dimarts, 24 de juny del 2014

El primers banys de mar a Menorca.
Les casetes de bany

Les darreres dècades del segle XIX el costum de sortir al camp estava ben arrelat. Encara es visitaven punts de l’interior, com Llucmaçanes, Sant Lluís, Sant Climent i el Toro, on es feia Missa, però la vorera de la mar constituïa una atracció creixent. Així és fàcil trobar notícies sobre les excursions que es feien per la festivitat de Cinquagema o el dia de Sant Cristòfol, el 10 de juliol. Antoni Bonet va explicar el 1996 com eren aquestes sortides.

A Maó els punts més concorreguts eren el pla dels vergers i les cales del port, sobretot el Fonduco, es Castell i s’Altra Banda. Aquestes celebracions eren realment multitudinàries. El 1883 el diari El Bien Público informa que ha sortit de la població una gentada: “Cantando unos la son de la guitarra, dedicándose otros a la pesca, preparando los de más allá la comida y merienda al fuego encendido al aire libre.” El 1887 s’indica que, sense por d’exagerar han partit més de 2.000 persones i que la costa del port presenta un aspecte magnífic, amb grups d’excursionistes per tot i especialment a l’escull de Sant Antoni i el Fonduco. També se sortia el dimarts de Carnaval; el 1923 a Ciutadella la platja més concorreguda era la de Santandria.
 
Festa en el Riu Pla
Una altra ocasió per fer vega eren les festes patronals d’estiu, durant les quals la gent es banyava. En una data tan primerenca com agost del 1873 El Bien Público informa de la mort per ofegament d’un banyista a la platja de Son Bou, integrant d’un grup del poble des Migjorn. El que és més remarcable és que el periodista explica que l’any anterior s’havia produït la mateixa desgràcia el mateix dia i a la mateixa platja, la qual cosa ens parla d’un costum establert. El segle XX aquestes referències es multipliquen, per exemple, era costum que per Sant Llorenç els alaiorencs anessin a Son Bou i na Macaret.

Progressivament les excursions es van desvincular de les festes. Els llocs més atractius eren el port d’Addaia, el barranc d’Algendar, el cap de Cavalleria i, principalment, cala Galdana. El 1915 l’Arenal des Grau ja era visitat, per la qual cosa s’utilitzava un carro amb cavalleries. De fet, la popularització de l’automòbil va permetre arribar a Fornells i Alcalfar i moltes cales, com sa Mesquida, Sant Esteve, Cales Coves, Algariarens, cala Blanca o Santandria. En aquesta darrera l’afluència era tan gran que es muntava un quiosc on la gent podia adquirir refrescs.

Malgrat tot durant molts anys la forma més habitual de prendre banys de mar era fer ús de les cabanes que s’instal·laven cada any durant la temporada d’estiu. És difícil precisar quan es van començar a aixecar. A Maó, és possible que coincidís amb uns anuncis de “Baños de mar para señoras” apareguts el 1859 al Diario de Menorca, que indicaven que el dia 11 de juliol quedarien obertes al públic tres casetes flotants de fusta situades baix de la costa del General, precisant que reunien les condicions més avantatjoses que puguin desitjar les senyores que vulguin prendre els banys. L’horari s’establia de les quatre de la matinada fins les dotze del vespre i el preu era de 2 rals i 24 maravedís, amb una petita reducció la primera i les dues darreres hores. El 16 de juliol es comunicava que encara restaven hores lliures i que com que molts senyors havien demanat poder emprar els banys, se’ls havia reservat de deu del matí a les quatre del capvespre, continuant la resta a disposició de les senyores.


Dos anys més tard, el setembre del 1861, s’anuncià el trasllat d’aquestes construccions a l’hort d’en Murillo (prop del Cós Nou, a l’oest de l’actual Base Naval) i s’indica que hi ha una barca gratis pels que hi vulguin anar. Sembla que a partir d’aquest moment les casetes de banys es concentraven a s’Altra Banda, al voltant de l’Arsenal. De fet, a la sol·licitud per construir els banys de pedra, del 1871, es refereix a elles com una cosa ja existent i l’anunci d’obertura de l’any següent indica que s’ha aixecat al Riu Pla (al costat est de la Base) allà on hi havia les casetes els anys anteriors.

No tothom emprava aquestes instal·lacions. Una disposició aprovada pel comandant de Marina del port el 28 de juny del 1870 informa que algunes persones lloguen una embarcació, es treuen les robes enmig del port i se tiren a l’aigua “en cueros o mal cubiertos”, a la vista d’altres barques que es dirigeixen a l’altra vorera del port a fer un bany a les casetes. Hi ha gent que desisteix de travessar el port, per la qual cosa prohibeix aquella pràctica fins les vuit del fosquet. El batle, pel seu costat, prohibeix els banys fins a les nou del vespre des de la Colàrsega fins a la punta de Cala Figuera. Des d’aquest punt fins a la bocana del port es permès de nit i de dia, excepte a Cala Fontanelles, Cala Corp i Cales Fonts, on només es podia fer a partir de les nou. Els fillets i filletes menors de deu anys s’havien de banyar acompanyats dels seus pares.

Aquest ban es publicava cada any. El 1873 no fou publicat fins el 10 de juliol i El Bien Público es queixà que la seva omissió havia donat peu que el port fos ple “de adanes”. Pocs dies després, el mateix diari protesta perquè el ban no puntualitza que el bany s’havia de fer amb roba i alguns van despullats i n’hi ha qui no esperen a les nou per tirar-se a la mar. No era infreqüent que alguns joves que no complissin amb aquestes regulacions i per aquest motiu en alguna ocasió van detinguts i sancionats.


L’obertura dels banys de pedra, esdevinguda el 1872, va suposar la presa de consciència de la importància d’aquesta activitat. L’establiment es va anunciar a la premsa i el propietari de les casetes “la Viñeta”, que eren al Cós Nou, va reaccionar publicant un altre anunci. És molt possible que fos el mateix que el 1861 s’havia traslladat des de la costa del General en aquest indret. Per a accedir-hi, s’habilitava una barca de franc al peu de la costa des General; els que volguessin anar en cotxe, trobarien la porta de l’Arsenal oberta. Aquests banys es van anunciar durant tot el segle. El 1882 indicava que per informació i preus s’havien d’adreçar a la viuda de Femenias i el 1885 a Gregori Femenias.

Els propietaris d’aquests establiments havien de demanar autorització a les autoritats, que examinaven les instal·lacions abans de permetre la seva obertura, segons la regulació de la Llei d’Aigües. Generalment l’encarregat de donar el permís era la Comandància de Marina. El 1875 es va introduir un nou canvi, ja que apareixen simultàniament anuncis de tres conjunts de casetes al moll de Llevant, quan abans aquesta activitat estava confinada a la vorera nord del port. Prop de la Consigna hi havia les primeres casetes, propietat de Francesc Mus, que van seguir fins a final de segle. Al final de la costa llarga (actualment d’en Reynés), a sa Punta, hi havia els banys “La Fama”. El propietari era Pere Rebasa. A partir del 1899 s’indicava que també havia banys calents; el 1905 es van deixar d’anunciar.

Finalment, el 1875 s’anunciaven els banys “Vista Alegre”, situats a la punta de Cala Figuera, “on les aigües són més pures i clares”, amb horari de les quatre del matí fins a les onze de la nit. Aquest establiment va anar prenent notorietat. El 1881 s’indicava la disponibilitat de “baños a chorro” a qualsevol hora del dia i que els usuaris podien deixar la roba perquè se li netegés, per un cèntim. El 1886 defensaven que es tractava dels millors banys del port per la claredat de les seves aigües, fresques i netes. S’oferia una galeria per descansar davant del millor panorama del port. En aquesta els banyistes podien fer la bereneta, per a la qual cosa trobarien taules, cadires, plats i aigua fresca, tot gratis. El propietari era Joan Olives. Aquest fou l’establiment que més va perdurar, ja que es troben anuncis fins el 1936, si bé havia passat a mans d’Esteve Mus Carreras.

La dècada del 1870 la temporada de banys començava al voltant del 10 de juliol, com es feia a tota Espanya, però amb els anys es va anar avançant fins coincidir amb la festivitat de Sant Joan. Aquesta evolució degué de ser ràpida ja que a Maó el 1885 els banys ja obrien el 25 de juny i el 1891 el dia 22. A partir d’aquí l’inici de la temporada va variar de finals de juny a començaments de juliol. El final de la temporada també oscil·lava entre finals de setembre i començaments d’octubre, segurament en funció de la climatologia de cada any.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 17 de juny del 2014

La política econòmica, entre la il•lusió pressupostària i la frustració social

Tothom posa en qüestió la política econòmica actual; fins i tot el mateix Govern es veu a disgust amb la seva actuació i promet canvis. Els partits de l’oposició clamen contra l’austeritat i exigeixen un capgirell. Tots estem d’acord que cal rectificar, però cadascú vol que es faci d’una manera diferent.

Aquest situació ve d’enfora. Durant el darrer mandat de Zapatero l’oposició va criticar successivament la política anticíclica del pla E i la pujada de l’IVA per equilibrar el pressupost. Tanmateix, quan Rajoy va assumir la presidència va tornar a pujar l’IVA i va afegir noves retallades de despesa a les del govern anterior. Per aquest motiu la resta de forces polítiques poden parlar amb raó de PPSOE: els dos grans partits apliquen les mateixes polítiques quan governen i quan són a l’oposició censuren les de l’altre i ofereixen la salvació si ells manen, per fer després bàsicament el mateix.


Els partits majoritaris estan pagant la penitència del seu pecat partidista. Els dos han defensat des del Govern que la seva política econòmica és la millor i que serveix per combatre la crisi i fomentar la prosperitat. Al girar-se la truita, els dos han criminalitzat les mesures de l’altre partit i l’han acusat d’agreujar la crisi i no servir per promoure el creixement. Açò ha donat peu als altres partits a impugnar totes les polítiques fetes i a propugnar una transformació radical, un canvi de sistema. És la fallida del bipartidisme.

Realment tothom no pot tenir la raó i al mateix temps tots tenen part de raó. La política econòmica consisteix sobre tot en el maneig del pressupost i, si pensam en les nostres finances familiars, amb els doblers que guanyam i gastam tenim diferents opcions, però dins d’uns límits; aquestes limitacions creixen quan hi ha deutes, que és el que li passa a l’Estat espanyol. En una tertúlia d’estiu, Gay de Liebana va dir que Espanya estava tan endeutada que mai es tornarien els crèdits. Es tracta d’una afirmació enganadora: és ver que la quantitat que devem no disminuirà, però tots els inversors cobraran els deutes a la finalització del termini dels préstecs.

Per aquest motiu, l’Estat cada any precisa que nous prestamistes li deixin doblers: per pagar als anteriors i cobrir la diferència entre les despeses i els ingressos de l’any. Com podem veure fàcilment, açò posa al Govern en una situació doblement feble: per un costat depèn dels mercats, que li han de voler prestar una quantitat enorme de recursos. Ja vam veure fa un parell d’anys què passava quan es tanquen els mercats: les institucions financeres internacionals ens van haver de deixar milions d’euros per no fer fallida, una situació anomenada “rescat” i que no és gens agradable, però que qualsevol dia podria tornar a passar.

La segona debilitat és que si bé actualment el Govern s’està finançant amb tipus d’interès molt baixos, el dia que pugin haurem de gastar molts més recursos per pagar els deutes, i açò empitjorarà el dèficit de l’Estat, amb la qual cosa o s’hauran de pujar els impostos o reduir més les despeses.

Aquesta és la restricció bàsica a la qual s’enfronta qualsevol governant i que provoca que el sentit general de la política econòmica no pugui ser subvertida. El PPSOE hauria de deixar d’enredar als ciutadans i reconèixer que tot té un límit i que els dos governs s’han mogut dins d’aquest d’una manera bàsicament correcta.

Tanmateix açò no vol dir renunciar a fer polítiques diferents, perquè dins d’aquesta línia hi ha diverses alternatives. L’exemple més clar és com han superat els seus problemes els ajuntaments, fins al punt que l’any passat en conjunt van liquidar els seus pressupostos amb superàvit, mentre l’Estat i les comunitats autònomes segueixen amb dèficit. Els ens locals no han fet cap miracle, simplement han pujat els impostos i han reduït les despeses, però només les que afecten menys als ciutadans: han deixat d’invertir i han aprimat les plantilles en àrees poc sensibles socialment.

L’Estat i les autonomies també han augmentat els impostos, però han retallat de manera indiscriminada, sense fer distincions sobre on posaven les tisores. Així a Menorca ens faran una carretera general d’un profit social discutible, mentre la gent està perdent la seva casa. L’Estat no ha deixat de construir l’AVE i al mateix temps les carreteres es deterioren per manca de manteniment. Tampoc ha estudiat quins departaments tenen excés de personal, però ha eliminat personal sanitari i educatiu que feia un gran servei a la gent; s’han rebaixat les beques, dificultant l’accés a l’educació quan més necessitat en tenen les famílies. El Govern ha reduït la inversió en I+D, que és una aposta segura pel creixement futur, i fins i tot Botín, el president del Banc Santander i fidel suport de Rajoy, demana que s’incrementi un 10% immediatament.


Els ciutadans clamen indignats la fi de l’austeritat i tenen raó. L’Estat ha tocat les fibres més sensibles dels serveis públics i està provocant un enderrossall en la societat civil. Una altra política no només és necessària, sinó que és possible, recuperant serveis que mai s’haurien d’haver perdut, a costa d’una major reducció en àrees prescindibles. No és tracta de fer la quadratura del cercle, però sí de quadrar el pressupost.

Cal recuperar un consens bàsic sobre els fonaments de la política econòmica perquè els ciutadans entenguin quines són les alternatives reals. En cas contrari seguiran creixent les veus de la indignació que pot prendre posicions extremes, de les quals ara alguns abominen, els mateixos que amb el seu sectarisme i intolerància han creat el brou de cultiu perquè aquestes germinin. En una societat sana, la política de la raó ha de substituir a la dinàmica de la crispació.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 10 de juny del 2014

Els primers banys de mar a Menorca.
Els banys de pedra del port de Maó

La pràctica dels banys va néixer terra endins amb el termalisme. Els banys termals ja havien estat freqüentats en l’Antiguitat; en l’Edat Moderna un dels primers i més cèlebres fou el d’Spa a Bèlgica, on el 1763 es va obrir un casino i que l’emperador Josep II qualificava el 1781 com el Cafè d’Europa. Altres balnearis famosos es van establir a Bath, Baden-Baden, Vichy, Montecatini i Wiesbaden; aquests establiments eren centres de sociabilitat molt cosmopolites freqüentats per reis, nobles i burgesos.

Aquest costum va anar evolucionant amb el descobriment dels banys de mar, que van permetre ampliar la capacitat dels balnearis; el que havia nascut com una teràpia va esdevenir una diversió més. Al principi els banys eren una ocupació pròpia de la gent acomodada a la qual les naixents classes mitjanes s’hi van anar incorporant fins a fer-se una activitat popular al segle XX.
 
B
Banys de pedra del port de Maó
Ja a mitjans del segle XVIII els metges havien començat a recomanar els banys marins. En els països del nord d’Europa, la part més desenvolupada del continent, aconsellaven les immersions en aigües fredes. Les primeres estacions de banys de mar es van instal·lar a la vorera del mar del Nord al sud d’Anglaterra i el nord de França i al Bàltic alemany. Els viatgers romàntics, pel seu costat, també foren atrets pels indrets que se situaven al litoral, que permetien, a més, noves activitats, com la navegació. El pioner d’aquest turisme fou el príncep de Gal·les, el futur Jordi IV, qui el 1783 visità Brighton, per curar-se la gota. Enamorat de la localitat, es va fer construir el Royal Pavillon. La seva presència fou determinant perquè el poble, que el 1783 tenia 3.600 habitants, arribés als 40.634 el 1831. El 1854 Napoleó III va triar Biarritz per passar l’estiu, on també s’edificà un palau. Leopold II de Bèlgica va elegir Ostende, que, comptava amb un balneari i des del 1838 estava connectat amb Brussel·les amb ferrocarril.

La Mediterrània occidental va quedar pacificada amb la conquesta d’Alger pels francesos el 1830, la qual cosa va permetre la reocupació d’uns terrenys fins llavors poc habitats per la por als pirates barbarescs. A partir d’aquest moment s’inicià el desenvolupament dels banys a la seva riba. La reina Victòria d’Anglaterra començà a visitar la Costa Blava francesa el 1882, i passà a Niça (un indret visitat pels anglesos des del 1820) els hiverns del 1895 al 1899. La seva presència va augmentar l’atracció de la zona, que altres reis i aristòcrates ja havien elegit. El fet que diversos pintors, com ara Matisse, s’hi desplacessin per pintar els seus paisatges va ampliar-ne l’interès.
 
Banys de Sant Sebastià
A Espanya, els primers banys van tenir lloc a Sanlúcar de Barrameda (Cadis) el 1821, tot i que el seu floriment es produiria a Sant Sebastià, a partir del 1830, a la qual s’afegirien altres ciutats del nord, com Santander. La reina Isabel II va anar a Sant Sebastià el 1845 per prescripció mèdica, però no s’hi establí de forma continuada fins a la inauguració del ferrocarril amb Madrid, el 1864. Maldament les platges del nord van ser les més cobejades pel turisme, el fenomen dels banys es va estendre a altres localitats. Així a Barcelona hi ha notícies des del voltant del 1820, encara que sembla que el seu desenvolupament fou bastant limitat fins el 1856. El 1872 la premsa comentava que el costum de prendre banys de mar cada any es feia més general i que aquell any s’havia obert un nou establiment a la Barceloneta, “los Baños Orientales, en cuyo edificio se ha invertido un buen capital para corresponder al pomposo nombre que lleva”.

A la Restauració els banys van esdevenir el lloc de descans de les èlits. Els presidents Cànovas i Sagasta prenien banys a Mondarriz (prop de Vigo), Fortuna (Leano, Múrcia), Las Arenas (Bilbao) o Santa Agueda (prop de Sant Sebastià). De fet, Cànovas fou assassinat per un pistoler en aquest darrer indret. També moriria quan anava als banys de Tolosa (França) el menorquí Rodríguez Femenias, el 1906.

A Menorca, els orígens dels banys també estan associats amb la salut. En una data tan primerenca com el 1831-38, quan el metge americà Horner va ser a Maó, l’Hospital Civil del Cós de Gràcia ja tenia banys, de marbre blanc. No eren d’ús exclusiu dels pacients, sinó que els ciutadans els podien emprar pagant una tarifa raonable. Aquesta instal·lació va funcionar com a mínim fins a la Guerra Civil. La gestió anava a càrrec de les religioses que administraven la institució.


El 1859 aquests banys s’anunciaven a la premsa local indicant que quedarien oberts a partir del 20 de juny, amb un horari que anava de la sortida de sol (el 1864 es fixava a les cinc del matí) a les nou del vespre. Hi havia sis banys de primera classe i dos de segona i a tot dos es podien prendre banys amb roba i sense roba. El seu ús es concentrava en la temporada càlida, que el 1859 començava el 20 de juny i el 1876 s’havia avançat al 31 de maig. Amb el pas dels anys l’establiment fou reformat en nombroses ocasions. El 1914 es va instal·lar enllumenat elèctric i l’horari s’allargava fins a les deu de la nit. En aquesta època comptava amb tres departaments: bany higiènic, neteja general i de salut. El 1930 es van tornar a fer obres, però limitades als banys de classe primera, les parets dels quals es van enrajolar i on s’hi van muntar lavabos moderns i mobiliari “segons les exigències de la higiene i el bon gust”.

Els banys eren una pràctica en boga: el 1866 la premsa de Maó recull la ressenya de la “Guia del bañista de España”, de Manuel Torrijos, així com del balneari de la Mercè a Capmany, prop de Figueres. Al port de Maó, al costat est de la Base naval, existeix un antic edifici, “els banys de pedra”. La seva gènesi s’inicià el mes de maig del 1871 quan Francesc Barceló sol·licitava permís per construir un establiment permanent per a banys de mar. En la petició podem confirmar que cada estiu s’aixecaven allà casetes temporals per prendre banys, situació que l’interessat volia superar construint un edifici de marès que es pogués emprar tot l’any, “pues la dulzura del invierno hace aquí posibles los baños de mar en toda estación y la medicina receta en varios casos los baños en invierno”. Amb aquest fi demanava poder ocupar vint metres del paratge conegut com Riu Pla, a la cala La Nou Pinya.

En la memòria i els plànols s’indica que la instal·lació tindrà cinc banys i una sala d’espera amb guarda-roba al costat de l’embarcador situat a tocar de l’edifici. També s’informava que al principi no es construiria tot l’edifici projectat, perquè l’estació ja estava avançada i per si l’experiència aconsellava fer algun canvi. L’edifici fou autoritzat el mes de setembre, atorgant un termini d’un any per fer les obres i amb la condició que es reservés un departament gratuït per als pobres de solemnitat. Els primers dies de juliol del 1872 El Menorquín anunciava l’obertura del “Gran Establecimiento Permanente de Baños de Mar”, pel dia 11. El preu d’un bany per vuit persones era d’una pesseta per hora i incloïa el transport en barca.


Al principi els propietaris de l’edifici eren Jaume Mus, Francesc Barceló, Pere Riera i Benet Orfila, però sembla que ben aviat aquest darrer es va quedar amb l’establiment, que el mes de maig del 1882 va posar a la venda. Segons l’anunci es podia comprar només una part. Tanmateix, quatre anys més tard en l’anunci dels banys continuava figurant com a propietari Benet Orfila. D’altra banda es feia constar que els banyistes que l’any anterior tenien reservada l’hora de sis a set del capvespre, se’ls mantindria si pagaven l’abonament abans del dia 11 de juliol, dia d’obertura, i a partir del dia següent se cediria al primer que el demanés. Aquest sistema va funcionar durant més d’una dècada. Cal fer notar que la pretensió inicial de mantenir obert l’establiment tot l’any mai es va posar en pràctica.

Aquests anuncis es van anar publicant durant tot el segle XIX i primeres dècades del XX, tot i que no s’inserien anuncis cada any. El 1900 seguia figurant com a propietari Benet Orfila; les barques recollien als banyistes al peu de la costa d’enmig, la costa llarga i el moll dels vapors. El 13 de juliol del 1918 el periodista s’estranyava que l’establiment no s’hagués obert i posteriorment no es troba cap anunci més, amb la qual cosa tot sembla apuntar que s’havia produït la clausura del local.

Alfons Méndez Vidal 

dimecres, 4 de juny del 2014

El Capitán Trueno: l’heroi clàssic del còmic espanyol

El còmic, nascut com un simple entreteniment, al llarg del segle XX ha anat prenent carta de naturalesa com a part de la nostra cultura; de fet se l’anomena el novè art, després del cinema (setè) i la fotografia (vuitè). Tal vegada alguns s’estranyaran d’atorgar el qualificatiu d’artístic a un mitjà que associïn més a una distracció pueril, però aquest qualificatiu queda justificat tant per l’evolució de l’”Art”, que el segle XX va superar l’academicisme en què s’havia arropat durant els segles anteriors, com per la deriva de les historietes humorístiques cap a un mitjà expressiu dotat d’un llenguatge propi, que és, precisament, el que defineix tota creació artística.

Qui agafi un novel·la gràfica convindrà que, més enllà de si a un li agrada més o menys, el creador intenta transmetre un missatge a través d’una sèrie de codis propis. Per aquest motiu no és d’estranyar que el còmic Maus: Relat d’un supervivent d’Art Spiegelman el 1992 rebés el premi Pulitzer, el major guardó a obres de ficció de les lletres nord-americanes.

El còmic modern intenta explicar històries, com ho fa la novel·la, però utilitzant com a medi d’expressió una combinació de dibuix i text. Ha estat característic del seu desenvolupament que en cada país hagi nascut un personatge que, si bé en cap cas es pot considerar com fundador del còmic nacional, sí ha influït de forma poderosa en la majoria dels autors posteriors. El primer fou Tintín d’Hergé, aparegut per primer cop el 1929 a Bèlgica i que influiria fortament els autors francesos i a través seu a tot el món. Als Estats Units apareixerien dos herois que també marcarien la via per la qual circularien els còmics posteriors: El príncep Valent de Harold Foster, publicat per primer cop el 1937, i l’any següent Superman. Després de la Guerra a França es començaren a publicar Astèrix el gal (1959), obra de Goscinny i Uderzo i el Tinent Blueberry (1963) de Jean Girauld i Michel Charlier. El 1967 l’italià Hugo Pratt va donar vida a un altre heroi equiparable als anteriors. Ens referim, és clar, a Corto Maltés.

Entre els personatges apareguts a la segona meitat del segle XX hem de situar el Capitán Trueno, que veié la llum el 1956 de la mà del guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós. Com en els casos anteriors, abans d’ell al nostre país havia hagut altres personatges, com Roberto Alcazar y Pedrín o El Guerrero del Antifaz, però Trueno ràpidament va eclipsar tots els anteriors, assolint un èxit sense precedents. La popularitat d’aquestes historietes s’ha mantingut al llarg del temps, fins al punt de ser capaç de sobreposar-se al tràgic episodi del tancament d’Editorial Bruguera el 1986, la casa mare on havia nascut i s’havia desenvolupat el personatge.

Des del principi el nostre heroi va haver de patir els inconvenients d’un país de baix nivell de vida, la qual cosa obligava a què les primeres edicions es moguessin dins d’una modèstia que dificultava el desplegament artístic de la sèrie. Les primeres publicacions eren uns senzills quadernets apaïsats de deu pàgines impresos en un paper d’escassa qualitat. Al cap de poques setmanes Trueno va aparèixer en les pàgines centrals de la revista Pulgarcito i el 1960 va donar nom a una altre revista, El Capitán Trueno Extra, on compartia presència amb altres historietes.


La dècada del 1960 Bruguera va intentar donar al personatge una edició a l’alçada de la seva vàlua. El 1963, va aparèixer en els llibres de la col·lecció Héroes, la qual cosa suposava trencar amb les publicacions de poques pàgines i sotmeses a les servituds del “continuarà” i encetar la publicació d’històries completes. L’any següent es va iniciar la publicació d’El Capitán Trueno. Album Gigante, que continuava amb aquesta lògica. Tanmateix, el ritme de publicació era tan intens que l’editorial simplement va remaquetar els primers nombres, sense intentar crear noves històries concebudes com a històries íntegres.

El gran salt endavant es va donar el 1969 amb Trueno Color; l’any anterior havia finalitzat l’edició de les publicacions anteriors. Amb la nova revista l’editorial tractava d’adaptar-se als nous temps, que veien una creixent competència de còmics estrangers, la introducció del color en les historietes i la consolidació de la televisió, fenòmens que transformaven les formes d’entreteniment dels infants. Pel que fa al contingut, com en el seu precedent Album Gigante, es remaquetaven els episodis apareguts als quadernets, i més tard les dels Pulgarcito i els primers Trueno Extra. Tanmateix, la principal novetat era que les històries, originalment en blanc i negre, passaven a ser en color. Per potenciar aquest efecte, es va contractar un dibuixant de portades, Bernal, que va fer una feina que ha estat molt reconeguda. Des del punt de vista editorial es va combinar un format econòmic de 20 pàgines a un preu de 8 ptes, amb un altre en cartoné de 68 pàgines, similar a l’utilitzat per Tintín o Astèrix i que enquadernava quatre dels nombres senzills. Aquest intent per donar un tractament digne a Trueno devia de xocar amb la lògica d’un mercat encara no prou madur i després de publicar 19 nombres, l’edició es va rebaixar a rústica: les tapes passaven a ser una simple cartolina, en el que seria Trueno Color Extra, a un preu inicial de 35 ptes.


La publicació venia patint la pressió de la censura des del 1963, la qual cosa va portar a publicar unes històries de cada cop més infantils, amb lluites sense armes ni gairebé morts. Quan es va llançar Trueno Color es retocaren els episodis inicials, per complir amb els dictats dels censors, i es van eliminar les fletxes, punyals i espases que mataven, amb la qual cosa els personatges morien sense que es veiés l’arma homicida. D’altra banda, quan Bruguera va començar a remaquetar les primeres històries va retocar els episodis, suprimint moltes vinyetes i alguns episodis sencers. El resultat va ser realment catastròfic i els primers lectors van fugir horroritzats d’aquestes històries mutilades. Per sort, a partir del nombre 17, l’editorial canvià d’estratègia i va recollir les històries sense talls.

Trueno Color fou un nou èxit, que perllongà la vida del Capità fins al 1981. De fet el 1975 la publicació va finalitzar amb el nombre 297 i els anys següents es van realitzar tres reedicions, que mai van arribar a l’extensió de la primera: la segona va tenir 104 nombres senzills, recollits en 26 extres; la tercera i quarta només es van editar en la versió extra, i només van arribar al nombre 12. Bruguera va intentar rellançar el personatge el 1986. Per primer cop des del 1968 Víctor Mora va escriure noves històries que van il·lustrar nous dibuixants, donant llum a una revista amb el títol de “El Capitán Trueno”, i que també contenia altres històries.

Aquesta renovació del personatge va ser estroncada a les poques setmanes per la fallida de l’editorial. Com que persistia l’interès de reprendre la història, Planeta-De Agostini el 1987 va encetar en la publicació de nous episodis dins de la col·lecció Aventuras Bizarras. Tanmateix quan s’iniciava la publicació de la tercera història, Víctor Mora arribà a un acord amb Ediciones B (Grupo Z), en què, a canvi del reconeixement dels seus drets d’autor de tot el material, concedia l’exclusivitat a l’editorial, que havia adquirit el fons de Bruguera. Ediciones B va intentar seguir aquesta veta i el 1991 i el 1993 va publicar dues noves històries, però el públic va donar l’esquena a aquests nous còmics, que s’havien endinsant en els terrenys de la ciència-ficció, molt popular aquests anys, però massa allunyats de la idiosincràsia del personatge.


Des del 1987 Ediciones B ha seguit una política continuada de reedicions, que amb el pas dels anys s’ha estès a totes les publicacions històriques de Bruguera. A partir del 2006, amb motiu del cinquantenari de l’heroi ha tornat a publicar noves històries, però sense la intervenció de Víctor Mora.

La trajectòria del Capitán Trueno fa que sigui mereixedor d’un reconeixement com l’heroi clàssic del còmic espanyol per excel·lència, a l’alçada dels personatges similars d’altres països. Al meu parer la diferència bàsica rau en el caràcter espanyol que, potser encara sota el fatalisme del desastre del 1898 ens fa bandejar massa fàcilment les obres nacionals, que molt cops només són reconegudes quan són acceptades a l’estranger. Recordem que aquest va ser el cas del Quixot, el qual només va rebre atenció a Espanya quan els autors anglesos van començar a estudiar i apreciar els seus valors literaris. És necessari, per tant, revalorar el Capitán Trueno i situar-lo a l’alçada dels seus paral·lels dins del còmic mundial, perquè les seves històries bé s’ho valen, malgrat la difícil vida editorial que han patit.

Alfons Méndez Vidal