins al diumenge 29 d’octubre. Els militars passaven dels fets a les paraules i també s’apropiaven de forma simbòlica de l’espai. La premsa utilitzaria aquesta denominació uns mesos, fins l’abril del 1940 i després continuà referint-s’hi a l’indret amb el nom de sempre.

 

Val a dir que l’aprovació del canvi de denominació corresponia a l’Ajuntament i aquest no es va donar per al·ludit. De fet, el 13 de febrer la Corporació ja havia restituït els noms de tots els carrers de Maó que havien estat rebatejats durant la República i la Guerra, alhora que n’introduïa d’altres per homenatjar personalitats del bàndol revoltat, encapçalats pel Generalísimo Franco (plaça Constitució) i que no afectaven l’Esplanada.

La data anunciada va tenir lloc la inauguració del monument. El programa d’actes fou publicat el dia anterior a la premsa. Es va acordonar la plaça i els carrers que l’envoltaven i es van limitar aquells per on s’hi podia accedir. A l’Esplanada, el ferm de la qual s’havia arranjat, es van instal·lar alts pals amb banderes d’Espanya, del Moviment i dels països de l’Eix, la qual cosa vol dir que hi va onejar l’esvàstica nazi. Recordem que l’1 de setembre havia donat inici la II Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia, que va concloure de forma victoriosa el 6 d’octubre.

El reportatge que va fer Arriba España indicava que havia estat l’acte de major grandesa organitzat pel nou règim fins a la data, al qual hi va acudir una gernació: “Un desbordamiento general de las virtudes raciales ha invadido los pueblos de Menorca, que se han volcado en Mahón”. El dia abans ja havien arribat falangistes de totes les localitats de l’illa, que van ser allotjats a les cases de la població, la qual es va veure atapeïda de camises blaves i boines vermelles.

La celebració s’encetà amb el trasllat de la creu dels caiguts. A continuació, es van dirigir a la plaça pels principals carrers de Maó les unitats de la Marina i l’Exèrcit, que incloïa dues companyies de l’11è Tabor de Tetuan, amb una secció de metralladores, a les quals seguien les milícies de la Falange. Un cop formats a la plaça, el general governador revistà les tropes. Seguidament, el bisbe de Menorca procedí a beneir el monument i oficià una missa, davant de les banderes del regiment d’Infanteria i les diverses unitats de la Falange, més de cinquanta.

 

Foto del monument. Diari Menorca

Van prosseguir els discursos. En el primer s’explicà l’execució del monòlit, tot remarcant que l’exèrcit havia proporcionat el solar, el ciment, part del transport i la mà d’obra; l’Ajuntament havia aportat 5.000 pessetes i els veïns 28.243,90 pts. Els propietaris dels talaiots d’on es van extraure els megàlits que formen el conjunt els havien de cedit gratuïtament. “Y se consigna por último la colaboración desinteresada y voluntaria prestada por parte de prisioneros de guerra”. Tot seguit van prendre la paraula el cap de la Falange, el bisbe i el cap de l’exèrcit. Per finalitzar es van ofrenar al monòlit tres corones: una de la Falange, una altra dels ajuntaments i la darrera de l’exèrcit. Com a cloenda, les tropes van desfilar pels carrers de Maó, moment en el qual un hidroavió va llançar una corona de llorer, com a present de l’arma d’Aviació. Durant la resta del dia, es van organitzar torns de guardes i ofrenes al monument. També es van formar al lloc 52 detinguts i després de les paraules d’un tinent coronell, que els va anunciar que, gràcies a la magnanimitat del Caudillo, se’ls concedia la llibertat, “se les devolvió a la España que renace”.

Com es pot comprovar per la descripció anterior, el monòlit de l’Esplanada és indestriable del franquisme més militant. Es va dissenyar per commemorar els morts del bàndol nacional, alhora que exalçava la victòria de l’exèrcit, que mostrà la seva força aclaparadora com a pilar d’un règim clarament feixista, alineat amb els països totalitaris d’una Europa en guerra. Cal subratllar que es va tractar els vençuts amb tot el simbolisme dels derrotats: se’ls va fer treballar en una obra que enaltia els seus vencedors, se’ls exhibí públicament i foren alliberats, en una imitació de la pompa de la Roma imperial, tant del gust del feixisme.

L’Ajuntament de Maó aconsegueix impedir que l’exercit esmitgi l’Esplanada (1922-1925)

El 1921 l’Ajuntament de Maó havia fet una primera proposta al Ministeri de la Guerra amb vistes d’evitar que ampliés el quarter de l’Esplanada, ocupant l’espai de la plaça, en la qual li oferia el “camp de Bellavista”, on anys més tard es va aixecar la residència sanitària Verge del Toro. Davant de la negativa dels militars a anar-se als afores de la població, el mes d’abril del 1922 la Corporació maonesa va nomenar una comissió perquè estudiés quins terrenys podia adquirir el municipi per brindar-los a l’Estat i així impedir que s’aixequessin noves edificacions a la plaça i aconseguir que aquesta continués essent el principal punt d’expansió i esbarjo per al veïnat.

 

Al cap de quinze dies, la comissió concloïa que la millor solució era obtenir les parcel·les de la part posterior de les casernes d'Infanteria per a la seva cessió al ram de Guerra a canvi de la plaça de l'Esplanada. Aquestes consistien en una sèrie d’horts i camps de set particulars que, juntament amb el camí que els comunicava, sumaven un total de 19.345 m². L’Ajuntament es va dirigir als propietaris perquè els posessin preu, i va rebre diferents valoracions, segons els seus usos.

 El mes de maig el batle, Mateu Seguí, enviava al Ministeri un ofici on, després d’assenyalar que el manteniment de l’Esplanada de Maó sense construccions afavoria la salubritat de la població, li remetia el croquis amb els terrenys comentats, pregant-li que s’estudiés la seva expropiació, ja que el seu cost era insignificant en comparació amb el d’aixecar les casernes. L’Ajuntament intentava així que fos l’Estat el que es fes càrrec de la despesa.

Dues setmanes més tard el diputat per Menorca, Garcia Carreño, contestava al batle, informant-li que l’execució de les edificacions previstes a la plaça no era imminent, per la qual cosa hi havia temps per fer les diligències oportunes. Tanmateix, en relació a la seva darrera oferta, l’exercit assenyalava que, ni les disposicions legals ni la situació de la Hisenda Pública permetien que es portés a terme l’expropiació del sòl i, en conseqüència, demanava que l’Ajuntament es comprometés a costejar-ne l’adquisició.

 

Plànol de l'arquitecte Femenias (1922). Ajuntament de Maó

El mes de juliol, el diputat remetia una carta al Consistori en la qual l’informava que, d’acord amb el capità general de Balears, havia fet una gestió davant del Ministeri de la Guerra per evitar que aquest ocupés la plaça Esplanada i havia aconseguit que la Comandància d’Enginyers de Menorca fes un pressupost per a la construcció d’unes quadres a l’espai ofert per l’Ajuntament a la part posterior dels quarters. Malgrat la seva insistència en què els terrenys fossin expropiats per l’Estat, els militars es negaven amb l’argument que podien comptar amb els de l’Esplanada de forma gratuïta.

El mes següent l’exèrcit va excavar una rassa, que alguns van interpretar com els fonaments d’alguna obra, la qual cosa va excitar els ànims dels veïns i va accelerar els tràmits de l’Ajuntament. El 26 d’agost el batle va remetre una nova instància al Ministeri de la Guerra en la qual la Corporació es comprometia a adquirir 11.000 m² per a l’ampliació dels quarters, valorats en 16.310 ptes, els quals es dibuixaven en un croquis. Aquests no eren els mateixos que s’havien proposat d’expropiar, perquè les exigències d’alguns veïns eren inassolibles per a la hisenda municipal i havien estat substituïts per d’altres, amb una extensió major, ni que fos més irregular.

Al mateix temps reiterava que la plaça de l’Esplanada hauria de ser cedida al municipi, el qual limitaria el seu ús única i exclusivament a “punt d’esbarjo dels veïns i camp d’esports per a jocs i exercicis de la joventut”, tant de paisans com de militars. Així mateix es va fer arribar al diputat una còpia de l’escrit, amb el prec de fer el possible perquè no s’autoritzés l’inici de cap obra a la plaça, com semblava indicar el moviment de terres que s’acabava de produir. Es reiterava que l’exercit podria emprar l’Esplanada com a camp d’instrucció, ja que l’Ajuntament no aniria més enllà de plantar arbres ornamentals, tenint esment de no obstaculitzar aquesta funció.

 

Detall del plànol anterior amb l'estat de l'Esplanada el 1922

Els militars no van donar el seu braç a tòrcer, per la qual cosa el mes de novembre l’Ajuntament va prendre un altre acord en el qual acceptava que el Ministeri, a més dels terrenys de la part posterior dels quarters, també utilitzés la franja de l’Esplanada més propera a aquests, que suposava una quarta part de la superfície total de la plaça. Tanmateix, uns dies més tard el ram de Guerra declinava les proposicions municipals, alhora que encarregava a la Comandància d’Enginyers la modificació del projecte. La Corporació, en rebre l’ofici, va nomenar una altra comissió per estudiar els mitjans per impedir la construcció de les edificacions a la plaça.

Els mesos següents es va treballar de valent. Els militars van reformar el seu projecte, que es va remetre al ministre i consistia en un quarter per a dos batallons i la plana major del regiment. La comissió municipal, pel seu costat, va remetre una nova oferta. El mes de juny del 1923 el Ministeri contestava amb una contraoferta en la qual accedia d’entregar a l’Ajuntament 8.730 m² de la plaça a canvi de 8.550 m² de la part posterior de l’Esplanada, que havien de ser els grafiats en un plànol. Atès que els terrenys de la plaça eren dos metres més avall dels dels quarters, el municipi havia de costejar el seu anivellament, la qual cosa es valorava en unes 50.000 ptes. Així mateix, s’havia de comprometre a no construir a l’Esplanada, ni fer plantacions d’arbres que impedissin de fer la instrucció de les tropes.

El ministre de Guerra donava a l’Ajuntament dos mesos per acceptar la proposta, les condicions de la qual s’havien de formalitzar en escriptura pública en un termini de sis mesos. Finalment, es donaven instruccions al ram d’Enginyers perquè estudiés la qüestió de l’evacuació i abastiment de les aigües de les edificacions i, si la Corporació acceptava les condicions, modifiqués el projecte d’acord amb les instruccions que es transcrivien.

Nova oferta de l'Ajuntament de Maó (1923)

Després d’analitzar l’ultimàtum, el mes de novembre el Consistori feia una darrera oferta que suposava un replantejament del tema, ja que suggeria als militars que l’ampliació dels quarters s’efectués en terrenys adjacents al quarter de Santiago, els quals tenien una extensió superior als de la plaça Esplanada. La raó d’aquest canvi és segur que era el preu del sòl, bastant menor a la zona indicada que darrera dels quarters i que, a més, no precisava costoses obres d’anivellament. Al cap de dues setmanes el Ministeri responia rebutjant la idea, per mor de l’endarreriment que patiria el projecte, ja que totes les gestions es demorarien i es tractava d’una obra urgent per als interessos de Guerra. Per aquest motiu, s’ordenava a la Comandància d’Enginyers que modifiqués el projecte, prenent de l’Esplanada la superfície indispensable per a l’ampliació dels quarters i que incloguessin les obres necessàries per a l’evacuació de les aigües residuals i l’abastiment d’aigües.

La negociació havia posat en evidència l’existència de punts dèbils en el projecte (el clavegueram i el desnivell), que en destorbaven l’execució. El mes de maig del 1924 un alt càrrec militar visitava l’aquarterament i remarcava les deficiències dels antics edificis i la peremptorietat d’emprendre les obres de reforma que exigia la vida moderna. L’octubre un periodista donava per morta la plaça per la necessitat que tenia la tropa d’allotjaments “confortables, higiènics i amplis”, de la qual cosa estava mancat el vetust quarter.

Finalment, tot just començat el 1925 l’Ajuntament va rebre una comunicació del Ministeri que assenyalava l’entrebanc que suposava per a l’execució dels treballs l’absència d’un sistema d’evacuació d’aigües brutes, ja que Maó no disposava de clavegueram i al·ludia al projecte que havia redactat la Corporació anteriorment. En realitat, era una qüestió que el municipi feia anys que es plantejava, però que tardaria una dècada a començar-se a resoldre, ja a les envistes de la Guerra Civil. El mes d’agost el general governador militar remetia un nou escrit sobre l’afer, demanant si podien seguir vessant les aigües brutes a la sínia del senyor Sintas.

 

En aquestes condicions la idea va quedar en via morta. Només passada la Guerra s’aixecarien les temudes edificacions, que escapçaren la plaça Esplanada. A l’hora de la veritat, i superat el problema del clavegueram, els militars arribaren a una entesa amb l’Ajuntament que esmitjava la plaça en dues parts: a la superior s’alçaren construccions militars, encara que no fossin les del projecte que acabam de referir, i la inferior passà a propietat municipal, a canvi d’uns solars existents a l’Avinguda Josep Ma. Quadrado, al costat oest de l’escola Graduada, on es feren habitatges castrenses.

Els bancs centrals juguen a l’economia zombi

 A Haití un bruixot pot ressuscitar un mort, que ronda entre els vius sense voluntat pròpia. És un zombi. La política monetària que des de fa una dècada apliquen els bancs centrals suposa la resurrecció d'idees que es creien enterrades i, malgrat la seva aparença rutilant, pot tenir resultats tòxics sobre la creació de riquesa. 

La configuració actual dels bancs centrals respon a les idees de Milton Friedman, fundador de l'escola neoliberal de Chicago. Friedman rebutjava tota intervenció pública en l'economia i propugnava que els bancs centrals es limitessin a mantenir els tipus d'interès fixos per ancorar la inflació en un valor desitjable, ja que, segons la venerable teoria monetària quantitativa, l'augment de la quantitat de diners es traslladava de forma automàtica als preus. Les turbulències dels anys setanta, que van arrasar amb el patró or i conduïren l'economia a l'estagflació, una severa depressió ofegada per la inflació, semblaven donar-li la raó, per la qual cosa va rebre el premi Nobel el 1976.

Seguint aquests postulats, es va dotar els bancs centrals d'independència del Govern, per evitar que, sota el seu influx, tractessin d'alterar els cicles i financessin l'Estat. El Banc Central Europeu va marcar el seu objectiu d'inflació en el 2% i es limitava a actuar a través dels tipus d'interès. 

Miton Friedman rep la felicitació de Ronald Reagan

Aquest model va regnar fins el 2018, quan els bancs centrals de tot el món, enfrontats al col·lapse financer, van augmentar de forma espectacular la quantitat de diners, al temps que rebaixaven els tipus d'interès fins assolir el que abans es creia impossible: valors negatius. L'operació fou un èxit i va salvar els estalvis dels ciutadans. Tanmateix, els banquers centrals, davant l'atur i la caiguda del PIB, decidiren continuar amb el que es batejà com "política monetària acomodatícia" o, planerament "heterodoxa", és a dir contrària a la doctrina neoliberal.

On es va portar més enfora aquesta idea va ser a Europa, que, quan el creixement va remuntar el 2010, va mantenir i reforçar aquesta política, al principi constreta per la crisi de credibilitat de l'euro, però un cop aquesta fou conjurada el 2012 pel poder màgic de la paraula de Mario Draghi; "Faré tot el que calgui i, creguin-me, serà suficient", va persistir-hi, tot i el desmarcatge de la Reserva Federal i la majoria de bancs centrals.

Davant el desastre induït per la resposta a la Covid-19, van perseverar a utilitzar les mateixes armes del 2008: baixades de tipus d'interès i noves expansions monetàries. D'aquesta manera, per la via dels fets el Banc Central Europeu ha abandonat el seu objectiu d'estabilitzar els preus i, enmig d'un mar d'eufemismes, s'ha afanyat a impulsar el creixement i facilitar el finançament del dèficit públic, cosa que ha assenyalat de forma precisa el Tribunal Suprem alemany. Aquesta nova crisi també ha indultat les polítiques fiscals expansives keynesianes, esfondrant les restes del castell neoliberal. 

El sorprenent és que aquesta allau mundial de liquiditat no ha provocat el temut rebrot inflacionista. Al contrari, coexisteix amb una inflació baixa, que a Europa i el Japó coqueteja amb la deflació i posa en qüestió la teoria quantitativa. Fins i tot es podria plantejar la relació inversa: els interessos baixos, en reduir el cost de les empreses, fomenten la moderació dels preus. Cal concloure que l'economia es fonamenta en models en excés simplistes, que no capten l'essència de les relacions econòmiques ni ofereixen una bastida teòrica que permeti gestionar els agregats macroeconòmics amb solvència.

La teoria econòmica actual vaga per una terra de ningú o terra cremada en què no podem confiar en l'ortodòxia neoliberal ni en el keynesianisme, que mai va saber respondre de forma convincent les crítiques dels Chicago-boys. Mentrestant, només ens queden els ensenyaments que brinda la Història Econòmica sobre les crisis del passat, ni que sigui per no repetir-ne els errors.

En tot cas, serà útil analitzar les conseqüències d’una dècada de facilitats monetàries. És obvi que un crèdit abundant i barat beneficia els deutors, encara que en un entorn d'inflació baixa, açò pot no ser massa important. Més significatiu és que afavoreix l'Estat, el gran deutor, a costa dels inversors. Així mateix, alimenta l'economia financera en detriment de l'economia real. Des del 2010, la Borsa ha gaudit d'un període d'extraordinària bonança, que l'ha fet notablement immune als alts i baixos del cicle, mentre que les empreses, en especial les manufactureres, patien els embats de la conjuntura. L'èmfasi en la renda fixa en detriment de la renda variable, de retorns incerts, podria explicar aquest fenomen.

En paral·lel, el sector de la construcció i el mercat immobiliari viuen dies de vi i roses, cavalcant sobre els lloms de bombolles de preus i lloguers que les autoritats es veuen incapaces de frenar. De fet, no tenen cap interès a fer-ho, en tractar-se d'un gran nínxol fiscal que proporciona quantiosos ingressos tributaris de la mà dels diversos impostos que graven el ciment.

Finalment, les bombolles que experimenten els mercats financers i immobiliaris són una font potencial d'inestabilitat, tal com vam tenir l'ocasió de comprovar el 2008. És més, la prolongació dels tipus negatius distorsiona l'assignació del crèdit i erosiona la posició de la banca que, malgrat intentar encaixar l'embat amb una reconversió que s'està portant per davant milers de llocs de treball de qualitat, resta severament exposada als efectes catastròfics d'una nova crisi financera. Només l'existència d'un nus d'interessos creats impedeix identificar el problema; és la temerària política d’"el darrer que tanqui la porta." 

L'absència d'una teoria sòlida ha portat els bancs centrals a aferrar-se a una economia zombi, de sobreabundància monetària i tipus d'interès negatius, que no promou la creació de riquesa, afavoreix l'economia especulativa,  palanqueja l'economia de la rajola, desnaturalitza la funció de la banca i crea addicció en una classe política abstreta en les seves misèries partidistes.