No prenguem el nom de l’energia en va

 La guerra d’Ucraïna no és un conflicte més. A diferència de la de Síria del 2011 o la de l’exIugoslàvia del 1991, ens està afectant directament, i a través de l’increment de la inflació, amenaça amb provocar una crisi econòmica. No és la primera vegada. Ja va passar amb la guerra araboisraeliana del 1973 i amb la invasió d’Iran per l’Iraq el 1980, que comportaren un brusc augment del preu del petroli i menaren l’economia internacional a una severa depressió.

La pujada del preu del gas i el petroli està tenint importants repercussions en un tema en què existia un ampli consens: la necessitat de reduir les emissions de CO2 per mitigar el canvi climàtic. En pocs mesos, pràcticament tots els països occidentals han posat en ple funcionament les centrals tèrmiques i fins i tot han reobert les de carbó. El Regne Unit ha autoritzat l’obertura una mina d’aquest mineral, una rectificació històrica respecte als temps de Margaret Thatcher. Bèlgica, el Japó i altres estats han prorrogat la vida útil de les plantes nuclears, que fa dos dies semblaven condemnades a mort.

La invasió russa està posant de relleu el paper cabdal de l’energia a les societats contemporànies i deixa al descobert la frivolitat amb què s’havia pres Europa la qüestió de la transició energètica, que per alguns països en realitat es basava en la substitució del carbó nacional pel gas rus.

Els polítics no han tingut en compte que l’energia és la clau de volta del progrés econòmic, un fet que fou subratllat la dècada del 1980 sota l’influx de la crisi energètica. Després d’analitzar la Revolució Industrial, l’economista Edward Wrigley va arribar a la conclusió que, sense la introducció del carbó, el procés tècnic s’hauria enferritjat i l’economia hauria decaigut en un estat estacionari. Els processos industrials exigeixen una provisió constant d’energia i matèries primeres i per açò no es pot créixer de forma sostinguda comptant únicament amb la força de les persones i els animals.

La història parla. Al segle XVII, Holanda experimentà un desenvolupament notable, que la convertí en la primera potència comercial i manufacturera d’Europa, però al final de la centúria entrava en decadència per la impossibilitat de mantenir l’impuls de les indústries tèxtil, cervesera, de refinament de sucre i de construcció naval sense una font d’energia barata. L’estancament era el destí que els economistes clàssics auguraven a qualsevol creixement econòmic, la qual cosa va fer que Carlyle qualifiqués l’economia de ciència lúgubre.

Les primeres màquines de la indústria tèxtil del segle XVIII no haurien pogut ser perfeccionades i revolucionar la producció sense l’aplicació de la màquina de vapor, que permetia que un treballador posés el funcionament un conjunt d’aparells. Sense el carbó, la indústria metal•lúrgica no hauria pogut prosperar i fornir l’acer imprescindible per construir els enginys més avançats del tèxtil i, per suposat, el ferrocarril, que fou el nervi de la industrialització.

El carbó també reduïa la pressió sobre la terra, ja que no calia tenir tants boscos per combustible; els teixits de cotó van causar una reducció dels ramats d’oví; els maons i les teules substituïren la llenya per fer cases. D’aquesta manera, la terra es va poder dedicar només a proporcionar aliments a una població en augment.  Durant el segle XX, l’energia elèctrica i el petroli van propulsar una nova revolució en la indústria i les comunicacions. Sense aquestes noves formes d’energia, el món tal i com el coneixem seria inimaginable. L’energia és la base de la nostra civilització i cada vegada que hi ha hagut dificultats, com succeeix actualment, l’economia mundial ha entrat en crisi.

La immensa majoria de les persones no volen prescindir dels avenços de la vida moderna. Els apòstols del decreixement són una variant dels antics malthusians i, si se’ls escoltés, el nostre nivell de benestar s’estancaria i es causarien greus estralls socials, especialment en els col•lectius més desvalguts, els més sensibles a la marxa de l’economia.

Per mantenir les nostres condicions socials cal un subministrament energètic segur i econòmic. La transició a fonts energètiques sense efecte hivernacle només es podrà aconseguir si aquestes poden substituir les actuals d’una forma competitiva. Per aquest motiu, és una mala idea pensar que basta amb subvencions, ja siguin directes, a les instal•lacions, o indirectes, donant ajuts per la compra d’automòbils o altres estris elèctrics. Produir energia és fàcil, però la clau és que sigui barata, perquè les indústries puguin obtenir articles de manera econòmica.

Més enllà de l’impacte de la guerra, l’increment del preu de l’electricitat que experimenta tot el món, no només Espanya, és un reflex del cost de la transició energètica. És cert que es tracta d’un pas indefugible per al nostre benestar futur, però no és gratuït. Les subvencions només són útils per ajudar a fer el salt inicial que creï la massa crítica que consolidi el desenvolupament tecnològic i industrial i han de desaparèixer tot d’una.

L’energia nuclear haurà de tenir algun paper, en el present l’actual de fissió i en el futur la fusió. Per açò moltes nacions estan reactivant els seus programes nuclears. Encapçala la llista la Xina (amb tretze noves plantes), seguida de l’Índia amb set i Corea del Sud amb quatre, però n’hi segueixen estats de tota mena: Finlàndia, Emirats Àrabs, Rússia, França...

Els catalitzadors del procés només poden ser el desenvolupament tecnològic i la racionalitat econòmica, que esperonen el perfeccionament de les instal•lacions actuals (solars i eòliques) i la creació de noves (hidrogen) i així fan possible que siguin una opció competitiva enfront del vell món carbonitzat. No hi ha dreceres. La neutralitat energètica és l’única opció davant l’emergència climàtica, però no pot obviar la centralitat de l’energia per al benestar dels ciutadans.