L’ampli suport a la planificació turística i urbanística durant la transició

La crisi dels anys setanta va amplificar les veus favorables a la planificació. L’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i el nou marc institucional decidí el Foment del Turisme de Menorca a abandonar la iniciativa de la zona d’interès turístic i cercar altres instruments urbanístics. El setembre del 1977 va aconseguir que el secretari d’Estat de Turisme instés al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) a redactar el pla director territorial de l’illa, remarcant que era un element vital per al turisme. A finals d’octubre va venir a Menorca el subsecretari general d’Ordenació Turística del Territori qui, malgrat reconèixer que el seu departament només era competent en l’ordenació turística, declarava que el pla territorial era absolutament imprescindible.

Cala en Bosc

El Foment del Turisme va enviar al Ministeri alguns escrits sobre el tema, adjuntant notícies aparegudes a la premsa sobre irregularitats urbanístiques. El mes de gener del 1978 remetia una carta al MOPU on explicava les gestions efectuades davant de la Secretaria d’Estat de Turisme, feia notar que l’ordenació turística no es podia desvincular d’una ordenació territorial completa de l’illa i demanava coordinació entre els dos ministeris. En la resposta, es confirmava de l’existència de contactes entre els departaments. La premsa comentava que era un sentit cada vegada més generalitzat entre la població menorquina que s’havien de deixar enrere els anys del desordre i posar en peu “estructures que garantissin el bé de la comunitat”, opinió compartida pel president del Foment, Joan A. Seguí.

El mes de març, el secretari general de l’entitat, Emili de Balanzó, va discutir amb el secretari d’Estat de Turisme sobre la necessitat del pla d’ordenació del territori. Tanmateix, quan el maig el president del Foment es va entrevistar a Palma amb el ministre de Comerç i Turisme, aquest li comunicà que el departament engegava estudi sobre l’ordenació de l’oferta turística. El mes de juny es va realitzar una reunió amb els representants dels partits polítics, el Col·legi d’Arquitectes i grups ecologistes per debatre la tema. El Foment s’adreçà al Ministeri per demanar la participació de Menorca en la realització del treball i al cap de pocs dies es  reuní amb l’empresa redactora, Maver Consult, per oferir-li ajut i consell.

El mes de juliol, un equip tècnic de l’empresa organitzà una exposició pública del projecte a Menorca, presentada pel president del Foment del Turisme, a la qual hi van assistir cinquanta persones representants de la majoria de partits polítics, associacions de veïns, hotelers, promotors urbanístics i tècnics en arquitectura. El treball constaria d’un inventari de l’oferta (infraestructures, situació urbanística, allotjaments i entorn socioeconòmic) i de l’anàlisi del sector empresarial, els visitants i els canals d’intermediació, a partir dels quals es faria una proposta d’ordenació. Els dos punts més destacats del debat van ser la demanda que es tingués en compte l’opinió dels menorquins en el disseny final, i la impossibilitat de planificar l’oferta turística sense una ordenació territorial integral de l’illa.

Tot i que el pla seria presentat el juny del 1979, el tema va quedar aparcat fins que el 1981 Ministeri va cedir al Consell General Interinsular la direcció dels treballs. L’ens preautonòmic el mes de març va realitzar una jornada de treball amb els municipis i el Foment del Turisme, en el qual presentà l’estudi, degudament actualitzat i demanà que l’informessin sobre les seves deficiències i inexactituds, però el pla quedà definitivament en via morta.

Però l’ordenació territorial havia fet el seu camí. L’octubre del 1978 el conseller d’Ordenació del Territori de l’ens preautonòmic es reuní amb els ajuntaments de l’illa per anunciar que proposava al Ministeri que cada illa elaborés el seu propi pla director territorial. Va declarar que, excepte algun fet puntual, Menorca era un exemple de desenvolupament harmònic i respecte al paisatge. L’ecologia no era una moda passatgera i les agressions contra la naturalesa de les dècades anteriors forçaven a la comunitat a adoptar una política de protecció absoluta del medi ambient. Al cap d’uns dies el director general de la Conselleria informava sobre els decrets que posarien en marxa el procés.

El mes de juny del 1979 es va realitzar un acte públic, amb l’assistència del president del Consell de Menorca i el conseller d’Urbanisme del Consell General Interinsular. La previsió era que la tramitació del pla d’ordenació territorial culminés en tres o quatre anys. Les seves disposicions consistirien en infraestructures genèriques i tindria un caràcter més econòmic que físic. El protagonisme hauria de recaure en els municipis, superant la inèrcia anterior d’anar a remolc de la iniciativa privada. El conseller també es va mostrar disposat a col·laborar amb els ajuntaments, especialment aquells que, com es Mercadal, encara no havien redactat el seu pla general. Prest s’anava a transferir a Menorca la competència, amb la conseqüent descentralització de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Aquest intent de redactar un pla director territorial quedà en el calaix dels bons propòsits, fins que el 1982 la Secretaria General de Turisme el va recuperar, però fou suspès l’any següent pel nou Govern sortit de les eleccions, per la sospita que estigués manipulat. El Foment va plantejar sense èxit al ministre de Transport, Turisme i Comunicacions, de visita a l’illa, la conveniència de reprendre’l.

En la Junta General del Foment del Turisme de maig 1979 el punt que va suscitar més interès van ser les gestions efectuades en relació a la planificació urbanística. Es va enviar a la premsa el capítol relatiu a urbanisme de la memòria anual, on es defensava que el pla d’ordenació de l’oferta turística hauria de ser continuat per un pla director territorial, “que supere el actual Plan Provincial de Ordenación y controle y regule el crecimiento turístico de la isla”. La promoció del turisme no es podia fer a costa de la destrucció del paisatge ni del desequilibri econòmic. A l’objecte, s’havia remès un guió preparat per un grup d’economistes i sociòlegs per analitzar la incidència del turisme en l’economia i la societat illenques.

El 1980, el Consell Insular va aprovar de forma unànime un programa d’actuació en el qual es recollia la necessitat d’adoptar mesures urgents per ordenar el territori, no només per interès turístic, sinó també per l’interès general, per a la qual cosa es va encarregar un estudi sobre l’estat de les zones naturals amb la voluntat de la garantir la seva preservació.

Sant Tomàs

Poc després, el Consell General Interinsular publicava el llibre El urbanismo y el medio ambiente en las Baleares, que pretenia ser un document preparatori del futur pla director territorial. En ell, s’optava per la comarcalització de la planificació, dividint Menorca en dues zones: Maó i Ciutadella. El treball recollia l’extensió sòl urbanitzable i per desenvolupar de cada municipi i incloïa els espais naturals a protegir.

El 1984 el Consell Insular i tots els municipis de l’illa van aconseguir que la Secretaria General de Turisme reprengués l’elaboració d’un pla director territorial de Turisme. Es tractaria d’un document de caràcter no vinculant, amb l’objectiu der racionalitzar i coordinar els equipaments turístics de l’illa, que inclouria un estudi de la costa en relació a les instal·lacions nàutiques d’esplai. El Ministeri abandonà el projecte quan el Govern Balear li va comunicar que tenia previst de realitzar dos estudis similars: un pla de desenvolupament regional i un pla d’ordenació del litoral. La renúncia fou censurada pel Consell Insular, que opinava que el Govern Balear no faria res (com va ser) i l’illa es quedaria sense aquest instrument d’ordenació.

La reforma constitucional inviable

Espanya travessa el moment polític més difícil des dels anys vuitanta, quan una fràgil democràcia, assetjada per la dura crisi econòmica, s’intentava consolidar davant la mirada hostil dels militars i els terroristes. Llavors, els enemics estaven fora de l’estructura de l’Estat, mentre que ara els reptes són interns: el sistema autonòmic, el mecanisme de finançament del qual és molt controvertit i amb la comunitat catalana intervinguda per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i els partits polítics, corcats per la corrupció, que segons el baròmetre del CIS, són el segon i el tercer grans problemes del país, només per darrera de l’atur.

Per fer front a aquestes qüestions, els darrers anys venen sorgint diferents veus, des del món de la política, els mitjans de comunicació i les universitats, que urgeixen a reformar la Constitució. De fet, el títol d’aquest article correspon al llibre que Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, va presentar a Menorca fa uns dies, i en el qual defensa que aquesta no és només la solució a les dificultats que ens assalten, sinó també la seva causa.

L’autor argumenta que la Carta Magna té una naturalesa diferent a les lleis ordinàries, que han de ser acatades, sense que la discrepància sobre el seu contingut n’alteri la legitimitat. La Constitució, en canvi, precisa de l’adhesió activa dels ciutadans, ja que si aquests no hi creuen esdevé paper mullat i es cau en una crisi institucional com la que vivim.

Per aquesta raó, la reforma constitucional és el mecanisme essencial de recuperació de legitimitat de la Llei de lleis, a través de la qual aquesta restableix la seva vigència, en sintonitzar de nou amb la voluntat popular. El problema no és que la Constitució del 1978 fos defectuosa, al contrari, la seva llarga pervivència demostra que era un text ben armat per respondre als desafiaments de la societat espanyola de finals del segle XX, sinó que avui aquests són diferents i necessita ser actualitzada.

 

Javier Pérez Royo

El diagnòstic, en el qual altres autors, des de diversos punts de vista, coincideixen, no pot ser més encertat, però Pérez Royo intenta anar més enllà i esbrinar els fonaments de la falta d’acord per escometre la reforma constitucional que fa temps que està damunt de la taula.

El professor parteix del fet indubtable que, des de Ferran VII, el rei no va acceptar limitar-se a una funció representativa i exigí una quota de poder actiu, la qual cosa va situar la seva figura en el centre de les confrontacions polítiques, des de la Constitució del 1837 fins a la Guerra Civil. La història del constitucionalisme espanyol, amb una muntanya russa de textos i dos règims republicans, és la del paper que havia de jugar la monarquia en el govern del país.

Aplicant aquesta coneguda premissa a la Constitució del 1978, afirma que la divergència sobre l’estatus reial és el motiu darrer de la manca d’entesa sobre la reforma constitucional. És més, el sistema electoral espanyol, basat en la regla d’Hondt sobre les circumscripcions provincials, hauria estat cuinat al final del règim franquista per obtenir un biaix favorable al bipartidisme, amb predomini dels partits de dretes.

 

Alfons XIII

Tanmateix, em sembla que en aquest punt, els fets s’allunyen de la teoria. Els resultats electorals han estat prou variables. Alguns entenen que la corona és una relíquia del passat i una violació inacceptable del principi d’igualtat; d’altres valoren la seva aportació a l’estabilitat. Amb tot, per a la majoria dels ciutadans no és un debat fratricida.

La monarquia és com la reforma agrària, un tema que durant un segle va provocar l’enfrontament visceral dels espanyols, però que el temps ha arraconat. En un cas, perquè l’agricultura va deixar de ser la base econòmica del país i en l’altre, perquè el rei ha renunciat al poder executiu i s’ha alineat amb la tradició parlamentària de les monarquies atlàntiques: Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Noruega. El seu protagonisme en la introducció de la democràcia i en la derrota del cop d’estat del 23-F l’han legitimat per acomodar-se en aquesta nova posició.

Ara bé, és clar que existeix un motiu de dissensió civil que ens separa: la Guerra Civil. Els seus estralls, amb assassinats de polítics, sindicalistes, capellans i empresaris; el terror comunista en la zona republicana i quaranta anys de dictadura franquista, basats en la revenja i l’aniquilació de l’enemic, van deixar una societat extremament dividida en dos blocs gairebé irreconciliables que el temps no ha llimat, com veiem amb la qüestió de les fosses comunes, la Vall dels Caiguts i el nom dels vencedors a les vies públiques.

La contesa va destruir els partits de centre republicà i polaritzà la societat. La dreta, continuadora de la tradició monàrquica, posa per damunt de tot la unitat, “España, antes roja que rota”, i l’ordre: la Constitució no és l’emanació de la voluntat popular, sinó una llei (cosa que l’acosta de forma paradoxal a l’odiat règim veneçolà). L’esquerra, per contra, accepta l’existència d’una Espanya plural i considera la llibertat el pilar del nostre règim polític.

La reforma constitucional oposa els que veuen la Constitució com un principi que ens ha de portar a noves metes i els que la prenen com un final, la concessió màxima impossible de franquejar, en especial respecte al model territorial, però també pel que fa als drets dels ciutadans.

Només el dia que arribi la veritable reconciliació entre els espanyols sota el principi de la sobirania nacional serà possible la reforma.

El sector turístic promou la planificació territorial (1961-1977)

Durant els primers compassos dels anys seixanta, els menorquins van començar a pressentir que, sense l’aprovació d’un instrument d’ordenació que fixés criteris unificats per a tota l’illa, el seu model turístic s’esfondraria. La motivació era doble: per un costat la voluntat de concentrar els esforços i evitar que la diversificació de les iniciatives restés potència al creixement turístic, i per l’altre, defugir els errors de Mallorca i Eivissa, on l’especulació havia portat a l’aixecament de construccions que minoraven el seu atractiu, per l’excés de ciment prop de la mar.

 

Cala Galdana. 1972

En una enquesta realitzada pel diari Menorca el 1961 entre les autoritats locals i els principals agents turístics, una de les idees més repetides era la d’unificar les iniciatives inversores a través de la redacció d’un pla general d’ordenació turística. La tramitació de la Llei de zones turístiques va ser l’oportunitat que el Foment del Turisme de Menorca va utilitzar per presentar la idea al ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne arran de la seva visita a l’illa a començaments del 1963.

Un cop aprovada la Llei, el març del 1964 la Junta del Foment es va entrevistar a Madrid amb el secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas; li sol·licità que Menorca fos qualificada com “Zona de Interés Turístico Nacional”, la qual cosa, a més de diversos avantatges en inversions en infraestructures i crèdit hoteler, comportava l’obligació de redactar un pla d’ordenació. Amb aquest mateix motiu, la Junta de l’entitat es va desplaçar a Mallorca per conferenciar amb el ministre, que el mes de maig ordenà iniciar l’expedient.

El desembre, l’arquitecte Oriol Bohigas tornava a incidir en la inexistència de planificació urbanística a Menorca, general i municipal, i anunciava que si es mantenia aquesta situació es produiria un caos d’especulació com el que havia tingut lloc a Platja d’Aro o Castelldefels. En el Consell Econòmic Social de Menorca del 1965, el Foment del Turisme va plantejar la consecució de la declaració de zona d’interès turístic com la primera prioritat de l’illa, per poder planificar amb unitat de criteri. Tanmateix, malgrat les promeses oficials, la idea quedà en via morta la resta de la dècada.

La preservació del paisatge era un aspecte àmpliament assumit, i aquesta només es podia aconseguir si es realitzava una planificació del territori. El 1966 el Col·legi d’Arquitectes de Madrid va dedicar un nombre de la seva revista a Menorca, com a lloc ideal per assajar la planificació urbanística; un dels articles es titulava “El turisme com a trampolí de la industrialització”. El 1967 Vila Fradera, director de la influent revista turística Editur, defensava la planificació per fer les coses bé i l’execució d’infraestructures d’accessos i serveis públics a les urbanitzacions.

El mateix any, uns estudiants anglesos d’arquitectura indicaven que, per al desenvolupament del turisme, calia redactar un pla general de Menorca, impulsat per l’administració, per evitar un creixement anàrquic dels nuclis turístics. El 1969 Editur, parlant de Menorca, assenyalava la necessitat d’una ordenació que “rendís el degut tribut a l’insubstituïble paisatge”, tot garantit un equilibri en les superfícies de platja i el volum dels allotjaments, i prohibís l’aixecament de construccions antiestètiques, per a la qual cosa calia que es declarés l’illa com zona d’interès turístic nacional. En canvi, Gabino Sintes, el 1970, dubtava de la planificació, perquè ni el sector públic ni els particulars tenien els recursos per escometre les obres d’infraestructura necessàries. 

Punta Prima. 1973

En aquest ambient favorable a l’ordenació territorial, el 1970 es va intentar promoure de nou la declaració de Menorca com zona d’interès turístic nacional. El primer en esmentar el tema públicament fou el delegat insular d’Informació i Turisme, com un element crucial per a la defensa del paisatge i el ser de Menorca, dins de l’enfocament de controlar el creixement turístic per crear un enclavament de qualitat. Uns dies després, la Junta del Foment del Turisme va acordar plantejar l’afer en el marc de la II Assemblea Provincial de Turisme, la qual ho informà favorablement, fet que va animar l’entitat a reiterar la demanda davant del Ministeri. La petició també fou recollida en les conclusions del Consell Econòmic Social Sindical de Balears del 1971, sense que l’Administració emprengués cap acció.

A partir del 1971 les veus en favor de la planificació van augmentar. Aquell any l’Ateneu de Maó concedí el seu premi a Miquel Mesquida pel treball “El fenómeno turístico en el futuro de Menorca”, en el qual apuntava que no es podia frenar la iniciativa privada, però s’havia de posar ordre a les construccions, vetllant per la seva qualitat, i s’havien de rodejar de zones verdes. La planificació havia de tenir en compte la unitat geogràfica de l’illa, tenir cura del paisatge i adaptar l’arquitectura als seus condicionants. Els estudiants d’arquitectura Vicenç Jordi i Enric Taltavull denunciaven l’existència d’una improvisació generalitzada en la vessant urbanística del turisme: la manca d’infraestructures era un problema greu, calia supeditar els interessos particulars als de la comunitat i una mínima planificació de les inversions. Miquel Coll, president del Foment, remarcava que, per impedir que els promotors realitzessin grans construccions, l’administració havia d’intervenir.

 

Arenal d'en Castell

Tot i que el nou president de l’entitat, Carles Mir, rebutjava aquest plantejament i subordinava la planificació al joc d’oferta i demanda, el director general d’Empreses Turístiques l’any següent es pronunciava decididament a favor de la planificació. El 1974 un tècnic de Glasgow considerava que l’urbanisme de Menorca estava fatal i que alguns centres d’estiueig estaven destrossant la naturalesa, ja que no es realitzava una programació que afavorís la conservació del paisatge i la dotació de serveis. Aquell any, la premsa reproduïa un article de La Vanguardia en el qual es qüestionava la passivitat de l’administració davant de les actuacions dels particulars; aquesta actitud permetia que el benefici privat passés per damunt del l’interès públic. L’any següent, el delegat provincial de la Vivienda anunciava que la nova Llei del sòl posaria fre a la política de fets consumats, una situació àmpliament denunciada per la premsa.

El 1974, amb motiu d’una nova Assemblea Provincial de Turisme, la Junta del Foment va decidir tornar a demanar la declaració de zona d’interès turístic nacional. Per reforçar la sol·licitud va obtenir el suport de les cambres de comerç i de la propietat de Menorca. L’Assemblea va introduir la qüestió entre les seves conclusions i fins i tot es proposà que s’inclogués en l’Assemblea Nacional de Turisme del 1975. Així mateix, es pregava que es reconsiderés l’enfocament general de la planificació urbanística en les àrees costaneres de Menorca. La unitat de planejament havia de ser la zona turística, evitant la discontinuïtat dels plans d’àmbit municipal. Es reclamava que els plans generals pendents de Maó, Sant Lluís i es Castell fossin aprovats a través d’un pla comarcal, atesa la forta relació que existia entre tots ells.

 

Port d'Addaia. 1978

L’any següent, amb motiu de la visita a l’illa del subsecretari de Turisme, la zona la d’interès turístic va ser el primer tema que va plantejar el president del Foment, recordant que ja s’havia suscitat els anys 1964, 1970 i 1975. El subsecretari, preguntà si existia alguna oposició a aquest plantejament i després de rebre la resposta negativa, va indicar que estudiaria la proposta. Els anys 1976 i 1977 el Foment del Turisme seguiria intentant que es tramités aquesta declaració, advertint que era un dels objectius fonamentals de l’illa per evitar els problemes de la construcció anàrquica i salvaguardar l’entorn natural.