El comerç exterior segons Lindemann (1777)

 El 1786 l’alemany Christoph Lindemann va publicar el llibre Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, de gran interès per conèixer la situació de l’economia de l’illa i, en especial, el seu comerç exterior. En el text, que originalment es va publicar el 1777 en una revista alemanya, utilitza com a unitat monetària el tàler reial, moneda germànica que tenia un valor similar a la peça de vuit espanyola.

Port de Maó. Quadre d'Anton Schantz.

L’autor fa una exposició molt detallada de les diferents importacions i exportacions, distingint segons l’origen geogràfic, per copsar amb quin lloc es produïen desequilibris comercials. Comença descrivint de forma impressionista les importacions. Així diu que: “Aquell vaixell és suec, duu cada any un important aplec de llenya, brea, ferro i altres materials per a la construcció de vaixells. Els diners que reben els suecs per això sumen uns 13.000 tàlers.

A Maó està entrant un vaixell irlandès que ens duu patates, mantega i formatge. Un altre que ve d’Anglaterra, després de deixar la major part del seu carregament a Gibraltar, porta cervesa anglesa, rom, formatge, carbó, teles angleses, merceria, tot tipus d’instruments per als artesans, eines, etc. Altres transporten carn salada per a la guarnició. Amb tot això, d’aquí surten anualment en lletres uns 25.000 tàlers reials.”

D’Espanya s’importaven nous, panses, figues, ametlles, anxoves, sal de La Mata, teles fines i gruixudes per a la roba de feina dels jornalers, escopetes i aiguardent; la suma no pujava més enllà dels 15.000 tàlers. En contrapartida s’exportaven a Barcelona 1.500 quintars de llana menorquina per fabricar teixits, per la qual s’ingressaven 13.500 tàlers, de manera que aquest comerç estava bastant equilibrat.

Tàlers reials

Lindemann diferencia d’aquests intercanvis els que es feien amb Mallorca, on s’obtenia la major part de l’oli que es consumia a l’illa (600 tones, que costaven 50.000 tàlers), una part del qual s’havia de lliurar de forma obligatòria a la guarnició. A banda, alguns petits balandres menorquins feien altres compres per un total de 5.000 tàlers, que consistien en aliments (taronges, ametlles i castanyes), així com vi i aiguardent, perquè els illencs destil·laven una quantitat molt reduïda. També s’adquirien vestits (gorres de llana vermella i negra i mantes) i altres manufactures (cistells de vímet i casseroles de fang).

Amb tot, si s’exceptua el gra, el principal proveïdor de Menorca era França, on es feien compres per un import d’entre 150.000 i 180.000 tàlers, que fan exclamar a l’autor “Vegi tot el que importen” i fa una llarga relació en la qual s’inclouen la major part dels teixits, draps i vestits (cintes, productes de seda, capells, trenetes, confecció de punt, teles de cotó i tela per a veles), a més de multitud de manufactures (productes de ferreteria, faiança, galons, argenteria, pedres precioses, sabó, llums, productes de bellesa i farmacèutics, materials de pedra, ceràmica, cuir i pells) i alguns aliments i begudes (vi, te, cafè, sucre i xocolata). A canvi, no s’exportava gairebé res, llevat una mica de mel que en ser especialment bona era molt apreciada, així com sal, tàperes, etc., que no superaven els 2.000 tàlers.

Finalment, havia el comerç amb Gènova i altres places italianes, a on es venia bàsicament formatge (1.800 quintars, pels quals es rebien 16.200 tàlers) i una mica de vi (que també es remetia a Gibraltar). A canvi, es comprava tabac, per valor de 8.000 tàlers (una part del qual s’enviava a Espanya de contraban), i alguns articles (arròs, macarrons, seda, terrisseria i cristall), que pujaven 17.000 tàlers.

Xàbec del segle XVIII

Pel que fa al comerç de reexportació, els menorquins tornaven a vendre als mallorquins diferents productes obtinguts a França, com panys de llana, tela estampada de lli i altres articles, amb un cost aproximat de 9.000 tàlers anuals.  En ocasions, els vaixells de cereals portaven d’Àfrica cuscús (una mena de sèmola), llegums, sabó tou i pedres de moldre. Cap allà s’exportava una mica de la fusta comprada als suecs, així com cafè holandès portat des de França.

El comerç del gra era el més rentable de tots. Cada any es comprava blat, ordi, llegums, mongetes i blat d’indi per import de 300.000 tàlers reials, provinents d’Algèria i Tunis, Sardenya i Sicília i, segons les conjuntures, Itàlia i França. Una part del gra es quedava a l’illa, ja que malgrat es recol·lectessin 85.000 quarteres de blat, s’havien de comprar 28.000 quarteres més que, a 2,75 tàlers la quartera, feien un total de 77.000 tàlers.

El mercat principal era Espanya, però també es podia portar a França i Itàlia si els preus eren favorables. Per a aquest tipus de comerç s’empraven quaranta vaixells i n’hi havia vint, més petits, que s’utilitzaven en altres serveis. El nombre de mariners d’aquests bucs arribava als 650 i els que feien feina al port i els jornalers, uns 50. L’assegurança d’un vaixell carregat amb cereals era tan alta com la que cobria el seu enfonsament, ja que el gra solia humitejar-se i es floria amb facilitat. Es podien invertir diners en les naus esmentades amb prou garanties, sense haver de negociar personalment i traient, en ocasions, uns guanys considerables.

Segons l’alemany, amb aquest mercadeig els comerciants guanyaven 54.000 tàlers: el 8 per cent net de benefici (24.000 tàlers) més una desena part del valor de la càrrega pel transport i les despeses (30.000 tàlers). El comerç de cereals amb Espanya resultava una mica complicat, perquè del país no podien sortir diners i comptava amb pocs productes sobre els quals es poguessin signar lletres. Els mercaders, emperò, sabien com enganyar els inspectors: “encara que mostrin lletres, al navili porten diners a sota mà. A l’Àfrica tot s’ha de comprar amb moneda.”

Amb les anteriors informacions, l’autor confecciona dues taules, una de les importacions segons l’origen i una altra amb les exportacions per tipus de producte i adverteix que encara que se sumin els guanys provinents del comerç de cereals, la pèrdua comercial és considerable. De fet, segons els seus càlculs ascendiria a 269.300 tàlers.

Tanmateix, Lindemann s’afanya a afegir que, atès que la guarnició és la raó per la qual s’adquireixen tants productes estrangers, és també aquesta la que amb les seves despeses a l’illa compensa les pèrdues i a continuació passa a anotar les seves compres de vitualles: 90.000 tàlers de vi, 18.000 d’hortalisses (12.000 per a la guarnició i 6.000 per als vaixells) i 18.900 tàlers de carn, incloent la de boví, 9.600 tàlers (600 caps), ovelles, 4.500 tàlers (3.000 animals) i porc, 4.800 tàlers (1.000 animals).

Balança comercial de Menorca (1777), peces vuit
Importacions	import	Exportacions	import
blat i ordi	300.000	gra	263.140
oli	50.000	formatge	16.200
tabac	8.000	llana	13.500
aliments diversos	45.000	vi	5.000
teixits i altres	165.000	mel, tàperes i sal	2.000
arròs, seda, terrisseria i altres	17.000	llana, lli, etc.	9.000
llenya per a la industria naval	13.000	tabac	3.000
		reexportacions	13.000
Suma	598.000	Suma	324.840
		Dèficit	273.160

La suma dels productes anteriors són 126.900 tàlers. L’alemany declara que no disposa de dades sobre la resta del que consumeixen els militars, però el manteniment de l’illa li suposa al rei d’Anglaterra 32.000 lliures esterlines, és a dir 160.000 tàlers i conclou que això posa en evidència el guany dels menorquins, ja que la guarnició ho gasta tot i encara més. Els propis habitants han de reconèixer que el comerç es troba en auge i, tot i que les universitats s’hagin endeutat força, molts s’han enriquit des que els anglesos prengueren possessió de l’illa. A Maó, on el comerç floreix, regna una gran activitat.

Com es pot comprovar, Lindemann fa un gran esforç per quantificar els intercanvis comercials, però al final no s’acaba d’en sortir, malgrat que queda clara la seva postura sobre el bon estat de la balança de pagaments i el benefici que els menorquins treien de la presència britànica, que es corrobora pel fet que, tal com ell mateix comenta, a Menorca circulessin uns 500.000 tàlers.

No és difícil corregir les incongruències i petites errades que comet l’autor a l’hora de calcular la balança comercial de l’illa, que hem recollit a la taula. Així i tot, s’observa que no recull alguns productes d’exportació, com la venda d’embarcacions. També és probable que infravalorés els guanys de la venda de grans que, per altres fonts, sembla que eren més elevats.

En qualsevol dels casos, si Menorca s’estava enriquint i corria l’efectiu, el dèficit de la balança de comercial havia de ser més que compensat amb la resta de fluxos monetaris. En particular, la balança de serveis, de la qual Lindeman assenyala els guanys obtinguts amb els nòlits i les assegurances marítimes. Així mateix, la xifra que indica que rep guarnició és menor que la que apunten altes autors. Finalment, la Corona britànica no s’emportava els ingressos tributaris; és més, hi tenia que afegir per fer grans obres, com el castell de Sant Felip o l’Arsenal. En definitiva, sota el domini anglès Menorca va sortir guanyant de forma notable en les seves relacions amb l’exterior, que foren una notable font de prosperitat.

La indústria de Menorca en la història. Comerç i manufactura en temps de Christoph Lindemann (1777)

La Revolució industrial va arrencar a Anglaterra el darrer quart del segle XVIII, quan es va aplicar la màquina de vapor a la indústria tèxtil, encetant una transformació radical de l’economia que acabaria capgirant tota la societat. Aquest episodi no va ser un fet extraordinari, sinó la culminació d’una sèrie de canvis en l’agricultura, la manufactura i les institucions econòmiques i polítiques, sense els quals hagués estat impensable. Moltes d’aquestes innovacions tenen a veure amb la participació dels agents econòmics en el mercat i, per aquest motiu, el comerç va ser un dels nervis d’aquest procés, a través del qual els agents econòmics sortien del seu aïllament i de cada cop compraven i venien més productes, alguns d’ells a l’estranger.

Portada del llibre de Lindemann

Menorca es va integrar en la industrialització en un moment relativament primerenc, a meitat del segle XIX, essent un dels primers territoris espanyols que va transitar per aquesta sendera de progrés. Per aquest motiu, té interès conèixer fins a quin punt l’economia menorquina havia experimentat els primers canvis associats a aquest moviment històric, per esbrinar si allò va ser un miracle fruit de la visió d’uns genis o el resultat de la feina d’una nissaga d’emprenedors que havien aplanat el camí amb anterioritat.

Un dels autors que poden aportar més llum a aquesta qüestió és Christoph Lindemann, un pastor alemany que era en el moment precís per observar la situació de l’economia menorquina i va escriure un llibre que tenia entre els seus objectius, precisament, la seva anàlisi. Es tracta de Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, que va ser publicat el 1786 a partir de documentació del 1777. De fet, la part relativa a l’economia havia aparegut a un diari alemany en aquesta darrera data.

Lindemann era conscient de la capacitat dinamitzadora de l’activitat mercantil, sobretot quan es desplegava respecte a l’exterior, i de com aquesta havia fructificat a l’illa. Així comenta que el comerç amb altres nacions produeix un esperit i un renaixement il·lustrats que augmenten cada dia més. El menorquí es mostra interessat a practicar totes les artesanies i curiositats. 

Considera que un dels punts centrals és la llibertat de comerç que havien introduït els anglesos i, en especial, la declaració del port de Maó com a port franc, alhora que els menorquins conservaven els seus antics privilegis, i troba que “no els anaren tan malament a l’hora de guardar els seus costums i aprofitar molt bé les circumstàncies i els guanys que els donava la guarnició i el comerç florent sota el domini anglès.”

El menorquí té bones qualitats: és “sobri en la seva situació de pobre i per això té més tendència a estalviar i a recollir en comptes de gastar. Això darrer és l’origen de l’adquisició de grans riqueses.” Informació que contrasta amb el fet que no tots els artesans fossin capaços de guanyar els quatre reials diaris que precisaven per a la seva manutenció. Un teixidor de lli, un vinyater o un cardador de llana només guanyaven tres reials al dia; un pescador solament dos o tres.

Durant l’Antic Règim, les corporacions gremials posaven força traves a la manufactura. No era el cas de la Menorca britànica. Lindemann assenyala que els comerços i els oficis no es veien dificultats ni restringits per gremis ni corporacions. Tothom podia comprar i vendre com li plagués. Així mateix, qui volgués podia obrir una farmàcia i, en veritat, n’hi havia moltes, tot i que algunes eren de poca importància. Els artesans podien practicar els seus oficis lliurement i era per això que a Menorca la feina d’afaitar era un negoci de perruquer i no de cirurgià, com a altres indrets. Segons l’alemany, l’experiència mostrava que aquesta llibertat per als artesans, comerciants i artistes era lluny de tenir conseqüències desavantatjoses i, molt en contra, ajudava al benestar del poble. Com veiem, l’autor sembla tenir algunes nocions dels avantatges del lliure comerç que estaven propagant els economistes més avançats de l’època, com Adam Smith, que havia publicat La riquesa de les nacions el 1776.

Foner. Il·lustració del llibre de Lindemann

Lindemann és un bon observador i ens informa que la pràctica mercantil en alguns casos s’estén entre les dones, que en aquella època tenien bastant restringida la seva capacitat d’acció. Apunta que les esposes dels artesans tenien un negoci a part i venien senalles de Mallorca, ceràmica, arròs, sèmola d’ordi, llimones, taronges, pebres i altres llegums secs i verdura d’horta.

És cert que la principal preocupació dels britànics era el proveïment de la guarnició i la flota, però alguns governadors també vetlaven pel benestar dels illencs. Lindemann explica que el febrer del 1778, quan va esclatar la guerra entre Anglaterra i França, és a dir la intervenció d’aquell país en la Guerra de la  Independència dels Estats Units, els set-cents navegants i mariners del port de Maó van quedar totalment desocupats i sense sou. De sobte, el comerç va baixar i cap vaixell s’arriscava a sortir del port. Sota aquestes circumstàncies, el general governador Murray obrà generosament i va donar feina als pobres apurats en les obres de les fortificacions a costa de la corona d’Anglaterra, una decisió que li donà prestigi.

Tanmateix, la intervenció dels anglesos no es va limitar simplement a concedir la llibertat de comerç, sinó que va venir acompanyada d’una protecció efectiva de la navegació, sense la qual aquesta es veia entrebancada. Així  remarca que els àrabs del nord d’Àfrica eren molt atrevits i agosarats en les seves pirateries, de manera que els nacionals no s’atrevien a mercadejar: “Algú que conegui com els espanyols tremolen en un vaixell mercant quan es veu una galera dels moros de lluny, no es sorprendrà que la seva activitat comercial disminueixi.” Atribueix a aquest fet la decadència del comerç mallorquí, del qual relata la seva prosperitat en l’Edat Mitjana.

Fil·ladora. Il·lustració de Lindemann

Per aquest motiu “Menorca pot alegrar-se d’estar protegida per la corona britànica! Des que els anglesos tenen l’illa sota el seu domini, aquest poble actiu ha despertat una altra vegada al seu geni mercantil. El rei ha donat als menorquins grans avantatges, el seu port és franc i de totes les mercaderies que surten i entren no s’ha de pagar ni el més mínim impost. Sota la bandera d’Anglaterra el seu comerç reneix.”

Un segon aspecte beneficiós del domini britànic per als menorquins va ser la pràctica del corsarisme. L’autor assenyala que durant la darrera guerra (a partir del 1778), el cors proveïa tots els ciutadans d’aliment i d’abundància. No hi havia ningú que no en tragués profit. En el mateix moment que arribaren les patents de cors tot s’emplenà de vida i d’activitat. Els artesans guanyaven diners amb l’equipament dels corsaris; els metges i els farmacèutics amb el subministrament de medicaments, i els advocats amb el salvament de les sostraccions o el seu repartiment. Els artesans, com els fusters, ferrers, cordadors, etc. tenien en el port uns bons guanys.

La drassana de Maó. Postal de Remigio Alejandre

Els anglesos no es van a limitar a promoure el comerç, sinó que també van estimular directament la manufactura. En particular va ser important l’edificació de la drassana del port de Maó, que presentava una bella vista i fou finalitzada el 1772 amb grans esforços, la qual cosa va permetre que els menorquins construïssin el seu primer vaixell aquell mateix any. Segons Lindemann, abans acostumaven a comprar vaixells usats a altres països, sobretot als italians. El 1776 es van fabricar a l’illa dues embarcacions, cadascuna amb una despesa d’uns 8.000 tàlers reials (aproximadament 1.500 lliures esterlines). L’alemany fa notar que els vaixells són molt més cars que les cases dels menorquins (que eren capaços de construir en poquíssim temps amb blocs de marès). A la drassana també es reparaven els bucs. En el moment en què escrivia s’estava calafatant un vaixell de guerra que havia arribat al port feia unes setmanes després d’haver sofert grans danys en una tempesta.

Fora d’aquesta indústria naixent, la manufactura no estava gaire desenvolupada. La filatura es reduïa al treball que feien les mestresses de casa  amb el fus. Però, com diu l’autor, “d’aquesta manera no s’avança gaire”. Pel que feia al tèxtil, els teixidors locals produïen una mica per a la població de l’illa. Només fabricaven teles tosques per als vestits dels homes i un material tampoc gaire fi per als abrics de les dones. Eren teles ordinàries que els pagesos utilitzaven per als seus vestits i les dones per als mantons. Així mateix es confeccionaven tovalles i llençols d’un lli bast. La resta s’havia d’importar. 

D’altra banda, la gent senzilla s’elaborava les antigues avarques: “una mena de sabata, més ben dit unes soles, que s’agafen al peu com les dels romans”. Els pagesos duien un tipus de polaina feta de cuir. Així mateix, es fabricaven alguns atuells de fang i teules, però no es feien en nombre suficient ni duraven prou i calia importar-ne una considerable quantitat.