dimarts, 31 de desembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
La guia de Joan Victory i Ramon Pons

El 1912, l’escriptor Josep Ma. Folch i Torres editava una guia de Catalunya, que tenia un petit apartat de vuit pàgines dedicat a les Illes Balears. Al principi, explica que la connexió de les illes amb Barcelona fa que cada dia siguin més freqüentades pel turisme. Té sis pàgines sobre Mallorca, a la qual es prodiguen grans elogis: “jardí de flors sortint de la Mediterrània”, “costa exuberant de salvatge bellesa”. També hi ha un anunci de la companyia mallorquina de vapors, que comunica Barcelona i Palma.

Menorca és remarcable pel port de Maó i la ciutat que li dóna nom, que encara conserva el segell especial que li va imprimir la dominació britànica. Ciutadella té belles esglésies i a la rodalia hi ha indrets interessants. A banda, sobresurten la muntanya del Toro, des de la qual es divisa tota l’illa i, en especial, els monuments megalítics, que atorguen a l’illa una importància arqueològica extraordinària. A Eivissa, a la qual es destina un espai similar, destaca la capital, amb les seves muralles, edificis curiosos i un important museu d’antiguitats. Pel que fa a la resta, hi ha les salines i en general l’illa es presta a fer multitud d’”agradables i encantadores excursions”, tant per l’interior com al litoral. Les seves costums són “summament típiques i originals”. Com es veu, Eivissa apareix de forma més atractiva que Menorca, tot i que lluny de l’encant que presenta Mallorca.


La I Guerra Mundial va tallar d’una forma bastant brusca l’afluència de visitants, de manera que la segona guia feta a Menorca va haver d’esperar dues dècades. L’octubre del 1928, en la sessió d’obertura del curs, Antoni Victory, referint-se precisament a la propaganda en favor del turisme, anunciava que prest es començaria a elaborar una nova publicació. El projecte es va anar dilatant i no reeixí fins que, mort Antoni Victory, el seu fill Joan s’associà amb el fotògraf Ramon Pons Menéndez, qui anys enrere havia intentat editar sense èxit una revista il·lustrada. De la unió dels seus esforços, i publicada a costa seva, sorgí la nova guia el juliol del 1932.

En aquesta ocasió també fou precedida per l’aparició de la segona guia d’Eivissa, el 1929, editada per la Sociedad de Atracción de forasteros de Barcelona, dins de la col·lecció “Biblioteca del Turismo”. Aquesta comptava amb desset volums dedicats a Catalunya, un sobre Mallorca, un altre de les Pitiüses i cap sobre Menorca.

Les guies de Menorca i Eivissa, tot i que comparteixen la seva breu extensió (71 pàgines la segona i 92 la primera) tenen un contingut diferent: la d’Eivissa recull informacions de tipus històric, geogràfic i arqueològic, mentre que la de Menorca se centra en recórrer els diferents indrets d’interès turístic de l’illa. És un llibre molt més àgil i modern, ja que prima la part visual sobre el text. Els anuncis que en l’edició del 1911 eren al final (com a les antigues guies angleses) aquí es troben intercalats entre les pàgines i li donen un aire més dinàmic. Apareix publicitat dels hotels Central i Bustamante de Maó, la fonda de Pablo Faner de Ciutadella i l’”Antigua casa Burdó” de Fornells, on se serveix la “famosa caldereta de langosta”.

Na Macaret
La guia de l’Ateneu del 1911 recollia de forma exhaustiva les excursions que havien proposat els autors del segle anterior i moltes més, pel litoral i l’interior, però el seu enciclopedisme tendia a desconcertar al lector. La nova guia fa una tria i selecciona una dotzena de recorreguts molt meditats que arrepleguen els punts més característics de l’illa, amb un especial èmfasi per la costa i els monuments prehistòrics, que en diverses ocasions són combinats en un sol trajecte.

 Les primeres paraules ja marquen el to publicitari de l’obra: “Mediterráneo. Calma,... Luz,... Y en medio de este mar tranquilo, una Isla blanca os ofrece sus bellezas, sus dormidas calas, hermosos barrancos, expléndidos puertos, monumentos prehistóricos.” Després d’una breu ressenya històrica reprèn aquest fil: “Su apetecible y templado clima, la blancura impecable de sus pueblos y el azul brillante de su cielo y mar, deslumbran al forastero que por primera vez visita Menorca.”

Segons el llibre, el carrer del Doctor Orfila és la via més polida de Maó; un altre passeig important és el d’August Miranda, des d’on es contemplen belles vistes del port. Del garbuix d’informacions que oferia la guia anterior, aquesta se centra únicament en tres: les cases consistorials, l’Ateneu i l’església de Santa Maria, dins de la qual destaca el seu orgue. El port, famós en tot el món per la seva bellesa i grandiositat, és l’indret més notable de l’illa. El poble des Castell, per la seva estratègica situació prop de Maó és una ideal estació d’estiueig.
  
Entre les excursions es recomana la de Cala Mesquida, amb el seu antic castell de defensa, des del qual es domina una bella platja de corall. Una altra proposta és anar a veure Trepucó, que després de les excavacions del 1931, “presenta l’aspecte d’un veritable museu” i després cala Alcalfar, on a l’estiu un gran nombre de casetes li donen l’aspecte d’un pintoresc poblet. Seguint el mateix esquema se suggereix visitar primer Talatí, que s’informa que ha rebut la visita dels reis Jordi d’Anglaterra i Guillem II d’Alemanya, i Cales Coves, en els penyals de la qual hi ha innumerables coves artificials, les quals s’explica que “son las viviendas de todo un pueblo troglodita”; moltes poden ser visitades sense cap dificultat.
Ciutadella
Altres excursions són bastant més llargues. Entre aquestes l’anada a Cala en Porter, passant per Rafal Rubí, Torralba i Torre d’en Galmés. Una és difícilment factible en un dia. Comença a cala Pregonda, qualificat com un dels indrets més encantadors de l’illa, continua amb el cap de Cavalleria, on s’atura per contemplar una gran extensió de la costa nord. A continuació passa per Ferreries per endinsar-se al barranc d’Algendar, informant que en arribar a “Ses Coves” s’ha de deixar el cotxe i seguir a peu o en cavalleria. Al final del barranc s’arriba al port de cala Galdana, deliciós paratge amb una magnífica platja semicircular voltada de pins, a la qual també es pot anar directament des de Ferreries.

Sense oblidar les excursions a s’Albufera des Grau i de Maó a Ciutadella, les dues descrites de forma similar a la guia de l’Ateneu, apareix com a novetat la que passa per Fornells i el Toro. Abans d’arribar a la primera, s’atura a Na Macaret per visitar el port d’Addaia en barca i, seguint un caminet, s’Arenal d’en Castell, paratge encantador, que té una cala amb una platja d’arena blanquíssima que és “una de las más expléndidas de lsla y aún del Mediterráneo”. Reprenent el camí es pot visitar el pintoresc llogaret de Sant Joan de Carbonell. A Fornells, a més de menjar la típica caldera de llagosta, és interessant fer una excursió marítima. Al final, el cim de la muntanya del Toro ofereix perspectives d’una bellesa extraordinària.

El conjunt de les cases de Ciutadella es veu esquitxat pel color groc dels antics i airosos palaus i tot és presidit per la superba catedral. Les excursions pels seus encontorns són les mateixes de la guia del 1911, amb l’afegit de les coves de Parelleta. Les dues coves més atractives són les des Caramells, amb estalactites i estalagmites i la de s’Aigua, al fons de la qual es troba un fantàstic llac.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 24 de desembre del 2013

Superar la crisi:
A la recerca del model turístic de Menorca

Fa temps que es denuncia que des de fa quasi una dècada, i per tant bastant abans de què comencés la insidiosa crisi econòmica que actualment patim, Menorca ha perdut molts turistes, especialment estrangers, des dels màxims històrics de l’any 2003. Aquestes crítiques parteixen del prejudici de què el creixement econòmic és una línia creixent i que els resultats obtinguts un any no són més que fites que tenim l’obligació de superar. Tanmateix, açò no correspon a cap llei econòmica ni humana: rendiments passats no asseguren rendiments futurs. Entre els multimilionaris americans actuals no hi queda gairebé cap dels rics de fa cinquanta anys.

La baixada del nombre de visitants respon a causes externes i internes. Pel que a les primeres val a dir que les altes xifres de turistes de principis del segle XX en part provenien de visitants no habituals: persones que no podien anar a països europeus en guerra i a destins de la Mediterrània encara poc desenvolupats. El turisme és un sector de cada cop més madur, on progressivament més països s’introdueixen i la competència és cada vegada major. Els turistes també evolucionen: ja no es conformen amb el “sol i platja” i demanden productes més sofisticats.

Menorca també té problemes interns. Malgrat s’hagin tancat empreses, el nombre d’establiments comercials i de restauració de l’illa no ha fet sinó augmentar. Açò es deu a què són d’activitats en competència perfecta, sense barreres d’entrada ni grans necessitats de capital. En aquestes condicions la Teoria Econòmica pronostica que els beneficis empresarials han de ser zero. No serveix de res enyorar els beneficis d’alguns anys bons, perquè es compensen amb les pèrdues dels anys dolents. L’oferta complementària està abocada a protestar cada any perquè vénen massa pocs turistes i gasten massa poc, perquè si en vénen més, s’obren nous establiments i els beneficis tornen a ser nuls.


Però hi ha dificultats més profundes que afecten a la totalitat del sector turístic. Menorca fou l’illa de les Balears que es va industrialitzar més prest i amb més intensitat. L’aixecament d’un potent sector industrial va tenir com a conseqüència que, des del principi, els empresaris menorquins demostressin un escàs interès en les activitats turístiques. Aquí és pertinent la comparació amb l’illa d’Eivissa, una comparació que els darrers anys s’està fent de forma superficial, des de l’enveja de les seves altes taxes de creixement, quan, a més, en termes per càpita, del que guanya cada persona, la diferència és molt més minsa del que sembla considerat en termes absoluts.

Existeix el tòpic que Eivissa era una illa molt pobra que a partir dels anys setanta va rebre el turisme com un mannà i on a partir de llavors tothom s’ha fet ric. La realitat és que a inicis del segle XX a Menorca els esforços de l’Ateneu de Maó, l’Ajuntament de Maó, i el Foment del Turisme per crear un sector turístic fracassaven i no s’aconseguia construir cap hotel per turistes. En canvi, a Eivissa els anys trenta es van edificar els primers establiments: l’Hotel España i el Gran Hotel a la vila d’Eivissa i l’Hotel Portmany a Sant Antoni, un procés que va descriure l’escriptor Walter Benjamin, qui residí en aqueixa darrera població els anys 1932-1933. El 1935 l’illa tenia la gens menyspreable xifra de 475 places hoteleres, en un moment en què el turisme no era un producte de masses, sinó dels happy few que en podien gaudir.

El sector turístic eivissenc va sobreviure a la Guerra civil i la esquifida postguerra i quan els anys seixanta va començar a rebre turistes estava preparat per aprofitar les oportunitats, que es van presentar amb l’arribada dels hippies i celebrities com Pink Floyd o Bob Marley. L’illa comptava amb una tradició empresarial que li va permetre de crear una indústria del lleure amb pocs paral·lels en altres destins mediterranis.


Per tant, és impossible que Menorca sigui una altra Eivissa, perquè l’illa no té el know-how per muntar les activitats que allà fan forolla i perquè no hem tingut l’oportunitat de comptar amb un grapat de famosos que ens posin en el mapa. En canvi, el desenvolupament turístic menorquí de la postguerra va viure una situació dual, gairebé esquizofrènica. Mentre que els empresaris donaven l’esquena al turisme (amb unes poques excepcions que no feien més que confirmar la regla: Joan Victory, Gabino Sintes, Josep Mercadal, Joan Casals), la majoria dels propietaris de terrenys a la vorera de la mar venien les seves tanques a societats nacionals o estrangeres. Amb poques excepcions, a l’alçada del 1974 quasi tota la costa menorquina, especialment si tenia platja, comptava amb una urbanització començada o amb un projecte de parcel·lació.

Del 1975 ençà el sector turístic menorquí ha intentat harmonitzar una classe empresarial turística poc dinàmica amb una oferta desmesurada de sòl. Amb la l’arribada la democràcia la societat de l’illa va demanar que s’eliminés l’excés de sòl urbanitzable. Excepte en moments puntuals, no ha existit una gran demanda turística i s’ha centrat excessivament en segments de baix poder adquisitiu, de manera que la despesa turística per visitant és la més baixa de les Balears. El PTI, que ara alguns qüestionen de forma poc meditada, no és sinó el darrer esglaó d’un procés d’adequació de l’oferta de sòl turístic a la demanda realment existent. Una consulta a les actes de la Comissió Provincial d’Urbanisme ens permet comprovar com tots els municipis han anar reduint el sòl urbanitzable. Aquest procés de racionalització durant alguns anys fou general a Balears, amb l’aprovació de les DOT i altres normes, però cada ajuntament de Menorca l’ha fet per iniciativa pròpia per la necessitat d’ordenar el caos que havia creat la planificació expansiva del franquisme.


Menorca ha de construir el seu model turístic donant valor al seu patrimoni i aprofitant les oportunitats que se li presenten, actualment la Reserva de Biosfera. Aquesta no considera l’illa com un gran parc natural. Menorca no serà mai un gran destí de natura, ja que per açò ja hi ha els Parcs Nacionals i altres indrets dels quals Espanya està ben dotada. En canvi, té un paisatge de costa espectacular, amb cales paradisíaques, aigües cristal·lines, tranquil·litat i una tradició històrica, industrial i cultural important. Amb aquests materials s’ha de crear una imatge i uns productes turístics (com els que s’estan bastint al voltant del camí de cavalls).

El PTI només s’ha d’adaptar per fer-lo coherent amb aquest enfocament: la creació de valor amb productes turístics arrelats a la idiosincràsia menorquina, que permetin augmentar la despesa per turista. El nombre total de places turístics i el nombre de turistes no ha d’esser cap objectiu, sinó que s’ha d’aprofitar la seva disminució per sanejar l’oferta turística a la recerca de nínxols de mercat més rendibles. Adaptar-se a les demandes dels promotors que han perdut sòl urbanitzable va directament en contra de l’interès turístic general de l’illa.

Menorca té unes potencialitats que li poden permetre d’arribar a ser un bon destí turístic. Ha patit les contradiccions d’una entrada en el negoci dels visitants condicionada per uns plantejaments turístics incongruents amb les seves possibilitats i té el repte d’adaptar-se a la competència de destins ja assentats amb avantatges competitius en preus o en producte. Des de fa dècades s’està reconvertint i intenta crear un model amb caràcter propi. Només respectant-se a si mateixa aconseguirà el respecte dels turistes.


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 17 de desembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
La guia de l’Ateneu de Maó

La primera autèntica guia local de Menorca fou editada el 1911 per l’Ateneu de Maó a iniciativa del seu president Antoni Victory. A la introducció, demostra un coneixement cabal de la difusió internacional del turisme, el creixement del qual atribueix a la millora de les comunicacions. Es publicà dos anys després de la primera guia d’Eivissa, que si bé és una mica més curta (167 pàg. per 274 pàg. la de Menorca), té una estructura i un plantejament similars: una introducció amb informacions generals de tipus històric, geogràfic i econòmic, seguida d’una part més extensa dedicada als indrets de l’illa més dignes de ser visitats. En els dos casos el contingut excedeix del que avui en dia consideram com a típic d’una guia turística, però és més proper de la guia de Ford que de l’enciclopedisme de Pifarrer-Quadrado.

La part general, tot i que compta amb elements històrics i geogràfics també recull informacions pràctiques sobre comunicacions, allotjament, flora i fauna i altres. Inclou la descripció dels monuments prehistòrics i unes quantes excursions que es qualifiquen de “generals” i que tenen un aire de modernitat, ja que estan pensades per ser fetes en automòbil. Igualment es proposa donar passejos pel litoral, llogant una embarcació als ports de Maó, Fornells o Ciutadella; la pesca i la caça seran pel viatger i és possible fer nit a bord. En total, la guia recomana quaranta-una excursions.


El recorregut pels diferents termes de l’illa comença amb Maó i s’indica que allò més notable és el seu “magnífic port, el millor de la Mediterrània”, del qual es descriuen els sues punts més interessants. A la vorera nord hi ha dos vivers de marisc i un bon establiment de banys, i als costers moltes casetes d’esplai, que proporcionen a la costa un aspecte pintoresc.

A la població criden l’atenció els carrers, quasi tots rectes i amples; la uniformitat dels enfronts, encalats o pintats de tons clars i amb finestres d’estil anglès i la neteja de la via pública. L’orgue de Santa Maria és considerat com un dels millors del món i l’han visitat els reis d’Espanya, Alemanya i Anglaterra. També es fa notar l’edifici de les cases consistorials i la porta de Sant Roc, amb les seves torres.

Es Castell és una població xamosa i de llargs carrers rectes. Algunes cases, sobre tot les que donen al port, són de maonesos que hi van a estiuejar. Les seves vistes al port, que permeten que estigui ben airejada, fan que l’estiu sigui preferida a la capital; també és més adequada pels banys de mar, en ser les seves aigües més pures i fresques; en alguns llocs es poden prendre al peu mateix de les cases. Sant Lluís, pel seu costat, destaca per la neteja dels carrers i les seves blanquíssimes cases, que criden l’atenció als forasters; alguns asseguren que només es poden trobar llogarets comparables a Holanda.

Entre les excursions, unes quantes consisteixen en la visita dels principals monuments prehistòrics de la zona: Talatí de dalt, Rafal Rubí, Cornia, Torelló i Trepucó. A banda sobresurt la que, passant per Sant Lluís porta a cala Alcalfar. Per poder arribar-hi en carruatge cal pagar 0,25 ptes a una casa del carrer Sant Lluís. A la cala es pot llogar una barca de pescadors per fer un passeig pel voltant i visitar les coves properes, en les quals nien coloms salvatges.

Tampoc es pot deixar de visitar Cales Coves. A partir del lloc de Biniadris es continua a peu. Es recomana fer-se acompanyar per un jornaler del lloc, a qui es donarà una gratificació de 0,25 a 0,50 pta. El port d’Addaia és un dels indrets més pintorescos de la costa nord de Menorca. Al proper lloc de s’Hort des Lleó raja una font d’aigües abundants que rega les hortes del costat.

S’Albufera des Grau, rodejada de turons amb mates, és un dels paratges més agradables dels voltants de Maó. Per entrar a la finca en carruatge cal abonar al propietari 0,25 pta. Es recomana anar a caçar ànneres i altres aus aquàtiques, per a la qual cosa cal el permís del senyor i contractar una barca. Si l’estat de la mar ho permet, es pot visitar s’Illa d’en Colom. Cala Mesquida té una platja en forma de copinya en un dels punts més accidentats de la costa nord; sobre les altures es conserva una antiga torre. Segons la guia, a Sant Antoni hi va viure durant una llarga temporada el famós almirall anglès Nelson, abans de la guerra d’Egipte, i allà escrigué la seva autobiografia, una afirmació que actualment discuteixen els historiadors.

A Alaior abunden les vinyes i els barrancs són embellits per arbres de fruita. Sobre els alaiorencs s’afirma que “el carácter algo suspicaz de los habitantes les da fama de levantiscos; pero son honrados y laboriosos”. Es dediquen a fer carbó, elaborar vi i a la fabricació de calçat i gorres; les dones fan teixit de malla per als moneders de plata. Les excursions proposades van als monuments megalítics de Torralba i Torre d’en Galmés i a la platja de Son Bou, la més llarga de l’illa i on hi ha l’agradosa vega de la Canessia. Cala en Porter és la cala més important del sud del terme; el seu barranc té hortes de fruita.

Es Mercadal destaca especialment per la muntanya del Toro. Des de la devolució de la imatge de la verge el 1876 i la restauració del convent el 1908 s’han renovat els antics romiatges, que s’alternen amb les excursions dels turistes que pugen per gaudir del panorama que es divisa des del cim. A banda hi ha el pintoresc llogaret de Fornells. Quasi tots els seus veïns són pescadors. Té dues fondes amb habitacions on es menja bé. La clàssica caldera de llagosta té fama i és un plat obligat per als turistes.

A Ferreries hi ha la muntanya de Santa Àgueda, al capdamunt de la qual es poden estudiar les ruïnes del fort de Sen Agaiz. El barranc d’Algendar és sense cap discussió el lloc més formós de Menorca. L’arribada és sempre una sorpresa, fins i tot pel qui va previngut. El camí s’encaixa en una roca clivellada i a les poques passes l’excursionista es troba al costat de l’ombrívol i fantàstic Pas d’en Revull. Més avall es troben la cases de s’Hort de Dalt, excavades en la penya. Després d’un primer tram amb hortes de tarongers i cases, ve una part més salvatge fins que s’arriba al port de Cala Galdana, que és molt apreciat pels pescadors.

L’entrada a Ciutadella pel passeig del Born, venint del port, produeix una excel·lent impressió. La població conserva el caràcter típic de ciutat antiga, amb els seus carrers estrets, les places reduïdes, algunes flanquejades amb porxos amb arcs apuntats, i els seus grans i vells casalots amb honors de palau. Entre els seus edificis més notables s’han d’esmentar les cases consistorials (en construcció) i les cases de Vigo, Martorell i del comte de Torre Saura. La Catedral sobresurt entre la multitud d’esglésies de Ciutadella per la seva bella fàbrica d’estil ogival. El passeig de Sant Nicolau és el preferit dels ciutadellencs, especialment els dies festius. Al seu cap hi ha el castell o torre del mateix nom, al costat de la qual és deliciós contemplar la posta del sol darrera de les muntanyes de Mallorca.


Es proposen diverses excursions: a la punta de Bajolí, Cala Algaiarens i els monuments de Torre Trencada, es Tudons, Torre Llafuda, Santa Rosa, Son Catlar, s’Hostal i les coves de Cala Morell, així com a les cases del lloc de Torre Saura.

Alfons Méndez Vidal

dijous, 12 de desembre del 2013

Els espinacs de Popeye i el creixement del PIB de Menorca.

Moltes generacions han crescut admirant com Popeye, el forçut personatge de la sèrie de dibuixos americana, devia la seva força a una alimentació a base d’espinacs enllaunats que li servien com una poció màgica semblant a la que el gal Asterix prenia amb objectius similars. Els poders fantàstics d’aquesta humil verdura residien en la seva alta concentració en ferro, que és el primer que et receptaven quan estaves fluix, “anèmic”.

Tanmateix, aquesta creença es basa en una cadena d’errors. Tot i que des de la dècada de 1930 havia estudis que demostraven el contrari, nissagues de bioquímics i dietistes van propagar que els espinacs contenien molt de ferro, segurament a causa d’una contaminació en els seus experiments. El 1972 el nutricionista anglès Bender va assenyalar que l’origen d’aquest error era la transcripció d’un decimal en el treball d’un científic alemany del 1870. Investigacions recents desmenteixen aquest punt. No deixa de ser una ironia que l’origen del mite del ferro en els espinacs sigui, ell mateix, un mite! En tot cas Segar, el creador de Popeye, el 1929, mai va atribuir la seva força al ferro, sinó a la vitamina A, però el fet de referir-se al personatge com l’”home de ferro” va portar el públic a confusió.

La ciència no està exempta d’errors, però els científics revisen els resultats i corregeix les equivocacions. En canvi, és freqüent que, un cop esmenats, els mites creats siguin resistents; ja se sap que l’home és un animal de costums que necessita tenir fe.

Una de les variables econòmiques que desperten més interès és la relativa al creixement de la producció, coneguda com PIB o VAB. A partir dels seus valors la societat es fa conscient de la seva salut econòmica, de la intensitat de la crisi o de la puixança del boom. Sobre aquest diagnòstic es prenen decisions de política econòmica. La faula moderna de Popeye que acabam de referir ve al cas perquè les dades del creixement de Menorca poden haver sofert alguna “contaminació” que les hagi subestimat. 

Ja fa anys que les xifres econòmiques de la nostra illa són dolentes. En una revisió recent d’aquestes estadístiques, he arribat a la conclusió que entre el 1993 i el 2012 se’ns ha atribuït un creixement un 25% inferior al de la comunitat autònoma de les Illes Balears i que aquesta diferència s’ha mantingut estable durant tot el període.

Però l’increment de la producció no ho diu tot respecte al benestar de les persones, ja que l’hem de relacionar amb l’evolució de la població. Amb les dades publicades, entre el 1992 i el 2011 la renda per càpita de Menorca hauria disminuït el 6,7%. A Mallorca, en els mateixos anys només ha davallat el 0,2%, però a les Pitiüses ha retrocedit el 17,7%. La reculada pitiüsa és bastant sorprenent, ja que l’illa no ha perdut atractiu ni pel turisme ni pels immigrants, que creixen a bon ritme. Estem davant d’una errada?

De fet, els xifres de creixement de la nostra comunitat autònoma que donen algunes entitats són estranyes. Les estimacions que elaborà Miquel Alenya per “Sa Nostra” entre el 1996 i 2000 eren un 11,9% superiors a les de l’Institut Nacional d’Estadística. A partir del 2001 Antoni Riera ha pres el relleu i des de llavors les estimacions són un 20,1% inferiors a les de l’INE. Una cosa similar passa amb les dades de la Conselleria d’Economia del Govern Balear: entre el 2001 i el 2010 han estat un 16% per davall de les de l’INE.

Si es cometen errors sistemàtics amb els estadístiques de la comunitat autònoma, és possible que a les illes menors n’hi hagi encara de més grans. Entre el 2000 i el 2011 els anuaris de “Sa Nostra” atribueixen a Menorca una taxa de creixement un 20% més baix a la de les Balears, mentre que segons la Conselleria d’Economia aquest valor seria un 35% menor. Tot i que la tendència és la mateixa, la discrepància és prou grossa per aixecar dubtes sobre la solidesa dels càlculs.

Com en els espinacs, toca repassar les comes. Una forma indirecta és creuar les dades. La renda per càpita es pot calcular utilitzant les dades de creixement anuals o els valors absoluts. Amb aquests darrers, hi ha el problema que estan sotmesos a canvis metodològics, que són com les unitats de mesura: no podem comparar metres i centímetres. Per evitar aquestes distorsions, he analitzat la renda per càpita de cada illa respecte al total de les Balears, a partir les dades de Sa Nostra, que són les de més fàcil accés.

Renda per càpita relativa de les Illes Balears 2000-2011
Illa
2000-2004
2005-2009
2010-2011
Valors absoluts



Mallorca
102,90
103,38
100,43
Menorca
93,63
89,97
96,70
Pitiüses
84,95
85,30
99,58
Taxes creixement
Mallorca
98,96
99,99
100,43
Menorca
98,68
96,96
96,70
Pitiüses
108,17
102,27
99,58
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del CRE i INE

A la taula s’observa com a Mallorca la renda per càpita relativa que s’obté amb els valors absoluts és més alta que l’estimada a partir de les taxes de creixement i el fenomen invers es dóna a Menorca i les Pitiüses. Amb les xifres que tots hem manejat aquests anys, la renda per càpita de Menorca i d’Eivissa disminueix, especialment a aquesta darrera, però amb els valors absoluts augmenta. Dos procediments que haurien de donar el mateix resultat ofereixen una diferència clara: aquí hi ha gat amagat!

Si la renda per càpita de les illes menors realment ha crescut, cal que la taxa de creixement hagi estat superior a l’estimada. Lògicament l’error és superior a les Pitiüses que a Menorca, però en els dos casos l’efecte és clar. A Mallorca es dóna el procés invers. Per tant, podem sospitar que els analistes, en repartir l’estimació de creixement de les nostres illes, han atribuït a l’illa major una evolució excessivament optimista a costa de les illes menors. El resultat seria homogeneïtzar els valors: s’ha tractat les illes de forma massa uniforme.


Açò hauria donat lloc a dos mites: Eivissa creix a costa de reduir la seva renda per càpita i Menorca sempre és l’illa que creix menys. És possible que no siguin del tot certs. L’estimació de l’evolució econòmica es fa a Mallorca i no deu ser una prioritat encertar l’evolució de les illes menors. Només amb una implicació directa dels consells insulars respectius podrem aconseguir saber quin és el nostre creixement real. L’alternativa és seguir creient en fantasmes i prenent decisions a partir de senyals de fum que no sabem d’on surten.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 3 de desembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Josep Ma. Quadrado i Pere A. Peña

El 1888 el menorquí Josep. Ma. Quadrado va ampliar el volum de Pifarrer sobre les illes Balears, incloent una darrera part dedicada a Menorca i Eivissa. El llibre abunda en descripcions històriques que l’allarguen fins arribar a més de mil quatre-centes pàgines, de les quals un poc més de cent són de Menorca. La part geogràfic presenta algunes similituds amb la guia de Fulgosio, de la qual la distingeix un llenguatge més ampul·lós de tall romàntic.

En la introducció del capítol de Menorca l’autor es mostra poc apreciatiu amb la seva illa, que qualifica de “roca sembrada de tierra” i indica que “los desencadenados vientos [...] invaden campiñas rasas y pedregosas”. Comenta que el camp menorquí en comptes dels “risueños paisajes” de Mallorca, “ofrece por ventajas rebaños y vacadas”. També parla de forma ambigua dels monuments prehistòrics, ja que si bé informa que sorprèn el gran nombre de talaiots, que són repartits per tota l’illa, així com la presència d’altars, naus i coves artificials, diu que “son tan parecidos a la naturaleza por enormes y rudas, que puede darse que geografía y geología traspasen su lindero”.


La descripció dels paratges de l’illa s’inicia amb Ciutadella, de la qual parla en termes elogiosos, tot i que censura que s’hagin encalat els seus monuments –les muralles i la catedral– ja que açò els hi resta “pintoresca variedad”. Contraposa la magnificència dels palaus a la seva recent construcció a principis del seu segle; a les esglésies els hi manquen “artístiques condicions”. A la costa sobresurten les cales de Santandria i Parelleta, aquesta darrera amb una gruta subterrània amb estalactites i pilars. Així mateix assenyala les cases de lloc més interessants del terme, apuntant que entre Setmana Santa i Pentecosta són emprades com a residència temporal dels senyors.

De Ferreries diu que “no vale el trabajo de que se salga del camino”, ja que “tiene casi más de retrógrada que de estacionaria”. La fortalesa de Santa Àgueda és formada per ruïnes de diferents èpoques i a la seva capella es dirigien peregrinacions fins feia no gaire temps. Es Mercadal, en estar situat al mig de l’illa, fa funcions de parador. Els seus turons i costers amb arbres el converteixen en l’indret més pintoresc de Menorca. La muntanya del Toro reuneix les qualitats de ser la més alta de l’illa, la seva posició central i el seu caràcter sagrat. Per aquest motiu és comparada amb el puig de Randa, a Mallorca. Quadrado explica la història de l’expulsió dels frares del santuari, el 1835, la seva posterior ruïna i la recent restauració, el 1875. Fornells és un humil poble de pescadors que no ha crescut malgrat el seu grandiós port, que és poc mariner. En tot cas no s’està d’exclamar “¡qué sitio de veraneo para un pintor de marinas!”. Alaior destaca per la fertilitat de les seves terres i pels seus monuments megalítics, entre ells Cales Coves.


Maó s’asseu a la vorera meridional d’un esplèndid port, i es mira en les seves aigües impertorbables. Quadrado recorda els llegendaris orígens cartaginesos de la població i les dominacions britàniques. Opina que aquestes van originar una prosperitat transitòria que ha acabat en una decadència trista. És una ciutat sense passat, a la qual, en contra de quasi tots els autors, nega que els anglesos li donessin un caràcter especial i on l’abundància de zones sense urbanitzar crea un aire de solitud, sense animació; tampoc creu que tengui edificis que mereixin el nom de monuments. En canvi, el port és descrit de forma elogiosa: “No basta un cuadro, es menester un panorama para abarcar el sorprendente espectáculo”. El poble des Castell pateix encara més que Maó la desproporció entre la superfície edificada i la migradesa dels seus habitants. Quadrado finalitza el seu recorregut amb una ressenya dels edificis del port: illa del rei, llatzeret i castell de Sant Felip, “conjunto de dispersas ruinas, desoladas”.

El 1891 Pere d’Alcantara Peña publicava a Palma la Guia manual de les Illes Balears. Tot i que quasi el noranta per cent de l’obra era dedicada a l’illa de Mallorca, hi havia una trentena de pàgines sobre Menorca i deu d’Eivissa. El llibre conté una descripció de les principals poblacions, amb una breu menció dels seus principals edificis, així com una relació dels principals comerços, indústries i professionals de cada lloc. A continuació recomana excursions als indrets més característics del terme.

Des del principi l’autor declara la seva intenció de fer una “guía de las Baleares que llenase las aspiraciones de todo viajero [...] que se proponga visitar nuestro pequeño archipiélago”. Per animar els visitants es fa ressò dels elogis de la guia de Richard Ford; de fet, hi ha bàsicament de la mateixa informació, modernitzada i més sistematitzada.

Maó compta amb un gran nombre de cases còmodes, polides i aclarides. Hi ha dos passejos i l’església parroquial, ben decorada, té un orgue que passa per ser un dels millors d’Europa. La ciutat és notable pels miradors sobre el port, que és gran i té moltes cales que li proporcionen comoditat i seguretat. Peña descriu tots els punts d’interès del port, des del castell de Sant Felip a cala Figuera, on indica que hi ha una “bonita fàbrica de tejidos”. L’autor proposa de visitar el Llatzeret i la Mola, els pobles des Castell, Sant Lluís i Sant Climent, així com els jaciments de Trepucó, Cornia, Torelló i Talatí de dalt.


A Alaior, vila important i de clima saludable, suggereix de visitar Torralba, Cales coves, Torre den Gaumés i, seguint a Fulgosio, els horts de s’Alblegay i cala’n Porter. Des Mercadal recomana les clàssiques visites a la muntanya del Toro, Fornells i es Migjorn, amb els seus jaciments prehistòrics. Des de Ferreries, proposa anar a veure la muntanya de Santa Àgueda, la platja de cala Galdana, el jaciment prehistòric des Barrancó i la possessió d’Addaia. En aquest darrer cas es tracta d’un error, que prové del llibre d’Armstrong, ja que és al terme des Mercadal.

Finalment, Ciutadella, segons Peña, és una població antiquíssima que tingué un gran esplendor i comerç, però ha decaigut modernament a causa de la primacia civil de Maó. Hi destaca la catedral i el passeig del Born, on es troben les boniques cases de Vigo, Martorell i Torresaura i un modern obelisc. El millor passeig és el que va a la torre de Sant Nicolau i Cala Degollador. Al fons del port hi ha un barranc amb belles hortes i cases d’esplai, com la Vinyeta, Esquella i el jardí de Vigo. Les excursions projectades van a les coves de Parella, el Bufador del Diable, Son Saura i els jaciments megalítics de la naveta des Tudons, Torre Llafuda, Torre Trencada i s’Hostal.

Alfons Méndez Vidal 

dimarts, 26 de novembre del 2013

L’evolució econòmica de Menorca en perspectiva (1993-2012)

Massa vegades es fan afirmacions sobre l’economia de Menorca basades en la pura intuïció, però per obtenir un coneixement objectiu és necessari partir d’elements imparcials. Malgrat tots els defectes que tenen, uns dels millors són les estadístiques, especialment si n’examinam diverses. També és bastant habitual que s’analitzi l’evolució de Menorca de forma aïllada, sense posar-la en relació amb les altres illes del nostre arxipèlag.

Després de realitzar un repàs de les principals estadístiques disponibles es pot afirmar que, precisament, la primera característica de l’economia menorquina és la seva integració en les illes Balears. La majoria de les sèries analitzades presenten un moviment cíclic similar. El fet diferencial de la nostra illa s’ha anat esvaint i la balearització avui en dia és un fenomen indefugible.

Tanmateix, és cert que l’economia balear admet modulacions i que, dins d’una mateix tendència hi ha desviacions que tenen importància a l’hora de conèixer l’estat particular de cada illa en el temps i d’anar sedimentant algunes diferències interinsulars. La majoria dels indicadors ens mostren que els darrers anys han conviscut el fort dinamisme pitiús, l’estancament menorquí i el pols segur de l’economia mallorquina.

Font: Sa Nostra i elaboració pròpia
Un dels trets més remarcables de l’economia menorquina és el seu baix ritme de creixement. Aquest fet no és circumscriu als darrers anys, sinó que dura ja vint anys. La taxa de creixement menorquina entre el 1993 i el 2012 ha suposat només el 75% de la del conjunt de l’arxipèlag i la diferència s’ha mantingut estable en tot el període.

Aquest fenomen ha tingut com a conseqüència que el VAB per càpita menorquí hagi disminuït un 6,1% entre el 1992-95 i el 2008-11, mentre que a Mallorca es mantenia pràcticament igual (-0,2%). A Eivissa aparentment s’ha reduït el 17,7%, el que evidencia la dificultat de traduir el creixement absolut de la producció en creixement per càpita. El retrocés de la renda per càpita és un problema general de les Illes Balears que, des del 2001 han passat de superar la d’Espanya en un 30% a fer-ho només en un 6% el 2012.

El declivi menorquí s’ha de veure com un agreujament de la tendència depressiva balear. Altres autors ja han indicat que la nostra economia s’ha especialitzat en unes activitats –turístiques i industrials– que han arribat a la maduresa. Per recuperar el ritme de creixement cal apostar per l’increment de la productivitat a través activitats i productes innovadors i de qualitat.

La reculada de Menorca s’explica perquè aquí ha tingut una major importància el procés de destrucció de teixit industrial que han patit les illes. El sector secundari menorquí ha passat de representar el 17,8 % el 1997 al 8,7 % el 2004; l’efecte negatiu sobre el creixement d’aquesta crisi no sempre es té prou en compte.


Durant uns anys, la depressió industrial de Menorca va tenir com a vàlvula d’escapament el sector immobiliari, que fins el 2009 va assolir un volum desproporcionat. A la nostra illa s’han visat el 13,6% dels projectes d’obra de Balears, quan només suposam el 8,8 % de la població i el 9,1% dels turistes.

El sobredimensionament del sector de la construcció no va aconseguir que Menorca assolís el creixement de les illes Balears. La seva existència és suficient per descartar que el PTI tingués cap efecte negatiu. En canvi, quan la crisi es va fer present a partir del 2009, aquest sector va passar a ser la major rèmora al creixement de l’illa, ja que l’excés construït en el període anterior deixà un volum de promocions sense vendre que ara impossibiliten que es torni a edificar.

El nombre de turistes, que havia crescut de forma important fins l’any 2001, des de llavors està pràcticament estancat. Encara és més preocupant el fet que la despesa turística diària des de l’any 1992 s’hagi situat un 8% per davall de la mitjana balear. Per tant, el darrer factor rellevant del declivi menorquí rau en la manca de reacció d’aquest sector, que no ha estat capaç de crear valor afegit i des de fa vint anys rep els turistes de menor poder adquisitiu de totes les illes. Aquesta estratègia és incoherent amb la tradició menorquina, on ha primat el factor qualitat per compensar a través d’un major preu els desavantatges que la insularitat i la poca dimensió del territori presenten a l’activitat econòmica.

Font: Elaboració pròpia a partir de La Despesa Turística

És possible que la tardana inserció menorquina en el mercat turístic hagi implicat la seva participació en unes condicions econòmiques adverses. Menorca ha funcionat com una marca blanca del producte “Balears”, venut als visitants de menor poder adquisitiu. La manca d’experiència de tots els agents, públics i privats, també ha tingut conseqüències. Els primers, per no ser capaços d’oferir les infraestructures que precisen els turistes actuals i els segons perquè no han tingut prou bagatge per adaptar-se als canvis en la demanda i els canals de comercialització turístics de les darreres dècades.

Menorca ha patit un declivi econòmic durant vint anys que és paral·lel al de l’economia balear, una economia madura amb problemes de creixement. Aquí s’afegeix una crisi industrial severa i un sector turístic poc dinàmic. Només durant conjuntures particularment favorables l’empenta del turisme i de la construcció han permès breus períodes d’alleujament que han acabat en doloroses depressions. Tot intent de repescar el model de creixement anterior no és sinó una aposta per un model caduc, que  porta a una paradís artificial, que al cap de poc esdevé un malson.

La via virtuosa del creixement sostingut només es podrà assolir a través reivindicació dels factors industrials i turístics propis de la nostra economia, fonamentada en el creixement de la productivitat, la innovació i l’aportació de nou valor amb productes de qualitat. Aquest impuls és més necessari a Menorca que a les altres illes de l’arxipèlag, per l’accentuació d’uns problemes que, de fet, són comuns a tots.

Alfons Méndez Vidal

dimarts, 19 de novembre del 2013

Menorca en els llibres de viatges.
Les guies turístiques locals

Entre de les guies de viatges, mereixen un comentari a part les que van ser escrites a Espanya; moltes per residents a les illes Balears. Si les guies turístiques internacionals ofereixen la visió que els forans tenien de les illes, les redactades per autòctons ens mostren el que aquests volen mostrar als viatgers, dues visions que a vegades no són coincidents. D’altra banda, les guies estrangeres estaven escrites en anglès, francès, alemany i altres llengües i, per tant, adreçades al turisme internacional, mentre que les locals, en ser escrites en castellà es dirigien bàsicament als turistes espanyols.

El primer precedent d’aquest tipus d’obres són les anomenades “guías de forasteros”, una denominació que pot portar a error, ja que el seu contingut va evolucionar amb el pas del temps. El primer és el “Kalendario particular y Guía de forasteros en la Corte de Madrid” publicat el 1722. Tenia una periodicitat anual i consistia en un directori de tots els organismes de l’estat i un calendari amb dades astronòmiques i festivitats. Fou l’origen de les diverses guies d’aquest tipus que es van publicar a les principals ciutats d’Espanya i Amèrica durant els segles XVIII i XIX.

Van tenir una important funció en proporcionar les informacions necessàries per aquells que, per motius comercials o diplomàtics havien de residir fora del seu lloc d’origen. A mesura que transcorrien els anys es van anar convertint en directoris on figuraven tots els integrants de les entitats públiques i privades, estatals i locals, civils i militars del territori. Per tant, la seva finalitat no era turística, però no es pot descartar que els viatgers nacionals en fessin ús. Entre el 1865 i el 1870 s’edità una “guía de forasteros” general de tota Espanya.

A les Illes Balears, després d’una primera sèrie apareguda entre el 1788 i el 1808, la publicació es va reemprendre entre el 1848 i el 1868 i aquesta incloïa una ressenya històrica, llistats amb els integrants de les institucions esmentades de totes les illes i la relació de les festes. A Menorca es va editar una el 1827, però la més remarcable és la del 1863, ja en aquest cas el seu abast era diferent. Incorporava una descripció geogràfica i econòmica de tots els pobles de l’illa, així com informació sobre comunicacions i allotjaments. Per aquest motiu en certa mesura cobria la funció de guia de viatgers i, de fet, sembla que la seva intencionalitat devia de ser atendre a tots els visitants de l’illa, almenys així ho deixen entreveure les fonts de l’època.

Excepte aquesta obra, durant tot el segle XIX no hi ha cap guia de viatges de Menorca, la qual cosa contrasta amb l’illa de Mallorca on Antoni Furió publicà la primera el 1840, la qual malgrat el seu títol, Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares, es cenyia a l’illa gran. Així mateix, el segon volum del llibre Recuerdos y Bellezas de España de Pau Pifarrer, aparegut el 1842, també era dedicat només a aquesta illa.

El 1870 va aparèixer a Madrid la “Crónica de las Islas Baleares”, redactada per Fernando Fulgosio, i que formava part de la Crónica General de España, que dirigia des del 1865 Cayetano Rosell, amb la finalitat de cobrir totes les províncies i territoris d’ultramar del Regne. L’obra reparteix les seves 93 pàgines gairebé per igual entre la geografia i la història. Per primera vegada apareixen les illes menors: després de les desset pàgines de Mallorca, la part menorquina ocupa onze pàgines i la de les Pitiüses quatre.

Els capítols de Menorca comencen per Ciutadella, de la qual es destaquen les muralles i baluards que donen al port; el Born, amb els seus palaus; la catedral i el passeig que va fins el castell de Sant Antoni. As Mercadal s’esmenta la muntanya del Toro, des del cim de la qual hi ha un vista ben agradable i variada. Al Nord del terme, es troba el castell de Fornells en el port del mateix nom. La granja d’Addaia és la millor de l’illa, amb exquisides fruites, bona caça i un port important. Alaior té un clima tan saludable que els francesos la van comparar amb Montpeller. Els horts de s’Alblegay i Cala en Porter abunden en fruita.

Maó presenta un aspecte pintoresc en extrem. El clima és agradable; per alguns, el millor de l’illa. Les cases són de bona construcció, al gust anglès. L’orgue de Santa Maria és un dels millors d’Europa. L’autor remarca la importància del port de Maó, i descriu les seves ribes i illots, així com els edificis que s’hi troben, i el poble des Castell. També recull un extens text de Moratín, escrit amb motiu de la seva visita a Maó el 1796.

Fulgosio explica amb detall com són els llocs menorquins i els seus productes, entre els quals sobresurt el formatge que es fa amb la llet de vaques, bens i cabres, i que és justament lloat fora de l’illa. Els artesans de Menorca mereixen una atenció especial, ja que reuneixen més coneixements que els d’altres bandes, perquè per poder viure han d’aprendre diversos oficis i, a més, ocupen part del seu temps treballant en petits llocs a mitgeria. Quasi tots els que es dediquen al comerç han navegat o adquirit el seu capital a Amèrica.

L’autor s’interessa de manera particular pels monuments prehistòrics i distingeix entre talaiots i taules. Tot i que no és sistemàtic, n’enumera un bon grapat, com ara els de Ciutadella i Torre d’en Galmés. També indica l’abundància de coves que hi ha a l’illa, i destaca les de cales Coves i les de Ciutadella, sobre tot les de Parelleta, que comenta que han estat visitades moltes vegades per naturals i estrangers.

Alfons Méndez Vidal